El top 5 de pel·lícules de terror, segons Àlex Gorina

Alex Gurina, benvingut a casa teva.

Sí, aquí amb vosaltres i aquí enmig del festival, que és casa meva, i d'aquest hotel, que també és casa meva. És tot casa teva.

Hi ha una pel·lícula de, diríem, terror psicològic o por, no sé com dir-ne, que m'agrada molt. Mira, la primera dirigida per Clint Eastwood. Diga. Ponga nebulosa.

Tienes cerca la ràdio? És Clint Eastwood, locutor de ràdio. I Jessica Walter. Veus? Sí, és Play Misty for Me. És que l'ofereixen la nit. Aquesta mateix. Sí. Un oient que s'obsessiona. Això no ens ha passat encara. No, però sí, eh? Sí?

A partir d'aquesta secció ens pot passar. Quan jo feia els programes de mitjanit als estius de Catalunya Ràdio, hi havia gent que m'esperava, sortiaven tota la nit mirant pel vidre, i jo pensava, ui. I després, quan sorties, et seguien i, bueno. Una mica de por, eh?

De moment no posarem Mistify, però de què parlarem avui? D'entrada, tenim perla aquesta setmana?

Tenim perla. A banda que avui he vist una perla del festival, que felicito que l'hagi programada, que es diu Levíticus, ja en parlarem quan s'estremi. Tenim perla perquè, evidentment, no podem perdre l'oportunitat de recomanar una pel·lícula de la setmana, i en aquest cas serà Les ciegas hormigues, una pel·lícula del País Basc. Que bé que acaben les pel·lícules, els cabrons!

És una història de la revolució industrial, de la gent que recollia el carbó que queia en els transports perquè no tenien per escalfar-se a casa seva i que porta tot l'esperit de Caber de Ramibany, que porta l'esperit de la hija de Ryan, porta l'esperit de les bones pel·lícules de Ken Loach. El redirector, Igor Legarreta, a qui vaig entrevistar Sant Sebastià, me la presentava d'aquesta manera.

La novela está ambientada hace 100 años, 1930, pero yo diría que hay muchos elementos que nos resultan muy cercanos hoy en día, lamentablemente. Como es, por ejemplo, la pobreza energética de la que se habla en la película y en la novela. Pobreza energética, que es pobreza al fin y al cabo. Y bueno, pues sí, es un retrato, digamos, me gusta decir que también es un retrato de esas gentes que viven en los márgenes de la sociedad. La novela refleja muy bien ese orden social, donde los poderosos o el poder político y económico tiene muy claro que todo tiene un dueño y le gusta además dejarlo claro.

Doncs les Ciegues Hormigues queda recomanada. A veure, el Festival de Sitges arriba als 59 anys. 42 anys fa que ve aquest home, al Festival de Sitges, i uns quants com a director. Per tant, molt atents al següent, perquè ens recomanes ens fas un top 5 de millors pel·lis per tu de cine fantàstica vinculades a aquest festival. Et sorprendré, perquè seran un top 10, però ho barrejarem de

la següent manera. Un tall d'una, una música d'una altra, i formen un conjunt. Començarem amb Últimàtum a la Terra.

