En Carles Riba i en Quim Rutllant ens expliquen l'origen de la Castanyada

Carles Riba, molt bon dia, Carles.

Molt bon dia a tothom. Com estàs, estimat? Molt bé, content de venir i de parlar de tots aquests temes.

En Carles Riba, ell és expert en cultura popular, a més a més és advocat i politòleg. Quina relació hi ha entre totes aquestes disciplines, Carles?

Doncs és intentar ser una persona polièdrica, no? O allò, un trastorn límit de la personalitat.

No, no. Carles, així d'entrada, som a la setmana de Tots Sants. Quan avui pensem en Tots Sants, el primer que ens ve al cap són les castanyes, els panellets, les visites al cementiri. Ara bé, dimarts, l'historiador Àngel Casals va explicar aquí, a La Solució, que per molts dels nostres avantpassats, Tots Sants era el moment de l'any en què la frontera entre el món dels vius i dels morts es devenia més permeable. Això a Catalunya també s'entenia així.

També s'entenia així. És a dir, ens hem de situar segles enrere, en aquestes societats molt més agràries, on el cicle, diguéssim, de la Terra també vinculava molt al calendari. És a dir, nosaltres estem molt acostumats a veure el calendari com una cosa, una concatenació de dies, però, en canvi, abans, l'època de l'any la separava molt tot el test, el període de la cega, per exemple. Llavors, arribem al novembre.

Estava més anclat, no? Exacte, totalment. La felicitat de la Marta. Clar, jo soc, a més a més, soc de la Baixa Sagarra, terra de sacada i de cereal, i és això, la terra va acompanyada de les estacions, totalment.

Doncs hem d'entendre que en aquest context, justament, doncs, l'època de l'any que representa, no?, finals d'octubre, principis de novembre, el missatge que ens donava la terra, el camp, el conreu, és que tot això moria. Llavors era un canvi de cicle. Els dies s'escurçaven, la foscor prenia molta més presència. Llavors, en aquestes societats agràries molt supersticioses, era molt fàcil que aquests llindars, la llum i la foscor, el dia i la nit, s'escurcessin i hi hagués aquest punt d'unió.

Per tant, jo estic començant a fer les meves càbales.

I és un moment que la Terra encara no s'ha plantat al gra, però. Tanta història amb Halloween.

No, que si els morts, que si no sé què. Té relació. No vull dir que el Halloween sigui català. Jo crec. De sobre, segur.

Jo crec que tot està relacionat i que tot conviu.

Podem defensar la plaça, eh? Podem defensar la plaça. Podem defensar la plaça, sí.

Podem defensar que Halloween possiblement tingui un origen català.

Mare meva. Això és molt deliciós, eh, potser, però sí que podem. Molt serrat. Sí que podem dir, jo crec que sí que podem dir que hi ha uns elements comuns compartits en aquest tipus de celebracions que justament això entronca amb aquestes societats antigues.

Qui diu aliments comuns vol dir que l'origen és aquí. I això ho dic jo, no ho diu igual Carles. No, no, digue-m'ho.

Com que de petit vaig marxar a Madrid perquè els meus pares tenien feina allà, ma mare era molt important les tradicions catalanes per ma mare perquè s'havia de conservar. I si una cosa odiava ma mare més que res al món era la paraula Halloween i tot el que era Halloween, però aquí es fa la castanyada i punt i això és una falta de respecte per ella era l'anticrist Aquest posicionament

durant molts anys ha estat així i ara la gent està començant a comprar el castawin veient que la castanyada ens està retrocedint davant del Halloween, perquè a veure. És més festiu, tal i com el tenim entès. Però avui venim a reivindicar que hi havia tradicions catalanes que són tant més xules que disfressar-se de mort vivent. A l'altra banda hi tinc, deixeu-me dir, en Quim Rullant. Molt bon dia, Quim. Què tal, com estàs?

Com estàs, estimada? El castelló o la jalanada?

