Els precursors de la intel·ligència artificial

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

La intel·ligència artificial ha arribat a ser una realitat al segle XXI, però el camí que l'ha feta possible arrenca de molt més enrere. Al llarg de la història, ja des de l'antiguitat, diversos autors s'havien preguntat si les màquines podrien pensar i donar respostes raonades, o més aviat que fossin programades per interactuar amb els humans en aquest sentit. Més enllà dels magnats teològics que l'han acabat explotant, en els orígens de la intel·ligència artificial, l'humanisme i la ciència es donaven la mà.

Un dels primers que es va plantejar la possibilitat d'automatitzar raonaments intel·lectuals va ser Ramon Llull, que cap al 1305 va idear un mecanisme, l'obra Ars Magna, que era un seguit de discos giratoris que, basant-se en les virtuts de Déu, en teoria podia demostrar la veritat o la falsedat de qualsevol màxima religiosa. Llull es va aproximar molt al que avui es coneix com a lògica computacional, Al final resolia de manera sistemàtica problemes complexos. El sistema va inspirar Leibniz, reconegut l'olià, en la creació d'una màquina de calcular en el segle XVII. Ja en època victoriana, el matemàtic i inventor anglès Charles Babbage va mostrar-se encara més ambiciós amb el projecte de màquina analítica, pensada per resoldre qualsevol tipus de problema matemàtic. En una de les festes que oferia Babbage a casa seva l'any 1833, una convidada va quedar especialment fascinada per aquella màquina. Era Augusta Ada Byron, la filla del famós poeta Lord Byron, a qui mai va arribar a conèixer. La gran aportació d'Ada Byron o Ada Lovelace a la història de la ciència va ser entendre que algun dia les màquines podrien manipular símbols i idees de manera autònoma, no només números. Va ser l'autora del que es considera el primer programa informàtic mai publicat i va introduir el concepte de màquina de propòsit general, que encara trigaria un segle a fer-se realitat. Ja entrats al segle XX, serien igualment importants els treballs de Warren McCulloch i Walter Pitts, els primers a intentar replicar el funcionament de les xarxes neurorals del cervell a nivell matemàtic, i els d'Alan Turing, que es va mostrar convençut que la construcció de màquines intel·ligents seria del tot possible en el futur.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater. Benvingut. Hola, com va? Bé, tu que tens intel·ligència natural i no artificial, clar, qualsevol esdeveniment del present, quan comences a mirar cap enrere, té uns fonaments que poden ser molt antics. El cas de la intel·ligència artificial, que és una cosa que en dos últims anys ens porta de corcoll, tothom en parla, tothom comenta, ho has provat, has vist el xat GPT, has vist el no sé què, doncs resulta que, ara ho veurem,

això arrenca de l'antiguitat més antiga. La història és una ciència que analitza el passat. És una ciència humana que analitza el passat i quan analitzes el passat una de les coses que veus és que sempre hi ha hagut alguna ment que ha intentat solucionar els problemes que té immediats, des de poder caçar un conill a l'època prehistòrica fins a després Heródot viatjant i fent de les primeres coses de viatger, de turista, d'analista, d'etnòleg, d'anòleg, d'historiador.

Entendre per què l'aigua puja i baixa,

etc. I això de l'Ars Magna, que hagi sigut un dels primers, és un gran honor per al nostre món cultural, del Ramon Llull. Però ara hi ha una cosa que és molt curiosa, que jo em trobo amb gent, amb companys i tal i qual, i jo també hi he participat, d'aquest defecte, que hi ha persones que es consideren que són impotents amb tot el que està venint. Hi ha rendits. Abans d'entrar en combat hi ha rendits.

Però això ha passat sempre, eh? O sigui, la fascinació davant de la tecnologia que s'implementa i la por com es fa i l'adonar-se'n que tu no estàs preparat inicialment per reentendre i fer servir aquella tecnologia, em sembla que és una cosa que tenim A l'edat mitjana també passava, eh?

Va passar la gent amb fer un torn i va passar amb anar amb bicicleta. I conduir un cotxe, etc. Però ara hi ha un grup de persones, amb els quals, doncs, aquests que es diuen orfes informàtics, que aquestes persones diuen que davant de la intel·ligència artificial jo no entenc res. I aleshores, bé, el que els va. Arrendeixen abans d'intentar fer aquest repte analític de dir quina és la raó per la qual aquestes màquines que han construït els homes i que estan al nostre cervell, com és que aquestes màquines fins i tot ens podran instituir en molts casos al nostre cervell. Això és extraordinari. Bé, intentem analitzar-ho, intentem entendre-ho, perquè intentem comprendre-ho, intentem, no sé si, amb tot el que has dit, clar, han parlat tantes persones en referència a si el perill de la humanitat podrà destruir la intel·ligència artificial, si descobreix un forat dels sistemes de tots els ordinadors, si el masque, en fi, diu una cosa, si aquell altre en diu una altra, que hi ha molta gent amb la qual cosa té por. No. No s'ha de tenir por, s'ha de ser intel·ligent i s'ha de saber que aquestes màquines és una creació humana. I com a tal creació humana veurem què passarà. Però siguem clars,

la majoria dels que tenim carret de conduir no en tenim un borrall de com funciona la mecànica del cotxe. I no per això dius, ah, no vull tocar saber conduir, no en faré perquè no en sé de conduir, perquè no sé com funciona tot això d'aquí dins, aquesta màquina que hi ha aquí dins.

Sí, sí, i tot. No passa res. I tot l'altre dia hem canviat de marxa i de cop i volta ens surt el cotxe automàtic i diem només apretant el gas va canviant de marxa, no ho entens. Ja està, mira que bé. Però és fruit de la capacitat humana, doncs igual, o sigui, intentem analitzar perquè la intel·ligència humana ha. Ha arribat a aquest nivell tan extraordinari i segur que té aspectes molt i molt positius. No tot és impotència i negatiu.

