Els brasilers al Barça: samba, gols i alegria!

Ho estem explicant, que s'està a punt d'acabar el mercat de fitxatges. Nosaltres n'hem fet aquesta temporada al Catalunya Nit, és a dir, els anireu coneixent en les pròximes setmanes, n'hi ha de molt potents, però clar, la importància dels bons equips també és saber mantenir els cracs, els cracs no es tornen a fitxar, sinó que es renoven i tenim una renovació sonada.

Ho havíem de vendre bé, això. Sí, home. Toni Padilla, benvingut.

Què tal? Què tal, com esteu? Són rojolit una mica. Sí, sí. La renovació en Salalça normalment també implica un augment de salari, que en aquest cas, no sé si es perdueix.

Ara també hi ha totes les clausules. He dit dels cracs, eh? Després hi ha els de. Mitjapista treballador. Exacte, però una mica sí que relacionat amb això que dèiem de fitxatges, tu avui t'agafes a la notícia de Gabriel Jesús, aquesta incorporació que demà es farà oficial, i com sempre tu dones la volta a les notícies. Posem-t'hi una música que si es cae millor. I et deixem cantar el marcador, va.

Mira, ha marcat el Barça el tercer, crec que ha marcat Jules Koundé. Ui, que no estiguem fora de joc, potser l'anulen. Però bé, de moment, estem pendents del Barça, quan parlarem de futbolistes del passat, perquè sí, quan es confirmi el fitxatge de Gabriel Jesús, seran ja 35 brasilers en la història del Barça, són molts, d'un i dos. I no és una sorpresa perquè Brasil és terra de fútbol, com diuen ells, de futbol, i per tant, per a molts joves, la possibilitat de tenir una fortuna, una carrera, és a través del futbol. Llavors, no hi ha dades exactes, però avui en dia, escampats fora del Brasil, hi ha més de 1.500 futbolistes professionals brasilers. Són molts, 1.500. Però és que si ho ampliem a futbolistes en categories amateurs, es creu que hi ha més de 3.000 futbolistes que han buscat fortuna fora de les fronteres del Brasil. Alguns aconsegueixen arribar i tocar el cel com Gabriel Jesús, i altres els tenim, per exemple, equips de primera catalana, equips de regional preferent, que són amb molts calors, són nois que comparteixen feines per guanyar i arribar a final de mes, amb el somni d'algun dia poder-se guanyar la vida amb el futbol.

Sí, sí, són xifres impressionants. Deies tocar el cel, és a dir, arribar al Barça, no tots ho aconsegueixen.

Sí, és molt complicat, òbviament, però normalment. Serà que això ha començat a canviar als darrers anys, perquè econòmicament el Brasil ha millorat molt i això ha provocat que també els salaris al futbol siguin millors, però durant molt de temps un futbolista de primera, segona divisió del Brasil, si marxava a llocs que potser nosaltres no aniríem a viure, sí que significava una diferència per la seva vida, per les seves butxaques. Llavors, a partir dels anys 90 vam començar, hi havia un llibre fins i tot que va fer un futbolista brasiler en què entrevistava brasileros que jugaven als llocs més inimaginables del món. I teniu trobades brasilers jugant a la Lliga de les Illes Feroe, a Moldàvia, a Singapur, a Indonèsia. De fet, fins i tot, hi havia llocs que gairebé estaven en guerra i apareixia un futbolista brasileu a Timor, quan a Timor-Leste estaven a punt de començar la guerra de la independència, perquè anaven allà, potser sense saber molts cops ni on anaven, i perquè els oferien un bon sou. Llavors, hi havia moltes històries molt curioses. Un cas que, òbviament, tu, Manel, estic convençut que coneixes prou bé. Durant molts anys, a Ucrania, es va fer molt famós el Shakhtar Donetsk, l'equip dels miners de la Conca del Donbass, que va arribar a jugar partits oficials amb vuit futbolistes de nacionalitat brasilera. Clar, no hi havia ni un ucranès on tenien un i vuit brasilers que anaven allà. Per què? Doncs perquè per als quets futbolistes era la possibilitat de jugar a una competició internacional i a veure si llavors et fitxava un Barça o et fitxava un Chelsea. I per a aquest club era pujar el nivell respecte als futbolistes locals i també donar negoci a un fenomen que al Brasil domina molt, això els companys de la redacció d'Esports de la ràdio ho saben perfectament, que és el món dels representants. A Brasil també és a terra dels representants, que és gent que van sumar que hi havia negoci. Jo representaré els futbolistes i els aniré movent d'una banda a l'altra per intentar fer calaix, podríem dir-ho.

Clar, ara que deies això del Shakhtar Donetsk, imagino sempre el xoc climàtic que havien de tenir aquests brasilers acostumats a jugar allà a les platges, suposo, al carrer, i això a Ucraïna es complica més. Per tant, no sé quan es remunta aquesta tradició de brasilers, per exemple, al Barça. Creieu que va arribar el primer futbolista brasiler a la Barça? No va ser Romário? Jo puc anar fins a Rivaldo. Romário Rivaldo? Jo no sé qui va ser abans, si Rivaldo.

