El seny i la rauxa de l'arquitectura catalana, sobre fons vermell, al DHUB

Perspectiva. L'arquitectura a Catalunya Radio.

Fins al 6 de setembre podem visitar al Design Hub de Barcelona l'exposició Seny i Rauxa, notícia de l'arquitectura catalana. Un recorregut per l'arquitectura catalana, la seva diversitat i una continuïtat històrica que uneix la Fundació de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, l'any 1875, amb les pràctiques i sensibilitats actuals. El perspectiu l'hem visitada en companyia dels seus tres comissaris, les arquitectes Victòria Garriga, Carme Ribas i Joan Roig. Tres objectius clars.

El primer, que és mostrar el bo i millor de l'arquitectura catalana en un sol espai. El segon objectiu és intentar trobar aquest fil de continuïtat amb tot el material que haurem reunit aquí. I el tercer, quasi involuntari, surt, gràcies a l'exposició, podem donar-li un tomb al cànon de l'arquitectura catalana? És a dir, podem fer aflorar coses que no s'han vist i potser posar en el seu lloc coses que s'han vist massa? Podem rellegir-te a l'arquitectura catalana?

L'expressió tan catalana seny i rauxa es desplega en un fil que travessa generacions i estils, a través d'una manera de fer on conviuen la mesura i l'audàcia, el rigor i l'instint. La mostra defuig la mirada cronològica i aposta per una estructura temàtica que convida a observar, dialogar i comparar.

De fugir les mirades clàssiques de mostrar una exposició d'arquitectura. Les clàssiques, les historicistes, són ensenyar-la per ordre cronològic, és a dir, començar el 1800 no sé què i acabar amb l'últim que ha fet el Guillermo Santopà. Moltes lectures d'aquestes cronològiques, el primer problema és que sembla com si l'arquitectura sempre estigués avançant i anant cap a una mena de futur que no sabem mai quin és. I no és veritat, l'arquitectura ni va ni ve. Balanceja, de cop i volta apareixen situacions que la fan tornar molt enrere, la fan tornar endavant, etc. Per tant, no era una bona excusa. L'altra era fer-ho per estils, típica exposició de l'eclecticisme, el modernisme, el noucentisme, el Gat Pack. Però això tampoc és veritat. Primera, perquè aquestes situacions moltes vegades es barregen i membres del GATPAC han treballat des dels anys 30 però han seguit treballant als anys 70. Per tant, se'ns va ocórrer dues maneres d'ensenyar l'exposició. Una, treballar per escales, barrejar en èpoques els objectes i els planos i els projectes per escales. Començant per la més propera, el George Perec en el seu llibre parla del més proper sempre és la mà. Per tant, el primer són els croquis, després el llit, l'habitació, la casa, la casa de veïns, etc., etc., el carrer, la ciutat, els parcs, etc., el territori. Per tant, aquest és l'ordre que veureu a l'exposició. Començar per mà esquerra i girant tota la sala, veureu un sistema escalar. També podeu fer-ho al revés, si sou escarrants, començar per la dreta, començar pel territori fins a acabar amb el petit llit on dormia el Gaudí. I l'altra és, aprofitant aquesta lectura dels que vam estar llegint al començament, que eren el Vicenç Vives i el Ferret de Mora, que defineix el caràcter català a partir d'unes premisses. Vicenç Vives és molt clar, és seny i rauxa. Ferret de Mora hi afegeix més gruix en aquesta descripció, però també acaba siguent la mesura, lo racional, enfront de lo irònic, la rauxa, etc. Afegir aquesta lectura. Barrejant i situant les coses en binomis, a vegades en constel·lacions de temes.

Hi trobem obres artístiques i de disseny, pintures, escultures, mobiliari i altres peces que estableixen ponts entre llenguatges visuals i entre maneres d'interpretar l'espai. Les arquitectures seleccionades dialoguen constantment amb les arts i totes plegades contribueixen a imaginar formes de vida, estètiques i costums socials. El resultat és una lectura expandida del llegat arquitectònic català que transcendeix els límits disciplinaris i situa l'arquitectura en el centre d'un ecosistema creatiu compartit.

Moltes vegades els arquitectes han treballat de la mà d'artistes o que hi ha hagut moltes influències creuades. Per tant, que hi hagués una certa presència. En teníem moltes ganes, per tant hi ha peces aquí deixades dels propis autors, com Barcelona, per exemple, hi ha peces de col·leccions particulars i també hi ha peces que venen del MENAC o del MACBA. L'exposició de fet s'obre amb una pintura del Casas que d'alguna manera t'obre les portes. D'una habitació, o sigui que és una manera d'entrar.

