El retorn més esperat

A Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

Passen dos minuts i un quart de set. Juliana Canet, bona tarda. Bona tarda, Roger. I Marta Montaner, molt bona tarda. Molt bona tarda. Algú té alguna cosa a comentar? Aquesta sintonia. No sé si és bona o no és bona.

Ha vingut l'exèrcit aquí a casa. Jo trobo que és bona. I en qualsevol cas, abans de dir res, deixeu-me que quedi molt clar que aquesta no és una informació oficial, és una informació dels panots de Barcelona, és el que els ocells s'estan xiuejant entre arbres últimament. Tu passes per Passeig de Gràcia, t'hi fixes. No pots ni parlar del que piulen. I estan els coloms comentant això. Diuen que ja hi hauria presentadors oficials per les campanades de TV3.

Es va d'hora, no? Sempre es va d'hora. No, l'any passat es van abans. Encara més d'hora.

Home, l'any passat van anunciar-ho a la presentació de temporada, directament. Exacte. Perquè tenien por que ho diguéssim nosaltres i no a RAC1. El cas és que, en principi, aquests presentadors ja estarien tancats. I serien, per sorpresa, per sorpresa. Ara hi ha un giro? De ningú, nosaltres. Ah. I ara em fa por dir-ho perquè no vull que ningú tingui cap ensurt. Laura Escanes i Miki Núñez. Sorpresa poca, alegria molta. Si això fos així. A mi funciona molt aquesta parella. Si una cosa funciona, per què l'has de canviar? De fet, a mi em sembla molt de cadena seriosa tenir els teus presentadors de les campanades. Tenir un clàssic de cap d'any, a mi em sembla molt bé. A mi també, em sembla bé repetir. Veurem si el senyor Trescat confirma aquesta informació que els ocells no paren de passar-se.

Estan ventilant el passeig de Gràcia, els ocells de Barcelona.

M'està encantant la travessa VIP,

M'està encantant la travessa VIP, nois. Vaig al dia. Estic rebent bastant feedback de gent que ho està mirant. I no vull fer spoiler, però sembla que.

Ves fent-te unes patatetes. Sembla que hi haurà patatada aviat. Patatada o amanida, el que tu vulguis. Patateta aixafada amb bol i sal. Sobre la treballa. Boníssima.

Doncs sí, molt sana també. I és el que més enyores quan viatges. No.

La patata aixafada, no, carinyo. Trobes a faltar el pa amb tomàquet i els ous. El formatge, exacte. Fer-me l'esmorzar, que a mi m'agrada fer-me, amb les meves torrades i el meu oli verge d'oliva extra.

Jo crec que depèn molt del viatge, però quan fas un viatge. És que això ja és una conversa de. No pot ser més de pijos, però si tu te'n vas als Estats Units i tornes, jo el que més volia era menjar-me una patata bullida. Tia, jo no. Perquè volia algo que em desprengués hort. Volia un hortaliz a la meva boca, un enciam, un tomàquet. Sembla mentida que ens agaféssim els tomàquets d'ells.

Però la patata, com a tal, la patata bullida, aixafada.

Perdona, la patata la van portar ells, eh, també.

No, és el que t'estic dient, que sembla mentida. Ah, sí, sí. I ara allà una patata bullida sembla que demanis un miracle. No, sembla que sempre ha estat nostra i no. I no. És així. De fet, és molt interessant, quan vas, per exemple, al Museu de Pedralbes, que és una experiència que us recomano molt, i a més a més és gratuït cada diumenge, a partir de les 3, em penso, que és preciós, aquell monestir de Pedralbes, i hi ha molta explicació de l'època medieval catalana espectacular, i clar, a mi em va xocar molt perquè van decidir fa uns anys que l'hort volien que fos una recreació real de com era quan hi vivien allà les monges. I trobaves a faltar coses, oi? No hi havia patates. Molt poques coses, clar, només menjaven cols. No hi havia res. La col, que bona la tradició. Es posa malament de vegades a la panxa. Ui, uns pets. No, o sigui, després de les carxofes, és el que més pets a mi em genera. Calçot, calçot. Calçot tampoc ajuda. A mi la carxofa, jo em menjo una carxofa al forn ilusionadíssima i després me n'empenedeixo, no dos dies, mínim quatre. Quatre tirant-me uns pets espantosos. Si tens una al·lèrgia, també, llavors. No, és que. Bueno, prou. De què va el programa. Podem començar. A la travessa VIP. Que sobre la travessa VIP, realment no cal d'estar molt clar tampoc com ho hem d'enfocar com a programa, perquè com que no és un format que s'emeti per la televisió com a eufòria, i per tant s'entén que bàsicament l'animal, els continguts han caducat, i per tant no fas espòiler a ningú, aquí és més complicat, perquè és que clar.

Tothom va al seu ritme, mira.

Van a un ritme, també, ells, de creuer, publicant sempre els dimarts dos episodis, que allà no és només un, és que en tenim dos, res i doble, jo com ben contenta. Però vull dir que estan passant una de coses, hi ha una d'eliminats. Però estem arribant al final. Tinc unes ganes de voler-ho compartir amb l'audiència, però no m'atreveixo. Quants en queden? No, és que n'hi ha uns que ja són finalistes.

Directes, però clar alguns haurien d'explicar de fet algú és el senyor Trescat aquesta estratègia lamentable per què hauries de la seva? per començar perquè fas una travessa i a sobre una travessa VIP i la mets en digital i no per la televisió això és que ja és al·lucinant això dels dos episodis jo ho he agraït si jugues el joc d'una a la setmana és una a la setmana, des de quan? dos a la setmana, per què dos?

jo ben contenta. Ho estic gaudint molt, de veritat. I mira que m'havia desenganxat de la travessa, eh, amb les altres edicions, però aquesta m'està encantant.

