El "Tristany" total de Lola Badia

Una història coneguda i celebrada des de fa més de vuit segles, la de Tristany i Isolda. Una història que combina aventura, intriga, venjança, amor accidental i heroïsme. I una història que és també la peripècia de la seva transmissió, amb versions fragmentàries i reconstruccions. Ara la filòloga i medievalista Lola Badia acaba de traduir a l'editorial Calcarrer el tristany més orgànic possible a partir dels originals de Berú, de Tomàs d'Anglaterra i també de la versió de Bédié. El resultat és una proposta de lectura que, de futs als excessos romàntics, en restitueix la pulsió aventúrica i posa la història al servei del públic en un català rigorós, viu i actual.

Parlem d'aquesta esplèndida aventura de Tristany i Isolda i també de l'aventura textual amb Lola Badia, amb l'editora i medievalista Antonia Carré Pons i en companyia de Jordi Puntí.

Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Som-hi, obrint-se la lola badia. Què tal? Ben tornada al programa. Déu-n'hi-do, aquí estic. Com anem? Antònia Carrepons. Hola. Bon dia. Bon dia. Jordi Puntí. Què tal? Com anem? I avui, ja ho sabeu, per celebrar aquesta edició magnífica de l'aventura de Tristan i Isolda, mentre sentim aquest oratori de Frank Martin, també basat en aquests personatges, i en aquesta història, en el seu cas, a partir del text de Bédier, avui en parlarem. Ja fa alguns anys. També a Calcarrer vam parlar del Galvany i el Cavaller Vert, Lola, recordaràs? Sí, sí, sí. Busqueu també el programa perquè val la pena. Avui ens la sabem, en canvi, amb dos dels personatges més coneguts, més estimats des, com a mínim, del segle XII, que coneixíem popularment, sobretot, com dèiem, des de la reconstrucció de Josep Berier, en un text traduït famosament per Caslarriba, i que i que tenim des de fa molts anys també, però que aquí parteixen, i que parteixen, entre altres coses, de dos textos que ens han arribat incomplets i que avui en parlarem, perquè l'operació Antonia i Lola que fa aquesta aventura de Tristany i Isolda en aquesta edició és molt interessant, molt intel·ligent, que és formular un tríptic i una selecció i una traducció a partir del text de Berul i el de Tomàs d'Anglaterra. Per tant, són poemes incomplets que, Lola, tu vas decidir, o vau decidir entre totes dues, expliquem-ho, de col·locar. A més a més, entrem en la història i en mèdia res, quan estan els amants dissimulant perquè el rei Marc els escolta, és un arbre. Després, a la segona part, tenim la reconstrucció d'un fragment d'Avedia i acaba amb Tomàs d'Anglaterra, perquè aquest ordre és molt interessant anar llegint allà on acaba un, comença l'altre, i fer aquest tipus també com a lector de seguiment.

Sí, bé, la idea inicial era fer una nova versió de B.D.E. perquè semblava que la traducció de Riva era una traducció que havia quedat ancorada abans de la guerra, amb el llenguatge i aquestes coses, però jo m'ho vaig mirar i m'he dedicat a fer fer de professora de literatura medieval. I, clar, és a veure, Tristany i Isolda és un problema accedir a Tristany i Isolda. Per què? Doncs perquè no hi ha cap versió medieval francesa sencera que tu hi puguis accedir. Hi ha tot el Tristany en prosa, però el Tristany en prosa és una col·lecció de nou volums cruixuts, que també me'ls he llegit i els he hagut d'explicar i tal, però nou volums seguits no d'allò. El tristany original, el tristany homogènic, el tristany primigènic, què va passar? Els francesos, és a dir, el senyor Josep B. Dier, ja a finals del XIX, ja aquest mateix problema el tenia, i va decidir de col·laborar amb els poetes medievals i fer el que no teníem, és a dir, un roman de tristany tal com ell es pensava que era, o tal com un home de final del XIX li semblava que havia de ser. I això és la seva manera de fer-ho, i ho va fer molt bé. I ara, avui dia, el Roman de Tristan, reconstruït per Bédier, publicat l'any 1900, simbòlicament, doncs és un clàssic de les lletres franceses, i continuen recomanant, han fet una edició crítica,

i el continuen recomanant als que fan el capès, que han d'ensenyar literatura francesa al batxiller, doncs es llegeixen això per veure què és el Tristan. Esclar, vist des de prop, és una reconstrucció. Els filòlegs italians ja li han dit, Bédia, tècnicament no pots reconstruir-lo així perquè no hi ha manera de substituir-lo d'allò. Com s'ho va fer en Bédia? Doncs en Bédia va utilitzar les adaptacions posteriors. Part del romà, aquest romà llarguíssim, va agafar d'allà. Parc va fer la traducció a la llengua norrena, la llengua norrena vol dir la llengua que parlaven a Noruega i a Islàndia, la llengua de les sagues, que ja és del XIII també, i aquesta és una opció que jo tenia, però com que no sé islandès em va semblar que no era la correcta. I després hi ha els poemes alemanys, hi ha uns poemes alemanys molt bons del XIII, que són els que va llegir l'amic Wagner. I clar, això em ve dir, el posava molt nerviós, perquè Wagner no usava fonts franceses, no, usava en Gottfried von Strasburg, que era un alemany. I aquest, què li passava a aquest? Que aquest senyor ja havia agafat la versió francesa més sentimentaloide, la de Tomàs, que aquí també es veu que és més sentimental. Llavors ell el va passar per la visió que ell tenia en la gent, els romàntics, de la de mitjana, i sobretot els episodis,

la manera de veure de la seva font. Això molestava, esclar, a més amb l'èxit de Wagner i tot el volcall musical, doncs això molestava molt a un francès nacionalista. I el seu tristany és un tristany reconstruït, i és molt bonic, i traduir un escriptor tan bo com en Bédié és un goig, perquè als autors medievals costa traduir-los perquè s'expressaven diferent, però ell esclar era un nou santista, a la francesa. I és molt bo. Però, esclar, és una cosa que és història. Tot això que acabo de dir és història. També és història el llibre, però és inevitable que la meva editora i una servidora, que ens hem format com a romanistes i ens hem dedicat a editar textos, ens agraden els textos tal com eren en els seus orígens. Un filòleg és un senyor que mira els textos tal com van sortir de les mans, del cap o de la boca del que els va publicar, i per això hem buscat. Hem buscat uns originals, al marge de les construccions nacionals, que siguen alemanys, que siguen francesos, i una mica el que vam fer aquí a Catalunya, que és, com sempre, fem aquesta mena de coses, ens apuntem a la cultura francesa, que sempre l'hem admirat molt, i l'admiràvem molt en aquell moment, i hem seguit aquest camí, doncs ara. Fem una altra. S'ha de dir que aquí, si volia llegir això, ho tenia, perquè l'Isabel de Riquet

va publicar als anys 90 o 80 tots els fragments del Tristany. Aquí no hi ha tots els fragments, n'hi ha més de fragments en francès. Tots els fragments francesos del Tristany. Després també en Millet va publicar també totes les traduccions alemanyes medievals i després també hi ha el Tristany en prosa que no l'hem traduït, mare de Déu Santíssima però és abast, és abastable tot aquest material existeix però per a un lector català així que no sigui acadèmic doncs no hi era hi ha el Tristany aquest clàssic el de Bézier Riba.