Va ser primer Romário, no? Romário arriba abans, època d'intim, però. Heu suspès l'examen. Els primers futbolistes brasileis, van arribar dos a la vegada, va ser el 1931. Està. Els primers de República. Van arribar dos futbolistes brasileis, els dos venien de Vasco da Gama, un equip que havia fet una gira per Europa, va jugar a Galícia, va jugar a Portugal, sobretot, perquè, com diu el nom, Vasco da Gama, el gran navegant portuguès, el Vasco era un club fundat per portuguesos, els van pagar un viatge per Portugal, i van dir. Farem unes amistoses més per fer calés, i van venir a jugar a Barcelona, van deixar molt bona imatge, i la directiva de l'època va decidir fitxar aquests dos futbolistes, que eren en Fausto dos Santos, un migcampista, i un porter. Un dels primers jugadors brasilers de la Barça va ser un porter, que era en Jaguaré Becerra, un futbolista que va deixar molt record. Van arribar el 1931, el que passa és que en aquella època, si tu eres estranger, no podies jugar a la Lliga. Estava pensant en això, perquè a l'època de Romario només hi podia haver tres estrangers. A aquella època eren tres, i per això molts cops seien o el Laudrup o el Stoico. I els 30, la Lliga Espanyola, que havien de tenir això, no podien jugar. Llavors, per què van fitxar a la directiva del Barça aquests futbolistes? Bé, podien jugar al Campionat de Catalunya, que llavors era molt important, però sobretot els van portar per jugar partits a Mistoro. Era una època en què el futbol no movia tants diners. No hi havia televisió, els nets televisions no permetien omplir les butxaques als clubs, i bona part del pressupost venia d'omplir l'estadi amb partits amistosos. Per això feien moltes gires i deien aquest Nadal ve aquí el millor equip de futbol del Brasil. I en una època sense televisió la gent deia els vull veure, i s'omplia el camp. Llavors van començar a fer amistosos dient. En primícia, els dos primers futbolistes brasilers de la història del futbol català i espanyol, i la gent anava per veure'ls, perquè a més aquests futbolistes eren gent molt particular, sobretot en Jaguaré, el porter, que era gairebé com un artista de circ, li agradava molt provocar, sortia de l'àrea amb la pilota controlada, que ara potser molts porters ho fan, però llavors no ho feia ningú, I li agradava fins i tot, d'alguna forma, prendre el pèl als davanters rivals, començar a fer tocs amb la pilota, quan el davanter es girava li feia rebotar la pilota a la Clos, que la tornava a agafar, i qui el va veure en directe deia que era un autèntic espectacle, que estava boig, que feia coses increïbles, que intentava marcar gols, i es va guanyar el cor de l'afició blaugrana en aquests pocs semistrosos que va jugar.

Per tant, podem dir que van triomfar aquests primers brasilers o què aquí al Barça?

No del tot, perquè, clar, només podien jugar amistosos, al final, per tant, el club va dir, escolta, no es vol dir nacionalitzar, i es van dir que no, perquè volien jugar amb la seva selecció, i el que van fer és, al cap de menys de mig any, van marxar, un se'n va anar a Marsella, l'altre a Suïssa, per seguir guanyant calerons, i finalment van tornar al seu país, a Brasil, o més als dos. Van tenir un final molt tràgic. En Fausto dos Santos va morir amb només 34 anys d'una tuberculosi. I en Jauret, el porter, va morir en 31 anys en un incident que ha omplert pàgines. Bueno, si en Carles Porta, brasiler, podia fer realment un crims en blanc i negre, perquè va morir barallant-se amb un policia en una baralla que hi havia pistoles, que hi havia alcohol, i mai ha quedat molt clar qui va trucar qui, però va morir d'un tret en una baralla en un bar de Rio de Janeiro. Al final, una miqueta tràgic dels dos primers barcelonistes de la història de la Barça.

Clar, els jugadors brasilers que venien aquí sempre els acompanyaven en allò, no sé si tòpics o realitats, allò de molta tècnica, futbol molt bonic, el jogo bonito i tot això, però també la gresca, la festa.

El jogo bonito de nit també, Ronaldinho no va ajudar i sobretot Romário. Romário crec que d'alguna forma va crear aquest tòpic, que com tot tòpic. És una mica injust, han hagut molts futbolistes brasileis que són gent molt assenyada, però és cert que hi ha un patró, i Romário, òbviament, és qui més va fer perqueixer aquesta fama, sobretot quan va explicar obertament com ell intentava poder escapar-se per anar al Carnaval de Rio de Janeiro i, per fer-ho, feia juguesques amb Johan Cruyff.

