Els substituts no ens agraden o és nostàlgia?

Ja sabeu que els dilluns comencem la segona hora del Catalunya Mitjà amb l'Elisenda Pineda. Bona tarda. Què tal? Bona tarda, Òscar. Espero que no em parlis de pluges ni de lesions anticipades, que després hi anirem, eh?

Ara hi anem, ara hi anem, però fes-me un parèntesi. Un parèntesi, no, l'única cosa que volia dir és que quan hi ha pluja, el transport públic, el que funciona, és a dir, si tu tens accés i pots viatjar, es fa com un baf. Sí. És molt molest. Per tant, demanaria si hi ha algú que pugui posar uns ventiladors, alguna cosa, saps?

Un invent, un invent, perquè no s'embafi aquell vidre, eh? Una humilitat que surt amb els cabells arrissats, saps? No caldria, no caldria. Ja està, és una crida que volia fer. Molt bé, escolta'm, el defensor de l'oient. Exacte. Molt bé.

Molt bé, escolta'm. Què més? No sé si esteu al cas del safareig que va generar la sortida de Leire Martínez a la banda de poble Aureja i Van Gogh.

Bé, la substitució alguna de l'altra, si la van deixar tirada o no, una mica d'embolex.

Sí, una cosa molt llege. A més, hi va haver molta opacitat, va reengany a l'hora d'admetre'ls, no és el conjunt ni la mateixa Amaya, si tornava o no tornava. Van deixar la pobra Leire abandonada en una benzinera, pobreta meva. I els seus seguidors també. I recordem que ells van negar categòricament fins al final el retorn del cantant original. Amaya Montero va tornar i actualment l'Aureja de Van Gogh està oferint uns concerts de dubtosa qualitat. Ara, ara, veuràs. Fa allò que quan arribes a la nota. Fas un Bruce Springsteen i.

No, no, ja ho sé, ho sé, ho sé. Acabarem malament, eh? Acabarem malament.

Amb el Springsteen no me'l toquis. Vull dir una cosa, Òscar Fernández. Jo era de les que pensava que em feia un gramassa, tots els que sou seguidors de Bruce Springsteen, cada cop que Bruce Springsteen arribava a la ciutat

de Barcelona i acudia. Sí. I quan el vas anar a veure et vas convertir a la fe veritable.

És que no es pot explicar el que passa allà. No es pot explicar.

I de fet no cal que corri molt la notícia, perquè si no ja és impossible trobar entrades, per tant.

Sí, però a més té un aforament molt controlat, perquè et pots moure tranquil·lament per pista, vull dir que ho té. Sí, sap que està tocant per gent gran i que necessitem tenir un nostre espai, no? Sí, sí, escolta'm. No, no, una meravella. Bé, no és el cas de l'oreja de Van Gogh. No és el cas de l'oreja de Van Gogh, Vaig veure un concert

de l'Oreja de Bangkok en què, no, no hi vaig anar, vaig veure a través de xarxes que no els hi funcionava aquella plataforma per aixecar-la i que per tant hi va haver un moment que no se la

veia i que es veia només el caparronet, no? Molt bé, el caparronet, que hi va haver. Ara ja molt professional no va parar de cantar, eh? No, no. I es mirava així els músics, i els músics la miraven amb ella fent així, amb el cap, seguint el ritme.

Jo no sé si el professional és seguir cantant.

La gent no la veia, vull dir, sentia la veu i veia només allò, el serrallet, perquè no sortia del terra. Exacte, exacte.

I va haver aquella corrua d'acudits a Twitter, que n'hi va haver un que a mi em van cantar, que em van dir, sembla la morena, saps? La morena, vull dir la morroide, la morena meva, i vaig pensar o que ella ha oferrat enmig del plat i tot. Bueno, va ser, va ser. Amaya Montero jo crec que ara mateix és un mem. S'ha convertit en això. Perquè cantar, cantar, fa plorar el nen Jesús quan ella canta. Algú podria pensar que amb aquesta qualitat anirà als concerts de l'Aure Harit a la cantaora. Però no, els estadis estan plens, el públic està entregat, hi ha una catàrrega emocional, els mais, trucades als 112, saps, una cosa, quan parles amb algun o alguna seguidora de la banda et diuen que, doncs, que són molt conscients de la qualitat vocal que actualment té Amaya Montero, que és digna d'intervenció policial, però, clar, és que és ella, és que és l'Amaya, i l'Oredeja de Van Gogh ha estat, és i serà sempre Amaya Montero. Bé, recordo que Amaya va estar a la banda els 11 primers anys i que la Leire en va estar 17. Vull dir que si hem de comparar-ho per temps invertit, la Leire se'n porta la palma aquí. Leire Martínez hauria de ser més Oreja de Van Gogh que Amaya. De fet, anem a un altre tema. Això ho deixo aquí. Ara esborrem la pissarra. Us sona aquesta banda sonora?

