Els pòdcasts de cultura

Son. Els millors fosques a l'app i el web de Catalunya Ràdio.

Benvinguts a una nova edició de Som tot cas, el programa de Catalunya Ràdio que vol posar en valor tot el que es publica en el format poques a Catalunya Ràdio i el Transcat. L'emissió d'aquest programa és, si no sou usuaris del contingut en forma d'episodis, que us vinguin ganes. Volem que tingueu aquella sensació que us esteu perdent coses per aprendre i per, per exemple, entretenir, dir-vos: Avui us volem ensenyar continguts de cultura de la mal anomenada, crec jo, alta cultura. Aquests són poques que tot just ara estan en actiu. Però també farem alguna ullada al catàleg enorme que es pot recuperar sempre que es vulgui a Catalunya Ràdio i el Transcat. Se un pot cas. El cas de Catalunya Ràdio també són cultura, un és inclassificables, de David Escamilla i Ricard Planas, inclassificables: viatge arreu de Catalunya, busquen espais d'art, estudis creatius, Museus i fundacions per establir una conversa i un diàleg divulgatiu i distès sobre diferents disciplines artístiques, amb un convidat de rellevància mediàtica en el seu camp i de molta popularitat entre el gran públic. Per David Escamilla i perquè programa són poques, quina és l'essència inclassificables?

L'essència inclassificables és Comprendre, entendre, sentir com pensen, com funcionen, com reaccionen les mans inquietes, els creadors, els artistes que són inclassificables, és a dir, una ment inquieta, onament creadora, un element que genera coses des del no res o des d'algunes referències concretes. un element que funciona diferent. No funcionen paràmetres de vida quotidiana, no funcionen paràmetres de, diguéssim, pensament racional- cartes hi ha -sinó que funciona per uns inputs, per uns estímuls, per unes, per unes connexions de vegades misterioses, de vegades imprevisibles. No, el que, en el cas de sorprendre l'obra d'art, d'una pintura, d'una escultura, d'una arquitectura, d'un, d'una, d'una acció gràfica que ens sorprèn, d'un estímul visual, és la imprevisibilitat, la, la novetat, la inclassificable habilitat. Per tant, el nostre programa inclassificables, al nostre podcast a Catalunya Ràdio, entrevista i parla amb més inquietes que són inclassificables. Inclassificables vol dir que són tan creatives, que són tan lliures, que són tan singulars i tan úniques que són absolutament, estan fora de qualsevol classificació i de qualsevol taxa o nomia. Per tant, el que fem en el programa no és entrevistat, no és un programa periodístic, no és un programa de saber el seu currículum, sinó que senzillament és mitja hora en l'acte. Experimentem, contactant amb ells, interactuen amb ells, experimentem i veient i escoltem i sentim en temps real com pensa, com connecta idees, com raona, com crear una ment inquieta, onament creadora, onament inclassificable,

i per què ens fa bé l'art perquè creus David Escamilla, que és enriquidor per a la persona i per a la societat veure un quadre, tocar una escultura o, per exemple, observar un espai arquitectònic únic.

L'art és essencial per a les nostres vides. Si tot fos pràcti­ citat, si tot fos sentit comú, si tot fos gestió de la quotidianitat, és a dir, omplir la nevera, comprar paper de wàter, a pagar les factures, deixar-nos afaitar Arnús, perdó, cagar, pixar, etcètera, si tot fos purament gestió de la quotidianitat concreta, la nostra vida seria insuportable. La vida humana seria una vida purament. Ja no, ja no viuríem, sinó que estaríem sobrevivint. Per tant, no parlaríem de violència humana, parlarien de supervivència. El que ens fa éssers vius, completament vius, com a éssers humans, com a condició humana, és la capacitat de somiar, d'imaginar, de crear i, per tant, tot allò que no té a veure directament amb lo pràctic, amb l 'concret. I aleshores, aquesta és la gran invitació, és la gran proposta que ens fa l'art. Qualsevol expressió artística no remet a re pràctic, a re concret, sinó que remet a la part humana més onírica, més creativa, més misteriosa, més inclassificable. Aquesta és la gran funció de l'art que ens fa redescobrir, dir-nos a nosaltres mateixos com a éssers humans, en dimensions, en en en sensibilitats que moltes vegades hem oblidat, perquè ens obsessiona la gestió, la pura gestió, de la vida quotidiana i classifica Plaza

ha tornat en la segona temporada del seu catàleg -que es pot trobar altres cat. Escoltem aquesta conversa amb un dels inclassificables per excel·lència, Albert Serra.

Concepte: el teu mètode de treball. No li has posat sempre molt d'èmfasi. Algunes vegades, per molta gent ha sobtat: explica un zulo, una mica i i per què has adoptat aquest mètode de treball, que és el que et fa sentir més còmode respecte a altres no

Tantes mètodes de treball de tanta gent. No és que hi hagi dubte d'aquest mètode. Si aquest mètode hem adoptat, a mi m'agradaria on hi ha un punt de fatalitat en una cosa que sí

Cobla casual, causalitat, no més que casolà.

Si fatalitat, junio y tú y els extremismes, no, perquè això deixa de ser el que més o menys és el que defineix. Llavors la resta s'ha de no. D'alguna manera només n'hi ha un de mètode possible. Ha vingut a buscar el mètode tu, Albert. Sí, perquè respon a una idiosincràsia porxo de la resta de l'academicisme. Clar és que vas a una acadèmia i un altre tsunami al seu marit.

