El primer Monument de Seixas

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast. Benvinguts a Ràdio Volta. Aquí comença el programa número 193. Des de Como, Pols Sexes, Vintage i Lombardia.

Come on, Jaime, come on. Clonca, clonca, clonca, clonca. If you have the delay, you have nothing to lose. Allez, allez.

Radio Volta, el programa de ciclisme de Catalunya Radio.

Estic a Como, en efecte, diumenge al matí, diumenge de ressaca. Ara mateix estic al punt exacte, no, us enganyo, 50 metres, d'on hi havia la línia d'arribada, d'on hi havia la meta, on va aixecar els braços Pol Seixas aquest dissabte per aconseguir al Lombardia el primer monument de la seva carrera amb només 20 anys, el més jove de la història en aconseguir-ho. El primer monument de la història del seu equip, el Decalón, que, home, és una estructura que tampoc va començar abans d'ahir. Això ens dona una A més a més, no m'hi havia fixat, però recollint l'acreditació d'aquí del Lombardia, el tríptic informatiu o la revista informativa Llibre de Ruta, que ens donen. De seguida em va cridar l'atenció. Edició 120. Edició 120. Ho dic per posar en contexte tot això que us estic explicant ara. Pol Seixas, 20 anys, guanyador més jove de la història del Lombardia. Us deia, estic a Lungo Lario Trento, a la cantonada, en Piazza Cabor, que és on hi havia situada aquesta meta, aquesta arribada del Lombardia. Us explico una mica la situació ara mateix, perquè aquesta avinguda, just aquest passeig, al costat, anava a dir marítim, al costat del llac de Como, ahir estava ple de gent, com us podeu suposar, hi havia les tanques, hi havia de tot, begudes pel terra, hi havia papers, hi havia. Tot el que deixen els aficionats ara mateix està tot completament net.

Comença a passar gent, és d'hora al matí, gent fent esport, gent amb maletes, els ànecs aquí. No m'acosto a l'aigua perquè volia acostar-vos al so de l'aigua del llac, però tot i que hi ha uns graons, em sembla un punt de marari, encara. Em fotré a terra, potser sí que sentirem de fons el soroll del motor. D'aquesta barca 382 Brient No. És una de les barques que fan aquests trajectes per aquí al llac de Como. En una altra aquí al costat veig que hi ha molta cua. Aquí pots pujar als vaixells. No són ferris, són vaixells més petits. I fer la volta al llac, acostar-te als diferents poblets. Està sortint el sol ja aquí a Como i, com us deia, programa especial des d'Ill Lombardia, cinquè monument de la temporada, l'últim, tercer monument al qual hi es presenta aquesta temporada, Radio Volt, una temporada molt intensa i amb victòria de Pol Seixas, que ho seré molt sincer. Ahir Seixas se ve entre els favorits, com és lògic, No hi havia, però, la sensació de viure un moment tan històric com quan va començar a passar a partir dels últims 27 quilòmetres, quan Sexas se'n va anar en solitari, ja es veia que tenia la victòria al seu abast, que per darrere no tenien cames per atrapar-lo, i en aquell moment sí que la sensació de tots plegats era que,

ep, ep, ep, aquí està passant. A la zona de Meta, per exemple, jo estava situat uns quants metres, com ens passa sempre, més enllà de l'arribada, on hi ha tots els auxiliars dels equips, on hi ha els mitjans de comunicació, ja veies els membres de l'estaf de l'equip de Calón, que normalment són poquets, ja hi ha un parell d'espanyers, ja n'hi havia uns quants més, amb el de comunicació especialment, esperant l'arribada del post-sexàs, ja van agafar aquells metres respecte de tota la resta de personal per poder gaudir d'aquesta victòria. Segueixo passejant pel. O el llac de Como, per aquí a tocar del llac, per aquest passeig. Avui, per cert, tindrem dos protagonistes. Enric Mas, segon, Peyo Bilbao, setè. De seguida el sentirem, eh? Vaig actualitzant-me amb aquesta passejada. Jo em vaig desplaçant per aquí, per aquest passeig marítim, veig allà al fons l'estadi de futbol, on hi ha l'equip, per cert, que entrena Cesc Fàbregas, Aquest dissabte, no és una esplanada, però sí que hi ha uns carrers un puntet més amples, és on hi havia situats tots els autobusos dels equips, una miqueta lluny, uns 500 metres d'aquí de la línia d'arribada. És a dir, els corredors arribaven, crevaven la línia d'arribada i després tornaven enrere per anar a buscar els autobusos dels equips. Em va cridar l'atenció, per exemple, Peyo Bilbao i Onís Aguirre, que s'acomiadaven i que tenien aquí molts familiars

