Els millors plans per al cap de setmana del 4 de setembre

3 minuts i mig arribarem al punt de 3 quarts d'11 del matí i els divendres a aquesta hora. Recomanacions pel cap de setmana amb una taula fantàstica. Avui amb Lucía Ramis, Artur Ramon, Francesc Soler, Robert Prat, Marta Viana i Armínia Soler. Bon dia a tothom. Bon dia. Bon dia, Armínia. Vostè també farà recomanacions, aquest any? Obvi tant. Ho has demanat i així ho faré. Molt bé. Llucia, comencem amb tu, va.

Mira, una proposta que forma part de la nostra cultura, però que segurament no hem vist mai en directe. Aquest diumenge, al matí, entre les 10 i mitja i les 12 i mitja, hi ha el 62a Concurs Internacional de Gossos de Tura a Ribas del Freser, al Camp de Futbol Municipal.

Allò que va, passa a l'esquerra, ja, ja, ja, coloma. Ho has vist a TV3, segur, qualque vegada. Sí, m'agracia, t'ho feia, això.

Bueno, els gossos de Tura, guiats pels seus pastors, han de conduir les ovelles, portar-les a uns tancats, és una mostra de competició i d'estresa. Bé, els gossos han de portar les ovelles en una exhibició que posa de relleu aquest instint i aquest treball en equip entre el pastor i el gos. Aquest concurs es va començar a celebrar a Ribes de Fraser l'any 1948, llavors estava impulsat pel gremi de ramaders i l'Ajuntament, era un homenatge als pastors, que era gent que vivia aïllada gran part de l'any, i celebrava el dia que baixaven les ovelles en la muntanya, era una reunió de pastors, i l'ànima d'aquest concurs era el veterinari, un veterinari que s'anomia Agustí Franco Franco. I va tenir tant d'èxit que l'any 1955 el certamen es va exportar ja a Uñate, al País Basc, ja com una festa entre pastors sense competitivitat. I quan Agustín Franco Franco va morir, que va ser en un accident de moto, es va deixar de fer aquest concurs, però havia calat molt fondo en els participants, entre els quals hi havia els germans Joan i Josep Armengou, que son pare havia estat molt amic de l'Agustín Franco, i llavors aquests germans, amb ajut de l'alcalde de Berga, van organitzar el seu propi concurs a Castellà de Nuc el 1962. Tot això us he portat una entrevista que Jordi Pardinilla ha fet als germans Armengou a l'Arol, que és la revista cultural del Berguedà, Llavors, Ribas de Frazer va reprendre el concurs el 1971 i a partir dels anys 80 van sorgir noves proves com les de Soja, llavors Ciprades i Canillo, Andorra. Llavors, l'any 1988 es van signar els estatuts per constituir la Federació de Concursos de Gossos de Tura dels Països Catalans i ara té aquesta projecció internacional amb participants de diverses regions de Catalunya, de França i d'Andorra. Llavors, més que un concurs, és una festa que reivindica la cultura ramadera, la importància del gos de Tura i que es vincla amb el passat rural. Llavors, els darrers anys el concurs ha anat entenomenada, cada vegada hi ha més públic, hi ha cada vegada més participants, i aquest diumenge hi ha aquesta competició a Ribes de Fraser. Però, a més a més, aquest concurs inclou activitats per a tota la família durant tot el cap de setmana. I el dissabte hi haurà animació infantil, jocs tradicionals, exhibicions amb boques. No sé què faran aquestes oques.

A veure si no barregin els gossos amb les oques, perquè.

També hi haurà degustacions de formatge i vins i el diumenge aquesta competició i, a més a més, una fira artesanal.

