El pare Ubach i Francesc Cambó

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

El pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, va mantenir una bona relació d'amistat amb el polític i mecenes Francesc Cambó al llarg de dues dècades, esperonada per l'interès que tots dos tenien en l'estudi de la Bíblia i la traducció al català. Sovint des de la distància, perquè Ubach va viure molt de temps a Palestina, van convertir projectes i confidències en les nombroses cartes que es van creuar. A tots dos els unia també l'entusiasme per conèixer sobre el terreny els escenaris bíblics de Terra Santa, on Cambó hi va viatjar en dues ocasions.

Cambó havia destacat com a mecenes cultural amb iniciatives com la creació de la Fundació Bernat Metge el 1922. Després de contribuir a difondre la cultura clàssica, com a catòlic, devot que era, va creure que calia promoure també l'altre gran pilar de la cultura occidental, la tradició bíblica. Totes aquestes iniciatives, que Cambó finançava de la seva butxaca, s'inscrivien de ple en l'esperit noucentista. En un principi, el pare Obach va formar part de l'equip de la Fundació Bíblica Catalana, que havia de tirar endavant la traducció dels textos sagrats, una iniciativa que comptava amb el suport de Cambó. Però les diferències de criteri amb el director de l'equip, el també capellà Miquel Desplugues, van portar UBAC a centrar-se en l'edició de la Bíblia de Montserrat. Aquests desacords no van entelar la bona amistat entre UBAC i Cambó, tampoc quan el Monjo va refusar dirigir les excavacions finançades per Cambó al Pròxim Orient, que havien de donar lloc a una escola catalana d'arqueologia oriental finalment mai concretada. A banda de les cartes que es van enviar de manera continuada durant 20 anys, el pare Obak va ser el guia del polític en dos viatges a l'altra banda del Mediterrani. El 1925 Cambó va arribar a Terres Palestines a bord del llot Catalonia i allà el pare Obak el va portar a diverses poblacions i jaciments arqueològics relacionats amb els textos bíblics. El religiós el va tornar a acollir en un segon viatge, l'any 1931, i només la mort del polític, l'any 1947, va frustrar un últim retrobament.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater, benvingut. Hola, com va? Obak i Cambó són dos personatges. Molt diferents, aparentment, però realment tenen una unió amb 20 anys de correspondència, explica una amistat que va més enllà d'uns interessos comuns, també devien tenir unes personalitats comunes, no?

Sí, ens hem de situar, diguem, al final de la Primera Guerra Mundial, no?, i cap als anys 20. És a dir, és un moment en el qual a Catalunya hi ha grans esperances que la societat de nacions hi hagi un reconeixement nacional de Catalunya a partir, diguem, de tot el dret de les nacionalitats que va dir Wilson, el president dels Estats Units. I després hi ha una cosa i és el temor que té Espanya, que Espanya, l'Estat, com a tal, que té d'aquesta mena d'expansió de riquesa social, cultural, sobretot cultural, que està manifestant Catalunya en tots els aspectes. I això provoca, diguem, reaccions molt contràries. Sempre nosaltres, quan parlem d'aquest tema, parlem de la dictadura d'Isabel I Rivera. No, no, és que és abans. Als anys 20 ja hi ha censura, molta censura. És a dir, la veu de Catalunya té censurats alguns articles, censurats alguns articles, amb referència a la defensa de la llengua i la cultura catalana. Per què? Què ha passat? Que un dels actes que hi va haver va ser la vinguda del general Jofre. I amb aquests actes amb els quals, en fi, després d'un dinar generós i visques a Catalunya, etcètera, fins i tot es comença a parlar de la unitat no solament cultural dels països catalans, que són els primers basques, sinó que algú ja comença a cridar, etcètera, etcètera. El fenomen era fonamentalment a Catalunya, però ja comença a cridar, diguem, propostes nacionalistes d'independentisme, etcètera. Jofre tampoc és que fos un gran nacionalista català. No, ni molt més, no. En absolut. No, però era aquest heroi de la Primera Guerra Mundial de Ribes Altes. Parlava català, perfectament. De Catalunya Nord, parlava català, tot això. Es va deixar portar per aquest ambient. Però, en fi, això són després d'un bon dinar, vés a saber quants aromes de Montserrat havien pres, no? En Jofre,

fins i tot en plenes ofensives de la Primera Guerra Mundial, ell dinava bé i feia migdiada. Sí.

Vull dir que era un personatge, també, no? Però tot això, l'estat espanyol, com que hi ha una efervescència del país amb el qual ja estem a l'època final, que a poc a poc la monarquia d'Alfons XIII cada vegada és més criticada, explica aquesta efervescència en l'aspecte, diguem, de l'Església, que vol pal·lejar, que vol manifestar aquesta actitud cultural, traduint textos sagrats, fonamentalment la Bíblia, això és l'objectiu de molts, i després en Cambó, que és el Cambó que ha fet una gran fortuna. A partir, diguem, de tots els diners que ha tret amb l'enfonsament d'Alemanya, i aquesta gran fortuna, ell, que en tenia, eh, no, no, ja tenia calés, eh, però és dels homes rics del món en aquell moment, i aleshores ell ho vol invertir en activitats amb les quals li agrada molt, que és, ell és un home intel·lectualment enamorat de la cultura. Enamorat de la cultura, absolutament enamorat de la cultura, i això és autèntic. No solament ha fundat la Fundació Bernat Metge l'any 22, clar, perquè té calés per fer-ho, sinó que a més a més vol fer coses que siguin molt sòlides en la cultura d'un país. Aquesta és la raó d'aquesta relació. Hi ha dues persones interessades pel mateix tema, un té la ciència, el cervell, la intel·lectualitat, que és el Pare Ubach, i l'altre té els diners per fer-ho. Aquesta és la història de l'amistat. I tots dos molt catòlics, que això també, òbviament, el cas del

Pare Ubach és obvi, però el cas de Cambó potser és un aspecte no tan conegut de la seva personalitat, però que.