i molts amics que els van venir a fer companyia per viure aquest últim dia sobre la bicicleta. Bé, arrenquem Radio Volta. Ara de seguida, resum sonor, però ja us avanço. Venint cap aquí, em van començar a arribar molts missatges. Mariana Fos. Un altre títol mundial. Ara, mentre us dic això, deixeu-me buscar una mica la informació, perquè el primer títol mundial de Marian Fos el va aconseguir l'any 2006. Estem al 2026. No para de guanyar mundials Marian Fos, que per alguna cosa, per algun motiu, sempre la recordem aquí com la reina del ciclisme mundial. I ara estava repassant això que us deia, com es reparteixen aquests títols mundials. De seguida sentirem també les referències al mundial de Gravel. 15 Mallots de l'Art de Sant Martí, 15 Arc en Ciel, 8 en Ciclocross, 3 en carretera, 2 en pista i 2 en gravel, 2024 i 2026. No para de guanyar la millor ciclista de tots els temps. Arranquem amb el resum sonor. Avui, centrats en aquest Lombardia, anava a dir històric, però és que posem ja molt d'aquest qualificatiu, guanyat per Port Sexàs i també en el Mundial de Gravel, guanyat per Marianne Fos.

El Sons de la Semana. El

Sons

de la Semana. Se ha superado en la esquina, se ha ido hacia el interior, donde el gravel era más grueso, y las habilidades de manejo superior de Mariana Vos han salido de nuevo. Vos, jersey azul, número 15. El primero en la carretera en 2006, el segundo en el gravel en el año 2026, lágrimas de alegría, Vos victoriosa, otro jersey azul, título mundial, número 15.

Paul Seixas se convierte en el más joven vencedor del Tour de Lombardia, lleno de maestría, todo en poder, un monumento, un monumento del arte ciclista que se agarra hoy, un francés, un chico de 20 años, bravo y chapeau. Bravo a él, una gran maestría en este final.

Hemos ganado un monumento, chicos. Hemos ganado un monumento. No vuelvo, chicos. No vuelvo. Chicos, estoy orgulloso de vosotros. Estoy orgulloso de vosotros, chicos. Es algo histórico. Tij, Nico, por detrás. Todos aquellos que están con el coche. Es algo de fútbol. Es algo de Barjot. Felicitaciones a todos. Es un chico.

¡Voy, voy! ¡Voy, voy!

¡Bien!

Muchas gracias a toda la equipo y todo el staff por lo que hicieron estos últimos días, pero sobre todo durante toda la año porque lo que hemos logrado es realmente hermoso. Terminamos en belleza en un magnífico monumento. Es un enorme placer poder compartir esta año con ustedes. Y así es, es solo el comienzo. La próxima año empezaremos con una bella nueva año. Hemos hecho una magnífica victoria para terminar esta temporada y todos merecemos nuestro pequeño verano para disfrutarlo. Fue un placer. Voilà. J'espère qu'on en vivra d'autres, des comme ça. Bravo, merci. Bravo!

