Enric Mas ja té La Vuelta

Cataluña Ràdio.

Cataluña Audio. Som podcast.

Benvinguts a Ràdio Volta. Aquí comença el programa número 189. Enric Mas ja té la seva vuelta.

Come on, Jaime. Come on.

Croca, croca, croca, croca. If you have the delay, you have nothing to lose. Allez, allez.

Radio Volta, el programa de ciclisme de Catalunya Radio.

Radio

Volta, amb Isaac Vilalta.

31 anys, Artà, Mallorca, després de tota una vida perseguint-la, Enric Mas ja té la vuelta, ja té sa vuelta. Havia estat segon el 2018, el 2021 i el 2022, després d'irrompre el camp professional. Ho recordareu, mirem anys enrere. Després d'irrompre amb unes expectatives altíssimes que segurament l'han acabat perjudicant més que no pas l'han beneficiat. El que passa amb els joves. Abans d'aquesta vuelta, i malgrat el seu potencial, només sumava, atenció, només 6 victòries com a professional. A banda de cultivar una fama, no sé si injusta, però sí exagerada, de ciclista poc atrevit, poc rematador, poc guanyador. El seu gran valor? Doncs probablement haver-se mantingut durant tant temps a un nivell tan alt. Al final, complir o no complir les expectatives és més qüestió de qui la genera que no pas de qui és el protagonista. Enric Mas ha guanyat la Vuelta 2026 per davant de Primoz Roglic, segon, i Félix Gol, tercer. La muntanya està per a Santi Buitrago, la regularitat. Per a Bout van Aert i el mallot dels joves per a Oscar Only. En equips ha guanyat el Decathlon i el corredor més combatiu ha estat, com no, van Aert. D'entre els catalans, nivellats de Pau Miquel, recordo aquella segona posició, per darrere de Brennan i per davant de Pogacar. I de Marcel Camproví. Com està creixent el Marcel, quin any. Exigència màxima de Marc Brustenga, fent-se lloc als sprints i donant vida, fins l'últim alè, al Kernfarma. I la llagrimeta que ens l'ha posat el David de la Cruz, que ha disputat la seva última gran cursa perquè retira aquest any. Ho va anunciar, de fet, en plena vuelta. I no me n'oblido. De fet, m'ho va fer notar l'amic Xavi Llobet. La lluita en la direcció entre el Xavi Florencio, el Barain, i l'Alex Sanz, el Pinarello, especialment en l'etapa amb victòria d'Eddie Dunbar superant Santi Buitrago a penyes blanques. L'anàlisi d'aquesta vuelta amb el Fletche, amb qui ja mirem de reull i una mica més el Canadà, escenari d'un Mundial que tindrà com a protagonistes, entre d'altres, la Mireia Benito. Avui a Radio Volta, doblet, amb els nostres, amb el Fletche i amb la Benito. Aquí enganxem amb feinada, preparant-ho tot per viatjar cap al Montreal. Abans, però, i com sempre, ens posem al dia amb el resum sonor del que ha estat l'última setmana de la vuelta. Atenció que no és un error. Sembla repetit. Comencem amb dos sprints guanyats per Brennan, tots dos amb el mateix narrador. Així podeu comparar. Esteu a punt? 3, 2, 1. Sintonitzem radiovolta.

EL SONS DE LA SEMANA.

¡Oh, es 5 para él! ¡Matthew Brennan de nuevo! ¡Y en la ciudad de Lepenco! ¡Wilzer, una vez más, danza a la canción! El gran artista, su nombre es Matthew Brennan.

¡Ay, ay, ay! ¿Cómo pasó el irlandés, señoras y señores? Lo dejó plantado a Santi, que le van a faltar 400 metros. Para ganar la etapa. Qué poquito te faltó, Santi. Qué poquito te faltó, Santi. No importa, mi rey. Va a volver a ganar en la Vuelta a España Eddie Dunbar, que ya tenía un par de etapas hace dos temporadas y otra vez va a ganar el irlandés. Qué poquito te faltó, Santi. Qué poquito. Y bueno, bueno, hay que seguir laburando. Vas a ser campeón de la montaña seguramente. No se le va a dar. No lo puede creer Eddie Dunbar, un justo ganador. ¿Qué va a hacer? Hizo todo bien Eddie Dunbar y ganó la etapa. Así festeja. Qué lástima, qué poquito te faltó. No importa, Santi, no importa. Mañana hay que seguir laburando. Mañana hay que buscar.

