Els últims a guanyar

Cataluña Ràdio. Cataluña Audio. Som podcast.

Benvinguts a Ràdio Volta. Aquí comença el programa número 194. La temporada ciclista de carretera a baixar la persiana.

Come on, Jaime. Come on. Clonka, clonka, clonka, clonka. If you have the delay,

you have nothing to lose. Allez, allez.

Radio Volta, el programa de ciclisme de Catalunya Radio.

Radio

Volta, amb Isaac Vilalta.

Doncs sí, comencen les vacances per tot el món ciclista, per el gruix del món ciclista que es dedica a la carretera, això sí. I és que hi ha vida més enllà de la carretera. I si no, aneu als països on el ciclocross és una religió. Però és que a més hi ha pista. Avui parlarem del Mundial de Xangai i també destaquen d'altres disciplines com el trial, on Catalunya, ja ho sabeu, és una de les grans potències. A principis de novembre d'aquí pocs dies s'havia de disputar el Mundial de Trial i BMX Freestyle a Riat, a l'Aràbia Saudita. Però s'ha suspès pel context bèl·lic de la zona. Això vol dir que els campions del món del 2025, com l'Alba Riera, mantindran el mallot irisat. Però tornem a aquest final de temporada de la carretera perquè entre Wang Xi, a la Xina, l'Eneco Tour o la Crona de les Nacions, també alguna més, eh? Hem viscut pràcticament les últimes proves d'aquest 2026. En quedaran algunes desquitxades, però vaja, poca cosa. Ara venen setmanes de vacances de treballar en silenci i per això avui passarà per Ràdio Volta una de les persones que millor sap què es cou a l'ombra. És el Xavi Llobet, un clàssic del programa que gràcies a la seva relació amb equips, directors, ciclistes i marques. Ens aportarà respostes a algunes qüestions que moltes vegades se'ns escapen. També tindrem el Fletcha, que acaba d'aterrar a Turquia, on ha acabat de manera accidentada aquella prova que ens explicava la setmana passada. Prova de llarga distància. Atenció, perquè amb ell parlarem també de la figura de Taylor Finney. El recordeu? La seva figura i, a més a més, una història, un repte personal que ara, i professional, que ara vol completar per tancar un cercle que a mi em sembla meravellós. I com que acabem la temporada amb força, ens queda aquest i un altre programa, tindrem també un tercer protagonista que és ciclista i que és campió del món. El Lluc Cruzelles, el coneixereu segur, millor mestre xocolater del món el 2022, per tant, campió del món, i amb un passat ciclista més que notable. Avui passarà per Ràdio Volta amb una invitació, atenció, per a tots vosaltres. Tot això de seguida aquí, però abans resum sonor centrat en aquestes proves de final de temporada. Passarem pel Beneto Clàssic amb Brandon McNulty, per la Corona de les Nacions amb Renko van Poel, per l'Eneco Tour amb Víctor Kampenaers i per la passió italiana al Mundial de Pista de Xangai. Esteu a punt! 3, 2, 1, sintonitzem Radio Volta.

Una segunda victoria esta temporada después de su título de campeón mundial en Montreal. Una victoria de 24 años en carrera. Obviamente, una victoria que se recordará mucho. La primera con la victoria de Brandon McNulty.

Si le ha dado algo. O también han pactado oye tira que vas a ganar tú la etapa. Sí, sí. Han sellado el pacto. Esto es muy normal, más de lo que parece. Es decir, una situación de esta que los dos salen beneficiados. Si es que además Campenaer, con el esfuerzo que está haciendo, si Van Dijk no le da un relevo, le gana igual. Le va a ganar igual y le va a soltar igual. Así ya han pactado, van a llegar más fácil.

¡Vamos, vamos, vamos, Johnny! ¡Vamos! ¡Sí, estamos! 968, último giro para Jonathan Milan. ¿Cómo puede un escogido girar el mar? Ninguno, si hay un gabiano que abre las alas. ¿Cómo? El gabiano Jonathan que llega en triunfo. ¡Es oro! ¡Es el nuevo récord del mundo! ¡Grande, Johnny! ¡Grande! ¡Doppia magia, Johnny! ¡Doppia magia, Johnny! ¿A quién eres? ¿Qué haces? ¿Qué haces? 3'59, 153, récord del mundo, campeón del mundo, Jonathan Milan.

Sentíem a l'inici la victòria en solitari de Brandon McNulty a la Beneteau Classic. Primera victòria com a campió del món. Primera fotografia amb aquest mallot irisat de campió del món de Brandon McNulty a la Beneteau Classic. Poques hores després, per cert, el van rebre a l'Ajuntament de Girona en reconeixement al Mundial guanyat a Montreal, al Canadà. Sé que des de l'Ajuntament de Girona feia dies, feia setmanes que el buscaven just després de guanyar el títol mundial, però per compromisos professionals de Brendan McNulty no havien pogut trobar el moment de reunir-se. Ell passa molt temps a Girona, és un dels gironins, també andorrà, però passa molt temps vivint a Girona. A més a més, des de fa molts anys. Això l'Ajuntament ho sabia, el seu alcalde, Lluc Salelles, és molt malalt de ciclisme, molt, i han aprofitat per fer-li aquesta recepció institucional, però també de manera molt relaxada. Brendan McNulty, que hi era amb la seva parella, i sort, perquè m'expliquen que la seva parella sí que és molt extrovertida, molt simpàtica, i ell, en canvi, és molt introvertit, molt tímid, costa moltíssim arrencar-li les paraules. Bé, victòria de Brendo Magnolti a la Veneto Clàssic, passejada també per Girona. Victòria de Remco van Pol a la Crono de les Nacions, amb més de dos minuts sobre Jay Vine i Stephen Kung. Benepul, que domina com ningú aquesta especialitat. A la prova femenina, victòria de Maeve Escuivan, la ciclista de l'UAE.

Hem passat també per aquesta Eneco Tour, vull destacar un parell o tres de moments. En una de les etapes, Victoria, busqueu-la, la superioritat de Tim Merlier, el mag Merlier, a l'esprint superant a la resta de rivals, el bloc dels Rockets amb Greenevegan, que Merlier se'ls menja com vol apareixent no sé d'on. En una altra de les etapes, la victòria va ser per a Víctor Bercuilla i va celebrar aquesta victòria, aquesta etapa, aixecant un dip mirant al cel per dedicar-li al seu pare que havia mort dies enrere. I sobretot, La victòria final de Víctor Kampenaerts. Sentíem aquest moment en què pacten amb Mick Van Dijk. Per tu l'etapa, per mi la general. Primera victòria en una classificació general per a Kampenaerts. Primera victòria, de cert prestigi, en una etapa per a Mick Van Dijk. Per tant, tots contents. Doblet del bisma, per cert. Kampenaerts, en categoria masculina, li quinoien a la femenina. I com us deia, el Mundial de Xangai destacava aquest moment amb el rècord del món i la medalla d'or en persecució individual de Jonathan Milan, de Johnny Milan, la narració italiana embogint amb aquest títol. Així com a grans titulars d'aquest Mundial de Xangai, Domini Britànic. Vuitè títol consecutiu del neerlandès Harry Labresen en Sprint i una història personal de Taylor Finney preciosa que de seguida recuperem amb la fletxa.

