El poema sobre Nova York del mallorquí Blai Bonet que va fascinar Lou Reed

Ara, la tarda, amb Francesc Garriga. Avui serà un dilluns, no com cada dilluns, però volem mantenir alguns dels nostres rituals i avui volia també saludar la Marina Porres i la Juliana Canet, que són les nostres prescriptores de llibres i de literatura des del Club Tàndem. Juliana, Marina, com esteu? Molt bé, Francesc. Hola, Francesc. I tu, com estàs? Jo estic molt bé perquè ho volia quadrar així i volia que aquesta passejada que hem començat a les 4 des del Capitoli, acabar-lo arribant a la Casa Blanca just mentre parlés amb vosaltres. I res, ja sóc al carrer H, amb el carrer 15, per tant ja pràcticament sóc a la Casa Blanca, ho haurem quadrat molt bé això.

Tu estàs al millor dia de la teva vida, bàsicament, Francesc, perquè ets el lloc, l'únic lloc on ets plenament feliç.

Doncs mira, no m'ho diguis gaire perquè potser és veritat i em deprimiré quan torni.

Doncs mira, per anar una mica amb aquesta sintonia i que segueixis allargant aquesta sensació de joia, nosaltres hem decidit que avui parlarem sobre els Estats Units, Francesc.

El que passa és que no parlem, parlem d'una altra capital. Sí, perquè em sembla que anirem cap a Nova York, però parlarem d'uns llibres que ajuden a fer una cosa que és que quan tu tornis i potser, potser només, potser et deprimeixis, puguis pensar que en realitat pots portar Amèrica des de casa, des de tot arreu. Bé, és que en realitat.

Ho tindré al cor. Bé, al cor,

al cap i a la teva tradició, perquè és que Catalunya sempre ha estat molt lligada als Estats Units en general. És veritat, és veritat. I, de fet, per això molts autors catalans han volgut parlar-ne, com Josep Pla, que, com deia la Marina, en comptes de Washington, va anar a Nova York i va fer el n'hem parlat aquí ja en aquesta secció, el seu weekend d'estiu a Nova York. Però també, i a nosaltres ens agrada molt, amb la Marina, hi ha casos d'escriptors catalans que n'han escrit sense haver-hi estat mai.

Sí. Això ja és més curiós, eh?

Sí, però és molt, molt interessant perquè demostra que no cal haver trepitjat una ciutat perquè aquesta ciutat t'influenciï molt i et marqui, no? Això és veritat. I parla d'això, de la importància dels llocs, dels llocs on estàs i dels llocs on de vegades no hi ets però t'afecten igualment.

I de tot l'imaginari que creen i que generen en una persona, no? Doncs això sense. Sense haver-los trepitjat, que en realitat això li passa a qualsevol persona, encara que no sigui artista, que ja té una idea de com és Nova York, com és Washington, ni que sigui, perquè Francesc Garriga l'ha explicat a través de la Tarda de Catalunya Ràdio.

Exacte. I això és el que li va passar també a un escriptor nostrat, a Blay Bonet, amb els Estats Units, que s'ho va imaginar massa.

Blay Bonet. Blay Bonet, ja te n'hem parlat també, Francesc, jo crec que alguna vegada. Ell és nascut a Mallorca, a Santanyí, el 1926, i va escriure un poemari durant la seva última etapa, que va anomenar Nova York, el va publicar el 1991, que faltava poc perquè morís, i la gràcia d'aquest poemari, que és molt finet i està editat per columna, és que, això que dèiem, no?, Blay Bonet el va escriure. Sense haver trepitjat mai Nova York ni els Estats Units. Per tant, no és un llibre de viatges, ni és una descripció realista de la ciutat, és com un Nova York imaginari, com simbòlic, però té moltes referències importants de la ciutat. Parla de David Bowie, parla de Maria Callas. Tot això sense sortir d'aquest sud de Mallorca, no? La Ivoneta es crea aquest univers novaiorquès a partir de la imaginació. Són uns poemes molt experimentals, però que et traslladen a la ciutat de Nova York fins al punt, Francesc, que hi ha una anècdota molt famosa, que és que Blai Bonet va ser tan capaç d'explicar a Nova York que va aconseguir fascinar l'horrit, l'artista. Carai.