Doncs queda recomanat. Concurs internacional de gossos d'Atura a Ribes de Fraser. Artur, vols començar també amb una exposició, en aquest cas, al Palau Martorell, que acaba aquest cap de setmana. Sí, és una exposició que

m'ha agradat molt, al Palau Martorell, d'aquest fotògraf que tots coneixerem, Steve McCurry, per la famosa foto d'aquella nena afgana que ens mira amb uns ulls verds meravellosos. I aquest és un fotògraf, un dels grans fotoperiodistes, nascut a Filadèlfia el 1950, i que el 1979 es va consagrar quan va passar cap a Afganistan, on va fer totes aquestes fotografies. Que sempre tenen un rerefons humanitari i va creuar la frontera de Pakistan disfressat portant els rodets lligats a la roba per poder aconseguir totes aquestes imatges que són icòniques com es veuen a l'exposició que hi ha unes 150 fotos que el que m'agrada és que no segueixen un discurs cronològic és a dir, són de diferents moments i de diferents llocs però sempre amb aquest vincle. Entre la part humanitària i la part més de la naturalesa. Aquesta nena és molt curiós perquè el seu nom és Charvat Gula. Al cap de 17 anys la van anar a buscar, la van trobar. A National Geographic pots veure la foto de la nena amb 17 anys i 17 anys després. I aquestes dues fotografies el que expliquen és el pas. D'una persona que va perdre els seus pares amb 7 anys, que va haver de suportar tota la invasió russa d'Afganistan. És a dir, una persona que pràcticament mai ha pogut ser feliç. Aquests ulls. Són mítics. És mítica, aquella imatge. Tot el món literaris, no? Absolutament. Totalment. I és la primera vegada que la fotografiaven. No l'havien fotografiat mai, en aquella nena, i no li va agradar la foto. Ah, no? No, el mocador de Cadulla deia que estava trencat. Això no li va agradar gens. I és la foto més coneguda, més icònica, però a part d'aquestes, doncs hi ha moltíssimes. El Palau Martorell està fent una sèrie d'exposicions molt bones, que cal destacar, i aquesta la podem veure fins diumenge. Doncs queda recomanat. Francesc, vols parlar d'un bar?

Sí, el primer bar queer català.

Venim. Farem tots, la nit de tots, es bulla tots. Tampar si és l'hivern com si és l'estil. L'espectacle neix, la nit somriu.

Aquesta és la gràcia i el tret distintiu d'aquest bar, que és un bar queer català. Per sorpresa de ningú, l'oci nocturn enfocat al col·lectiu LGTBI és molt majoritàriament en castellà, des dels noms dels locals a les cançons que s'hi senten o els espectacles que s'hi fan. Doncs bé, el Mercès, ubicat al carrer Villarroel 26 de Barcelona, es proposa, just al contrari, promocionar el petardeig català, música de Núria Feliu, el pop actual, shows de transvestisme a quilòmetre zero o intercanvis lingüístics organitzats per la plataforma Treu la Llengua. A tu t'interessa?

Aniràs al bar? Per què no? Jo estic obert a tot, Ricard. I tu?

Obert a tot, sí. No, jo sí. A mi m'interessa. Fa festa, això, no? Fa festa, sí. Total, només faltaria i el pa tardet, ja es diu. Faran la festa allò, l'iolé, no? Sí, ve d'aquí, ve d'aquí.

I a ningú li demanen el carnet de gai per entrar, eh? És a dir, que pot entrar-hi tothom. Això ningú ho ha dit, això. Hi ha gent que diu, és un bar gay, no podré entrar. Home, sí, he vingut davant el carnet, endavant. Pots entrar, i clar. Sí.

Jo estava pensant, la Núria Feliu era una senyora, no? Sí, home, sí. Ah, no? Perquè m'ha semblat.

No. Però és una icona. Sí, home, una icona. Gay catalana i tant.

Vinga, Francesc, avança, que si no. No hi aniré. És una mala idea que vostè estigui aquí.

Espera, lligat amb això, vull aprofitar per recomanar un assaig que porta justament per títol Gay Bar, on l'autor, Jeremy Atherton Lynn, explora l'evolució dels bars gais durant el darrer segle i mig. Un espai sovint que, per a molts, entre els quals m'incloca, ha estat un espai fonamental, un espai de refugi, de descoberta i de llibertat. Marta, què més? Jo avui em quedo a Barcelona

i vull parlar del Festival Rumba.

