El secret perquè un equip funcioni com una gran banda de rock

I ara al Revolució ens posarem tots rockers i rockeres. Us heu preguntat mai què poden tenir en comú el rock, les dades i la guia? Potser la vostra primera resposta és la sorpresa, però potser hi podeu trobar un lligam. Ara bé, què us quedeu si us dic que David Bowie, Bruce Springsteen, Prince, Freddie Mercury, Jimi Hendrix o el Rolling Stones poden ensenyar-nos a prendre decisions basades en anàlisis de dades i de ser empreses o treballadors líders en IA?

Avui descobrirem tot això amb l'Òscar Alonso Llombard, és expert en estratègia i govern de dades i intel·ligència artificial, docent universitari i autor del llibre que avui us recomanem, Rock, datos e intel·ligència artificial. Què tal, Òscar? Benvingut, com estàs?

Molt bé, gràcies per acollir-me, una estoneta.

Clar que sí, escolta, per què una empresa ha de funcionar com una banda de rock, em diries?

Bueno, jo porto uns quants anys ja dedicats a temes de dades i d'intel·ligència artificial, treballant amb empreses i administracions públiques de diferents tamanys. Jo crec, principalment, que hem de funcionar una miqueta la percepció com una banda, no? És a dir, cadascun dels stakeholders, de les persones més adequades de l'organització de tenir un determinat rol i jo crec que ens podem assimilar molt fàcilment amb la funció d'un baterista, la funció d'un guitarrista, la funció del cantant i adaptar i aprendre d'aquestes lliçons, per dir-ho d'una manera. Clar que sí.

Quan vas descobrir que el rock pot ensenyar-nos a treballar millor com a empresa?

Va ser una miqueta progressiu, si et soc sincer. Jo porto un petit bici que tinc, és col·leccionar vinils. Tinc més vinils dels que la meva dona voldria a casa. Però sí que és cert que de mica en mica veia certes situacions a diferents companyies, a diferents clients, on jo col·laborava, de falta d'alineació, falta de comunicació, en definitiva, falta de ritme. I de mica en mica vaig començar a assimilar aquestes situacions que veia amb els projectes, amb les reunions, amb el que podíem aprendre de diferents músics i diferents situacions musicals.

Expliques que un dia eres a un concert d'Aurora Springsteen i que allà vas a prendre més lideratge que 100 llibres d'amanagement. Sí. Escoltem aquesta cançó.

Aquí també he de dir, Jens, que a mi també m'agrada molt el Bruce Springsteen i que també he après coses del concert. Tu, què en diries d'aquesta cançó que comentaves de Bruce? D'ell expliques la importància

del líder, no? Sí, en aquest cas, el Bruce de fet ho fa. Ho ha fet diverses vegades, ho fa sistemàticament, és una miqueta el que li diuen les sign requests, no? Aquesta cançó, en aquest moment l'home veu una cançó determinada que no té en el repertori o teòricament preparada en la llista de cançons, es gira cap a la banda, diu. En aquest cas, Jolin Blon o alguna de Chuck Berry, per exemple, també està documentat a la seva pàgina web, i diu Jolin Blon en C, en Do, no? I veus com tota la banda immediatament sap què tocar, quan entrar, quan sortir, evidentment, hi ha tota una preparació al darrere, però sí que hi ha un missatge de aquest senyor és el líder i sap perfectament com influir amb la seva banda, amb la E Street Band, i com. Tocar certes peces perquè allò funcioni adequadament. Algú que realment no estava preparat per ser.

Del Bruce destacaria la seva energia brutal i aquest lideratge que l'equip se'l creu. I això no és fàcil. No, no és fàcil.

Jo crec que en l'àmbit de dades abans li dèiem el Chief Data Officer, ara li diem el Chief Data and AI Officer, perquè tot ha de tenir. Hi ha al darrere, perquè si no, no és tan sexy, com deia un jefe meu en el seu moment. Però crec que la dificultat no és tant l'àmbit tecnològic, insisteixo, perquè aquest llibre, i el meu pensament va més enllà de la tecnologia, és més, diguem-ne, les soft skills, aquestes capacitats, com bé dius, de lideratge, d'empatia, de comunicació, de saber, d'escoltar, anem cap allà, vamos todos. Es una miqueta esta sensació que tinc amb el Bruce.