Tothom diu que s'ha de fer desaprendre moltes vegades el mètode que ha vingut a buscar. En què consisteix ha un element important

a l'inici és que això també estava a les avantguardes del segle XX, que és l'aspecte lúdic i es donen, en el meu cas, molta importància. I això, combinat amb aquesta, diguéssim facilitat, amb aquesta obertura que dóna la tecnologia digital, en què la borra una mica, dilueix les fronteres entre la vida i la ficció o no entre la realitat i el somni. Realment, en el procés de fabricació, potser en el rodatge, on això és més clar i la combinació d'aquests 2 elements portat bastant a l'extrem més jove,

molt bé, escolta, parlem del món internacional. Albert Serra és un artista català, és un artista d'origen banyolí i Banyoles, però és un artista catal, català, amb aquesta dimensió internacional de modes de Londres, Pumpido, París, Moltes, moltes coses, Venècia, moltes coses que ens, evidentment, com com veus aquesta cosa de dimensió internacional, d'entrada diria compte l'explicació. Perquè perquè pocs artistes d'aquí, sobretot la nostra contemporaneïtat, tenen aquesta dimensió internacional. Com és que has connectat amb aquesta dimensió fora?

tornaria a dir el mateix d'abans. Ells han connectat amb ells, han connectat amb ningú. Molt bé, o sigui, jo he fet una cosa que, d'alguna manera, té més possibilitats de ser entesa i apreciada en la seva justa mesura, amb gent que està molt al cas i que hi entén molt el que és l'evolució del cinema contemporani, que aquí també n'hi ha alguns que majoritàriament es dóna a altres.

En aquest cas és perillós per al cinema. Si la mirada evolucionada de què és el cinema en el segle XXI, Correa té claus de comprensió més fàcil, segurament fora,

però tingui clar que la gent que viuen amb un que no han activat, actualitzats, actualitzat,

som aquí tenim alguns referents. Pere Portabella sempre ha sigut una persona que tu, Fins a cert punt,

les admirar. Ara parlava més de la crítica i corrent de la gent a les institucions, pero sí altres. Evidentment hi ha hagut una tradició d'avantguarda, però sempre molt menys, molt escàs i molt minoritari. Altres països, com ara França, Itàlia o altres.

I David S apuntat una cosa que no només és un cineasta amb un codi visual que el basa en una sala de cinema, una pantalla de televisió, sinó que el pots anar a buscar en un museu exacte. Recordo una videoinstal lació en el Museu Reina Sofia de Madrid, espectacular, com també està convidat al Pumpido, la TED. Això ja és un vas comunicant i una relació bastant lògica. Però tu ara acabem de veure una acció que has fet en el museu Tamayo de Mèxic. No compti ascens en els espais ideològics,

e aquest cas és una mica diferent de tot el que us deia abans. Jo m'hi sento bé, però ells no se senten tan bé, ho encara no s'hi senten de la mateixa la mateixa naturalesa de l'art contemporani que té un punt així, una mica sobre els últims temps, de banalitat, de superficialitat en alguns casos, gènere, no hi ha una confusió bastant interessant, Perú no deixa de ser confusió i per tant, obres que són una mica més exigents, ja que només sigui per un temps. No fa poc vam fer aquí, a febrer, cotxe on aquella que és de 100 hores y finalment és fascinant, prou òbvies de submergir, hagis de fer les sonores, però qui has de submergir una mica seriosament per pots disfrutar.

Y en un temps en el que la velocitat i la fragmentació re d'on és el dia, serà de concentració. Abans, diguéssim, els 2 skills i els grans autors feien noves lones de 1.000 Pàgines, de 800 pàgines, i la gent estava davant de la llar de foc i tenien tota la tarda sencera, fins al vespre, per llegir aquella gran novel·la. Ara estem amb Twitter, estem amb interrupcions,

No s'han escrit molts llibres, ens han robat la tensió. Això és un llibre molt sentit. No fa pas tants que canalitzi aquest fenomen i és una mica més que res, perquè l'experiència profunda passa per la tensió prolongada i concentrada sobre una cosa.

Ho dius com una misèria Solberg: que el temps actual sigui en temps de fragmentació és una misèria. Això sense cap mena de donar,

perquè impedeix l'accés a l'experiència de l'art. En aquest cas, que parlem d'això, profunda, les seves, les seves pel lícules. Per això es confon la comunicació. Es confon amb una cosa que és d'una aparent comunicació i de l'art. Es fusionen en la moda, es fusiona molts mitjans i no hi ha diferència exacta que així és. Com deia, el quart disc no estaria mal, ja ve de lluny l'examen, de Twitter a l'art pop, l'execució no acaba de funcionar. Hi ha algú aquí que s'està perdent pel camí.

Potser en alguns casos ja es veuen l'acceleració, després cineastes com Kiarostami, altres gent que intenten frenar el temps, no on tu, com la intenten dilatar, perquè tu creava, és molt clar, has de produir, no si el mètode de producció, gravar molt i molt per saber de graves, molt per tenir, però perquè que et dóna moltes més possibilitats a l'hora de jugar a Torroella.

La veritat és que hi hagi Les bones, són molt més elevades. Des del meu punt de vista i en el context en què jo em moc, no sé si en altres contextos m'estranyaria, fins i tot també amb gent molt, molt llest, molt precisa, que pel fet de rodar més, no els anés més. Bé, seria un cas estrany. Però ara, com allò que diuen estudiar, i si no estudiés més, no sabràs més, en, general, fins i tot els més intel·ligents, si passen més hores,

és més probable que encara hi ha una pàgina a pàgina, perquè jo sóc una mica el sentit més l'Off Lesbian i passaré d'Albert Serra al Santi Balmes. Hi hagués un altre català universal. Acabo de fer un llibre amb ell. He venido la de mi libro, però és igual una conversa amb ell. El sentiment més m'ha dit el seu mètode de treball, atenció, i Albert Serra i Santi Balmes ara són cosins germans en el sentit més. Ha de fer moltes cançons, moltes, tu has de fer molt metratge, moltes hores per deixar-ne 10 en l'àlbum addicional final. Santi Balmes fa 30 o 40 cançons per deixar-ne 10, això és una feinada.