Don Antoni, què tal, com estàs? Bones Isaac, doncs he tornat aviat del que m'esperava de Turquia, de la prova aquesta que et vaig comentar, i bueno, perquè es va cancelar, o sigui, es va cancelar una mica el quart dia, crec que era, no? El tercer quart dia, poder. Pareixia avisades, i bueno, vas fer molt mal temps, i. I va enganxar uns corredors que estaven pel capdavant quan estaven fent un pas a 2.800 metres en aquest mal temps. Un cop passat el punt de control 2, va haver-hi una desavisada que va afectar a dos dels cotxes de control, de direcció de cursa, per dir-ho d'alguna manera, i crec que tres corredors els van haver de rescatar. L'equip de rescat en muntanya de Turquia els va haver d'anar a rescatar. O sigui. Vaja, es va posar la cosa molt seriosa.

Recordem, la setmana passada que ens explicaves que anaves a fer aquesta cursa d'autosuficiència a Turquia, a la Taurus, i de fet ja ho he anat veient al llarg de la setmana, no crec que hagi arribat el dimarts que ve per al proper Ràdio Volta. Sí. Però com anaves també mostrant a les teves xarxes socials, les condicions van ser molt dures. Tu ara ho deies, molt fang. Jo veia les rodes, el pas de roda, que estava completament col·lapsat. Has tingut també problemes mecànics que has anat driblant d'aquella manera. Però que la cursa, ara ens ho explicava, s'ha acabat retallant o s'ha acabat suspenent per aquesta decisió. En línies generals, no sé com valores l'experiència, si tot això t'ha frustrat o també l'has gaudit a la teva manera.

No, no ho he gaudit molt. La frustració va ser el primer dia, Isaac, quan de cop i volta el canvi electrònic em va deixar de funcionar i vas una mica bé entre els 20-30 primers i dius, bueno, ho vaig fer començar el dia, tot i les condicions que eren dolentes, Però clar, hem de deixar funcionar el canvi electrònic, vaig provar els mil i un hacks que pots provar en aquest tipus de coses, canviar la bateria, fer un reset que té aquest canvi, fer que els connectors funcionessin, i no. O sigui, al final. Jo crec que és un tema de software, que avui dia també està molt al cas amb això dels cotxes elèctrics i tal, que de vegades, ostres, et pots quedar tirat, perquè al final no és mecànic i si de cop i volta el software no té un fallo, doncs això et deixa tirat. El que passa que sí que jo el que podia era trobar, posar la cadena en una altra corona del casset, m'havia d'aturar i manualment ho podia moure. O sigui que, mira, dins de tot el lent, encara podia continuar, no? Molt més lent, però podia continuar. En principi sí que dic, mira, ja em retiro, no? Però dic, home, no, no et retiris perquè, perquè, el primer, o sigui, segur que pots continuar més lent i, bueno, no passa res, no? O sigui, fins on puguis has de continuar. I això sí que és una

cosa de les que aprens, no? Que també, amb el que deies del fang abans, va haver-hi un moment que, inclús em vaig habituar a lo del canvi, lo del canvi era lo de menys, perquè clar, els reptes que tenies pel davant eren molt més grossos, saps? I de cop i volta, de cop i volta el canvi era lo de menys, o sigui, el fet de no poder passar per Sonskin Trams, d'haver d'aturar-te, de buscar lloc de refugi per dormir, la primera nit hi havia un. Que és un hike-a-bike molt tècnic i em va enganxar amb tempesta elèctrica i això vaig decidir d'hora, vaig trobar un refugi i em vaig quedar allà fins al matí de l'endemà. Vaig dir, no, no, jo el següent hike-a-bike que està més o menys a prop no el vull fer de nit, el vull fer de dia i si és sense ploure millor. Però el que et dic, vaig anar a aprendre això, a anar a buscar els moments, i que els moments que tu estàs saturat no són moments que estàs perdent, perquè al final també estàs recuperant. O sigui que em va fer reflexionar molt i em va fer gaudir també de coses que ofereix el recorregut i que potser en altres situacions no les hagués vistes. I bé, o sigui, vaig anar com més lent i gaudint i patint molt, clar, evident, perquè aquestes proves es pateixen en certa

manera a nivell físic, però sobretot en aquesta és la que mentalment m'ha costat més, perquè era molt frustrant, inclús es trobaves amb participants. El funk que començaven ja la gent estava molt cremada. És que això ja no és gaudir. I jo els deia, bueno, però tampoc la gent que va al davant, que potser són 100, no estan aquí, o sigui que han progressat. Era un tema molt mental, era de vegades aquella impotència i, ostres, és que jo no arribo. El pas quan vas tan lent. Jo crec que a molta gent els hi va costar moltíssim, no? Vaja, jo ho he gaudit, possiblement és de les proves que mentalment m'han exigit més, molt més, I mira, d'això s'aprèn, eh? D'això s'aprèn molt i al cap i a la fi és el que es tracta d'aquestes proves, sobretot per gent com jo, que en certa manera dius, bueno, no vas a guanyar o no busques un reconeixement esportiu, busques una recompensa personal i. I sobretot un creixement personal, que mai és tard de fer-ho.

Un aprenentatge, com deies. Ara toquen uns dies de relax. De fet, són dies de relax en línies generals, en ciclisme de carretera que tanca la temporada. No hi has pogut estar a sobre aquests dies, però han passat coses. Hi ha hagut curses a Itàlia, amb victòria de Magnolti, la primera com a campió del món, amb el mallot de campió del món, amb l'Eneco Tour, amb victòria a la general de Víctor Campenars, que és la primera victòria en una classificació general de la seva carrera esportiva. És a dir, que al final de temporada la gent relaxa una mica, baixa una mica la intensitat, però continuen passant coses. No sé com recordes tu, com vivies aquests finals de temporada amb aquests tipus de curses.

Sí, finals de temporada, si t'enganxa en un estat de forma bo, l'hi pots treure amb molt de suc. Perquè si ho compares amb el que és a l'inici de temporada, que tothom vol començar bé, clar, al final, treure-li suc amb resultats costa molt. O sigui, costa molt perquè el nivell. Hi ha molta gent amb nivell alt. El que passa és que, com que arribar al final de temporada amb un bon nivell està a l'abast de pocs corredors, Si tu ets un d'ells, clar, et trobaràs competint amb gent amb menys genes del que et trobaries en una altra situació de la temporada, no? I n'hi ha moltes curses. Hi ha gent que ho deixa molt d'hora, no? Que ja. Mira, tu li has fet una entrevista fa poc al Cortina, per això et posaré un exemple, no? És un exemple de corredors que, en situació familiar també, eh? O pel que sigui, o per diversos motius, estan ja a punt de començar la pretemporada, quan els altres just l'acaben d'acabar, no? Dius, ostres, com pot ser? Però clar, des del meu punt de vista, tu com a ciclista professional, el fet que agafis les vacances tan d'hora, perquè se'n van de vacances, per dir-ho d'alguna manera, ostres, estàs deixant de banda moltes oportunitats. En un món on te les oportunitats no és que n'hi hagin tantes. Al final, si no ets guanyador, si només et demanen treballar per d'altres, clar, si acabes el campionat és el millor exemple, perquè és un corredor que tota l'any es passa treballant per altres companys, Té poques oportunitats, però mira, està en bona condició física, és professional, es sacrifica, arriba a l'octubre i guanya en general. Un nano que té un bon palmarès, però que sobretot el seu paper a l'equip Visma. És treballar pels seus líders. Això per un nano com ell és que ha valor haver guanyat l'Eneco Tour. Totalment. Té molt de valor. Llavors, jo no entenc, eh? Ho dic perquè no entenc com molts professionals això no ho veuen i de seguida volen acabar la temporada. Estan a l'agost, Isaac, i ja estan pensant a les vacances, quan encara queden dos mesos, eh? Dos de curses. Això, personalment, jo crec que molta gent ho ha de treballar perquè