Mikel Landa ganó la etapa reina más dura que se recuerda de los últimos años. En el corazón de Sierra Nevada con un ataque desde atrás imponente alcanzando un grupo de cabeza donde Van Aert y los hombres del 1X buscaban idéntico objetivo allí emergió poderosa casi insultante la figura de un Mikel Ándal que no habíamos visto prácticamente en toda la vuelta para dejar sentenciada la ascensión final en el collado terrorífico inédito collado del Alguacil. Ahí viene, ahí viene Rubricar. ¡Qué bueno que viniste, Miquel! ¡Me pongo de enojos! ¡Admiración absoluta! ¡Una victoria memorable!

¡Dietro! ¡Se ha perso! ¡Cuál que metro! ¡Testa, testa, frai due! ¡Johannessen y Romele! ¡Johannessen y Romele! ¡Li debe prendere la ruota posterior! ¡Johannessen y Romele! A recibir

este último maillot rojo el corredor mallorquín del equipo Movistar, Enric Mas. Aplaudido por todo el público aquí en Granada.

Esa sonrisa, esa oreja, de oreja a oreja, esa alegría. Ahora no hay dolor. Estoy levitando muchas veces en lo más alto del podio.

Matthew Brennan, guanyador de 5 etapas en aquesta vuelta, haguessin potser fins i tot alguna miqueta més, però Déu-n'hi-do, la primera d'aquesta última setmana va ser a la Ràvida, a l'esprint, com no, la segona a Sevilla. Brennan, que es converteix en el primer sprinter. En acabar una gran volta per atrapes amb 5 o més etapes guanyades des que ho va aconseguir Marcel Kittel al Tour de França del 2017. 9 anys han passat. 5 etapes per Matthew Brennan. A continuació sentíem la victòria d'Stefan Kuhn que a la crònom narració dels companys de la televisió francesa. El dia següent victòria de Didámbar a Peñas Blancas, ja sé que us agrada molt sentir les narracions del Mario Sabato, del company argentí, en aquest cas patint, amb Santi Buitrago que es va quedar un altre cop sense victòria de etapa. I el penúltim dia, el Collado de l'Aguacil amb la victòria de Mikel Landa, una altra victòria que sé que molts de vosaltres la vau patir, la vau gaudir i encara la recordeu. I l'últim dia, victòria de Tobias Johanesen al Noruec als carrers de Granada. Tot això, el més destacat d'aquesta última setmana de la Vuelta en uns dies en què s'ha solapat amb els grans premis de Quebec i de Montreal, que aquest any guanyen. No sé si dir més importància, però sí mirades. Mirades per saber com és aquest recorregut, especialment el de Montreal, per saber en quin estat de forma arriben alguns dels candidats al Mundial. Allà, per cert, Victòries de Benepul, al Quebec, i d'Isaac del Toro, a Montreal. Ara parlarem amb el Fletcher. De fet, tenim moltes preguntes per respondre. Busquem aquestes respostes, aquests arguments. Entrem al territori Fletcher.

A Ràdio Volta, entrem al territori Fletxa.

Don Antoni Fletxa, què tal, com estàs? Molt bones, Isaac. Doncs el setembre jo crec que A mi m'agrada més que l'agost, eh? Tito, que l'agost està a la vuelta, però que el setembre. Per molts motius, com tornar a la normalitat. I en ciclisme, és clar, és que tenim mundials. Poses un dia, s'acaba la temporada. I vaja, repeteixo, a mi és un mes que pel que fa al ciclisme, i en general, m'encanta. És veritat, tens raó.

Ara pensàvem això, que recupera la normalitat. Tots la recuperem a casa, amb els fills, amb escola i tot. Però és cert que en ciclisme la sensació és que mirant des de fora, bé, a setembre ja es va acabant la temporada, però hi ha curses molt interessants i a més a més molt guapes. És veritat que aquesta vuelta està entre agost i setembre, però aquestes proves com el Mundial, tot el que passa pel Canadà. Mira, avui començarem per aquí, perquè tenim la vuelta sobre la taula amb la victòria d'Enric Mas i el Mundial aquí a la cantonada, que ja comença aquest proper diumenge. Però ja s'han disputat aquestes clàssiques del calendari, com són el Gran Premi del Quebec i el Gran Premi de Montreal, que a més a més has pogut seguir de prop amb victòries de Benepul i del Toro. No sé, què t'han semblat, què t'han cridat l'atenció?