No, jalanada! També s'està dient. És d'origen mexicà, jalanada. En Quim Rutllan, el teniu sentit d'aquesta casa? Evidentment, és el presentador d'Almans de Catalunya Ràdio, un programa sobre cultura catalana d'arrel. Ja ho sabeu, cada dissabte a partir de les 6 del matí per arrencar el suplement d'en Roger Escapa. Quim, Quim i Carles, eh? Castelluín, a tu quina opinió et mereix? Cap. Al final celebrem-ho.

El que és important és el punt de trobada social, etcètera, i tot el que representa. Hi ha una festa com aquestes característiques en les quals hi ha un retrobament, fins i tot, amb els ancestres. Digue-n'hi com vulguis, que la podem celebrar de moltes maneres. Buidant carbasses, com es feia aquí des de fa. Ai, ai, ai, esponja, eh? Ah, perdó. No, no passa res. O fent panellets. O disfressant-te-t'hi, sortint, i fer captes,

també, tot una mica. A veure, Quim, m'estàs dient que possiblement això de les carbasses també tingui un origen català?

Home, no diria tant com català, però sí, jo quan era molt petit, que encara aquí no s'havia parlat mai del Halloween, ja tinc cap a 50 anys, a mi em feien buidar carbasses i posar-me una llumeta.

De fet, nosaltres teníem, a les masies hi havia carbasses a aquesta època, i les tenies, les que es podien menjar, doncs, les feien menjar, i els que no, es quedaven allà de decoració. Carles, què en sabem d'això?

Bé, els elements de la carbassa, diguéssim, o com a receptacle, o naps també, exacte, com a receptacles perquè se'ls col·loquessin llumetes, juga una mica aquesta idea que dèiem del trànsit dels difunts en un dia concret cap al retorn a la llar. És a dir, obríem les portes dels avantpassats i els posàvem elements de guia perquè ells identifiquessin quina era la casa on havien de retornar.

Clar, i té tot el sentit que fos una carbassa perquè era fruit de temporada, no? Totalment. I que era resistent al foc. Accident. Clar, n'hi havia molta.

I, a més a més, altres llocs que no hi havia carbassa, com és més necessitat, feien servir palometes, que són com uns. Vaja, es posava un recipient de ceràmica, amb oli, i a sobre, doncs, uns petits, diguem-ne, barcos, d'alguna manera, que eren suro i un blé. Ah! I era també per marcar, les llums també són necessàries i importants. Se'n diu els caminets de les ànimes.

Caminets de les ànimes, m'encanta. A tot això ara ens deia el Carles i ens ho deia el Quim també, que a diferència del que passa avui, tradicionalment el protagonisme no era dels vius que visitaven els morts, sinó els morts que ens visitaven els vius, amb aquests caminets d'ànimes que els fèiem saber on eren les nostres llars. Es creia que. Durant la nit d'ànimes, els familiars retornaven a casa, a la casa on havien viscut. Carles, a la nit del 31 d'octubre hi havia una cercavila d'ànimes. Això vol dir que teníem una espècie de fantasmes catalans?

Més que fantasmes catalans, diguéssim, hi havia aquest imaginari col·lectiu que a vegades associem molt a les festes del Halloween, aquests passar carrers que veiem a les grans vies, de la gent fent allò, una cosa molt performàtica, doncs aquí també es feia en molts pobles. És més, la cercavila d'ànimes, hi ha certs llocs de la Cerdanya, com a Puigcerdà, que encara mantenen la cercavila d'ànimes, amb uns personatges propis, i aquesta funció social també, que dèiem abans de la por, és a dir, actualment vivim al segle XXI, però ens hem de també remuntar una mica, antigament, quina funció social feia la por, és a dir, la por no només era una cosa, diguéssim, automàtica, sinó que també exercia una funció social, és a dir, t'estableia quins eren els límits de la pròpia comunitat, a través dels personatges, també les ensenyances que volies treure a través d'això, és a dir, molts dels elements que nosaltres veiem acostumats a altres cultures, com poden ser més atlàntiques, aquí també hi eren i

estaven molt arrelats. Doncs mireu, fem una espècie de guia d'aquests personatges que ara ens deia en Carles, que hi havia en aquest cercavila d'ànimes per donar-vos idees per recuperar la nostra tradició catalana. I si us heu de disfressar, disfresseu-vos, per exemple, d'això. El Roser Gacabres, qui era aquest personatge, Quim?