Bona nit.

Home, a casa nostra vam patir un fenomen molt semblant amb els Blacks en busto. Sí, van canviar de cantants. Aquí està, el frontman. En Pemi va dir que plegava i després va estar 20 anys a la banda i es va incorporar en Salva Raffero, que en Salva és una veu que al principi, clar, deies que toca una miqueta rocker, però no acaba de ser en Pemi, però en Salva va fer cançons com aquesta, eh? Ah, és un himne, això. Cabreixos per arrembar l'api. Tu fas un sopar romàntic i després sí que arrenca una mica de. Saps? Fa aquella cosa. Però ja està bé. Imagina-t'ho. Monjeta, tendre i patates i això.

És bonic. La monjeta, tendre i patates no la pots passar?

És una cosa molt trista perquè almenys identifica molt els catalans. No pots tenir una nit romàntica amb. Exacte.

O una cosa que et passi factura després. Això és lleugeret. O veure més de dues copes

de vi que després sues molt al llit, saps? És horrorós. No us passa? I t'aixeques i dius, és que he suat aquesta nit, ja he suat el vi? Bueno, però això et passa quan ja tens una edat, la gent jove que té 20 anys que begui el vi que vulgui i que s'ha de sostenir el país. Bé, per molta gent en Salva no va ser el mateix que en Pemi, evidentment. Si jo us dic Aleix Rangel, sabeu qui és? Ah, veus? L'Aleix és l'actor que va fer de David Peris després que en Quim Gutiérrez deixés el cor de la ciutat. Fins i tot la Margarida Minguillón ja no el feia els petons igual. Se li acostava a l'Aleix i feia. És com un cosí germà, saps? No com un fill, era així. Catalunya no tenia res en contra de l'Aleix, que ho feia molt bé, però en David Peris sempre serà en Quim Gutiérrez. En programes d'entreteniment, qui no recorda això?

No ho recorden els joves, perquè això ho recordem els que tenim una edat. Exacte. La primera nota ja hi érem.

Exacte, ja hi érem. Has tornat. Aquelles nits de divendres, evidentment. Ha estat tota una generació de persones que ara tenim entre 40, 50 anys, 60 anys, que no els parlis de l'1, 2, 3 presentat per ningú més que no fos ella.

Hola, buenas noches y muchas gracias también a todos ustedes por estar de nuevo en 1, 2, 3. Para mí es una gran alegría estar en este programa. Quina estil, eh? Això és una elegància. Donde yo hice mis primeros finitos.

Quines os i quines esses més ben dites, eh? Després de la Maira va venir l'estimat i enyorat Josep Maria Vax. Només va estar un any en Josep Maria Vax, perquè es veu que no ho va aguantar, perquè va estar com molt hostil l'1, 2, 3 del Josep Maria cap en Josep Maria. I va plegar. Després va arribar en Jordi Estadella i després algun invent amb gasosa que van fer els anys 2000 i que no va veure ni la botilda, saps? Bé, aquell 1-2-3 dels anys 80 amb les tacanyones, la Ruperta, la Bombi, que feia. Era meravellosa, la Bombi, eh? Quina dona més espectacular. Hi havia l'Arevalo. Mal ens pesi. Aquest senyor que sempre explicava codits que ara mateix no es podrien explicar. I per molta gent l'1, 2, 3 sempre va ser la Maira. I si us poso l'exemple del teatre, l'Àngels Gunyalons va fer de Blanca la primera temporada de Maricel. De fet, no va acabar ni la primera temporada. Va plegar abans, que la va substituir la Carme Cuesta, a qui més tard veuríem fent de Rosa o Flor de Nit. La temporada 2004-2005, la Blanca va ser l'Helena Gadel. I la 14-15 l'Anna Santmartín, la 24-25 l'Alexia Pasqual. Quan la gent tanca els ulls, amigues meves, i pensa en la blanca de Maricel, la primera que alivia el cap és aquesta. ¿Por qué llorar? ¿Por qué llorar? ¿Por qué llorar?