M'ha cridat molt l'atenció, en principi, Renko, perquè va demostrar un estat de forma enorme, que no corria sense en Sebastián, i va córrer a Quebec, i va dominar, va guanyar. Però clar, la següent prova, que era a Montreal, va ser el Renko de sempre, que de vegades salta de nervis, els nervis li poden i li costa la cursa. O sigui, també va estar fortíssim, però clar. Aquests moments que té de Remco, els surten cars, i a Montreal li va sortir caríssim. I això va donar pas, clar, quan estàs corrent, quan fots errors d'aquest tipus i estàs corrent amb gent com el del Toro i el Seixas, és molt difícil després que guanyis, no? I em va agradar molt això, el Seixas i sobretot el del Toro. Del Toro el veig molt concentrat, va guanyar a Montreal. Amb molta més maduresa que el 6A, tot i que la cursa poder la va fer més forta el 6A i la va decidir ell, però el del Toro, sobretot, abans has parlat de la vuelta, a mi el que m'agrada d'aquestes curses és que, i sobretot de la gent que no fa la vuelta, és que corren amb la dinàmica de cursa d'un dia, de clàssica, que has comentat abans. Llavors, El del Toro el vaig córrer molt amb aquesta concentració, amb aquesta dinàmica, pensant que això és un dia només. I com va guanyar el 6A, l'últim quilòmetre sobretot, i com va jugar amb el 6A, em va agradar molt perquè pot ser un clar exemple del que veurem al Mundial.

Mira, justament això t'anava a preguntar, de Benepul crec que es va enganxar, no sé si va ser amb un Lidl Trek o amb algun corredor que el va engegar, no sé on el va engegar ell, a partir d'aquí es va descentrar una miqueta, però amb el que hem vist de Benepul a Quebec i el que hem vist del Toro i Sexas a Montreal, a més a més, en un circuit que és pràcticament calcat amb el que viurem al Mundial, I sense por gàter, aquests són els grans noms que hem de pensar de cara al Mundial, tot i que encara queden dies?

Queden dies, hi va haver gent bona també. A part d'aquests tres. Hem d'afegir el McNulty, hem d'afegir, per què no, el Quinn Simmons, hem d'afegir. Alfonso Eulàlio va estar al capdavant, també. El que vull dir és que no podem descartar outsiders. A la Juso s'espera molt d'ell, però jo a Montreal, i ho dic perquè sembla que sigui el corredor que liderarà l'equip espanyol, Però, vaja, a mi no m'ha dit res, de moment, a l'Ayuso en aquestes proves, tot i que el Lidl-Trek ha treballat per ell i tot, a Montreal va fer un atac, però després el moment de veritat no hi era, va caure a Quebec a prop de l'arribada. Jo crec que hi ha molts corredors. Tant de bo estigui bé, perquè ja l'any passat a Ruanda va fer una gran actuació el Juan Ayuso. Però clar, quan dius que no hi ha el Pogacar, jo crec que hem de tornar a aquella manera, que hi ha uns favorits, però no pots deixar de banda els outsiders. Pot ser un Mundial d'aquells al tanto amb els outsiders, al tanto amb els corredors que potser no són aquests 3-4 noms que he dit abans, però que marxen molt bé i segons com es desenvolupi la cursa i tenint en compte que a vegades les eleccions tenen els equips que tenen i en inferioritat de. De corredors, per exemple, el del Toro. Pot ser molt favorit, però quins companys tindrà el del Toro al Mundial, no? De cara a controlar la cursa. Llavors, clar, això fa que els outsiders guanyin valor en aquest Mundial, no? O sigui que no hem de deixar de perdre la vista a aquest tipus de corredor que els pot sortir bé la cursa. Al final tampoc és un circuit. Tan dur, no té cap part tècnica tampoc, llavors sí que el veig una prova difícil de controlar, sobretot, i es tindrà més o menys controlada, però clar, els outsiders jo crec que. Que al final, bé, poden ser protagonistes.

I més en un Mundial amb els nervis habituals, a final de temporada, sense la ràdio dels equips, que sempre costa molt més de controlar. Tu havies havies competit en aquestes proves canadenques, a Quebec i Montreal?

