Els Estats Units i Zagreb: de la marató de Chicago al Mundial màster

El Xip Grok, amb Pere Bosch.

Pere Bosch, què tal, com estem? Bona tarda. David, bona tarda.

Com va tot? Molt bé, i tu? Fantàstic. Corrent, tu, o no? Corrent, corrent, sí, sí, sí. Aprofitant el temps, estem de festa major aquí a Sant Feliu de Llobregat, aquests dies. Ho sé, ho sé. He vist algun vídeo, he vist algun vídeo. Una festa poc coneguda, però meravellosa. I dona per fer una mica de cardio, també, saltant, ballant, fent una mica de tot. Però també hi ha temps per córrer.

I de ressaca, no, també, o què? Ah, prou bé, encara. Tret de sortida.

Rasseca controlada, David, perquè avui, per exemple, havíem d'estar molt i molt pendents del que té ara, amb els ulls ben oberts, tot el món de l'elatisme, concretament dels Estats Units. Escolta, eh? Això és son directe. Que ens arriba des de Chicago, perquè allà s'està disputant la Marató de Chicago, una de les majors, una de les sis maratons més importants a nivell mundial. I ja tenim guanyadors, David. Fa aproximadament 10-12 minuts ha arribat el primer home. Ha estat el canyà Amos Kipruto, ha estat el vencedor. L'any passat havia estat segon darrere de Kiplimo. Doncs avui ha estat guanyador amb un tros de temps, dues hores, un minut, nou segons. Millora el seu millor registre en 30 segons per davant de Tadese Viquila, la Tiup. I Kiplimo, el vencedor l'any passat, En aquesta ocasió ha estat quart. I acaba d'arribar, fa pràcticament uns segons, l'avançadora femenina. Ha estat la tia Howie Feisa per davant de la canyana Sharon Loquedi. L'avançadora ha fet un temps de 2'13'33". Ara tot just acaba d'arribar la quarta classificada. Per tant, ara estan arribant les primeres. Classificades d'aquesta cursa femenina en aquesta marató de Chicago, que ha començat fa poc més de dues hores. I aquest cap de setmana també tenim una cita important a Croàcia. També en marató, i aquí el que s'hi ha disputat és el Mundial Máster, ha estat a la ciutat de Zagreb. Es feia la Marató de Zagreb, han aprofitat per fer-hi aquest Mundial Màster, i allà, sorpresa, també ha guanyat un canià. Ha estat Nahashon Gatingui, vencedor amb dues hores, 20 minuts, 56 segons, i allà també hi hem tingut un bon grapat de catalans en diferents categories d'edat, i fent un molt bon paper, David.

I avui us portem la història d'una dona que acaba de conquerir una de les curses més brutals, Pere, del planeta.

Sí, sí, ho veuràs, eh? El que us explicarem avui és fort, fort, fort. És una prova que posa el cos al límit per la distància, pel desnivell i, sobretot, en aquest cas, per un afegit que és la temperatura.

La temperatura.

N'hem parlat en alguna ocasió aquí al Chip Grog de vencedors que hi havia hagut, etc. Però avui tenim una protagonista amb lletres d'or. Parlem de la Badwater. Per molts, hi ha molta gent que ho diu, però aquests tenen un bon argument. Per molts, repeteixo, és la cursa més dura del món. També podríem dir, David, que és el més similar a córrer per l'infern. Es disputa cada estiu i té un recorregut inigualable. Comença a la ciutat de Badwater, que és el punt geogràfic més baix dels Estats Units. Està a 85 metres per sota del nivell del mar. Després de 217 quilòmetres, que ja és una autèntica bogeria, acaba al punt contrari, al Mont Whitney, que és el més alt del país, amb 4.000 metres sobre el nivell del mar. Pel camí hi ha també un dels punts més extrems del planeta.

Que és el que li dona nom a aquesta cançó, la Vall de la Mort, el Death Valley, una vall desèrtica situada a Califòrnia, al desert de Mojave, i que és un dels punts més calents del planeta. De fet, el més calent. Oficialment, aquí s'hi va registrar l'any 1913 la temperatura més alta de la qual es té constància a la història del nostre planeta.

Fa molts anys vaig viatjar a Califòrnia, vaig tenir l'oportunitat de travessar-lo, perquè no t'hi pots passejar gaire, pel Death Valley. A més, era ple estiu, Ostres, realment vaig pensar, perquè sabia que s'hi feia una marató allà, vaig pensar, com és possible? És que és impossible córrer. No vas córrer, eh? No, no, no, de cap de les maneres. És horrorós, és el punt més calent del planeta.