Catòlic creixent, a mesura que es va anar fent gran, va ser més catòlic, vull dir que. Això passa sovint, no entrem en detalls. No, no, però vull dir que. És a dir, la figura del cambó, gràcies a l'estudi últim molt profund que he fet en Borja de Riquet, és a dir, ens mostra un cambó. Que va evolucionant molt, però que és molt sòlid, més enllà dels errors polítics que va tenir, però també dels encerts polítics que va tenir, però, clar, recordem dels errors o les actuacions finals de la seva vida, i això l'ha condemnat bastant, perquè, clar, quan va donar suport al cop d'estat militar i va fer tots els diners amb referència a la posició contrària a la Generalitat de la República i la revolució, és lògic, perquè ell estava a l'altra banda, clar. Qui ens acompanya avui,

hem tingut la sort que ens acompanyés en altres ocasions, és el catedràtic d'Història Antiga de la Universitat Autònoma, el doctor Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae, i autor de molts llibres, però un avui ens pertoca, aquest llibre, Lletres bíbliques, la corresponència entre Francesc Cambó i Bonaventura Obac, 1925-1947, que ha editat la Universitat de Barcelona. Doctor Vidal, benvingut un altre cop a l'Enguàrdia. Moltíssimes gràcies, un plaer estar aquí amb vosaltres. Parlem una miqueta de. Em vam parlar indirectament, quan vam parlar en aquest programa del cas Givert, d'aquell personatge. No sé, difícil de qualificar. Una mica poca vergonya? Sí, i poca solta, diguem-ho també, però en fi, que va estar a punt de dirigir això que en Cambó volia, i ho vam tocar indirectament el tema d'Obac i Cambó, però no en vam parlar en profunditat, i em sembla que val la pena fer-ho. Primer, qui era Obac? Perquè en Cambó, el Josep Maria ha fet una mica de retrata,

però l'Obac. El pare Obak, jo crec que és un personatge que és bastant conegut, però jo crec que hauria de ser molt més conegut. Si el pare Obak fos americà, tindria pel·lícules, sèries de Netflix, tindria de tot, perquè és un personatge amb una vida, jo crec, apassionant. Bé, ell era un monjo de Montserrat que té una obsessió al llarg de la seva vida, que és traduir la Bíblia, sobretot ell s'encarrega de l'Antic Testament, al català, i fer-ho de manera molt, molt, molt completa. Fer-ho a partir dels textos originals, cosa que no era freqüent en aquella època. Normalment la gent traduïa la Bíblia a partir de la Vulgata, del text llatí. Ell diu que no, que això no és seriós i que s'ha de traduir des dels textos originals. Clar, això és una visió molt científica, però molt més difícil, clar. Clar, pensa que a breu. En sabia molt poca gent

en aquell moment. Hebreu antic, a més a més, estem parlant. L'hebreu ha tingut una evolució posterior molt intensa.

Hi ha gent que diu que l'hebreu actual no és semític, sinó que és indoeuropeu, perquè és tan real. No, però fixa't que ell, fins i tot el criden de Roma per ser professor d'hebreu, perquè és una eminència, un personatge amb uns coneixements de la llengua importants. Però bueno, això, ell vol traduir la Bíblia al català des dels textos originals, i a més a més, no només això, sinó que s'inventa una cosa. Que és molt original, i que després us en parlarem, que és la il·lustració de la Bíblia. Ell considera que la Bíblia s'ha de traduir des de l'original, s'ha de comentar, s'ha d'explicar, perquè clar, són textos molt antics, efectivament, amb una part crítica, i a més a més s'ha d'il·lustrar, és a dir, si és possible, hi ha d'haver volums d'il·lustració on ens ensenyin el paisatge, les restes arqueològiques, però també la gent del país, perquè segons UBAC, Això és un punt una mica polèmic. La vida ja no ha evolucionat a Palestina. A l'època que hi és, ell, a principis del segle XX, es vivia igual que a l'època dels patriarques. Encara si hi ha beduïns, els camells, aquells de quatre cabres. Sí, sí, sí. Llavors ell creu que fotografiant una tribu de beduïns és com si estigués fotografiant Abraham i la seva família. Per tant. Bueno, a vegades us semblava. No, no, és que ell estava convençut que hi ha coses que sí. I llavors, com que es dedica a recórrer el país per il·lustrar la Bíblia, li passa de tot. Té unes aventures que ni entintint.

És una cosa extraordinària. Amunt i avall, clar. A més, hem d'imaginar el pare ovac vestit de monjo de Montserrat. No sé. A vegades disfressava, eh? Ah, val, val, d'acord, d'acord. Anava a dir perquè Déu-n'hi-do, també, eh? Com era físicament?

De barba llarga, típica de monjo d'època? Totalment, barba llarga, portava ulleres, personatge petitó, era baixet, però tothom que el va conèixer deia que des de punt de vista físic el caracteritzava, tenia una resistència espectacular. Ell anava a fer les excursions i ningú el seguia. Perquè era una cosa extraordinària. No tenia por, perquè li va passar de tot. I ell, sense cap mena de problema, anava endavant. De fet, és graciosa la seva correspondència amb l'abat Mercet, perquè l'abat Mercet sempre li diu, vagi amb compte, perquè, clar, ara vostè vol anar no sé on, jo què sé, a Transjordània, que està ple de tribus o això, a fotografiar I s'estan matant, per exemple. Clar, diu, no hi vagi. I l'altre diu, no tinc cap por, jo. I realment hi ha un episodi que un està a punt de morir i té un ganivet al coll i la descripció que en fa. L'altre dia li deia a la meva dona, i és que és curiosíssim, perquè té el ganivet al coll i diu quina alegria, quina joia, estic a punt de trobar-me amb el pare. Dius, clar, una actitud davant de les coses. Sí, sí. Una mica inconscient des del nostre punt de vista, però clar, això li va permetre fer. Clar, de tot. De tot, de tot.

Mentre no el matessin, anava tirant. Exacte, i va morir tranquil·lament a Montserrat, eh. No el van matar. Aquesta dèria, dèria intel·lectual, en definitiva, i religiosa, de traduir de manera versamblant i de manera molt científica la Bíblia, era una dèria internacional hi havia moltes altres llengües arreu del món en què estaven pensant, ostres, això que estàvem fent de la Vulgata, potser que anem més a prop perquè clar, té un punt que es diria també a l'època protestantot anem a les fonts sí, sí, o sigui la manera de dir protestantot es deia això d'anar molt a les fonts això és molt de protestant no sé si això és perquè és l'època que és diferent.

