Elena Puig Guitart ens dona les eines per saber quan ens cal anar al psicòleg

La nostra psicòloga de capçal, l'Helena Puig-Guitart, però que sapigueu que la trobareu a Instagram com arroba la teva psicòloga, arroba la teva psicòloga. Primer de tot, Helena, per què vas voler fer psicologia, tu?

Perquè m'agraden les persones. Uuuh. M'agrada molt acompanyar persones. Te'n recordes l'altra dia que et deia que jo soc una sociòloga frustrada? És una mica el mateix, són les persones, però amb massa. I en la psicologia és més la persona amb si mateixa. Però acompanyar persones, escoltar persones, saber de la vida de les persones, veure com avancem tots plegats en companyia quan fem pinya, a mi és que m'emociona. M'emociona, aquesta és la paraula, eh?

I més en un món on de vegades sembla que pren més relleu la maldat, potser, o les desavinences, i no es té tant en compte el món de les persones. Quines qualitats es necessita per fer de psicòleg, Helena?

Mira, jo aquí diré una cosa, que la dic molt, i per tant la dic aquí també públicament, que és que jo crec que un psicòleg sí que s'entrena, però que moltes vegades es porta a dins. Jo conec molta gent que no és psicòleg, que no ha estudiat psicologia, que no exerceix, que no fa res de res d'aquest món, i en canvi són psicòlegs innats, no? I una de les coses que repeteixo és que, clar, que en les nostres societats tradicionals, lògicament, hi havia la psicòloga o el psicòleg, hi havia aquella persona del poble de la de la tribu, del que fos, que se li anava a explicar coses, no? I que et podia donar suport, que et podia donar idees, que et podia escoltar, escoltar, simplement escoltar. Llavors penso que es porta molt a dins i les qualitats són això, que t'agradi la gent, que t'agradi escoltar, que no t'agradi només xerrar, no? Que t'agradi qüestionar-te, perquè una de les coses que penso que. Jo penso que són més maques en la meva feina és. Com et fan de mirall també, com et remouen coses teves, no? I com t'obliguen també a treballar-te coses teves, perquè si jo no em qüestiono coses meves, jo no puc acompanyar bé persones. Però això està molt ben col·locat, no? Per fer teràpia, com a terapeuta. Jo crec que sí. Jo crec que necessites feina tu mateix. Acompanyat o una època acompanyat, una altra no, però com a mínim tenir aquella certesa, aquella consciència que jo m'he d'anar preguntant moltíssimes coses al llarg de la meva vida, el meu exercici professional. Jo no puc ser la persona que ajuda els altres si jo no em qüestiono a mi mateixa i no m'ajudo a mi mateixa. Perquè pot ser que jo passi una temporada que sigui molt bona, però jo puc estar I això, jo tinc psicòlogues com a pacients meves, no? I a mi també em passa que passes èpoques dolentes i tu has de saber sostenir l'altra gent, no? Llavors, clar, si tu no fas aquesta feina o no demanes ajuda a tu. No pots sostenir ningú.

Clar, no pots sostenir algú. És com estar nedant, allò que de vegades algú es recolza en tu i si no saps nedar ben bé t'enfonses, no? Exacte, un exemple perfecte. Helena, fa 30 anys s'estigmatitzava això d'anar a teràpia, de fet la generació dels meus pares, els meus avis, era ui, ui, ui, ui. Ara jo tinc la sensació que això ha canviat.

Ho noteu a consulta? Sí, moltíssim. I gent gran, però gent jove, per exemple, moltíssim, perquè sí que em fa molt riure, em fa molta gràcia, em provoca molta tendresa, quan et diuen, jo al meu grup d'amigues l'altre dia li vaig passar la teva publicació, o els vaig explicar el que m'havies dit, i dic noies perquè, malauradament, encara, el públic femení és majoritari tant amb les professionals, que va canviant, però com amb el públic que tenim, no?, Però bé, ells i elles, anem a dir tots dos, es comparteixen el dir, ah, la meva psicòloga diu això, la meva psicòloga diu allò.

Sí, crec que és com part de la xerrada social, del cafè. La meva psicòloga, la cita abans era de, ui, ui, jo vaig a teràpia i ho amago, i m'han dit, m'han aconsellat, però no deies mai la meva psicòloga. Exacte. Fins al punt que potser és perillós que no es torni una moda. Sí. I que es banalitzi, no?

Sí, sí. De moment encara no, perquè passa una cosa, que és que una cosa que per mi és una condemna social, que és el fet que l'accés a la psicologia sigui tan cara i sigui tan complicada. Ara hi anirem, també. Doncs això el que fa també és que qui hi va, hi va perquè està fent un esforç, per tant no hi anirà perquè queda bé, hi va perquè realment pensa que hi ha d'anar. I penso que aquesta barrera que l'hem de mirar de solucionar també acaba sent una ajuda en el fet que les persones que estan fent teràpia siguin persones conscients que diuen no, no, jo tinc una cosa a treballar, no vol dir que estigui fatal, tinc una cosa a treballar i per tant hi vaig.

Quins senyals ens ha de fer veure que hauríem de consultar o visitar un psicòleg? És a dir, Helena, jo tinc un malestar, en quin punt dic he de demanar ajuda professional?

Aviam, tu dius en quin punt dic que he de demanar. No, en quin punt jo he d'estar, estic preparada ja per demanar aquesta ajuda. De fet, hi ha un model que els psicòlegs ens expliquen a la facultat, que aviam si me'n recordo el nom, perquè jo amb els noms soc fatal. Te'l busco, si no m'interessa. Di Clemente i Proxanca, em sembla que es diuen, que són les etapes del fet de. Demano ajuda o no demano ajuda? I aquests senyors el que van veure és que hi ha una fase de pre-contemplació, que en diuen, que és on la persona diu, no, jo no tinc cap problema. Potser ho veu tothom al seu entorn, però la persona en si mateix diu, no, jo, perquè he d'anar al psicòleg. I una de les coses que diem moltes vegades, fent broma, als psicòlegs, és que va al psicòleg la persona per totes aquelles persones del seu entorn que no volen anar al psicòleg. És que estic tan d'acord.