Ni la primera temporada. Jo pensava que va fer uns quants anys i que per això va quedar en la memòria col·lectiva com la protagonista. I en canvi no, va fer menys d'un any.

Sí, sí, va plegar abans. Se'n va anar a fer un altre musical, crec que amb el Ricard Raguant, i ja està, i va marxar. Bé, en canvi, el Carlos Gramaje, que va fer el Seid, va fer el Seid tres temporades, menys l'última, però clar, ningú diu, ostres, el Seid del Carlos Gramaje no té res a veure amb el del Garreta, que és l'últim, no? Aquí ja és aquella comparació que dic, potser ja no és tant la nostàlgia, sinó que ja és una batalla entre actrius, que dius, ens la podríem estalviar. Bé, i us vull presentar un últim tema, és aquest. Bé, no sé si sabeu que aquest Nadal la cadena HBO estrena una sèrie en la que tornarà a revisar la saga de Harry Potter, de J.K. Rowling, i clar, tots tenim les interpretacions del Daniel Radd, Clive, l'Emma Watson, el Rupert Prince, fent del trio aquest meravellós que lluiten contra les forces del mal, eh? Calcem-nos perquè les comparacions ja han començat, eh? I això que estem parlant de nens actors, vull dir, nens a qui realment els pot afectar moltíssim l'opinió que es doni a les xarxes sobre la seva actuació, la seva feina. Vaig acabant. Quanta gent segueix dient, no hi ha polítics com en Jordi Pujol, no tornarem a tenir un alcalde de Barcelona com en Pasqual Maragall, Izquierda Unida es lamenta que no tornaran a tenir un Julio Anguita. Estic convençuda que a la dreta espanyola hi ha gent que troba a faltar una figura com Manuel Fraga, amb aquella silueta de pompona de botano que deia la trinca. Ens costa molt acceptar els canvis, perquè poques vegades la cosa surt bé, com a la saga d'Spiderman o la saga de Batman, que els van canviant i dius, bueno, mira, aquest el compro, m'agrada més el segon, m'agrada més el tercer, però què hauria passat si ens canvien el Harrison Ford a Indiana Jones? L'hauríem acceptat, no l'hauríem acceptat? La pregunta és. És evident que hi ha un pes de la nostàlgia idealitzat, però això per què ens passa? És a dir, per què sempre pensem que temps passats van ser millors? Tendim sempre a fer això? O és l'opinió general i en diferents àmbits de la vida? Jordi, tu tens una pinta de ser un nostàlgic, de guardar-ho tot. Has vist com estem?

Has mirat el teu voltant com està tot? Clar, aquí és on vaig. És nostàlgia només o és que realment A vegades és nostàlgia i, perdona, no has esmentat un. Només hi ha un i veritable Superman. Bé, bueno, perquè, clar, els altres, és que ja les pel·lícules eren tan menors. No, no, no hi són. No, no, 100%. Eclipsats totalment des que va existir. Sí, senyor, sí, senyor.

En canvi, hi ha personatges que van canviant, ara m'ho recordaven també, i és veritat, de 007 n'hi ha hagut diversos. I ja es dona per fet que hi haurà una mena de cursa de relleus. I ja es dona per fet que no, en fan dos o tres pel·lícules

i després ja el canviaran. Això es dona per fet. Sí, sí. No, de vegades és nostàlgia, segur, segur, i a més a més, a mesura que ens hem fet més grandets, doncs allò. Tot semblava més fàcil aleshores, més prometedor, tot era possible, i per tant pot haver-hi un punt de ficció i d'il·lusionisme amb tot plegat. Però de vegades era objectivament millor. O de vegades era objectivament millor, i no em facis parlar massa, però ho deixem amb el Superman.

I abans d'això, he dit alguna cosa que crec que penses realment, no? Hi ha hagut alguna frase que he sentit un riure i he pensat, mira, aquí en Cabré, s'han negat els ulls de cop i volta i he pensat, vital, ja està, li he tocat la fibra i t'he passigat el cor. Ja ho has vist.

Sí, sí, sí. Tu, Júlia, què penses? Jo és que crec que s'idealitzen molt els lideratges un cop, entre moltes cometes, ja no ho són, o ja els donem per amortitzats. I no per això vol dir que en el moment en el que estaven en actiu els valoréssim. Per tant, crec que és una cosa que passa molt, però que alhora també és cert que jo crec que vivim en una ciutat molt de tap. És a dir, jo ho penso ara amb la política, no? Has dit algunes persones que han liderat aquest país, però és que ara si ens fixem en els candidats que hi haurà o que hi poden haver en les properes eleccions, ja no només. Per això ho dic, no només generals.