Clar, és que tens tota la raó. El pare Obac, quan fa els seus comentaris, té problemes. Té problemes amb la censura clasística de Barcelona que li diuen, home, però vostè no és un monjo. Què està fent aquí una aproximació gairebé científica? La Bíblia està. En ocasions posa en dubte que Moisés sigui l'autor de Pentateu. On s'és vist, això? Que és una cosa que el món protestant tenia assumidíssim. Però clar, aquí no. I al món catòlic no. Llavors. L'informe de la censura que li fan al llibre del Gènesi, que el publica el 26, és molt interessant de veure perquè li volen tirar enrere. Llavors, tant l'Aban Marcet com ell, amb els seus contactes a Roma, han d'intentar aturar el censor clasiàstic de Barcelona perquè considera que és massa obert, massa modern. També és veritat que des del banda protestant li deien que era massa conservador. Ja, ja, ja.

Però en tot cas aquesta actitud és una actitud normal o és que el personatge no era gaire normal i per això tenia aquesta manera de treballar? Clar, jo crec que.

En el contexte català és una anomalia absoluta. Però clar, és que el Pare Obac, des del 1906, que es forma a l'Ecol Biblic de Jerusalem, que és un dels llocs més moderns de l'àmbit catòlic en l'estudi de la Bíblia, i per tant ell, quan hi va, s'escandalitza, i hi ha una carta que li escriu el seu mestre de Montserrat, el Pare Benito López, i li diu, aquesta gent de Jerusalem estan bojos perquè tenen una aproximació molt moderna a la Bíblia, Això li diu el 1906 i el 1907 ja li ha canviat completament el to i li diu m'encanta com treballa la Bíblia aquesta gent de Jerusalén perquè m'ha obert un món nou. Llavors ell és el que porta aquí i per això el Paro Vac des d'aquest punt de vista és una anomalia a Catalunya perquè porta tot aquest corrent renovador.

Que ha après a Jerusalem. I aquest corrent renovador, com estava la Bíblia en català en aquell moment? Hi havia traduccions de la Bíblia en català? La Bíblia s'intenta. Encara que fos mal fetes, no entro.

No, tenim una tradició magnífica, intent de traduir la Bíblia en català que remunta ja a l'edat mitjana, ja hi ha els primers intents. El que és curiosíssim és que a principis del segle XX hi ha quatre projectes de traduir la Biblia a català, cosa que no havia passat mai. Què és aquesta efervescència? En alguns casos són esforços, evidentment hi ha el context que ha comentat abans el Josep Maria, Però a vegades són esforços individuals. El pare Frederic Clascar, ell té l'adèria que vol traduir una cosa que és impossible, i de fet no ho va poder acabar, que era traduir tot l'Antic Testament des de l'hebreu. Va deixar-hi la vida, literalment. Va perdre la salut en aquest intent que es coneix com la Bíblia de l'Institut d'Estudis Catalans. No l'acaba, fa el Gènesis, fa diversos llibres del Pentateu, però no la pot acabar. Després hi ha un segon intent, que és el de la fomenta de la pietat catalana, que aquests volen traduir el Nou Testament. No el conjunt de la Bíblia. I finalment tenim un projecte que és el que ens ocupa més aquí, que és el projecte que neix d'una fundació fosca, fosca no perquè sigui dolenta, sinó poc coneguda, que és la Fundació Sant Dames, que té el nom molt interessant, Dames. Papa del segle IV, que és el que promou la Vulgata, la creació de la Vulgata de Sant Geroni. Curiós, eh? Sí, llavors hi posen aquest nom perquè hi ha qui diu que era català, que era de Tarragona. Llavors, clar, s'escolla aquest nom i decideixen un grup encapçalat pel pare Miquel d'Esplugues. Que volen traduir la Biblia a català, però en principi a partir del llatí, de la Vulgata. I el 1902 creen aquesta fundació.

O sigui, segueix una via relativament convencional. Sí, totalment. Era el que es feia habitualment, no? Agafaves la versió llatina més antiga, la traduïes al teu idioma, i amb això tenies ja el vestiplau de l'Església, no?

Exactament, però clar, des del punt de vista filològic. Això no s'assosté, perquè és una traducció de traducció. Perquè, clar, el llatí ja no és l'original, no? O sigui que, des del punt de vista filològic, era qüestionable. I el propi grup aquest de la Fundació Sant Dames va evolucionant i considera que, malgrat aquesta idea primera, potser, conscient del que està passant a Europa, potser és millor fer l'esforç d'intentar traduir-ho en català. I és aquí quan es posen en contacte amb Cambó. Però al principi, diu el pare Miquel d'Esplugues, no perquè ho financiï, que un pensaria, no, no, l'objectiu és que Can Bo faci servir les seves influències, diu el pare Miquel d'Esplugues, a la Diputació, en els àmbits de la cultura i de la política catalana de l'època, per aconseguir recursos per a aquest projecte que ha evolucionat cap a una traducció al català directa dels textos originals. I aquí, entre el pare Obac? Quasi. Sí, clar, quan fan això, es posen en contacte amb Gambó i llavors Gambó diu, m'encanta el projecte, Gambó s'emociona, m'agrada tant que oblidin ser de la Diputació, això ho pago jo. D'acord? Molt cambonià. Molt cambonià, exacte. Diu, això ho pagaré jo, però, diu ell, crec que en aquest grup de treball hem d'incloure també la gent de Montserrat, perquè el pare Francesc Cambó és conscient que a Montserrat hi ha aquest moviment bíblic renovador. Diu, no, els podem deixar de banda. I, per tant, inclou el pare Obac dins d'aquest grup de treball. I llavors la Fundació Sant Dames passa a convertir-se en la Fundació Bíblica Catalana, ja sota el patroncini de Cambó.

Però no s'entenen. Aquí és quan coneixen. Obac i Cambó es coneixen, aquí. Exacte. Però no s'entenen Obac amb esplugues i companyia.

Gens. La cosa acaba fatal. Acaba fatal, i això ho veiem molt bé a la correspondència, es veu molt bé que no hi ha cap mena d'enteniment entre els dos, perquè els dos defensaven, tant Esplugues com Ubach, defensaven coses completament diferents. El pare Miquel d'Esplugues deia "El que hem de fer, el que és urgent, és fer una traducció a català dels textos originals, i ja està, i donar-la, i que estigui disponible per parlar a tothom". I el pare Ubach diu "No, de cap manera". Diu "Ja que ens hi posem, fem-ho bé". Diu, el que hem de fer és un projecte, si vas a treure això, però que inclogui també comentari i la il·lustració que deia abans. I a més a més, hem de buscar gent que sàpiga molt hebreu i molt grec bíblic pel nou testament. No podem aquí incloure a qualsevol que passa. Una mica el grup aquest primer del pare Miquel d'Espugues, que no era biblista, és que hi havia gent. Que sí, que era de la cultura catalana, però que no formava part d'aquests.