Amb això, Helena, perquè hi ha moltes vegades que la gent diu no, a mi no em cal anar a un psicòleg, a mi no em cal, no sé, clar, ja hi vaig jo per tu,

saps què et vull dir? Exacte, però xasca i di clemente. S'ha posat les ulleres del cerca. Doncs aquesta precontemplació que us estava explicant és aquesta etapa on la persona pensa que no ha d'anar al psicòleg i moltes vegades hi va la gent del seu entorn, degut a que aquesta persona no hi va. I després hi ha la contemplació, que és quan la persona per si mateixa diu. Potser sí, però no fa res. I després, a poc a poc, les etapes van anant cap a l'acció, que és quan jo hi ha la preparació primer, que és que ja busco psicòleg, però encara no he fet res, demano hora. L'acció és quan jo m'he posat i després, evidentment, hi ha tot el tema de manteniment. I tot el tema d'acabar amb el procés de teràpia. I el que m'agrada aquí d'aquest model és que inclou el que en diu la recaiguda. I la recaiguda no ens l'hem d'aprendre com una cosa física, que recaiem en una malaltia o una cosa així, sinó el fet que la vida, què és? No és lineal. Absolutament. Tenim ups and downs, tenim moments bons i moments dolents. Doncs què passa? Jo tinc pacients que potser fa tres anys que no els veig i em diuen "Helena, que necessito veure't perquè estic amb no sé què". Tornem-nos a veure i un dia ens veiem tres o quatre sessions més. Una cosa més orgànica, m'entens?

I jo penso que això està molt bé. Ara si tu una cosa has dit, demano hora en aquest moment de passar a l'acció. Nosaltres podem suggerir a algú que vagi a teràpia? I tant! I obligar-lo? No.

Obligar-lo es pot fer, però crec que té molt pocs resultats. Hi haurà algun cas que sí, també t'he de dir, amb gent més jove, que els pares diuen, no, no, sí, hi has d'anar, i després resulta que s'hi troben supercòmodes i que et diuen, mira, menys mal que em van obligar a venir, perquè jo no hauria vingut, i en canvi aquí, mira, m'hi trobo bé. Jo tinc un cas d'una noia que diu, és que està bé ja, i que em diu, no, no, és que em vull veure un cop al mes. Perquè jo un cop al mes, a mi em va bé, i els seus pares estan negres perquè diuen, però si ja no ho necessita. Bueno, bueno, no ho necessita. Clar, doncs l'acompanyament. Llavors els pares que diuen, no, no, fantàstic, doncs que tinc un cop al mes aquest espai, no? Però, efectivament, si una persona va molt obligada, en realitat, clar, no està molt predisposada a explicar i a compartir les seves coses.

Per la gent que ens escolti a casa, insisteixo, si voleu dir la vostra, teniu alguna pregunta en concret per l'Helena Puigguetard, 932014474, com triar psicòloga, o al 677387719. A casa segur que esteu pensant, ostres, m'invento, eh? La meva filla, la meva mare, la meva parella, vol anar al psicòleg però no s'atreveix a fer, primer, la recerca del tipus de psicòloga o de psicòleg, a demanar la cita, se li fa una muntanya. Si algú del nostre entorn proper fa aquesta gestió, positiu o negatiu? Positiu, positiu. Positiu.

Jo penso que si el meu entorn a mi m'ajuda, m'ajudi amb el que m'ajudi, m'ho puc prendre malament, però el moment en què jo poso aquell moment de consciència, m'adono que són persones que m'estimen. I això és el més important. I a vegades estimem els altres i el que fem estimant els altres no els va a agradar, però no vol dir que no els vagi bé. Ah, amiga. Saps? Llavors, clar, si algú comença a moure's per tu, jo tinc molts casos de gent que no truca a la persona interessada, truca al seu entorn, però en canvi la persona interessada després és la que ve i ve contenta, etc. Però hi ha persones que els costa més aquest primer contacte, el preguntar, bueno, doncs si t'ho fa algú. El decidir,

que t'ho fa algú, allò com. Mira, jo una vegada t'he de dir que vaig regalar una sessió. Ah, mira, veus? De dir, mira, jo t'he apuntat, t'ho he pagat, crec que t'encaixa aquesta persona. Vés-hi, prova-ho, com aquell que regala el que sigui,

però estàs regalant salut, eh? Totalment, no, i a més, jo ho trobo molt bé, eh? A vegades caiem en aquest discurs de, no, no, que cadascú es faci càrrec de lo seu, i jo, perquè si no és dependència, tal i qual, no passa res per ajudar algú. Una empanteta. No, exactament, una altra cosa és liderar tot el procés, però aquesta empenta de, soc jo qui ho demano, soc jo qui busco informació, soc jo qui et busco la primera hora, jo no ho veig gens malament, de veritat.

Mira, parlant de la gent que ens explica les seves experiències, la Glòria va fer fa anys un tractament per l'ansietat, la Montserrat diu que fa 12 anys va anar al psicòleg perquè va explotar, no podia més, i em va donar un consell que a dia d'avui encara em serveix i és tan senzill com. No t'exigeixis tant a tu mateixa. Per cert, segueixo l'Helena a les xarxes socials. I la Marta ens pregunta, ¿i tota aquella gent que fa servir la intel·ligència artificial, com per exemple ChatGPT com a psicòleg, què li passa a ella?