I fent-ho amb ritme, no? És a dir, també dius la importància del ritme en una feina. Sens dubte.

A banda d'això, vaig intentar en el meu seu moment tocar una miqueta la bateria, sense gaire èxit. Em fixo bastant particularment en el rol del baterista, que és un rol com de backstage, d'estar al darrere, de vegades de no lluir-se, si no és el típic solo de bateria durant un concert, però que sistemàticament està marcant el ritme. De tal manera que el meu punt de vista és que durant els projectes, no val córrer durant la primera setmana, sinó que hem de mantenir aquest ritme durant un mes, durant dos mesos, durant tres mesos.

Volem anar amb Rhapsody de Queen, no? Què podem aprendre d'aquesta cançó, em diries, Òscar?

Sens dubte, jo crec que és una de les gravacions en el seu moment més complexes, tècnicament. Hi ha una complexitat. Brutal al darrere, però més enllà de la complexitat, és una complexitat amb sentit, no és un diguem-li un artificio, no és una cançó senzilla de radiofonar, evidentment en el seu moment no era un senzill, no era algo que tres minutos i fora, i que encaixés amb la fórmula radiofònica tradicional. Jo crec que el que hem d'aprendre és que al final. Tot pot ser tremendament complex, és a dir, dins d'aquesta cançó pots disseccionar moltes peces, molts àmbits diferents, com està gravat i com continua, però sens dubte jo crec que el que hem d'aprendre és el sentit, el perquè d'aquesta complexitat, el que es vol transmetre. Jo crec que, i ho intento expressar al llibre, hi ha un perquè de les coses, un storytelling de les dades i del perquè fem servir intel·ligència artificial més enllà de la tècnica.

Somos los niños.

A veure, Ullar de Gol, aquesta cançó benèfica que es va gravar al gener del 1985 i que en van participar més de 40 cantants, que és fantàstica. Què pot haver-hi en una empresa de dades, de dades amb aquesta cançó, et diries?

Bueno, per una banda, gestionar dues coses d'un punt de vista. Aquí hi havia una cosa molt particular i és que el senyor Quincy Jones, el productor de la cançó, va posar un cartell a la porta dient, deixamos el ego fuera, perquè imagina't. Gestionar 40 superestrelles en el seu moment de diferents estils, que en el fons eren 40 egos. Per una banda, aprendre el que és la gestió de l'equip, és a dir, todos vamos a una, tenim aquest mandat de comunicar, de gestionar adequadament tot aquest missatge, i per una altra banda, un concepte també. Que de vegades li diem data mesh des del punt de vista d'arquitectura de dades, que és a diferents àmbits, la gestió, diguem, descentralitzada. És a dir, cadascú des del seu àmbit és responsable de quin producte de dades, de quin model d'intel·ligència artificial, sota el paraigües del senyor Quincy Jones, que era, diguem, el chief data officer, el productor, en aquest cas el chief data officer d'aquesta iniciativa, no?

I wish I could swim.

Heroes de David Bowie, aquesta cançó forma part també de tres discos de Bowie que va gravar a Berlín i que es coneixen com la seva trilogia d'aquesta ciutat. La creació d'aquesta cançó i d'aquesta trilogia que ens ensenya per aplicar-ho als nostres projectes, Òscar?

