Els que no fan vacances: "Facturo el mínim com a autònoma i no puc parar per descansar"

Posem el focus en les notícies que ens afecten i que impacten directament en la nostra vida quotidiana. Tot es pot parlar amb Domènec Sobirà i Núria Pujada.

Passen cinc minuts a les deu.

Consuada.

Primer cap de setmana d'agost, i tot i que fa temps que ja s'ha desdibuixat aquella frontera de les grans operacions sortides d'estiu, sí que és cert, que ho hem explicat a l'informatiu, sí que és cert que és un cap de setmana de molt moviment a les carreteres, i a l'aeroport també, moltíssims catalans que marxen de vacances. I pot semblar que tots els catalans seran el mateix, però no és cert. També hi ha moltíssimes persones que no poden permetre's descansar, ni molt menys viatjar.

I no ho diem nosaltres, segons l'IDESCAT, un de cada tres catalans no es pot permetre una setmana de descans a l'any fora de casa. I això afecta especialment els autònoms, que gairebé un terç només poden fer entre una i dues setmanes de vacances l'any i sovint sense desconexió real. D'això volem parlar avui de les persones que no poden fer vacances i una persona que posa cara a aquesta realitat que ara comentàvem, la realitat dels autònoms, és la Maria Serra, que ens acompanya avui aquí a l'Estudi 5 de Catalunya Ràdio. Bon dia, Maria. Bon dia, moltes gràcies per convidar-me. A tu per venir. Tu tens 24 anys, ets autònoma i combines diverses feines també amb el projecte final de màster. Per què no podràs fer vacances aquest estiu?

Perquè si no m'ho paguen o no m'ajuden no puc sortir de la roda infinita que suposa ser jove precari a Barcelona i haver de pagar factures de lloguer i de menjar cada vegada més altes. Per tant, a dia d'avui facturo el mínim, realment, o sigui, com vaig començar a ser autònoma al gener, i no em puc permetre ni aquest any, ni fins on veig a la vista, parar una setmana. O com pares i ja està, no? O sigui, desconnectar és una cosa que ara mateix no està en el meu llindar de possibilitats econòmiques. I aquesta és la situació

que tens aquest any, però, per exemple, l'any passat vas poder fer vacances a l'estiu? No.

Tampoc. Perquè clar, es parla molt dels autònoms, però jo crec que és un problema bastant generalitzat. Jo l'any passat vaig començar un contracte que havia de ser un any, però com que em van posar en període de prova, em van fer dos contractes de sis mesos i em van separar les vacances. Per tant, vaig començar el Nadal, el Nadal no vaig fer vacances perquè no n'havia produït, no? I a l'estiu em van deixar agafar tres o quatre dies sueltos perquè els havia de liquidar, però no vaig fer vacances com a tal i vaig treballar l'agost passat també. Cosa que també m'ha passat anys anteriors, perquè si ets jove i vius a Barcelona i has d'estudiar, fas coses d'hostaleria o cuidar nens o qualsevol cosa per sobreviure com a estudiant econòmicament. Per tant, vacances com a tal, i ho fa molts anys que a l'estiu no falts, treballes els estius per poder sobreviure durant l'any.

Clar, perquè ara també deies, no? Una cosa és fer vacances, l'altra cosa és desconnectar. No és exactament sempre el mateix. Tu pots estar descansant però no desconnectant del tot de la teva feina i més tu si ets autònom entenc que aquesta desconexió real també és complicada de fer. No sé si tens algun dia de dir necessito parar i encara que no estigui produint i fent la meva feina, també que estigui desconnectant realment. Això t'ho pots permetre?

Intento buscar moments en el meu dia a dia, sigui amb família, sigui amb amics, sigui militant, que és una cosa que forma molt part de mi, que no siguin productius. El que jo crec que són vacances és deixar de produir, és poder produir per tu mateixa en lloc de per un sistema que treu energia i diners. Llavors, poder produir per mi mateixa són coses que intento en el meu dia a dia. És veritat que el que vindria a ser viatjar una setmana, són vacances molt allunyades de la meva realitat, El que sí que intento a vegades és anar al poble a treballar, anar a altres llocs a treballar, a la cafeteria del costat, i és una pseudo canvia de rutina que a vegades es pot menjar, semblar, descansar, tot i que no ho sigui. Clar, perquè entenc que pots teletreballar amb el teu tipus de feina. Sí i no, si podria teletreballar, si em dedico a la comunicació, podria teletreballar alguns dies, però hi ha altres que he de cobrir coses com in situ, llavors com que tampoc és molt prever, és una mica com també les notícies, jo faig comunicació de contingut polític, llavors si m'he de desplaçar perquè hi ha una manifestació, m'he de desplaçar perquè hi ha una manifestació, i no sempre ho pots preveure, per tant, com agafar una setmana i dir, aquesta setmana no soc a Barcelona, te l'estàs jugant una mica.