Què, Helena, què diem? Pregunta que, a més a més, s'està fent molta investigació sobre això. Vaig escoltar, vaig estar sentint un psiquiatre que parlava d'uns estudis que s'havien fet als Estats Units, que són super nous, perquè tot això és molt nou, que deien que quan realment agafes una dependència psicològica del que és la intel·ligència artificial, aquí és on hi ha el perill, d'acord? Perquè, de fet, jo l'escoltava i pensava, sí, clar, perquè vol dir que aquesta persona molt fàcilment desconnecta del que és el seu entorn, també. Confia més en una eina artificial, que sap perfectament que és una eina artificial, però que li acaba, com que li diu pel nom, li reconeix el seu entorn, li diu pel nom de les persones que són, que formen part de. Clar, et dona la sensació, el nostre cervell és molt antic i no sap que no està parlant amb una persona.

És que nosaltres, potser conscientment ho sabem, però el cervell es veu recompensat per l'inconscient, en aquest cas, m'estan escoltant, s'estan dirigint a mi de manera propera, però és molt perillós no tant pel fet d'interactuar amb una màquina, sinó en base a què treu aquesta informació aquesta màquina, que pot estar desviaixada i moltes vegades desviaix.

Sí, i a més a més, clar, són màquines que s'estan entrenant actualment, llavors tenen un viatge de donar-te la raó, de fer-te feliç. Per tant, si tu li dius que et trobes molt malament, que la teva vida no té sentit, que no té sentit perquè em passa això i això i això i això, els casos aquests que han passat, que hi ha hagut algun suïcidi als Estats Units, doncs el que es veia és que com que li anava donant la raó, no li deia fes això, però li donava la raó, clar, estava reforçant que tot allò. El que explicava aquella persona, que no sé exactament si és una porqueria, si és veritat, no val la pena, no val la pena, tens raó, tot i que mira que tal, però sí, tens raó, tens raó, que al final tens raó que aquella persona va fer una bestiesa, no? Aleshores, jo no crec que haguem de posar tant el focus en les persones que recorren l'integència artificial per sentir-se escoltades. Evidentment. Sí, en el sistema, que és el que està fallant. És a dir, si donéssim eines perquè aquestes persones tinguessin els seus espais en contra d'aquesta cosa tan minsa i tan ridícula que tenim ara mateix, i a més a més que no hi ha accés perquè costa diners, etcètera, doncs segurament la gent no aniria tant en aquests sistemes. Mira, en la línia del que estem

comentant ara, i una de les preguntes que tenia preparada, rebem la trucada del José, perquè en lloc de fer-te jo la pregunta, la farà ell, i ja et dic, va justament en la línia que estaves apuntant, Helena. José, de Barcelona, molt bon dia. Hola, hola, bon dia. A veure, ui, tens el mans lliures, a veure si me'l pots treure, que així et sentiré molt millor. Vaig conduint. Ah, no el treguis, que encara tindrem un susto. A veure, doncs breument, que se sent una mica regulero, fes-nos la teva observació.

Jo he estat anant al psicòleg durant gairebé dos anys. Vaig travessar tots els passos aquests que dieu d'acceptació, de no, de sí, fins que em vaig decidir anar-hi i m'ha anat superbé. Jo vaig anar per un tema que era el de la feina, sobretot, i al final em van sortir 20.

És que és extraordinari, José, perdona que t'aturi. Sé que ara la teva pregunta va en una altra línia i combrego molt amb el que preguntaràs. Però és molt interessant això, quan comences a tractar una cosa, sobretot perfils com el José, de bueno, vaig acabar anant com, no forçat, però com estic al límit. Un altre oient ens ho deia, per no explotar, i acabes tractant moltes altres coses que et fan un benestar més global

a la teva vida, Helena. Això vol dir que el José va trobar una persona amb qui se sentia bé, professional, i va veure com era un entorn segur, que jo crec que és l'element central, veure que allò és un entorn segur, perquè aleshores és quan comences a treure altres cosetes. Moltes vegades la feina és una excusa, perquè la feina queda bé en algun lloc perquè t'ajudin per la feina. I en canvi l'altre és molt més personal. Bueno, o que no ho has explorat mai, no? Sí. Perquè no t'has escoltat mai suficient, no? Exacte. Llavors, jo penso que entenc que va trobar una persona

que era segura per ell. José, a tot això em deies que vas estar dos anys anant a teràpia, ara t'has jubilat i què ha passat?

Que no puc anar-hi. Que econòmicament, jo era autònom, llavors la pensió que em queda és una pensió molt, molt petita. Després dels 48 anys treballant, I no em puc permetre el luxe de pagar. Anava cada setmana. Això suposava uns 200 euros més el desplaçament. Encara podria anar a poder un cop al mes, però veig que és impossible estar en uns preus que no és assequible per la immensa majoria de la gent.

Mira, José, ara ho has dit, no tant pels preus que els professionals cobren la tarifa, i jo crec que si ho poses en global poc em sembla, però sí que és cert que per què no hi ha un sistema públic de psicologia que pugui admetre tota la necessitat de paciència del darrere?

Jo entenc que això al col·legi de psicòlegs un dia els podries convidar i parlar de totes aquestes coses. Perquè el psicòleg sanitari, que és el màster sanitari, està pensat, entre altres coses, perquè pugui estar en un centre de salut i atendre, però no s'acaba d'implementar. I això és una cosa a nivell de legislació i d'àmbits molt més elevats del que és l'administració pública. Però és el que diu el José, és que amb ell li anava bé. I ell ara, no puc permetre, fixa't, el luxe. Tal qual, perquè és que jo ho dic, és que és un luxe, és que és un luxe. I a més a més, José, tu com a autònom saps que els psicòlegs també són autònoms majoritàriament, i per tant que del que cobren, què els queda? Un 40% menys.

A mi em sembla baratíssim, eh? Sí, sí. Em sembla el diner millor empleat que he fet, però, bueno, un pormentera, perquè he de menjar, he de pagar coses, vull dir, és impossible.

Totalment, totalment. Igualment, José, em quedo la pregunta i la reflexió de l'Helena, i potser no és l'escomesa de la solució, però a títol intern intentarem resoldre-ho i ens posarem en contacte amb tu si rebem alguna resposta interessant. José, apuntem al teu telèfon. Gràcies per l'observació. Una abraçada. Fins ara. Mira, i arran de la pregunta del José, jo ara et diria, si algú detecta que li cal teràpia, ajuda psicològica, on hem d'anar?