Molt bona voluntat, però amb poc enteniment, diguéssim.

Enteniment filològic. Filològic. Sí, sí, sí. Que és el que reclama el pare Aubach. Diuen, aquí hem de tenir experts en hebreu i en grec bíblic. I llavors no s'entenen de cap manera. I li diuen a Cambó, vostè ha de decidir. O el projecte del pare Esplugas, que és un projecte. Que ha de sortir ràpid i on vol implicar molta gent, el pare Miquel Despolgas deia, aquí treballa molta gent. I quan fa el projecte el pare Obak li dona un paper bastant secundari. Li diu, vostè s'encarregarà de certes revisions d'estil i tal. Clar, el pare Obak quan veu això diu, de cap manera, la seva il·lusió era encapçar el projecte. I a més a més el pare Obak diu, aquí no pot haver-hi tanta gent, això serà una olla de grills. Un grigall diu, no, això hem de ser dues, tres persones dirigides per mi només. Per tant, són dos projectes incompatibles.

Un equip molt diferent, un plantejament. Però clar, el plantejament del Pare Obac era a molts anys vista. Si estem a l'any 22, estem, devia estar pensant en el 32, 42. No sabia que passaria moltes guerres, però una cosa així, pensant en aquesta visió. Ell deia 15 anys. Ell li prometia a Cambó

que en 15 anys ho tindria. Que el 37, 38, ho tindria. Però el part Miquel Desplugues deia, no, no, això ho hem de fer molt més ràpid. Abans de l'any 30 ja ho hem de tenir, no? Era un altre plantejament. Era un altre plantejament. Totalment diferent. I llavors li demanen a Cambó que decideixi. Diu, vostè ha de decidir quin dels dos projectes. I Cambó fa de Pons Pilat. I diu, jo em rento les mans perquè d'això no en sé. I ho diu literalment a la carta, diu, jo d'aquest tema no en sé prou, per tant, facis-ho entre vostès. El que passa és que al final sí que s'involucra i acaba donant suport directe al pare Miquel Desplugues. I d'aquí que es divideixen els projectes. Quan Montserrat veu que Cambó al final es decanta pel projecte de Miquel Desplugues, diu, doncs nosaltres anirem per lliure i ho farem nosaltres sols.

Montserrat i UBAC, per tant, comencen el seu projecte i d'allà el comencen a Jerusalem, que és quan hi va cap allà UBAC.

Quasi, de fet, quan Obat va a Jerusalem, finançat per Cambó, que Cambó li paga el viatge i l'estada, ell encara forma part d'aquest projecte, és allà que es produeix la scissió. El 25, quan ell està allà, és quan decideixen que no poden seguir junts. Llavors, Cambó diu, em sap greu, però si vostè ja no forma part del projecte aquest de la Fundació Biblioteca Catalana, jo ja no puc seguir finançant la seva estada aquí, perquè ja són projectes diferents. Però això no implica cap enfrontament entre ells, ni molt menys. Els troben tots dos molt lògics. Sí, molt lògics i tant o més amics que abans. Perquè el pare Obak li diu, jo totes les vegades li agraeixo moltíssim que m'hagi portat aquí, perquè és el meu somni. El pare Obak desitjava viure a Jerusalem i gràcies a Can Boa ho aconsegueix. I Cambó diu, és que en el fons no hi ha cap problema perquè tindrem una versió, diríem, més manual, la que finançaré jo, i després tindrem un monument científic, que és el que està fent vostè a Montserrat. Per tant, cap problema, i la relació entre els dos, de fet, encara és millor a partir d'aquell moment.

Que s'ha d'entendre que en aquell moment a Jerusalem el coixí cristià, que ja és molt gran. És a dir, ara tenim aquesta visió degut a l'enfrontament tan greu entre palestins i israelians, però aleshores tot de congregacions ortodoxes, catòliques, les més variades corrents, allà hi ha monestirs, i això porta una vida molt intensa i religiosa.

En el viatge a Palestina del 1925, Francesc Cambó va tenir com a guia el pare Ubach. Per un catòlic tan fervent com Cambó, recórrer la geografia bíblica al costat d'un autèntic expert va constituir una experiència inoblidable. Els desacords entre el projecte de la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana, impulsada per Cambó, i el que s'estava elaborant a Montserrat no van afectar en absolut la relació entre ells. Tots dos eren conscients de la importància d'editar la Bíblia en català sobretot en moments de persecució de la cultura del país per part de la dictadura de Primo de Rivera.

Estimat senyor Cambó, els meus germans i jo estem molt joiosos d'haver-lo rebut a vostè i als senyors Arnús per tal que puguin visitar els llocs sants d'aquesta terra mil voltes beneïda. Encara no heu marxat i em pregunten si tornareu.

Benvolgut, pare Obac. Ja sabeu que m'agradaria molt, però els meus afers a Catalunya no em permeten repetir sovint un viatge tan llunyà ni una absència prolongada. Si de mi depèn, en el futur podré viatjar de nou fins aquí per fer-hi una estada més llarga i detinguda.

Em dóna una gran alegria. Jo el considero a vostè com la causa principal de la meva vinguda i estada a Palestina. Per mi, el benefici més gran

de que puguin disfrutar en aquest món. D'una manera o altra, vostè havia de ser aquí. El nivell dels seus estudis sobre els textos bíblics és molt alt. Només lamento que finalment haguéssiu d'abandonar el projecte de la Fundació Bíblica Catalana.

Sense treure-li els molts mèrits que té, el pare Esplugas no entén que treballar ràpid i amb persones no prou avasades no és la manera dient de traduir els textos bíblics.

Soc conscient que el seu mètode de treball era diferent.

És veritat que, en força de les circumstàncies, els aconteixements han seguit un camí divers del que nosaltres ens havíem proposat en un principi. Però d'això no en té la culpa vostè ni tampoc un servidor. Que prou sabotés amb quin desinterès, bona voluntat i constància, procurava jo seguir els plans de vostè. És d'esperar que tot servirà per la glòria de Déu i major increment de la cultura en la nostra terra.

