Els significats ocults de "L'odissea" de Christopher Nolan

Abans de l'estrena. Amb Sílvia Andrés.

Encetem aquesta segona temporada amb una de les pel·lícules més exitoses de l'estiu i que més colseguera ha provocat, l'Odissea, de Christopher Nolan. Després de anys de guerra, ningú podia estar entre els meus hombres. L'Odissea de Nolan ha recaptat 1.477 milions de dòlars, una barbaritat. És a dir, és la segona pel·lícula més taquillera del 2026, després de Spiderman Brand New Day. Però la pel·lícula no ha estat exempta de polèmica. Hi ha els que pensen que és un dels millors films de Nolan, d'altres que no s'ha respectat gens el clàssic d'Homer.

Penélope va baixar del seu llit i es va seure davant d'Odisseu, a la llum del foc. Però encara dubtava que fos realment el seu marit. Odisseu li va parlar amb d'Andresa i li va explicar els secrets del seu llit. Hem parlat amb Javier Urrutia,

professor d'estètica de la Universitat de Barcelona del Departament d'Arts Visuals i Disseny. Amb ell fem una relectura de la pel·lícula de Nolan. Comença amb una primera reflexió.

Tenim una idea com si la cultura fos com un tresor. Que està allà per observar-lo des de la distància i no jugar amb ell. I crec que és el més interessant de la cultura, és el contrari, és precisament agafar aquest tresor i una mica resignificar-lo, portar-lo en un altre contexte. I afegir nous valors, nous continguts, noves interpretacions. I és el que fa Christopher Nolan amb l'Odissea. El Javier,

que és un gran coneixedor de l'obra, és conscient de la polarització que ha generat aquesta versió cinematogràfica d'un dels grans mites de la literatura universal.

Més enllà de les qüestions filiològiques, diguéssim, o dels puristes que potser. Es posen les mans al cap perquè hi ha hagut una transformació massa radical per ells. I entenc perfectament que hi hagi persones que potser entenen que s'ha de respectar l'obra, però és que trobo, et diria, que aquest respecte és impossible. D'entrada, és una obra creada al segle VIII abans de Crist. És ciència-ficció pensar que podem, diguéssim, fer la mateixa obra amb els mateixos valors.

El Javier reconeix que al treball de Nolan li agrada i destaca quin creu que és el seu atractiu més gran.

Ha aconseguit un equilibri molt difícil entre preservar allò que podíem dir que és essencial. I alhora transformar el que segurament era més important de transformar perquè el text tingués vigència en el nostre temps.

La pel·lícula s'ha centrat molt en el personatge d'Odisseu que interpreta Matt Damon. La relectura de l'heroi ha generat molta polèmica.

L'Odisseu d'Homer és un Odisseu juganer, trapella. És un Odisseu que no té consciència del que fa, dels seus actes. I és veritat que per entendre això, per entendre aquest Odisseu, és veritat que l'hem de posar en el context dels mites. Els mites simbòlicament són increïblement potents i són tan rics a nivell simbòlic. Al dia d'avui encara hi ha tantes i tantes pel·lícules que veuen directa o indirectament dels mites que, sens dubte, tenen un valor cultural inqüestionable. Estem a l'any 2026 i crec que és interessant també apropar-se als mites i donar-los un nou sentit. I és el que fa, precisament, Christopher Nolan. L'Odisseu de Nolan és un odisseu, podríem dir, perseguit per la culpabilitat. La visió que tenen els mites de la construcció de l'heroi és una visió ideal. Podríem dir que pràcticament no té defectes. I el que fa, precisament, Nolan és focalitzar la seva construcció en un heroi. Que pren consciència del que fa. I aquest prendre consciència vol dir també tenir una de les qualitats humanes més importants, que és el fet de penedir-se. Penedir-se i plantejar-se fins a quin punt ha estat útil tota aquesta guerra, aquests 20 anys fora de cala.

No em consoles del fet d'estar mort, Ulisses insigna. Preferiria acabar a la terra al servei d'algú altre, fins i tot si era algú sense herència i d'escassa fortuna.

Un dels moments més impactants i intensos de la pel·lícula és quan Odisseu arriba a l'inframunt.