No només generals, sinó també. No només generals, sinó també penso en les

municipals o fins i tot en les catalanes, la majoria són persones que ja han estat al capdavant d'aquests partits. Per tant, sí que hi ha una falta de relleus i jo moltes vegades tinc la sensació que és perquè no se'n deixa ascendir de nous. No tant perquè siguin uns lideratges que ara mateix tinguin les capacitats que la societat necessita.

Sí, i això és veritat. Hi ha aquest sostre de vidre segur, hi ha mena de. Davant d'allò conegut, millor agafar el que sempre ha funcionat, etc. I de vegades és una mica insultant. Si ha funcionat per sempre, enhorabona, gràcies per tot i adéu. I girem full, no? És a dir, anem a fer que altra gent pugi. El que passa és que la gent que puja nova ha de saber fer un Superman com cal i amb cara i ulls i que realment pugui estar a l'alçada del que de debò.

Però se'ls ha de permetre que ho intentin. I jo crec que ara mateix, a dins de molts partits, això no es permet. Per tant,

crec que aquest és el problema. I pot ser també que hi hagi, per exemple, molta gent que pensi que alguns líders polítics, que ja hem anat cap aquí, que en el seu dia, parlo pels anys 70, anys 80, que eren gent jove, relativament jove, seran 20 anys, la seva trentena, ja tinguessin un carisma especial i una força i unes idees molt clares, i que avui en dia potser hi ha gent jove que ja no puja amb aquestes idees, amb aquest carisma i amb aquest pes específic

dins dels partits. Això, o que segurament. Ja no hi ha aquesta participació política, que jo crec que això encara em preocupa més. Si mirem les bases dels partits o mirem l'edat que tenen les persones que estan al capdavant de les joventuts, crec que ens sorprendríem de l'edat que tenen.

Alba, quan estàs a Girona avui els costa tenir-te present.

No, a veure, jo crec que el tema de la memòria. Jo crec que al final el nostre cervell normalment el que fa és que tendeix a relativitzar o apagar bastant el record d'aquelles coses que ens han sigut desagradables o problemes i es reforça molt tot allò positiu amb el que es construeix també la nostàlgia perquè es construeix sobretot a partir de vincles emocionals que establim amb determinades figures. Per exemple, ara parlaves de la Maya Montero, els primers o les primeres amb qui tu vas establir un vincle emocional per a algo que et va agradar i allò es queda com falcat en la teva memòria i això és la nostàlgia que és algo com molt bonic, hi ha gent que li pesa massa però també hi ha una altra part que jo penso que és important i abans ho comentàveu, quan ets jove sembla que el món el veus és d'un altre lloc, menys responsabilitats, és com que vius les coses amb més intensitat segurament i això també fa que recordis tot allò com a algo molt més positiu. I per altra part també crec que hi ha un altre element i és que els problemes passats que ara semblen ja resolts o fins i tot oblidats, és allò que dèiem, és com que tens la sensació que allò ja es va resoldre i es va fer bé, tot i que en aquell moment potser va ser molt crítica amb allò, però amb la distància aquell problema disminueix molt la intensitat. Llavors jo crec que al final és un mecanisme i hem d'anar molt amb compte perquè a vegades si no podem ser com una mica injustos, és que abans tot funcionava millor quan realment potser no és cert i és més el nostre record i la nostra memòria com puja o baixa la intensitat de les afectacions o de com vivim les coses i a vegades hem de recórrer a part de la nostra experiència coses una mica més objectives perquè si no el cervell funciona així, està molt bé que funcioni així i aquests vincles emocionals també però a vegades és poc objectiu per realment decidir si un tema més polític o social està millor o pitjor.

És cert, és cert. És a dir, tu pots ara agafar amb perspectiva, i normalment, no sé si hi ha un mecanisme psicològic amb això, Alba, que és que acabem agafant el millor, la bona nota ens quedem amb aquesta, i si agaféssim la meroteca d'aquell mateix dia, d'aquell mateix personatge, veuríem totes les crítiques, tota la brutícia, tota la part fosca, etc. I després, el pas del temps, fa que això quedi esborrat, sota la pols.