En el cas del David Bowie, específicament en el cas del Brian Eno, que és el col·laborador que va estar participant en aquesta trilogia, I de fet, després us reflexo en un capítol del llibre específic, que és l'aplicació d'una cosa que li diuen estratègies obliques. Una sèrie de cartes generades o creades per un senyor que es deia Peter Smith, si no recordo malament, que bàsicament el que força és a repensar com estem fent certes coses. Durant, per exemple, un procés de gravació, estic atascat, no em surt, no em surt, no em surt, treien una carta i deien, surts de l'habitació, torna a entrar. Ah, que divertit, no? Sí, bastant peculiar, perquè hi havia el cas, per exemple, del Phil Collins, que en aquell moment era baterista, músic d'estudi, i va entrar en crisi dient, hòstia, m'estàs canviant la posició de baterista per un altre, i va arribar a llançar un pack de cerveses contra la finestra de la pròpia frustració, no? En el seu cas, jo crec que en aquest moment el que estem buscant és l'aplicació d'aquestes estratègies, és forçar-nos a repensar el problema on estem atascats des d'una perspectiva completament diferent. Crec que és una bona idea en determinades situacions del dia a dia.

Avui al Revolución, repassant aquell llibre que us recomanem, Rock, Datos e Inteligencia Artificial, amb l'Òscar Alonso, aquestes lliçons apreses del rock and roll, amb projectes i andades a Mia, i clar, m'agraden els estons, destaca la disciplina, la capacitat també d'adaptar-se als nous temps, sense atrair els seus principis bàsics. A mi m'encanta veure aquest senyor, als 83 anys, que encara balla, que es cuida, i que s'ho passa bé. Jo és que dic, jo vull arribar a gran, a gran, com a. No, tu també et passes, no?

Correcte. Estem tots igual. De fet, vaig anar a veure el Ronnie Wood fa unes setmanes a Razzmatazz, que va ser un concert molt especial des del meu punt de vista, perquè és un senyor. Diguem, grandet, eh? Amb una certa edat, dando-lo todo, a més, en una sala petita, o sigui, en una sala que no és el típic estadi on toquen els Rolling Stones, no? En línia de lo que comentes, diguem, el que em sorprèn de Rolling Stones, el que hem d'aprendre d'ells és aquesta capacitat de, sense perdre la identitat, adaptar-se a nous sons, noves tecnologies, noves capacitats, fins i tot un canvi de la seva pròpia indústria musical. Crec. Que hem d'aprendre molt a mantenir aquest core, d'alguna manera, quin és el meu aspiracional en projectes de dades i d'intel·ligència artificial, i continuar derivant-nos o adaptant-nos a aquestes tecnologies, a aquestes noves iniciatives que ens surten cada dia, generativa, agèntica, llaman-ho equis, però en el fons el nostre core és cada segon don molt clar.

I per acabar destaques Kiss, una banda amb una gran actitud, no?

Amb una gran actitud i una gran marca, per sobre quasi de lo musical. Tot i que m'agrada molt Kiss, però en el fons si ho analitzes des d'una perspectiva d'empresa. O de departament, o de companyia, relacionada amb dades, amb intel·ligència artificial. Jo crec que el que hem d'aprendre d'aquí és una capacitat de comunicació quasi de marketing, de generar una marca al voltant. Més que les cançons, realment recordes l'actitud, el que dius, la imatge fins i tot el merchandising, tota aquesta capacitat d'engagement que tenen amb els fans i de comunicació més enllà de la cançó i de generar aquests productes, aquests productes de dades o aquests productes d'intel·ligència artificial, és el que ens hem de quedar.

M'ha agradat molt aquesta secció, descobrir aquest llibre. Felicitats per la feinada. Rock, dades, intel·ligència artificial. I acabar amb aquesta frase que dius al llibre de Jimi Hendrix. El futur pertany a qui s'atreveix a cremar el que ja es coneix per descobrir un nou so. I això ho hem de fer totes les empreses per innovar.

Innovació contínua i amb un propòsit, sens dubte.

Molt bé, doncs, escolta, Òscar Alonso, moltes gràcies per venir al Revolució, per explicar-nos també la música en les bandes de rock, que hi ha moltes lliçons apreses i que podem passar a la nostra empresa, al nostre equip. Sí, sens dubte. Gràcies, felicitats. Gràcies, gràcies.

I was made for loving you, baby You were made for loving me.