Sí, que a més el feien llegir a les escoles, no? Durant molts anys em sembla que l'han fet

llegir als instituts. Els instituts no es llegeix, eh? El fan llegir, el fan llegir. Una altra cosa és que els nens el llegeixin. Bueno, pot ser que els nens llegeixin. És a dir, hi ha d'haver un professor que per casualitat li agradi la literatura i ho faci.

L'institut de la meva filla el van llegir l'any passat de batxillerat i la meva pregunta va ser, i què tal amb el català d'arriba? Alguns ens ha costat.

Sí, però això, clar, jo no sé els instituts, però la universitat, el primer any aquell que fan no sé quina mena de lectures de cultura universal, van llegint una de cada època i a partir d'aquí construeixen. Doncs també els hi posaven aquest i a la universitat també hi havia problemes amb aquest català. Però això és un altre mal.

Però això és un altre problema. Sí, és un altre problema.

D'aquí va néixer la idea de Calcarrer de traduir el Tristany i Isolda, de posar-lo a l'abast del públic contemporani amb una llengua propera. Però jo trobo que. Que el que ha fet la Lola, o sigui, la inventora d'aquest artefacte és ella, perquè és ella la que ha fet la selecció. Jo trobo que el que té de bo aquest llibre és que, malgrat el que ella ha dit, que ja existeix tot això, però, esclar, existeixen totes les traduccions del francès juntes en castellà, però això no. O sigui, la Lola ha fet el mateix que va fer el Joseph Bédier, només que adequat al segle XXI i fet per una medievalista.

I, si m'hi permets, jo hi afegiria una cosa més, que és que quan llegíem el Bédier, llegíem una adaptació del seu moment, però en una llengua moderna, diguem-ne. I a mi el que m'agrada de llegir aquesta és que hi ha el Bédier, o hi ha parts del Bédier, però alhora la traducció del francès, que és una traducció molt més propera al to medieval, diguem-ne, a la literatura medieval. O sigui, tens més les referències. Per exemple, quan apel·la als oients, a la gent que escolta, tot això, el BDI ho feia, però ho feia, pel meu record, ho feia d'una manera molt mecànica, diguem-ne. Ah, ara toca això, ara toca això altre. I en canvi aquí, llegint-lo, i no l'he llegit tot, perquè en aquest país sembla que Correus vulgui fer la competència Renfe i tot arriba tant. I aleshores. Però sí que la part que he pogut llegir, i evidentment també m'he llegit el postfàcil, però la part que he pogut llegir, la sensació que tens és de dir, o sigui, estic llegint realment el text, diguem-ne, a la pàtina medieval, si vols dir-ne així, del Verúl, no?, sobretot.

És que jo trobo que el Berul té molta riquesa idiomàtica, però sobretot de contingut, o sigui, els personatges del Berul no són com els personatges del BDN, no? Vull dir, el Tristany és un tio valent, és un tio agosarat, la Isolda és molt astuta. I en canvi, en la versió del BDA, la traducció que ha fet del Berul és la seva versió, perquè hi ha algun episodi, com per exemple aquell famós del filtre aquest màgic que es veuen, que aquí, a la versió de la Lola surt, que se'ls acaba l'amor quan han passat tres anys, Sí, això és bonic. L'amor dura tres anys. Això fa el que publicitària, que al carrer tenim els tres anys de Chekhov, que és aquesta mateixa idea. Aquells pobres desgraciats. Però vull dir que aquest capítol, que és preciós, el BDS el va saltar. I per tant, doncs, clar, vull dir, jo trobo que té molt mèrit el que ha fet la Lola aquí perquè és la seva versió del mite, no? Perquè hagués pogut ser molt més llarg, hagués pogut ser més curt i el que ha fet és agafar els dos poemes antics per obrir i tancar. El de Berul i el de Tomàs i agafar sis capítols del BDI perquè la cosa s'enganxés,

s'enganxés, no? Perdona, digues. No, no, dic que és un cas, ratificant això que deies ara, no? És un cas on la selecció i la traducció són, gairebé, tenen la mateixa importància, és a dir, que realment els fragments, l'ordre en què estan disposats i els fragments escollits són tan importants

com el que s'explica. Sí, no, i a més, tu ara ens deies que el Tomàs és més sentimental, no? Explica'ns la diferència.

Sí, a Berul no els agradava. És a dir, a part de fer de poeta, que era la cosa, diríem, fora. Ell era un filòleg com una catedral. És a dir, Tomàs hi ha tot de fragmentets i ell va fer l'assemblatge i l'edició del Tomàs. Això és una cosa molt important. És un dels grans rits medievals. La seva feina no era escriure novel·les. No era com en Tolkien. Era la part erudita i per tant l'hem de respectar a aquest senyor, jo li tinc molt de respecte i també teníem uns criteris molt bons sobre com s'havien de dir els textos. Però era un home de gustos noucentistes, per entendre'ns. Berul no els agradava. Ell diu que hi ha dues versions de la novel·la. Hi ha la versió cortesa. I la versió comuna, la versió cortesa, ara no me recordo quina és, és la de Tomàs, en què plorem d'amor i a totes aquestes qüestions i sofrim i sobretot ens morirem d'amor perquè hem pecat i el pecat és dolent i tal. En Verul, esclar, en Verul no tenim ni el principi ni el final, només tenim el tros que tenim aquí. No sabem com començava i com acabava, però el tros que tenim ja paga. És un senyor que, segons ell, si Tristany, un enemic de Tristany el desafia a combat, ell guanyarà perquè és millor, per tant té raó, judicialment. És a dir, creu en la veritat moral, ètica del judici cavallerès, que això en Bédie no ho podia suportar. Home, no, clar, no. I per tant s'havia d'amagar aquesta mena de coses i el judici de la reina quan desafia tothom i jura en fals davant de totes les relíquies tot això no ens agradava és una cosa que s'havia de dissimular i en canvi ara ens agrada això.