Amb quin delit i quin goig deu treballar vostè ara que ho pot fer amb total llibertat? Espero amb gran il·lusió tenir a les mans el primer volum de la Bíblia de Montserrat. Encara no està enllestit. Estic segur que serà una joia per al catolicisme i per Catalunya. És sorprenent la millora de la bibliografia catalana en quantitat i qualitat des que els que manen s'han empenyat a destruir la consciència nacional de Catalunya. Mai s'havia produït tant ni tan bé. Aquest període de persecució passarà com un dels més brillants per al pensament català. I jo confio en que els fruits fecunds de la persecució perduraran després que aquesta hagi passat.

Això és Anguàrdia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb Jordi Vidal Palomino i amb Josep Maria Soler-Sapater, parlant de la relació entre el pare Bonaventura Obag i Francesc Cambó. Una relació bíblica, no es pot dir d'una altra manera, perquè tot va lligat amb el món bíblic, però encara que va una mica més enllà. Aquesta conversa que hem sentit, d'aquesta relació que van tenir, el pare Obag va fer de guia. Això ho feia sovint o només va ser en Cambó?

Ho feia sovint malgrat ell. No li venia de gust això? No, no gens. De fet, ell moltes vegades rondina a la seva correspondència dient, jo m'agradaria estar les meves 10 hores a l'escriptòrium amb les meves fitxes, les meves traduccions, les meves fotografies de la Bíblia, i cada dos per tres tinc gent aquí que ve de Barcelona, ve de Catalunya, que volen que els porti a conèixer el país i diu, i això. Em trastoca tots els plans i no li agradava gens. Però, en aquest cas, amb Can Bosch hi van entendre molt bé. Era una altra cosa. I van gaudir molt d'aquest viatge.

Quina vida mútua feien? M'explico. L'OVAC estava a Jerusalem traduint i treballant directament amb els textos. Però en Cambó el seguia molt, la correspondència de Cambó es movia força, vull dir que normalment estava a l'estat espanyol i estava especialment a Catalunya, però d'aquella manera, perquè ell tenia molts contactes internacionals i tenia moltes relacions, estava a Anglaterra, estava a Argentina, feia molt. Malgrat això, la relació era fluïda o s'escrivia molt de tant en tant?

No, no, s'escrivien bastant. Va ser clar, per desgràcia, si mireu el llibre i si el compreu, necessito que compreu el llibre, veureu que hi ha moltes més cartes de Cambó que d'Obac, perquè les d'Obac es van perdre quan es va destruir l'Arxiu Cambó. De fet, d'Obac em sembla que se conserven 16 o 17 cartes només. Per tant, coneixem molt més la part de Cambó, però bé, tot i així, es pot entreveure les respostes d'Ubac a partir de les epístoles, i bé, és evident que la relació era fluïda i jo crec que hi ha un. Així de promig deu haver-hi tres, quatre cartes cada any. O sigui, és bastant fluïda. Sí, sí. Però són llargues, diguéssim, en general. Són llargues. Sobretot al final. Al principi és curiós, com deia abans el Josep Maria, L'evolució de Cambó es dona en l'àmbit catòlic, però també en l'àmbit gairebé literari, perquè les primeres cartes són d'un home. Atrafegat. Atrafegat i molt executiu. I les darreres cartes són molt més literàries, molt més nostàlgiques, són molt més llargues. Escrivia bé, en Cambó.

Escrivia molt bé, sí, sí. No era. Hi ha molts textos de gent molt coneguda que són molt fluixos, però són molt interessants històricament,

però Cambó escriu molt bé.

Les memòries de Cambó, a part d'algunes coses que. Que no són veritat. Que són polítiques. Com diria el Rajoy, tot és veritat excepte alguna cosa que no ho és.

Estan molt bé, situen molt sobre l'evolució del país, la política, de la Lliga Regionalista, de tot, sí, sí.

Tornem-hi a. Mentre això es produeix, estem a l'any 25, com es financia UBAC per fer la traducció?

Perquè, clar, viure allà i. No, la cosa, ho financia Montserrat i, a més a més, ho financien bé perquè el pare UBAC, al principi, està a l'Ecol Biblic, per tant, està amb els dominics, però demana a la Mercè, diu, no podríem fer tenir aquí una fundació montserratina, un. Una delegació de Montserrat aquí, i sí, sí, i compren una casa, primer enlloguen una que no li acaba d'agradar el perubac, però al final compren una casa amb jardí, hort, li encantava tot aquest tema de les flots, etcètera, hort, i tenen la seva pròpia missió allà finançada per Montserrat,

Montserratina, sí, sí. Amb la qual cosa ell fa una feina doble. D'una banda fa de prior, m'imagino, de la casa, com a delegat de Montserrat, i d'altra banda continua

amb la seva traducció. Sí, i a més a més, que embolica altres monjos que l'ajudin, i al final va acudint gent allà, perquè el Perú Bac volia fer això, però també és veritat que no tots els llibres bíblics li interessen de la mateixa manera. A ell li interessava molt el Pentateu, la Torah, li interessava molt els Psalms, però li feia bastant de mandra haver de traduir els llibres històrics. Llavors això l'encarrega un altre monjo, Ramir Auger, que ell el forma, també el forma allà a Jerusalem, i l'ajuda i fa això. I després, també, pel tema del Nou Testament, porta altres dos monjos, que aquesta és una història molt interessant, també un dia m'heu de convidar perquè l'expliqui, que són els dos màrtirs de la Bíblia, se'ls coneix, perquè moren en el procés d'il·lustració i de traducció del nou testament. Però moren per raons naturals? No, moren una mort terrible. Moren perquè fan una excursió per il·lustrar, per l'Asia menor, per il·lustrar el nou testament, les cartes de pau, i llavors, clar, l'excursió se'ls acotverla. S'acaba el 31 de juliol. Us podeu imaginar la calor. Seria espectacular. Calor i manca de logística. Fins que arriba el punt que diuen, escolta, aquí ens morirem de set, bevem d'on sigui. Beuen aigües estancades, agafen el tifos i moren. O sigui, no, no, una mort terrible dels pares

Junquer i Ubiols. Caram, Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, pobres. Seguim avançant. Avança o vac? O. Clar, és que estem parlant no només d'una feina molt difícil, perquè, clar, traduir de textos directes, que, a més a més, no tots es conserven tan bé com es voldria, etcètera, etcètera, etcètera, ja és difícil, sinó que, a més a més, és immens. O sigui que no estem parlant d'allò. Hem de traduir aquestes 10 pàgites. No, no, estem parlant d'una quantitat brutal de text.