Joan Rigol, president del jurat, no va encarregar fer les intervencions. Sempre és un ídol meu sí, i sempre afirma: el 90% de tots els dissenys que feia anaven a la mesura directament. Clar és que és una tradició de la meva. Evoluciona això encara ha de ser més elevada, perquè si hi ha, té 500 arbres que l'última pel·lícula 2 hores,

El Santi Balmes, em deia: hi ha molts espermatozoides que surt, 95, 195 i molts espermatozoides. Això és un avanç, és una llei només i només a un que ho que que hi ha milions, és a dir, si seguim una mica les lleis de la natura, hi han milions d'espermatozoides que surten i volen triomfar. Tots 2 volen ser la pel·lícula de l'alberg o la cançó del Santi Balmes Només fa uns anys.

Potser la més interessant de tot això és el tema de la foguera que xuta. Has de tenir la capacitat de destriar, que també té un punt. Hi ha un punt de en un moment donat, en un moment, en un instant, perquè això, perquè algú altre, enviar a la foguera, no és, no és gens fàcil no l'atzar com un reglament.

El resultat no és tan sols aquesta tria en un moment determinat, fins i tot de més lluny. No, l'altre dia estava llegint una entrevista on d'escacs estava comentant una posició i estudien molt obertures vegades i diuen: tot això, he d'estudi i quan tu vas passar per trobar aquesta variant, al principi diu: Mira Tota una vida,

Volem sentir unes que estudiés això.

que és això El resultat, una acumulació, diguéssim de sabeu, acumulació d'experiències, etc. Que precisament és una cosa que avui en dia no s'entén tant amb la idea que estava l'èxit fàcil, etcètera. No que la gent jove té com la velocitat, si fins i tot amb l'èxit i clar, igualment com dèiem abans, fer una cosa profunda necessita temps. Hi ha coses que no tenen dreceres, simplement porten temps. L'andorra en bufeta, ho deia i diu: no pogués fer. Diu: 9 nens fent, no, cada mes només em pots fer

un i Només per cert. Al lavabo de Juande, al lavabo de la Fundació Lluís Coromina, si hi ha una part de biblioteca fantàstica, al lavabo que tenim, lavabo preciós, hi ha un llibre de guàrdia. En va fer allà. Bé, m'agrada lleugerament, el tinc aquí, la vela, plaqueta de cinema i una biblioteca, i el llibre Warren Buffet.

Aquí La Fundació Masó de veus, m'ha agradat, o menys ganes de llegir altres coses.

El mal a tenir un mínim d'educació financera és una cosa que no s'estila i que s'hauria de tenir, sobretot cinema. Sí, suposo que tot el que són produccions tenen una arquitectura darrere. Jo veig per no tot el teu equip i la Montse Triola, la Clàudia i tot de gent que que ajuda. I la veritat és que és un sudoku verds

en coproduccions internacionals, que és el que nosaltres fem una mica més i que ara la gent està anant. No s'han obert una mica això des d'aquí. Però, fins fa poc, i sospités sobretot d'una manera seriosa i enfocades al cinema d'autor, no hi havia tant. I sí que és complicat, perquè cada país té les seves lleis, la seva inclinació, les seves maneres, les seves obligacions, les ajudes públiques, il legals, en un trencaclosques, de fer-ho compatible.

Fransi ha tingut sempre una relació de de mort quasi a terra. No, si no va ser aquesta primera Sanitat, ja dic,

perquè jo m'interessava per uns temes, que ells també. interessant i així es va anar. No, no, mestria Escolta, parlem del concepte inclassificables.

Albert, m'està mal. Inclassificables. El cas de Catalunya Ràdio. A tu t'han dit que ets un inclassificable. Què vol dir un artista inclassificable? què vol dir un artista molt classificat? el també kenià, n'hi ha que esgoti aquest feixuc i no surt d'aquí qui. I després, si tenen el teu radar, al teu radar, algun inclassificable que t'agradi, que inspiri classificables,

vol dir una mica jo que sempre hi ha un misteri final que no. Jo crec que aquesta cosa, que no es pot acabar de definir del tot, suggeria, per tant, un conegut Etern. Sí, sí, bé, hi ha algú que escapa a la comprensió, no diguéssim la resta dels mortals, la majoria, i per tant així, per tant, és el que alimenta un mite més al contrari que el previsible s anti previsions acadèmic no havia realitzat. Ha utilitzat la paraula y la dimissió. això que tot aprofités d'un sever aliè a la policia Eliana y está fer qualsevol canvi. L'inclassificable, la mateixa paraula i dóna a entendre que no té una, fins i tot metodològicament, o fins i tot amb la manera de viure l'experiència de marges diferent de la resta.

Què passa que estem en un món molt classificat, en el que quan tu ets un inclassificable en el món de l'art, en qualsevol món, Pots arribar a incomodar perquè la gent que està davanter ho diu: a veure què, de quin pal baix. Es diu així. No aquest, de quin pal va, aquest va d'aquí, va tallar Per a l'altre.