Som al mes de setembre, encara hi ha molta gent de vacances, però també hi ha molts altres treballant, per tant, jo convido que anem tots. És un festival que es fa a Plaça Catalunya. I també vull dir que normalment potser no t'endimana amb aquesta plaça a Catalunya, perquè està plena de turistes, llavors potser també és una manera de tornar amb aquesta plaça mítica de la capital catalana. Recuperar-la. Des d'avui fins diumenge hi ha moltíssima música, també hi ha foodtrucks on podem menjar de tot, mentre es fan homenatges a Peret, a Gato Pérez i Ramonet. Avui, per exemple, hi ha un dels moments que serà amb la gran nit de Peret, on el seu. Net, el Dani Pubill i 10 músics més faran un concert dedicat al rei de la rumba catalana i haurà col·laboracions especials com a Muchachito, Bombo Infierno, Omaru, Jalimón i dissabte homenatge a Gato Pérez i diumenge a Ramonet. I Armínia, tu què? Bueno, bon dia, com esteu?

No, no cal que presenti l'espai. Benvinguts a aquest espai cultural, que presentaré coses de cultura catalana normal, eh? I no abans puins, o com es digui, ni rombes. Vostè farà recomanacions d'activitats? Ni retrospectives. Bueno, vagi la recomanació. Bueno, endavant amb la sintonia. No, no hi ha sintonia, Armínia. En primer lloc, us vull convidar a tots demà a la Comptal Vila de Ripoll a l'obra de teatre del Toni Albà, Locus Operandi. Això és cert, eh? És la funció demà a la tarda. La funció, exactament, comença a les 7 de la tarda fins a dos quarts de nou del vespre i això ho fan al Teatre Cinema Comptal. El Toni Albà és un artista que coneixeu tots i que ho fa molt bé. Molt bé. L'obra de demà va sobre un músic que arriba a un concert, però quan és allà es troba que l'orquestra que l'havia d'acompanyar no hi és. I a partir d'aquí l'Albaia fa lo seu. Invita el rei, explica xistes. Demà Ripoll, això. Demà la compta al Vila de Ripoll.

Us hi esperem a tots. Robert, què més? Doncs ha començat ara, fa una estona, l'Extrem Barcelona, el parc del Fòrum, festival d'esports, bici freestyle, skate, patinet també, entrada gratuïta, això és important pels catalans, no heu de pagar res. Tot el cap de setmana, setmana d'esports extrems, d'acció, es completa també amb xous de música, cultura urbana a la zona del Fòrum, 3x3 de bàsquet, també hi ha futbol de carrer, el de tota la vida, l'Street Football, i la Sincrorace. Què és la Sinclor Race? Doncs anar al gimnàs solament ja és de boomers, és molt clàssic, de carca, diries, massa convencional. Segur que heu vist pel carrer gent que corre molt musculada, que porta peses a les mans i que surten d'un gimnàs i fan una mena de circuit amb peses.

Això diríem que és el crossfit. A Barcelona passa, això? Sí, sí, ho veu molt. Però com és, això?

Fas pel carrer i veus que hi ha gent que està corrent i porta peses a les mans. I els turmells també, no?, a vegades. Sí, els turmells també. Ah, molt maco, o sigui, com l'esclavisme d'abans, amb cadenes i pedres, però ara molt bé. Bàsicament, surten del gimnàs. És el nou esclavisme. I pagant, i pagant, a més. Normalment són gimnasos de planta baixa, que són com antics, funcionen com si fos un gratge. Què vol dir això? Bueno, i aquesta modalitat.

Són els caps de setmana, es deu veure més intensament, no?

No, no, ara al migdia. Ara ja és vera que hi

ha molt de gimnàs que té com un aparador, que la gent està fent gimnàs. Això sí que ho he vist, sí.

Ho ensenyen tot, ara. I tu passes per allà i els veus fent. Hi ha molts gimnàs locos, també. Per això la gent no va al gimnàs, la gent que hauria d'anar-hi més,

perquè fa molta vergonya. I veus molta gent que corre sense samarreta, també. Volta. Això vas carrer o? Això és il·legal, no està permès. Doncs en veus.

Això és una mena de crossfit que ja ho tenim més o menys assumit. Aquí, en l'extrem, fans al Synchro Race, que és una nova modalitat d'aquest crossfit, que és fer fitness però amb parelles. Masculí i femení, està enganxat molt fort, combina córrer un quilòmetre i dos cents metres i a partir d'aquí és un circuit dividit en quatre blocs de peces, exercicis de força i tal, i aquí al fòrum ho podreu agrair.