Moltes vegades es fa a través del boca-orella. És a dir, quan tens un bon entorn social, una de les coses és. Ai, mira, doncs l'Elisenda va a la psicòloga. Escolta, on has anat? Amb qui has trobat? Podria preguntar a la teva psicòloga si té hores? I potser la teva psicòloga no té hores, però ella et pot dir algú que treballa similar amb ella, perquè com que tu, que ets amiga meva, estàs contenta, doncs penso que serà un estil. Perquè hi ha una cosa que la repeteixo molt, que és que has de tenir feeling amb aquesta persona. Feeling, no només és que tu no has d'anar al psicòleg perquè et caigui bé, però si cau bé és molt millor. Però que parleu el mateix llenguatge, no? Exacte. Que us entengueu. Exacte. I afinitat amb la manera de treballar. Hi ha molts corrents, humanista, que si. Ara els repassarem, eh? Sí. Tots aquests corrents tenen una visió una mica diferent. Al final acompanyen persones, però clar. T'hi has de trobar bé, perquè pot ser que hi hagi una línia d'aquestes que jo no la vegi i que no m'hi senti a fi. Què farà? Que tot sigui més complicat. També hem d'insistir molt en que amb el psicòleg o la psicòloga amb la que vagis li diguis les coses. Ha de ser un entorn segur. Tu has de poder dir, escolta, a mi jo necessitaria més deures per casa.

Això és una cosa que a mi. Hi ha molta gent que li fa com vergonya corregir el psicòleg. Ara, també et volia preguntar, eh? Tiro enrere per anar al mateix punt d'una manera. A la primera visita jo he de detectar ja si connecto o no amb el psicòleg o psicòloga? Jo penso que sí. I si no detectem?

Però clar, també depèn molt. Hi ha gent que és més intuitiva i sap perfectament que ja està que l'he encertada o que no, que no l'he encertada. Hi ha gent que li costa més. Jo sempre dic, entre una i tres sessions, hi ha gent que diu fins a cinc, però jo dic entre una i tres, jo crec que ja has de poder valorar si aquella persona és la teva persona. I insistim molt, i anem amb allò del José, sí, val diners, però no tu has d'aprendre com he perdut diners, sinó el que he après aquí, perquè no hauràs estat tres sessions perdent el temps, no? És a dir, tu ja has anat a un espai on tu has pogut parlar, on t'han fet una mica de mirall, etcètera. Però s'ha de continuar buscant fins a trobar la teva psicòloga o el teu psicòleg. És superimportant que t'hi sentis a gust, que no vagis a un lloc perquè, bueno, mira, vaig fent, em sembla que és això, no, em sembla que és això, no. Què sents a dintre? No, em sembla que estic perdent el temps, em sembla que m'intenta ajudar però que no acabo de. Doncs planteja't de canviar i buscar una altra persona. Planteja't de canviar i buscar una altra persona. Li comuniquem al psicòleg o simplement deixem d'anar-hi? Jo crec que s'ha de comunicar. Si a algú li costa moltíssim, tampoc no passa res. Si a algú em deixa de venir a mi sense dir-me res, jo no el tinc apuntat en una llista negra.

Ho podem fer per escrit, no? Un whatsapp de dir, escolta, t'agraeixo moltíssim la teva feina, ara decideixo això o l'altre, no?

I jo crec que fer això, a mi a vegades m'ho pregunten, escolta, amb un psicòleg que tinc, que tal, que. Jo els hi dic exactament el que acabes de dir tu. I els hi afegeixo una cosa, pensar que fer aquest esforç, que és incòmode, és una feina terapèutica. Perquè tu estàs aprenent a verbalitzar, a sentir que tens dret a dir, escolta, no m'hi sento gust i vull provar en un altre lloc, entens? Llavors els hi plantejo sempre com una cosa molt de teràpia. I aleshores és quan es llencen a fer-ho, o trucar o passar un missatge.

No ets tu, sóc jo, eh? El clàssic, eh? Mira, deixa'm referir la trucada a la Gemma. Gemma, bon dia. Gemma, Gemma. Hola. Hola, Gemma, com estàs? Bona tarda, bé. Escolta'm, Gemma, una pregunta que en certa manera hem resolt una mica abans, però potser ens pots explicar una mica més el perquè de la fórmula. Quina és?

¿Com saps en quin moment necessites un psicòleg o un terapeuta? Que tampoc se mou la diferència entre un i l'altre, si és el mateix o no.

Mira, bona aquesta pregunta. A veure, comencem pel final.

És el mateix un terapeuta que un psicòleg? El psicòleg té la titulació de psicòleg, però a un psicòleg se li pot dir terapeuta, no? El que passa que això porta confusió, perquè aleshores hi ha gent que no té el títol i la carrera i el màster de psicòleg per poder acompanyar persones, però que té una altra formació. Tipus? La gestal. Els gestals són terapeutes, i com aquest n'hi ha molts altres, terapeutes d'altres tipus. Però val la pena que si vols un psicòleg preguntis si està col·legiada, si està col·legiat, i que si vols anar amb una persona que no és psicòloga perquè tu t'han dit i aquella persona hi confies, etc., doncs endavant, però sabent que és terapeuta, que no és psicòleg.

Gemma, tu deies ara en quin punt, per què dones més pistes? Perquè l'Helena deia, hi ha com aquestes fases que estava descrivint ella d'aproxar-se i dir clemente que hi ha com primer la negació, després com que et vas adequant i vas activant-te fins que decideixes fer el pas. Quin és el teu dubte concret?

Perquè jo soc una persona, em considero superoptimista, superpositiva, i sempre soc jo la que ajudo els altres, a companys, amics, a veure la part positiva, a intentar fer el canvi. Però crec que a vegades soc jo que no sé si el necessito o no.