I tant. I qui ens ajudarà amb la seva intel·ligència natural és en Josep Maria Ganyet, enginyer informàtic, director de l'empresa de comunicació digital Mortensen i professor de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i especialitzat en intel·ligència artificial. Senyor Ganyet, benvingut a l'Enguàrdia. Moltes gràcies, és un honor ser aquí. No, al revés, nosaltres contents de tenir-lo, de tenir-te si no t'importa. I una mica complexat, i jo particularment. Bueno, però a tu és que et costa fins i tot entendre l'hora del rellotge, llavors això és una cosa que costa. Complexat perquè això va d'història. El somni aquest de que hi hagi una màquina pensant, fins i tot hi ha els mites legendaris de les religions, en què hi ha una sèrie de personatges, la religió jueva, per exemple, en aquest cas és evident, que són capaços de tenir una sabiduria que va molt més enllà, implementada per Déu o no, o al revés, és un pecat que ho facin. Això el que ve a dir és que, en definitiva, és un pensament o una idea que la humanitat té des de fa molts i molts segles, aquesta possibilitat que una màquina et pugui pensar per tu o pensar a més a més de tu.

Sí, és això que diu Josep Maria, no? O sigui, a la prehistòria ens enginyem la manera més eficient de caçar un conill perquè hem de menjar, i això està, jo diria, en el nostre ADN, no? Parlaves ara del gòlem, no? El gòlem, el gòlem, un sol de la paraula, sí. Els referents, aquests, però és que si llegiu, i ara que està de moda aquests dies, a Homer, a la Ilíada. A la Ilíada ja parla, Homer, del taller de fest, el déu de la forja, que tenia uns tamborets que li portaven les eines, i que fèieu unes robots serventes d'or pels déus, i la para una robota, és molt posterior. Sí, polonesa, no? Sí, xeca, diria, però. Unes autòmates, o uns éssers que es movien de manera independent, bé, Això ho tenim, però a la nostra cultura des de temps immemorials i en altres tradicions culturals també hi és. Per tant, això de que vulguem fer màquines que ens ajuden i com més millor, és una cosa, jo diria, natural. I després ja parlarem del concepte artificial, que no tothom hi està d'acord. Per tant, ho trobem, ho trobem, ja et dic, escrit a la Ilíada, si agafeu la Ilíada trobareu allà aquesta mena de robots que tenia a la festa al seu taller.

De tota manera, els principis, diguéssim, filosòfics d'això, no sé si estaven tan clars o, per exemple, els filòsofs grecs o els filòsofs de l'antiquitat clàssica s'ho plantejaven, o prou problemes tenien per plantejar-se i això ho deixaven de banda.

Sí, sí. Aristòtil s'ho planteja. Es planteja si. No sé si Aristòtil o Plató, a la República, ja parla de com seria una societat sense esclaus. Si tinguéssim màquines, no hi hauria necessitat d'esclaus, no? Això ho diuen els anarquistes de la Guerra Civil. També, eh? No, no. Anem veient que podem parlar de tecnologies molt avançades, però sempre hi ha un fil que ens porta, i ja ho veurem fins i tot a Llull que parlàvem, ens porta a punts molt interessants de la història de la humanitat, o la història de les idees o del pensament. Però sí, o sigui, surt ja en els filòsofs i, per exemple, parlant de tècnica, parlant d'autòmates, molt poca gent sap que el vapor no és un invent de la revolució industrial al nord d'Anglaterra, al segle XVIII. Herod d'Alexandria, al segle I després de Crist, munta un motor de vapor. I ho tenim documentat i ho sabem perquè era un motor de vapor capaç d'obrir les portes d'un temple. I munta una cosa que se'n diu la epília, que és res, com imagineu-vos el mecanisme de l'olla a pressió, doncs com una bola més grossa, amb dos piuets contraposats, que va rodant, i això, ostres, Herodot d'Alexandria també és un gran personatge, és el que inventa la primera màquina de vending, perquè la gent abusava de l'aigua beneïda, i llavors li van dir, escolta, que és dur dir només aigua posant una moneda, i només sortir un rejolinet. D'acord amb la moneda que hi posis? I la va fer. Doncs, clar, però què passa? Que aquest coneixement es perd durant mil anys, hem d'estar, mil anys més, mil set-cents anys més, mil sis-cents anys més, set-cents, mil set-cents anys més, per què? Senzillament perquè hi ha esclaus. I com que no hi ha necessitat de vapor i és més complicat mantenir el foc, la pressió, que posar dos esclaus i obrir les portes, doncs això queda com un divertimento. I ja s'ha acabat. I ja s'ha acabat perquè als romans tot això no els va interessar massa. Però aquesta pulsió d'automatitzar coses, i es comença amb la revolució industrial 1.700 anys després, amb automatitzar la força animal, Després hi ha gent que diu, escolta, i això que hem fet del vapor per la força animal, no podríem fer el vapor per l'intel·lecte? I aquí comença tot.

Comentàvem al principi, amb la introducció sobre Ramon Llull, I aquesta màquina, que jo francament no he acabat d'entendre molt bé, o sigui, Ramon Llull planteja. Més que màquina, mecanisme, però sí. Sí, planteja a l'Ars Magna una possibilitat de simplement de validar afirmacions religioses en funció del que la Bíblia i els textos sagrats diuen, i llavors tenir com una base de comparació entre una cosa i l'altra.

