Els romans també tenien els lloguers pels núvols i els primers fons voltor

Els últims dies no cal estar gaire atent per saber que un dels temes de debat, sobretot al carrer, és el de l'habitatge, el dels lloguers. La crisi de l'habitatge, el cost que representa ara mateix tenir una casa, és un dels grans temes del moment i és una crisi que s'ha disparat sobretot els últims anys. Enric Alpena, bona tarda.

Bona tarda. Sí i no, t'ho haig de dir, perquè és clar, això que s'ha disparat, és evident que és una crisi brutal, després de la pandèmia és el gran tema, a part del canvi climàtic, avui no és el dia, i no perquè no és que sigui els últims temps, és que fa segles que és un tema candent, segles. O sigui, fa segles que ja són estancionades, límits de preus, desnonaments. Amb aquests noms, exactament, òbviament no, perquè aquests noms són molt moderns. Però el concepte es repeteix, es repeteix, es repeteix. Hi ha problemes constantment amb el lloguer a tot el llarg de la història.

Hem sortit al carrer, com cada setmana, a preguntar a la gent si creuen que, efectivament, això dels lloguers, de l'habitatge, és el primer problema que tenim els catalans.

Ara mateix sí, perquè no n'hi ha i n'hi ha molt de demanda. I cada cop venen més persones, no canvia res. Això com s'arregla? Bona pregunta.

No, no és el principal problema, però és un dels més importants, sens dubte. El tema econòmic és el principal problema. Entre ells, la vivenda. Sobretot entre gent jove és molt complicat. No tenen una estabilitat laboral, amb la qual cosa és complicat.

Jo crec que, sens dubte, el principal problema dels catalans actualment i des de sempre és l'autoestima pròpia. Aquest és el problema dels catalans.

En tot cas, queda clar que la preocupació per l'habitatge també ha passat. Tirem enrere per explicar d'on ve això. Evidentment,

quan no hi havia propietat, no hi havia possibilitat de lloguer. O sigui, el neolític, quan comença la propietat. Allà no es pagava. No se sap, perquè òbviament no hi ha documents que ho certifiquin, però en tot cas, probablement no. El tema, primer, què és un contracte de lloguer? Ja ho sé que això és molt obvi, però anem a les definicions jurídiques. Contracte consensual bilateral uneros, pel qual una part, que és l'arrendador, s'obliga a lliure a l'altra, l'arrendatari, l'ús i gaudi d'un bé, com un habitatge o un local, durant un temps determinat, a canvi d'un cert, anomenat renda, segons la definició estrictament jurídica. Per tant perquè hi hagi un bé en aquestes condicions ha d'haver-hi un propietari i ha d'haver-hi algú que no tingui aquesta propietat i que per la raó que sigui, sigui per una qüestió temporal i puntual, sigui perquè no vol arribar a comprar-se el pis o no té diners per fer-ho, doncs lloga durant un temps curt o llarg aquest habitatge. El contracte, per tant, és aparentment senzill, clar, satisfactori per les dues parts. Se suposa. Se suposa. No, no, diguéssim, teòricament sí, no. A Mesopotàmbia ja es coneixen aquesta mena de pactes, però fins i tot es coneix algun cas de desnonament a Mesopotàmbia, però qui van treballar moltíssim el tema del lloguer van ser els romans. Els romans amb tot el dret civil el van treballar molt, o sigui, el dret entre les parts és un tema que ja arribarà

fins gairebé al final del Codi de Justinia, etc. Vull dir que durant tots els 2.000 anys que era verdura a l'imperi romà, és un tema que li dona moltes voltes. Que és un dels punts claus, la ciutat de Roma va ser clau, perquè Roma era un llogarró amb set turonets que estava allà enmig de la península itàlica, comença a expandir-se, primer fan mal als pobres sabins, després als atruscos, després ja pugen fins a travessen els apenins, etcètera, etcètera, es va expansionant, i tot allò concentrat en una metròpoli, que és Roma. Roma comença a tenir problemes d'espai, no sé si et sona, perquè clar, òbviament tenia una muralla, no?, Llavors, milers i milers de persones volen anar a viure a Roma perquè és allà on es cou tot, on hi ha, no només a l'etapa imperial, que és el que més coneixem, però també a l'etapa de la república. A tot arreu, tot es concentra allà, en el Senat, la gent més poderosa, etcètera, etcètera. I això fa que, òbviament, aquesta acumulació, aquesta allau de gent necessiti un lloc per viure. Com no hi havia espai, perquè esclar, tu podies anar-te'n molt lluny, però molt lluny no servia de res, no hi havia comunicació, no sé si et sona, eh? Sí, sí. La comunicació era lenta i complicada. Per tant, millor viure dins de la ciutat de Roma. Es va començar a construir en vertical.