això és molt millorable, clar. Mira, ara deies Campenaires, té una etapa al Tour de França l'any 24, una etapa al Giro l'any 21, dues vegades campió d'Europa contra rellotge, una etapa a la Tirreno, però sí, si pensem en ell, més enllà de les Kronos, que va tenir aquella època tan tan bona, la imatge que tenim d'elles treballant per la resta de companys aquest final de temporada també l'han aprofitat molt bé a l'equip Euskaltel que ara amb el proper protagonista en parlarem aconseguint entrar en aquest top 30 que els garanteix una gran volta o poder participar tenir opcions de participar en una gran volta la temporada que ve, l'any 2027. Bé, la setmana que ve, de fet, farem una mica, ja serà l'últim Radio Volta, farem una mica de valoració, entre d'altres parlarem també de Tadej Pogacar, que aquest sí que fa dies que no competeix, que ja ha avançat, que la temporada que ve els seus grans objectius són Tour de França, Vuelta i Mundial. És a dir, que ens queden dies per parlar-ho, farem la setmana que ve. Abans de tancar, sí que et volia posar sobre la taula un altre nom, perquè no només hi ha carretera aquests dies, hi ha hagut el Mundial de Pista de Xangai, i allà hem vist a participar a Taylor Finney. Estava retirat des del 2019. Què et diu tot això? Sí. Bueno,

que és el marit de l'Acacia Neuadoma, t'he de dir. O sigui que s'ha retirat, però que ha continuat visquent ciclisme a tal nivell. Us ho dic per això, també. Un nano que porta set anys retirat, però tot és cert que es va retirar jove, i que encara és un nano jove. Jo crec que, tot i que els anys han passat, i per mi té un mèrit enorme el que està fent perquè va arribar. I vam fer set anys de persecució per equips, o sigui que has rebenit molt de nivell. Sobretot amb un esforç que estàs corrent amb nanos com l'Ashlyn Barry, que acaba de ser campió del món 23. O sigui, tu fa set anys que t'has retirat i de cop i volta estàs compartint equip per la persecució olímpica. O sigui, és un mèrit enorme. I és un nano també amb molt de motor. I sobretot, És un nano que ha estat molt vinculat a Girona, amb temes d'escoles de mountain bike, de trail, però no amb ciclisme, i tampoc amb ciclisme de carretera. I se'n va al paio i se'n va a fer pista. O sigui, és que tampoc és que estigui rodant el velòdrom d'Horta. Preparant-se. No, no, ell. Bueno, jo crec que és un nano molt dotat a nivell físic i evidentment també, clar, mental, per tenir aquesta força, aquesta il·lusió de tornar a uns Jocs Olímpics on precisament els seus pares van córrer a Los Ángeles. Ara això et volia preguntar

perquè m'ho has fet notar. T'anava a dir, Taylor, fins i tot 36 anys parla català. Ja et vaig explicar aquella anècdota que me'ls vaig trobar al metro de París, a ell i a la Càcia, i se'n va fotre a xerrar en català. I tu m'has fet notar aquesta anècdota. Ell tornarà als Jocs, torna amb aquest objectiu de participar als Jocs d'aquí dos anys, del 2028, per recuperar o per tancar aquest fil familiar a Los Angeles, on ja la seva mare i el seu pare van participar, que em sembla una història preciosa.

Molt maca. Jo, de veritat, si m'haguessin dit fa quatre anys el Badlands que vam fer amb el Rovira, que ell hi era. I era però amb sabates de carrer, no portava ni pedal automàtic, amb una bici de cert, anava molt hippie, molt hippie, vale? Dius, clar, és que no el veig. Si m'ho dius aquell dia, a la sortida d'aquell batle, ens diuen, no, impossible. O sigui, impossible que aquest nano d'aquí uns anys vulgui tornar a córrer. Els Jocs Olímpics, que t'has de guanyar la plaça. O sigui, és que el nivell d'exigència és altíssim. I que estiguis rendint, és que. Vaja, per mi és. Bueno, em fa. Me'l torno una miqueta com ídol, eh? Perquè aquest nano, ostres, és. Bueno, és un nano molt tranquil, també és DJ, de fet, em deia, jo parlant amb ell fa un. No gaire, em deia, bueno, clar, tampoc. Quan fas de DJ, dic que feia de DJ oferint el seu servei de DJ a festes. De vegades em truquen, però tampoc es paga tan bé. Estem parlant d'un món molt diferent. On està ara, no? I el que ell va viscutar com a ciclista professional, és un nano molt artista també, que pinta, i mira, i de cop a volta el veus això, poder amb el que dius, eh? De tancar aquest cercle amb els pares que a ell, clar, li ha de donar aquesta força, no?, de tornar a fer-ho. Sí, sí, totalment.

I m'agrada molt recuperar aquesta història perquè et confessaré que, mira, d'entrevistes ciclistes potser, no sé, n'he fet centenars, eh? I per sort, a protagonistes de primer nivell, a guanyadors de Tours, a guanyadors de Mundial, a tot tipus de ciclistes de tots els àmbits. I si ara em dius, has de triar una entrevista, saps amb qui em quedo? Amb el Fini. A la seva mare, a la Connie Carpenter. Ostres. Em va semblar una dona. Excepcional. Brutal. Com a esportista i com a persona. I em va. Ja fa anys, eh? Va ser per un especial sobre el ciclisme als Estats Units de la revista Volata i em va semblar excepcional. Em va semblar excepcional. Sí, sí. I, bueno, el seu pare també.

Va córrer també i ara està patint malaltia d'Alzheimer.

Sí, em van parlar amb la Connie, que a més a més estan tirant endavant diferents iniciatives. És a dir, em va semblar una persona i jo tampoc he pogut parlar molt amb el Taylor. Però sí que transmet, té un punt hippie això que deies, però sí que transmet aquesta mentalitat oberta, aquesta capacitat de tocar molts camps, de fer-ho bé, de superar-se, i realment em va semblar excepcional. Sí, recordem també que quan

he dit abans que es va retirar jove, hem de recordar que ell va tenir una caiguda al campionat d'Estats Units de contrarrellotge, I que es va trencar el fèmur. O sigui, va tenir una lesió molt dolenta, que el va tenir apartat molt de temps. I des d'aquella O sigui, ell va tenir també, quan dius això de la mentalitat oberta, ell va parlar molt de com li va afectar que hi ha lesió psicològicament. Perquè li va donar una visió molt diferent del ciclisme. Hi ha un abans i un després d'aquella lesió pel Taylor Finney. És un paio molt interessant. I també que ha passat per moments dolents. Se n'ha sortit. I de fet, això, quan va tornar, va tornar a un bon nivell. Ell estava més amb l'any de la caiguda i a puntar, inclús, a poder guanyar la Paris-Roubaix. Però. Però després la caiguda, mira, va acabar amb Education First, però amb un corredor d'un nivell inferior al que era, no? Però també ell amb una mentalitat molt diferent, també. O sigui que, vaja, és un. És un nano que val molt la pena. Mira, si tens l'oportunitat, vas a entrevistar la mare, doncs tant de bo puguis entrevistar-la amb ell.

El buscarem, el buscarem. A veure si ho aconseguim. Per avui ho deixem aquí. La setmana que ve, deures, que farem repàs i valoració de tot el que ha estat aquesta temporada. La setmana que ve, per tancar l'any, valoracions. Joan Antoni, moltíssimes gràcies. A tu, Isaac. Fins aviat.

El programa de ciclisme de Catalunya Ràdio.

Radio Volta, amb Isaac Bilalta.