Va, doncs m'ho miraré. A la que s'hagi més l'últim capítol, jo crec que llavors sí que podrem comentar-ho de com ha anat, quins ha sorprès, qui no.

No sé què comentaràs, perquè encara estàs mirant Euphoria, la primera part HBO. Però Euphoria de la gent d'Aya, no de Trescat. Sí, encara estàs per la primera temporada. Vas veure dos episodis. Va sorprendre tanta gent despullada i drogada en tot, eh.

Doncs això a la travessa no t'ho trobaràs. No, això no. Va, anem al WhatsApp del programa, al 677 27 10 58, perquè ens ha escrit un oient que aquest cap de setmana ha viscut una situació que fa pocs dies vam anticipar aquí al programa. La qüestió és que ella i el seu nòvio, el novembre de l'any passat, van comprar-se dues entrades per anar a l'últim concert d'Ocas Grasses. Però coses de la vida. Uns mesos més tard ho vam deixar. Això és la vida, no? I tant. Aquest dissabte hi havia el concert. I ells seguien tenint les dues entrades. Uf, avui el programa és més bac que mai, veig. A partir d'aquí, ella mateixa ens explica com continuar la història.

Començo a estar tocada, jo, eh? A mi aquesta cançó em destrossa perquè era una de les meves cançons amb el meu ex i cada cop que la posem. Saps que estic com tu,

que a mesura que passen els dies. Noto cada cop més el buit d'oques. La tristesa. Hola, perfectes. Us escric i us escolto cada dia des de Brussel·les. Estava escoltant el programa de dilluns sobre oques i dir-vos que jo vaig anar al concert amb el meu ex italià.

A sobre, italià havia de ser l'exnòvio. Ens ho posem difícil.

Vam acabar abraçats després de set mesos de contacte zero. Això ja és una tortura. Plorant amb sort de tu, una cançó que, per cert, ell va cantar al casament de la seva germana. Ah, que a sobre és músic! També a les nostres oients els agrada posar. La Marta s'hi ha posat la pell del braç. I en aquest punt del WhatsApp també us diré que es torna tot una mica com estrany, perquè diu, Juliana, si vols te'l presento. Així feu un intercanvi. Un viatge molto. Ella parla italià. Ella viu al 2400. Ella l'oient, que no jo. No, tu no. És que diu, així feu un intercanvi lingüístic o de llengua. I dibuixa una llengueta aquí.

Dibuixo una llengua que a ella m'agrada perquè sembla que ell s'hagi posat a fer un esbós.

Diu, ell és molt sexy i està enamorat de Catalunya, que no de mi. Em sembla surrealista i em sembla preciós aquest missatge. També afegeix, em feu connectar amb la Terra des del cor d'Europa. Sí que ell és el cor d'Europa, ben bé. Sou una institució, us estimo. Jo l'estimo a ella. Ella és molt perfecta.

La vida no li ha posat fàcil per ser tan perfecta. I ella tampoc s'ho ha posat fàcil, perquè en aquest concert tampoc era de vida o mort. No era una operació a cor obert, que si te la perdies resulta que t'endreçaven al cementiri. Ella també mira si li agrada jugar amb el risc. Jo l'entenc perfectament, perquè una bona anècdota, com anar amb el teu exnòvio italià Bueno Ro a Ocas després de set mesos, és que no te la pots perdre. I sempre te'n penediràs de deixar anar una anècdota. A mi això m'ha passat aquest cap de setmana. En qualsevol cas, aquesta oient perfecta. Jo vaig a Brussel·les d'aquí a poc. A fer què? Coses meves personals. A treballar, Marta. Vaig a gravar al Club Tàndem. Molt bé. Josep Carné. Que bé. Acaba de viure a Brussel·les moltíssims anys. Que bé. Estàs proposant una. Convido aquesta oient a quedar. Una quedada. Molt bé. Amb ella, que no amb el seu exnòvio italià, perquè no tinc cap interès en ell, però amb ella sí. Perquè aquesta noia és una mina.

Aquesta noia és on? És un diamant en brut. Aquest WhatsApp és millor que molts guions que hem fet en els programes. Bé, a quatre minuts, ja arribem a dos quarts. Un dia més que hem de parlar de Maria Pombo, però no del seu gat en Plutó, ni tampoc pels Premis Ídolo, Marta.

Però potser sí que hem de parlar de l'ídol de la família. Però anem a pams, perquè el titular gran és. Nova polèmica al canto de Maria Pombo. Una polèmica que us haig de dir, de la qual no se n'ha fet ressò ningú. En absolut. Jo estic al·lucinant. Per un moment em vaig pensar que estava boja i que allò només ho havíem vist nosaltres. O que era IA o que era, jo què sé, un muntatge. Doncs no, de seguida ho expliquem. Per mi és de les coses més grosses que ha fet la Maria, des que tinc internet i la segueixo.

A mi és el que m'alucina, que hi hagi tanta polèmica quan ella diu que no m'agrada llegir, que en el fons és una ximpleria. En el fons va molt lligat. I en canvi amb això ningú diu res.

Però mira, Juliana, potser és tan i tan evident que ja no és ni notícia. No ho sé. Llavors, com bé deies tu, tot ve d'aquella polèmica vintage de fa un any sobre llegir. Que recordem que la Maria va dir que a ella no li agradava la lectura i això va provocar un gran terratrèmol.

Lo voy a decir. Creo que hay que empezar a superar que hay gente que no le gusta leer. Y encima no sois mejores porque os gusta leer. Hay que superarlo. O sea, no a todo el mundo le gusta leer.