I jo el que és com un achievement és l'escultura del Barcelona, que em sembla com un compendio de tot, sense la pressió de lo funcional. Un artista pot parlar de l'arquitectura que surt de la terra però que fa un totxo, que és industrialitzat, però que intervé el totxo com si intervenís a la terra i fa un gest. De força sobre la matèria, tova, que després es fa dura, i li surt una columna, un pilar corinti. I després aquest totxo també li permet fer-li una intervenció que et surt un monstre, que és un monstre mític, que és un drac, que diu. Quina pena que no tenim el drac del Gaudí. Català del guano, perquè seria, no? És el món aquest mític que estava sota la terra i que són els monstres que ens acompanyen, ens cuiden o ens maten, no? I això està tot en aquesta peça i està tot a l'arquitectura, però l'arquitectura com té aquesta necessitat de tantes exigències d'un altre ordre, no pot fer aquesta reflexió tan clara i tan sintètica i tan visualment tan poderosa que pot fer una peça d'art, no?

I mentre anem visitant les diverses illes i plafons, a l'atmosfera sonen les composicions musicals de la també arquitecta Anna Bufill.

I se'ns va acudir demanar-li a l'Anna Bufill que ens prestés, diguéssim, la seva música perquè sonés o que se sentís en l'exposició. I ella molt generosament ens va dir que sí, i no només això, sinó que ens va cedir per l'exposició un dibuix, li diu ella, un dibuix de música, que són aquests dibuixos que ella fa abans de passar-los a la partitura canònica, i que també obre l'exposició.

Donacions del COAG, de la Càtedra Gaudí de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, l'Arxiu Jujol, el Museu Reina Sofia, el MANAC, el MACBA, la Sagrada Família, la Fundació Miró o el Laboratori de Maquetes de l'Escola d'Arquitectura del Vallès, a més d'un gran nombre de prestadors particulars. En total, uns 400 referents documentals que permeten establir perfectament aquestes continuïtats. Però, així i tot, hi ha un munt de mancances.

Com que ja estàvent-hi moltes exposicions aquest any, hi ha moltes obres que estan reservades per altres exposicions. Per exemple, tota l'obra del Llujol. Teníem moltes ganes de treure fora peces originals del Llujol, però com sabeu hi haurà una exposició important i estaven reservades. N'hi ha algunes, eh? Però això ho vam agafar com una oportunitat i vam dir, bueno, aquí tenim un arquitecte que ha treballat molt amb Llujol, que és el Pepe Llinàs, per exemple, I vam dir, bé, això ens servirà també per establir, per fer present aquestes línies de continuïtat. I hi ha obres aquí que ha treballat el Pepe Llinàs de la mà del llujol, o sigui, reproduccions de peces del llujol, com el moble aquell del. Toca discos, per amagats amb discos, que hi ha una reproducció feta per ell, hi ha una peça que és la reproducció d'un tapís del Llullol fet per un esdeveniment concret i que els va reproduir a l'escola d'arquitectura amb alumnes i hem recuperat aquestes peces que ja ens agrada que siguin perquè també expliquen aquesta mena de treball compartit més enllà del temps i exemplifiquen molt bé aquestes línies de continuïtat.

Òbviament no està tota, voldríem haver tingut encara més, hi ha coses que falten, òbviament, i avui em deien, si tinguéssim tot, aquesta exposició estaria bé si tingués, aquesta mateixa si tingués més espai. No, aquesta mateixa seria aquesta mateixa amb el doble de peces i amb el doble de densitat.

Clar, la nostra ambició primera era tenir-ho tot. Converses inesperades que revelen complicitats, tensions i ressonàncies entre obres de diferents èpoques. Aquesta aproximació permet entendre l'arquitectura no només com una disciplina tècnica, sinó com una expressió cultural profundament arrelada al territori i alhora oberta a influències globals.

Una imatge que teníem al cap era la taula inestable de l'Enric Miralles al costat del tocador Güell del Gaudí. La nostra venjança és que a la taula inestable que s'aixeca un faristol que té per posar un llibre hem posat un llibre on hi ha una fotografia del tocador Güell. Perquè pensament hi ha un link important entre el tocador. I la taula. El Gaudí fa un tocador que abans les senyores quan es vestien la criada els posava davant un mirall perquè es veiessin. El mirall estava suelto perquè a vegades el mirall es posava amunt i avall i generalment el mirall, com que no era massa gran, les criades posaven el mirall en diagonal perquè en diagonal es veia la senyora sencera. Gaudí, quan fa la seva taula, fa el seu tocador per la senyora Güell, fa el tocador i el mirall el posa inclinat perquè es pugui veure més la figura de la senyora. Per tant, en la peça de Gaudí hi ha la voluntat de moviment d'una peça estable. En Enric el que fa és una peça, que ja li diu, inestable en si mateixa, perquè tota ella es pot moure, pot anar girant. Per tant, hi ha un link de quan el Gaudí devia fer això l'any 9, més o menys, i l'Enrico devia fer-ho l'any 85. Sí, doncs mira, 70, 80 anys entre aquestes dues coses. I això era l'expressió exacta del que volien que expliqués l'exposició, no?