També crec que també hi ha aquesta cultura de l'especificitat que la gent s'ha de especialista, aquest punt de transversalitat, jo crec que és enriquit moltíssim, tant en el concepte de la cultura i de les arts en, general, com com molts altres. Però parlàvem amb l'Albert i parlem de després de l'última pel·lícula que encara s'està promocionant. difícil que vaig tenir l'oportunitat destacant i la veritat és que va tenir una rebuda i la gent ha aplaudit molta estona i fins i tot aquest joc, no de d'entrar una altra audiovisual. Parlem ara de projectes futurs. No estàs treballant en alguna cosa que em penso que donarà a parlar sobretot sobre el concepte de la tauromàquia. I aquesta apreciació i aquesta aproximació,

com Bono, era un tema que va sortir una mica així espontàniament, tenia un interès especial. Però em van demanar si volia fer un documental i sempre contestava: no tinc temps, no m'interessa res, no tinc temps de final. Al cap dels anys, l'únic tema que estava malalt, accés, MEUR, que d'alguna manera et podies entendre que forma part de nosaltres, no aniré a fer un documental sobre Xina, problemes, llops, que restes, ja que són molt interessants, però que jo no puc, diguéssim, no hi puc aportar d'arrest i allà que segurament ho podran fer molt millor sobre no parlem d'una aproximació documental. Llavors l'únic tema que se'm va acudir, que tenia com un radicalisme i que precisament ningú quasi ve de fora, podria dir el mateix que jo faig aquí Ruiz, era jo. I gràcies també a la tecnologia digital, de la qual he sigut un abanderat i expert, podria dir modestament: es poden intentar aproximar, sinó descobrir coses d'una manera una mica diferent. Veurem fins a quin punt, perquè la pel·lícula i més en aquest cas d'això d'aproximació documental, és una recerca en si mateixa. I el camí més millor com més, millor dit que mai, forma part d'aquesta, no, d'aquesta recerca. l'essència una mica, del que s'està fent a no saps el que busca siguin. Simplement, estàs davant d'una altra cosa que té un pes molt i molt específic, que hi ha darrere la càmera, és a dir, les meves propietaris mantenen quasi cap llavor.

Per tant, cero prejudicis i obert, molt important,

oberta a tot el que troba, no al contrari, ens ha sobtat, de tots ells, molt exacta.

I la selecció dels 2: No havia Un personatge

que jo em volia centrar. En un moment intuïa que seria el millor. el que m'ha sorprès més que és la personalitat dels toreros. En concret, estem seguint 2, al final serà la perillosa de sobredosi. Un per què no és el ministre de Cultura de València, no és un que està en actiu. I són 2 la personalitat mateixa del món. Aquí sí que hi ha una cosa misteriós, sobretot per de gent bastant, jove, bastant o molt, fins i tot molt purista. Saps el que és el compromís, la tradició amb la tradició, amb aquesta cosa. Es pot entendre que això pot fer-ho per diners, per fama, gènere més o menys, ho podem entendre tots.

Però aquesta, per tant, molts residus a les àrees és un ritual.

Aquesta alta La motivació, es pot escapar una mica a molta gent, fins i tot de gent que ja és una mica contrària per l 'element, aquest, de la violència, etcètera. Però un cop saps, Ribes, a veure que té aquesta motivació, aquest compromís amb la part de l'IVA, com vulguis, no estètica, tradicional d'això, ja és tan fort que et faci unes altres preguntes amb enfoquem d'una altra manera. Hi ha un misteri diferent.

Estàs fent pensar verd amb el Ernest Hemingway, va estar fent pensar en Pablo Picasso, és a dir, la mirada d'un escriptor, la mirada d'un pintor i ara la mirada d'un cineasta, documentalista, és a dir, aquests trets, l'Albert Serra, inclòs, esteu fascinats per aquest univers, que és un univers ple de tòpics, però segurament profundament conegut, correcte,

Aquí has dit una paraula: no hi ha un component de tòpics del folklorista que d'alguna manera no és molt present i jo, personalment no m'interessa i l'he intentat evitar, que no puc centrar-me en això, això que té. Hi ha algú que escapa al túnel, que va anar més enllà i que fins i tot, una comprensió profunda és incomprensible fins i tot per mi. Vaig llavors a partir d'aquí, és on, Amago,

creu una cosa que és incomprensible fins i tot per tu.

fantàstic com a motor quan s'escau, no les lectures unilaterals, que és el que fan, és no codificar l'obra d'art. Interessant és que obrin portes i camins.

Farem aquí aquestes portes i camins s'han obert i s'obren sempre a l'app i web de Catalunya Ràdio. La llista inclassificables és llarga i Sacyr Lacuesta s'ha excavat mai. Traviata, RCR, Arquitectes, Estel Arraona, batutes o Aleix Font, entre molts altres.

L'artista, tot l'art ens emociona. L'art també són convers. Si has de submergir una mica seriosament, pot disfrutar. Miri, el que m'interessa és investigar tot tipus de material. Veiem també una mica la història de l'arc. El cos és un, es torna a sempre inclassificables. el pot fer és que ens descobreix l'art com mai l'havies vist. Llarg. Són històries anècdotes i secrets, de mans inquietes, inclassificables, amb David Escamilla i Ricard Planas els diumenges, cada 15 dies,

a l'app i el web de Catalunya Ràdio b disponible a la plataforma 3 són pot cas.

L'alta cultura té altres camins en l'univers, poques de Catalunya Ràdio, aprofitant el centenari del naixement d'Antoni Tàpies, que neix el pot cas avui és Tàpies: un diàleg viu i actual al voltant de qüestions que apareixen al llegat escrit de Tàpies en relació amb temàtiques prioritàries dins les nostres societats, així com de les diferents comunitats que la conformen. Cadascun dels episodis del cas que n'hi haurà al final, 13 formen part d'un cicle que es viu al mateix Museu Tàpies i en que participen persones provinents d'àmbits professionals diversos de la Cultura, Educació, Ciència Política, Medi Ambient, Salut i, fins i tot, ciències humanes i també, val a dir-ho, de diferents generacions. En aquesta conversa, sempre dirigida per Rita Roig, apareixen Eugènia Balcells i Pilar Bonet, que aborden el binomi art i espiritualitat.

Seguint les grans corrents estàtiques, la major part de creadors tenen aquestes 2 fites en el seu treball: el coneixement, investigar el coneixement i després, la branca que es desprèn del coneixement de la realitat, que és el comportament humà a l'ètica.

No, avui, i és Tàpies.

Avui és Tàpies amb Rita.