Home, això és difícil, eh? Algú que segur que coneix molt bé Nova York, fascinat per algú que li explica Nova York sense haver-hi estat mai.

Home, algú que és un emblema de la ciutat i que Nova York és ell i ell és Nova York, no? Hi ha aquesta famosa història que explica que Lou Reed va llegir un poema de Nova York. De Blai Bonet, que es diu El Brown, dedicat al boxejador. El Vallèsia, el 2008, que feia 11 anys que Blai Bonet havia mort, tot això perquè va participar, que també és curiós, a un recital de poesia catalana que es va fer a Nova York, que també hi havia Pati Smith, perquè vegis tots els lligams que hi ha. On Lurrit va recitar Cambra de Tardor, de Gabriel Ferreter. Vull dir que se n'han fet de molt grosses relacionades amb aquest vincle entre els Estats Units i Catalunya. I en Lowry, com dèiem, sent ben novaiorquès, va quedar impactat amb el poema perquè li va semblar que era un retrat exacte de la ciutat i va preguntar de dir, ai, Brai Bonet, quan va venir a la ciutat? I clar, va quedar fascinat quan li van dir que mai havia trepitjat Nova York.

És que cal parlar molt aquest any de Blai Bonet, perquè és el centenari. Queden pocs mesos i s'ha d'aprofitar. Exacte, s'ha d'aprofitar. Va néixer el 1926, per tant, tot aquest 2026 se celebra el centenari. I parlant de poesia, l'editorial 1984. Ha anat recuperant tots els seus llibres de poemes, tota la seva poesia completa, i per tant s'han fet publicacions que estan, o sigui, que s'han fet llibres que estan disponibles a les llibreries i val molt la pena anar-ho a mirar. Absolutament. Però hi ha un altre escriptor mallorquí, avui estem. Anem molt de mallorquins, eh?

Avui hi ha tres dies. Mallorca-Amèrica i Amèrica-Mallorca. És transatlàntic de veritat, però hi ha un altre mallorquí que estava fascinat amb Amèrica. Més concretament amb els Estats Units, que era Miquel Baussà, que és un escriptor molt i molt peculiar que va néixer fa la nit, el 1940, molt a prop de Santanyí. De fet, Blai Bonet i Miquel Baussà van ser bastant veïns. Té una biografia bastant complicada perquè és un noi que de molt jove va decidir ser poeta d'aquests poetes que després diguéssim que es transforma i renega de la poesia i no n'escriu més i que va anar de Mallorca a Barcelona per fer una vida d'escriptor i va acabar tancat en un pis de les Corts escrivint tota la seva obra sense tenir el mínim contacte amb ningú o. De fet, tenint tan poc contacte amb la gent com podia. És un senyor que no donava mai la seva adreça, sempre deixava només un apartat de correu postal.

Un senyor que va decidir, realment, aïllar-se molt seriosament, cosa que és realment difícil.

I en els seus últims llibres, sobretot amb el seu llibre més important que es diu El canvi des de l'Eixample, s'hi veu molt bé una obsessió, una fascinació que ja li havia durat des de tota la vida, que és aquesta fascinació per Amèrica. Però perquè li encantava que els americans per ell eren la velocitat, la netedat, la tecnologia, la jerarquia. És a dir, com una idea absolutament. Vertical, directa i neta del món, i ell pensa que és un senyor que, clar, estava a casa seva, tancat mirant la CNN tot el dia i amb un ordinador, sense connexió a internet, per si no s'hagués tornat més boig encara, però amb un ordinador i que, per tant, estava fascinat per tots aquests canvis tecnològics que et pots imaginar, doncs, als anys 90, evidentment, capitanejava als Estats Units.

Eren encara més brillants i fascinants que ara, que encara continuen sent-ho. I després, de nou tornant a Nova York, hi ha aquesta relació, aquesta vinculació que feia ell de Manhattan i l'Eixample.