Hi ha una de les coses interessants que surten també de la lectura triple d'aquests fragments i d'aquesta proposta de selecció i d'ordre que heu fet, que ha fet la Levadia, és aquesta idea de bandejar com a lectors, com una invitació a la lectura, no? Bandejar aquest esperit romàntic de la famosa unió Eros i Thanatos i tota l'estela i la corda wagneriana, que aquí s'ha explotat moltíssim, i aquest final de mort per amor i tot plegat, i això no, no. Això és una altra història. I crec que algun desafiament també explícit el fas. Que algú m'expliqui llegint Barús i troba això en aquest text.

Sí, és a dir, jo el que sostinc també llegint els historiadors, els historiadors com en Martí Aurell, que té llibres d'historiador, que mira la literatura des del punt de vista de la sociologia, de l'estructura social de l'època en què passava això, doncs com és, què els podia interessar a un públic aristocràtic, perquè estem just al moment del segle XII, penseu que el segle XII vam passar de ser una colla de brutos a fer literatura. Però això és 1155, però en 30 anys va sortir tota la literatura que després vam continuar repetint i encara fem penícules d'això. En aquell moment què els podia interessar? Doncs els podia interessar històries d'amor. Que sortissin al pas del seu ambientiu i el seu ambientiu quina era. Els històcrates, senyors i senyores, els casaven el que vas quan havien nascut i quan s'havien de casar amb aquest, llavors es barallaven, els divorciaven, els casaven amb un altre. L'amor on el posarem aquí, l'amor cortès dels trobadors, també és d'aquest mateix ambient. La història de Tristany i Zolda se la va inventar algú que era molt llest, el guionista més genial, no ho sabem qui era. Inventar-se. El filtre d'amor vol dir que no són culpables, xavals, no? Clar, perquè és el filtre d'amor. Llavors podies dir tres anys o podies dir l'eternitat, això depèn de tu. Però el primer que va posar en circulació això és uns amors adultes que interessen molt i s'han d'acabar malament. Esclar que s'han d'acabar malament, però i mentrestant? O lo malament o lo malament i el martiri, són màrtirs els trobadors també els agrada aquest tema, són màrtirs com que s'estimen, els empaiten i han de sortir ell guanya tots els combats i ella ha de tenir vista però veus això que deies també

del nou santisme Davidier jo m'he fixat que quan parla hi ha un moment i diu es va alliurar a la mort. I en canvi, tu cites un fragment de Tomàs on parla de l'acte físic. En aquest sentit, la part que era més sentimental i més popular. Probablement també buscava més la imatge més procàs, si vols dir-ne així.

Sí, és en Tomàs el tros dels esquitxos, els esquitxos perillosos, no? Que se'n va salvar-se el tan bé dia. A veure, en Tristany, a veure, en Tristany i Isolda, el tros d'en Berul s'acaba que estan junts a la cort i uns que els espien, Tristany en mata dos i s'acaba aquí, bueno. L'altre comença. Justament s'ha conservat quan Tristany ja l'han fumut fora, està a l'exili, i ell està en una banda i està en l'altra. En l'exili comença que es desespera. Ella ho diu, no? No m'enyora tant perquè geu cada nit amb el rei i, de fet, alguna satisfacció troba. Però jo no. Bueno, això en Bedier no ho diu, això, eh? Això ho diu en Tomàs, no? És a dir, té el rei. No em té a mi, ja sé que m'estima però satisfacen el cos l'ànima se n'oblida, es posa molt nerviós i diu, i això que em caso jo també no? i llavors es casa amb una que es diu Isolda esclar, perquè si no ella podria però no pot les blanques mans. No pot, no se li posa dreta la cosa, no pot perquè si no és amb la reina no pot. Això està claríssim aquí, no? I això en Bedia no ho explica, no? No pot fins al punt que passen els anys i llavors ell es fa molt amic del seu cunyat, no? D'en Caerdín, del germà d'ella, Ivan Paray, no sé què. I fan les seves coses, i hi ha un dia en què van cavalcant tots tres, i els dos germans fan broma, no sé què, no sé quantos, el cavall es posa no sé on, l'esquitxa, i ella riu, vinga riu, i el germà li diu, digue'm per què rius, si no m'enfadaré, i ella li diu, sí, sí, perquè aquests esquitxos són més gosarats que Tristany. Perquè no han arribat mai a on. Així que anava cavalcant amb les cames aixarrancades i els esquitxos les mullava. Això no hi és en el BDI. I llavors el germà se n'adona i li clava una bronca al Tristany, però el Tristany llavors se les arregla perquè tenen una cova subterrània amb l'estàtua de la reina i la seva criada, la Brangiana, llavors el cunyat s'enamora de l'estàtua de la Brangiana. Bueno, els novelistes. Això és molt bonic.

Isabel de Riquet té un paper molt interessant sobre l'art i les estàtues

d'Orangeana. Sí, això és un invent que déu-n'hi-do. I això no interessa en el romanticisme, perquè és allunyar-te de la catàstrofe final, que ja hi és, també.

I a més el Tomàs parla molt, o sigui, insisteix força en la satisfacció sexual de les dues persones, tant de l'home com de la dona. O sigui, que sí que és una visió més sentimental perquè a més explica el patiment que tenen tots, no? Perquè clar, llavors tu llegeixes i penses, ostres, qui és el que pateix més de tots aquests, no? El Tristany, la Isolda o la segona Isolda, no? La segona. O el rei Marc. És el que pateix més. Però ell ho remarca, això, no? Jo trobo que això és acusarat i és modern. A veure, estem parlant del segle XII.

Més contemporanis, per entendre, a nosaltres, que al segle XIII. És a dir, va haver-hi un retrocés, va haver-hi una, diríem, es va difondre una sexofòbia terrible a partir del moment que l'Església dictamina aquesta mena de coses. Si tu llegeixes Marc, hi ha una sexofòbia brutal. És a dir, l'acte sexual és una cosa horripilant. És a dir, dintre del matrimoni, només en els dies per Setmana Santa i per d'allò no s'ha de fer. És a dir, sexofòbia. Al segle XII no hi ha. El capallà és de quin. Del segle XII, sí.

I està més mal vist el. És a dir, però hi ha una altra qüestió que és la noció d'adulteri, que també depèn de quina època i depèn de quin text canvia.

Sí, però l'adulteri va malament perquè, a veure, els fills, els grans patrimonis s'havien de fer a través dels fills legítims, no? Llavors, els adulteris anaven per tot el. Però els legítims i els il·legítims sempre ha sigut una. Una complicació. Per tant, l'adulteri sí, però al tanto. I la dona ha de ser millor que sigui del marit, oi? El marit pot tenir bastards tropecientos mil. Lluís XIV en tenia 13, de bastards, i tots eren nobles. Però clar, no la podien succeir en el tron. I les dones havien de vigilar més, no? Per tant, l'adulteri no ha anat bé socialment. No parlem de l'Església, esclar, no parlem de l'Església, que l'ha perseguit sempre per definició.