Ja hem sentit aquest resum sonor, l'emoció, sobretot volia recordar, ja ho he dit, que no vull abusar del qualificatiu històric, però sí que volia aturar-me en aquest moment tan especial amb la victòria de Paul Seixas, 20 anys, guanyador més jove de Lombardia, primer monument ja que aconsegueix en la seva cursa, en la seva carrera esportiva. Segur que n'aconseguirà molts més. I per això tots aquests crits, sorolls d'alegria, tant a dins del cotxe del director de l'equip, de Catlón, com a la línia d'arribada, com als seus companys amb ties i benot obrint l'ampolla de cava i celebrant aquest títol mundial. I també aquest títol mundial, no, aquest Lombardia. El títol mundial, el de Marianne Fos, en gravel, l'enarlandesa que segueix col·leccionant. De seguida entrem al territori Fletxa. És que vaig fer memòria, vaig recordar en detalls ahir al vespre, per cert, aquí a Comú. Ahir al vespre en refereixo a dissabte, al vespre, després de la cursa. Es nota molt que és final de temporada perquè molts ciclistes es quedaven per aquí ja, amb les seves famílies, amb les seves parelles. Algun cap de premsa d'algun equip important també em va dir que es quedava per aquí a passar uns dies amb la família. Sortint a sopar. Aquí en una plaça d'aquí al casc històric de Como, Mauro Gianetti, amb alguns amics, sense pressa, també el suís, que aquí està a prop de casa, i vull dir que passejaves per aquí i et trobaves, no recordo quin ciclista de l'equip estelar també em vaig trobar per aquí, amb la parella, és singular, aquest tram final de temporada sempre és una miqueta diferent i si podeu fer-ho mai, sigui a Lombardia o sigui a la Paristurs, per exemple, o sigui qualsevol d'aquestes curses, aneu-hi perquè veureu com ja molts ciclistes acomiaden la temporada i per tant acaben gaudint d'aquests moments que al llarg de l'any és molt més complicat. Va, fet aquest petit parèntesi, mentre segueixo passejant per aquí, a la vora del llac de Como, entrem al territori Fletxa. A Radio Volta, entrem al territori Fletxa. Joan Antoni, què tal, com estàs? Isaac, molt bones. Per on t'enganxo?

Perquè estàs lluny de casa, eh? Sí, estic al carrer, estic a Turquia, concretament a Antàlia, i res, just acabo de fer el registre, el que es diu, que et dona el geolocalitzador i tot, per una prova. Que comença demà, que és la Taurus Mountain Race, una prova de bikepacking.

És amb gravel? És carretera? Com és aquesta prova?

No, és mountain bike. Bueno, és aventura total. Ara pots anar amb el que vulguis, però no, aquesta en concret jo crec que és molt remot per on es va i hi ha zones d'empeny a la bici, dels famosos hike-a-bike, pujas fins a 3.200 metres un dia. Vaja, porto una mountain bike, doble suspensió, perquè et facis una idea. O sigui, terreny. Però bueno, la ruta la van anunciar fa dos dies, eh? O sigui, ho van tenir en secret l'organitzador, el Nelson, que és el Nelson Tris, que és qui organitza també la la Sea Mountain i Atlas Mountain Race, la va publicar el diumenge i res, ho va dir que ha estat tres anys en dissenyar-la. O sigui, ha estat una feina de tres anys per veure per on la feia anar. I són 1.430 amb uns 35.000 positius. Imagina't, és una bestiesa. Pensa, com a referència a Atlas Mountain Race, que vaig fer al febrer, era la mateixa distància, però amb 10.000 positius menys. O sigui, aquesta és molt més dura a les cames pel que es veu. I molt més aventura perquè. Clar, és molt remot per on es va i, bé, inclús el kit obligatori, que avui és el que acabo de fer, veure que ho portis tot. Demanaven alguna cosa més que atles, o sigui que bueno, que és aventura al 100% i bueno, amb ganes. Ja veig,

ja veig que estaràs divertida aquests dies. El que sí que has tingut temps abans de marxar és de veure les últimes proves d'aquests dies, ja anem tancant la temporada en carretera i sobretot aquest cinquè monument de l'any, l'últim, el Giro de la Llombardia. I volia preguntar-te a veure amb quin cos et quedes, perquè és el primer monument que guanya Paul Sexas, no sé, m'imagino que en guanyarà molts més, però vaja, Llumardia sense Pogacar, però no va tenir rival tal com va guanyar.

A part no va ni atacar, Isaac, o sigui, ell va posar un ritme al Chivillo. Inclús a l'entrevista deia això, que ell volia apretar més tard, però va començar a apretar abans del que tenia planejat, i clar, es va quedar només amb el Chicona i amb el Mas. I després ja sí, que va apretar la part dura del Chivillo, i anava a marxar sol, però va fer una exhibició sense posar-se de peu per atacar. O sigui, un nivell molt pel damunt de la resta.

Allà, jo estava per allà a la zona de l'arribada i hi havia gent dels equips que miraven l'exhibició o el domini de Sex Ass i em deien, bé, bé, bé, però tampoc guanya tant. Jo pensava, home, és que només té 20 anys, sí que ha guanyat, i mira, amb 20 anys ja té el més jove de la història guanyar un monument que té 120 edicions d'història.