Benvinguts. Aquesta setena conversa del cicle Buyers Tàpies és un cicle que celebrem amb motiu del centenari del naixement de l'artista i on, cada mes, abordem un dels temes que Tàpies va tractar en els seus assajos, que ell va deixar per escrit moltíssimes paraules sobre moltíssims temes. I el que volem és demostrar que la paraula de Tàpies és més viva que mai, portant en una conversa amb 2 persones de contextos i generacions diferents, i abordar aquesta aquesta diversitat de temes que ell va tractar avui. Concretament, parlarem d'espiritualitat, que és un tema que ell va abordar molt els seus escrits. I és que ell considerava que, davant la idea que la modernitat ens acabaria d'alliberar de la fe i que deixaríem l'afer enrere, el progrés científic, tecnològic i polític havia d'anar acompanyat d'un progrés espiritual. I ell considerava que els artistes en aquest progrés espiritual i tindrien un rol fonamental. Avui desgranaré amb una mica quina hauria de ser o quin pot ser el rol dels artistes amb relació a l'espiritualitat, i ho farem acompanyats de la Pilar Bonet i Eugenia Balcells. Fa moltíssima il lusió de tenir aquí amb nosaltres. Us presento breument: la Pilar Bonet és professora universitària, és crítica d'art i duradora presidenta de l'Associació Josefa Tolrà i directora del Grup de recerca Visionarium. Marinada y Eugenia Balcells és un artista pionera de la creació audiovisual catalana. La seva obra ha viatjat arreu del món i una cosa que comentàvem ara, de, fet, amb la Pilar és que també l'espiritualitat l'ha acompanyada durant tota la seva vida i durant tota la seva trajectòria artística. Per tant, té moltes coses a dir sobre el tema que tractarem avui en dia amb. Començaré amb una cita d'un text de Tàpies -tots els teniu aquí els papers que acompanyen la xerrada sobre amb el fet de que l'art, ell deia, s'ha trobat sempre com un peix a l'aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l'inconscient i, sobretot, de moltes experiències mítiques i religioses. Amb aquesta frase, Jo crec que hauria de ser el punt de partida de la conversa. L'art s'ha trobat sempre com un peix a l'aigua en el món de l'espiritualitat. Què n'opineu vosaltres? no, sinó perquè. I endavant comencem a xerrar.

Endavant, Eugènia, sí, però jo abans, abans que res, voldria fer una distinció entre religió i espiritualitat, que és una cosa que el Tàpies navega d'una manera molt lleugera: passa d'un a l'altre. La religió és una suma de persones que tenen unes creences i formen part de un cert grup, i hi ha una estructura, inclús una societat que té una estructura i inclús una estructura de poder en alguns casos, Per exemple el de la religió catòlica que hem viscut nosaltres tan fortament aquí a Espanya. L'espiritualitat, per contra, és molt més íntima, és individual, és realment una introspecció interior per saber, Potser sabeu intuir què estem fent aquí, de què va tot això. una connexió amb unes, unes certes energies, això és totalment. Es pot donar el cas de que la religió i l'esperit tualitat es trobin, però no necessàriament -jo vull aclarir això abans de abans de començar aquesta conversa, que et sembla, em sembla molt encertada-

d'aquest subratllat, perquè jo també l'he passat i llegint els textos de Tàpies, que parla d'Espiritualitat, d'una petita y regió, exercir accessos, escrit d'ell o la infracció, és cert, però és cert que sí, que si parlem dels artistes i l'espiritualitat, parlem dels artistes i l'espiritualitat i no parlem dels artistes i la religió, que seria una altra borsa en un altre lloc i en molts altres casos. I jo vull explicar una cosa que sembla una anècdota personal, però per mi va ser com molt alliberador i aclaridor. Ara, fa uns anys, em van convidar i que va deixar em van convidar a fer una xerrada a Es Baluard, al Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma, sobre Miró i l'espiritualitat. Per això està molt amic en l'actualitat, Miró, espiritualitat. Jo estava preparant que per aquest motiu que la carn era Amorós. En aquell moment la directora em va convidar abans de presentar les posicions. Estaven preparant una exposició que reunia per primer cop -i l'ha tornat a passar -17 creatives dones europees vinculades a unes formes artístiques que sorgien precisament de la seva experiència espiritual i que no parlava en cap manera de religió. Parlàvem d'espiritualitat. Jo vaig intentar ser flexible, elàstica i posar en relació Miró amb aquest tipus d'esperits, perquè sempre he pensat que Miró, i de, fet, l'altre dia, a la Fundació Miró es va fer una xerrada que era sobre Miró espiritualitat, que Miró estaria fins i tot alleugerit

i satisfet de que per fi parléssim de l'espiritualitat i no possiblement d'altres qüestions que l'han vinculat a una generació. Una avantguarda sigui la seva relació amb la terra, amb l'energia, amb els ancestres. I en aquell moment jo veig la bla, bla, bla, bla bla. Laura, la vaig estar explicant coses que fossin més elements interessants, més cultes, però al final acabo i va sortir com una mena d'il·luminació. He dit que el que necessita Joan Miró, i ho dic també ara, que el que necessita Joan Miró és que l'alliberament d'aquest mausoleu amb una llosa granítica que pesa com 4 tones de la que de la qual pobre, ni la seva ànima i el seu esperit. Per sortir-se'n, i vaig afegir, El que hem de fer és llegir Joan Miró, a partir del feminisme, la gent no va, no va aplaudir i la família que hi era no em va venir saludar. Després, suposo que perquè no van entendre, però vaig sortir molt contentes. Pensar és que és veritat, si necessitem treure'ls d'aquesta romana autèntica, que en el fons és molt pesant i poc estimulant, i que ell tenia una part també d'espiritualitat i d'experiències interiors i exilis interiors i de dolç i vius de ferides, molt important. En, canvi, això sembla que no l'explicava. S'explica, per no dir que la visió des del feminisme és una visió que posa més el focus d'atenció a aquestes qüestions i crec i crec que Antoni Tàpies li diria el mateix,

si m'ho permet, Antoni Tàpies, Tant de bo. També podem rescatar arte de. Potser no és un mausoleu tan granític, però Déu n'hi do que pes.