Perquè segur que has sentit alguns comentaris de vegades de dir, ostres, per què no marxes a teletreballar a la platja que ja sembla que estiguis desconectada i sembla que estiguis mig de vacances i no és així.

Segueixes produint. O sigui, mentre tinguis un ordinador davant, un Excel o una edició o un vídeo i estiguis produint i estiguis contestant correus, no són vacances. Perquè amb aquest comentari t'hi has trobat, entenc. Moltíssim. O sigui, Bueno, però teletreballes. El teletreballar realment és estar al meu pis sense aire acondicionat a 36 graus, és poc més, o sigui, no és tan glamurós com sembla. I no et pots permetre anar a la platja tres dies a teletreballar a la costa.

Perquè tu has estudiat també, si no tinc mal enter, Relacions Internacionals, has fet un màster de Comunicació Social, ara estàs també amb el treball de final de màster, amb tota aquesta feina que ara ens comentaves. És a dir, tot i tenir una bona formació, tu creus que hi ha risc que aquesta situació de precarietat, avui parlem de no poder descansar, de no poder fer vacances, que diu molta gent, especialment la gent més jove, es cronifiqui? És absolutament crònica.

Les meves companyes de carrera estan igual o més precaritzades que jo, però a escoles d'anglès o a altres llocs, i simplement si els lloguers i el preu està com està i nosaltres seguim cobrant els sous d'entrada precaris perquè no tenim experiència, les possibilitats de viure una vida més o menys digna són a l'abast de molt pocs, realment. No ets optimista en aquest sentit? Crec que fan falta reformes molt grans i que fa falta que ens organitzem entre totes per aconseguir més drets. De per si, amb les formacions que tinguem o els màsters que tinguem, crec que no ens ho donaran.

Anem a conèixer altres casos, perquè la realitat de no poder fer vacances també afecta moltes famílies monoparentals. A Catalunya n'hi ha més de 420.000. La taxa de risc de pobresa i d'exclusió social d'aquestes famílies és del 53%, molt per sobre de la taxa de risc de les famílies de dos progenitors, que és d'un 28%. Aquest és el cas de l'Olesia Gul, que és d'Ucraïna, que treballa en una pastisseria i és mare monoparental d'una nena de 8 anys. Olesia, bon dia. Hola, buenos días. ¿Cómo estás? Bien, gracias. Tu fa dos anys i mig que ets a Catalunya, tens una nena de 8 anys, treballes en una pastisseria a jornada completa. Ara tens 15 dies de vacances, però no marxes.

¿Per què? Sí, es imposible. Porque normalmente los niños están en casa en. Yo estoy trabajando y la niña tiene vacaciones. Entonces yo trabajo ahora en verano para las colonias. Voy a decir así. Entonces cuando hay días de vacanzas, yo a lo vez de gastar dinero, yo ahorro dinero. Estoy en casa con la niña para que no vaya a colonias para ahorrar este dinero. Algo así. Entonces vacanzas es un poco al revés.

Clar, però la teva filla, la Melody, si no ho tinc mal entès, ha anat al Casal al mes de juliol, a l'agost, però no hi ha Casal. I tu, si et toca treballar a l'agost, una part de l'agost, perquè tindràs vacances 15 dies, però una part de l'agost

et toca treballar, com ho fas? Sí, busco una canguro, entonces está una señora o alguien con la niña.

Clar, tu ets d'Ucraina, aquí tens família,

tens algú que et pugui ajudar? No, no, no, no tenemos nada, no hemos venido con planificación, somos refugiadas, entonces es como todo improvisar, sobrevivir.

