Enric Auquer: "L'odi que genera Aliança Catalana és semblant al que feia servir l'imam de Ripoll"

I ara volem parlar d'una pel·lícula que era molt esperada i que arriba avui als cinemes. Ens toca molt de prop perquè parla d'uns fets que van passar fa només 9 anys i que van causar 16 morts i més de 300 víctimes i que ens ha marcat per sempre. És Cronos, dirigida per Fernando González Molina, que ens acompanya. Fernando, què tal? Bon dia. Bon dia. Bon dia, bon dia.

Yo creo que sí había heridas abiertas, no sé si abiertas o al menos cerradas en falso, ¿no? Yo creo que habían pasado nueve años de esto. El tiempo suficiente yo creo que para abordar una película, ya hace dos años que Nacho Carretero y Arturo Lorezcano, los periodistas cuya investigación se basa en el guión de la peli, ya estrenaron un documental sobre ello y había hablado de o sea, ya estaba en la ficción ahí, pero creíamos que era el momento, ¿no? Yo creo que también hace. Estas nueve años, que pueden parecer pocos, yo creo que hacen que la relación emocional del espectador con la película sea más directa, porque al final no está hablando de algo que pasó hace 30 o 40 años, sino es una cosa que pasó hace no tanto tiempo y tu recuerdo es vivo y eso hace que cuando te sientes en la peli te apele directamente. Pero es verdad que la sensibilidad era delicada y hemos intentado siempre mantener un equilibrio entre contar, contar la verdad, contar lo que pasó, según lo que nos la investigación de la que te hablo, pero también intentar ser elegantes y respetuosos, no con las víctimas, por ejemplo.

La pelicula, trepidant, angoixant, també, no? Perquè, clar, ho hem viscut tots des del nostre lloc, però, clar, aquí ho veiem des de dins, del cos de policia, amb un Enric Aukey que fa com de coordinador, no, Enric? Fas de tot l'operatiu, que és una figura que no existia en aquell moment exacte, no?, Crec que li hem posat

un nom com de el cap de resposta ràpida, una cosa que no existeix, però sí que hi havia una persona que s'ocupava d'arribar a Plaça Catalunya i muntar un centre de comandament, un hospital de campanya, posar com ordre al caos que es va muntar i que era com. Bueno, el responsable, ¿no? El pal de paller de tot això.

Sí, o sea, en realidad, para que. Es una ficción, no es un documental, y a veces tenemos que agrupar, en realidad, en Enric, en el personaje de Enric, en Jaume, se agrupan, por un lado, el personaje de Jordi Rodón, que es la persona real que estaba al cargo de esta zona cero en esos días, y también algunas responsabilidades que tienen que ver con la investigación, que en realidad nunca pertenecerían a la persona que coordina la zona cero, pero por cuestiones dramáticas hemos agrupado en su personaje, ¿no?

Hi ha una cosa, Fernando, que quan miro la pelicula intentava intentar dexifrar. Hi ha alguns noms que són reals, que apareixen tal com es diuen, diguéssim, a la realitat. D'altres que no. Això, quin és el criteri que has aplicat?

Con los nombres, quiénes son reales y quiénes no. En realidad, todos los personajes de la película, muchos de los personajes de la película principales están basados en personajes reales, como el de Enric que está basado en Jordi Rodón, como el de Diana, que está basado en Partida de Palacio, pero realmente el único nombre que queda en la película con su nombre es Trapero, en realidad, por una cuestión de dimensión pública, ¿no? O sea, era para nosotros la persona que realmente era más conocida, más conocida también fuera de Cataluña y que podíamos como que colocar, digamos, con su nombre verdadero. El resto también. El hecho de cambiar los nombres nos daba cierta libertad para alterar a los personajes, unificar en algunos personajes varias personas, como en el caso de Mónica, también el personaje de Mónica López, que se llama Ana, en realidad responde a los testimonios de varias personas con las que hablamos aquí, Paul Mossos, pero también asistentes sociales. Enric, ¿qué ha significado per tu reviure tot allò que vam viure en aquest país fa nou anys?