Però jo el que tinc a dir és que al segle XX s'ha caracteritzat per un materialisme molt, molt fort i hi ha hagut una negació. S'ha intentat negar absolutament tota la dimensió espiritual. Clar. Per altra banda, vam tenir el surrealisme i el surrealisme, realment va ser la immersió en l'inconscient i el subconscient i hi vam tenir llum amb els símbols i tot els símbols col·lectius de tota la humanitat.

I tot això ja van ser aires que van entrar fortíssims en el segle XX. Però va dominar un partit comunista molt fort a França, amb una intel lectualitat molt densa, que estava molt arrelat amb el materialisme. Jo vaig tenir la sort de l'any 79, vaig llegir un llibre que va canviar la vida que es deia, es diu el TAU de Tau. Físics al Tau de la física. Està escrit per un físic en un 50 i confessa que la nuclear Escrichs Capra. Ell estava fent un paral·lelisme entre els nous descobriments científics sobre el món de les partícules subatòmiques i el que era la realitat i ho comparava amb les visions de les grans savis orientals, el Tau dels de l'hinduisme: calor, avança. Així, estava comparant aquestes 2 visions i les podia trobar, trobar moltíssims punts de contacte i que estaven descrivint un món com un avança d'energia que, en un món que és una dansa de Nats, ja està molt més a la vora de conceptes de l'esperit que no pas de la matèria. El cas de Tàpies és particular perquè el tapís en el fons arriba a l'esperit amb una immersió absoluta. La matèria, ella està a la bateria, però la bateria física és diàleg, a la Terra, a la sorra, el pigment, a tocar amb tu.

I vivim d'una manera molt forta un treball totalment diferent del meu, que ha anat cap a la llum. Ell es fica la matèria i a través d'això, amb les connexions gestuals, sobretot troba amb els monjos, amb els monjos orientals, si reconeix Y estableix tota aquesta, aquesta mena de de connexions. I també, per escapar-se de la situació, sigui, no ens oblidem d'Espanya, és a dir, el tapís bastant recent de la transició entre el moment de l'absolut franquisme, de la del catolicisme obligatori d'anar de religió única, de la visió única de la realitat imposada des de les coses, és letal. Ella estava treballant en aquesta època, no ens oblidem d'això. Però les coses bé, no va passar, va bé la transició i allà es va, es va resituar.

Però, clar, bé, una cosa estem fent com cronologies improvisades, jo sí vull dir, perquè no sabíem que explicarien, tot va sortint sorgit. Jo crec, però també ella és com una mena d'espai propi de recerca, que la vinculació de Tàpies amb formes d'espiritualitat laica i em diu profana, laica, si no és una bona paraula, laiques, ve d'abans d'aquesta transició i d'aquestes materialitat i matèries i sorres i guixades ve d'abans, i em va bé, especialment de totes les corrents es van introduir a Europa, a Europa i a Catalunya. D'on era molt forta. Des de finals del segle XIX fins als anys 30, corrents vinculades a l'esperit -tisme -parla d'energies, expressions -molt quàntic, però és rellevant, a banda l'altre, de 42 anys, 50 i 70, L'esperit esme latiu, Sofia i una mica menys la Sofia. Aquestes corrents van ser realment i brutalment importants a nivell de seguidors i diríem, de seguidores, i a nivell de girs i de canvis i de possibles expectatives de revolucions socials. Les periodisme i l'actriu Sofia hi ha 100, Simón els ha. El segle, principis del segle XIX ja va dir que una revolució social no podia tenir lloc Si no implicava una revolució espiritual. Estem avanç que després seran aquestes categories no dogmàtiques de filosofies espirituals, perquè són més que Dovizioso en Filologia, filosofies espirituals que són filosofies basades en un cristianisme social de base molt política. D'aquí que els anarquistes i el socialisme utòpic

formessin part i se'n fessin ressò i molt també feminista. Aquesta espiritualitat, d'aquí que les dones moltes ganes estiguessin, s'haguessin vinculat i seguissin el testimoni de comportament. Perquè Tàpies diu en un moment, al principi del que ens va passar, que ciència i misticisme són la base de la creativitat, de la, del component artístic, i són també les bases d'aquesta revolta social de finals del segle XIX, que hi ha 100 Simón deia, no, no podíem fer una revolució social si això es trobava. Quan vaig trobar aquesta frase expansió, és clar, és que és això el menú. Susan Sontag també ho diu que no cal parlar del segle XIX quan diu que en època de tenir la seva espiritualitat, aquesta espiritualitat pel temps pot tenir, com molts, moltes formes, però finalment enllaça amb el que serien l'espiritualitat més ancestrals. Crec que hi ha una via. Un eslògan També fa pensar molt Tàpies. Aquí, a Barcelona, es va fer el primer Congrés Mundial de Turisme. A Barcelona, això no ens expliquen mai ningú. A la universitat ho va explicar el 1800 vuitanta-un que sí que es va fer l'Exposició Universal, que sí que me'l van explicar. El mateix any, el 1800 vuitanta-un, es va fer el primer congrés esperit dista del món, amb una rebuda de delegacions de tot Europa, Estats Units i Llatinoamèrica, molt important, i l'eslògan publicitari era cap al futur, cap al progrés. En l'essència i la caritat ens entenien caritat.