Interessant, interessant. Jo aquí crec que subjau allò de la càrrega, no? Estic, ai, ai, ai, sento que alguna cosa no està bé, no? Hi ha alguna cosa, no? Gemma, vindria com. Hi ha alguna cosa que dubto, no? Dubto de si puc aguantar més aquesta situació, dubto de si jo he de demanar ajuda o si he de demanar. En el cas de la Gemma, una persona que sempre ajuda a tothom, que escolta a tothom, convindria, no? Que si té algun dubte digui, mira, faig una sessió, a veure què.

El dubte hi és. Fixa't que ja està a la fase de contemplació. És a dir, em podria anar bé en el psicòleg? I aleshores, com treure aquesta càrrega tan tremenda d'anar al psicòleg? Anar al psicòleg és com si a mi m'ha sortit alguna pell i vaig al dermatòleg. Doncs prendre'ns-ho més així. Aquesta és bona. La vaig a mirar-me a la piga a veure si és alguna cosa o no. Tal qual. En canvi, no en fem un drama, no? És a dir, ho fem normalment. Agafem un telèfon, busquem el dermatòleg o dermatòloga i agafem i demanem hora. Doncs amb la psicòloga seria una mica el mateix. Jo el que li diria a ella és que el que veig és que hi ha una consciència. Ajuda els altres, és optimista, és una persona que sap veure a la part. Fa aquesta cosa automàtica d'allà de redirigir el pensament cap a on amb ella li és més favorable. Aleshores, confio que té una intuïció. I aquesta intuïció és la que està florant en forma de dubte.

Què et diu la intuïció, Gemma? Que hauries d'aprovar una sessió?

I també per una cosa molt important que he dit abans, que a vegades no només és per tu, sinó per qui tens al costat. Ai, amiga, el clàssic. Però penso a vegades que el problema soc jo, però moltes vegades crec que no, problema o com li vulguem dir, Entonces, sé lo que yo le diría a una otra persona, pero a veces no me lo sé aplicar yo. Amiga, amiga.

Hi ha una cosa, a vegades, i això te la deixo així, però ni molt menys parlem de tu, sinó en general. Moltes vegades aquestes persones tan optimistes que tiren tan endavant, és una màscara també, perquè l'obliguen. És a dir, fins a quin punt jo soc optimista o fins a quin punt m'ha tocat el rol d'optimista. Com que m'he posat l'etiqueta d'optimista i ajudo tothom, ara sembla que no pugui. Exactament. I aleshores és fer reflexió una mica sobre qui soc jo de veritat, quines són les meves necessitats, perquè potser no tinc l'espai per escoltar-me les meves necessitats. I en el cas d'ella, la teràpia seria un espai perquè ella pogués volcar les meves necessitats, qui soc jo, què vull, què necessito. I a partir d'aquí, potser amb tres sessions,

diu, ja està. Gemma, jo crec que la resposta entre línies la tens. Una abraçada molt forta i gràcies per confiar en la solució. Adéu, Nika, fins ara. Abans d'anar, quins corrents de psicòlegs hi ha? Jo et diria, resposta també al que ens deia la primera trucada que teníem, no recordo, el José, de Barcelona. Hi ha associacions o entitats o serveis que

ofereixen psicologia però reduïts? Sí, sí, i són. El que passa que no et sabria donar ara mateix els contactes, però això ho podem buscar. Ho passarem pel club. I a més a més també es pot preguntar en el col·legi de psicòlegs. El col·legi de psicòlegs, quan abans em deies com busc un psicòleg, una de les maneres és contactar perquè hi ha una base de dades de tots els psicòlegs col·legiats. Aleshores dius, jo visc, jo què sé, Premi de Dalt, doncs qui tinc a prop? Doncs mira, tinc una Premi de Dalt, dos a Premi de Mar, una a Vilassal, l'altra a Cabrils. Seria una de les maneres. Això, clar, no et garanteix perquè no saps qui és, però sí que saps una mica, en aquella descripció, com treballa. Si estic buscant algú cognitiu-conductual, doncs em sortirà allà. Doncs mira, vaig a provar amb aquesta persona.

Tenim més preguntes. Ara de seguida anem a la Isabel, a Barcelona, però ara has dit, busco el Premià de Dalt, proximitat. És el mateix fer una sessió online que fer-la presencial? Sí.

Jo, als meus pacients els dic que si poden presencial, que vinguin presencial. Però quan jo tinc pacients, molts que estan o lluny, aquí dintre de Catalunya o Espanya, o fins i tot molts a l'estranger. Aquesta tarda tinc una persona de Nova York, no? Aleshores, estem fent teràpia estupendament i fantàsticament. Jo hi ha gent que no l'he tocada mai. Mai? Mai a la vida. Mai a la vida. N'hi ha que em fan la sorpresa de tant en tant que els tinc agendats i quan em vaig a connectar dic que no hi és i truquen el timbre i m'han vingut des de l'altra punta del món a veure. A mi em fa molta il·lusió. Però realment no ens hem posat mai peus, que diuen algunes. I és tal qual. Però la teràpia online funciona molt bé. És a dir, que no sigui un impediment perquè ningú hi vagi. I en tot cas que sigui una cosa que jo l'aprovo i dic, escolta, no m'acaba de convèncer, però ho he provat. Inclus pot ser. Jo et diria, eh,

amb gent que potser no les té totes, que em fa mandra, pot ser un incentiu. Sí. De fer-me una trucadeta, només t'ocupa aquella hora o aquells tres quarts o aquella hora i mitja a l'agenda i no t'has de desplaçar,

no és logísticament difícil, no? Exactament. I justament aquesta setmana passada ho deia amb una mare, amb un fill de 19 anys, que jo li deia, no, fes-li fàcil. Si s'ha de desplaçar fins a Barcelona, jo no ho veig, i jo li dic, per exemple, adolescents, gent amb addiccions, gent molt gran, aquests, per exemple, algunes patologies, està absolutament descartat per mi a l'online. Per què? Perquè no és el mateix que entrar en un espai, que saps què és l'espai, que el context condiciona molt el que estic fent en aquell moment, no? Però la resta de gent, jo crec que l'online, per exemple, la setmana passada una noia que té una criatura molt petita, doncs ara mateix li va molt més bé online perquè s'organitza molt més bé. Perquè és l'hora aquella. Fantàstic. No són tres. Clar, a vegades no és la millor opció, però és la segona millor opció, i aquesta és la que fa feina.