El Roser Gacabres, s'ha de dir que. Bueno, jo tinc controlat el Roser Gacebes. Ah, el Roser Gacebes, m'he equivocat. A Puigcerdà ja ha acabat una feina molt bona que ha fet la gent del grup de recerca de la Cerdanya.

Quim, no, un moment, si m'equivoco i la cago, tu digues. Ho estava buscant, però pobre, m'ha dit, bueno, aquest jo el conec.

Se l'ha inventat. És que podria ser, eh?

Ha fet una jalanllada. Però sona bé, Rosega. Rosega Cabra.

Això és molt fantàstic. Imaginari del segle XXI. El Rosega Sebas, va.

El Rosega Sebas. M'enganxo. El grup de recerca de la Cerdanya, Puigcerdà, han fet una recerca al voltant de quins personatges hi havia. I el Rosega Sebas està documentadet al Vilà d'Urge, que robava les cèbabs d'un veí que el va maleir i que vaga, com un ànim en pena, per culpa d'haver. Malaït al veí, per mala persona. No, el que robava les cebes.

Ah, val, val. Carles,

no sé si en saps alguna cosa més. No, no, no, ho explica perfectament.

Ameranges tenen la nit. Què és la nit?

La nit és un ànima errant que va vestida de negre, amb una capa estrellada i tormenta les criatures.

Rosto, la nit és una xunga, no? No. Que tormenta les criatures, Quim, per favor. Una nit com aquesta és el que toca. Figura fosca, rugadeta, capa negra. Per tant, si us voleu disfressar d'alguna cosa, us podríeu disfressar de la nit.

Fantàstic i, a més a més, és fàcil trobar aquest vestit. Crec que és necessari posar en valor també un projecte que hi ha hagut al meu poble, a la Garriga, a través de l'Associació del Ball de Gitanes. El projecte He vist un monstre, que justament el que estan posant en valor a través d'un treball pedagògic amb les escoles és apropar tota aquesta mitologia al voltant de la por catalana. D'aquests personatges mítics, a les escoles fan un treball pedagògic i llavors, en col·laboració amb l'Associació de Comerciants del Poble, amaguen petites figuretes, que són la representació d'aquests monstres, i els nanos de les escoles han d'anar fent com un itinerari a veure si troben els monstres en

els aparadors de la botiga. Això hauria de ser a nivell de la Generalitat de Catalunya.

No, no, cada terra fa sa guerra. Ostres, però fem-ho gros. I tot el país té cada rocó les seves coses.

Sí, però me refereixo que el programa s'hauria de.

Després tu fas el teu. Llavors ho adaptes. Els diu, clar, educatiu, entorni. Funciona en alguns municipis. Sí, funciona, eh?

Alguns. La nit, eh? Capa negra i estrellada. Ho dic perquè si algú es vol disfressar d'alguna cosa i que li preguntin de què vas, doncs mira, potser això mal com t'he interromput. No. Ah, val, val. La papassa. Què és la papassa?

En aquest cas ens n'anem a Eurúsia, vell vell de la Cerdanya. És un personatge espantós, encapotxat, vestit també en capa negra, i que s'emporta els infants.

És parent de la mateixa

És parent de la mateixa família del Papus. Ah, parens. O sigui, són bastants més terrorífics que moltes coses que ens arriben d'ara als Estats Units. N'hi ha en un munt, eh?

Ah, doncs mira, aquesta paraula es feia servir molt a casa meva. Quina? Els Papus. Era per dir fantasmes.