Roma és la primera civilització que construeix sistemàticament en vertical. Més d'un pis. Més d'un pis per viure. O sigui, hi havia altres civilitzacions que això ho havien fet però de manera sistemàtica, com ho fa Roma, no. I, de fet, com és d'imaginar en una època que no hi ha ascensors, com més puges, més barat és. No és com ara, que dius. El sisè, vinga. He comprat un àtic, escolta, em veig tu de Barcelona. No, allò no tenia cap interès. Cap interès. Com més a baix, més millor. A més a més, a baix de tot, si no hi vivia el propietari, cosa que passava sovint, A més a més, tenies locals. Pensa que la majoria de cases romanes, cases de normals, no els grans domus, no tenien cuina. I, per tant, la gent feia el globo, feia el globo de l'època, baixava a menjar a les botigues, així es deia en. Del llatí ve el nom, no? I els locals de baix de les cases era on es feien els menjars, etc. La gent comprava el menjar i se'l pujava a casa. No hi havia aigua corrent, això també s'ha de tenir en compte, i per tant les cases no eren allò els pisos no eren molt pràctics. Com es feia? O sigui, què era el que costava? Es calcula que un pis normal a Roma a l'època imperial costava uns 2.500 sestercis a l'any.

Com ho veus? 2.500 sestercis a l'any?

2.500 sestercis. No sé com estava el tipus de carn.

Perquè si ara mateix ha pujat avui el sesterci crec que es manté bastant igual jo ja sé, estem a mitat de mes tu vas sobrat de guilla encara falten molts dies pel dia 20 i escaig que comencen a preocupar-se allò dius alegria. Doncs era moltíssim, 2.500 sestercis era moltíssim. Un treballador normal i corrent guanyava 4-5 sestercis al dia, la qual cosa vol dir que guanyava uns 1.500, 1.800, 1.200, 2.000 sestercis a l'any. No guanyava més. Per tant, el preu de lloguer era superior als ingressos mitjans d'un treballador. I com s'ho feien? Doncs s'ho feien amb un sistema que avui en dia també funciona bastant, que és el superrendament. Un llogava el pis que ara diríem el principal o el primer, no? I allò li costava, doncs, potser 3.000 sestercis, perquè, clar, dius, caram. Doncs què feia? Començava a superrendar ràpidament l'habitacions, amb la qual cosa podia pagar-ho. Què feien els superrendadors? Doncs, en quan tenien una mica d'aguilla, pujaven al pis de dalt i arrendaven el pis, el segon pis, potser per 1.800 sestercis, i superrendaven, etcètera, etcètera, etcètera. Amb la qual cosa, els superrendaments, pots imaginar-te que les cases de pisos de Roma arribava un moment, no totes, òbviament, arribava un moment que es perdia una mica la noció de qui pagava què a qui. Perquè, clar, tots eren superrendats de superrendats. Jo superrendo una habitació, però aquella habitació la parteixo en dos. Ara, i amb això, però era.

Era legal, o sigui, si no hi havia un pacte, normalment no existia aquest pacte, era absolutament legal perquè era la manera de pagar-ho. Això va fer que, clar, tu imagina't el, diguem-ho en llatí antic, el putiferi que devia representar precisament les cases en qüestió. Això feia que molt sovint els propietaris posessin allà una mena de vigilant, un cap d'ínsula, que es deia, I que era com l'administrador d'aquella finca. I era el que s'encarregava de cobrar tot. O sigui, ell el que volia és que a final de mes. No, a final de mes no, perquè es pagava dos cops a l'any. Es pagava el sostici d'hivern i el sostici d'estiu. Per tant, eren contactes de 6 mesos. A cada semestre rebre els diners. Sí, rebre tots els diners i que no li posessin problemes, perquè si no anàvem fora. Hi ha un cas molt clar, potser el primer fons voltor de la història, que era un sol senyor, que això té molt de mèrit, com a fons voltor. Home. Sí. Cap al final de la República, quan ja està la cosa en crisi, està a punt d'aparèixer l'imperi, pensa que aquest que ara t'explicaré va ser soci de Juli César. Vull dir que és allò. Un home important. Sí, sí. Marc Licini Cràs. Cràs era ric, No, allò, com diuen els castellans, lo siguiente, o sigui, una pasta.