El que fa Llull, més enllà d'això, i més enllà de tot el que va fer, és bastant impressionant per un home del seu temps. Llull, que creix en una Mallorca on és plena de jueus i de musulmans, i arriben els cristians que porta el rei Jaume, i creix en l'acord del seu fill, que era senescal, a més a més, clar, creix en un entorn multicultural, multilingüe, amb tradicions religioses molt diverses, I ell se n'adona que les croades estan molt bé, però costen molts diners, i que no n'hem tret massa res en clar, no? I que potser, en lloc d'intentar convertir la gent a cops d'espasa, eh? I de malls. I amb la religió veritable. Amb la veritable religió. Per què no ho fem amb la raó? Això té l'oposició de l'Església, perquè diu, això és un tema de fe, no és un tema de raó, no s'ha de raonar res, però ell diu, no, no, és que si tots aprenem l'idioma dels altres, ell va aprendre escrivia i llegia en diferents idiomes, segurament ens adentrem millor. Aquest multiculturalisme i multilingüisme barrejat amb aquest mecanisme de raonar, que era molt senzill. Ell li diu, escolta, hi ha unes coses que les tres religions monoteistes ens posarem d'acord. Que Déu és bo, que Déu és infinit, que Déu és omnipotent, que Déu és un, que Déu és etern. Aquest tot això, nosaltres tres, que som de tres religions diferents, estem d'acord? Sí, va. Però jo ho escriurem. I posarem una mena de cercles concèntrics, enganxàvem un filet al llibre, I diré, escolta, Déu és bo, i si ho combino amb Déu és infinit, Déu és infinitament bo. I si ho combino amb Déu eternament, Déu és eternament bo. Llavors, a què amb això estem d'acord? Sí. I llavors direm, a partir d'aquí, qualsevol pregunta que ens fem amb una madrassa o amb una sinagoga, que ell anava als mercats a debatre la podrem resoldre amb això. I llavors sabrem si allò que vostè em diu és veritat o no. I ara hi quita raó. S'ha de dir que una mica la ruleta estava una mica trucada.

Bueno, com sempre. Bueno, com sempre. La ruleta es tiren cap a casa.

Una mica d'extraper-lo, però està bé. Però. El valor és dir, escolta, i si per una vegada? I clar, aquest sistema, que al final era una mena d'agafar els silogismes d'Aristòtil i mecanitzar-los. Però ho va arribar a fer? Sí, sí, això ho va arribar a presentar París a la Sorbona, amb el llibret i les rodetes, hi ha edicions facsímils que podeu comprar amb la rodeta, i té unes taules de veritat que no són lògica proposicional, però hi ha un camí cap a la lògica, arribaríem molts segles més tard. I escolta, i és meravellós, quan entres en el món lolià, és un forat de conill que també no pots sortir-ne, eh? No pots sortir-ne, i parlaves abans de Leibniz i Newton, o sigui, són lolians tots dos,

un a favor i l'altre en contra, però tots dos van llegit i l'han valorat, diguéssim.

Va ser que Lluís després li va fer molt mal el fet de que, em sembla que va ser un. Un inquisidor català, Eimeric. Nicolau Eimeric. Diria, ara en parlo de memòria. Que amb el papa després el van proscriure per alquímia i uns textos apòcrifs que se li van atribuir i amb això van desvirtuar tot el seu llegat. Però sí que hem de dir que en els textos, en els textos tecnològics i de facultat, els llibres, els manuals d'intel·ligència artificial, tots comencen amb llull. Però els editats aquí, els editats a Alemanya i els editats als Estats Units. O sigui, els llibres de veritat sobre què és la intel·ligència artificial, no això que parlàvem ara, que és poder, i és Elon Musk, i és Zuckerberg i tot això. No, la intel·ligència artificial com a disciplina humanista, tots comencen amb llull.

Però el camí de lluny sembla que es va secar, perquè a partir de lluny és principis del XIV, allò arrodonint, i no sembla que el pensament mecànic, com a mínim fins a la revolució científica del segle XVII, comencés a tenir algun sentit. Sí. Han de passar 400 anys. 400 anys, són molts anys, eh? Són molts anys perquè una idea, diguéssim, no floreixi. Havent-hi unes bases que semblaven interessants per fer-ho.

Sí, jo crec que aquí el mèrit és de Leibniz. O sigui, Leibniz, el que ens va llegar al càlcul infinitesimal, juntament amb Newton, els dos models, eh? Al final, el que ha acabat triomfant, el que estudiem a les escoles i universitats, és el de Leibniz. Ell té una visió. Molt similar. Ell era un declarat lulià. O sigui, ell, quan escriu el seu dissertatio de arte combinatòria, arte combinatòria, fa menció expressa, no només el títol, sinó el llibre, fa menció expressa a Llull. I el 1666, ell fa aquella famosa declaració de calculemus. És a dir, escolta, si aconseguim reduir. Tot el coneixement a nombres, no hi haurà més discussions, perquè quan hi hagi una desavinència, l'únic que haurem de fer és fer el càlcul, i aquest calculemus es donarà si allò és així o no és així. Llavors, el part de la seva obra és com sistematitzar el coneixement, el llenguatge, una mica el que fan els models de llenguatge actuals, de manera numèrica, perquè després, amb una sèrie de càlculs, puguis arribar a saber el que és veritat o no, aquest calculemus de Leibniz. Per tant, davant d'una disputa, ell li diu, calculemus, tranquils, fem números, i calculemus. Que és molt interessant, perquè si seguim enrere, enrere, enrere, el naixement de l'escriptura ve de la necessitat de registrar doncs, vents, cabres i sacs de blat. Comencen els comptables a escriure,

no els poetes. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí, sí, sí, és amb mesopotàmia. Les tauletes cuneiformes són per mesurar les terres que s'han de regar, que d'aquí sortirà alimentació, sortirà producte,

però aquesta és la primera. Durant el segle XVIII, estàvem a cavall i ara entrem ja en el segle XVIII, és l'anomenat ciència d'il·lustració que donarà pas després a la ciència romàntica, els dos conceptes. La ciència d'il·lustració és un sal, i és filla de la revolució científica del segle anterior, però és un salt en el sentit que el concepte és Déu vol que nosaltres investiguem, no és Déu ens revela el que ens revela, no, no, Déu no ens ho revela tot, simplement el que vol, segur, és que nosaltres investiguem, anem més enllà, li donem voltes, descobrim la seva idea de món, etc. Això és un salt brutal, clar, suposo que això per aquest tipus de qüestions devia ser també impressionant.