Hi ha una nota al començament, bé, al començament no, però en una de les primeres pàgines de la versió del Verul que la Lola explica molt bé que, allò que una mica ho ha insinuat abans, no?, la cosa judicial, no?, que, o sigui, si els dos adúlters no s'enxampaven directament al llit, l'adulteri no existeix, no?, i això és el que justifica i explica, doncs, que Tristany i Isolda puguin anar fent i que Lancelot i Ginebra també, no?, I això trobo que és molt bonic, que hi hagi una prova fefaent d'allò que diuen, si no, aquí no passa res.

No, és que era així, el dret canònic diu així, és a dir, s'ha de trobar, la falta s'ha de trobar en la mort del rei Artús, en flagrant delicto, és a dir, en flagrant delicto, i ha d'haver, i fins i tot envien gent a enxampar-los, perquè puguin aixecar acta d'això. D'aquí tot el joc, home, tot el joc que és el que la gent feia per les corredisses de Palau, que penseu que feia la gent, si no, amb un llavall. Llàstima neurista.

La Crudela Isotta, que també compareix a l'Elisir d'Amor de Donizetti, un llibret del De Felice Romani que també té molt present totes les històries i els mites al voltant del filtre d'amor. De fet, és el filtre que fa de l'itmotiv de tota l'òpera, en un sentit bufo i còmic allà i aquí en un sentit tràgic, malgrat que efectivament recordem que és un filtre accidental i que prenen per error i tot plegat, no? I una cosa que també té tant d'interès com la selecció, que és la tria també deliberada dels títols o els intitulats, no? I ho dic perquè la primera part, jo crec que subratllant tot aquest component antirromàntic de Berul, es titula Assajament, passió i venjança. Aquí hi ha sang, aquí hi ha un tristant furibund, no? Sí. És un heroi romàntic, però deixa'l anar. Tots aquells que van contra ells, que en són molts, acaben tenint el que es mereixen. Sí, a veure,

Tristany és un personatge mític cèltic. Hi ha una inscripció a Gales que posa Tris no sé què, Mar no sé què, i després una altra cosa, Escòcia. Totes aquestes pistes són molt molt difícils de. Hi ha els celtistes que hi troben moltes relacions. Jo, com que no domino les llengües celtes, no ho puc dir. Però clarament hi ha uns mites. I hi ha un cervell pensant del segle XIII, XII, celta o francès, o el que fos, que va agafar aquesta figura i la va relacionar amb la història de l'adulteri. Però Tristany és un superheroi. És un superheroi. És l'home, no sé com li diuen ara, el Superman. Ho és. És un matador de dracs. És Siegfried. És aquesta figura. I mata el Morholt. I Morholt és l'oncle d'Isolda quan és a Irlanda. Irlanda. Això és clarament una font d'aquí. Hi havia algun irlandès que ho havia vist. Però no ho sabem, tot això. No ens hem d'inventar res. Però el que sabem és això, que hi ha aquest tema. I ella és una mica bruixa. Una mica bruixa. Té unes característiques que ella cura, no? És a dir, la gran història del final és que ella està ferida i la necessita perquè li curi la ferida. Que, òbviament, això és una metàfora de la ferida de mort, no? Són les dues coses, o sigui, això és el que desenvolupen els romàntics tant com vulguin, però hi és, perquè aquest motiu ja l'havien agafat.

Tristany és un superheroi i, per tant, ha de fer heroicitats, no? Ara, si agafes un superheroi mític, èpic, i el transformes en un cavaller del segle XII, amb la mentalitat del segle XII, el que passa és que és un que sempre guanya els tornejos. Igual que els del rei Artús. Sí, sí. Perquè després ell entra, no té res a veure amb el rei Artús, però hi entra en la mitologia del rei Artús. És un cavaller de tala rodona. Després. Doncs Tristany ha de fer heroïsit. Si guanya tots els tornejos i hi ha la idea del combat judicial, ell guanyarà. Per tant, té raó d'entrada. I ningú gosa. I per tant han de fer trampes. Com que no poden guanyar-lo, diríem, legalment, han de fer trampes, enganxar-los a Infraganti, no sé què, i les trampes els van posant els nans aquells de la farina, l'altre que no sé què, de l'arbre. Fan tota mena de trampes per enganxar-los. I els enganxen, però Tristany s'escapuleix i fa el salt de Tristany. Això és un altre mite, un altre motiu. Es tira d'alta a baix d'un precipici i Berul, amb molta gràcia, diu, la roba se li va obrir i li va. Com un paracaig. La imatge és boníssima. Abans de dir, si un esquirol s'hagués fotut d'alta a baix, s'hauria estampat, però ell va baixar. I després el gos, aquest és el tros que m'agrada més, en gos, el té un gos,

Tristany, també fa el mateix salt. Que tu el veus, te l'imagines a cámara lenta. Sí, és el mateix salt i continua corrent. Aquest gos és un gos que caça sense bordar. A veure si enteniu el gos. El gos de Superman també té superpoders. Hi ha tot de coses que no tenen res a veure amb l'amor per amor. Però totes aquestes històries. Això ens ho hem d'imaginar com una sèrie que per etapes cada dia els explicaven un episodi. I que clar que al final hi ha un final de la història, que és el que ens esperem tots, però mentrestant, nois I com tu feis.

No, que anava a dir que a més el Berul, que si hagués viscut ara seria un gran guionista, perquè sap acabar els episodis amb molta gràcia, ell et diu, quan tu vas llegint, et diu, o sigui, ell està a favor de Tristany, i et diu, aquests són els bons. I aquests són els dolents, no? I això és molt bonic, perquè ell pren partit. Què anaves a dir, Jordi, per dovent?

Sí, no, volia preguntar com ho vas fer, perquè tot aquest laberint de textos, clar, jo t'imagino amb tot allà a sobre i anar triant, anar mirant com va per aquí, com va, perquè algunes coses sí que et venen donades, això que deies, no? Al final de Berul t'enganxa,

però clar, has de triar, no? Xamba, és a dir, jo sabia que hi havia A veure, jo tenia les edicions on són. Ah, no, que anem a l'altra les edicions franceses, no? Però després vaig veure, ara l'Isabel de Riquet va traduir tots els fragments a l'espanyol. Doncs vaig agafar el tomo aquest i vaig veure què hi ha aquí. Doncs hi ha el Berul, hi ha en Bédier, hi ha en Tomàs, i després hi ha la foli Tristan. La foli Tristan vol dir uns episodis solts, no? La foli de Berna, la no sé què. I alguns altres trossos d'aquí d'allà. I després hi ha el Tristany en prosa, que també me l'he llegit, perquè per fer l'edició del curial i del no sé què, primer t'has de llegir tot això per veure què passa. El Tristany en prosa, doncs, incorpora, incorpora, incorpora, són set, són nou volums, l'Ansalot en prosa són nou i el Tristany són deu, el francès, que finalment els francesos l'han publicat. Bueno, doncs, està clar el que és a dir, a mi se'm va posar sobre la taula. A veure, jo, una cosa que em va ser per mi molt reveladora des que era estudiant és el Lai de Maria de França, que es diu el Lai del Chevrefeu. L'Ai del Lligabosc, que li vaig fer una traducció un dia a través de Girona, que publicava una revistola, vaig fer la traducció. Què és l'Ai del Lligabosc?