Lucía, i aquesta proposta que ens fas és Arribes a farcer, ara?

No, ara faig un combo d'Històries dels fantasmes de Siri Husbeth i el documental biogràfic Siri Husbeth, La dansa del jo. El llibre el publica Edició 62 i el documental el podeu veure filmint. Siri Husbeth és una de les autores i autors, o sigui, en conjunt, perquè quan se'n diu autora sembla que només sigui autores, estic parlant en general. És una de les més interessants ara mateix, una escriptora molt bona que durant molts, molts anys ha estat coneguda com la dona de. Llavors, de fet, a ella alguna vegada li han fet entrevistes i li han preguntat com és la dona de Paul Auster. I ell, en canvi, explicava que ella és la intel·lectual de la família. Paul Auster va morir el 30 d'abril de 2024, després d'uns disgustos familiars molt bèsties i d'un càncer. Va morir més pel tractament que no pas per aquest càncer. I en aquell moment feia 43 anys que estava casat amb Siri Husbeth. Llavors, Històries de fantasmes són una mana de memòries sobre la seva vida junts, però també és un llibre sobre la pèrdua i tot allò que queda després de la pèrdua. Per exemple, ell explica que troba a faltar en Paul Auster, el troba a faltar a ell, però sobretot troba a faltar al nosaltres. Que és I que hi ha entre en Pol i Nasiri. I els fantasmes estan en els textos escrits, tant en els textos d'ell com en els textos d'ella, cartes a Miles, que és el seu net, que va escriure Pol Auster abans de morir, notes que es deixaven l'un a l'altre, llibres, però també a la casa i en les presències que hi ha a la casa. I a la seva obra Hus vet sempre una literatura i neurociència perquè ella investiga com interactua en la ment, el cos, les emocions i la identitat. I en aquest llibre fa tot això a través d'una història d'amor i a través d'una història a una família, de les dificultats que implica tant estimar com el fet de crear una família. Llavors, això és el llibre, i després també hi ha el documental, Siri Hus, Bet la dansa del jo, que és un retrat conduït per ella mateixa. Ella explica els seus orígens a Minnesota, per què va anar a Nova York, com va començar a escriure, la relació amb sa mare i les seves germanes. Llavors, veiem la casa de Brooklyn, de la qual parla tant en el llibre, i és on vivien en Paul Auster i na Siri Hus.

És una casa on va anar una vegada Sergi Pàmies, té un conte que ho explica, no? Una vegada que va anar a sopar allà,

a casa seva. Sí, sí. Llavors, la major part de la seva obra la van escriure allà. Llavors, també hi ha entrevistes amb en Paul Auster, ja malalt, ja sap que segurament morirà, també a la filla en comuna, Sophie, i al seu net, en Miles. Llavors, en tot això, tant en el llibre com en el documental, la memòria es converteix en text. Ni el llibre ni el documental són morbosos, tot i que tracten temes molt íntims, i són preciosos tots dos. Llavors, agafes afecte per aquesta família, hi ha reflexions de vida molt, molt valuoses i et quedes amb aquesta esperança cap a la humanitat. Doncs els recomano moltíssim tant el llibre com el documental.

Històries de fantasmes i la dansa del jo. És a filming. Artur, on ens portes?

Doncs mira, vaig veure una exposició just abans de marxar a vacances que em va sorprendre molt d'una persona que veu tenir aquí, d'una artista que és Juana Dolores. Home, sí, a la Virreina. Eh? A la Virreina, sí, és una exposició molt petita que hi ha a la Virreina que es diu Declaració d'Amor a Lenin i que bàsicament es basa en una peça de vídeo i després hi ha com dues instal·lacions. Les instal·lacions estan amb dos miralls, un es diu primer autorretrat en el que es recullen també. Des de les cartes als reis, els carnets d'ella de petita, etc. I després la història de la consciència de classe, en què simulen dos Kalashnikovs i després hi ha tots els símbols del comunisme. Jo tota la part, diguéssim, polèmica, tota la part aquesta de la Juana Dolores m'interessa menys. A mi m'interessa el fenomen per diversos motius. El primer, recordem com comença. Comença utilitzant la televisió com a arma subversiva. La famosa entrevista del 324 de Xavier Grasset, una de les entrevistes més tenses, caòtiques i incòmodes de la televisió catalana, i divertides, que es va fer viral i que gràcies a aquesta entrevista ahir estava Juana Dolores. Dolores asseguda a l'àgora dels matins.