Una polèmica que va tenir moltes conseqüències va ser un efecte dominó, com per exemple que la Laura Escanes i ella van deixar de ser amigues, o encara més greu, va provocar que la Pomba comencés a llegir llibres, com el de l'assistenta. Sí, sí. I el cas és que la Maria des d'aleshores ha fet com una mica marxa enrere de les seves paraules i ha anat volent demostrar que sí que li agrada i respecta la literatura. I aquest cap de setmana en vam tenir una demostració. Perquè us heu d'imaginar la família Pombo, crec que el complet, o gairebé el complet, passant el cap de setmana amb el dia de la hispanitat pel mig, a Adrados, el pueblo, que és aquell municipi de Segòvia on també tenen casa, no heu de confondre amb la casa vaca, que és la de Cantàbria, allà no hi tenien tant lligam històric, diguéssim, però en aquest poble Adrados sí, a Segòvia, i és un poblet de 113 habitants, segons les últimes dades de l'INE, on s'han fet una casa nova que és dels pares, si no m'equivoco. Que s'havien venut l'antiga i de fet ho vam seguir al programa fa mesos, que vam mirar l'anunci de Idealista i vam explicar com eren les habitacions, que hi havia molta cosa de casa, etcètera, etcètera. Doncs bé, aquests dies hem tingut una mica de house tour de la nova casa familiar dels Pombo i un dels detalls que la Maria ens ha volgut mostrar és la llibreria.

Això va ser per stories i podíem veure tot de prestatges de fusta fosca plens de llibres. Una cosa que celebrem, no? Visca, visca. A mi m'agrada que una casa estigui plena de llibres.

A mi m'encanta també. Fa molta festa. I a part que la tenen bonica, la prestatgeria. Jo vaig fer captura de pantalla perquè dic que encara ho aprofitaré per alguna cosa. Algun dia comentarem els llibres que llegeix la Maria Pomo, després. És molt divertit.

Alguns els he de comentar. I també, com a element decoratiu, us heu d'imaginar aquesta prestatgeria que desprèn casa de poble, m'entens o no? Desprèn aquesta cosa també de tradició. Tres fotos analògiques com a elements decoratius de quan les Pombo eren petitones. Alguns títols destacables, perquè la Juliana i la Marina Porres puguin anar fent una mica de comentari pel Club Tàndem. Serà complicat, però aviam. Doncs mira, ara, si feies zoom en aquest Stories de la Maria Pombo, podies anar veient alguns dels títols. Ara els podem comentar. Per exemple, un de molt recent, Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo, 2025. Novetat. Carme Riera, En el último azul, 2019. Un clàssic que crec que hi ha a gairebé totes les cases. Sapiens, de animales a dioses, 2011. Yuval Noah Harari, vale. Sí, best-seller. Una mica de Matilde Asensi, El último catón. Una mica de thriller i terror amb Stephen King. Home, un bàsic. El que és asador de sueños. Ho llegeixo en castellà perquè és com ho tenen ells. També Tom Wolfe, Todo un hombre, de l'any 98. Després te'n podies anar també a un, bueno, Juan Carlos I, Reconciliación. Ja vaig a buscar-lo, quan està. Sí, que hi deu ser, no? És un llibre de memòries del rei emèrit, que no acaba de ser una gran sorpresa venint de la família Pombo, vull dir, perquè ja sabem que hi tenen simpatia, etcètera, etcètera. Però, en canvi, sí que em va semblar força impactant veure que les stories de la Maria Pombo, d'aquesta llibreria que estem analitzant, A la part inferior, ben a la dreta, mira tu quina gran metàfora, ben a l'extrema dreta, hi havia un llibre d'aquests que es veuen ben antic, ben grocs, les pàgines allà que veus que s'estan a punt d'escardar. No, que no és broma, que a vegades és perillós quan els llegeixes perquè pots arrencar les pàgines. Un llibre on en majúscules hi diu Francisco Franco.

Sí que ho diu, eh? Sí que ho diu.

Jo de veritat que vaig necessitar comprovar que això no era mentida. T'ho prometo, eh? Sobretot perquè veia que no generava gens de rebombori, que ningú ho estava comentant. Salseologia sí que va fer una mica de cas, això. Va dir, ha fet zoom en aquest stories. I sí que el vam fer. I de fet, gràcies a aquest zoom veiem que el llibre és de Centro de Estudios Sindicales, que era l'organisme que publicava aquests llibres de Franco. Però no veiem el títol, ens quedem amb l'incògnita de saber, no? Quin era, que el que hem pogut investigar, hi havia diversos candidats, hi ha Francisco Franco, pensamiento católico, però també la cruzada anticomunista, Espanya ante el comunismo, pensamiento económico, clar. No, molt i molt, va escriure molt i molt. Bueno, sobretot, no sé si ho escrivia ell, però el cas és que als anys 50 aquest centro d'estudios sindicales sí que recollia part dels seus discursos i del seu pensament i ho convertia en llibres. Que aviam, podries tenir aquest llibre perquè t'interessa la història. Com a peça de col·lecció també. Jo vaig a casa d'algú i trobo allò, jo necessitaria una explicació

com a mínim. Una mica de context, però és veritat que si ho ensenyés algú altre, si es veigués a la pastatgeria d'algú altre, jo pensaria, mira, doncs podria. Tu n'hi estudiador, no sé. Sí, exacte. Si és objecte d'estudi o tens un interès real per saber que és home. És que jo entenc que et pugui generar curiositat. Que escrivia, saps? Però clar, la cosa aquí és que ja

sabem molt també la corda d'aquesta gent. A mi el que em passa és que en ple 2026, i amb les imatges d'aquest cap de setmana llarg, en ple dia de la hispanitat, de tanta gent banalitzant el feixisme, aixecant el sang al braç d'aquesta manera, banalitzant la figura de Franco, d'un dictador, pam, stories de la pomba amb un llibre de Franco al prestatge. Tens una inconsciència

total que és el que em sorprèn, perquè dic, si tu tens això a casa teva, almenys tenir la consciència i ser prou intel·ligent com per veure que si publiques això al principio, perquè veiem que no ha passat. Que no ha passat res. Hauria de generar rebombori, i més sent Maria Pombo, que és algú que diu bon dia i això està qüestionat. I és polèmica.