Sí, a veure, recordem que no estem parlant ni d'intel·ligència artificial ni de computació. Leibniz fa una màquina de calcular, l'havia fet abans Pascal, Pascal, seu pare, recaptador d'impostos, i amb 18 anys li fa una màquina de sumar i restar, perquè papa estàs totes les nits aquí treballant. I això no es pot estalviar un temps. Penseu que feu vosaltres amb 18 anys? A veure si que si ho fes una màquina de calcular

al segle XVII. No, no, no. Més aviat no. No, casualitat, però no.

Doncs sí, hauríem d'anar a l'episodio del Big Ben doncs, no hi ha aquesta tradició de la fascinació pels jeans mecànics, els rellotges d'aquesta època són els primers autòmats a les cortes europees aquests autòmats que encara tenim aquí que podeu mirar el Tibidabo però que arriben a ser d'una sofisticació que clar, quan s'aplica la tecnologia més avançada del temps que és la de la rellotgeria. A aquests autòmates que arribaven a escriure en ploma, o sigui, arribaven a escriure textos i eren programables, o sigui, si li canviaves les rodetes darrere del mecanisme escrivia un altre text. Per tant, ja hi comença a haver aquests d'allòs, no només màquines de calcular, que fan el que tu els dius, sinó màquines que, de manera diferida, tu els pots dir el que han de fer. O sigui, màquines entre cometes programables. Penseu també en els carrillons. Els carrillons no deixen de ser una màquina que té codificada de manera binària, binària sempre ens pensem que és digital i no, binària, allà on ha de tocar, allà on no ha de tocar, una melodia. Per tant, aquella placa de ferro que surt I que torna la volta i llavors va tocant. Allò és informació digitalitzada. És molt interessant, binària. Aquí arribem, després d'aquest salt del XVIII,

a Bàveig, que és un personatge especialment interessant. Estem parlant ja de principis del XIX.

Estem parlant de principis del XIX i sobretot de la seva activitat intel·lectual i pel que el reconeixem és de mitjans del XIX, coincideix amb l'exposició universal del Crystal Palace a Londres, on s'hi veuen totes les meravelles de tot el món, electricitat, diferents demostracions. I enllaça amb això que dèiem ara dels autòmats. Ell era fill d'un banquer, crec, família benestant, el seu pare el deixa arreglat, milionari, no s'ha de preocupar per res, era matemàtic, no era científic, perquè el terme científic és de finals dels XIX, ell es qualifica a si mateix i té un llibre com a filòsof de la natura, que és el.

El filòsof natural, el filòsof de la natura, era com es deien. És com es deien.

I, a prova, pels nostres efectes, utilitzava el mètode científic. Clar, ell és molt bon matemàtic, ell té una ell ocupa la càtedra Lucasiana a Cambridge, que és la càtedra que ocupava Newton, i per contra ell i els seus companys de joventut matemàtics, em sembla que tenia una societat que es deia la societat del punt o contra el punt, perquè la notació de Newton anava en punts i era molt críptica, en canvi la de Leibniz és aquesta de les derivades i els integrals actual, que home, és difícil, però. Però s'entén més. S'entén més. I ells abocaven, i ell en concret, tot i ocupar la càtera de Newton, abocaven pel seu rival Leibniz, que era alemany, a més a més. Es veu que era un home molt curiós. Ell de petit havia vist aquests autòmats en una fira, no sé si a Londres, i va quedar fascinat per una ballarina que ballava, i va dir, ostres, això, si ho apliquéssim al coneixement d'alguna manera, ell sabia, Tot el que passava a França és molt interessant. Hi havia un geògraf que es deia Gaspard de Prony, que el que feia era tenir un exèrcit de calculadors, els dien computadors en aquella època, la paraula computadora ha desllengat més temps a persones que a màquines, és una paraula del segle XVII. El computer, un computer, era un comptable. I llavors tenien habitacions de computadors que feien càlculs de taules logarítmiques i taules trigonomètriques. O sigui, clar, els soldats de Napoleó, quan anaven a la batalla, no estaven fent el càlcul del sinus i el cosinus del canó més amunt i més avall. Bueno, anaven a una taula i pum. I un capità de la Marina Britànica que tenia el 25% de la superfície terrestre quan anava a les Antilles no anava calculant anava amb la taula si a aquella taula hi havia un error. Igual perdies tota la càrrega, apareixies i naufragis, no? O igual el canó no disparava bé. O el canó tirava malament, no? Llavors, esclar, i això ho feien a mà, i això els que estaven més avançats eren a França, per temes de Napoleó i tot això, i hi ha una anècdota molt xula que és que la gran majoria d'aquests computadors humans eren perruquers.

Perruqués. Perruqués. I com és això? És la pregunta que ens hem fet tots quan Montse ha vingut.