Per mi és la percepció que tenien del Tristany i Isolda la gent pijorris aristòcrata del segle XII. Per què m'agrada? Doncs perquè és aquesta història. Una vegada el Tristany estava exilat i la reina estava a la corte i estaven molt tristos. I aleshores, què va passar? Això és una cançó, com una balada, has d'imaginar. Doncs la reina estava molt trista, Tristany estava molt trist. Llavors ens vam trobar una idea genial. Tristany va veure que el sequici de la reina anava de A a B. Doncs jo aniré, em posaré a darrere d'un arbre. S'ho va posar a darrere d'un arbre, va agafar una branca i la va apel·lar i va escriure allà, Tristany, i va posar allà. Llavors, quan ella va passar, la va veure, i va dir, ai, ai, se m'estic marejada, vull baixar. Va baixar, se'n va anar cap allà, i el Tristany estava allà i es va fer un petonet. I després es van acomiadar i aquí no ha passat res Tristany estava molt trist ni vos sense mi, ni jo sense vos això és el que el missatge sentimental ni es moren, ni es deixen, tothom ja ho sabia aquest lai que és molt bonic, que és molt curt i que està ara traduït amb un volum el quadranscrema el pots llegir, el lai de Maria de França això és el que sentien de Tristany. Que és l'origen, diguem-ne, el primer, el que tu t'imagines que. No, això és el consum,

què consumien de Tristany i Sol, de la gent, els lectors, això, això és el que els agradava, i això està escrit en francès a Anglaterra, perquè tot això era la banda i banda del canal, això també ens el fem idea, en francès a Anglaterra. Perquè la Maria de França, Maria de França, els manuscrits són a la British Library, són allà dalt. I els francesos, bueno, això, encara estem amb el rotllo de si som anglesos o són francesos, encara dura la guerra dels cent anys, o filològicament. Per això són lais en francès allà. Després va venir, us van traduir l'anglès, el middle english, no sé quantes coses van fer, però aquest no. Aquest queda així. I Tristany, Anglaterra, no és nacional. França sí. No se l'han cregut. Sí. El Sir Tristram Anglès, bueno, esclar, jo m'he mirat tot, esclar, perquè soc del ram. I dius, bueno, i un senyor que es diu Loomis, als anys 30, també ho va voler fer pel públic americà. I va voler fer el mateix que en Bédié, però des del món anglès, sense ser en Bédié. I llavors què va fer? Va agafar altres fonts, la saga sobretot, la saga. La saga norrena. La saga norrena, que és una mica, que és més sossa, és més.

Aquí l'operació de la Lola, que a mi em sembla magnífica, és agafar el text del Berul, que és el més antic, del segle XII, I començar amb el Bérol i acabar amb el Tomàs, que són els més antics. I hem tingut la sort, com ja ho ha dit ella abans, que s'han conservat fragments diferents dels dos textos, perquè si s'hagués conservat el mateix, no sé què hauríem fet. I llavors, entre mig, per ajuntar això, ha agafat alguns sis capítols del Bélier. Però tot això de la saga norrena i de la folia Tristan i tot això no ho ha fet servir. I al final. Si tu et llegeixes el final del Bédié, que jo no li trec mèrit, eh? O sigui, el Josep Bédié és un producte del any 1900, però el capítol final del Bédié és una cosa ensucrada i. Ja em perdonareu, cursi. En canvi, el final, que explica el mateix, però el final del Tomàs, que és el que ha traduït la Lola, és que és un final magnètic. És com d'una sèrie televisiva. No pots parar de llegir i és preciós. I en canvi, el BDA hi posa moralina. Sí, posa moral.

I després hi ha el final, l'abraçada, que això també m'hi explaio jo aquí. Sí, que els dos arbres, no? No, això dels dos arbres és de la saga i no, jo això no. Però que m'expliques en algun lloc, veus? Sí, però els dos arbres no tenen res a veure.

Però en la versió de la Lola, això de l'abraçada i la tomba i no sé què. No, no, però és que la flamata de l'abraçada.

Però perdoneu, avui dia estem tornant a això, o sigui, la idea de l'amor romàntic, fins i tot en la gent més empoderada i més moderna estem caient aquí una altra vegada perquè ha simplificat tot està molt més simplificat però és que això no ho és de romàntic, això és medieval ja, bueno, aquesta és la gràcia per això està molt bé.

Som a Ciutat Maragda, avui parlant de l'aventura de Tristany i Isolda, l'original, amb la Lola Badí i l'Antònia Carrepons, amb aquesta magnífica edició que acaba d'aparèixer a Calcarrer, i amb en Jordi Puntí parlant d'aquests personatges, i ha sortit la paraula romàntic, i de cop i volta tenim aquí l'acord de Tristany, aquesta insonància anòmala que incorporava Wagner en la seva versió. Recordem a partir de Gottfried, ell va treballar la versió romàntica, El llibret, vaja, la versió alemanya, també és veritat que Wagner mateix venia d'una versió torturada biogràficament, tenia una passió torturada i va trobar a Tristany un correlat musical perfecte per explicar la seva pròpia història. També hi ha una altra versió, que diria Lola, que almenys pel que he llegit és la més completa que ens ha arribat,

que és l'Alemanya d'Eilhart. Sí, però és una versió també, però ja som al segle XIII, ja tenim una visió una mica més sexòfoba que no pas en els originals. Això és una cosa que l'estic palpant ara, traduint d'això en cretent de trobar. No hi ha aquesta sexofòbia que hi ha en Ausios Marc. Jo vaig escriure un article sobre Ausios Marc i l'odi al sexe. Això és més cap aquí, és del XIII cap aquí.

No, i a més a més, imagino que com a romanista, els romanistes deuen defensar també les seves versions.

Sí, no, no, sí, són molt bons, i en Millet és un tio estupendo, i les traduccions, bueno, ell no ha fet les traduccions, però vull dir que pensa molt bé i sap el que m'agrada en Millet. Sí, sí,

jo la tinc en la dicció de Ciruel, aquestes versions alemanyes. Zaya Jordi.