Isabel, Barcelona, molt bon dia. Hola, bon dia. Pregunta molt adequada,

fot-li, fot-li, tira. A veure, jo ara estic en un moment, bueno, ja fa temps que ho arrossego, i aleshores m'estic plantejant si és el moment d'anar al psicòleg o al psiquiatre. Epa, bona pregunta, la de la Isabel.

Quan saber o com saber si necessitem un psicòleg o un psiquiatre? Això ens ho poden dir al CAP,

per exemple? Sí, també, clar. El psiquiatre és metge, per tant, el psiquiatre el que farà és receptar unes medicacions que els psicòlegs no podem receptar, res, absolutament res. Aleshores, la distinció entre una cosa o l'altra, si la persona veu que realment té una depressió molt gran, que hi ha un estat ansiós, que hi ha un toc, un trastorn obsessiu compulsiu que no em deixa viure, qualsevol cosa que jo ja veig que està passat de mida, potser val la pena en el psiquiatre. Però, en principi, si tampoc ho acabo de saber, és bo, nosaltres els psicòlegs el que fem és rebre la persona, veure què passa, que ens expliqui una mica durant aquella hora quina és la situació i a partir d'aquí fer la derivació.

D'acord, per tant, Isabel, en un principi, psicòleg, i que aquest professional. T'ajudi que digui, mira Isabel, hem arribat a un punt que potser necessites ajuda farmacològica, et derivo a. Sí? Perfecte. Queda clar? Molt bé. Isabel, gràcies per escoltar la solució bonica. Una abraçada. Que tingueu un bon dia. Igualment, guapa. Adéu, adéu. Són tan macos els nostres oients. És que m'encanten. El 677 38 77 19 93 201 74 74 Fran, tinc la sensació una mica que també la solució és com aquest espai de consulta que la gent s'assegura amb nosaltres. Vull dir que truca a la gent i jo tinc la sensació que no els fa por fer la pregunta, que no els fa por parlar amb nosaltres, que se senten propers. Almenys així m'agrada pensar-ho. És un espai confortable

i és un espai on estem molt a gust tots, independentment del que pensem. Ho feu vosaltres, eh? La Clara ens explica que fa anys que va a teràpia. Diu, de fet, he tingut dues professionals, diu la Clara, dues de referència. Una es va acabar perquè es va morir, però ja havia començat paral·lelament a fer musicoterapia amb una altra, amb una psicòloga de formació específica, i fins a dia d'avui estic molt contenta. També l'Enric està molt content. L'Enric de Sant Vicenç de Castellet diu que és una persona hiperactiva i molt nerviosa. I li ha anat molt bé anar a una psicòloga perquè l'ha ajudat molt. I la Marina té una pregunta. Atenció. Tinc un problema perquè vaig al psicòleg des de fa un any, aquest no és el problema. Em sé la teoria de les obres, però em costa molt posar-ho en pràctica. Com es fa, diu? Com es passa de saber què és el que he de fer a fer-ho?

És difícil, eh? A fer-ho de veritat, Helena.

Mira, és un clàssic el com, no? El com, com. Sí, aquesta frase de jo em sé tota la teoria. D'acord. Si et saps tota la teoria, el que hem de fer és fixar-nos objectius molt petits. Per mi, una cosa que funciona és allò que faig cada dia de forma imperceptible, però que és cada dia, no sé quantes vegades, que no pas un objectiu que ho faré un cop al mes. D'acord. Perquè és molt més rellevant per nosaltres, pel nostre cervell, pels hàbits que construïm, allò que repeteix cada dia, que no pas allò que fem puntualment. Posa'm un exemple. Aleshores, per exemple, imagina't que. Què vaig posar ahir d'exemple que ens serviria ara mateix perquè em va dir. És veritat. Imagina't que em costa, jo què sé, la comunicar, el parlar. Imagina't que sóc una persona que sóc més aviat retraiguda, tímida, el que sigui. I la meva mare em trucarà per demanar-me hora a no sé on. Doncs què he de fer? He de trucar jo i d'agafar, m'he d'apuntar què és el que vull dir, tenir un paper davant, un paper amb un mantra, per exemple, que digui estàs aprenent a comunicar tot allò que et costa, perquè allò és el meu referent quan jo faig la trucada, i preparar-me, per exemple, el que és la pregunta. Hi ha gent extremadament tímida que una pregunta de trucar a una dermatòloga que dèiem abans li costa un món. Doncs aleshores això seria una de les feines, d'acord? Això seria uns deures de teràpia. I com això, moltíssimes altres coses. Si m'està costant adherir-me a fer exercici, surto cinc minuts. No surto mitja hora a caminar, oblida't de la mitja hora, entens? Faig deu sentadilles, que no sé com es diu en català, perquè hi ha entre els escuats les sentadilles. Posar-se a la gazoneta, no sé com és. Vale, doncs imagino. Sentadilles, busqueu-m'ho. Doncs, per exemple, una de les coses que es pot fer, a mi m'hauríeu i riuríeu, perquè a vegades estic entre sessions, que jo tinc 10 minuts, i agafo i faig 10 sentadilles. 10 esquats. Esquats, es diuen esquats. Ja ho deia bé, els esquats. Doncs aleshores, entre que canvio una cosa i l'altra, faig això, o faig unes flexions en el sobre. De sobte, l'Anna Puigquita roqui, eh? Exacte. Doncs, mira, ho dic perquè la gent pensi que aquestes coses serveixen. Això són píldores d'aquestes.