Aquí es va arribar l'any 1913 a 56,7 graus centígrads. Vaja, és que supera tots els límits, no? Doncs bé, aquesta, la Badwater, la prova que passa per aquest punt, és la que aquest any va afrontar la corredora valenciana Carmen Pérez. És una veterana de les curses de resistència, ha estat, entre altres, segona a la mítica Espartatlón, a Grècia, també una prova duríssima, i té els rècords estatals de les 6, les 12 i les 24 hores. La seva parella, l'Ivan Penalba, que l'hem tingut diverses vegades aquí al Xip Groc, també és un crac d'aquestes distàncies, de les curses d'ultra resistència. La Carmen té una història molt particular. Ella treballava en un gimnàs i l'any 2010, a través de l'Ivan, es va animar a córrer. Tenia 28 anys i la cosa, atenció, va anar així, comença a córrer i de seguida fa això.

Es verdad que me dedico al mundo de las actividades dirigidas en un gimnasio, pero yo no corría nada. Yo corrí la carrera de mi pueblo, que eran 8 kilómetros, y a los 15 días corrí el Maratón de Valencia. Eso sí, estuve una semana que no me podía ni mover.

Després em deia, això és el que no s'ha de fer, eh, Pere? Efectivament, no s'ha de fer, començar a córrer i al cap de 15 dies fer una marató sencera. Ja vèieu, en tot cas, que li va la marxa, però ella no va parar. Ha fet molts anys de muntanya, amb curses com l'UTMB, al Montblanc, i després es va passar a l'asfalt. Hem repassat part del seu currículum, eh? Però arribem a aquest estiu. La Carmen i l'Ivan es planten cadascun a la Badwater, una cursa que ella ja coneixia perquè havia fet l'assistència a l'Ivan uns anys enrere i en aquell moment es va quedar, literalment,

El recorrido es una locura porque no es un recorrido llano, sino que tiene 5.000 metros de desnivel positivo y la característica fundamental es la temperatura que hace. Lo tiene todo, todo loco, todo lo extremo lo tiene esa prueba. Entonces me enamoré completamente y dije aquí tengo que venir yo.

Buf, són ganes, eh? Sí, no només és pensar-t'ho, tenir la idea, sinó que després el primer que costa és accedir-hi. Només hi ha 100 dorsals.

Ah, només 100, és a dir, només 100, entre cometes, privilegiats poden córrer aquesta cursa.

Exacte, jo crec que l'organització només es fa responsable de posar en perill la vida de 100 persones que no volen sortir. En tot cas, cal tenir un currículum esportiu extraordinari, del màxim nivell. Per exemple, la Carmen havia fet l'espartatló en aquests recursos espanyols. Van dir, vale, tens el nivell. Però tot i així, això no t'ho garanteix. L'organització després decideix qui hi entra i qui no. En aquest sentit, ella ho va aconseguir i. Va veure que també hi havia condicions dures, perquè entre altres, en aquesta cursa no hi ha cap avituallament, repeteixo, en una cursa que s'arriba a més de 50 graus, ni un sol punt amb una trista ampolla d'aigua per poder-te alimentar. Cap avituallament en tot el recorregut. Bé, un cop l'havien acceptat, comença l'entrenament, perquè el repte és habituar el cos a temperatures extremes. La veritat és que aquest estiu, lamentablement, això ho hem tingut fàcil, però després també a recuperar-se. Ella ho va fer així.

Los últimos tres meses antes de ir a la prueba, entrando todos los días 30 o 40 minutos a la sauna. Y luego, bueno, pues distancia y desnivel, pues el entrenamiento diario constante, buscar puertos de montaña, subirlos y bajarlos en tiradas largas de 50, 60 o 70 kilómetros. Y luego buscando estrategias de bajar la temperatura con hielo, con tejido. Hay unos tejidos especiales que mojándolos te bajan la temperatura.

Normal que et xiulessis.

Exacte, se'n va escapar, eh? No, no, no, molt gràfic, molt gràfic. Què m'estàs explicant? Doncs bé, tot i aquests obstacles, la Carmen va anar allà, va començar la cursa i va fer història, perquè va guanyar la cursa femenina, va ser segona de la general i va fer nou rècord femení de la Badwater en 21 hores, 5 minuts i 32 segons, corrent sense parar sota aquesta temperatura extrema. I no ho diem per dir. La sortida ja va ser difícil. Estaven a 46 graus de temperatura, i a més amb un vent molt càlid, que t'asseca molt, que et deixa sempre amb aquella sensació de tenir molta set, i després va arribar el moment més bèstia. Tothom ho té clar, és quan travessen els corredors aquesta Vall de la Mora. Aquest any, quan van passar per aquell punt, van arribar als 53 graus. I esclar, li hem preguntat què se sent corrent, tu vas viure-ho, David, caminant, doncs corrent amb aquesta calorada, la sensació és aquesta.