Durant l'any vas a una asociació de famílies monomarentals, no? Sí. La Melody allà juga amb altres nens, tu mentrestant pots fer tallers de psicologia o de ioga, tenim una mica de temps per tu, no? Entenc que és un espai que et busques per tu, sí?

Sí, sí, me ha encantado. De principio yo pensaba mirar, yo vivía en una, cuando he venido en Barcelona he vivido en una habitación. Con la niña y entonces tenía que buscar otro sitio para vivir y quería encontrar una mamá con los niños y era súper difícil es imposible encontrar no hay una una app para las mamás para ayudar entonces he encontrado esta asociación. Y de verdad aquí te conectan con la gente, te ayudan, es como, no sé, puedes hacer talleres estos, que es bastante bien.

¿Aquests tallers son gratuïts? ¿Son per tothom?

Viene gente voluntaria y son profesionales, de verdad. Y yo he hecho un coaching, no sé, un mentor, no sé, muchas cosas. Una tutoría, una mentoría. Sí, sí, sí.

I mentrestant aquí la Melody, això sí, també té contacte amb altres nens.

Sí, hay muchos juguetes, tratan muy bien los niños, está muy bien. Por eso estas sesiones están un poco ayudándose.

Tant descongelat. Tanta longitud, tan plena final.

I avui també ens acompanya la Dolors Líria, que és la de gana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Molt bon dia i gràcies per ser aquí. Bon dia, gràcies per convidar-me. Hem sentit els testimonis de la Maria i de l'Olesia.

Què t'han semblat? Bé, que realment hi ha moltes realitats, no? I que algunes d'elles són molt difícils de gestionar, no? Quan parlem o quan a vegades ens pregunteu quins consells per les vacances, per descansar. Bé, hi ha situacions realment de molta dificultat on donar aquests consells podrien ser fins i tot rebuts d'una manera ofensiva, perquè. Cadascú ha de buscar-se la vida per poder sobreviure i per poder tirar endavant el dia a dia. Però sí que és veritat que en qualsevol cas, malgrat que cadascú té la seva situació, hem de trobar maneres de poder cuidar la nostra salut. Fins i tot perquè quan estàs en una situació de supervivència, si no cuides la teva salut encara compromets més aquesta supervivència.

Anem una mica a l'origen. Per què és important fer vacances? Per què és important descansar cos i, sobretot, la ment, també, en aquesta vida que vivim?

És important i, a més a més, és que forma part de la feina. Les vacances també són feina. És a dir, no es pot concebre treballar sense un descans que ajudi a reparar, a poder tornar a estar en condicions per poder continuar treballant i fer bé la feina, que no oblidem que fer bé la feina quan la tens també és un factor protector de la salut mental.

Clar, no sé si tothom està d'acord amb això, si recordem que ara fa just un any, en un acte per acomiadar el curs polític, el president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijo, va fer unes declaracions que van ser polèmiques i és probable que ara aquí, en aquest context, les recordeu.

I si ustedes pueden descansar algunas semanas, les felicito. Y los que no pueden descansar, pues que sepan que las vacaciones están sobrevaloradas.

Després va sortir del pas dient que era una broma. El problema és que sembla que en alguns casos, en alguns contextos, comencem a normalitzar aquest fet de no fer vacances, no, Dolors?

Això pot arribar a ser perillós, no? En alguns contextos estan infravalorades, no? Tendim normalitzat que no passa res si no les fem, o que podem. És al revés del que deia fi. Exacte, i la veritat és que fins i tot ho pensem amb les màquines, si una màquina la tens en funcionament constant, al final peta, i en canvi a vegades ens costa més pensar que si nosaltres no descansem i no reparem, també petem.

De fet, en aquest sentit, que ara dèieu de normalitzar el fet de no fer vacances, justament aquests dies la primera ministra del Japó també crea polèmica en publicar un tuit presumint que dormia entre 0 i 3 hores i presumint que treballar al màxim possible és millor. El Japó és veritat que també és una altra societat, diferent aquesta, però en aquest sentit de normalitzar el fet de ser gairebé com màquines, com ara deies, Dolors.

Sí, efectivament. És una altra cultura. Evidentment, aquí tenim una cultura que no normalitza tant dormir només tres hores, però sí que és veritat que en qualsevol cas, moltes vegades, no ens adonem que no ens donem el permís per descansar el que necessitem. Que no sempre passa només per les vacances. O sigui, no hem d'esperar que arribin les vacances per reparar. Hem de buscar, com deia també la companya, moments en el dia a dia i buscar de manera creativa com descomprimir la pressió i el desgast propi de treballar.