Uf. Clar, jo el dia de l'atemptat no vaig estar a Barcelona i no vaig estar-hi des de l'atemptat, un mes després no vaig arribar, és a dir, que em vaig saltar tota una part d'una Barcelona molt estressada i I després ho vaig viure, evidentment, amb molta tensió, des de Girona, veient per la tele, parlant amb persones i I també, d'alguna manera, potser gràcies a això, també m'he pogut apropar a la pel·lícula, és un lloc amb. Amb menys por potser o amb una responsabilitat evidentment gran però sense un trauma personal molt gran o si m'hagués tocat de prop perquè quan he anat parlant amb persones que sí que hi van ser sí que t'endús compte que hi ha gent molt ferida i que encara ho estan i que. I que era un material molt sensible i que t'havies d'apropar amb respecte i que totes les persones amb voluntat de servei públic que van estar aquells quatre dies posant el cos i el seu saber fer allà dins sí que realment te'n dones compte que són dels dies més importants de la seva vida a nivell professional. I que parles amb ells i a tots i cada un d'ells amb els que jo he parlat se'ls han saltat les llàgrimes o que, bueno, que això, que és un material sensible. I en quant a mi, doncs, he anat descobrint coses. Fent la pel·lícula, sobretot, he tingut un moment molt especial per mi, que va ser un moment que em va atracar una emoció molt gran, que va ser que hi ha un moment que el meu personatge de nit baixa a la Rambla. I clar, són aquestes situacions que com a actor són estranyíssimes, que és que et munten la Rambla per tu, no? No, no, és que aquí és el tema, perquè clar, ho vau parar tot Barcelona per fer aquesta pel·lícula, no? Digues, digues, Enric. No, res, que t'atrezen la Rambla, la pica. Per tu. Per tu, perquè t'ho puguis explicar aquell moment, no? I de sobte tens els kioscos, tenies cossos al terra, i un silenci s'apolcara a la nit, i de sobte et diuen acció, i tu comences a baixar, I a mi la primera vegada que vaig rodar aquella escena el cor se'm va encongir, vaig sentir una emoció que li vaig haver de dir al Fernando quan vam acabar l'escena, li vaig dir tu l'hem de tornar a rodar perquè jo estava aquí, que estava llunyíssim de ser el personatge aquest. Hi ha molts temes que

apareixen i que ara hi entrarem, per exemple Ripoll, Ripoll és un tema en si, també la relació i la crisi institucional que hi havia aleshores, 2017, agost del 2017, la Generalitat amb Carles Puigdemont al capdavant, Rajoy al capdavant del govern espanyol, amb tota la tensió del procés per allà flotant, amb un rei que va venir també aquí en una concentració que va haver-hi per homenatjar les víctimes, però després també hi ha una part que crec que és molt interessant de la pel·lícula, que és la part comunicativa, un paper, que és el paper de la Patricia Plage en el seu moment, cap de comunicació dels Mossos, que retrateu d'una forma molt bona, però també molt evident, és a dir, que voleu que la comunicació sigui un element també central del que expliqueu a la pel·lícula.

Totalmente investigando para construir la peli porque en realidad antes de empezar a prepararla no teníamos diseñado cuál era el argumento, cuáles iban a ser los focos del relato. Se fue investigando y conociendo a las personas reales implicadas cómo llegamos a la trama de la película. Nosotros en realidad nos acercamos a Patricia Blacha para que nos hable de lo que sabía de esos días, porque ella había estado muy cerca de los ambientes de crisis, de la sala oscura, y entonces intentando que nos contaran qué había pasado esos días, nos dimos cuenta, bueno, Nacho y Arturo investigando se dieron cuenta de que en realidad el personaje debía ser ella, porque a través de ella podíamos contar toda esa tensión política sin poner el foco en los personajes más evidentes y que me daban más miedo de retratar, de los que tienen más dimensión pública, pero que sin embargo, irte un poco a la sombra y ver a Patricia y cómo se gestiona esta comunicación a la opinión pública, nos podía dar el peso específico de la tensión política sin poner el foco en los políticos precisamente. Es de las cosas más interesantes de la peli para mí, porque yo no lo conocía o no tenía el detalle de eso, y realmente fue de las primeras crisis brutales que se vivieron aquí, que fue retratada casi minuto a minuto en las redes sociales,

¿no? I aquí en Parremón hi ha el Marc, que ha sigut director de comunicació en una època complicada que és la Covid, també amb la Generalitat, no, Marc? La comunicació és importantíssima. En una crisi social o en una emergència com aquesta, comunicar és molt important. Sempre ho parlem, i en aquell cas, Patricia Plasia va ser implacable.