No, no, mira, dues, tenia dues preguntes així que havia anat apuntant. Una és molt concreta, és el nom d'Isolda. Perquè, o sigui, la tradició ve de, o sigui, arriba qui l'agafa a partir de Wagner o com decidim?

Ai, no, no, ara que m'agafes amb de llances, Isolda, sempre n'he dit Isolda, jo, aquesta senyora. Isolda, però clar. Iseu, Iseu, Iseu, que són. No ho sé, la veritat és que no he estudiat,

ara hauria d'haver mirat els fitxes. No, jo pensava que, o sigui, intentava anar enrere i pensava, bueno, doncs enriba, devia fixar-se en Enverier, que devia fixar-se en Wagner i va posar-li Isolda.

No, no, Enverier fixava en els manuscrits medievals i veia el que.

Sí, però, clar, ell com titula? Tristan és oït? Tristana, no me'n recordo, no sé, m'agafes que no. Bueno, és igual, és igual, no té més importància.

No sé, si vols faig un article sobre això, no sé. Iseut. Iseut, i també en espanyol com li diuen a. Iseut.

Sí, el que passa. Iseo, Iseo. Tristana Iseo. Iseu, he sentit jo. Iseu. I aquest Isolda, aquesta manera.

Doncs mira, no sé, perquè jo em vaig formar en italià i per mi es diu Tristana Isolda. Iso-ta. I sobtat, no va bé en català, posa Isolda i no, em ve fent més preguntes

perquè algú no m'ha tret de dubtar si ho arribo a saber no et faig la pregunta si t'has de posar així no, la veritat jo tinc aquesta

curiositat no ho sé tampoc no passa res per no saber les coses també em pregunten per què Artús i no Artur o no sé què, doncs perquè sí. Bé, perquè és la tradició medieval, li deien Artús, no?

Artur Mas es diu Artur Mas, no es diu Artur Mas. El que queda clar és que Tristany és Tristany perquè ve de tristesa. Això en totes les llengües hi ha consens.

Bueno, Tristany és un nom, aquest sí que ho sé, és un nom celta que no té res a veure amb la tristesa, en absolut, que ve I algun autor francès, com que li va anar malament, es va inventar la seva mare, que la seva mare es va morir, es va morir de mort. Ja vam començar malament, perquè se li havien matat el marit i la criatura va néixer pòstuma, de pare, bueno, esclar, de mare no, perquè havia de néixer, i li va posar Tristany, però això no té res a veure amb aquests textos.

Sí, però aquí ho diuen, que Tristany ve de tristesa, vull dir que aquest joc el fan servir.

Sí, però vull dir que això no té res a veure amb.

A veure, des de la perspectiva editorial, la veritat és que no ho vam ni discutir, això del nom, perquè jo tenia clar que Iseut és una cosa que sona antiquada. I mira, vull dir, a veure, Carles Riba, la traducció de Carles Riba és Tristany i Isolda, i Wagner també l'ha popularitzat així. I a mi em sembla que hem d'anar per les formes que són més properes a la gent. Sí, més conegudes, esclar. I la veritat és que no en vam ni parlar, però totes dues vam veure clar que s'havia de dir Isolda. I així s'ha quedat.

Em sembla fantàstic, no era només curiositat.

Està molt bé, a vegades tens curiositat per les coses. M'agrada molt que incorpori la idea d'aventura i no pas de desventura.

Clar, perquè això està vist en positiu. Això és una sèrie, això és l'equivalent de les sèries modernes. A les quarts a la tarda s'avorrien i venia un juglar i els anava explicant històries. Ells ho diuen, el mateix ho diuen, aquí hi ha la gent sempre parlant dels juclars que expliquen les històries malament, en canvi els escriptors diuen, no, jo ho faig millor, no? Era això, aquest context, no hi havia televisió, però hi havia els juclars que explicaven històries, i esclar, podien ser molt patates o podien ser molt bons, i després hi havia els escriptors que ja tenen consciència d'escriptor, esclar, en Verón no ho sabem, però en Cretien sí, Cretien ho diu. Sí, sí, clar. Jo escric i ho faig millor que tots aquests xerraires. És com un guionista que passa de guionista anònim a ser la gran factoria de producció. És la mateixa cosa, però.

És que a més si ens

fixem en els títols que li ha posat la Lola a cada una de les parts la primera que ja ho has remarcat tu David assetjament, passió i venjança que ja diu que aquí darrere hi ha un tio valent i agosarat la segona part es diu les proeses juvenils i el vi embruixat i jo trobo que la paraula proesa és important no hi ha res connotat negativament. I la tercera part, que és la del Tomàs, la separació dels amants i el final de l'aventura. O sigui, aquí, en els títols aquests, no hi ha cap drama, no hi ha cap tragèdia. I això trobo que està molt bé. O sigui, que corrobora la lectura que n'ha fet la Lola, que és aquesta lectura vitalista,

no?, I a propòsit de l'estil, la ciutat del juglar, si et volia preguntar, cap al postfaci, dius, traduint el poema de Berul, he hagut de malmetre la rusticitat de l'estil juglaresc perquè el text sabia adequar els hàbits de lectura dels nostres dies. Després de desfer l'encant dels versos aperiats i de morosir uns quants grops de mal ribotar, m'he convertit en admiradora de la tècnica juglaresca de comptar contes. Més enllà de la tècnica, aquest exercici d'estil de malmetre m'agrada molt la idea de rusticitat. És que són rustics.

Nosaltres estem acostumats a llegir una prosa elaborada. El poeta que va escriure El cavaller verd, que és del XIV, era un senyor que formava part d'un altre món. Havien llegit. Havia circulat per Europa bocaccio, i les prosa és una altra merda. Tot i que escrivia en versos alliterats, hi ha una altra forma de narrar. Aquí és la frase de juxtaposició, juxtaposició, juxtaposició, repetició, repetició, repetició. Rima que dius, bueno, què dius ara? Diu, il devien pala i se n'anà a Gala. Es va posar pala i se n'anà a Gala. Traducció, es va posar rot, es va posar rot i se n'anà al Marroc. No puc deixar-la. No. Això és la rusticitat. Es va posar pala i se'n va anar a gales. No rima. I dius, però què està dient aquí? Perquè hi ha aquesta rima. A vegades la rima els fa dir coses que tu diries, o un proverbi. Te'n recordes aquell proverbi de les cabres l'altre dia? Ah, sí? Tan grata la cabra que al final es fa sang. Almenys una cosa a la mar de tràgica. No? Aquest és el estil juglaresc d'uns escriptors que no havien passat per una escola, no havien anat a fer el batxillerat francès com en Bedia, que els havien ensenyat a escriure d'una altra manera. Però a l'edat mitjana ja, el tirant no està escrit així.