Al meu cop encara hi ha el camí dels Papus, que és un. Xungo. Arrede de l'Església, que feia por. Quins més en tenim, Quim, que dius? N'hi ha un munt. En Jantal Gel, La Moixina, En Pairot, La Tinyosa, La Ginebreda, El Caragot, El Banya Verda.

I s'han documentat, és a dir, s'han documentat. Sí, ja me'ls han entrevistat i. No, però em refereixo que, per exemple, a moltes criatures fantàstiques hi ha un parell d'il·lustradores a Catalunya que volten, que sí que se les han imaginat, hi ha llibres.

No, no, tots aquests estan recollits en el cas de Puigcerdà i, de fet, apareixeran demà al vespre.

Ah, amic, per tant, sí que els podem veure. Si anem demà al vespre a Puigcerdà, podem veure les seves. Vull dir, gent vestida com a tal.

El que passa és que té aquest to tirant infantil, és a dir, els hem recuperat com a festa comunitària.

D'acord, per les criatures, dedicat. Exacte. I és obert a tothom? Vull dir que si algú s'acosta a Puigcerdà.

Sí, sí, és pels carrers de Puigcerdà. Carles, deves afegir alguna cosa. No, no, no, que justament el que és bonic és veure, a nivell de territori, com cada comunitat es va fent seva, no?, certs personatges. Per exemple, si anem cap a la zona de Lluçanès, que hi entrarem més tard, també, o al nord d'Osona, tot el tema de les bruixes també vinculades aquesta nit. D'acord. És a dir que, justament, a la Cerdanya hi ha tot aquest corpus, no?, però també en altres zones del país hi ha. Hi ha personatges que van arrelats també una mica amb la tradició local.

Estem parlant de cercaviles d'ànimes, personatges misteriosos, però m'agradaria que sentíssiu un fragment que en Fran i jo vam trobar fa molts anys i que ens porta de cap des de fa més, jo diria que portem 5-6 anys obsessionats amb aquest fragment. Mireu, és un fragment del costumari català de Joan Amades que diu així. Per la conca de Trem, els nois jugaven a fer el mort. S'embolicaven amb un llençol, es cobrien el cap amb un barretot, s'enfarinaven de cara i es tapaven les dents amb talls de poma. No cal dir que feien una fesomia molt estranya. Així que es feia fos, sortien a voltar pels carrers, pels camps, disculpeu, amb un fanalet a la mà i una canya ben llarga i s'empaitaven entre ells i tractaven de fer-se por. També ballotejaven el sot d'una cantarella. Carles, escolta'm, això em recorda molt. Un nano amb la cara pintada de blanc, amb un llençol que li cobria el cos, amb un farallet a la mà, dedicant-se a espantar les persones. Perdoneu, però Halloween és català. I l'Amadas ja ho deia. Home, Joan, Amadas ja ho ha dit.

Amadas, Amadas, si el poséssim a criteri.

Els irlandesos ja ens ho han copiat, això, perquè Halloween no és yanqui, eh? Són els irlandesos, després ho van quedar els yanquis. Escolta, Carles, què hi feien, aquestes criatures?

Bueno, hem d'entendre que, clar, hi ha aquest punt que dèiem abans, no?, de la por com a element de diversió i com a element també com educatiu, no? Llavors, doncs, dona-li nanos amb temps, dona-li nanos amb inventiva i dona-li nanos també, doncs, amb pocs recursos perquè vulguin fer tot aquest tipus de manifestacions. Jo crec que també el que és important és el que deia el Quim, que al final totes aquestes tradicions molts cops han quedat poc compilades, i al final hi ha un element aquí de transmissió oral al darrere de tot això, que el que ens ha costat als catalans també a vegades és com compilar-ho bé, és a dir, hem hagut d'anar agratant el costumari català per anar a treure aquestes tradicions, o la feina que deies tu ara, Caron, Elisenda, també, del tema de la Laia. Ah, sí, la Laia, i tant. És que d'on surt el cognom? La Laia Vildavell. Ah, gràcies. De tot el llibre de la mitologia. És a dir, jo crec que ara, una mica, en part, el que hem de anar és cap aquí, cap a fer aquesta compilació una mica més moderna de totes aquestes coses, perquè hi ha aquests elements disgregats.