Que funcionen. És a canviar els avis, no? L'Helena sempre parla d'exposar-se a la incomoditat. Jo, per exemple, em costa molt la disciplina. I cada dia intento, va, avui et lleves amb la primera alarma. Aquestes coses, no? I vaig millorant, eh? Abans tenia deu alarmes i avui me n'he posat només dues.

Ho veus? Estic superorgullosa. Doncs això seria el com que ens pregunta ella, seria petits objectius. Què és allò que penses que no té cap importància a l'hora de provocar un canvi? Doncs és allò, és allà on hem d'anar. I com aquests 40, perquè 40 de molt petits són molt més potents que dos de molt grossos, d'aquells que dius, ai, és que això em costa moltíssim. No, petits. Jordi, Cerdanyola de la Vallès, bon dia.

Bon dia, què tal? A veure,

la meva consulta és molt senzilla. Mira com hi va. No, no, que et volia preguntar l'edat, per tafanera. Ah, de 58. 58 anys. A veure, Jordi,

quina és la teva consulta? Vale, és bastant fàcil. És que tinc una consulta que no sé ben bé com plantejarla. He tingut i tinc molts problemes a la meva vida de molts tipus econòmics i veig, per exemple, només per posar en contexte, des del 2011 no tinc llum a casa. Ara estic en negociacions amb Nicenda que puc perdre el pis. I mai he anat a cap psicòleg, a cap psiquiatra. Sí, jo crec, o soc una persona, no sé si és que soc consciente, és que soc massa forta, però sí, no és que no estigui preocupat, jo estic preocupat perquè ara puc perdre el pis, però no estic superagubiat, vas plorant pels rancors, llavors no sé si això és normal o no és normal. Ser una persona que tots aquests cops que torna a la vida s'aguanta com si res. Mira, molt bona pregunta, Jordi.

Ara t'ho intentem resoldre després de la publicitat. Jordi, t'allibero i sents la resposta en antena.

Una abraçada molt forta. Perfecte, gràcies. Moltes gràcies.

Adéu. Com pot ser que m'estiguin passant coses molt grosses i tot i això jo senti que estic bé?

Està bé, realment, en Jordi? Jo, més que saber si està bé o no està bé, perquè no ho puc saber, només per una trucada, jo el que sí que diria, el primer que em surt com a resposta, és que està activant tota una sèrie de mecanismes que tenim al cos per fer front a les aparsitats. És a dir, això és el mateix que passa quan hi ha una emergència, no? Hi ha persones que es desfan i hi ha persones que els surt aquest pronto d'ajudar, de sortir, no? Això són respostes del sistema nerviós i això és molt diferent en funció de les persones. Saps allò de la fugida, de la lluita i de la congelació, no? Doncs, què li surt a més? La fugida, la lluita i la congelació són maneres de respondre

a una amenaça. Totalment. Per qui sigueu nous a la solució. Totalment.

Hi ha persones que s'arriben a desmaiar quan passa una cosa molt grossa, d'acord? Tipo ovelles, eh? Que les ovelles fan. Sí, doncs es desmaien perquè allà el sistema nerviós el que fa és, no puc sostenir això, desconecto. I quan torno a connectar, aviam si puc sostenir-ho. Igual que la persona que quan hi fa front, lluitant contra allò. O la persona que evita i fuig. Aleshores, sembla que a en Jordi el que li passa és que ha activat tota una sèrie de recursos del seu cos per fer front a això. Per tant, hi ha més aquesta lluita. Fixa't que no hi ha ni la fugida ni la congelació. I aleshores aquí se segreguen una sèrie de coses al cos que ens ajuden, els famosos cortisol, adrenalina, noradrenalina, totes aquestes coses, que ajuden a estar forts. Una cosa que passa molt sovint és que quan tenim un repte molt important s'activa tot això i després quan desapareix aquest estímul que ens requeria tanta presència i tanta força, la persona és llavors quan fa el baixón.

Allò que la vida et fot un hòstia. Que dius, no, però si ara estic bé, si ara no estic passant aquest moment d'estrès. En plan, a veure, Josep Lluís, si és que precisament el cos ha deixat de segregar totes aquestes hormones, no estàs en aquest pic d'estrès, però ara et ve la ressaca. Sí. És quan fot el cop fort, no? Molta gent que agafa vacances, no?, després d'una època d'estrès. Com pot ser que m'hagi posat mal a l'ara? Com pot ser que ara tingui ansietat si ara no estic sota els efectes de l'estrès?

Sí, sí. I per exemple, un cas recent ara d'un canvi de casa, no?, amb nens petits, i que ha durat molt de temps per unes mogudes d'aquestes de vivenda, i el Baixol l'ha fet després, quan ja està instal·lada, quan està bé, quan ho té tot, però clar, perquè estava sostenint moltíssima cosa.

El 677-3877, 19 preguntes, Fran.

Doncs mira, parlant sobre les diverses teràpies que existeixen, l'Agnès diu que ha fet diverses teràpies psicològiques, però pregunta, com podem saber quina teràpia o quin corrent ens anirà millor per tractar?

Farem una cosa. Avui, com que ens quedarà curt, podem dedicar un programa especial, Helena, a quin tipus de psicòlegs, psicòlogues hi ha i quines corrents, psicològiques, hi ha, però fem una retraiem una miqueta el cap per poder explicar-li a aquesta oient. A veure, com podem saber-ho?