Pues que te estás quemando como un pollo. Literalmente, es como si te pincharan como el pollo este a las y te vas haciendo.

Literal. Caminar no vaig caminar gaire. Recordo obrir la porta del cotxe i fer quatre passes, perquè no convidava gens caminar-hi. Com un pollastre, exacte, t'estan allò col·locant dins d'un forn.

T'estàs coent per dins. Exacte. Efectivament. I això, a més, va passar, atenció, entre els quilòmetres 140 i 200 de cursa. Per tant, és absolutament inhumà, amb tot el cansament i tot l'esforç que ja portes, trobar-te aquestes temperatures. En tot cas, la Carmen ho va superar així.

No puedes dejar de beber. Estás vestido sin equipo de apoyo. Vas en un coche, evidentemente, y te lleva todo el agua, bebida, o sea, toda la bebida isotónica que tengas que llevar y cantidades de hielo a tope. O sea, el hielo ese día allí vale oro y es súper importante.

En tot cas, tot va sortir rodat i es va acabar trobant tan bé que va acabar fent molt millor temps del que pensava. Un dia rodó malgrat les dificultats perquè havien calculat que faria prop de 26 hores i al final va anar 5 hores més ràpid.

Salí súper tranquila. Yo creo que eso fue clave. Salí sin presión, salí a disfrutar de la prueba, a vivir la experiencia con mi equipo, con música, iba cantando. O sea, al principio de la prueba salí tranquilísimo.

Vols saber el secret, David? Sí, digue'm. Per si t'ho preguntes, com s'ha superat la Badwater, no? Doncs la Carmen Pérez anava cantant aquesta cançó.

Què és això? Això jo no la coneixia, m'ho va explicar quan feia l'entrevista. Ella té, de fa molts anys, un amic seu de Vilafranca del Penedès, li va dir, tu has de ser com una serra, que has d'anar sempre rascant, rascant, rascant, no aturar-te mai. I llavors va agafar com a himne personal aquesta cançó que es diu. El baile del serrucho. El baile del serrucho. Sí, sí.

La desconeixia totalment. L'Oriol, que és l'expert musical, coneixes el baile del serrucho? No. No, no, però me l'apunto perquè. El nostre tècnic diu que sí, que la coneixia. Que la ballada, diu fins i tot.

Sí? En part, la pròxima marató jo ho veig, tenir aquesta cançó animant. En tot cas, per ella és una autèntica inspiració, ha funcionat, això no es pot negar, i va ser una de les ajudes per arribar al moment de la meta. Un moment surrealista. Explica la Carmen que anava acompanyada de la seva cap d'expedició, que van entrar juntes, i que reien i ploraven alhora.

Nos íbamos riendo porque yo me preocupaba si iba a llegar bien peinada para la foto de la entrada a meta. Entonces fue un poco igual, los últimos 500 metros igual lloraba, igual me reía. Pero bueno, fue súper emocionante, una felicidad extrema.

En tot cas, la història d'una autèntica proeja, eh? La Carmen Pérez, Abadwater, guanyadora femenina amb rècord de la cursa i segona de la general, darrere de només el vencedor masculí. El seu pròxim repte, per cert, intentar millorar el rècord estatal de les 12 hores i estrenar-se l'any que ve a la Maratón de Sables.

Tot que siguin curses ben caloroses, eh? Li va la marxa a la Carmen. Bé, allà, al desert del Sahara,

potser a ella li sembla que fa fresca i tot.

Ara m'he recordat de la meva àvia, que sempre deia una cosa, quan no volia anar a algun lloc, sempre deia, ja hi poden estar-hi bons, doncs això. Ja hi poden estar i bons. Això sí, tots els elogis del món a la Carmen Pérez, perquè el que ha fet és una autèntica progessa. Ens traiem el barret.

Vinga, i avui de l'esprint final en podríem dir l'ascens final, perquè els amants de la muntanya estem d'enhorabona. Els catalans Brubus Om i Marc Miralles han estat premiats, juntament amb l'aragonès Rubén Sant Martín, per la nova via que van obrir al Hieropajà, als Andes peruans. Han guanyat el Piolet d'Or, que és el màxim reconeixement que es pot tenir en l'alpinisme mundial. Tirant de tòpic, podríem dir que són els Oscars de l'alpinisme. L'han batejada, aquesta nova via que van obrir, com l'essència del compromís. Són els primers catalans a guanyar el Piolet d'Or. Els donaran el premi d'aquí dues setmanes i, per tant, tot el reconeixement.

Doncs mira, em va posar sobre la pista precisament la Berta Torrades, que li agraïm l'enhorabona al Brusom i al Marc Miralles Piolet d'Or, que, com deies, és els Oscars de l'escalada i això s'ha de felicitar. Gràcies, Pere, fins la setmana que ve. Adéu.