Hi ha una altra il·lustradora que ha il·lustrat el llibre de Joan de Déu Prats. Sí, la Maria Padilla. La Maria Padilla, que són il·lustracions magnífiques i meravelloses. Ah, i em referia a elles dues, que s'han dedicat a il·lustrar totes aquestes criatures. Fantàstic. Va, tornem a les captes del tren, perquè us deia, coses que associam a Halloween existien aquí a Catalunya sota formes pròpies. Quim, en aquest sentit, a veure, explica'm lo de les captes.

Mira, escombraré cap a casa. A Blanes, el. Està documentat en un llibre de finals del 1800, 1886, un senyor que es deia Josep Cordils i Vieta, I que va recollir els customs i tradicions de l'època i explica que a la nit de tots sants els joves, els nois i noies del poble, s'anaven de casa en casa dient l'òdia dels morts si voleu fer caritat.

I els havien de donar alguna cosa. Ho demanàvem per favor, com sempre. Exacte. Sense cap paper de terra, no com el dissabte que s'espera a la ciutat de Barcelona.

Però això de les capdes no només passa a Blanes, evidentment, passava en molts altres llocs. I frases n'hi ha de boníssimes. Per exemple, a Ibiza, Els nens pregunten que hi ha res per ses ànimes i la gent els respon ni mancos per cossos. O, per exemple, també Mallorca, ma morta, ma morta, pica sa porta, plora o paga. Oh, m'agrada aquesta.

Ma morta, ma morta, pica sa porta, plora o paga.

I una que podria ser. Aprofitable al segle XXI perquè se juga amb el trick or treat el crit o confit que és

el que havies dit crit o confit clar perquè s'assembla més fonèticament crit o confit, jo sempre dic paga o plora però crit o confit

m'agrada més paga o plora perquè és una mica plomo

o plata dels catalans.

Evidentment, no els donaven llamins, no els donaven diners,

els donaven castanyes. Mira, anem a les castanyes, perquè estem parlant de les tradicions de tots sants, concretament de la nit del 31 d'octubre, però parlem de la castanyada. D'on ve el costum de celebrar la castanyada, Carles?

Clar, la castanyada, diguéssim, aquí hi ha diversos elements que posem sobre la taula. Una és la figura de la castanyera, que ja en parlarem, la castanya com a producte, diguéssim, de temporada, i també jo crec que és important dir-ho, la castanya, o sigui, com a producte comunitari, és a dir, preparar les castanyes, t'ha d'apropar el foc. Aquesta celebració més en família. Tot ho fem en foc a Catalunya. Ho has vist, eh? Celebrem les festes, el menjar. Sí, és foc. Ah, és foc, és fort. Hi ha una cosa molt bonica, que és identificar les festivitats del calendari nostre a través dels aliments i els àpats. És a dir, Sant Joan, amb la coca, les castanyes, els panellets i tot això, ja saps que estàs en un moment concret del calendari festiu. Llavors això jo ho trobo que a nivell comunitari és molt bonic. Parlem de la castanyera, que has dit. Ara parlarem de les castanyeres. Clar, la castanyera, hem de pensar que és un procés que jo crec que és molt bonic, que el Quim també, suposo que també pot explicar la seva amb això, que és veure com es converteix un personatge, diguéssim, de cultura popular d'un ofici que era real i que era plasmable, i que jo encara, per exemple, a la Garriga, al meu poble, encara veig la castanyera a la plaça, vull dir que. Trobo que és molt bonic, tota aquesta traslació, un ofici de persones que estaven durant aquestes èpoques de l'any allà rostint les castanyes i fent-les allà a la plaça del poble, s'ha convertit en una peça clau de l'imaginari popular d'aquests temps. És una mica com un personatge de Mary Poppins, la castanyera. Justament, en el cas mexica, jo crec que aquí la diferència molt clara amb la celebració catalana és que és una cosa exterior, de carrer, és a dir, d'ocupació de l'espai públic, i justament Catalunya és com aquella celebració continguda. Bueno, perquè som així, nena, guarda el cava, que no es noti, som feliços. L'allar és allò, l'espai del ritual, tot és una cosa una mica més allò reservada i continguda, que potser una cosa que aniria bé és recuperar, doncs, propostes a l'espai públic. Fem una rua de castanyada. Una cosa més comunitària, no?