L'altre és que no hagi revisat la foto, que no sàpiga ni quins llibres té a casa seva.

Però mira, la Juliana, que és qui es va donar de tot plegat, no va poder evitar contestar-li les stories a la Maria Pombo, per canviar la captura de pantalla i tot, i la Juliana li va dir a la Pombo, que ja havien tingut converses prèvies de la Maria contestant-li. Maria, el libro de abajo a la derecha es muy delicado. I tens raó. Perquè jo ja no faig ni judici, però dic, tinguis la consciència que estàs publicant. Que sàpigues que tens això publicat. Però que la Maria ensenyi aquesta llibreria tan panxa sense donar-hi dues voltes vol dir que, un, o li bufa completament, o dos, que no hi veu pas el problema. I les dues coses són terriblement alarmants. Recordem que ella, el 2022, en el seu pas per la resistència, que encara no era la revuelta, va dir el següent.

Lo voy a decir. Creo que hay que empezar a superar que hay gente que no le gusta leer. Y encima no sois mejores porque os gusta leer. Hay que superarlo. O sea, no a todo el mundo le gusta leer.

Això és quan va explicar que no li agradava llegir.

No sé si tenim el tall de la Maria Pombo dient que per alguns era fatxa, per altres era roja. Ella ben bé estava al mig, que mai ningú estava

content amb el que es deia d'ella. Que també el concepte roja, hi ha molta gent que se l'hauria de revisar perquè s'etiqueta ells mateixos com a rojos i potser tampoc saben molt bé el que significa. Mira, ara el podem sentir.

Yo estoy en un nivel intermedio para todo. Por ejemplo, los muy fachas, yo para los muy fachas soy roja. Y para los muy rojos soy facha. ¿Para quién eres tú roja? Pues te juro que hay gente, no de mis amigos, pero de mi entorno que yo conozco, que. Que para ellos eres rojilla. Eres echenique. No, no tanto, pero rojilla.

Com ha de ser el teu entorn, eh? Com han de ser aquells sopars perquè es pensin que ets roja?

Home, sí, han d'estar molt cap a un cantó,

molt fort. Jo, les úniques publicacions que he trobat de mitjans quan he escrit Maria Pombo Franco a Google són d'una entrevista del 2019 que li van fer al Huffington Post on ella deia "La gent segur que pensa que soc neta de Franco o la dona de Pascal". Perquè aquí li preguntava a la periodista que se la relacionava amb Vox, que se la relacionava amb l'ultradreta, i llavors ella responia això, que, no, es deuen pensar que soc la neta de Franco, la dona de Santiago Abascal, o jo què sé. I llavors defensava que ella, no, que defensa el país, que li era de viure a Espanya, etcètera, etcètera.

I aquí ja demostrava per mi una mica de. De ser algú que no passa res però no té gens clar el contexte en el que viu i que, per tant, actua per ignorància, que és gairebé pitjor que actuar consciència, perquè ella deia que havia anat, per exemple, a una manifestació convocada per Vox, que ella havia ensenyat que havia anat, perquè ella també és un clàssic seu al Dia de l'Hospitalitat, demostra que ha anat a manifestacions, etcètera, que no sabia que estava convocada per Vox. Home, doncs podem, hem de mirar també qui convoca les manifestacions on vas a reivindicar-te, perquè surts de casa, et prepares, et perfumes i vas a una manifestació, almenys saber qui ho està organitzant. 29 de novembre, eleccions, família. Així està bé. Doncs tinc moltes ganes de veure.

Què? De veure què? Jo gairebé que em posaré una vena als ulls per no veure res.

Si Maria Pombo i companyia deixen algun recado de cara a la intenció de vot, o fan algunes recomanacions, de manera indirecta, perquè seran unes eleccions

que la cosa vindrà de molts pocs vots. Jo crec que si la cosa els resulta favorable sí que posaran alguna cosa, i potser si no els resulta favorable també.

Ella fàcilment pot fer algun Instastory previ demanant que es voti i tal, amb algun repòs més cap al seu cantó, sense ser extremadament explícita, però. Amb un punt d'intenció que, bueno, n'estarem pendents. Ella i el seu entorn, en general. Sobretot el seu entorn, perquè ella també. Veus, això és el que em sorprèn d'aquest Instastory, perquè ella, amb altres coses, sí que és molt conscient. Jo tinc la sensació que ella sap que no pot fer depèn de quin moviment. No ho puc entendre, tia.

Estic. Passen 6 minuts de 2 quarts a 7, ara farem una pausa i de seguida dia gros aquí al programa perquè torna Pau Esparc.

Que no surti d'aquí.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kèfir. Amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kèfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia.

Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Pau Esparc, bona tarda. Molt bona tarda, què tal? Quina il·lusió que hagis tornat, perquè els oients ens demanen molt per tu.

I sempre escriuen malament el teu cognom, és una cosa al·lucinant.

He de dir que això no és nou, el tema de no escriure bé el cognom, i no sé si arribaran a superar el que m'ha passat un dia, que és que em posessin Esparc, com en anglès, que és S-P-A-R-C. M'encanta, que maco. Per tant, això ja és un nivell. Sí que a vegades veig que reenvies algun missatge que falta l'H, és difícil.