Jo el que diria, aviam, hi ha moltes corrents, com has dit tu, i a més, més ara, perquè les clàssiques de tota la vida hi són, però se n'han afegit moltes, que són combinacions de totes aquestes, i aleshores jo el que li diria, per exemple, si hi ha alguna psicòloga que li cridi l'atenció, que hi contacti, que li pregunti com treballa, quina línia té. Hi ha gent que pregunta molt, hi ha gent que pregunta zero, no?, preguntar molt està bé, quina línia tens, què significa, perquè jo no tinc per què saber si em contesta que treballo amb la línia sistèmica què significa això, i aleshores, jo per exemple és una cosa que l'explico molt, això significa això i això i això, i la mateixa psicòloga, els psicòlegs, hem de ser les persones que també diguem no, jo, la manera que jo treballo no és l'adequada per això que m'estàs explicant, no? Teniria molt millor aquest tipus de professionals, i llavors derivar-ho en una altra persona que sabem que la pot ajudar molt millor que nosaltres. Aquesta seria una de les maneres, que ella truqués a algú i aquest algú li expliqués aviam què. Va, més preguntes.

Mira, el Josep d'entrada reivindica la feina de psicòlegs i de psiquiatres també, salven vides d'on ho feia, gràcies infinites a tots ells. La Cristina pregunta sobre la seva filla, una filla de 10 anys en posa a la nit, diu no descansa gaire i nosaltres encara menys perquè ve al nostre llit cada nit. És una cosa que passa des de fa dos anys. Quin especialista em recomaneu per aquest problema que té la nostra filla, diu la Cristina?

Jo, com a psicòloga, el que li diria és que anessin ells, que preguntessin ells per una especialista que evidentment atengués família, una especialista en família, amb infants, amb joves, i que ells, primer de tot, expliquessin i anessin allà i expliquessin, mira, tenim aquest problema, i expliquessin una mica quin és el context, som una família així, té germans, no té germans, perquè tot aquest context, això ja el sistèmic funciona molt bé, tot el sistema és essencial a l'hora d'explicar per què té això. Aleshores, Clar, perquè la gent, perdona'm, Helena,

nosaltres estem acostumades a parlar temes psicològics, però que algú que estigui dient, com que el sistema? Ho diu l'Helena perquè de vegades diem, ai, aquest nen es comporta malament. Ja, però què respon això, no? Per això necessitem com la foto on es mou aquesta criatura,

no? Exacte, i la foto no només és la família, és la família, és la seva classe, és el seu grup d'amics. Si va a futbol, si fa piano, si fa. És a dir, amb qui relaciona. I llavors poder fer una mica d'anàlisi de tot això. I després també li dic a ella, perquè per mi és interessantíssim que ens donin pautes per gestionar la por d'ella. Perquè no és tant que l'interruptor faci clic i la nena deixi de tenir por, sinó entendre com podem acompanyar aquest moment de por. No és eliminar-ho, sinó acompanyar-ho. Exacte, i entendre d'on surt, perquè és més interessant encara. La por al final acaba sent el símptoma d'alguna cosa que hi ha sota. Què li passa? Perquè té por, és una nena extremadament sensible. Ha sentit alguna història, hi ha hagut alguna pèrdua a casa, algú a l'escola li ha explicat alguna cosa tremenda i com que la seva nena és molt sensible ho està somatitzant. I és millor aquí, perquè aleshores, per exemple, i això evidentment m'ho invento completament, estic fent hipòtesis, podríem estar treballant la sensibilitat. Llavors, som pares que sabem acompanyar la sensibilitat de la nostra filla, més enllà de que ara puntualment pugui tenir por des de fa dos anys.

Crec que queda superresposta. Va, últimes consultes, el 677-3877-19.

Mira, Judit vol reivindicar en psicologia també els neuropsicòlegs.

Què fa un neuropsicòleg, Helena? Són els que fan totes les valoracions, els testos, els diagnòstics, molt útils.

No, i diu això, que nosaltres ens dediquem al diagnòstic, l'ha ajudit, no fem teràpia, però tinc la impressió que som els grans desconeguts. La Sílvia demana, i també podem explicar-ho breument, què opina l'Helena Puig i Guitart del tema de les constel·lacions. De què serveix això i si ajuda.

Es diu Sílvia. Ho estava pensant ara, Sílvia. Però no li preguntis perquè la posaràs en un brete. Ja l'he posat jo.

No, la Sílvia. La Sílvia, però jo he fet acordó umbilical. Jo amb això tinc, no sé com dir-ho d'alguna manera que quedi molt clar, tinc la mentalitat molt oberta, no? Jo no soc de dir, no, és que només serveix això. Les coses són científiques o no són científiques en funció de si s'estudien o no s'estudien. Aleshores, jo puc dir una cosa, no, és que això no és científic, i és veritat, puc tenir tota la raó, perquè s'ha estudiat i s'ha vist que això realment no funciona, i en canvi hi ha coses que podem dir no són científiques, però, perdó, on són els estudis perquè diguin que no són científiques? I aleshores aquí hi ha l'efecte placebo, que la fem servir en l'àmbit sanitari, evidentment. Però si és placebo i funciona. Jo sempre li dic a la persona, tu funciona, tu tira. Exactament. Com si anés a portar-vos a les clarisses, filla meva. Però per què en tema mèdics de tractaments es fan servir els placebos? Perquè els placebos a vegades reaccionen. Per tant, si reaccionen i si les constel·lacions, i la terapeuta o el terapeuta que està fent les constel·lacions a mi m'està servint per reflexionar, per interioritzar certs moviments a dintre del meu sistema, la meva família, doncs benvingut sigui.

Doncs ja ho sabeu, benvingut sigui. Helena, ens ha quedat molt curt. No sé si hi ha alguna pregunta flash, Fran.

No, el que hi ha és moltes felicitacions pel tema d'avui i reivindicar la figura dels psicòlegs i dels psiquiatres, que en la majoria de casos dels oients que ens han escrit, els han estat molt útils.

Helena Puiguitart, tu has anat a teràpia, també? Sí. Molts anys?

Molts anys, no molts anys, temps, però hi ha diferents professionals. Ai, això, ràpidament, es pot tenir més d'un professional? No. Per cada cosa? Jo crec que quan tractes diferents temes val la pena trobar persones més especialitzades en allò.

També en parlarem el proper dia. Helena Pujitar, com sempre, gràcies.