Sí, per 20 anys just que els acaba de fer fa unes setmanes, o sigui, gairebé, res, 19 anys i ets gairebé I pensa una altra cosa, que home, no guanya, a veure, ha guanyat molt i s'ha mostrat molt constant. A part, un altre tema, el que has dit, guanyar el més jove, però és que a la sortida era el participant més jove el Lloberdia. O sigui, a sobre guanya. Era el corredor més jove a participar en aquesta prova, a la història de la prova. Llavors, és que té temps per guanyar més. La diferència és aquesta. Si ens ho diuen nosaltres, és difícil que guanyem més, però amb ell, amb la seva edat.

Sí, i a més a més, el que et deia, en una edició en què no hi era Taddy Pogacar, que és evident que és el monument que li va millor, però sí que hi era Benepul, hi era Del Toro, hi era el campió del Mont Brando en Magnolti, hi era un Enric Mas que aquestes clàssiques italianes de final de temporada sempre arriba molt bé. L'UAE va intentar controlar la cursa tant per Magnolti com per Del Toro, però vaja, si no tens Pogacar la situació canvia moltíssim. I mira que té equips

bons i per haver-hi un moment avisar que amb Magnolti vam fer una bona jugada el del Toro primer de tot no va tenir les cames perquè del Mundial que no corria va córrer el Piemonte i semblava que estava bé però bueno tampoc va córrer el 6-6 i mira com va anar però el del Toro a mi jo m'esperava un nivell molt més superior. També el de, bueno, continua Mouaé, perquè parlant de Mouaé, va haver-hi un atac del Bisma que va fer el Guisalo, l'alt del Guisalo, que jo crec que estava molt bé a nivell estratègic, i va marxar el Magnolti, i ara ja podeu veure si això els hagués sortit hagués tingut més opcions, però per darrere va controlar molt bé el Bora amb el Pelitzari. El Red Bull Bora ho tenia molt clar, que el Renko era. Bueno, que tenia opcions. I el Renko ni va ni sortir d'aquest atac, que va fer el bisme, i va continuar tirant. I al final, clar, quan hi havia de ser-hi, el Renko no hi va estar. O sigui, no tenia cames, no? I, en fi, en aquest sentit, Uae sí que va jugar una mica molt diferent, si ens fixem, perquè sobretot els va fallar el del Toro. La lectura que jo faig, Isaac, és aquesta, que quan comparem el del Toro amb el Pogacar, també hem de pensar això, que el Pogacar és que no ha fallat mai. Dias que havia estat de favorit, Si, tot i que no fossin per causes, mira, que s'ha posat malalt, però jo que diguis, ostres, s'espera que ell estigui bé o que disputi, i disputa. És que no hi ha hagut cap cursa, parlo de memòria, que al Pogacar li faci el que va fer el del Toro l'altre dia, que diguis, ostres, mira, l'equip ha estat per tu i no has tingut el nivell. I de la que va passar. El Pogacar, això, és que, clar, es va quedar molt lluny del nivell del del Toro. Per tant, com a corredors, de moment, no els podem comparar.

Aquesta és la grandesa de Pogacar, que hi és sempre, que no falla mai. En aquest sentit, ara parlaves de del Toro, però l'Ebene Pool, per exemple, també hi ha curses en què brilla moltíssim, però hi ha curses en què no hi és. Veurem sexàs, eh, a quin rànquing d'aquests estàs, si és del nivell de Pogacar o no, però sí que és cert que. El Pogacar potser el valorem més quan no hi és que no pas quan hi és en aquest sentit 100%

el Pogacar te n'adones i se'l valora també perquè molta gent li agrada les curses quan no hi ha el Pogacar perquè. Es disputa d'una manera diferent, tot i que el Lombardia va tenir un clar favorit, bueno, més que favorit, clar dominador de la prova. Llavors, bueno, sigui o no sigui, és cert, el Pogacar sempre fan parlar d'ell i es compara perquè, clar, per com ha de ser la cursa en si sense ell o per com ha de ser amb ell i amb els rivals, clar, és que. Hi ha corredors molt bons,