Com el jugador del Barça, també et posen Espart, oi? També, bueno, és que sí. Ens has trobat a faltar, Pau. Moltíssim.

Jo us escolto cada dia, al final jo soc un fern huient del que no surti d'aquí. Que mo, no és. En diferit, això sí, perquè estic treballant normalment a aquesta hora. On treballes, Pau? El mes nit, al 3K Info, amb la Marina Romero.

Està segrestat pel senyor Trescat. Tu el veus, el senyor Trescat?

És a dir, tu quan arribes allà, a vegades te'l creues? És que hi ha més d'un senyor Trescat, veus?

Té moltes cares, aquest senyor. I n'hi ha algun que sí, que me'l creuo. Jo el que no entenc és perquè si treballes a Trescat no pots treballar aquí, que és un programa. És a dir, no, és que fem el programa al grup Godó. Som Trescat, no? Com diu l'Instagram. A veure, l'hora és incompatible, això sí que és veritat.

Està treballant a un. Hi ha un altre lloc que és la mateixa casa, però està en una altra tasca,

diguéssim. Hauria d'escapar-me, venir de la tele aquí a la ràdio i tornar, i això és una mica difícil. Necessita també la Marina, no? Però quan puc. Com està la Marina? Bé, Marina Romero. També em pregunta per vosaltres, sempre. Però si no ens veiem mai, Pau. Ella, és com si. Durant l'etapa vam compartir això ja fa anys, però allò, quan ella acabava, nosaltres entràvem i aleshores parlàvem. I ella encara ho recorda, aquest moment.

Pau, va, anem pel tema que has preparat.

Hem de parlar d'Ocas Grasses ara que s'han

acabat els concerts, perquè tenim novetat sobre els negocis d'en Josep Montero, que és el cantant. Pel que has estat veient tu, en Josep hauria creat una nova empresa dedicada a l'organització d'esdeveniments i a la producció musical.

Sí, de fet és una informació que ha avançat a una economia del nacional, que ara explicarem. L'empresa la va crear l'abril del 2025, vam estar despistats aquí, i això és mig any abans que es posissin a la venda les entrades pels quatre concerts a l'Estadi Olímpic. I l'empresa va començar amb un únic administrador, que és el propi Josep Montero, i a principis d'aquest any s'hi va afegir una altra persona que comparteix els dos cognoms amb en Josep, i sospito que és la seva germana. Que es diuen igual mordre de cognoms.

Sí que és sospitós. Seria massa casualitat. Tot i que s'han vist casos, eh?

Perquè podria ser. No, no, ha de ser una germana. Pot ser que una cosina es digui igual que tu?

Jo ho pregunto molt ràpid, eh? O sigui, per començar pot ser que la meva germana s'emboliqui amb el germà del meu nòvio. Com? A veure, ara m'he perdut. Que la meva germana s'emboliqui amb el germà del meu nòvio. I això ja faria que els nostres nens, si n'hi hagués, es diguessin igual. Correcte, si els pares són germans. No ha passat una vegada, ara ja veuràs el programa. Ah, no, ara se'ns petarà de com d'aquest tipus de. Si se t'asseu aquest tema i tothom té pares que són germans, aquesta cosa del. Això per una banda, i després hi ha cognoms que són tan típics, clar que Montero, per exemple, és un cognom que no és esparc, per entendre'ns. Però tant Pau no és un Rodríguez. A veure, lo normal seria que fossin família.

No, sí, home, sí. Germans, anant bé. He dit ara germans. Anaves bé, Pau.

Sí que ens hem posat una mica. Una mica piquis. A part que està fent una empresa amb ella, no? Seria massa, massa casualitat.

Si no falla la informació de LinkedIn, la germana treballa en l'àmbit de la comptabilitat i les finances. Per tant, quadra molt. I tenim alguns detalls més del negoci. L'empresa té la seu a Montanyola, no direm l'adreça, però a mi em fa molta pinta que és un domicili perquè jo l'he buscat. Això és molt típic quan fas una empresa. Si no tens seu a oficines. Allò no sembla en unes oficines. Està dedicada a l'organització d'esdeveniments, que en concret es parla de planificar, produir i promocionar concerts, festivals i qualsevol altra activitat relacionada amb la música i l'entreteniment en directe, i també dedicada a la producció musical. Queda clar que en Josep

no farà iogurts. A partir d'ara, sinó que vol seguir fent exactament el mateix.

Això, si és que vol seguir fent, ara obrirem aquest debat. No ho tinc tan clar. I també sabem el nom que ha triat en Josep per aquest negoci. L'empresa es diu Very Well.

Very Well, en anglès, no? Sí. Very Well. Molt oques. La traducció. Bueno, molt Josep, ara.

És a dir, la traducció literal seria molt bé, però a mi em fa pensar en el nom d'una cançó. Ja sé que no és textual, perquè seria això, molt bé en català, però vaja, està guai, està molt bé, very well. I no em sembla casualitat que el nom de l'empresa es recordi el d'una cançó, perquè abans que en Josep creés very well, i abans que es fessin els concerts a l'Estadi Olímpic, quan una administració pública contractava oques gràcies, o quan algú contractava oques gràcies, ho acostumava a fer a través de petxina lliure.

Una petxina lliure. Una petxina lliure. Una pachina allí.