I quan tradueixes, per exemple, a més estàs traduint en verd, del verds a la prosa, i llavors quan tradueixes cretien, per exemple, deus trobar moltes rimes. Sí, i ell me'n va fer treure tres.

De rimes, oi? Esclar, perquè queden de vegades. Perquè tu no saps que el francès i el català són el mateix. I clar, hi ha paraules que són idèntiques. És a dir, una de les traïcions és fer sinònims, buscar sinònims per evitar les repeticions. Sinònims que no espatllin la. Sí, sí, que no canviï el sentit, perquè en canvi no tinguis la rima interna. Que no tinguis la rima interna ni les repeticions. I tu quan ho fas amb l'espill, també, molt graciosa, tant en tant en deixes de rimes. Perquè l'espill rima cada quatre síl·labes.

És que és diferent perquè a l'espill la rima fa riure. I aquí no. Aquí la rima és. Bueno, que te la pala i se n'anaga, la nena fa riure. Ens fa riure. Exacte. És un. Aquesta és una rima narrativa que té un altre sentit. I a mi em va semblar que l'espilla era una altra cosa. I, home, té una rima fantàstica que fer rimar Lucrecia amb Nessia, que és extraordinari.

Per tant, això ho has de deixar. Són genials, aquestes coses. Però, no sé què n'ha de dir.

I aquí quina més vau sacrificar? Te'n recordes? Així com aquesta la tenies molt present, la de Gales?

Ah, no, perquè aquesta. No, bueno, és que no ho sé, és que suposo que n'hi ha moltes. Una altra cosa que volia dir és, què passa, esclar, amb la. Berul i tot això, no em consta que hi hagi noves edicions de tot això. Hi ha les que hi ha, però creiem que hem de trobar que els francesos, finalment, vull dir fins fa 40 anys, l'han transformat en un superclàssic. No ho era abans? No, és a dir, en el pròleg del llibre aquest, de l'Erec i Anida, poso recullo de l'autor d'en Bovsky, no d'en Poirot, l'editor de la playada, l'edició de referència, diu, fins als anys 90, aquí, és no el 94, fins als anys 80 del segle XX, era considerat una porqueria, fins al punt que una història de la literatura francesa de l'any 1919 deia, Cretien de Troyes era una lectura adequada a les ments febles i tormentades del públic femení. És bonic, això. És bonic. Té trons, això, eh? És a dir, la ideologia, el que pot arribar a fer, això. I, bueno, encara, tot això, ara estan desesperats i, bueno, què passa? Crec que t'he dit que l'han editat, l'han editat. I ara què fan, les últimes? L'última edició dels anys 20. Doncs, tornar a la primera edició, és a dir, recuperar el text de la primera edició d'un alemany, perquè, clar, com que als francesos no els agradava, els ho publicaven els alemanys, fot-te't. De la primera edició alemanya, tornen a agafar aquell text, ah, perquè, bueno. És complicat tenir el text. I què fan al costat? Una traducció en vers francès modern. I en espanyol. Després de tot el que ja han fet de traduir-ho en espanyol, ara uns senyors del Maria, també de fa no sé quins anys, en vers espanyol. I té la seva cosa.

Per tant, ara juguem aquest joc. Clar, perquè tot allò de Carlos García Huall, tot això, són prosa.

Sí, clar, perquè allò I a vegades és. No vull dir-me res de mal de ningú, eh? Però és un espanyol horrorós. És un espanyol. És un espanyol, diríem, totalment al servei de poder llegir el text del costat. No li donen ànimos. No parlo amb. Ho dic en general. És una impressió general. En canvi, jo procuro. Clar, també perquè si poses el text del costat, original, amb el francès serveix per no haver de mirar el diccionari, no? Però és clar, nosaltres no ho podem usar en el text d'origen, i per tant li has de donar una mica de brillo

a la traducció. I aquella traducció que va fer Enriquer del conte del Graal, que.

Bueno, el conte del Graal, que era. Que era cristià també, no? Això m'hi he de posar ara, potser pel gener. Allò ho farem.

Però vull dir que Enriquer, molt clarament, va buscar un català que fos una mica que fos modern i alhora antiquat, perquè feia servir, recordo que feia servir el passat simple de primera persona, vegir, anir, coses d'aquestes, no?

Bueno, això són criteris. Enrique va néixer l'any 14, 1914, i també era noucentista, també tenia aquesta mentalitat, es va formar abans de la guerra, i per tant els seus criteris estètics eren els criteris estètics, i per tant quan escrivia en català, li quedava millor el català que el castellà en parlant. És a dir, perquè ara jo el conte del Graal tinc l'edició aquesta del Graal i totes les continuacions, m'ho estava mirant l'altre dia, i tinc el català i li queda millor el català que el castellà. Perquè era català, és que el final I el català li queda bé i has de tenir el gust que tenia ell per escriure així, no? Escrivien així a l'època d'en Fabre i tot això abans de la guerra, escrivien així, llavors va venir tota la postguerra, no sé què, i va haver d'escriure en castellà perquè és el que s'havia de fer i havíem de viure i d'allò, però li queda més maco el català, jo ho trobo, que no és el meu català, no?

No, no, esclar, va fer una aposta també.

És que passa això amb les traduccions, les de l'Andreu Nin del rus. Poden ser fantàstiques, però a mi em perdonaran, però jo em quedo amb el Miquel Cabal Guarru i amb l'Arnau Barrios, perquè són unes traduccions que la llengua ha quedat de la seva època. És normal, és normal que es vagin

actualitzant les traduccions. A tots els països ho fan, eh? És a dir, duren 20-30 anys i ja la nova, ja ho has dit ara, els dona per traduir en cretíndetro en vers. Bueno, doncs. És un repte, també, no? Jo no soc incapaç, eh?

Bueno, a Calcarré ho fem en prosa. Tristan,

Tristan, me n'estrallo, cavalier. Tristan, Tristan, me ha enganat, sei. Tristan, Tristan, non ti perdonerei. Con un gioco di pa.

Som-hi, aquesta és la versió d'Estefano Fucili d'una versió teatral i còmica, però molt interessant, que han fet sobre el Tristany i Isolda, i és formar part de la banda sonora. Avui que estem a Ciutat Màrrec celebrem aquesta aventura del Tristany i Isolda i celebrem també, per si no ha quedat prou clar, que aquí al carrer està emprenent tota aquesta aventura de traduir. Vaja, el gruix més important del cicle artúric, l'Erek ja està en fase d'edició, està en traducció, si més no la nova dia ja l'ha acabat, no? Sí. Tenim el conte del gra, el Perceval, que també formarà part d'aquesta col·lecció, el Lancelot. El Lancelot, el cavaller de la carreta, també. El cavaller de la carreta, extraordinari, no? Abans que parlàvem d'aquesta. Vaja, aquí també es fa referència, no? Que són la gran Tristany i Isolda, és a dir, Lancelot i Ginebra no s'entenen sense la Tristany i Isolda, són.