Tu ets expert en psicologia de les organitzacions i del treball. Fer vacances hauria de considerar-se, lligant-ho amb el que deies abans, més part de la feina, o sigui, no deixa de ser també un mecanisme per després seguir produint, si és que podem parlar en aquests termes, recarregues les piles per després produir bé, que és el que se et demana a la feina. Potser aquest concepte s'hauria d'entendre.

De fet, les vacances, si parlem d'una feina que funciona d'una manera legal, les vacances formen part de la feina. Tenim dret a uns dies de vacances, estan dintre i estan considerades part de la feina. I a vegades, evidentment, si hi ha situacions precaritzades o no regulars, no es produeix, però a vegades també som nosaltres que ens costa donar-nos permís per poder-les fer.

De seguida, Maria Olesia, si li volia preguntar alguna cosa, aprofitant que tenim aquí la Dolors, però et volia preguntar, Dolors, dels casos que hem sentit ara, justament el de la Maria i de l'Olesia, quins efectes pot tenir en la seva salut el fet de no poder descansar, per exemple, aquest estiu?

El no reparar, el no descansar, fa que el cos estigui més tensionat i, per tant, hi ha simptomatologia, pot aparèixer simptomatologia més física, contractures, mal de cap, problemes gastrointestinals, etc. Després, evidentment, també hi ha una part més psicològica, d'airecibilitat o de tristesa, o fins i tot si això es manté molt en el temps, perquè, a veure, no fer vacances un estiu, No està bé, però si és un estiu encara ho podem aguantar. La qüestió és si és continuat, no? Com per exemple la Maria ja acumula més d'un. Dos estius, no? Exacte. Per tant, és qüestió de pensar que en algun moment, o sigui, no és sostenible i per tant en algun moment hem de parar o hem de buscar maneres que el nostre cos pugui reparar el desgast.

Jo et preguntaria com ho faig amb l'enveja que em causen les Instastories constant de gent que sí que té vacances. Ui, el món de l'Instagram, clar. M'estic amb una persona amb molta ràbia a dins.

No vull ser-ho. Bueno, això no ajuda gaire, no? L'exposició constant a les xarxes de les coses que cadascú fa, que moltes vegades també és un aparador. I és una part molt petita

probablement de les vacances. És un aparador molt bonic, però les vacances consten de moltes altres coses, també, que segurament veiem només. Aquella petita fracció de segon d'aquella fotografia, però que la resta de les vacances no són tan idíl·liques com potser sembla. Exactament.

Bé, res no és tan idíl·lic com surt a les xarxes. Al final ja cares bé en tot el que es publica.

Clar, el que deia ara la Maria. No sé si podem dir que té a veure una mica amb la salut mental. Ella diu, m'estic carregant de ràbia, no? No sé si Maria o Lesia, això que deia ara ella, de l'afectació del no fer vacances a la salut, vosaltres ho noteu, sigui amb cansament físic, sigui amb cansament mental, emocional, també, moments de tristesa, moments d'una mica de decaïment, probablement, i cansament físic, això també. Suposo, com ho viviu, això?

Sí, un cansancio físico no, pero mentalmente, moralmente, es como te encuentras, como ha dicho María, miras a otros y te sientes como un fracaso, no sé, como te bajan mucho los. Todos tus sueños y todo está como muy abajo. Y esto es lo que he dicho, en vacaciones se hace sensación al revés. No descansas, no estás feliz, al revés. Estás como muy. No he hecho, ¿cómo puedo hacerlo? Y moralmente esto baja mucho. En el teu cas, particularment,

que comentàvem que tens una filla, ¿en parleu d'això? ¿En parles amb ella?

Si ella quiere vacanzas, claro bueno, la llevo a la playa y tal igual los niños no lo notan mucho pero claro, a ella le afecta mi estado. I tu, Maria, aquesta afectació?