El que deia Patricia Anil, la protagonista de la pel·lícula, és la frase mítica. D'un bon programa de televisió. Bueno, sí, sí, era bo, però el vam fer 3 anys, del 96 al 98, a TV3, i deia. Era el primer robot pacifista que arribava a la Terra en una pel·lícula. I a mi em porta el record, a banda dels 75 anys que ha fet aquest estiu la pel·lícula, de la visita del director del film Robert Wise, que també va dirigir Wise Side Story, per exemple, amb la seva dona Millicent, que se'n va portar la meva estilogràfica, que es va enlluernar, perquè la va trobar tan glamurosa que no vaig tenir més remei que fer-li present. I com era aquest polígraf que tenia? Una ploba estilogràfica elegant que tenia jo i que se la va emportar la dona de Robert Wise. Patricia Neal també va venir, la protagonista al festival, era la dona, la exdona de Roald Dahl, per cert, i va ser la dona que em va posar la mà a la cama i no me la va treure de la cama mentre vam dinar junts durant tot el festival jo. Boig, perquè era l'amor de la vida de Gary Cooper. En quant a Blue Velvet, la visitada de David Lynch, evidentment, l'any que va guanyar el 86 el festival, que es va presentar sense avisar, sense representants, sense secretaris, perquè va voler amb la camisa cordada fins que va, com sempre, a una calor que fotia, el tio suant la llagosta que s'estava menjant, però ell calladet i escoltant-nos i tal, va marxar i després va guanyar el premi i no hi era. La cosa té la seva gràcia. Qui vaig conèixer al final va ser Isabella Rossellini, que cantava la cançó quan va actuar al Teatre Acadèmia de Barcelona fent aquella Ling Ling Circus. I vaig tenir l'oportunitat de celebrar que fos també la parella de David Lynch en l'època en què van rodar Blue Velvet, el film. Passem a un segon títol, un mite del festival, el logo King Kong.

Y dijo el profeta, la bestia contempló el rostro de la bella y su mano no mató. Y desde aquel día fue como si hubiera muerto. Antiguo proverbio ahora.

La pelicula King Kong és el logo del festival. El senyor Peter Jackson n'ha fet un dels remakes de la pelicula, que són molts. És bàsica, és fonamental, s'ha de veure, però l'actriu Faye Gruay, la que estava a la mà del mico que l'anava despullant, era viva i va venir al festival l'any 1989 amb 82 anys i amb un sentit de l'humor brutal amb un nen francès que l'acompanyava que feia de King Kong i ella cridant perquè era una de les reines, això en el retiro va ser sensacional, per cert després li van demanar ser la vella de Titanic i va dir que no perquè ja se sentia massa gran o que abans de morir i la van substituir, però aquest és un record inolvidable d'haver estat amb. Amb l'autèntica protagonista de King Kong, no? Tu diràs. Psicosi, la música de Bernard Herrmann. Per què? Perquè va venir Anthony Perkins, el Norman Bates, a visitar el festival, absolutament al·lucinat, perquè havia dirigit Psicosi 3, i va venir a presentar-la a l'Hotel Mediterràneo. I ens va demanar formatges, fruites, massatges, maria, mitjons de diferents colors, per passejar sol pel boulevard del poble. Mentre no demanés molt de gel, Bueno, el problema va ser la mania, però en fi, això ja és un altre tema. Passem a una altra pel·lícula clàssica, una pel·lícula amb Christopher Lee, Dràcula. Aquesta és Òrdet. Alertes en danés, ens hem saltat una. És Òrdet, la paraula de Carl Theodor Dreyer,

l'escena de la resurrecció de la mare de família en el seu tegut, interpretada per Brigitte Zerdespiel. És un dels clàssics del cinema i el convidat que va venir a Sitges l'any 1991 va ser el director de fotografia de la pel·lícula, Dreyer era mort, que també havia fet la fotografia d'Europa, una de les primeres pel·lícules de Lars von Trier que passàvem aquell any al festival i que va guanyar el Gran Premi. Ningú entenia per què havíem convidat a Henning Wensen. Però jo quan va arribar, pensant que era a l'ull de la càmera de Dreyer, em vaig ajanullar davant d'aquell senyor i li vaig basar la mà, absolutament, Mentre ens acompanyarà la Vanessa Redgrave amb Frank Conero cantant una cançó de Camelot, el musical que havíem fet Un fracàs de Joshua Logan, que és la història del rei Artús, la reina Ginebra i l'Ancelot, que era Frank Conero, que ressuscitava un cavaller, això és un miracle, és cinema fantàstic, a qui havíem mort amb una oració. Era una bellesa de pel·lícula, Vanessa Redgrave va venir al festival, jo la vaig recollir, Era llum, absoluta llum, li vaig donar un ram de flors immens, li vaig explicar el festival, la vaig acompanyar a l'habitació, vam compartir un grapat de raïm brutal i me l'anava ficant a la boca, al raïm, i jo li deia, vol que li fiqui un? I Vanessa i David i jo ens anàvem ficant.