Va avançant o vac? Va avançant, va avançant a poc a poc, els 15 anys que ell deia al final. Ja ho veu que no. De fet, no podrà acabar el seu projecte, però és que a més a més és això que us deia, vull dir, no només és la traducció, que ja per si és dificilíssima, sinó que a més a més és el comentari, és la il·lustració, per tant va avançant molt a poc a poc. I també avança a poc a poc el procés de publicació, perquè clar, ell està a Jerusalem i la publicació es fa des de la premsa de Montserrat. De les més antigues d'Europa. Sí, exacte. I, a més a més, molt bona, perquè el volum d'il·lustració. Està extraordinari. Jo no en sé, però els que en saben diuen que té una complexitat tècnica espectacular. I des de Montserrat es pot fer. Però, clar, tu imagina't corregir les proves. Les han d'enviar. Exacte. No hi ha internet, eh? No hi ha PDFs, no? Tinguem-ho clar. I llavors, clar, arriben, es perden, no sé què, no sé quan. Això fa que sigui molt lent el procés.

Molt prolix i molt complicat. Això amb en Cambó ho va explicar, o almenys ho va sabent, perquè en Cambó, per exemple, vol implicar Obak en altres coses, que finalment és allò que surt aquell personatge que comentàvem al principi del Givert, no? Perquè vol que Obak,

de tota manera, treballi per ell. Sí. I no només Can Bo, o sigui, clar, això ja ens porta a aquell tema que ja vam parlar, de l'Escola Catalana d'Arqueologia Oriental. Clar, Can Bo està finançant unes excavacions arqueològiques meravelloses, que tant de bo això hagués sortit bé perquè Catalunya hagués estat a nivell arqueològic a l'avantguarda, si haguéssim tingut aquell jaciment. Com que és normalment el tema gibert, Cambó li demana a UBAC, escolti, i vostè no es podria encarregar d'aquestes excavacions, ja que coneix perfectament el país, està al dia d'això? No li ve d'aquí. No li ve d'aquí. I això és una de les coses més divertides que hi ha, que és la resposta d'UBAC. Li diu que no, d'acord? Però li diu que no de manera elegant. Lo gracioso es. La carta que li envia UBAC al abad Merced dient-li per què no ho accepta. Perquè l'abad Merced també li insistia, agafi aquestes excavacions, que ens ho passarem bé, que tindrem aquí, posarem Montserrat al mapa. El pare Merced també deixa el corre, eh? Devia tenir una empenta que Déu-n'hi-do. Clar, però a més, com que volia fer UBAC, li diu, faci-ho. I UBAC li diu, mira. Diu, no ho faré, això, clar, els meus amics arqueòlegs no estaran contents. Diu, no ho faré, perquè en el fons el treball arqueològic no és un treball seriós. Diu, clar, diu, què vol dir ser director d'excavacions? Diu, vol estar allà assegut, esperant durant hores que els obrers treballin i que trobin alguna cosa interessant. Si troben alguna cosa interessant, doncs jo em faré. És a dir, el director d'excavacions es fa un nom, es fa important, sense tenir cap mèrit. Et farà famós sense tenir cap mèrit, perquè l'únic que ha fet és tenir la sort de trobar alguna cosa i diu això no és un treball seriós i jo que estic dedicat a traduir la Bíblia a català no em dedicaré ara a fer aquestes coses pels quals no sentia cap mena de respecte i tanca la porta clarament a fer això a fer això sí, sí.

Cambó i Ubach es van escriure tota la vida, fins i tot quan Cambó estava a l'exili a l'Argentina en plena Segona Guerra Mundial. El monjo de Montserrat continuava immers en els treballs de traducció i comentari de la Bíblia. El conflicte bèl·lic no li havia suposat un gran obstacle per la feina, més enllà del fet d'haver de suspendre algunes excursions científiques. En canvi, segons va escriure Cambó, Ubach patia perquè el context en retardés la publicació.

Buenos Aires, 20 de març de 1943. Benvolgut, pare Obak. El projecte de vostè d'il·lustrar els alms semblaria una broma si no vingués de vostè, que tantes proves ens ha donat de realitzacions que podíem estimar impossibles. Amb tota la tasca feta per vostès, En el moment que es pugui reprendre la publicació en nostra llengua, l'aportació de Montserrat a la cultura cristiana de Catalunya serà, sens dubte, la més copiosa i la de més alt valor. Jo el felicito a vostè cordialment. Cregui que, enmig del conflicte actual, del qual vostè i jo no podem ser més que espectadors, sense que puguem tenir en ell la menor influència, l'única manera d'omplir les nostres vides és tenir un ideal, una il·lusió, i a ell consagrar-hi el millor del nostre esforç. Ja pot pensar com enyoro aquells magnífics viatges que vàrem fer junts ja fa molts anys. El darrer, el de l'any 1931, va deixar-me un record que està encara vivíssim en la meva memòria. Saludi el seu company, pare Auger, i rebi una abraçada de Francesc Cambó.