Aquest link de continuïtat entre personatges separats entre ells un segle. En el fons, l'arquitectura catalana a 150 anys no és res. L'arquitectura catalana del romànic la podem llegir durant 250 anys i el gòtic 300. Per tant, 150 anys no és res. És un cop de puny molt petit. Per tant, és molt fàcil trobar vincles entre coses al començament i al final. Una altra curiositat museogràfica. Tot és vermell. Els plans d'arquitecte, sobretot quan es va arribar abans d'emmarcar, els plans d'arquitecte són una porqueria. És un plano generalment fet l'última nit, seran pedaços, empuntats. Volíem que l'exposició, els planos, que n'hi ha molts, agafessin un caràcter de peça artística. És a dir, aquesta exposició, si ara agaféssim la màquina del temps i ens traslladéssim d'aquí 500 anys, això ho veuríem com si fos la tapuerca. Perquè veuríem aquí una mostra del que era amb els catalans finals del XIX, tot el segle XX i principis del XXI, una mostra excel·lent de com érem nosaltres fent arquitectura. Per fer això, el millor era convertir aquesta peça quasi en un museu, quasi en Vilaborguesa. Les parets són vermelles i els quadres, que són bons, no ens enganyem, i tenen uns marcs estupendos, estan col·locats i només el color vermell els dona un prestigi brutal. I això és el que vam decidir, la Carme i la Victòria, és emmarcar els planos aquests de manera excel·lent i ensenyar-los com a peces artístiques.

I això el vermell ajuda. Després va intervenir, que també ja es col·laboró d'habitual, la Maria Güell, i va dir que podíem posar la llum vermella, i a la Maria Güell mai li diem que no, i va posar la llum vermella, amb la qual cosa és una mica infernal o teatral. També a partir d'aquí va sortir l'idea del taló vermell d'entrada i alguna cosa de representació, perquè en el fons l'exposició és una representació de l'arquitectura catalana.

El recorregut inclou una àmplia varietat de materials arquitectònics, esbossos que mostren el primer gest creatiu, plànols que defineixen formes i estructures, maquetes que donen volum a les idees i fotografies que en documenten la vida i l'impacte. Aquest conjunt ofereix una mirada íntima al procés de creació arquitectònica, sovint invisible pel públic general, però també un espai de descoberta i reflexió capaç d'interpel·lar tant les persones amb interès professional com les que s'hi apropen per primera vegada.

Crec que és seleccionat d'arquitectes, que és com aquesta primera aproximació a la MAD.

És on es veu realment el trast de l'arquitecte, per entendre'ns, no? Una mica era aquesta idea. I se n'han anat recollint molts de l'arxiu del Col·legi d'Arquitectes, però també altres directament a estudis. Fa il·lusió veure alguns, els hem vist moltes vegades reproduïts, però mai en directe. Aquest és un molt conegut, que és del coder quan arriben al solar del "Una ha de fer la casa a Ugalde". I que pren nota del que hi ha al solar. Va prenent distàncies i hi ha un tronc amb. Sí, un arbre amb dos troncs, una vista que s'obre cap allà i és sobre el que després projecta la planta de l'edifici. Les vistes, no?

Aquest plano li permet preservar després, per exemple, les vistes i col·locar-se

entre els arbres. I els arbres els trobes després a l'edifici i vas trobant aquests arbres que s'han ficat a dintre de les vistes. Aquest també és molt bonic, aquest és el Domènech i Montaner, que és un dibuix d'un embalat, l'embalat que és una construcció molt catalana, amb roba i cordes tensades, i amb els contrapesos, que després hi ha arquitectura que ha viscut, de les catenàries, com es tensa, aquest és un dibuix imaginari d'un possible embalat. Aquest és molt contemporani, això és dels arquitectes que fan, ho hem descobert per l'exposició, que tenen una llibreta de cada projecte on van amagatzemant tots els croquis de l'evolució del projecte. Coses del Viaplana, bueno, molts.