Sí, sí, en aquell cas la feina de la Patricia va ser excel·lent. Jo en aquell moment també estava a govern, estava al Departament de Salut. Per tant, també vam estar gestionant aquest tema d'atemptats des d'un altre vessant, des de la vessant dels ferits. I la veritat és que els Mossos d'Esquadra portaven molt de temps preparant uns plans de comunicació perfectament exercits. Es havien anat a veure com havien foncat altres països on hi havien hagut atemptats anteriorment i ho tenien tot preparat per si passava alguna cosa. És a dir, ningú podia preveure. Que hi hagués aquesta crisi, però precisament una de les maneres de poder abordar una bona crisi és tenir-ho preparat i si algun dia passa, passa, i si no passa, doncs ho tens allà. I aquesta és una de les claus de la comunicació.

Ho tens preparat, però després també. La gestió és la que és. I això és viu, també.

Una cosa és tenir el document escrit i l'altra és poder-lo portar a la pràctica dia a dia.

Patricia Playa, bon dia. Bon dia. Gràcies per acompanyar-nos. A vosaltres. Has vist la pel·lícula? L'he vist, sí, sí, sí. Vaig estar ahir a l'estrena. I t'has sentit identificada amb el que vas viure?

Bueno, ha sigut recordar-ho tot de nou de manera molt concentrada, allò que t'ho passen, com amb un timelapse per davant, i sí que hi ha coses que, evidentment, és tornar al lloc on va passar tot, i després, evidentment, hi ha altres punts que són llicències dramàtiques o llicències de ficció que fan que. Que la pelicula tingui un ritme que a la vida real no és així.

Per exemple, hi ha un moment que ha tratat una mena de tensió comunicativa, a veure qui comunica el que va passant, i que un personatge decideix publicar els tuits per ella mateixa, desafiant una mica la directriu que hi havia aleshores. Això va passar, Patricia?

No, jo no parlaria de desafiament, evidentment no entraré al detall de les escenes de la pel·lícula, això sí, això no, el que sí que hi havia que es recull a la pel·lícula, i és així com va ser en els fets del 17 d'agost, era una voluntat molt clara de ser molt àgils, però també ser molt rigorosos i extremadament transparents, que la gent tingués tota la informació necessària que es podia donar perquè entengués que era el que estava passant. L'Enric parlava de la seva figura, de la figura del Jaume, del policia que té l'encàrrec de la resposta ràpida, de posar ordre al caos. Nosaltres, des del Gabinet de Comunicació, teníem la intenció i la voluntat de posar ordre a la informació, d'ordenar tot el que anés passant o el que havia passat per servir-ho de la millor manera al conjunt de la societat.

Per exemple, quan l'avisen que diuen que van a per Trapero, això va anar així?

A la pel·lícula. Jo crec que la gent miri la pel·lícula i el que va passant aquells dies. Està passat. Està passat.

Però hi ha detalls d'aquella pel·lícula que també generen molts interrogants que algun dia s'hauran de declarar, perquè per entendre tan bé com vam arribar on vam arribar, no?

I certament és una pel·lícula i per tant té una limitació temporal i per tant es cull un punt de vista determinat que en aquest cas és el punt de vista operatiu dels Mossos i els serveis d'emergències i de més però que és el que va passar el 17 d'agost evidentment s'ha d'entendre en el context en el que ens trobàvem també polític i del que havia de venir després i de més, això a la pel·lícula s'intueix d'alguna manera però clar és el que dèiem, té una limitació temporal i per tant no pot entrar-hi més.