Sí, perquè ell deia que la quadrícula de l'Eixample i la quadrícula de Manhattan tenien molts punts en comú. Que una tenia una forma allò com quadrada i molt més, diguéssim, horitzontal, i que la de Manhattan tenia forma com de portaavions, perquè era una força més militar. Ah, és veritat. Però que tenien com que era una manera d'estar al món que es podia emparentar. Amb els dos rius de costat, etcètera, en els dos casos. Però realment és molt interessant com això, són dos casos de dos escriptors que no van creuar mai l'Atlàntic, els dos són de Mallorca, els dos van passar per Barcelona, però que la seva fascinació eren aquests Estats Units, perquè també, clar, és que l'època on van viure, o sigui, van obrir l'imaginari de tot de gent, això nascuda als anys 20, als anys 30, als anys 40, que els hi van girar completament el cervell.

O sigui, que Francesc no ets l'únic català, ni seràs. No soc l'únic, tu. Ni seràs l'últim, totalment obsessionat amb els Estats Units. I a tot això també ens agraden a nosaltres moltíssims autors de la literatura americana.

Me n'acomaneu un, no? Sí, home, no. Per rematar.

Avui, abans de marxar i finalitzar aquest dietari de lectura sobre els Estats Units, no podem obviar John Shiver. Anem de parlar, Marina, és una bona excusa.

Per mi és la cosa més americana del món. O sigui, no hi ha res més americà que John Shiver, que és aquest autor de contes. L'hem posat perquè realment lliga molt amb Blai Bonet i amb Miquel Baussà. És a dir, també és una mena d'escriptor d'aquests que li agradava bastant, una mica esquerp, que li agradava tancar-se, mirar-se les coses des de lluny. I és, per mi, el millor explicador de com l'American Way of Life era una mica una enganyifa. Els seus contes són absolutament extraordinaris. Sí,

t'anem de recomanar un concretament, el més famós és el Nadador, que és del 1964, que va justament d'això que diu la Marina, es veu molt clarament. És un home que es proposa arribar a casa seva nedant de piscina a piscina del seu veïnat, amb aquesta idea d'aquestes famílies americanes, felices, on tot és perfecte, I a poc a poc va fent aquest viatge, comença tot sent molt lluminós i a poc a poc es va enfosquint de mala manera fins que t'adones que poder, tota aquesta felicitat i tota aquesta vida i tota aquesta joia estava segurament en part al seu cap perquè és més un ideal que una realitat que potser es pugui deduir a terme. John Cheever, ens l'apuntem. I Francesc, té un altre conte que et recomano particularment a tu, que ets home de ràdio, que és La Ràdio Enorme, que és un conte que a mi m'encanta, preciós, que va justament d'una parella que es compra en una ràdio i al principi s'intonitza en normal, però de seguida aquesta ràdio comença a sintonitzar les converses que estan tenint els veïns del bloc on viuen. I d'aquesta manera la parella descobreix, la dona de la parella descobreix que aquesta vida feliç que li semblava que tothom tenia al seu voltant, poder no era tan feliç. I ja veus que la línia va molt per aquí i ella acaba perdent bastant el cap dels desenganys.

Doncs, escolta, recomanats aquests autors, els nostres que miren cap allà sense haver-hi estat, i aquest apunt final amb Joan Xivert. Mira, és que deixeu-me que tenim notícia d'última hora al voltant del món literari. Sí, sí que la tenim. Eva Baltasar ha guanyat el prestigiós Premi Medici d'Etranger amb ocas i fascinació. És la primera obra de la literatura catalana que aconsegueix aquest prestigiós guardó francès. Per tant, Eva Baltasar segueix acumulant mèrits i segueix acumulant prestigi i el seu nom comença ja a brillar, no només a casa nostra, sinó també portes enllà amb aquest guardó, el Médicis Etranger. Això ho acabem de saber i segur que ara al bolletí de notícies us ho explicaran bé.

Ja fa temps que ella triomfa molt i molt, eh? Carda de Huenca il·lustra i realment ho mereix.

I és una de les escriptores més de la literatura catalana contemporània, més traduïdes, amb més idiomes, o sigui, ens n'alegrem molt. I tant.

Bé, dic que és última hora, és última hora per mi, perquè fa poc que ens hem llevat. Això és d'avui dilluns, però vaja, que ho deixem de bé dit en aquesta secció de llibres. Doncs, Juliana Marina, moltes gràcies per ser-hi un dilluns més.

Que vagi molt bé el teu viatge, nino!