Es van quedar tots sense feina amb la Revolució Francesa. Ah, per les perruques. Clar, les perruques. Hi havia perruquers que d'allòs, gent que estava acostumada a treballar amb molta precisió, i van passar a ser computadors humans. Això ho sap en Bàvecs, se'n va a veure en Gaspar de Proní, a veure com ho feu, tal. Aquí pot haver molts hores, no, hem de fer una màquina que el que faci és sortir imprès la taula logarítmica, però que ho faci calculant. I d'aquí neix aquesta visió que té Babbage, la primera, que és una màquina de calcular polinomis, de resoldre polinomis amb sumes i restes, una cosa molt senzilla.

Sens dubte, la història de la ciència li deu molt a una festa que Charles Babbage va organitzar a casa seva el 5 de juny de 1833. Entre els assistents hi havia Annabella Milbank, Lady Byron, i la filla de 17 anys, Ada Augusta Byron, que uns anys després, per casament i per títols nobiliaris, seria coneguda com Ada Lovelace. La noia va veure que en el projecte de màquina analítica de Babbage ha mig construir un objectiu vital i un mitjà d'alliberament del control maternal. Seria l'inici d'una relació intel·lectual molt profitosa.

Has vist, filla? Aquest autòmat és deliciós. Es mou com si fos una ballarina. S'ha de reconèixer que Mr Babbage és un inventor molt enginyós.

A mi m'ha impressionat molt més aquesta màquina. Com l'hi diu? Màquina diferencial, això.

Mare, mare, acompanyi-me a veure l'altre cop. Et refereixes a aquell artefacte de la mida d'un armari que tenen a l'habitació del costat? Aquella màquina pesant?

Màquina pensant, exacte. És una calculadora mecànica. És extraordinària.

Miss Byron, no he pogut evitar sentir el que estava comentant. Em sorprèn que una noia jove com vostè se senti tan atreta pel meu mecanisme d'enginyeria calculador.

Mister Babbage, jo hi veig molt més que una calculadora que gestiona números i símbols. Per mi, aquesta màquina vesteix un pont entre el món conegut i el desconegut, entre el món de les matemàtiques i els conceptes del món físic.

Caram, ja veig que amb vostè conviu la formació científica que li ha donat la mare amb l'esperit romàntic del seu famós pare. Li he de dir, però, que la màquina no està enllestida.

Com diu? Amb l'embalum que fa i encara no està acabada?

No, Lady Byron. Això que pot veure deu ser una setena part de la màquina completa.

Mare meva! Hauria de sortir de casa amb l'embalum que fa.

Lady Byron, començo a tema que amb la tecnologia actual no em sigui possible completar la màquina. L'hi dic d'acord, Mr Babbage.

Pot ser que el meu cap pugui servir-vos per algun dels seus propòsits i plans. Si és així, si alguna vegada pogués ser digna o capaç de ser utilitzat per vos, el meu cap serà vostre.

No dubti que en tornarem a parlar, amiga meva.

Estem aquí a l'enguàrdia amb en Josep Maria Ganyet i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant dels precursors de la intel·ligència artificial. Josep Maria Ganyet, aquesta conversa que hem sentit, el descobriment, la coneixença entre Charles Babbage i Ada Futura, Ada Lovelace, clar, és curiós, potser és una mica ciència romàntica també, això, història romàntica, que molt sovint la història del segle XIX s'explica amb aquestes anècdotes, aquestes trobades. Les relacions humanes existeixen. Sempre, però el segle XIX m'agrada molt explicar-ho així no sé si va ser tan transcendental aquesta trobada o realment si és com ho va explicar o és molt transcendental A veure,

ens arriba pel biògraf oficial de Ada Lovelace que, bueno, em mereix tots els respectes. No sabem exactament què va passar. El que sí que sabem és que en Babbage, que tenia possibles, feia unes festes, diria, vivia a Maidabel, un barri molt benestant de Londres, i feia unes festes on hi anaven polítics, on hi anaven el Faraday, el Dickens.

Pensem que és l'època bona de les festes, perquè tot just ha passat a partir de la derrota napoleònica. L'imperi britànic es dispara i a partir de 1830, en plena revolució industrial, ja ha sortit o està sortint el primer vapor de tren, etcètera, etcètera, i hi ha una eufòria colonial i brutal. I científica. I científica, tot.

I allà s'hi trobaven. A les festes de bàbet s'hi trobaven en Faraday, s'hi trobaven en Wellington, en Tallarán, s'hi trobaven en Darwin, en Dickens, clar, s'hi trobaven. Serveis, tots serveis. Sí, sí, sí. De fet, hi havia tres criteris per anar a les festes d'en Babbage. Posició, intel·lecte o, si eres a casa de noies, bellesa. I Ada Lovelace es tenia els tres. Era filla de Lord Byron, un rockstar de l'època. Tot i que no el va conèixer mai, ja parlarem de la relació amb el pare, d'un aristòcrata d'origen escocès, Anabel Milbank, aristòcrata de temps, i després era molt intel·ligent, havia estat educada, una educació per culpa de Lord Byron, que va ser amb ciències, amb música, amb llengües, i amb matemàtiques. Però Byron volia això? No. Bairon abandona la nena i la mare setmanes després perdó, la mare i la nena marxen de la casa Bairon setmanes després del matrimoni la relació era molt abusiva de fet, Ada es diu Ada en honor a la germanastra. De Lord Byron amb qui tenia una relació. Incestuosa. Incestuosa. Bueno, mig incestuosa, suposo, germà nastre, sí, esclar. Sí, mig. Però, bueno, clar, aquest era un personatge que devia a tothom, però es veu que això ja anava amb la família, amb els Byron. Tots eren una mica celebrats. Tots eren celebrats.