El que passa és que una petxina lliure és una empresa que no és com les coneixem normalment, sinó una corrent entre socis. Tot això, perquè no tenim gaires detalls, d'aquí al darrere de petxina lliure, que ho he estat buscant, però sí que a mi m'ha semblat que és una empresa que estava formada almenys per alguns membres d'Ocas, que compartien. Perquè un contracte que van fer per les festes de la Mercè del 2024, quan hi van actuar, el signava en Guillem Real, que és el baixista, en nom d'aquesta empresa. De manera que jo crec que era l'empresa que tenien per. Cobrar com a grup, on hi havia almenys alguns dels seus membres. També el logo d'Ocasgraces està registrat a l'Oficina de Patents i Marques per Patxina Lliure. El dubte és, clar, aquesta empresa, què farà en Josep? O sigui, de què servirà el Very Well? Perquè, què pensa en Josep sobre els diners?

Què pensa en Josep? Moni, mana, moni, mana, moni.

És la pregunta que m'he fet, de dir, ¿per què crees aquesta empresa mig any abans de vendre les entrades pels concerts a l'Estadi Olímpic sabent que seran els últims que fa el grup? O que és gràcies, quin és el teu objectiu allò després o en aquest procés en què et trobes?

A tu et fa pensar que és una empresa constituïda potser per cobrar. Tot el que generin els estadis, potser.

Això seria una opció, per exemple, clar, el problema que tenim

és que en Josep. Però és que hi ha molta més gent que ha de cobrar dels estadis, no? No només ell. Sí, sí.

Tots els membres del grup segur, almenys, a part de la promotora.

Que no estan dins d'aquesta empresa, és una cosa més seva en solitari.

Al principi sí, perquè ella és l'administrador, també veiem que hi té vinculació la germana, el que passa que, clar, en Josep no ha tingut oportunitats els últims dies, però no ha volgut donar entrevistes. De fet, costa molt trobar una entrevista recent. I he rescatat una mica què havia dit els últims anys, i fa quatre anys va tenir una conversa amb l'Albert Tom, al programa Islàndia, i li va preguntar com s'imaginava el futur i si creia que estaria vinculat amb la música. Això també veus, l'altre dia feia una cançó d'això,

que deia. No, que no volia coses que valguessin molts diners, el que volia era jubilar-me als 40. Però sí que m'he passat molts anys pensant que si algun dia no va bé hauré de tornar a fer de electricista o hauré d'acabar la carrera, però de viure'n jo crec que ja el que em queda de vida anirà bastant per aquí.

No em donguis luis buitón, no vull bolsoprada, el que vull és jubilar-me, no?

I s'ha complert perquè té 41 anys, és a dir, sí que tens l'objectiu. La gent dona per fet que amb els quatre concerts s'ha jubilat. La gent ho pensa. No ho sabem.

Més que res, que el problema d'en Josep és que no. És que a Poder li sembla que vol jubilar-se en el sentit que la vida de músic pot ser molt esclava amb el ritme de bolos, amunt i avall, tal, però ell, quan estigui a Montanyola i ja s'hagi fumat uns quants porros i estigui borrit a la piscina,

voldràs que li brullaran les cançons de dins. Però tu no te l'imagines gravant allà a Montanyola l'estudi que té per altra gent?

Sí, però no jubilat. A part, crec que s'ha fet un estudi nou o estava fent un estudi nou i que ja ha invertit diners almenys en aquest estudi per.

Decentralitzant. Sí, que també està molt bé, això. És importantíssim. Les dues persones que

més descentralitzen d'aquest país viuen a Montanyola, que són en Peyu i en Josep Montero.

Compte que no haguem de, després, de descentralitzar Montanyola, perquè si tot va ser allà. Però en realitat hi ha bastanta gent que fa coses, o sigui que el problema és que moltes vegades no els hi fem cas, però hi ha molta gent que fa coses fora de Barcelona.

També ens fan arribar que potser el Very Well vindria de la cançó sexy que diu Very Fuet, seria una altra opció per justificar aquesta tria de nom. Feu apostes perquè en realitat no tenim la resposta perquè és això, en Josep no ha parlat últimament, veurem si ho fa aviat. No fa pinta.

Jo li vaig preguntar si tenia ganes de quedar amb mi i de xerrar i em va dir que no. Saps aquella vegada que em va escriure un noi dient, veiem si tornem a quedar, que havíem tingut una cita, veiem si tornem a quedar. I jo li vaig dir, vaig estar bé, però no. M'ho he passat molt bé, però no vull veure mai més. No vaig dir això. I amb una emoticona d'una papallona. El molt no el vam dir perquè ens va semblar que era massa contradictori dir, m'ho he passat molt bé, no quedarem més.

És igual de contradictori dir, m'ho he passat bé, no vull quedar més amb tu. És que no és un missatge gens fàcil, eh? Mira que el vam escriure a vuit mans, eh? A sis mans, segur. Semblava un. Un pop.

Va ser molt difícil. I ell, clar. I va funcionar perquè mai més m'ha dit res. I en realitat és el que volia ella. I jo hauria agradat moltes vegades que algú m'enviés aquest missatge quan et diuen, no, vaig molt liat, i tu penses de veritat que aquella persona té molta feina i el reescrius al cap de 15 dies. Aquest algú és en Roger.

Sí, però no vull tornar a obrir A mi quan em diuen que dos cops que van molt liades i entenc que no em vol veure més i no insisteixo.

Ja, però si tu no vols que l'altra persona tampoc no torni a escriure. Bueno, no sé. Total, que en Montero et va donar carbàs. En Montero m'ha enviat aquest mateix missatge reenviat. Molt bé, però no.

Doncs, si finalment vol donar entrevistes o almenys fer música, sembla que això implicarà un canvi de discogràfica.

És l'última hora que ens acaba d'arribar, Pau.