Vides paral·leles. Va posar el motiu. Allò que ens anem citant els uns als altres a les pel·lícules, hi ha els llocs comuns del guionista de Hollywood. Doncs aquest va donar la primera sortida en aquesta història.

I també tenim La mort del rei Artús, traduït per la Lola Badia, i Galvany i el cavaller verd, que també forma part de tota aquesta saga. Aquest és britànic. Bé, i sortirà aviat un text del Reno de Boger, que es diu El vell desconegut, que com el seu nom indica no coneix ningú, però que és un text artúric preciós, traduït per l'Anton Maria Espadaler, i que és també una delícia. Jo, de veritat, estic molt contenta d'haver emprès aquesta aventura tan agosarada, que jo crec que és l'aventura més emocionant que tenim entre mans a Calcarrer. I a mi, deixeu-me dir una cosa, això la Lola no ho dirà, però jo sí. Que ho diré a Calcarrer tenim el convenciment que si els romans de Tristany i Isolda de Josep Bédier doncs ha passat a formar part de la cultura francesa doncs que aquest Tristany, aquesta l'aventura de Tristany i Isolda de Lola Badia estic convençudíssima que es convertirà en un clàssic de la cultura catalana perquè és una obra important. I perquè s'ho mereix tant la Lula com el Tristany i Solta.

Sí, sí, per mèrits evidents, tant la traducció com la selecció, com la tria, com la idea, com tot plegat, com la resta, insisteixo, del círculo artúric, que, vaja, que ens congratulem que vegi la llum en un català tan ric, tan actual, a la vegada, encara que no sigui en vers, no ens hi posarem amb això, però són històries fascinants que han tingut 200.000 declinacions. Abans explicàvem i parlàvem d'aquest acord de Tristany i de com. Wagner agafa de la versió alemanya B, que seria el Parsifal sense tot aquest món.

Sí, sí, esclar, també. Aquest encara és pitjor. Tu ets wagneriana, Lola? Jo, Wagner, a veure, des de la meva més tendra joventut, he escoltat sempre la ràdio Bayreuth, tot l'estiu sense cap aquí, cap allà, i ara, com que no em va bé, tinc els discos i. Però, esclar, per mi és com entrar a illa del món i vaig fent amb el Wagner posat, però no soc wagneriana, soc. Wagnerificada, no sé. Un dia li vaig explicar a un amic meu alemany i em va dir, massa Wagner. I jo, bueno, no, no, no, és això. Me sento bé, em sento bé. Després llegeixo la lletra i m'enfado. Però procuro, com que no en sé gaire.

Doncs mira, podem recomanar un llibre que potser el podria fer calcarrer, fins i tot. Que és el Tristany. Hi ha una novela de Thomas Mann, novela curta que es diu Tristany. Que la va traduir el Feliu Formosa, que la va publicar a Llibres del Mall fa 40 anys o 50 anys, potser, i jo diria que no s'ha reeditat mai. I és una mirada sobre el Tristany. Irónica de Thomas Mann. De fet, és una novela que passa, jo crec que és de principis de segle també, i passa en un balneari, cosa que ja et fa pensar en La muntanya màgica, la vas escriure molt després, i és la història d'un home que és un narcisista que no o sigui, en la novela no hi ha ningú que es digui Tristany i no hi ha ningú que es digui Isolda, però és aquest home que és un narcisista que està allà al balneari i es fixa en una noia que és pianista. Lívida, que està allà perquè té com una tuberculosi, ha perdut el fill no, perdó, ha tingut un fill i de resultes del part doncs està com lívida i tuberculosa i al metge li ha prohibit tocar el piano i llavors un dia que el marit i el fill marxen aquest home que està completament enamorat d'aquesta mena d'Isolda la convenç perquè toqui el piano. I de l'esforç hi toca el preludi de Tristán i Isolda de Wagner i la part final de la mort d'Isolda o sigui que més clar impossible i llavors aquesta noia de l'esforç es mort. I el que hauria de ser el Tristany i Morissa fot el camp i se'n va i desapareix i no el veuen mai més. Aquesta mena de portacast. I és una història molt divertida, jo la recordo, és una novel·la curta que generalment es publica enjuntament amb el Tony O'Kroeger i el Mario i el Màgic, tres novel·letes. Perquè jo crec que Calcarré li aniria molt bé, i m'estrà bé pel Feliu Formosa.

Doncs mira, m'ho miraré, i quan vagi a veure el Feliu, ja li faré una proposta que estarà ben content.

Això és una història fascinant. Em recorda, recitaves el piano, hi ha uns arranjaments molt famosos de Frank Liszt, de Liebestod, del Tristany, de Wagner, i Vladimir Horowitz, el gran pianista, el va enregistrar. A casa seva a Nova York, era un músic especialment obsessiu, i fins que no va estar allà tancat, fins que no va trobar el to, en fi, la interpretació que ell desitjava per l'enregistrament. Tant és així, que al cap de cinc dies, després ha tocat libres tot, i d'enregistrar-lo va morir. Sí, sí, en piano. De manera que, veus, també. És clar,

pot ser un músic molt passional, eh? Nosaltres no ens passa això, no?

És que el romanticisme, ja ho veieu, que fa molt mal, eh? Sí, oi tant, oi tant. Sí, senyor. Sí.

Som-hi, doncs, amb permís dels no wagnerians, acabarem que recitàvem amb el Liebestod de Virgín Nilsson, la que va ser la gran soprano wagneriana, soprano sueca de postguerra, que va ser la gran Isolda de l'època, la gran Brunilda, també, de manera que amb ella acabarem avui aquesta aventura a Tristany i Isolda, una edició meravellosa, ja l'hem elogiada molts cops, l'Antònia Carrepons ho deia, efectivament, el tristany de la Lola Badia, començarem a dir-ne així, que s'assuma a la resta de grans títols que al carrer esteu traduint i publicant d'aquests personatges que tant ens estimem del cicle artúric, i benvingut sigui. Per tant, gràcies, Lola, per la feina, Antònia, per la iniciativa, també, totes dues, i per molts anys. Jordi, que vagi molt bé. Fins aviat. Gràcies a vosaltres. Nos trobem, com sempre, la setmana que ve, amb l'Helena Miquel i la Rosa Silloe, i Virgín Nilsson. Adéu-siau.

Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

SENSE ÀUDIO PARLAT