Brillants, sí, sí, una cosa, sí, sí. Em sembla que era molt insuportable, eh, Lord Byron. Lord Byron era molt insuportable. Sí, sí, la Stonecraft, la dona de Shelley, quan explica de Byron, posa els pèls de punta, eh, un personatge molt brillant i. Disculpa la paraula, un malparit, eh, les dues coses, allò.

La seva fugida romàntica cap a Europa i cap a Grècia, on mort, és perquè l'empaiten els creditors.

Sí, sí, el gran tour aquell que fa, i que ofega a Xeli. Xeli no volia ni tocar l'aigua i ell insisteix, insisteix, insisteix, i surtent en un vaixell, en un barquet, al port de Gènova, insistint, oh, has de venir, has de venir, ens banyarem, ens banyarem, i s'ofega a Xeli. Era mala sort.

Allò per això dic que. Doncs, precisament per això, la seva mare, que era una dona molt, molt intel·ligent, era matemàtica, la seva mare ja, i, de fet, Byron li feia molta broma, sempre li deia The Lady of Numbers, i se'n fotia de la seva capacitat matemàtica, no? I el que va dir és precisament, jo no vull que la meva filla tingui aquest, allà en dia, el geni dels Byron, no? El gen, podríem dir avui, però el geni dels Byron, que el veia com a nociu. De fet, sabem per testimonis del servei que el retrat de Lord Byron va estar tapat a casa fins que l'Ada no va fer 18 anys. I aquesta noia estava molt temps sola, sa mare estava socialitzant a Bath amb els altres aristòcrates, i ella va estudiar molt, dels 13 als 16 anys se'ls va passar el llit molt malalta, va llegir, va estudiar molt, tenia els millors instructors de matemàtiques i tenim correspondència, clar, com que tota la relació amb la mare és epistolar, ho tenim tot. Les últimes segurament no, perquè sa mare al final de la vida de Byron li va controlar absolutament tot, a Byron de Ada li va controlar absolutament tot, i en devia cremar algunes, els estudios diuen que en devia cremar algunes de la relació amb Babbage, que potser no només era professional, no ho sabem. Potser era sentimental també. No ho sabem. En tot cas, és molt interessant tota aquesta part.

Esclar, aquesta noia, quan és molt petita, ja escriu a sa mare dient-li que ella vol volar, però no volar com el pare. Físicament volar. Físicament. Que ella ja sap trobar la manera, que ha fet un petit mecanisme, que pot volar, i que si això ho fa en gran, quan ella es pugui aixecar del llit, es podrà posar unes ales, que si no són de seda poden ser de plomes, però que ella vol fer un artilogi per volar. Aquests tres anys al llit li canvien la manera de veure el món. I llavors resulta que és una gran matemàtica, una persona que entén de matemàtica, que entén de lògica, que sap molts idiomes, i això és decisiu, i llavors un dia entra en contacte, es coneix amb Babbage. Clar, Babbage tenia la maquineta aquesta amb una sala a banda, que era una maquineta com una armarieta, petiteta, era una setena, una vuitena part del que havia de ser tota la màquina de calcular polinomis que no va arribar mai a construir. La va finançar amb diner públic. Els diners que el govern britànic va invertir en la màquina, òbviament per fins militars, equivalien al preu de dues fragates. Déu n'hi do, eh? És brutal. És molts diners, això. Molts diners. Molts diners. Molts. I llavors, al final, no la va arribar a construir. Però hi ha aquesta sala que tenia que hi portava tots els convidats i que la gent deia, mira, una màquina que si gires

una manovella fa cric, cric, cric, cric, molt bé. Però el dia que hi porta Ada Lovelace i sa mare, Ada Lovelace se n'adona que allò és alguna cosa més. Ostres, això és una màquina que pot calcular, però això pot anar molt més enllà. O sigui, Babbage és el mecanicista, diguéssim, i Lovelace en aquesta relació és la que hi veu més enllà de números. De fet, quan Babbage s'arruïna per primera vegada i s'enfada amb el govern i diuen ja amb el Parlament ja no subvencionarem res més, ell en lloc de rendir-se, o sigui, doble l'aposta i llavors diu no faré la màquina de calcular polinomis, sinó que faré la màquina analítica, que és una màquina que aquesta vegada ja no serveix només per calcular polinomis, sinó que serveix per qualsevol cosa que tu la vulguis programar. I això és importantíssim. És bo perquè feia servir terminologia de l'època, el magatzem, terminologia industrial de l'època, el magatzem és on es deixen les dades, el molí és on es processen, el processador, després es tornen a portar al magatzem, per si es volen tornar a fer servir. Llavors. Queda la idea aquí d'una màquina que és universal, en diem, que és programable, que no serveix per una cosa sola, per calcular taules de logaritmes o per calcular sinos i cosinos pels soldats de Napoleó, sinó que serveix per qualsevol cosa que la vulguis programar tu. Era una màquina tan avançada que tenia fins i tot,

si ho he programat mai, condicions de si llavors, si passa això, llavors fes allò. I fins i tot a trossos de codi reaprofitable. Ell s'havia inspirat amb els telers de Jacquard, aquests telers programables.

Encara se li diu un cert tipus de teles, teles de jacar, però que ve d'aquí, no és que siguin ara fetes amb jacar, exactament. Però sí, encara s'hi diu, sí.

Sí, uns teles fets a Lió, i que ell també va conèixer i va anar a veure. I llavors, quan veuen Josep Jacar a Lió, que és capaç de fer unes teles increïbles, el tele jacar és bàsicament un tele que té com una mena de tarses perforades, i llavors pot fer patrons molt complexos. N'hi ha, encara. Gran funcionament, eh? Sí, sí, sí. El Museu de la Tècnica de Terrassa n'hi ha. Sí, sí, sí. I Anglaterra funciona.