Tenia dos dies de festa, i llavors, per venir fins al Brasil, tardava gairebé un dia sencer entre els avions de nada i de tornada. Així que li vaig demanar a Cruyff dos dies més de festa, i ell em va dir, d'acord, si fas dos gols, t'allibero. Així que vaig deixar l'avió reservat i vaig fer tres gols a la primera part. Vaig baixar ràpid cap al vestidor, vaig anar a la dutxa, i li vaig dir que el bol em sortia al cap d'una hora, que ja marxava.

Boníssim. Van marxar de l'estadi, i van anar directe, i va estar quatre dies al Carnaval de Río, i va tornar. És que li funcionava, ella deia, jo quan surto de nit rendeixo, és a dir, si jo el terreny de joc fos el més lent en fer els gols, ho acceptaria que em critiquéssiu perquè m'agrada la festa, però el que rendeixo sóc el millor sobre la gespa, doncs aixeu-me a fer, no? Això va provocar molta tibentó amb alguns entrenadors, però era el Baixinho, el Romario, un autèntic geni.

I això que el Romario sembla que podia combinar, per tant, aquesta faceta nocturna amb la de després rendir esportivament, no sé si es pot aplicar a tots els casos.

És que hi ha un joc cultural entre com es viu el futbol i la vida al Brasil i a Catalunya, sobretot una Catalunya d'abans, potser més tancada, més carrincona, més conservadora, i el cas més increïble va passar a inicis dels anys 80. El Schuster es va lesionar a Bilbao, havia de fitxar un estranger per substituir-lo, i van descobrir un noi que es deia Cleo, que jugava a l'Inter de Porto Alegre, brasilera, era una bona possibilitat, el van portar, l'entrenador alemany, Ludo Látek germànic, recta, jo a aquest jugador ni l'he demanat ni el vull, i a més resulta que sembla que és molt alegre, arriba reient als entrenaments, toca la pilota, sembla que surt de festa, no el vull, però bé, el Barça ja l'havia fitxat, i aquest nano havia fet una entrevista a Folla de Sao Paulo, un dels mitjans més importants de l'Oriol, just abans de venir a Barcelona, en què parlava obertament que ell tenia una concepció de la vida molt oberta, podríem dir relacions obertes, que no estava molt pel compromís, i sobretot. En aquesta entrevista, en què es feia fotos d'Espollat tapant-se amb una pilota, deia que un dels tabús que hi havia al futbol era l'homosexualitat i que ell sabia que hi havia molts homosexuals en el futbol, però simplement no el podien parlar, i que a ell li semblava perfecte perquè tothom podia estimar com volia. Un discurs molt modern, recordem-ho, I des dels anys 80, a casa nostra, aquest discurs no el teníem encara. El directiu era Josep Lluís Muñoz, el president de l'època, en Joan Gaspar era el seu vicepresident, això va arribar a la premsa d'aquí, van muntar en còlera, va ser un escàndol, un mitjà en seu a Madrid va arribar a titular el Barça, ha fitxat un Marieta com si fos una cosa dolenta, llavors van cridar al Cleo, li van dir això què és, i va dir és el que penso, i veníem de solucionar-ho, perquè clar, t'hem fitxat, hem invertit diners en tu i ara la gent no et voldrà. I li van preguntar, tens alguna amiga, alguna novieta? Diu, mira, he tingut una relació amb una cosina segona que sí que ens anàvem veient i això. I el van obligar a casar-se amb la cosina, la cosina va venir a Barcelona es van casar per l'església, els testimonis van ser l'Antón Pereira, el representant, i Joan Gaspart, i van filtrar la foto a la premsa, de dir, veieu, no només no és homosexual, sinó que es casa per l'església, és un bon jant, segons els estàndards de l'època. Llavors, no va jugar gairebé res, va tornar a Brasil, i pel que sembla, va seguir casat amb aquesta ocasió, una segona, van ser feliços. Al final, una mica tràgic, còmic, d'una Catalunya d'abans, molt més tancada, que va tenir un xoc cultural amb Cleo, que val a dir que després va ficar-li el Brasil i va triomfar la seva terra.

Doncs quina història. No fa tant d'això, eh? No fa tants anys d'això. No, és molt recent perquè estava pensant, per exemple, això passava amb actors de Hollywood, que es mantenia en secret la seva homosexualitat pels papers que jugaven i tal, però estem parlant d'un cinema de fa moltes dècades.

I de fet segueixen, encara el gran tabú no el futbol masculí, avui en dia costa algun cas hem tingut, normalment no hi ha futbolistes que en actiu hagin fet el pas. Algun ha fet quan s'ha retirat, algun ho ha fet en categories inferiors, però segueixen el gran pas endavant que hauríem de fer i és normalitzar que en el futbol masculí, que en qualsevol aspecte de la vida, hi ha persones de totes les orientacions sexuals i no passa absolutament res.

Toni Padilla, quatre temporades i continua sorprenent-nos. Gràcies i fins llavors. A vosaltres.