Aquell que és el meu fill, el dibuix que va fer de estudiant, de casa dels seus pares, i que després l'acaba construint en base a aquest dibuix.

Aquesta versió del gran públic l'hem reforçat amb totes les peces centrals, les taules centrals, on hi ha maquetes, mobles, etcètera, etcètera, que jo crec que la fan d'atractiva a un públic més generalista, al qual potser els planos se la repapinflen i el que vol veure és la part més visual dels arquitectes, maquetes, mobles que es pot reconèixer, etcètera, etcètera. Un altre element habitual

a qualsevol exposició, les carteles descriptives. Aquí esdevenen referències capdals per establir les relacions d'unes obres amb les altres.

Cobertir la cartela amb la línia central de l'exposició i col·locar amunt i avall situacions que considerem comparables quan no. Distòpicament comparables. No sempre és el seny a dalt i la rauxa a baix, no sempre és la rauxa a dalt i el seny a baix, però provoca una certa incomoditat al visitant llegir en aquest sentit i aquesta incomoditat crec que és la que provoca una discussió interna del visitant de què estic veient i per què ho estic veient així. Per tant, una exposició. No cronològica, no estilística, sinó escalar i sempre sobrevolant aquesta idea del seny i rauxa.

Hi ha hagut fallos de calderes que s'han perdut, calderes equivocades i les han hagut de refer.

Sí, però l'Olga, jo que he muntat moltes expos sabem que això és un clàssico.

És l'esforç que hi ha, la quantitat de materials, les gestions que hi ha aquí al darrere i tot està disposat amb tant carinyo i amb la voluntat que el visitant vagi trobant les seves pròpies relacions.

Això és superimportant i que siguin fils de pensament oberts, que no és una expo amb una tesi tancada, és dipositar coses per començar a mirar-les. I fins i tot per enfadar-te si no estàs d'acord amb l'associació que s'ha fet i dir això per què no estic. Són fils oberts pel debat i per la reflexió i per fer les teves pròpies associacions i trobar. Hi ha una cosa que va passant amb l'Expo quan vas passant temps, és quan vas trobant mirades creuades que et són descobriments. Si mires, per exemple, és molt maco quan veus la Torre Cuber de la Carme Pinós amb les façanes aquesta de la Rambla del Liceu. Veureu, veureu. Són coses que van apareixent i que vas trobant aquestes afinitats que estan allà. No ho tens tu al cap quan ho fas, però. Veus aquelles façanes de darrere? És un món molt similar. Per què? Per ser ella ha viscut aquí, ha crescut aquí, ha passejat per aquí, això se't queda al cap i t'acabes sortint.

Una ocasió per reivindicar el paper de l'arquitectura en la construcció de la identitat col·lectiva i per mostrar com al llarg del temps el seny i la rauxa han conviscut en la creació d'espais que defineixen la manera com vivim, ens relacionem i imaginem el futur. I tot plegat es complementa amb un recull de textos que podrien dir que funcionen com a catàleg.

És un catàleg que no és un resum de l'exposició. Per tant, no és el típic catàleg que quan acabes de veure l'exposició te'l compres perquè la tens resumida, sinó que és un catàleg que fa companyia a l'exposició. Són com les lectures que t'acompanyaran veient l'exposició o que després d'haver-la vist et faran pensar sobre l'exposició. És un recull, a part d'aquí hi ha uns textos nostres, és un recull de textos d'autors catalans que han parlat sobre, per un costat, Vicenç Vives i Ferreter Mora sobre el seny i rauxa, el Cristian Sirici sobre l'arquitectura catalana dels països catalans, però també un text del Boigas, el text del coder, el contexte del pinyon, el quecles, i finalment, al final, vam invitar a dos, també, antics col·laboradors de l'exposició anterior, que són el Xavier Montell i l'Àngela Molina, perquè escrivissin l'Àngela sobre Seny i Raixa a l'art català, I el Xavier Montells, que ha fet la seva exposició personal, que s'assembla molt a la nostra, però és la seva, amb un recull de 150 imatges explicant el que ell pensa. Un dia ens deia, això és el que hem menjat nosaltres. El que hi ha aquí és el que els arquitectes de la nostra generació hem menjat. És com si us expliquéssim el que vam menjar de petits per créixer. És el nostre aliment.

Com us dèiem, Seny i Rauxa, notícia de l'arquitectura catalana. La podeu visitar al Disseny Hub de Barcelona fins al 6 de setembre.

Trobareu tots els reportatges d'aquest programa a la nostra web catradio.cat barra perspectiva dins la finestra dels millors moments.