I després també quan hi ha aquests canvis, ara que parlàveu de canvis de lideratges o canvis de grups de música, el frontman o la frontwoman, gent aquesta que està al capdavant, també és cert que això genera molta els canvis en generen inseguretat. Llavors, normalment, dius, segur que no ho farà. O sigui, el nostre cervell també ens passa que davant dels canvis ens frena. I en lloc d'intentar ser positius, vinga, vas a una oportunitat, saps allà dir, bueno, a veure, com ho farà, no? Llavors, són aquests mecanismes que tenim, aquestes inseguretats que a vegades acabem donant més valor a aquell vincle, perquè va ser la primera, com ara estava fent una exposició. Entre la Maia Montero i la Leire, que ara no recordo cognom. Martínez. Martínez, llavors. És que Martínez, és com vas a parar. Bueno, clar, t'ha tocat un cognom.

No hi ha algun problema, jo sóc de Rada. Escolta'm, que? Quin problema hi ha?

Qualsevol té el cognom que té i ben orgullós, eh? I ben orgullós, escolta'm, eh?

Això no se'n recordarà, Jordi, molt temps, l'Oscar. Jo, un apunt del tema Oreja de Van Gogh, que abans ho parlàvem amb la Pineda de fora. En el fons, els que tenim entrades per l'Oreja de Van Gogh, que jo soc una d'elles, i anem per veure que canti malament, ens és igual com canti. Al final anem purament per nosaltres i rememorar el que hem viscut amb aquestes cançons. A mi, jo ja dono per fet que cantarà malament. De fet, t'agraeixo si fa playback, m'entens? El Barça no hi vas per això, eh? No, depèn del concert. Hi ha altres concerts, per exemple el de la Rosalia, que ho passaria molt malament si no cantés bé.

Clar, a ella ja li dones per fet que això passarà, abans dels problemes que ha tingut Amaya Montero, psicològics, físics, etcètera, no li podem demanar que evidentment canti com cantava fa 30 anys enrere o 20 anys enrere, però sí que és veritat que el que demaneu és aquesta performance i aquest viatge al passat, que és el que ens connecta amb aquesta zona de confort, Alba, també, no? Vull dir, supervivència moltes vegades, com que tinc por al desconegut, allò que no sé què passarà, si aquest canvi m'afectarà, si em farà anar pitjor, doncs m'arrelo a una cosa que. És el lloc de Arruballó

el lloc de Arruballó dient vull tornar a casa

i ara que parlàveu de cantar bé o malament a veure, a més soc de Girona al Sopa de Cabra, no? en Gerard Quintana sí, l'has afinat tota la vida clar, llavors, però sí que és cert que et porta en un lloc que tu vas construir aquell món en aquell moment que era tan fantàstic estar allà, que és que encara que canti malament, desafini i tinguin no sé quants anys més, allà et connecta amb això que dèiem, aquest vincle emocional que vas fer en aquell moment, no? i és fantàstic perquè et porta en un estat emocional. Que com que tot lo dolent que tenies no te n'enrecos, només és lo bo, és que és brutal.

I a banda del moviment pèlvic de Gerard Quintana, que això era una cosa molt performàtica, que agraïm profundament les senyores que aleshores comptàvem entre 15 i 25 anys, aquesta forquilla, vam pujar molt agraïdes per aquells moviments i aquella energia. Aquell pantaló ben estret d'allà. Bruce Springsteen fa una cosa, Gerard Quintana fa una altra de totalment diferent. O sigui, Bruce Springsteen ja no està per arrenar els malucs.

No, home, no. Si ja, pobre, ja l'han de treure gairebé. No, no ho creguis, eh? Sí, sí, sí. Pels malalts d'Springsteen, ja per acabar l'alèria, hi va haver un moment de dubte quan va morir el saxofonista mític Clarence Clemons. Què farà Springsteen amb Clarence Clemons? Com el substituirà? Primer vam pensar que no el substituiria i que faria una mena de secció d'avents. I el va substituir pel nebot Jake Clemons que l'ha soplert força bé, tot i que se li veuen les costures quan s'ha d'improvisar. No és el tiet. Ara, quan pot assajar la cançó, escolta'm, perfecte. Ara, després. Molt encert, un encert.

I hauríem de parlar també d'això, dels nebots i els fills i tot això, el pobre fill del Mozart, que va componer no sé quantes sinfonies que no coneix absolutament ningú.

Ah, els fills fracassats. No fracassats. A la política catalana

també en tenim uns quants d'aquests. I tant. Fes-ho sense entrar en política, que així m'establiràs un poble.

6 minuts i seran dos quarts. Elisenda Pineda, gràcies.