Mira, això seria una nova reclamació. Mengem castanyes, però Carles, per què mengem panallets per aquestes dates?

Clar, el panellet també, és a dir, sovint se l'ha associat molt amb els aliments calòrics, però justament el panellet, el que dèiem abans, els pinyons, són aliments també rics. També hem de lligar aquesta nit en que antigament part d'aquests aliments es deixaven com a ofrena pels difunts que visitaven les cases. I no es menjaven? A l'estètica, quan érem petits i els Reis Mags, visitaven que els deixàvem els torrons a la taula una miqueta. Hi havia una part del menjar que es deixava, diguéssim, perquè els difunts i els avantpassats que entraven I ara és un accident d'ametlles,

perquè l'acollida d'ametlles s'ha fet fa poc, llavors hi havia moltes ametlles, almenys a casa meva, llavors hi havia una persona pobre encarregada de la família, que era el que trencava totes les ametlles, La meva mare les posava en remull i després les feia l'escoi al forn, després les pelava i les triturava. Sí, filla.

No, i això que una base de massapà també és un aliment calòric, el context climatològic també et porta a menjar una cosa calòrica, però també rica, és a dir, sempre s'ha associat al panellet com una cosa pobra, però justament estava guarnit amb elements que valien molts diners a l'època. Els pinyons sempre han sigut un aliment car.

Per tant, es deixaven com a ofrena. Jo tenia interpretat que es consumien com per aguantar tota la nit amb ella per poder visitar o que els morts et visitessin.

També, també, també. Però hem d'entendre que això també, tant tot el tema de les llums, d'aquesta visita dels avantpassats i dels difunts, i el tema del menjar, hi havia aquest punt de tornar-los a convidar a casa una altra vegada.

A la nit del 31 d'octubre hi ha fantasmes, hi ha castanyeres, també hi ha un personatge que representa la cara salvatge de la tardor. Estem parlant de les bruixes. A veure, Carles, per què Tots Sants fa que surtin històries de bruixes?

Justament és això, s'escurça el dia. I en aquestes societats més antigues, on eren molt supersticioses, si ens situem en el context que comença a haver-hi la cacera de bruixes, segle XV, XVI, sobretot, és quan s'intensifica molt fort. Tota aquella zona d'Osona, Viladrau, justament en aquest context de la Castanyada, on celebren el Ball de Bruixes, que és com una mena de ball parlat, on també interpreten com una mena de sainet popular al voltant de la Casera de Bruixes. Hi ha certs episodis en el territori català, com pot ser la trobada de bruixes a Sant Segimon, que és una de les històriques d'allà a Viladrau, o també a Sant Feliu Sacerra, que és una d'aquestes zones.

Mira, Sant Feliu Sacerra, Quim, va, què va passar segons la tradició en aquest poble?

Bé, és una tradició i documentat fins i tot, no? En el contexte aquest de la cacera de bruixes, al segle XVII, doncs es van penjar les darreres bruixes, diuen, de Catalunya. Clar, que això és una història que tothom té, les darreres bruixes de Catalunya, però bueno. No, les meves! Exacte. Ho celebren tot el cap de setmana, una celebració que inclou una representació ritual, que de fet és, diguem-ne, nova cultura popular, perquè se la van. Anava d'inventar, no, no, a partir d'uns referents històrics van crear una nova festa que és aquesta festa de les bruixes que se celebrarà diumenge, però ja comença demà mateix amb una fira de bruixes, etc. Una representació brutal, molt ben posada en aquest municipi, amb l'ocupació de les places i un munt de gent que hi va i a més a més la gràcia és que tots els actors són gent del mateix poble que hi participen.