Bé, ens queden dos Radio Volta per tancar la temporada i avui ens posem generosos. Volem ampliar la mirada i explicar què passa a la carretera i més enllà. Saber com viuen els equips aquests dies, quins pateixen per tirar endavant, quins celebren saber que ho aconseguiran, quins han passat, per tant, de la preocupació a l'eufòria, saber quins fitxatges es mouen, quines marques apareixen, quines desapareixen d'aquest primer pla. Per saber tot això no em ve al cap ningú millor que el Xavi Llobet. Xavi, què tal, com estàs? Bé, quasi a punt de tancar temporada, no? La teníem promesa, eh? Aquesta vegada has de tancar la temporada, en tenim una altra de pendent, o sigui que al límit, però hi som.

Sí, a més a més saps que jo, o menys particularment, els dimarts et trobaré a faltar. És veritat, tinc el missatge cada dimarts. Sí, perquè em va molt bé, és a dir, estic davant de l'ordenador normalment aquelles hores quan busco el capítol de Ràdio Volta i em va molt bé, perquè el poso entre cometes com a música de fons i em vaig posant al dia. M'agrada. Posar-me al dia de tot, estar amb tota l'actualitat i també m'agrada escoltar les opinions dels altres, que de vegades fins i tot t'ho he dit, estic d'acord, no estic d'acord, però això és la grandesa d'un esport que vull, que segueix actiu i segueix candente, com diuen. Sempre estem allò com et presento,

clar, ex triatleta olímpic, però sobretot actualment de pont, ets gairebé l'home pont, entre marques, corredors, entre directors i marques, entre referents, amb els propis corredors treballant pel seu futur, m'imagino que estàs. Aquesta època de l'any hauríem de tenir gairebé tot tancat, però encara s'estan movent moltes coses, eh?

Correcte, sí, seríem com un kit de Klaus Allen. I al final servim per tot, abans t'ho he explicat, ahir per exemple vaig haver de marxar a Girona, recollir una bicicleta, ara aquests dies la tinc de depopulatge, la setmana que ve torno al corredor i encara que sembli que no, ja se'n va a la primera concentració de cara a la temporada 20-27. I al final tinc la sort d'entregar tot això de viure de la meva passió. I això em considera un afortunat. I ara, com dius tu, estem en un moment que ja. Ara ja no estem en allò que s'està bullint molt, sinó que ja va baixant tot. I com tots sabem, el novembre sí que veritablement és les vacances del que seria la temporada ciclista.

Ara analitzarem una mica com queda aquesta propera temporada, posarem alguns noms propis, d'altres no els podrem posar, però deixa'm començar per un equip que coneixes molt bé, que és l'Euskaltel, que res, s'acaba de confirmar que acaba al top 30, per tant la temporada que ve se li obren portes de les grans voltes, probablement la vuelta. Que a més a més ve de l'altra punta del món amb un aficionat de luxe, amb la Icorreña, que és Miquel Landa, que torna a l'equip. Tu coneixes molt bé aquest equip, les interioritats. Què es percep allà dins? Quin és l'estat d'ànim? Com han estat els nervis aquestes últimes setmanes? Com s'ha viscut tot això?

Mira, sí que tinc la sort que ens enviem bastants missatges amb el Jorge Azanza, que al final és el director esportiu i el cap més visible de tota l'àrea esportiva. Jo l'he vist patir molt al Jorge, van quedar molt tocats quan fa dos anys i mig va marxar a Orbea i va marxar a Chondo, allà van quedar una mica tocats i ara quasi que podríem dir que va haver-hi moments que tot el que és la Fundació Neuskadi perillava i tot, és a dir, estava la cosa una mica, una situació una mica al límit, no? Ells, com està passant i com passa amb molts altres equips, van anar buscant salvavides i vaig aparèixer jo per l'amistat que teníem amb el Jorge i tot això, i ho vam anar reconduint. I ja enguany, a la concentració del mes de gener, que tinc la sort que m'hi conviden, i faig una mica com unes estades allà. Al País Basc o a la costa valenciana? Costa Valenciana, allà al costat del TEA, doncs allà jo li vaig dir que era el moment que l'equip ja havia tocat fons i que era el moment de la remuntada. I si ho mires fredament, s'han canviat moltes coses. No només del propi staff, sinó de tot el que ha canviat del món del ciclisme. És a dir, hi ha una. Un màxim del País Basc. Però han començat a veure que necessiten obrir-se a tota aquesta globalització que és el ciclisme. I per això també Cityfixes han canviat una mica el calendari per poder estar en aquest top 30. I ara en aquests moments et pots imaginar que van passar d'aquella tristesa que ara en aquests moments entra el fitxatge del Mikel Landa. L'aparició de patrocinadors d'altres països. Que això sí que és una gran novetat. Correcte, d'altres països. I que, a més a més, estan apostant molt per l'equip i que són, diguem, ja no només a nivell tècnic són de qualitat, sinó que estan fent una aposta molt gran per l'equip. És allò que li diuen li han girat la truita i ara en aquests moments jo considero que l'equip serà un revulsiu extra de cara que jo el 20-27 estic convençut que com has dit tu perfectament són un dels grans candidats per estar a la volta a Espanya i això serà molt bo.

Home, tenen dos referents per pujar l'autoestima d'una manera espectacular, com és certificar aquest top 30 i l'arribada de Miquel Landa. Realment tot és tan bonic com es veu des de fora o segueixen. Mira, jo com a aficionat sí que veig el projecte global de la Fundació. Tot el que li va de cara a l'equip masculí li va d'esquena a l'equip femení. És a dir, sí que des de fora veig aquests desequilibris, però no sé, potser des de dins es respira un ambient d'optimisme ara mateix. Bueno, aviam,

al final són vasos comunicants, no? Per això, per això. I sí que és cert que ara l'equip femení queda reestructurat, ja no serà aquell equip femení que, diguem que no només participava, perquè hem de tenir en compte que el Laura Alcutxa participava a les millors proves del calendari femení, i a les tres grans, i a més a més amb opcions del menús de no fer-ho malament, i tot el contrari, tenien a la Usoa que ho feia molt bé, però clar, la Usoa marxa a l'equip noruec, a l'Uno X, i clar, queda una mica coix, també marxa l'Anna Sant Esteban, que també era un referent, I queda una mica coix perquè baixa una mica també el pressupost de l'equip femení. Però clar, en masculí, l'aparició del Miquel, que ell fa un gran esforç per estar a l'equip, però al final és. Vols dir econòmic? Sí, sí, sí, i personal. Econòmic i personal, ja t'ho ben asseguro. I al final d'allò també és una cosa que és d'acord, el que fa el Miquel, és a dir, acabar la seva vida esportiva en el seu equip. I això és una cosa que crec que moltes vegades tots hauríem de valorar. Aquí no hi ha un tema econòmic pel Miquel, és un tema d'acord, un tema de sentir-se euskaldun i que per ell és un honor anar de color carbassa. Jo crec que la marea naranja, com diuen ells, tornarà a ser brava, a ser forta, i l'any que ve, a més a més, tenen noves generacions de nous ciclistes que. Que ho estan fent bastant bé, és a dir, i que aconseguiran grans resultats. A mi m'ha agradat molt, per exemple, si t'hi fixes al Xavier Isassa, ja el Jorge me'n parlava molt bé, jo vaig estar, vam estar amb ell, que vam anar, vaig portar des de Baixa Altea fins a Dala València per agafar el tren, el vaig portar jo a l'estació, I el Jorge em va dir, diu, hòstia, apreta'l, perquè a nivell mental és com massa bon nano, és a dir, li falta allò que parlàvem abans, ser un killer. I jo crec que amb aquestes victòries que ha aconseguit ara a final de temporada, encara que siguin amb carreres menors, l'ajudaran. Diu, és que és molt bo, és molt bo, però li falta allò, aquella mala hòstia que de tant en tant el que ha sigut esportista o és esportista necessita, sobretot ara, que la competitivitat és màxima.