Funciona. I el Museu de l'Io de la Ciència i la Tècnica també hi ha. Clar, clar.

Doncs, l'admiració pel telejacar i la influència del telejacar és tan important que en aquestes festes en Bàvecs tenia una seda. Que és un retrat de Jacquard, sobre el senyor Jacquard, amb el telè Jacquard i amb les seves targes fent-les, que està feta amb el telè Jacquard. I de lluny, allò sembla una pintura, de la definició que arriba a tenir. I el joc que feia, vaig amb la gent, he dit, escolta, mira, has vist quina quadra tinc aquí? És un senyor francès Jacquard. Llavors, mira-te'l de prop. Ostres, Estela. Per tant, veieu com diferents idees, a diferents llocs, allò que dèiem al principi, es van ajuntant, I llavors finalment és Ada Lovelace que treballant amb en Babbage se n'adona que això pot anar molt més enllà que no només calcular. I llavors en Babbage ja quan està desesperat buscant finançament finalment es decideix anar per Europa a fer conferències. Ell no es volia moure mai de Londres, perquè viatjar en aquella època era complicat, i fa una conferència a Turí, on explica la seua màquina, però senzillament perquè vol agafar el finançament del govern italià, o que el govern britànic digui, escolta, abans que els italians paguem nosaltres. I a l'audiència hi ha un jove enginyer, que es deia Luigi Menabrea, que em pren notes, i queda fascinat, i n'escriu un article, diria, no sé si era en francès o en italià, per una revista científica suïssa. I el Babbage diu, escolta, li diu a la de Lovelace, tu que saps idiomes. Mira'm això, sí. Mira'm això i tradueix-m'ho, perquè jo vull publicar aquí per veure si agafem finançament, no? I què passa? Que la traducció que li entrega Lovelace a Babbage, no sé si té 20 pàgines, i les seves notes al marge en tenen el doble o el triple, el doble diria, 40. I aquestes notes el Babbage diu, ostres, però això és molt important, això que estàs dient. És més interessant això que el que em diu l'altre, que no entens la meitat de les coses. Tu això ho hauries de publicar. I aquí també el mèrit de Babbage, en una societat científica especialment I tan masclista. Molt masclista. Eh. És tan masclista que Ada Lovelace publica aquestes notes en pes per bàvecs, ella mai ho hauria fet motopropi, en pes per bàvecs, però ho publica sota l'acrònim A.A.L. Augusta Ada Lovelace. No perquè sigues com a dona ningú l'hagués agafat seriosament.

I aquest article, marcar un abans i un després, ho dic perquè anem avançant.

Aquest article és el primer programa publicat. O sigui, aquí ella publica un programa per resoldre un problema matemàtic, Números de Bernoulli, que no s'havia publicat mai i és el primer programa publicat. No vol dir que fos el primer programa, segurament Babbage i ella n'havien treballat, però publicat és el primer. I per això que es considera Ada Lovelace la primera persona programadora d'una màquina que encara havia de trigar 100 anys a existir.

Aquí ens trobarem, de tota manera, un procés molt llarg que arriba fins al voltant de la Segona Guerra Mundial, o sigui, estem parlant d'uns 100 anys, ben bé, això que comentàvem, on es van produint diversos avanços en respecte a la manera de treballar les màquines i també la introducció de l'electricitat i la primera electrònica amb tot això. I aquí arribem a un personatge clau que és Turing. Turing, que és molt conegut per la resolució de l'enigma de la Segona Guerra Mundial, de fet, hauria de ser més conegut, això és molt important, òbviament, però per la seva base de computació, que és una cosa molt més interessant.

Turing era un personatge també fascinant, en el sentit que era matemàtic, era físic, era biòleg, va escriure, sobretot. I aquesta contribució a la Segona Guerra Mundial, el dexifratge. El programa Enigma. Sí, exacte, el dexifratge de les comunicacions nazis. Tant de l'armada com de l'exèrcit. Tant de l'armada com de l'exèrcit, és fonamental. Clar, hi ha un drama. Tota aquesta gent que va estar allà a Bletchley Park, matemàtics, jugadors d'escacs, hi havia moltes dones. Que això, la pel·lícula. La pel·lícula. No, l'imitation game. Sí, tens raó. El joc de la imitació no surt massa, surt una noia, però no surt massa. Aquesta part és molt, molt interessant. Llavors, Turing, en un moment, clar, també, òbviament, filosofia es planteja si un dia les màquines poden pensar, no? O sigui, de fet, es fa aquella pregunta que publica en una revista de psicologia, que és, poden pensar les màquines? Vols que ho sentim? Vinga. Doncs anem-hi.

¿Les màquines poden pensar? Aquesta és la pregunta que es feia Alan Turing a l'inici de l'article Maquinària de Computació i Intel·ligència, publicat l'octubre de 1950 en una revista de filosofia, Mind. En aquest article proposava el joc de la imitació, consistent a intentar distingir mitjançant un seguit de respostes escrites quan les donava un ésser humà o quan ho feia una màquina. Turing intuïa que les màquines de la seva època no podrien passar aquest test, però vaticinava que en el futur hi podria haver màquines intel·ligents.