Sí, sí, i han de posar valor. Bijuteria, l'has llegit? Els poemes de bijuteria?

Sí. A mi m'agraden molt. Sí, sí. No, no, és que està molt bé perquè. Clar, o sigui, la història és que ella s'ha fet la figura a través de sobretot d'aquestes polèmiques.

Però com ho fan molts. Albert Serra també va ser un artistàs, no? Sí. Passa que hi ha una cosa que a mi m'interessa molt, que és la utilització de la televisió. És un fenomen que aneix als anys 60 amb Dalí, bàsicament. Tant amb les seves coses d'espots publicitaris com les seves extravagàncies. Després Andy Warhol ho recull i Juana Dolores ho perfecciona. I és aquesta cosa subversiva. Després tot aquest discurs de consciència de classe, de feminisme, m'interessa més o menys, però a mi m'interessa la part estètica, que és la que reivindico aquí en aquesta exposició, que és l'última exposició, a més, que va comissariada a l'Antirroma, abans que deixés la Virreina per ser el nou director del MACBA. Per tant, està fins a l'1 de novembre i m'agrada molt aquesta idea de fer de la cosa disruptiva una mena de resistència tan política, estètica, aquesta idea que podem compartir o no, però de l'amor romàntic, segons ell, és una cosa burgesos, com ho és pràcticament tot, i en canvi aquesta idea de la potència de l'amor subversiu, combatiu, aquesta declaració d'amor a Lenin. El vídeo no té pèrdua, eh? És ella amb una caputxa rosa, amb l'estètica dels comunicats d'ETA i fent tota una sèrie de declaracions, però darrere de tot això hi ha poesia. I el cap de setmana, Roger Escapa, bon dia. Què tal, bon dia, bon hora, com esteu? Què ens espera Catalunya Ràdio?

Doncs mira, demà tornem i ho fem amb una vella coneguda d'aquesta casa i d'aquest programa, que és Anna Pardo de Vera. La coneixem bé, ha tingut uns últims anys molt agitats, la història de la germana, la investigació, el cas Zapatero, persona que coneix bé, vau poder entrevistar l'any passat al matí de Catalunya Ràdio, la Isabel Pardo de Vera, i és un blanc de l'extrema dreta, i demà la sentirem per un dia, el retorn de l'Anna Pardo de Vera al suplement. I diumenge tenim una història d'aquestes que ens fan posar els pèls de punta perquè un part amb 15 minuts a casa d'una criatura que venia de natges, de cul, i els pares van seguir les instruccions del SEM per telèfon i tot va sortir bé amb només 15 minuts. És una història que tenim tots els números. Una infermera. Aquelles històries que tenen tots els números per acabar malament, però tenim un final feliç i crec que val la pena també explicar-lo aquí al suplement aquest cap de setmana.

Doncs a partir del 6 del matí dissabte s'hi posa l'escapa. Robert, i futbol també?

Sí, diumenge a un quart de cinc de la tarda València-Barça, les Noves Espanyols-Sevilla, a segona dissabte Sporting Girona a un quart de cinc, i no feu un cap de setmana llarg, no planegeu res, res per dilluns, perquè dilluns juga el Sabadell. De fet, no farem ni el matí de Catalunya Ràdio. Festa major. Estem tots concentrats dilluns per aquest Sabadell-Córdova, dilluns a quarts de nou.

A més, és festa major, com diu el Roger, per tant, també estarem de celebració. Esperem, esperem. Buena festa major, Roger. Igualment. Vinga, Llucia Ramis, Artur Ramon, Francesc Soler, Robert Prat,

Marta Diana, Armínia, sí, Marxi. Adéu.