Perquè Expansión ha publicat que la multinacional Warner Music ha comprat la discogràfica catalana Halley Records. El que ens faltava. El catàleg de Halley està format per oques, però també pels Amics de les Arts, els Catarres, Ginestà, Buos, Lil Dami o, ja fa uns anys, Charango. I el que implica aquesta compra és que ara Halley desapareix i passa a anomenar-se Cosmic Sound. I efectes pràctics. Més enllà del canvi de nom, des de la discogràfica, des del que fins ara era Halley, asseguren que es mantindrà la seva filosofia i que es vol. Quina és la seva filosofia? Reforçar el posicionament de Barcelona, Catalunya i els països catalans en el mapa musical. Aquesta és la filosofia que descriuen.

Que no ens facin cantar en castellà a Ginestà, ara. Jo crec que no, vaja. Esperem també que la gent tingui una mica de voluntat, perquè és que si els germans Sarrasolses es deixen fer això, seria molt imobrològic.

Una discogràfica que ha editat sempre i publicat discos i grups en català, deu ser perquè creu que

aquí hi ha mercat i hi ha negoci. El hashtag música catalana de Spotify, Juliana.

És que fixeu-vos que Espanya està fent això tota l'estona. Ells creuen que han comprat el hashtag. Espanya està apostant per Catalunya més que mai, per això l'Aitana va al Concert d'Oques i per això l'Aitana ara parla en català als concerts i ho reivindica, perquè és que la gent se n'està adonant que aquí també hi ha gent, i per això les influencers en català podem viure d'això.

Ells tovenen, de fet, en sentit contrari, de dir, justament fem aquest salt que ens permetrà arribar més lluny, mantenint el nostre esperit, però. Amb més estructura, per fer coses més al marge d'on érem fins ara. I amb el que diu la Juliana, quan torni a venir, si puc, explicaré que Dulceida jo penso que està fent algun pas que va també en aquesta línia. De catalanitzar-se empresarialment.

Amb socis catalans, potser. És al·lucinant.

És al·lucinant de bo o de dolent? Com diria Gerard Romero,

estan passant coses. És al·lucinant. Jo me'n recordaré perfectament de qui es va moure amb moneda i de qui no. Jo. La resta de gent?

La llista de la Juliana. Aquella llibreta, eh? Aquella dead note. Mira, sí que ens arriben whatsapps dient que és de la cançó Sexy, eh? Very, very, very well. Això ho sabem els fans de tota la vida. Sí, perquè diu fuet i després

crec que ho diu. Very, very well. Admeto que vaig anar al concert de divendres. T'ho vas passar bé? M'ho vaig passar molt bé, però admeto que em vaig adonar que no era un fan d'Ocas perquè el tram del mig del concert, perquè ens entenguem. Les més antigues. Sí, sí. Són les més bones,

jo com a fan, diguéssim, entusiasmo. Tu vas pensar millor en el concert d'acció a Verges,

Pau, que hi ha gent que et va veure? Al concert d'acció hi havia molt més sentiment personal. Què estan fent ara els nois d'acció? No ho sé. I també hi havia alguna noia, eh? És que en Pau tenia una amiga tocant. Ah! Sí, sí, de fet, això, acció, té molts vincles. Molt bé, anem de tema, perquè veig tothom incòmode,

de sobte, aquí. Ser diferent! Jo estic zero incòmode. Que bueno, el 2012, el ser diferent. Va canviar el món. 9 minuts i les 7.

Ja ho ha mirat de bona tarda. Bona tarda, com esteu? Tu vas ser fan d'Acción al seu moment? Et va arribar la cançó?

Duis uns dies o unes setmanes parlant d'Acción i jo, honestament, no sé si és perquè tinc com una cultura molt espanyolitzada de vegades, però jo no sé què és Acción.

No, a mi tampoc no em va arribar.

Però si és diferent, surto de l'armari ara. Però si és diferent, sí que et sonava.

Per vosaltres. No, però a mi el concert de Vergers em va fer adonar que ells també eren els autors del Tot està per fer i tot és possible, que no els associava a Acción. Tot està perfecte.

És que en tenen moltes. No, fora bromes.

Jo ja sé que tinc una cultura molt espanyolitzada, mai millor dir-ho perquè duc una camiseta de Nalola Flores, però sí que de música cantada en català la tinc controlada, al final en el meu entorn, i jo mateix també n'he consumit. I teràpia de xoc, per exemple, són de la mateixa època, més o menys. Sí, van conviure. Sé perfectament qui són. És que tinc el dubte de si a Acció van arribar a les Illes Balears.

Van tenir molt èxit a les Terres de Girona, per exemple, Acció, però molt al Baix Empordà.

I jo crec que aquí també hi ha una qüestió molt generacional, o sigui, però generacional, extremadament generacional, que les noies de la meva edat, un any amunt, un any per avall, sí que ho vam escoltar. Saps? Però després, només que la Marta es porti uns anys amb mi, ja no. Sí. Sis anys ja ho canvien tot. Literal, en aquest cas, crec. Perquè, clar, era un fenomen molt adolescent.

D'acció a estopa.

Perquè ahir Jaume va presentar el seu nou projecte a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona.

Sí, això està molt bé. Els germans Munyó han anunciat que tornen a sa música. No sé per què ho he escrit així en es guió, perquè pareix que havien abandonat es grup fa com 20 anys i no, vull dir, simplement és que han estat una temporada descansant uns mesos, no? Com fan tots ara. Sí, i llavors he de dir que tornen, dia 20 de novembre, gran data, publiquen La Maqueta, que és una reedició del seu primer projecte amb cançons descartades, perquè si no me falla sa memòria, ara fa 25 anys que se varen estrenar en el món de sa música. Estem de celebració. Per què ho han presentat allà? És tot molt estrany. Té sentit, té sentit. Bé, aquesta maqueta, aquest nou àlbum, anirà acompanyat de quatre grans estadis en juny de l'any que ve, un a Madrid, a Sevilla, a València i a Barcelona. I com tu demanaves, Juliana, allò que he llegit per fer aquesta presentació ha estat l'aula magna de la Facultat de Geografia i Història, de l'UB, on te record que des de fa un any en

David Muñoz és alumne d'Història. Sí, però tot i això, o sigui, una cosa és ser alumne, l'altra és decidir presentar el teu projecte a la teva uni. Però perquè va fer una reivindicació que va estar molt bé.