Jo he vingut aquí amb crosses. Vaja. Perquè m'he fet una O sigui, com l'última setmana he passat un esguinx i un otitis. O sigui, clar, realment arriba un punt que sí que estàs cansat i que et poses malalt. Queda esta altra cosa. Baixa laboral tampoc arribo a tenir. O sigui, existeix, però si no facturo no cobro. No pels autònoms. No pels autònoms. Per tant, realment sí que és una mica com l'estat de supervivència de. Per una part estàs malalta però has de treballar i per l'altra, com més malalta estiguis hi ha l'ansietat de que no podràs treballar, per tant no podràs cobrar factures. És una mica dur. També voldria dir que a mi em fa patir que jo dono la imatge que dona la ministra de Japó cap a fora. O sigui, a mi em fa patir que la gent pensi que jo estic glorificant treballar massa, perquè clar, la xarxa se'n veu sempre activa. I he de tant en tant sortir dient-me, ei no, estic malalta, estic cansada, no voldria estar així, és per necessitat, no perquè estigui intentant glorificar que treballeu tots el que treballo jo.

O sigui, t'has com de justificar perquè la gent no es pensi a través de les xarxes també que treballes massa.

Clar, a mi la gent em veu pel carrer i em diu, ei tia, ets com molt workaholic, no? Com sempre estàs activa, sempre estàs a tot arreu i és com, sí, però com que consti que no tècnicament per gust. O sigui, que consti que no vull imposar un estàndard que mira, els altres m'agradaria que no tinguessin. O sigui, jo voldria que la gent al meu voltant sí que descansés. Llavors, una mica com estic donant un estàndard que jo no voldria tenir.

Dolors. Sí, no és que escoltava les companyes, no?, i parlàvem de sentiment de fracàs, de quina imatge estic donant, si la gent es pensa que soc workaholic, no?, I pensava que és important també posar sobre la taula que la salut professional no depèn només del factor individual, que cadascú evidentment té una responsabilitat, però que aquí hi ha una responsabilitat compartida també entre les organitzacions en les que es treballa i també les polítiques de treball i les polítiques socials, perquè no tot passa pel que fa l'individu dintre la feina.

Molt interessants el cas de la Maria Serra Lolesia estem amb el tema avui de persones que no poden fer vacances ens acompanya també la Dolors Líria presidenta del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya hem de fer una petita pausa no us acomiado encara de seguida reprenem el tema fins ara.

Amb Domènec Subirà i Núria Pujades. Encara que ho vegis diferent, tot es pot parlar.

I és que abans de acomelladar-nos volíem parlar amb la Dolors perquè li voldríem preguntar per la investigació que ha obert el Col·legi de Psicòlegs sobre la pràctica professional de la terapeuta de la família Endic, Julia Lundervold, arran de la mort del fundador de Mango, Isaac Endic, un cas de sobres conegut, va caure per un barranc durant una excursió amb el seu fill Jonathan. Aquesta excursió, però, podria haver format part d'una presumpta teràpia de confrontació organitzada justament per aquesta terapeuta. Dolors, en quin punt es troba aquesta investigació que heu obert vosaltres al col·legi? Bé, doncs, de moment,

la informació que tenim és la que ens esteu facilitant els mitjans de comunicació i en relació al sumari, i en aquests moments estem, doncs, hem obert aquesta investigació, estem buscant dades per corroborar si aquesta persona és psicòloga o no. No està col·legiada al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, no ens consta tampoc com a col·legiar d'Espanya, però no sabem si és psicòloga o no ho és. I és una diferència substancial, perquè si fos psicòloga estaríem parlant, en el cas que es demostrin totes aquestes informacions que estan sortint, d'un possible cas deontològic, i en el cas que no ho sigui, podríem estar davant d'un cas d'intrusisme.

De fet, com a part d'aquesta investigació, el col·legi ha sol·licitat al jutjat poder accedir al sumari per tenir tota la informació sobre aquesta suposada teràpia. No sé si us han respost.

Sí, no els hem demanat accedir al sumari, els hem demanat que si en algun moment troben que hi ha indicis d'intrusisme, ens ho facin saber. Dins el sumari, clar. Entenem que deuen estar molt enfeinats perquè el cas és molt complex i molt mediàtic, però si ens poden ajudar, doncs ho agrairem. La resposta ha estat afirmativa? De moment encara no tenim la resposta. No us han dit res. Fa pocs dies que ho hem enviat.