Raïm a la boca l'una a l'altra, i jo pensava, no m'ho puc creure, el que està passant. Després va venir al sopar amb Fran Conero, que era l'Ancelot, amb qui havia estat parella o ho havien deixat, discutien, ella parlava de trotskisme, i el Fran Conero, del Milan Football Club. Eren incompatibles, però. Durant la visita al festival es van reenamorar, van tornar a ser parella, es van acabar casant, van tenir un fill i continuen casats. Gorina Celestina. No, no, més aviat Goas, en aquest cas el Joan Lluís Goas. Passem a la que havia presentat abans, Dràcula i Tens Fischer i Christopher Lee. Sí, i tant. Aquesta veu, Christopher Lee, cantant d'òpera, cantant d'òpera, però va venir a jugar a golf. Li van donar un premi d'honor, però allà el que volia era jugar a golf, a jugar a golf de Sitges, i no volia saber res de periodistes. Ara, quan havia de sortir a l'escenari perquè li entregassin el premi, me'n recordo que anava fent. Aquelles coses que fan els cantants d'òpera, per posar la veu ben posada, i pensava, no té ullals, no té ullals, no. No és de veritat, no és de veritat. Bueno, un moment gran, perquè, a més, va venir i va parlar de Pere Portavella, que l'havia dirigit a Vampir Cua de Cuc Jaume Bracle i adorava a Pere Portavella, que li va regalar un llibre de Miró i li va signar. Ho dic perquè, a més a més, Pere Portavella,

al mes de febrer farà 100 anys, apunteu-lo, perquè s'hi hauria de fer alguna cosa, no? I això és Pippin Tom, la pel·lícula de Michael Powell, que jo vaig fer una obra de teatre dirigida per la meva filla, que es deia Looking Pippin Tom, I que et feia sort ir a l'escenari. I lo feia l'actor en aquesta obra perquè el vaig anar a recollir a Canes, al senyor, amb la seva dona, Thelma Schoenmaker, la montadora d'Escorcese, que encara ho és, per cert, i el vaig convidar a venir al festival. I va ser gloriosa, absolutament, perquè va ser un home elegantíssim, perfecte, educat, increïble. Adoro absolutament el record d'aquella visita a Michael Powell. Bueno, i acabarem amb una última parella, si em permeteu, molt ràpida. 71 fragments d'una cronologia de l'atzar. Partida de ping-pong inacabable, dura com 72 minuts gairebé, no? Em volien matar els espectadors del festival de Sitges, perquè no va agradar gens i va guanyar el Premi Millor Película. Qui va ser el seu director? Mikael Haneke. Llavors ningú el coneixia. I no van entendre res en absolut d'aquella història de 72 escenes sobre una gent que formen part d'un grup humà que serà abatut per un tirador en un moment donat. I és el realisme fantàstic, terrorífic, de la nostra vida quotidiana. Em volien matar, em perseguien pels carrers de Sitges. Per haver presentat aquesta sacrílegal pel·lícula que no obeia a la tradició del terror en absolut, no?

Fins que va estrenar Funny Games i després tothom deia. Evidentment, i la pianista, i Amor, i la Cinta Blanca. Bueno, llavors tothom estava molt content de que. No va venir, no va venir, però vaig parlar en telèfon amb ell, vaig dir, vingui perquè guanya el premi. I em va dir, moltes gràcies, me n'alegro molt, però jo no vaig a festivals a recollir premis. Sí, de saber, per entendre'ns. La música sí em va dir la princesa. La pel·lícula que més em va aterroritzar a la meva infància, amb el seu cíclop rodada a la platja de Sa Conca, ni més ni menys amb els ninots de Ray Harryhausen, que sí que va venir al festival a recollir la màquina del temps, ho hem donat, i portava tots els seus ninots en una maleta que només podia obrir i tocar ell. Un altre gènere del cinema que he tingut el gust de conèixer gràcies al festival de Sitges. I nosaltres tenim el

gust de tenir-te amb nosaltres cada dijous. La setmana que ve hi tornem. Sí. Bona nit, Àlex. No cabrà res. Sí que cabrà, sí que cabrà. Fins ara.