Un nom més que apuntem. No marxo gaire lluny, em quedo per la zona del nord del País Basc. L'equip Movistar, recordes que ara aquestes últimes hores també el diari de Navarra ha publicat moviments a l'estructura tècnica i ho vam compartir. Marxen quatre noms importants. Aviam si em surten Maxi Andrii. Leo Piepoli, Matthew White i Xavier Muriel. Déu-n'hi-do la sacsejada

pel Movistar. Sí, i em sorprèn, perquè Muriel jo el coneixia de quan estava al Caja Rural, però també al final ell és professor i suposo que. Al final és com tot. Treballar amb aquest tipus d'estructures hi ha molta exigència. Hi ha no només exigència resultadista, sinó exigència d'estar molts dies fora de casa, de concentracions, de viatges. I has de ser, entre cometes, una mica un friki, no? I tenir també la disponibilitat. I no tothom té aquestes ganes. I quan tu estàs dels 365 dies de l'any, en pots estar quasi 200 fora de casa. Ostres, això arriba un moment que. Passa factura. Passa factura, i per molt que poder a nivell econòmic estigui molt ben remunerat, és complicat, eh? Això per una banda. A mi el que més em sorprèn, per exemple, és a dir, Muriel per mi considero que és molt bo, és Maxi Andri. Maxi Andri, jo el tenia, el tinc, el tinc molt ben considerat, és un gran director, i a més a més pot ser una baixa una mica important, eh? Però, al final, poder ens sorprèn amb uns nous fitxatges que. Encara no sabem qui ocuparà aquests llocs? No, jo de moment això sí que no ho sé. Però les dues baixes en aquest aspecte, sobretot en tema de direcció esportiva, sobretot en carrera. Tant la del Matthew White com la de Maxi Andri, poden ser una mica, no sé si traumàtiques, però jo esperem que, aviam, aquí segur que el Sebas Onzuens ens ha sorprès i faran uns bons fitxatges a l'hora de tenir uns bons directors esportius.

Recordem que Sebas Unzué és el gran nom en la parcel·la esportiva. L'any de Movistar t'ha agradat? Creus que és bo? Perquè m'ho preguntes abans de la vuelta i t'hauria dit, desastre no, però mala temporada en quant a resultats, però s'acaba l'any amb una vuelta, amb un segon lloc a Lloberdia, no sé com s'ha de valorar quina nota se li pot posar.

A veure, jo considero que és un notable alt. Va ser d'acord que a Lloberdia, a la vuelta, l'equip femení que ha fet una. Una bona temporada. El Romo, que també va fer. Ai, perdona, el Romo, el Romeo. El Romeo va fer una gran temporada, també. La temporada no és dolenta, el que passa que és lo de sempre. És l'equip World Tour d'Espanya. Tothom espera molt, tothom desitja molt, però clar, és un equip World Tour amb un pressupost. Mitjà-baix respecte als grans equips o al turn. Després això també ho hem de tenir present. Considero que fan molt bona feina, però tenen uns recursos molt limitats respecte a les altres grans estructures. I clar, jo considero que la victòria de l'Enric a la Vuelta, que tots sabem que va venir per la desgràcia del que teòricament ja havia comprat totes les butlletes per aconseguir el títol, o la victòria final. Però bueno, és part del joc, no és dos més dos el ciclisme, com molts dels esports. I després l'Enric va fer una lombardia espectacular, és a dir, jo considero que jo hi posaria un 8, un 8 tranquil·lament.

Em convences, sobretot per això, perquè és veritat que si comparem amb la resta i amb pressupostos s'ha de relativitzar tot molt més. Ara pensava, a nivell de baixes n'hi ha un altre. Després de, no sé si 4 o 5 temporades, Gòbic deixa l'estructura.

Correcte. Aquest és un camp que tu també domines molt bé. Sí, sí, sí, deixa l'estructura. Al final, jo crec que hem fet, ha sigut una gran aliança per amb dues parts. El que passa que, clar, també hem d'entendre que és el que a mi en el seu dia em va costar entendre-ho. I ara, clar, ho veig des de fora, Gobi que ha fet una aposta molt gran a nivell internacional, està amb el que és Net Company i Neos, i és a nivell empresarial i a nivell diguem comercial els està funcionant molt bé a tot el que és la zona britànica i ara ells volen seguir creixent i és normal al final el mercat espanyol Gobic ja està més que coneguda ja és marca de referència espanyola i ells doncs sobretot jo crec que els dos últims anys el patrocini de Movistar ja no els repercutia a nivell diguem empresarial de veritat. I ara jo crec que el que volem fer és seguir caminant a nivell internacional. És una visió econòmica, no té més. Jo crec que han acabat molt bé. Crec que puc assegurar del 90% que entrarà una altra marca espanyola de referència. Això no s'ha publicat, doncs? No, jo no soc ningú per publicar-ho, tot i que podríem tenir poder aquí una primícia. Però és una marca de referència, és a dir, no van a pitjor, sinó que estaran igual, però al final també hem d'entendre que les marques han d'anar mirant el seu propi camí, i en aquest cas, doncs, a Gòbic, que jo crec que prou aviat anunciaran novetats a nivell internacional, i és normal, és a dir, és lògic i coherent.

T'anava a dir, no oblidem que en d'altres esports no ho sé, però en ciclisme. En el cas de Gòbic, o la marca que sigui, no es tracta simplement d'esponsoritzar, de cedir X material al llarg de la temporada, sinó que és una relació molt exigent, molt estressant, amb material molt específic, amb una evolució constant, amb un estudi constant, amb uns canvis constants. Estic pensant en els monos de contrarrellotge que obliguen a un estrès d'última hora quan s'han de fabricar per la prova concreta que sigui, que realment és.

Això és molt exigent, eh? Correcte, i a més a més, si t'hi fixes, a la Vuelta a Espanya, a l'última crono, va haver-hi aquella mica de polèmica. Sí, dels no sé quants segons per quilòmetre que la marca diferent. Doncs clar, al final, és el que sempre, és a dir, això s'està convertint, i ho vaig dir, crec que ho vaig dir fins i tot amb tu fa temps en una entrevista, que s'estava convertint en una Fórmula 1, és tot telematria pura i dura, ho tenen tot. Superdetallat, superestudiat, i en conseqüència és molt important poder tenir el millor material, perquè al final els val el rendiment, estem parlant de rendiment. Quan hem sortit tu i jo amb Visileta és el nostre entreteniment, i per ells és el seu rendiment. I clar, aquí de vegades ja no només és valorada si l'aposta és de molt material més econòmica, sinó de veritablement de tenir el millor material. I això són coses que fins i tot molts ens en enriuríem, però hi ha vegades que molts ciclistes prefereixen portar la sabatilla de cordons que la de boa, no només perquè és més aerodinàmica, sinó perquè a més a més pesa menys. I són coses que ho hem de tenir present, sobretot quan tu treballes per esportistes i per equips on busquen el màxim rendiment. I això aporta que totes les marques tenen un equip, que és l'equip de Service Schools, que el que estan és sempre pendents, ja no només de que portin el material en condicions, sinó que també portin el material. El millor material de cada marca. I aquí les marques destinen també molts recursos, ja no només econòmics, sinó personals, per poder tenir els millors.