Ja venia de família rica, però a més a més, la carrera administrativa dins del món romà passava sempre per l'exèrcit. Havies d'arribar a ser general per arribar a ser després regidor, per entendre'ns, o alcalde d'una població. No amb aquests càrrecs, òbviament. I havies de ser sacerdot, també. Tot es combinava, no hi havia cap problema. Doncs clar, s'havia distingit perquè era un home de família rica i, a més a més, havia combatut molt bé. Ella, a més a més, havia estat governador de diverses àrees, i quan un l'imperi romà, i també la república romana, quan un romà era el governador d'un lloc, no cobrava, s'ho cobrava, que és un concepte una mica diferent, i això era. Considerat bastant normal. Fins a un cert punt, quan es passaven, també els tocava la cresta. Però si tu governaves Hispania, doncs ningú et donava ni un duro, però tu et quedaves diners que arribaven de la transacció de mataderies. Anàvem rascant d'aquí i d'allà. Exacte, això era el més habitual. Doncs, clar, es va rascar molt. I quan va tornar a Roma va decidir obrir un dels seus negocis, va ser el tema immobiliari. Va començar a comprar un munt de cases, però no les va comprar de manera, diguéssim, normal. Dius, què val això? La compro, jo a partir d'aquí ho llogo. No, no, va decidir forçar una mica la màquina,

aprofitant que hi havia sempre totes aquestes ínsules, hi havia molt merder, doncs ell encara ho provocava més i fins i tot provocava incendis. Amb la qual cosa, amb l'incendi, tothom sortia esperitat, com pots imaginar, I ell aprofitava per arribar-hi amb un pagament. Si vols que em quedi la casa o si vols que t'apagui el foc, perquè tenia un equip de bombers amb ell, pum, me la vens per tant, que era molt poc. Va aconseguir fer un imperi brutal. A més a més, amb el dret romà, quan canviaves de propietari la casa, s'extingia el contracte de lloguer. Amb la qual cosa, cada cop que Crass comprava una casa, per no fer fora la gent que hi vivia, ells havien de pagar, a més a més, un altre cop. Amb la qual cosa, Crass, la veritat és que. Jo crec que se li hauria de dedicar un temple o alguna cosa per alguns fons voltor, perquè és l'exemple clàssic de tipus aprofitat amb el tema de l'especulació urbanista. De fet, els catalans venim dels romans, no?, una mica. Sí, però també podem venir dels que ens feien fora, eh? Vull dir que podem venir de tots dos costats.

Ah, mira, això ja és més nostrat, no? Sí, això és un esbart, una cosa. Parlem de Catalunya?

Sí, som-hi, Catalunya. Tens una intel·ligència, eh? Tens intel·ligència. Un dia, jo què sé, arribaràs a la ràdio, imagina't que estàs. Durant un programa, sí. Sí, exacte, exacte. Això és el Ball de Nyàcares de l'Escala, interpretat per la Cobla del Centenari, que és una música típica, popular, de finals del segle XVII a Catalunya, que és el moment que et parlaré. Et porto un contracte de lloguer de 1664. Això sí que és renda antiga. Això és renda antiga, però ja veuràs, quan anem sentint, que s'assembla molt als contractes actuals. No hi ha gaire diferència. Hi ha algunes diferències, però no moltes. És una casa del carrer de la Bòria de Barcelona. El carrer de la Bòria és un carrer que actualment, perquè no existia abans, surt de la via Laietana, de Barcelona, relativament a prop, a darrere, diríem, de la plaça del Rei, perquè t'enfases una mica a l'altra banda. Doncs bé, paral·lel a Princesa. Doncs al carrer de la Bòria, un senyor de la Petita Noblesa, Francesc de Moncada, ciutadà honrat, tenia una casa que va llogar un mestre fuster, Joan Amell, i no et llegeixo tot el contracte, però et llegeixo una mica. Fragments del contracte. De bon grat i certa ciència, per mi i els meus successors, jo i en fermo contracte d'arrendament us cedeixo a vos, Joan Amell, les cases de la meva propietat situades al carrer de la Bòria, amb els seus baixos idonis per a obrador de fusteria, el príncip principal, cambres superiors, pou d'aigua corrent i dret aterrat. Aquest arrendament es fa pel temps i espai de tres anys consecutius, que començaran a comptar a partir de la propera diada de Sant Joan de Juny d'aquest any. El preu de l'esmentat lloguer serà de 40 lliures barceloneses anuals. Aquestes lliures seran pagades per vos en dues parts iguals. La meitat, 20 lliures, per la diada de Nadal, i l'altra meitat, 20 lliures, per la diada de Sant Joan, fent el proper pagament el proper Nadal. Fixa't que fa exactament igual que els romans. Solstici d'estiu, solstici d'hivern. 20 lliures era molt? 20 lliures era bastant. No tant com els romans, però era bastant. Aproximadament, en aquella època, d'uns ingressos. Relativament. És difícil dir-ho, eh? Entre el 50 i el 60%.