Ara la paraula està una mica abandonada, com un somiador y una mica rara, però apareix la caritat. Era aquesta fraternitat i aquesta justícia social que demanaven i que buscaven i que volien aconseguir. Estructura, per tant, la bondat de la fraternitat i de considerar la vida quelcom sagrat i, per tant, preservar La vida en totes les seves manifestacions, sigui humana, animal, minerals, és lògica entre entre sistemes. I jo crec que estic convençuda que Tàpies això ho viu, això ho viu, no que visqui directament, sinó que viu a través, sobretot de la seva relació i els moments de d'estudi i de taller que som. Als anys 40, això em avanço, aquesta cronologia. Dels 70 als anys 40, Tàpies està fent dibuixos que semblen de bruixeria. 40, 40, president, per a l'exposició que hi va haver, el Mnac, que es titulava quina humanitat. Que potser algú de vosaltres l'ha vist. I vaig quedar també 6, quan em vaig trobar amb 2 obres de Tàpies que ja havia vist, però que estaven allà. Tampoc sabia que estarien. Una és una mà dibuixada grafits sobre un paper molt petit. una mà amb els 5 dits, tot envoltada de línies que d'alguna manera transmeten l'energia, transmeten la sensació, la percepció d'energia. un dibuix que podria ser perfectament un dibuix d'una mèdium, El material per al tipus de traç i pel que representa el que simbolitza. I després una pintura a l'oli, que és com una mena d'aparició, si algú l'ha vist,

que es titula Figura o cos, és una figura. Són obres petites, cosa que també m'interessa especialment perquè són més de treball íntim com de diari personal. Són arbres, molt petita, dones, no són aquestes cares més entrat molt grans. I en un taller que és una figura que sembla ben bé l'aparició d'un cos, d'un ésser de llum, o bé aquesta imatge que molts reprodueixen quan han tingut experiències properes a la mort, com un túnel de llum i una figura. I a més, a més de Tàpies, formava part del grup de 49 que eren molt, molt, molt entusiastes de tot el que era espiritualitat, heterodoxa, màgia, ocultisme per a noies, destrals, cronologia. Jo crec que en aquesta època hi coincideix, perquè són els anys 40, Ella encara està realitzant aquestes coses, menys matèries i més vibració, nals. No sóc expert en Tàpies, havia d'haver dit al principi L'estudi, casos com aquest, el pas amb relació amb coses que en situacions, en contextos que sí que em consta que van ser importants per unes persones, generació d'artistes.

La cura, nació de l'Any Tàpies, és una feina de Judith Barnés i li preguntaven per què la paraula de Tàpies encara és actual.

Des del meu punt de vista, etapes més enllà de ser un artista de prestigi internacional. Era un gran humanista i, per tant, és una persona que, amb el seu art, però també en els seus textos, tracta sobre temes atemporals que són propis de la natura humana i que, com a tals, són actuals ara com també a l'època del Renaixement. Però, a la vegada també Tàpies ens parla d'un món mal resolta. I aquest món mal resolt és una herència que anem arrossegant i que sembla que se'ns està fent bola i que no aconseguim superar. I per tant, doncs, em sembla una molt bona manera per repensar el món d'avui. Des d'aquesta paraula de Tàpies,

Cada persona viu l'art a la seva manera. A mi, per exemple, em remou la creativitat que s'emporta la Judith Barnés quan, per exemple, veu una obra d'Antoni Tàpies.

Doncs, a mi, moltes vegades em passa que és com sortir d'una sessió de ioga. Tàpies porta a la contemplació, medita, tiva des d'aquest traç mínim. I aquesta composició simplista, a la vegada em fa pensar sobre coses banals i fins i tot, però, em fa com activar molt el pensament. I a, la, vegada, doncs, penso molt en aquest tarannà tan propi català del seny i la rauxa, perquè és una mica, no aquesta composició tan endreçada, no tan equilibri, però a la vaga d'aquest gest. I m'ha boca, doncs, això, d'una banda, aquesta esperit com més gent, però a la vegada aquesta energia i aquesta voluntat

de transformar la matèria i transformar el món se un pot cas.

La cultura està en tot: en els esports, l'entreteniment, en la història, la gastronomia, per exemple, en el Ja m'entens, el pop cas LGTBi y més. S'ha parlat d'un documental. La família no sempre és l'entorn idíl·lic que un pot haver somiat. De vegades pot ser un lloc hostil. En aquest fragment que es pot trobar a l'app i web de Catalunya Ràdio, David Àvila del Ja m'entens, conversa amb el cineasta Adrián Silvestre que ens presenta el documental. Ha de ser voluntat, treball en què explica el procés de reconciliació d'ell i el seu germà amb el seu pare, després de 23 anys de no parlar massa.

Ito, sí, m'entens, Tu y sabe com tu, Pedret, tito pare no va canviar la quan d'haver per fer tornar nazi.

Tú quieres ser mi opinión, habla yo. Lo que no entiendo es si estos problemas eran problemas que, hablando, se pudiera solucionar, porque ni uno ni otro han descolgado el teléfono y ha llamado al otro en 23 años. Li la vida. Para ti ha sido orgullo tenía.

Yo pensaba que no había hecho nada en la puta vida. Entonces ese orgullo, yo digo porque lo tengo que llamar si yo lo he querido como todos.

La família aquella que no tries. Tots han d'aprendre a conviure, pares i fills, i viceversa, i això no sempre és fàcil. Això és el que es mostra a Gaza. Voluntat: un documental preciós d'Adrián Silvestre on fa un viatge vital per explicar el procés de reconciliació amb el seu pare després de 23 anys sense parlar-ne entre ells. Per parlar d'aquest treball, comptem amb el propi Adrià Silvestre, que ja el tenim a l'altra banda del telèfon, o l'Adrián, que, tal com estàs Pues bien, gracias. los molt bé i no tant guanyaré si et dic que estem parlant d'un dels treballs, d'un dels documentals que més m'ha agradat i m'ha tocat el cor.