però encara estan molt lluny d'ell. Mira, ara que hem tret el nom de Pogacar, aprofito per comentar-te una cosa que abans no hi he pensat i m'agradaria que no quedés per comentar. Allà, Lloberto, tu saps, quan estàs a les curses, lògicament pots parlar molt més amb els protagonistes i treure informació de primera mà. I parlant amb gent important de l'estaf de l'UAE, vaig aprofitar per preguntar-los a veure com està Tadej Pogacar. Em van dir que tot bé, que tot seguia el procés que havia de seguir, i em van negar, em van negar categòricament, que recordes fa uns dies una informació que va aparèixer que deia que Pogacar ell personalment havia trucat al doctor Mir perquè volia tornar a competir als europeus, em van negar que això fos cert, em van dir no, no, en cap moment Tadej Pogacar va trucar al doctor, va ser l'equip, el propi equip que va trucar al doctor, però per per informar-se o per actualitzar, per fer un F5 de quina era la situació de Pogacar, si tot evolucionava tal com havia d'anar, però que tothom tenia molt clar que no tornaria a competir. I em van dir, que això em va cridar l'atenció, ell mateix, Tadej Pogacar, tenia molt clar que aquest any no tornaria a competir, i ho tenia molt assumit. Fa dos o tres anys, el Pogacar de fa dos o tres anys, no l'hauríem aguantat sense competir. I vaig pensar que t'ho comentaria tu per. Perquè a vegades destaques la maduresa de Pogacar, que ara ha entès que per moltes ganes que

tingui que ha de fer bondat. Clar, no, és un bon exemple. Els detalls al final, si va trucar a ell o no, són anecdòtics. Inclús a mi no em semblaria malament si truca al mateix corredor amb el doctor. És que no em sorprendria, perquè al final, de vegades, això, si t'ho explica el doctor directament al corredor, és molt millor que posar a l'intermediari l'equip. Al final és qui té operat i, vaja, el doctor Mit, personalment que el conec i tal, vaja, és una persona A mi m'agradaria parlar directament amb ell, no amb algú de l'equip, personalment. I jo crec. Bueno, això és totalment anecdòtic, però sí que és veritat el que dius, que. La diferència d'intentar córrer a tot cost o dir, bueno, mira, ja està, he perdut aquests dies, tanquem la temporada i prou. Jo, de fet, a veure, vaig parlar amb el seu agent, amb l'Àlex Carrera, fa unes setmanes, durant la vuelta, inclús, o inclús, no me'n recordo, s'acaba la vuelta, i li vaig demanar i em diu, no, no, no, ja s'ha acabat. O sigui, l'Àlex ho tenia claríssim, ha fet una temporada fantàstica, ja està. No passa res. O sigui que, bé, jo ja et dic, de vegades sí que coincideix amb això, que ja passen els anys i aquestes coses se'n veuran. I això és una cosa d'un altre esportista, però el Luis Enrique, per exemple, que és veí, ara ja no perquè està a París, però saps que està molt lligat al món del ciclisme, però ell deia sempre una cosa, un bon esportista és aquell que sap cuidar de les seves lesions. I això ho has de tenir. És una cosa que ho he tingut molt present sempre, perquè. Clar, tu vols córrer de vegades i el córrer pot perjudicar la teva carrera esportiva, no? O sigui, el saber cuidar la teva elecció és més important que córrer més del compte.

Important, eh? Important aquesta reflexió perquè moltes vegades, sobretot quan són joves, si no tenen un bon entorn, als esportistes els costa posar el fre de mà. I en aquest sentit, a mi m'agradava posar sobre la taula aquesta situació amb Tadej Pogacar perquè ens ho comentessis. Que, per cert, ara parlaves d'Àlex Carrera, aprofito també, aquest final de temporada, que jo també vaig pensar, mira, li preguntaré al Fletxa, com es viuen aquestes curses a Lombardia, que per molts ja tanca la temporada, representants a la sortida a Berga, intentant de fer els últims moviments amb corredors que no tenen equip, que alguns, per cert, l'han tancat molt ràpid, I després els propis corredors, que això sí que t'ho pregunto, perquè molts els vaig veure passejant el mateix vespre per Como, amb la parella, alguns es quedaven per allà, Magnolti i Ebene Pula es van quedar l'endemà que van anar al partit de futbol. Entenc que el Lombardia serveix també molt, o per molts corredors, per tancar una mica la temporada i mira, ja acabem de fer uns dies de vacances i de turisme, no?