Jerusalén, 20 d'agost de 1943. Senyor don Francesc Cambó, molt respectable i distingit senyor i amic, faràia cosa de mes i mig que vaig tenir el gust de rebre i de llegir i rellegir la seva última molt estimada lletra del 20 de març passat. Si he aplaçat més del que la meva atenció envers vostè mereix la contestació a la susdita lletra ha estat perquè esperava terminar d'una setmana a l'altra la il·lustració al llibre dels Psalms i volia tenir el gust de comunicar-li a vostè el resultat. Segur que no deixaria d'interessar-lo. Avui tinc la satisfacció de dir-li que el treball està ja bo i completament enllestit. Consta de 170 làmines, compreses en elles més de 650 il·lustracions, amb les corresponents 170 pàgines de text explicatiu. Desconfio molt de veure'n jo personalment l'estampació, car, suposant que l'actual conflicte trobi solució en un espai de temps relativament curt, caldrà veure si a Montserrat els serà permès de continuar la publicació de l'empresa de la nostra Bíblia. I en cas afirmatiu, esperar encara la reintegració de les comunicacions ràpides per a la necessària correcció de les proves. I tot això, dat cas que allí vulguin donar a aquest volum il·lustrat la preferència d'impressió d'entre la pila de volums que hem anat preparant durant els 7 o 8 anys de comunicacions interrompudes. Sí, són ja una pila els volums que tenim preparats per lliurar l'impremta, car, llevat d'unes poques setmanes d'inquietud l'any passat per aquest temps, cap contratemps no ens ha impedit, gràcies a Déu, de portar endavant la nostra obra si s'acceptua el de no poder realitzar lliurement un cert nombre d'excursions científiques que serien necessàries. Mani i disposi del seu molt afectíssim Pare Bonaventura Obac, Horda de Sant Benet.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Jordi Vidal, no sé si eren, no m'ho puc creure, dos savis bojos en Can Boi i Lovac, perquè realment viuen la Segona Guerra Mundial com un inconvenient. És una cosa molesta, això que la gent s'estigui matant a tot arreu, perquè no ens deixa fer el que és realment important, que és traduir la Bíblia. Sospito que no anava tan gruixut com tot això, devia ser una cosa més matitzada, com la van viure, perquè clar, Palestina no és que fos un dels grans, ni molt menys, escenaris de la Segona Guerra Mundial, per sort per ells, diguéssim, ja ho patirien després. I continuen patint-ho? Sí, sí, continuen, però. Patirien a partir de l'any 46-47, però abans és una cosa relativament calmada. Però, tot i així, és evident que no podia quedar indiferent i que la situació era molt complexa i que, a més a més, en qualsevol moment podia desencadenar-se allà mateix un conflicte bèl·lic que estava passant a tot arreu. Per tant. És una mica sorprenent, això que diu Lubach, no?

Sí, però certament, clar, jo m'imagino molt Lubach com un savi a la Torre d'Ivori. És veritat que nosaltres, clar, som del 45, doncs l'important és la Segona Guerra Mundial. Per ell, el 45, l'important era la Bíblia. O sigui. Des de la seva perspectiva de monjo, de dir que ha dedicat la seva vida a la traducció d'aquest obra monumental que és la traducció catalana de la Bíblia, l'altre és un inconvenient. I, per tant, aquest clima d'inseguretat, això. Ell, sobretot, ho expressa. Jo no sé, clar, no sé el que sentia de veritat, però ell, sobretot, ho expressa en termes de feina. Diu, a veure, sí, tot això em vindrà a sobre i no podré fer les excursions que tinc previstes per il·lustrar aquest verset concret de la Bíblia. Per tant, jo. El que deixa entendre la seva correspondència és bastant això, el personatge de la Torre d'Ivori, on la resta són inconvenients que posen entrebancs a la seva feina científica.

Per tant, Cambó segur, Cambó n'era molt conscient de la Segona Guerra Mundial, que va representar, de fet. De la Guerra Civil Espanyola. Per això, per això. Però UBAC, la Guerra Civil Espanyola,

per exemple, com la viu? Amb molt de patiment. Això ho sabeu vosaltres millor que jo. Montserrat.

Montserrat va ser l'assassinat de 27 monjos. Exacte, i em sembla que es converteix en un hospital de campanya.

No va ser un hospital militar. I tot això ell ho viu perquè l'hi van explicant. La Batmercet li escriu, estem, ara no recordo on van anar a parar, diu, estem allà, i clar, l'altre li va donar les notícies, i ho viu molt de neguit. La guerra civil, la guerra civil sí que es nota claríssimament. I contínuament li està demanant informació perquè, clar, ho està vivint a molta distància, i és el que diu el Josep Maria, vull dir, clar, amb morts monjos, tot això el neguiteja de manera òbvia. Però no pas la Guerra Mundial. La Guerra Mundial no, no, no, i no està cap referència. Bueno, no, que veig les cartes. Veig no l'efecte directament. És que ell, allà a través de la Bíblia, com heu dit, Palestina és un escenari secundari o terciari de la Segona Guerra Mundial.

I que, per sort per ells, en aquell moment no es produiran conflicts, no hi ha cap invasió alemanya. Exacte. Així com a la Primera Guerra Mundial sí que hi havia hagut molt problema, perquè formava part de l'imperi utomà, però no. La Segona Guerra Mundial no succeeix. És protectorat i mandat britànic. De fet, es va parlar de fer dels alemanys, fins i tot es van plantejar desembarcaments a la zona de Síria, però això era paper, no depenia de Creta, no era el cas. Palestina era una cosa molt secundària i sense un objectiu clar. És veritat que el Perú

sempre diu a les seves cartes que ell troba a faltar l'imperiut humà. Això ho diu. A tots ens passa, també és cert. Però no tant per l'imperi d'Otomà, sinó perquè en aquella època jo anava tranquil pel país. Ara, des que són els britànics i hi ha les migracions jueves i tal, això s'ha complicat moltíssim i em molesta en el meu treball bíblic. Jo a l'època otomana podia anar a tot arreu i en canvi ara em trobo conflictes a cantonada.

Això ens obre un meló diferent, que és el tema de la relació del pare Obac amb els jueus i de Cambó amb els jueus. O amb els jueus que hi ha a Palestina, com a mínim. Perquè sembla que no és un tema que li fes gaire peça a l'OVAC.

Sí. Bueno, sobretot a Camboa. Camboa encara menys. Clar, Camboa, des del punt de vista aquest de la reacció amb els jueus, Camboa era un antisemita furibún. I no se n'amaga. Ella, les meditacions aquelles que va escriure, ho deixa clarament. Ell acusa els jueus d'haver provocat la Segona Guerra Mundial i ho diu així. És la tesi de Hitler. Exacte. Sí, sí, literalment. I a més a més diu, i no tenen cap dret, malgrat l'Holocaust, de reclamar un estat refugi, com es planteja en algun moment Israel, perquè si ells són els responsables, doncs no tenen per què tenir accés a aquest estat refugi. A més a més, ell clarament es posa del costat àrab. Ell admira molt l'element àrab a la regió de Palestina i canta claríssimament en favor dels àrabs.

És curiós que el Cambó, que per el franquisme és sempre acusat de jueu, i en canvi I ell tenia una actitud contrària.

Camboli preguntava sovint a UBAC per la situació política a Palestina, que aleshores, com comentàvem, estava sota mandat britànic imposat per la Societat de Nacions. Si bé durant la Segona Guerra Mundial la zona va gaudir d'una calma relativa, cap al 1945 va tornar a disparar-se la tensió entre àrabs, britànics i jueus per l'acció de les forces britàniques i la resposta de grups armats hebreus com l'Irgun. Aquest clima va començar a afectar els estudis bíblics del pare Obak, com li explicava Cambó en una de les cartes.