Hem començat parlant d'equips del nord. Encara me'n queda tocar un, el Kern Pharma, que fa temps que estava anunciat que el futur pintava molt cru, que hi ha hagut moments en què el Juanjo Oroz potser li semblava que podia trobar alguna sortida a aquestes alçades de la temporada. Ho veig molt complicat i t'ho pregunto perquè tu que ets alts i baixos els has viscut, o alts i baixos tenim la solució a tocar, ara no, ara sí, ara no, ho has viscut de prop també.

Sí, bueno, hem intentat, si em permets l'expressió en anglès, de fer alguns approach amb el Juanjo. S'han fet reunions, s'han fet reunions, s'han presentat, s'han presentat dossiers, s'han intentat fer un munt de coses, va ser molt intensa la vuelta, la vuelta sí que es van fer moltes coses. S'ha de reconèixer, i jo amb aquestes coses sempre t'ho he dit, el del rei és del rei. El Juanjo ha mogut cel i terra, és a dir, ha dormit poc per intentar salvar-ho, fer-ho de qualsevol forma, ha sigut en aquest aspecte molt honest amb tothom, ha obert les portes de l'equip perquè pogués entrar qualsevol entre cometes salvavides per salvar l'equip, però bueno, queden 10 dies. I ara sí que ja és una contra la llotja, però, és a dir, el Titanic s'està enfonsant. No ho sé, jo crec que ja em coneixes, soc molt positiu de mena, I encara no he tirat la tovallola. No, encara creus. Bueno, mentre hi ha vida hi ha esperança, no? Queden deu dies, no? Però, bueno, sé que és cert que sé que Juanjo, doncs, no ha tirat la tovallola, però ja quasi ho dona per tancat. I això em sap molt greu, perquè no és que sigui una baixa d'un equip, sinó que hi ha una baixa de tot. De treballadors, a més a més, de de promoció i fins i tot et diria de la promoció del propi esport i és una baixa que no ajuda gens en aquest cas al ciclisme però bueno parlem de l'equip del Juanjo del Kern però també tu saps perfectament equips molt més petits i fins i tot equips femenins que van desapareixent i això és una cosa que poder les institucions haurien de començar a reflexionar fa molts anys que s'està. S'està parlant de la llei del macenatge, de la llei del macenatge, però, bueno, sí, en parlem, però podem començar a ser més pragmàtics tots, no?, i començar a dir, bueno, vale, sí, però, vale, en parlem, però actuem. I, clar, sí que és cert, i abans m'ho deies, no?, estem vivint en un país que, bueno, anem donant voltes aquí, anem remenant la olla, però no acabem de servir el que hi ha dintre la olla, i això és una cosa que. Que entre tots podríem donar un cop de cap i dir, bueno, vale, anem a intentar que tinguem aquí uns bons referents, perquè al final tots els esportistes necessitem referents. Si tenim referents, l'esport seguirà pujant. Si no tenim referents, l'esport anirà apagant com un espelma.

Ara ho has dit molt ràpid, no ho deixo escapar. Has dit no només el Kern Pharma, que està de tot, hi ha d'altres equips, també d'altres categories. Que també pateixen. Respectarem aquests deu dies que encara queden perquè ens respecta la privacitat d'alguns que estan treballant a última hora, però sí, aquests propers dies també anirem parlant d'altres equips que ens queden més a prop. Deixa'm demanar-te una cosa. No sé si ens ha d'esperar gaires moviments més de corredors importants, de directors, però, sense posar nom, explica'ns que a vegades hi ha corredors. Que se'ls il·lumina la cara pel seu context, perquè ho fan bé, però que també se'ls ha de posar una miqueta el fre per dir, ep, tingues paciència, treballa bé, aguanta un any més, no vulguis córrer, no vulguis saltar. Vivim en aquesta societat de la immediatesa que a vegades treballant amb gent jove això costa. I jo volia posar en valor. La necessitat d'un bon context i d'un bon entorn. Jo et dic, no cal que posem noms, però sí que passa, eh? Avui en dia, corredors que volen córrer massa, valgui la redundància.

Sí, sí, ho has dit de forma molt correcta, i poder on haurien de córrer és sobre la bicicleta. I després. Que també corren. Sí, sí, però després, a dia d'avui és importantíssim. Jo encara me'n recordo, i aquí sí que podríem posar un nom perfectament, perquè està retirat i ara, afortunadament, encara pot viure de tots els seus èxits, a Peter Sagan. És a dir, Peter Sagan es va deixar envoltar de gent molt professional, no només a l'hora de buscar-li bons contractes amb equips, sinó fins i tot després a l'hora de saber gestionar tot tipus d'avents, fins i tot d'altres marques fora del ciclisme, etcètera, etcètera, etcètera, I això li ha portat que a dia d'avui el Peter segueix, entre cometes, vivint de tot el que és el món de la bicicleta, segueix tenint un nom que està cotitzat a nivell global amb marques, amb events, etc. I això és molt important. I abans t'he explicat perfectament el cas d'un ciclista de l'Euskaltel, que ha fet una molt bona temporada, I ja volíem el xau o el tur i al final ben explicat i ben argumentat, entès que seguirà un any més i que seguirà sent un any més d'aprenentatge i que probablement amb un calendari que gràcies a la bona actuació que han fet ara al final, estan al Trop 30, podran estar a grans carreres, si ell aconsegueix progressar i lluir-se, poder el 2028 podrà estar amb un bon contracte, amb un World Tour.

El que comentàvem de l'entorn anem tancant preveus més moviments de corredors ja pot ser complicat de directors que potser ja han puntat més de marge o ja la temporada tothom pensa en les vacances i això es va tancant.

No, aviam, jo crec que alguna cosa encara es rascarà. És a dir, penso que al final, jo me'n recordo, és a dir, abans m'ho has dit, no? Ostres, quina temporada, no? Sí que és una temporada molt intensa perquè grans proves han passat a prop de casa. I després això, tant a tu com a mi, pels nostres àmbits, ens genera més estrès, no? Però hi ha hagut molts canvis. I, per exemple, l'Ucagua chilena, després de 16 anys, marxa de l'estructura de trec, que seguirà vinculat al món de la bicicleta, seguirà amb RTS i seguirà sent part de referència, sobretot en tot el que és events a Itàlia. Però després és un any que s'han mogut moltes coses. Alguns corredors jo crec que al final el trobaran. Sí que és veritat que ara els equips petits juguen les seves cartes. Esperen, esperen, esperen, esperen i juguen amb el mal tàiming. Al final és el holocàstic. És a dir, ara ja tothom té ganes de cerrar-lo per vacaciones i alguns començaran a fer les concentracions més d'aquestes, com li vaig dir jo un dia al Jorge. Perquè el Jorge em va dir, ostres, diu amb el que t'agrada i amb les ganes que sempre tens d'anar amb bicicleta, et podria fer contracte professional. I vaig dir, sí, em fas contracte professional el novembre, el desembre i el gener. I després em fas fora. I em va dir, ja veus, dic sí, perquè són els millors mesos. Són els mesos que són els mesos que fins i tot jo puc sortir amb ells, escoltes a les necessitats i les preocupacions d'alguns ciclistes, són concentracions molt relaxades, que sí que és veritat que hi ha moltes reunions, perquè es preparen moltes coses, es presenten els nous materials, a mi em fa molta gràcia el dia 1 de gener, que tots et presenten, a mi no me va a pillar, et diuen això. Però són moments que veritablement també s'ho mereixen perquè l'exigència i l'estrès que genera en aquests moments tot el ciclisme professional i crec que quasi tots els esports professionals porten un desgast físic i psíquic molt, molt, molt dur. Ahir, per exemple, Em va escriure un que li va tocar competir a la crono aquesta de les Nacions i em va dir per fi tanco barraca i me'n vaig de vacances perquè si em fermés l'expressió estic més cremat que la piba un índio. I avui mateix ja marxava de vacances i literalment crec que s'ho mereixen, però sobretot per això, per l'exigència que s'està promovent per les marques, pels resultats, pels punts, els viatges. És un estrès que has d'estar molt ben preparat a nivell mental.