Doncs ja sabeu, eh? Si voleu, la Fira de Bruixes de Sant Feliu de Serra. Carles, el concepte de bruixes sempre s'ha envoltat de connotacions negatives, no? Eren tan dolentes o eren dones simplement atacades i assenyalades per la societat de llavors?

Clar, hem d'entendre el context d'aquella època. És a dir, ara ens és fàcil com jutjar amb retrospectiva amb els valors actuals cap a la història, però hem d'entendre el context d'aquella època, de quin era el rol social que tenien les dones en aquell moment que vivien subjugades dins l'estructura que la societat els hi deixava, diguéssim, com a tal. Llavors, doncs, aquestes dones remeieres, empoderades, que teixien certa xarxa entre elles, no agradava gens. No agradava al clero, és a dir, a l'església pròpia i benestamental, però tampoc agradava a la gent del poble, als jurats. És a dir, torno a insistir, societats que eren molt supersticioses, on s'imputaven, doncs, a vegades, Condicions climatológiques adverses com pedregades, pluges torrencials O que s'havia mort un gat. Exacte, s'ha mort un gat o un infant d'una malaltia.

Molta denúncia falsa, també. I tant, i tant. Vull guanyar la terra del meu veí del costat, l'acuso de bruixeria, perquè així, aleshores, casualment, aquelles terres quedaven a la persona que havia denunciat a la bruixa en qüestió. A veure, Malcomo Tero, acabem amb el tema bruixes.

Bruixes, sí, perquè deien que a Alemanya van morir 45.000 bruixes. A Catalunya, en els 400, que recordar, vull dir que és la proporció, allà ho fan tota l'hora. I aquesta imatge del barret que portant per les fires fossin visibles i aquest gat que sempre s'associa també a aquesta cosa de Halloween i a les bruixes és perquè les bruixes tenien gats perquè els ratolins no mengessin el gat.

Per tant, ja sabeu que disfressar-vos de bruixes tècnicament també és català. Tot això, abans el Carlos i en Quim em deien, alerta perquè clar, una cosa és Tots Sants i l'altra cosa és el dia dels difunts.

Dilluns, el dia dels difunts. I de fet anem una mica fora de calendari perquè demà sí que se celebra la vigília de Tots Sants i oferíem el Halloween, la castanyada també seria demà dia 31, Tots Sants és 1 i la nit de Tots Sants a dilluns seria la nit dels difunts per donar el pas a la vella i a. La vella que seria del dilluns, dia 2, dia dels fidels difunts.

I Carles, tu abans em deies, per què diem

Tots Sants? Tots Sants ho diem perquè és una celebració, diguéssim, que l'Església, pròpiament, va com apropiar-se, és a dir, en el context. No, que estrany. En el context de la cristianització de l'imperi romà, va haver-hi un papa, que és Bonifaci IV, crec, que va convertir el Panteó de Roma en una església que era amb una advocació cap a la Mare de Déu i tots els sants de l'Església catòlica. I això se celebrava el 13 de maig, és a dir, el mes de maig, que és el mes de Maria. Sí. Però l'Església té una cosa que és molt intel·ligent en moltes coses. El marketing, ara sí. Sí, el marketing. Llavors va veure que totes aquestes comunitats europees que celebraven el Samhain, al voltant d'Escòcia, Irlanda i tot això, tenien unes celebracions molt arraigades amb el tema dels difunts i els avantpassats i van decidir com traslladar la celebració de Tots Sants.

Un desplacent per no tenir competència. Exacte. Boníssim.