Jerusalén, 1 d'agost de 1946. Molt distingit senyor i estimat amic, deu dies més tard de la recepció del seu telegrama en què vostè m'acusava rebut de les fotos, tenia el gust de llegir la seva benvolguda missiva del 14 del passat juliol. Agraeixo ben d'acord tanta sol·licitud i amabilitat. Estic satisfet de saber que les fotos han arribat a destinació. Elles podran servir-li per reviure de tant en tant agradables impressions d'antany. Aspirar a més per ara seria cosa prematura, si no hi ha un xic temerària. Això està a cabull, sobretot després de l'esclat de l'última bomba del 22 del passat juliol en el King David Hotel, on, sens comptar els nombrosos ferits, ocasionà més d'un centenar de víctimes, entre elles molt respectables personalitats de la ciutat que es trobaven allà reunides per a fer-se. I ningú sap el que s'esdevindrà el dia de demà. És el cas que tothom, anglesos, àrabs i jueus, s'armen fins a les dents per tal de no trobar-se desprevinguts. Fa unes tres setmanes que, per motius d'estudi, vaig voler abordar una excursió de tres dies pels voltants d'Anaplusa. Vaig obtenir l'objectiu que m'havia proposat. Però em valgué una hora i mitja de presó, que ara em prengueren per un jueu disfressat de frara que prenia fotos dels llocs estratègics de la contrada. D'insults i amenaces no en vulgui més. Res, llevat del personatge principal, una vocació llunyana de l'escena de la soldadesca en el pretori de l'Antonia. Amb respectuoses salutacions a la seva senyora i filla, va anir i disposi del seu molt afectíssim amic i segur servidor. Para bona ventura ho va, ordre de Sant Benet.

Això és Anguàrdia.

Jordi Vidal, d'aquesta carta que hem sentit, li quedaran un parell d'anys de vida a Cambó, i per tant, òbviament, la relació no es vendria molt més, però es va mantenir fins al final? Sí.

De fet, fins a les darreres cartes, Cambó li expressa el seu desig, el seu gust, la seva il·lusió. De poder fer un tercer viatge a Palestina acompanyat del pare Obak. I fins al final li diu, i a més a més li diu, li vull presentar la meva filla. I sembla que el pare Obak sigui un tema de conversa familiar en aquells moments. Sí, sí, és una de les il·lusions que tenia el Cambó ja més crepuscular.

Com afecta la. Aquest exili final de Cambó, la seva decadència física i també de lligams amb l'alta burgesia que perd Cambó després de la Guerra Civil i sobretot de la Segona Guerra Mundial, li va afectar o va en algun sentit?

No, de fet, no. Com que el projecte ja de Montserrat ja anava per lliure, sí que és veritat que Cambó hi va col·laborar i va finançar alguns volums, però funcionava d'això, no té cap influència en el desenvolupament del projecte. El que sí que té és, clar, el clima aquest de. De guerra, amb la creació de l'estat d'Israel, això sí que provocarà. El 47-48. Exacte. Però també és veritat que això al pare Obak li ve un costat positiu. Què dius, home? Com pot ser? Doncs sí, perquè ell finalment torna, l'any 51, torna a Montserrat. Diu, no hagués tornat mai de bon grat si la situació hagués estat com era als anys 10, quan ell va arribar la primera vegada. Diu, però clar, amb la creació aquesta de l'estat d'Israel, amb el clima aquest que s'ha creat de guerra, on jo ja no puc fer viatges. Me'n torno a Montserrat sense pena, perquè estaré millor a Montserrat del que estic aquí a Jerusalem. Podràs seguir treballant. Podré seguir treballant i sense gent que em vingui a que faci de guia. Perquè, clar, un cop estigui a Montserrat, es podrà dedicar amb calma als darrers anys, als darrers volums de la il·lustració de la Bíblia, etc. Ho va acabar? No. No. No ho va acabar. La seva il·lusió era acabar-ho. Ell, una mica era tipus gaudí, eh? És a dir, sabia que no ho podria acabar, però ho va deixar. Sí, posar les bases. Exacte. I que el grup que ell va crear, perquè un cop torna a Montserrat, el pare ho va crear, un grup de biblistes molt important, el pare Guiocamps, el pare Romuald Díaz, són biblistes de primer ordre. Per tant, ell té la il·lusió que s'acabi el projecte. Però el projecte en realitat evoluciona, perquè amb el pas del temps s'adonen que aquesta Bíblia monumental de Montserrat potser no està dient amb els nous temps. Es fa la Bíblia petita de Montserrat, que és la que gairebé tots tenim a casa, que és una Bíblia molt més entenidora. Clar, la traducció de Parovac, ell volia fer una traducció literal, perquè la paraula de Déu no es pot tergiversar, i gairebé era paraula per paraula. Això, des del punt de vista teològic pot ser molt interessant, però des del punt de vista literari. Costa molt. Costa de llegir. Per tant, es fa una segona bíblia i, per exemple, el projecte de la il·lustració s'abandona. Perquè, clar, amb el canvi dels temps, aquesta sensibilitat del pare ovac respecte a la il·lustració de la bíblia canvia. I ara potser és un projecte que. És que era una mica romàntic, era una mica el segle XIX, aquesta mentalitat. És una cosa que han vellit malament i, per tant, els seus decebles van decidir que això no calia continuar. A l'època noucentista això devia estar superat, però, en canvi, ell ho mantenia. No, no, i és que en el seu moment va ser un èxit. Això es venia per subscripció i tenien un munt de subscripcions. Però és veritat que envelleix malament. I llavors els seus decepres diuen, millor que ho deixem aquí, no cal continuar-ho, i creen la Bíblia manual, la Bíblia petita de Montserrat.

Doctor Vidal Palomino, moltíssimes gràcies per haver tornat aquí a l'Anguàrdia. Ell és l'autor d'aquest llibre, Lletres bíbliques, la correspondència entre Francesc Ambo i Bonaventura Obac, 1925-1947. D'aquí un temps en tornem-hi encantat moltes gràcies la veritat és que qualsevol tema quan rasques una miqueta és apassionant i aquest és un cas claríssim

però a més el temps, com que ara hi ha tanta imatge la il·lustració ja no cal això és el temps això és la guàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas.

SENSE ÀUDIO PARLAT