Avui hem posat una miqueta de pausa d'anàlisi, que també m'agrada tocar el que s'escapa una mica. Parlem de la carretera, però també el que s'escapa una miqueta de la carretera, que ens ajuda a entendre moltes qüestions. Xavi, també, nosaltres aviat tancarem la barraqueta i començarem les vacances. Moltíssimes gràcies per ser-hi. Gràcies a tu. Ràdio Volta,

el podcast de ciclisme de Catalunya Ràdio. Cada setmana repassem les principals curses, descobrim les històries més sorprenents i busquem els protagonistes més destacats.

I ara deixeu-me que saludi un campió del món, us ho deia a l'inici. El 2022 Renko Van Poel i Annemiek van Vleuten es van proclamar campions del món, però no van ser els únics ciclistes. En dominar el panorama mundial de la seva especialitat. Un noi de Vic, aquell mateix any, també es va penjar d'alguna manera el mallot amb l'arc de Sant Martí.

Luc, què tal, com estàs? Bé, molt bé, molt bé, content, content d'estar aquí parlant amb tu i al final parlar de ciclisme, que és el meu gran hobby. Home, m'imagino que, clar,

al final tu als mitjans apareixes molt, però per parlar de ciclisme no tant. I m'imagino que t'anava a dir que això també et dona una mica d'aire, de relax i que t'agrada, no? 100%, això és.

Comoditat absoluta, hobby absolut. I sí que és cert que aquest any, amb l'arribada, no l'arribada, la sortida més aviat del Tour de França aquí a Barcelona i tot el territori català, sí que hem pogut jugar una miqueta amb tot això, amb la pastisseria. Però sí que és veritat que el ciclisme és la via d'escapament i de disfrutar, sobretot.

Com vas viure aquell tour? Ara que ho dius, perquè recordo que vas fer aquells pastissos amb els colors dels diferents mallots, però més enllà d'això, tu com a aficionat al ciclisme, no sé si vas anar en alguna zona privilegiada o si vas veure-ho a passar a prop de casa, com el recordes?

Doncs mira, realment va ser bonic, perquè sí que vaig poder estar. Mira, la primera etapa la vaig veure des de casa, però llavors la segona vaig poder estar a Montjuïc a l'arribada, que realment em va fer molta il·lusió i va ser molt bonic. I la tercera, la que just passava per Vic, just va coincidir que aquest any hem fet unes colònies de pastisseria i estàvem cap aquí dalt a Sant Feliu de Codines i amb tots els nens que estaven a les colònies vam sortir allà a la carretera a animar els ciclistes i va ser bonic perquè crec que al final ha estat algo superimportant i que ha posicionat Catalunya i totes les carreteres del territori a nivell mundial pel ciclisme i crec que ha estat superpositiu i superbonic.

¿Tu ets d'aquells que vas cada any a veure el Tour? ¿O aquest cop perquè el teníem a casa per

obligació de laborar-se a vegades costa? Intento que sí, no cada any puc, però intento que sí. Ja sigui el Tour, la Vuelta a Catalunya, evidentment, també, l'etapa de Vallter, m'intento escapar sempre. I també l'etapa de Berga, que no es pot fallar. Vull dir que sí, sí, m'agrada anar-hi, perquè l'ambient I cada cop més, cada any més, crec que està anant cap amunt, de veritat. I després per la tele també el segueixes, o aquests horaris? Sí, no, no, 100%, 100%, m'encanta. Sí, segueixo més per la tele segurament les clàssiques o carreres d'un dia, això que no tant les grans voltes, les voltes més dies puntuals, però m'agrada, m'agrada. Soc més fan de ciclistes d'estil clàssica que no pas de grans voltes.

Mira, ara que ho has tret, just anava a preguntar això, cursa preferida o d'aquella que no et perds passi el que passi, potser alguna clàssica?

Sí, bueno, et diria de tot el Mundial, per mi crec que és una carrera que, perquè al final s'ho juguen tots a una carta, i quan hi ha les Olimpiades, també crec que s'ho juguen tot amb una carta, però l'Estrade, al final, no sé, totes les que passen a la primavera, realment és superbonic, a part, sí que pel meu sector tinc molta relació amb Bèlgica, i tinc amics allà que ho viuen d'una manera brutal. És més, n'hi ha que viuen en algun poblet que passa que lloguen casa seu com perquè hi vagi la gent a veure-ho. És bastant surrealista l'afició que hi ha allà. Però sí, molt fan de ciclistes d'aquest estil. O sigui, per mi el meu ídol, amb diferències, Van Der Poel. I sempre del seu equip amb el gust no tens ara

t'anava a dir anaves explicant això i els amics aquests que tens per Bèlgica m'ha vingut al cap una anècdota si vols diràs potser una mica agafat amb pinces però saps que jo relaciono les clàssiques quan he anat per feina. Amb detalls de pastisseria. Per exemple, al Tour de Flandes, el Fletche sempre em deia, home, si nosaltres quan hi anàvem competint estàvem concentrats a tal poble, hi havia una pastisseria on sempre anàvem a comprar un frangipan. I quan hi vaig anar, vaig anar a la mateixa pastisseria a comprar un frangipan, i quan hi he anat amb la família els he dit, eh, hem de comprar un frangipan a veure si us agrada a les meves filles. Mira quines tonteries, però com relacionem pastisseria i ciclisme?

No guai, no, no, totalment. I allà hi ha una O sigui, per mi jo crec que són els dos lemes de país, el ciclisme i la pastisseria i la xocolateria, tant allà com a França.

És veritat. Escolta, tu, això ja és molt sabut, 2021, millor xocolater de l'estat espanyol, 2022, crec que més va ser a París, prèmia millor mestre xocolater del món. Això seria com guanyar el Mundial de Ciclisme?

Ostres, és que fa molt de respecte, però realment. Realment, sí, al final tu estàs competint contra. Aquest sí que es fa cada quatre anys, el Guzolat Masters, i sí que estàs competint contra, en el meu cas, contra 18 països. Tothom va amb tot i a guanyar i realment sí que és un reconeixement dintre el sector superimportant. Al final sempre ho dic, és un reconeixement que t'obre portes i tu decideixes si les aprofites o no, pots seguir igual o pots aprofitar el reconeixement per fer. Per fer coses, moure't i sobretot seguir-hi posant molta il·lusió.

¿El recordes aquell moment? Ho dic perquè el vídeo on es veu, les imatges on es veuen, també té similituds amb guanyar una cursa ciclista. Tu llances un braç a l'aire, et tapes la cara amb les mans, al final això no deixa de ser una celebració molt ciclista. Sí. No, no, realment,

al final és competició pura i dura, o sigui, no és una competició esportiva com a tal, però jo recordo amb això, no?, del final, d'acabar i de la satisfacció de la feina feta, d'haver-ho aconseguit, i aquesta emoció de dir han d'entrenament, perquè literal que van ser dos anys de preparació, per tant és un entrenament, i que donin els seus fruits va ser molt emocionant i de dir treure-ho tot, desinflar-te i dir ja ho hem aconseguit.