Patricia Plage, una abraçada i gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres, una abraçada. És una pel·lícula que arriba en un moment, que també ho comentàvem a l'Agora, Enric, que és un moment en què veiem que hi ha un context de creixement de l'extrema dreta, de discursos d'odi, i arriba també, com deia abans, amb un interrogant, que és ben bé com ha quedat Ripoll després de tot allò. Ho s'intueix a la pel·lícula, que hi ha un dolor social molt gran, una ferida molt gran, però callats segurament algunes forces polítiques se n'aprofiten per construir el que acaben construint. Com creus que pot ser útil aquesta pel·lícula pel que està passant?

Pues no sé, jo crec que és una pel·lícula que té una voluntat molt ferma de fer memòria dels fets, de les víctimes, i també d'agrair la feina dels serveis públics i de les persones que van estar allà, però també crec que intenta d'alguna manera posar l'ull o que tots puguem fer una mica de reflexió de. De quina societat queda després d'un acte tan traumàtic o d'un fet tan traumàtic com aquest, i de quina manera cada un de nosaltres podem aportar en la convivència, en refer la concòrdia, en civilitzar-nos tots una miqueta més, i ser molt crítics, penso, o d'alguna manera. Es veu com el dolor que genera això a tot arreu, tant a la comunitat musulmana, a les víctimes i a la societat en si. I crec que, no sé, que si aporta alguna cosa en el sentit de tots. Ficar-nos en contra d'aquests discursos d'odi tan bèsties i de deshumanització de persones, de col·lectius i comunitats senceres que el que fan és generar deshumanització i odi més distància entre els uns i els altres. Perquè això potser és molt fort de dir, però jo crec que els odis són odis. I l'odi que un partit que surt literalment d'aquest atemptat, que és un partit nacionalista català islamofòbic. Aliança. Aliança catalana. Aquest odi que generen cap a comunitats és semblant d'alguna manera a l'odi que. Aliment de Ripoll podia fer servir per menjar el cap a uns nois que van acabar tentant. Em refereixo que d'aquest odi, com és aquella expressió, de esos no sé què, esos lodos, pues que nos apliquemos al tanto y que anem amb cuidado. Que anem amb cuidado i que ens estimem tots una miqueta més. Laura. Sí, Clavera,

no he vist la pel·lícula, però segur que serà xulíssima, tinc moltes ganes de veure-la. És fantàstica, sí, sí. A mi la cosa és A mi també em preocupava o em generava com dubtes, i estic segura que està tractat amb molta responsabilitat, però em generava dubtes a nivell de context. No tenim un moment ara mateix, com ara plantejava Ricard, eh?, on hi ha una força d'extrema dreta que a més a més veu molt o neix molt del que va passar en aquell moment, amb aquells atemptats, que evidentment hi ha molts factors, és multifactorial el que explica el seu ascens, però a mi em preocupava o tenia aquesta inquietud de no sé fins a quin punt l'extrema dreta pot instrumentalitzar aquesta pel·lícula amb els seus propis interessos, i segur que està superben jugat a nivell de responsabilitat, però vull dir que jo era una de les inquietuds que tenia. I a més, en relació amb el cas dels atemptats, és que, ho dèieu al principi, jo crec que hi ha moltes incomoditats o molt malestar al voltant d'això, bàsicament perquè, ho dèieu al principi, encara hi ha una ferida oberta i crec que hi ha hagut una aproximació política molt erràtica en relació amb el que va passar en aquell moment. Fet que dona molta munició a que molta gent desconfíi del relat oficial que s'ha fet, no? I que digui o consideri, i que es despertin també teories conspiranoiques, perquè consideri que se'ns ha ocultat part d'aquesta informació. Jo crec, o sigui, em mola molt el fet que us hagueu atrevit a fer-ho, perquè segurament és un cas molt difícil, no? Però hi havia certes coses que a mi em preocupaven de les reaccions que