Com deies, la Júlia Londerval no consta en cap col·legi professional de psicòlegs, tampoc en cap col·legi professional de metges de l'estat espanyol. En qualsevol cas, la suposada teràpia de confrontació coll-bató,

com a teràpia, És que com a teràpia no existeix això. Evidentment que els psicoterapeutes confrontem els nostres pacients amb les seves contradiccions, amb les coses que van explicant els seus relats, però no és que existeixi com a tal una teràpia de confrontació com es descriu. Que els fets que es descriuen no corresponen a cap mena d'abordatge psicoterapèutic. S'ha parlat de si era psicoanalista o terapeuta de família, ni la psicoanàlisi ni la teràpia familiar consisteixen en res del que descriuen aquests fets.

És que es parla sempre de terapeuta, no?, en aquest cas. Hem utilitzat la paraula terapeuta, no psicòloga, no. Vostè com a psicòloga col·legiada, acreditada i presidenta del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, què va pensar quan va assabentar-se d'aquest tipus de teràpia?

El que vaig pensar és que és molt preocupant el fet que la població a vegades, la ciutadania, no tingui la consciència suficient de la importància de demanar ajuda a un professional de la psicologia que estigui col·legiat o col·legiada. La garantia de bona atenció, perquè som professionals que estem, que reunim la titulació i també els requisits legals i competencials per poder atendre les persones amb garanties. Per tant, això aprofito per animar les persones que necessitin ajuda psicològica que ho facin, poden buscar el nostre director i del nostre web, on totes les persones han hagut d'acreditar la seva titulació i la seva capacitació.

El fet que casos com aquest saltin als mitjans, estem dient que és un cas molt mediàtic, ajuda a entendre, però, o ajuda a legitimar aquesta necessitat de professionals acreditats.

Doncs esperem que sí, malauradament, tant de bo que no hagués passat això, però realment esperem que almenys serveixi per prendre aquesta consciència de la importància que té buscar professionals acreditats. I per concloure, Dolors,

el que deies, si la investigació que heu obert des del col·legi conclou que sí és un cas d'intrusisme, la via penal és la via que seguirà el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya?

És l'única via que es pot fer servir en aquests casos, sí. Per tant, presentareu una denúncia per la via penal. Evidentment, si tenim els elements suficients, ho farem. Calcules quan els podeu tenir? Algun calendari? No. Malauradament no, perquè no depèn de nosaltres. Nosaltres estem fent tot el possible, però és veritat que no depèn de nosaltres tenir aquests elements. No sé si és.

Clar, ens estem centrant molt en aquest cas, no? Però ara dèiem, no?, com aquesta exposició als mitjans pot ajudar a entendre a molta gent que cal acudir a professionals acreditats. Potser hi ha més casos d'intrusisme dels que nosaltres coneixem?

Hi ha moltíssims casos d'intrusisme. És un problema de salut pública, això, eh? Perquè, evidentment, ningú es planteja fer-se una operació amb algú que no sigui cirurgià, no? Però, en canvi, tots els temes que tenen a veure amb la salut mental doncs hi ha moltes persones que no tenen l'acreditació o la titulació per poder-ho fer i això és un problema per la salut pública.

Però probablement tots aquests casos d'intrusisme que dius més freqüents del que ens pot semblar a la població general no són tan mediàtics com aquest.

No, i segurament la majoria d'ells la persona no posa davant d'un precipici el client o el pacient. Clar, clar. Però igualment és un risc, eh? S'ha de tenir molt en compte, això. I tant.

Amb la Dolors Líria, de Gana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que ens ha acompanyat per parlar del tema de les persones que no poden fer vacances, però hem aprofitat el Tot es Pot Parlar per preguntar-li també sobre aquesta investigació que ha obert el Col·legi Oficial de Psicologia sobre la terapeuta de la família Andic. Dolors, gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres. I també a la Maria Serra i a l'Olesia Gul, dos testimonis que aquest estiu, malauradament, no podran fer vacances, però desitjo que pugueu descansar el màxim que pugueu algun dels dies, o almenys desconnectar.

Que trobeu algun petit espai, això que dèieu, d'algun taller o alguna sortida.

Que segons la Dolors és molt important descansar a cos i sobretot descansar a la ment. Moltes gràcies per acompanyar-nos. Bon dia.

Una petita pausa i de seguida tornem.

Tot es pot parlar amb Núria Pujades i Domènech Subirà.