No sé si ha ganado, gracias.

Si és que no sé si és perquè tinc pares de la mateixa edat o perquè he viscut molt a prop moltes de les coses que s'expliquen en aquest treball. Jo recordo que quan vam parlar fa poc, quan es va presentar pel do, Jo vaig preguntar si s'hagués de temàtica LGTBi i envàs dies almenys LGTBI i de tots. Pero Moles de cetacis en punts suspensius, Bueno, lo has visto que te trazas. doncs que crec que el tema LGTBi, i és molt present, se la sèri.

Bueno es que para mí es algo intrínseco a mí y eso se traduce también en mi obra artística, porque mirada mi manera de entender el mundo, pues lo ve claro y en este caso, que también es una película sobre mi familia, donde tanto mi hermano, mi prima que pongo, mi hermana y yo pues también pertenecen al colectivo, pues al final eso es o tanto entre línea como de una manera más potente.

Adrián coneixem per l'anterior pel lícula Mi vecino i jo, i aquest és un documental on expliquen aquest procés de reconciliació que teniu tu i el teu germà, el Ricardo, amb el teu pare, un procés que és molt íntim i clar, on es pot preguntar com és que et vas decidir a fer un documental com a Gaza, tu voluntat.

Empezó por una propuesta de la productora que a quienes lo conocía. Pero un día me llamaron y me invitaron a a desarrollar un proyecto que tuviese que ver con con la eutanasia, con la muerte, con el Derecho a Morir Dignamente. Y yo me lancé de cabeza a buscar victoria, no solo por Cataluña, sino por todo el país, buscando personas que se encontraba en situación como imaginara, pues la un proceso bastante duro, por la realidad de las personas, de las pocas personas que pueden conocer, y también por la dificultad de conseguir hacer con ellas un proyecto tan íntimo como lo eran. Estaba entonces cuando tenía verdaderas duda acerca de si esto iba a ser viable o no, pues empecé a ver claramente que esto estaba ocurriendo, mi propia familia y que era yo quien no quería ver eso. Entonces, con la productora, con mi propia familia. Esto llegó a oídos de mi padre, a quien yo no había visto, obviamente a que no sucede en la película, y decidimos correr este riesgo y hacerlo. Para mí tenía, tenía sentido, me daba mucho miedo, pero enfrentarme este reencuentro a través de un dispositivo cinematográfico es una hábitat en el que ve eso vuelvo bien y le hace sentir bien, pues creo que que era que era la la comentó, era perfecta para para atreverme a hacerlo.

Tarradellas, vaig tenir por, però també també deia: és que et surten bé la teva cosina i el teu germà, el Ricardo i el teu pare. Que vam pensar ells en el moment en què els vaig dir: vull fer un documental sobre la nostra història i amb un tema tan delicat com és aquesta ruptura familiar.

En el caso de mi padre, mi hermano siempre ha sido la mediadora intermediaria. Bueno, intermediaria, antes me contaba cosas, pero mi hermano y yo no tenía relación con él. Pero ella, que ha sido como el vínculo entre ambos durante estos 3 años y ella ha hecho, le hizo mucha ilusión poder participar en la película y poder hacer que también nos no todos los aspectos de esta aventura. Le parecía que tenía sentido en el caso de clima con un acto, mucho menos. Es, decir, si para ti tiene sentido, para mí también colaboración como emocionante, porque jamás pensé: pondría delante de una cámara y mi hermano, que es un gran apoyo, me dijo: te apoyó en todo, pero a mí no me va a Adri ayudó, lo no voy a pasar por eso, pero conforme íbamos rodando, y eso es lo bueno que tienen los documentales con respecto a la afición, explicaba: la narrativa va cambiando con el paso del tiempo. No interprete conforme yo le iba contando cómo va la película y que estaba sucediendo. Cosas positivas, pues cada vez me mostraba más interés hasta que vi: bueno, sin hacer spoilers, volverían hacia las comentadas. Consiguiente, ellos 2 también se vieran.

Tant el documental apareixen temes com el perdó, la bellesa i també ho ha comentat, l'eutanàsia. I el documental no explica, però deixa sobre entendre una mica la ruptura entre el teu pare i tu i el teu germà. Evidentment, si no ho explicava, tampoc seré jo ara qui es pregunti per què va ser i els motius. Però el que sí que preguntaré és quins límits us vau posar a l'hora de fer el documental i el, a l'hora de tractar quins temes i quins no. Perquè clar, tractar temes com l'eutanàsia i els tractava d'una manera com molt delicada, molt cuidada també. 10 ser molt complicat en aquest sentit que ha tractat

que no. Pero también es sencillo. Yo admiro, afortunadamente, todas las películas que he hecho con mi relación con las personas y sujetos con este trabajo. Nunca ha habido límites por ninguna de las partes, y las hojas tienen tabúes. Es decir que una vez estable, como se pactó, pero todo vale.

I, com que tot és bo, us donem una pista. Trobareu la conversa sencera al capítol 127 de el. Ja m'entens, aquest ha estat el tercer programa del son pot crear un petit recull setmanal de continguts interessants en format. Pel cas del Transcat i Catalunya Ràdio. S'ha parlat Albert Murillo, en nom de l'àrea de pot cas de Catalunya Ràdio, que són Santi Faro, Mireia Riba, Dolors Hernández i Susana Ortega. Marxem amb la cançó Domingo es Truman Tyco de Love of Lesbian i aprofitant que hem sentit anomenar Santi Balmes en el fragment de les poques inclassificables.

Les. Esmentades se. Si es fa, d'això no.

Y. No se. Amb ells. No si, no se.

Se. No, no. Aquelles noves nombres.

Te. No sé que vostès pensen que estoy algú i no cap ni una sola. El nor se. Se. Un. No, no. Si estás Sánche. No, no.

No. No.