Sí, bueno, també va ser l'últim dia del Pío Bilbao, del Auquemolema, també. És una mica això, per la part dels corredors tanca en aquest sentit la carrera esportiva, molts d'ells, o la temporada, i aprofiten això a gaudir. I els agents, bueno, jo crec que els agents. Estan a totes les curses. La majoria de la feina de gent és aquesta. Han d'estar molt allà i fer molt treball de camp fins a l'últim dia. Inclús el mateix Àlex sempre diu, a veure, aquesta és una feina que treballes 365 dies l'any. És igual que sigui el Nadal, que sigui el que sigui. Estàs sempre pendent. No és per tothom, clar. Sí, no, no a tothom li val. No, no, totalment, totalment.

Abans de tancar, per cert, Mundial de Gravel, Marian Fos va guanyar el seu primer Mundial l'any 2006, no sé si en aquella ocasió va ser en carretera o ciclocross, 20 anys després segueix guanyant Mundials. Ho dic perquè hem parlat molt de Demi Follering aquesta temporada, però l'autèntica reina a mi em té completament enamorat, quina ciclista Marian Fos, eh?

Sí, té una O sigui, es fa gran bé, no? Cada cop que els anys passen i continuen, clar. Això l'hi deia al Rubi, el Rubi, fa poc, no? Al Rubi. Dic, tio, tio, és que. Els diuen a castellers, diuen, tienes buena vejez, no? És això, o sigui. Hi ha gent que es fa gran que, dius, ostres, no sembla capaç de tenir els anys per segon qui, no? I em veien bé, no? O sigui, no s'hi passa factura, els anys, no. No t'hi passen tant. I la Marianne Bosch és aquesta, corredora que domina molt aquest terreny, també, el cross, el gravel. I bé, va ser un Mundial molt xulo, eh? A Austràlia també, tant la masculina com la femenina. Proves, bueno, molt de gravel pur, i vaja, poder no sé si no es van viure tant per començar el calendari, el canvi d'horari, però jo que vaig tenir l'oportunitat de comentar-les també, vaja, vaig quedar amb molt bon gust de l'espectacle

que es va veure. El circuit, guapo. Jo he vist només algunes imatges amb aquesta terra més vermellosa, però clar, he vist només els highlights.

No, és molt dur, o sigui, dur, molt xulo, la part, o sigui, el terreny, la baixada final una miqueta tècnica també, van haver-hi caigudes, una baixada, i veies la gent amb un pneumàtic ample, la majoria, però, per exemple. El Swift que va fer segon portava un amàtic molt més estric que el resta, però clar, podia haver-hi més a la carretera, però era, jo crec que en aquest sentit, a nivell de l'acció de material podies apurar, perquè no tenia res, sense zones de pedra excessivament dures, ja et dic. Per mi el vaig veure molt de grave, el del que per molts es definir el gràfic d'aquesta manera. Molt bé.

Doncs aquí ho deixem. Ens queda poquet de temporada. De moment el que fem és desitjar-te sort per atorguir, a veure si pedales més o camines més, empantant la bici, però que algú ho deixis molt la setmana que ve ens ho expliques. Gràcies, Isaac.

I bueno, ja t'explico. La setmana vinent espero haver-la. Acabat. Jo crec que la setmana que ve ja és difícil. Però bueno, a veure si m'enganxa Sant Ruta. Ah, doncs mira,

buscarem per aquests mons. Si no trobem no passa res, ho deixarem per l'altre, que crec que l'altre ja serà el tancament de temporada, o sigui que ja n'anem parlant. Una abraçada. Molt.

Gràcies igualment, Isaac.

Y el campeón del año pasado, Pedro Delgado, es tarde.

Miguel Turay a Marco Pantani. ¡Santa Marta, sí! ¡Es un caos glorioso en la tierra de Italia!

¡Sombrerina! Radio Volta, amb Isaac Bilalta.

Completant l'anàlisi amb la fletxa, segueixo passejant per Como, segueixo recordant moments. Un altre dels que retirava, abans us parlava d'Ioni Seguirra i de Peyo Biolau, un altre dels que retirava era Bauke Mollema, 39 anys, un històric, un munt de temporades que l'hem vist amb alguns dels equips més importants. I em ve la imatge perquè tinc algunes fotos, a veure si penso penjar-les a xarxes aquests dies. L'esperava la família, els pares em va semblar veure, diria que la dona i els fills, també alguns amics. D'entre els amics hi era Tom Dumoulin, que no recordo si està en algun mitjà de comunicació o en alguna organització, però li he vist ja a diferents curses i sempre està per aquesta zona de meta. I en molt lema, quan va arribar, va arribar molt tard, molt tard, molt lluny dels millors, plorant, abraçat a la família, que l'esperaven amb una bandera neerlandesa, amb el seu nom, amb alguna inscripció, en fi, el que us deia abans, d'aquests dies de comiats a final de temporada. Comiats com els de Pío Bilbao, de seguida els sentirem abans, però és que avui tenim dos grans protagonistes. Enric Mas, segona El Lombardia, recent vençuda de la Vuelta, i Peyo Bilbao, que ho deixa estar i ho fa en una setena posició. Per aquí en comencem, va, fem pel segon classificat, una miqueta de català, amb l'Enric Mas content a l'arribada aquí d'El Lombardia a Como. Enric, felicitats. Moltes gràcies. T'ho pregunto directe. És fantàstic, més enriquidor. T'ho pregunto molt directe. Estàs en el millor moment de la teva vida?