Crec que en un període de temps de 50 anys serà possible programar computadors amb una capacitat d'emmagatzematge de 10 elevat a la novena potència, perquè puguin jugar al joc de la imitació, de manera que l'interrogador mitjà no tingui més d'un 70% de possibilitats d'identificar qui és la màquina després de 5 minuts de preguntes. Respecte a la pregunta original "Les màquines poden pensar?", crec que no té gaire sentit com per marèixer discussió. No obstant això, crec que, quan arribem a finals de segle, l'ús de les paraules i l'opinió general hauran canviat tant que un podrà ser capaç de parlar de màquines pensants sense esperar a ser contradit. Crec, a més, que amagar aquestes idees no tindria cap propòsit útil. La visió popular que els científics prossegueixen inexorablement des dels fets ben establerts cap a altres fets ben establerts, sense deixar-se influir mai per cap conjectura no provada, és força equivocada. Sempre que es deixi clar quins són els fets provats i quines són les conjectures, no hi pot haver cap mal. Les conjectures posseixen una gran importància pel fet que aquestes suggereixen línies útils de recerca. La idea que les màquines no produeixen sorpreses es deu, crec jo, a una fal·làcia, a la qual es troben especialment subjectes els filòsofs i els matemàtics.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Josep Maria Ganyet, aquest article, que és molt interessant, és just després de la Segona Guerra Mundial, és el 50, per tant, hi ha hagut un salt ja aquí, Turing ha sigut el protagonista d'això.

Sí, va haver-hi, i posen un fart, és a dir, escolta, hi ha una màquina que es pot fer, que l'han pensat, que l'han programat, que és universal, que serveix no per fer una cosa, sinó per fer allò que tu li diguis que faci. I a partir d'aquí, això, doncs, hi ha moltes iteracions, i fins Turing no es resol. Però Turing ho resol d'una manera, amb un experiment mental, eh? O sigui, ell agafa un joc victorià, que es diu el joc de la imitació, que feien la gent a casa, quan feien aquestes festes, s'amagaven darrere una porta i havien d'indivinar el personatge amb paperets per sota la porta. Si era home o dona, o si era el que fos. I ell en diu el joc de la imitació. Òbviament no en diu el test de Turing, això. L'hi hem dit nosaltres ara. I ell això ho planteja com un experiment purament mental, no ho planteja com perquè les màquines hagin de passar i si són intel·ligents o no, no. I a partir d'aquí, amb tota una teoria matemàtica al darrere, aconsegueix fer, construir també de manera, com un experiment mental, un ordinador, que és una cosa tan simple com una tira infinita de paper, un boli, on jo puc escriure uns zeros en diferents caselles, puc anar llegint el que he apuntat, I amb això, ell diu, amb això es poden fer tots els càlculs del món. O sigui, l'ordinador, el Mare Nostrum 5, no és més que una tira infinita de paper on s'hi apunten zeros i uns i s'hi lleixen. I això se'n diu una màquina de Turing. Que és màquina, però no s'ha de construir. Senzillament, un artilugi. De fet, és un subproducte d'una demostració matemàtica que ell fa per resoldre una conjectura de si els problemes es podien resoldre en un temps finit o no. Un problema matemàtic molt complex de principis de segle, ell diu, com ho podríem resoldre? M'imagino amb aquesta màquina. I a partir d'aquí surt el concepte de màquina universal, la tecnologia és encara analògica, elèctrica, amb relés, amb imanis, després vàlvules, fins que arriba el transistor, fins que arriba el transistor,

i circuits integrats, i anem avançant, sí. I no te n'adones i tens un supercomputador a la butxaca. I sempre es basa en el que acabes de dir de punts i forats? 0 i 1, sempre. Sempre. O sigui, la traducció, l'anàlisi, les preguntes,

el xat, tot es basa en això? Absolutament. O sigui, i tornant avui en dia, tot això de que. Si la intel·ligència artificial té consciència i si té sentiments aquests debats que hi ha uns que han agafat models de llenguatge i els han posat en una cambra de tortura i els hi posen una tortura i els fan patir encara patir més i la resposta i llavors hi ha gent que diu que això és amoral i no sé què i això és tan. Fantasios de ciència ficció o estúpid, com pensar que l'àlgebra té sentiments o que pateix. Máquines. No, que tu tens la impressió que pateix i que ell simuli que pateix, fantàstic, perquè òbviament ha llegit totes les novel·les o sap perfectament com és el patiment i ho pot replicar estadísticament. Va, no té més. Ara, pensar que tingui sentiments, consciència de si mateix o agència, això és per la Simov. Doncs és això, eh? I aquest és el gran moment, algun dia podem pensar en les màquines. I llavors, a partir d'aquí, hi ha hagut tota una sèrie de desenvolupaments. L'any 56, els millors matemàtics, científics, lingüistes, es troben un estiu a Dartmouth College i allà neix la paraula intel·ligència artificial. Que és discutible,

tant si l'intel·ligència es defineix d'una manera com l'artificialitat per una altra, en tot cas és discutible i ha quedat com a nom popular.

El discutien ells mateixos, ni a mi que no estaven d'acord, perquè diuen, no, no, és que això no és artificial, el que estem fent és real. No és una cosa artificial que sona a falsa, saps? No, no, no, això és molt real.

El que és real és que no tenim més temps. Això és una cosa radical. Josep Maria Ganyet, moltíssimes gràcies per haver vingut a fer-nos aquest viatge fascinador des dels grecs fins a la intel·ligència artificial i amb molt de gust, si et ve de gust un altre dia venir-nos a explicar coses d'aquestes, nosaltres estem molt contents. Ha sigut un plaer. Moltíssimes gràcies. Josep Maria Solís, tu t'hi arregles amb la intel·ligència artificial i preguntes allò. Com em vesteixo avui? No, no, no, però segons a mi una

cosa que em va fer molta il·lusió un dia és que mirant una cosa de la intel·ligència artificial vaig veure que s'equivocava. No, no, i vaig dir, això és equivocat, això no és així. I llavors vaig pensar, bueno, és que no li han donat les dades bones. Això és l'enguàrdia, no?

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus de Bet Pardegí,

Sílvia Pedret, Albert Cortés, Xavier Pujol i Marc Lobato.

SENSE ÀUDIO PARLAT