Sí, bé, ells també són molt d'abraçar el seu propi meme, no? Perquè se va parlar molt quan se va apuntar sa facultat. Vos he de dir que, a més, en David Muñoz està sent un alumne excel·lent, dit pels propis professors, amb matrícules d'honor i especial interès en Mesopotàmia. M'ha agradat, no, aquesta dada? Sí. Ell te canta la rajada de tu falda i de cop Mesopotàmia. Bé, és una persona diversa. De fet, durant sa roda de premsa, com deien a Marta, en David va aprofitar per reivindicar es poder de sa educació pública.

Porque creo que la universidad pública hace que la gente que no tenga cursos pueda estudiar, la gente que no tiene para estudiar,

pues viene aquí y tiene los mismos, digamos que es lo que iguala.

Raó. Té molta raó. I ahir a la tarda de Catalunya Ràdio, en Garriga va entrevistar el professor que més ha marcat en David Muñoz d'Estopa. De fet, en David el va mencionar en aquesta presentació i en aquest nou anunci, i va ser una gran xerrada, va ser una gran conversa, perquè ell va explicar que el tracta com un alumne més, que ell, en David, el senyor d'Estopa, el que canta, és una mica pesat fins i tot durant les classes. Sí, que demana més demana. Pregunta molt, però perquè té un interès ja, des de fa molt temps, he reconegut aquest interès per la història, però aquesta cosa de dir que li ha de dir David fins i tot, ja està. S'ha acabat la classe des de fa dues hores, deixa'm en el braç. Que es porta tan i tan bé amb tots els seus companys que el conviden, que ell ha anat a festes d'aniversari de 18 anys, tot i tenir-ne 50, en té ja 50, crec que en ten 48 i 50. Que això posa sobre la taula un tema interessantíssim, que són totes aquestes amistats de generacions tan diferents que no tens per què ser família per poder portar-te bé amb algú. Superinteressant, això. Super, que després passa molt quan comences a treballar, depèn del lloc on curris. Sí. Però que després poder fer birres o poder aprendre alguna cosa després de les classes és un clàssic amb el David i la seva classe i que ha estat tan i tan involucrat i que és un alumne, vaja, deu.

De fet, no vos sorprendrà que també deia el professor, crec que, o ell mateix, no ho sé, o ell ha llegit en el País un article sobre aquesta visita a sa facultat mediàtica, en què deien que en David, més enllà de ser un gran estudiant, és també el que sempre planifica i organitza ses cerveses en es bar de sa facultat. Bueno, clar, no. ¿M'ho et sorprèn? No. Més bé poc, no?

És genial, forma part de la seva identitat i que no ho perdin. I també m'agrada molt

que aquest professor, que al final és un historiador consagrat de sa UV, que va arribar en David Muñoz i el va anar a avisar, escolta, que no te sorprengui, que ve un alumne famós, que potser trobes prensa a sa porta, i ell va dir, a mi me sona la rajada de tu falda, però jo aquest senyor no sé qui és, clar.

M'entens? Sí, sí.

Un acadèmic al seu món deia que és l'antiestrella. Així com hi ha famosos que van amb uns aires també de necessito seguretat, tal no sé què, ell és lo contrari. Un senyor que ho fa tot tan senzill, tan normal, que diu les coses tal com raja, que és tan poc famós en aquest sentit, que se'n va amb els col·legues i et diu les coses així, que aixeca el braç constantment per intervenir. Una persona molt normal, que és el que tothom sempre ha destacat,

els germans Estopa. I quina sort, anava a dir, tenir 50 anys i poder anar a la universitat una altra vegada, i tenir temps per fer-ho, i gaudir-ho, i estudiar el que no vas estudiant en el seu moment. Això no tothom ho pot fer, i és una sort poder-ho fer.

I que realment, si t'ho pots permetre mai no és massa tard. Si té de gust, apunta-t'hi, perquè jo també a la

uni tenia companys que eren molt més grans. I no t'encantava, perquè jo, que vaig anar poc a la universitat, el que més em va agradar era això, com que hi hagués gent tan gran estudiant allà.

Jo vaig tenir una companya de periodisme, l'Eubic, que tenia 68 o 69 anys. I venia a fer algunes assignatures perquè li interessava molt la temàtica.

No hi ha persones més motivades que ells. No, ni més implicades. Sobretot quan ja estan jubilats. Perquè llavors, clar, tot el seu temps és allò, també.

Pau, tornaràs? Tinc unes ganes. Em sembla que sí, almenys un dia més.

Un dia més. Un dia més i prou, eh? És una relació d'intermitència. Mai un intermitent ha estat tan curt,

eh? Sí.

La Núria, persona amb qui comparteixo llit I casa, i fill.

O sigui, clar, la teva dona des de fa més de 10 anys, perfecte.

Què diu la Núria? Em va dir, això és com un estel fugaz.

Literalment. I demana un desig.

Explosió de Sant Llorenç. Però sort de tu, Pau.

Sort de tu. Sort de tu. Pau, moltes gràcies. Contents que hagis tornat i t'esperem la setmana que ve. Intentarem. Bé, fem una pausa i a partir de les 7, com cada dia, torna el Tot Costa. Fins demà a les 6.