La veritat és que han traït dos grans resultats el darrer mes i estic super content, estic super content d'esperar d'una temporada que l'any passat que no va sortir com la millor de la meva vida i ara durant aquest primer mes que no arribava a aquest punt de forma, doncs mira, super content. I encara més important,

emocionalment, és quan estàs gaudint més de la bicicleta?

Sí que és veritat que he tingut molt bon moment de Montsevici, però pot ser que sigui un dels millors moments de la meva vida de Montsevici, sí.

Centrant-me en aquell Lloberdia, en algun moment has vist que podies guanyar-lo o tal com ha anat la cursa?

La veritat és que just quan ha arrencat en Pol, he vist que tenia un poquet més que jo. Jo, sincerament, m'he. He intentat seguir números del 2022, que sabia que eren números molt bons, i que el Cuca Monpol sí que m'ho podia deixar, però que jo estaria allà en els seus primers, i mira, he pogut fer segons.

Moltes gràcies. Gràcies.

Radio Volta, el podcast de ciclisme de Catalunya Ràdio. Cada setmana repassem les principals curses, descobrim les històries més sorprenents i busquem els protagonistes més destacats.

I com us deia, també tenia ganes, conversa breu amb l'Enric, conversa breu també amb el Peyo Bilbao, però sempre interessant, en un moment complicat, perquè hi havia molta gent que volia parlar amb ell, perquè costava trobar-lo, perquè s'encantava parlar amb tothom, però tot i així ens va dedicar a res, per fer un parell o tres de preguntes, reflexions, amb Peyo Bilbao. Bueno, Peyo, Sorionak, por todo. Es que ricasco. Ahora que te veo con un dulce, ¿qué sabor tiene este último monumento?

Bueno, pues un sabor especial, por supuesto. Muy. Un día muy emocionante ya desde la mañana con la visita sorpresa de mi mujer y de mis hijos que han entrado ahí en la charla del equipo al autobús y bueno ya me salían las lágrimas también y bueno esperaba poder hacer una buena carrera. Venía bien desde la vuelta las sensaciones eran buenísimas y bueno sé que este tipo de carreras son mis carreras he podido correr bueno midiendo bien las fuerzas y al final pues bueno me he visto me he visto llegando con pues casi con los mejores no los tres de adelante estaban inalcanzables pero bueno en el grupo trasero me sentía bastante confiado al final el objetivo también era un top ten. Objetivo conseguido y bueno, un lujo poder terminar así hasta el final. Tú con tanta infinidad de carreras.

Te pregunto

una rápida que veo que tienes mucha familia aquí, amigos. ¿Cómo has gestionado tantas horas encima de la bici y tener que estar

concentrado pero tantas emociones? No ha estado fácil, no ha estado fácil, pero bueno, sabía que era mi última carrera, sabía que tenía que concentrarme en dar lo mejor, iban a ser mis últimas pedaladas y quería sí o sí terminar con un top 10 y bueno, al final he podido contener esas emociones hasta el final y ahora es hora ya de disfrutar con la familia.

Escolta Ràdio Volta a l'app i al web de Catalunya Ràdio amb Isaac Vilalta.

Doncs bé, fins aquí un altre Ràdio Volta. Ens acostem al final de temporada. Ens queden res fins a apurar a finals del mes d'octubre i tancarem temporada. Programa especial des de Como, des d'Ill Lombardia, cinquè monument de la temporada. Va, últim sprint per encarar aquest tram final d'aquestes últimes setmanes, aquests últims programes de Ràdio Volta.

Catalunya Ràdio. Catalunya Áudio. Som podcast.