Per què d'entrada mai he pensat en les víctimes que deixo darrere de les meves guerres? Com em mirarien els soldats? Per això aquesta trobada que té tan ben plantejada a l'Hades. Quan arriba als inferns i es troba amb el seu exèrcit, que d'alguna manera li diu, aquí estem nosaltres, tots aquests som les víctimes de les teves guerres. També destaca un segon aspecte. El més arriscat de Nolan és haver plantejat un món on els déus pot ser que existeixin i pot ser que no existeixin. I això sí que és un canvi molt important respecte al món mític antic. O sigui, és un món on els déus a l'Olimp intervenen. Sempre amb el destí dels homes. I el que fa Nolan molt intel·ligentment és posar sobre la taula l'opció que potser aquests déus no existeixen.

A més, el Javier diu que el film amaga una crítica.

Jo crec que quan estàs apuntant a l'origen de la nostra civilització occidental, també en el fons estàs fent una crítica al teu propi sistema nord-americà i al món actual contemporani.

Vaig tapar les orelles de tots els meus homes i ells em van lligar de peus i mans al pal i van seguir remant. Quan passàvem a prop de l'illa, les sirenes, al veure'ns, van començar amb els seus cants.

El Javier Urrutia, professor d'estètica de la Universitat de Barcelona, dona la seva opinió més personal.

Vindria a dir que Nolan és un dels cineastes actuals. Amb un estil propi que repeteix sempre les seves obres. I això fa que tingui com una petjada. Però alhora té un món que sempre repeteix les seves pel·lícules. O sigui, jo et diria, sota el meu punt de vista, és la seva obra mestra. Però és que estan tots els seus temes.

I fa aquest paral·lelisme entre les pel·lícules de Nolan.

Una de les seves primeres pel·lícules, potser també de les millors, és Memento. Perquè és una pel·lícula que parla sobre el record i la memòria i això és Odisseu. I clar, si anem més endavant i pensem per exemple en Inception, d'entrada és una pel·lícula que planteja viatges impossibles més enllà del temps i l'espai. I això també és l'Odissea. I pensem en una pel·lícula recent com Oppenheimer, tenim un heroi atormentat per la culpa.

Però no totes les opinions són tan entusiastes com la de Javier Urrutia. El professor Kitting d'aquest espai, que no és un altre que Àlex Gorina, dona la seva opinió, que és el contrapunt de la visió del Javier. Primer ens explica les coses que més l'han convençut.

A veure, principalment les localitzacions, del Paloponés, de Marrakech, d'Islàndia, d'Escòcia, de les Illes Aòlies. És a dir, una geografia universal amb una unitat absolutament convincent. Per tant, un 10. I les escenes amb la fatillera, que és una dona autosuficient, de fet, la Circe. He de recordar els efectes màgics que aconseguia Reinhard Hausen en una escena similar com aquesta amb Simbad a la platja de Sa Conca, que va fer la pel·lícula. Salán Zamorzon, a més, fa la millor interpretació del film, m'heu d'entendre.

Tot i això, el Javier i el Gurina coincideixen que l'escena més brillant del film és la de Circe.

Em va agradar molt que el discurs que fa Circe respecta aquesta brutalitat dels soldats, respecta aquesta brutalitat d'una certa masculinitat de nou, coloritzadora, abusadora, que arriba als espais, viola a les dones. Trobo que està molt ben feta aquesta escena i a nivell visual també té molta força, Aquesta transformació dels homes en porcs, vull dir, no pot ser més evident. O sigui, els homes són això, són porcs. Llavors, aquest canvi, que això no apareix en l'obra, això no apareix a Odisseu. O sigui, apareix la transformació dels homes en porcs, però no hi ha aquesta lectura feminista. Això ho està afegint, no?

Les crítiques de l'Odissea de Nolan han plogut d'arreu. Especialment negativa és la de la traductora, Emily Wilson, de la versió que Nolan ha portat al cinema. L'Alex Gorina s'assuma a aquesta valoració contrària del film de Nolan, amb la ironia marca de la casa.

¿I què és el que no m'agrada? Doncs la resta d'interpretacions que em semblen insuficients. Matt Damon, Anne Hathaway, Tom Holland a mi em resulta com una aïlla o iko i ebeia, o sigui, la Sagrada Família menys carismàtica que em podia imaginar. I la barreja, també, de referents de l'èpica i legendària mediterrània, amb la nòrdica, la celta, la teutònica. El poti poti permet semblar-se més als herois del cinema als superherois del còmic, que no és el mateix.

Una pel·lícula amb visions contraposades, amb grans defensors i grans detractors, que és un bon exemple de per a què serveix la cultura. Per generar debat.