O sigui, és bastant O sigui, més de la meitat del sou anava al lloguer.

Sí, el que passa que el superrendament, normalment, ja ho veuràs, era absolutament normal. I, per tant, a més a més, en aquest cas estem parlant d'un obrador, d'un mestre fuster, que probablement ho indica així, té diversos treballadors a casa. Per tant, no és només un piset, és un pis, botiga, el lloc de les bèsties, el taller com a tal, les golfes on viuen els obrers, etc. O sigui, és una cosa relativament grossa. Diu, vos, el dit llogater, esteu obligat a mantenir les claus de les portes, els vidres de les finestres i els panys en el mateix bon estat en què els rebeu avui. Les obres de taulada i parets mestres seran a càrrec del meu domini, que és com ara, eh? Sí, sí, sí. Si se li escarda la paret, és el propietari. El continent, el propietari. Ara, si vostè trenca una finestra, la puc anar, no? Us és permès acollir a les cambres de dalt fedrins o treballadors de l'ofici sempre que vos signeu, sigueu, perdó, el responsable únic de la totalitat de la reina davant meu. O sigui, ell li pot rellogar als seus treballadors, però a l'hora de pagar ha de pagar ell, no? Sí, que vingui aquell a pagar. No, no, no. Si passats 15 dies de les diades de Nadal o Sant Joan esmentades no haguéssiu satisfet les lliures degudes, serà dret del senyor propietari procedir al desnonament de llar, podent treure els vostres mobles i fustes al carrer

i demandar-vos davant la cort pels danys. I per major seguretat del compliment de tot el que s'ha dit, obligo tots els meus béns, mobles i mobles, presents i futurs. Executat a Barcelona, etcètera, etcètera. Què passa? El que t'està dient? T'està dient que, en definitiva, és un contracte amb desnonament automàtic, en aquest cas. Sí, estava firmat. Sí. Què passava si, no ho sabem, no està confirmat, però si el senyor, amb ell. No paga. No paga. Diu, ostres, van molt malament les coses, no puc pagar. O és una mica. Barroga alta, sí. No ho sabem, però en tot cas, imaginem que no paga. Doncs, què passaria? Doncs aleshores el senyor Moncada aniria, o bé aniria directament a un segir o a Gutsil, i li diria, escolti'm, miri, tinc un contracte aquí amb el Desnona, o va directament al Beguer, que era una mena de governador de Barcelona, per demanar, amb funcions jurisdiccionals, dir, escolti'm, aquest no m'ha pagat, m'ha de desnonar, l'ha de desnonar. Què faria, llavors, el veguer, posem per cas? El veguer parlaria amb el senyor Mell i diria, escolti'm, vostè té de 3 a 9 dies, depèn, una setmaneta, per o bé pagar o bé justificar-me la raó per la qual no està pagant. Si això no succeïa, aleshores anaven ràpidament a desnonar-lo, els agutzils. Si s'hi resistia, rebia. I si no s'hi resistia, tot el que hi havia dins de la casa quedava, diguéssim.

Agafat per evitar precisament que es gastessin aquests diners que li devien al senyor fins que no es vengués el que hi havia dins de la casa que es feien els encants públics amb subhasta no quedava el deute resolt per tant, si dins de la casa tenia no sé quantes fustes, no sé quants mobles fins i tot, és molt divertit perquè els llistats dels notaris de l'època parlen, per exemple hem trobat un formatge arrossegat el formatge arrossegat també. Llavors tot això s'encantava, o sigui, s'obestava, i amb aquests diners es pagava el deute del desnonament. Hi havia també ocupes, a aquella època?

Acabava molt malament, sí, perquè. Però hi havia una policia com per anar allà a fer-los fora?

No, la policia eren els soldats o els arbutzils o del Consell de Cent o del Rei, depèn de O fins i tot, de vegades, les ordres religioses també tenien homes d'armes, això tampoc. En aquesta època ja no tant. Però aquesta milícia urbana, els gremis, també tenien una sèrie de gent que O sigui, una policia que matava encara no existia. No, no existia. La Guàrdia Urbana ja és de mitjans del segle XIX. Vull dir que encara falta.

Doncs ja veieu, els lloguers, que això ve de temps enrere, però aquest contracte.

Podria servir per avui, eh? M'agrada més la manera d'escriure-ho de llavors,

que no, molt més bonica. I el preu, potser jo, 20 lliures, encara te les pagaré de fàcil.

Encara, diu, cada 6 mesos. Home, ho faríem. Escolta, me'n parlaré amb tu. Montaràs algun obrador baix, alguna coseta? Sí, d'Urfebreria Radiofònica. Molt bé. Segons com sigui, aniré al vaguer, eh? Vinga, cal pena. Gràcies.