hi puguin haver-hi. Claro, te pediría que vieras la peli, lo primero, a la hora de valorarlo, pero te entiendo perfectamente, entiendo tu preocupación. Lo que pasa es que creo que la gran derrota como creador, igual que la gran derrota como informador, es que es como si tú no pudieras informar de lo que pasa en Ceuta porque van a instrumentalizar tu relato. O sea, tú tienes libertad para contar lo que sucede y desde el cine también tenemos que contar las historias. La historia está contada de la manera más honesta posible y basada en los dos años de investigación de dos periodistas altamente cualificados para hacerlo con el fin de dar un relato veraz, porque yo creo que si vas con la verdad, la historia funciona sola. ¿Instrumentalizar el relato? Pues probablemente lo instrumentalicen como instrumentalizan casi todo. Yo no estoy tan cercano a Alianza Catalana porque yo no vivo en Barcelona ni en Cataluña, yo vivo en Madrid, pero bueno, conozco la extrema derecha, la vivo cada día y entiendo perfectamente lo que dices, pero no se pueden apropiar del relato ni la censura ni la falta de libertad, ni no contar las cosas y no contarlas de manera honesta, Es la respuesta, porque entonces estamos muertos como narradores. O sea, no podemos acercarnos a contar los atentados de Barcelona porque alguien dirá, no, es que fíjate, eran ocho chicos árabes. Bueno, hay tres millones de personas que profesan el islam. Si esas tres millones de personas fueran terroristas, estaríamos en una guerra permanente. Entonces, quiero decirte, esa es la idea. Pero entiendo tu preocupación en la película. Sí que se cuenta el fracaso. De una aparente convivencia o de una integración que quizás no lo era tanto. Y eso sí que está en la película,

quiero decir. Tiene un momento. Tiene algunos toques racistas de la policía en algún momento, ¿no?

Bueno, y sobre todo, como dice Xavi, un momento, es que no se sienten. ¿Qué ha pasado aquí? Eran unos chavales de Ripoll. Dice, pues que no se sienten ni de aquí ni de allí, ¿sabes? No encuentran su sitio. Dice, pues son carne de caño para el primer cabrón hijo de puta que viene y les coma la cabeza. Pues probablemente algo de esto sucedería. Pero también la película pone el foco, cuando la veas, en la madre y en la familia de estos tipos, musulmanes también, a los que tratan como, no sé cómo decirte, con una deshumanización brutal en la película, el personaje de Mónica López, que no es capaz de decirle, tu hijo ha muerto, llévatelo para limpiar su cuerpo, quiere decirte, ahí la película claramente está con la madre, no está con ella, entonces es complejo, yo creo que es una película muy compleja y muy sensible, entiendo tu preocupación, la mía también, pero creo que las películas están para eso, no para generar una. Un gran diàlogo. Y después también que

estamos los que lo hemos hecho. Ai, perdona, estic parlant d'estallar. Perdón. Que, a més, estem els que l'hem fet com per A mi, si hi ha alguna persona amb una intenció d'apropiar-se a la pel·lícula en aquest sentit, em tindrà davant i jo sempre diré la voluntat de la pel·lícula era una altra i intentaré que està aquí per dir-ho.

I que sovint, per molt dolorós que sigui, per molt incòmode que pugui ser, la cultura serveix per fer memòria, i al final, i per fer teràpia, i per evitar que el relat quedi en mans de qui només vol dividir. I jo crec que la pel·lícula en aquest sentit és impecable.

I és un bon moment, crec, per veure-la fet. Em refereixo que aquí fem molt allò de, esteu segurs que era el moment de fer-la, només han passat 9 anys, i jo crec que a diferents llocs d'Europa passen coses igual de fortes i fan una pel·lícula al cap d'un any sense cap tipus de complex. Crec que al final és una pel·lícula que, explica amb una voluntat de distreure la gent i fer memòria, i que llença un altre cop un debat sobre la taula, que és conversa, i és parlar, i està bé.

És Cronos, la pel·lícula que podeu veure avui als cinemes de Fernando González Molina, director, i també on hi surt Enric Auqué, actor en aquesta pel·lícula. Gràcies i enhorabona, de veritat, per la pel·lícula. A vosaltres, moltes gràcies.