Tu no enganyes amb la teva afició al ciclisme, la bata, aquí el coll i portes els colors de l'art de Sant Martí. 100%, 100%.

Això és molt curiós i és una anècdota interessant perquè tu quan quedes campió del món de pastisseria, de xocolateria, el que es porta en el coll són les banderes de tots els països amb els quals has competit. Llavors, si és cert que va haver-hi una noia que va acabar canviant el món de pastisseria fa uns anys, si no m'equivoco és Alemanya, va fer això i es va posar els colors, al final són els colors dels cinc continents, són els colors de les Olimpiades i són els colors, evidentment, de l'art de Sant Martí que es porta amb el ciclisme. I llavors, doncs mira, amb la meva relació amb el ciclisme, que al final també eren els colors dels cinc continents, en lloc de posar banderes, no són gaire de banderes la veritat, llavors, doncs mira, va ser l'excusa perfecta per fer aquest pas.

Explica'ns breument, perquè això m'ho hauràs de confirmar tu, em sona haver llegit per alguna banda per on havies passat en ciclisme de base, quina és la teva història ciclista? Jo crec que havies passat per algunes de les escoles importants i potents d'aquí del país.

Sí, ostres, mira, molt bonic i la veritat és que em fa molt feliç que vagis de pregunta perquè en tinc un record preciós i espero no deixar-me cap nom, però jo vaig començar competint amb BTT aquí a la comarca amb Starbike, amb en Lleu, amb en Jordi de Starbike, que va ser una etapa molt bonica i molt d'iniciació amb 10-11 anys. Llavors sí que gràcies a l'amic del poble de Vitalvarez que competia amb la penya ciclista Niquis de Terrassa, Vaig començar a la Niquis de Terrassa, que llavors hi havia Ramon Tejedor, que crec que va ser gran impulsor del ciclisme a Terrassa i a part del territori. Vaig estar allà, si no m'equivoco, infantil i cadet, vaig fer-ho a la Niquis. I llavors sí que vaig passar de juvenil al FETER, a Ripoll, amb en Carles Torrent, al Centre de Grandificació Esportiva Ripollès, que estàvem allà entrenant, i amb la selecció catalana. I llavors sí que de júnior vaig passar a competir amb el Sant Boi, amb en Jesús Ruiz, també, jo crec que és una institució de. De les escoles de ciclisme, i per mi tant la Ninkis com el Zamboi, per mi, jo ho dic sempre, a part de ser l'escola de ciclisme i del club i amb qui competíem, i que havíem fet la Manrubia, havíem fet la Bajaragon, el trofeo Chuma, que no sé si es fa encara, que era de cadets, que era molt guai perquè es començava amb una crona nocturna, A part d'això, jo sempre dic que són escoles de valors, perquè jo crec que nens de 12, 13, 14, 15 anys, el sacrifici que suposa el ciclisme i el que jo crec, la gran labor que fan els directors d'escoles de ciclisme, com ara, a dia d'avui, aquí a la comarca, que hi ha en Jofré, que està fent una feina increïble. En aquells moments, malauradament, no hi era i vaig haver d'anar cap a Barcelona, però crec que és brutal. I la meva etapa. Va ser súper bonica i en tinc molt bon record de tot el que vaig viure.

Que guapo, és que clar, són els grans noms, la Niquis, els de Sant Boi, la gent de Ripolló amb en Carles Torrent, ara traies en Josep Llofere, que a més sou del mateix poble, de Santa Eulàlia. Sí, sí, sí, de Santa Eulàlia, Santa Eulàlia. Aquí els tenim tots. Crec que vas competir fins als 17 anys, lògicament la vida t'ha acabat portant per una altra banda, però tu la bicicleta no la deixes, la segueixes tocant. Vam coincidir fa unes setmanes amb un tal. Hòstia, com es deia aquell nano que em sembla que havia competit al Tour Miguel. És de Pamplona. Sí, un tal Indurain, no? Un tal Indurain. No, però fora conyes, més enllà d'això, també has estat fent la Titan,

per exemple. Sí, sí, a partir de llavors sí que vaig, al moment de deixar-ho, no va ser un moment de parons, seguirem anti, però potser no, però sí que al cap d'un parell o tres d'anys, llavors també amb els amics, també algun ens va començar a aficionar al ciclisme i tal, i la veritat és que hem fet una europeta xula, que ens apuntem a marxes, això he tingut l'oportunitat gràcies a KH7, d'anar quatre anys a la Titan Desert, que també és una motivació, i també al final et fa posar una mica de to a la temporada. I a més a més, fer una mica de comunitat a l'entorn del ciclisme, la gastronomia, i una mica de tot el que m'envolta, i és el més bonic, perquè ara disfruto. Infinitat del ciclisme i tot el que suposa conèixer territori, viatjar, veure llocs, compartir moments amb amics, planificar experiències i crec que és el més bonic que aporta el ciclisme.

Mira, ara que parles de tot això, assistència perfecta. Què passarà el 14 de novembre?

14 de novembre. Esteu convidats tots, jo crec que hi cabrem, fem una sortida social des d'aquí, sortirem des d'aquí. Eucària, la nostra botiga de xocolateria, que a més a més es pot aparcar just a davant, i la fem conjuntament amb la gent de Salsa, aquesta marca de nutrició catalana, que realment és tan interessant, i també se suma a la sortida la Maglia Coffee, que és una mica de cafè i. I serà una sortida per disfrutar, a més d'hivern, que no crec que faci molt fred, però una mica suposo que sí. Per passar una bona matinal farem dos grupets de dos nivells, però sobretot de disfrutar, de remenjar, de beure un bon cafè i de passar una bona estona. Per tant, tothom convidat. No s'ha d'inscriure ningú, és totalment voluntari, per tant, disfrutarem de la comarca d'Osona, de ciclisme i d'una bona estona. Bona terra per sortir. Sí, cafè i xocolata, eh? Cafè i xocolata, no, evidentment, la xocolata, per suposat que hi serà, això no pot faltar-hi. No pot faltar-hi. Algun torró, ja que ja comença a ser

època de torró. Ja els gravarem. Per cert, Lluc, abans d'acabar, aquests dies he vist que a les xarxes comences a deixar caure alguna coseta, alguna notícia, que no sé si és ciclista o és del teu àmbit professional. Vas deixant caure. Hi haurà alguna notícia, no?, properament? Hi ha alguna notícia.

Ja, per mi, mira, just ara fa quatre anys que vaig guanyar el World's Land Masters i per mi havia de passar una cosa que tanqués el cercle i en breu es queda una setmana i mitja perquè ho puguem comunicar bé i explicar. Però passarà una cosa que és important per nosaltres, perquè crec que tancarà el cercle d'un projecte que neix per apropar a tothom la xocolateria i la xocolateria de la màxima qualitat possible i per apropar-ho a tothom hem de ser a tot arreu. Fins aquí podem explicar.

Bé, doncs ho guardem, uns 10 dies ens queden d'espera. O sigui que de moment ens ho guardem. Lluc, parlaria hores de ciclisme amb tu perquè ens quedarien mil preguntes per fer, però mira, com que farem alguna altra sortida ja aprofitarem, així et faig parlar i et costa més respirar i et puc seguir el ritme.

Moltíssimes gràcies, és un plaer i gràcies també per poder ser-hi present. Vinga, fins la propera, Lluc! Una abraçada, que vagi bé!

Escolta Ràdio Volta a l'app i al web de Catalunya Ràdio amb Isaac Vilalta.

Fins aquí un nou Ràdio Volta, el 31è i penúltim de la temporada. La setmana que ve tancarem, o almenys oficialment, aquest 2026 ciclista.