Sí, ho vaig fer en 2012, a poder, en un any amb Sky. I Quebec no em va anar del tot bé. Però a Montreal me'n recordo que sí, que vaig anar força millor i que era precisament el circuit del Mundial. No és excessivament dura. Jo, per mi, Quebec és més dura i té algun revol més tècnic, ha de col·locar del capdavant, però vaja, a Montreal és més de tenir les cames que has de tenir i no són pujades gaire excessivament dures, llargues. Em va agradar molt, eren curses que, inclús si fa mal temps, l'asfalt agafa molt més. A Montreal vam veure que va ploure en una estona de la cursa i. I el fet que plogui allà a l'asfalt, tot i ser en un circuit urbà, la majoria de cotxes són amb benzina, no són amb dièsel. I això, clar, l'oli del dièsel no existeix gairebé. Llavors, quan plou, l'asfalt està més net i es nota que pots arriscar molt més, perquè l'asfalt aquí, encara que plogui, no arrisca tant com podria arriscar un altre aquí a Europa, no?

Exacte, això t'anava a destacar, que són curses amb alguna singularitat diferent del que estem acostumats aquí. Fins i tot llegia aquests dies, ja mirant el Mundial, que estan molt ben valorades pels propis ciclistes. M'ha agradat l'atenció abans de començar a gravar que em deies que Benepul s'havia queixat per variar en qüestions logístiques, però que històricament els ciclistes viuen molt bé. Crec que els hotels on els ubiquen estan dins del propi recorregut, és a dir, que tots els desplaçaments són molt còmodes.

Sí, jo crec que entre Quebec i Montreal el desplaçament ja es fa en tren, però vaja, està tot molt ben organitzat. Els hotels, com has dit, són molt a prop del circuit, inclús el de Quebec està a la pròpia sortida o arribada, que vaja, que vas caminant a l'hotel. Vaja, que està tot pensat perquè el corregoi estigui còmode, eh? Tens totes les comoditats en aquells dies de córrer. Incluso a Montreal, és un circuit mig urbà, però perquè es va, o sigui, es gira allà al voltant del Bill Park, però als hotels és que pots anar amb bici en res, en 5-10 minuts. O sigui, en aquest sentit jo no entenc la queixa del Renko, que va donar una miqueta d'excusa o dient, qüestionant el seu rendiment, el trasllat que es va fer entre Quebec i Montreal, però. Per tots. I segon, que clar, és que tots els corredors estan en el mateix trasllat. Els equips no és que tinguin certes curiositats respecte d'altres. Això és el primer. I el segon és que, ostres, jo crec que és perfecte. És un trasllat que no pots. De vegades el llistó el té massa alt. Es queixa a vegades de coses que dius, ostres, jo no sé com es pot queixar d'això. Però bueno, té el caràcter que té, com deies de vegades, no el canviarem pas i bueno, és una llàstima per ell, perquè de vegades. Aquestes frustracions que té li passen una factura enorme.

Sí, l'acaben descentrant. Bé, Remco, que arriba en plena forma en tots els sentits aquest final de temporada. La setmana que ve tindrem temps d'analitzar. De fet, ja haurà començat el Mundial amb les contrarrellotges, tindrem temps d'analitzar com ha anat i el que ens espera de tota la setmana del Mundial, perquè en aquest programa hem de parlar també de la vuelta, de valorar aquesta vuelta amb la victòria final d'Enric Mas. M'imagino que coincidirem, una vuelta a grans trets condicionada per la baixa de Tadej Pogacar i per un molt bon control de cursa d'Enric Mas i del Movistar, no sé si coincideixes. 100%, molt condicionada perquè

al final el Pogacar sentenciava des d'Andorra, ja començava a sentenciar la vuelta, i per molts ha estat una vuelta molt. Jo crec que a Espanya s'ha seguit molt, a la volta hi ha molts jocs, però també l'absència del Pogacar, el fet que va marxar, va perdre l'interès de molts corredors, o de molta afició de corredors. Llavors sí que va marcar molt el fet que s'hagi de retirar. I vaja, l'Enrique és que clar, va fer una volta perfecta. Al final es donava poder massa. Más importància la contrallotge, que no la va tenir. Era una volta amb un disseny molt dur, sobretot la penúltima etapa, la que va guanyar l'Anda. I al final, clar, també dius, no, ostres, una etapa tan dura, final de vuelta. I és la qüestió que faig, eh, i la reflexió que faig. Dic, ostres, per què aquella etapa no es va fer a una setmana d'acabar la vuelta, no? Clar, amb un Pogacar potser tens el risc que ja tu s'entenciï, però és que al final no passa res. A l'etapa aquella de l'Alguacil va ser tan dura que les diferències tampoc van ser tan grans, perquè es bloqueja molt, o sigui, al final tampoc passa gaire cosa, però mira el Carapaz, que potser era l'únic corredor que això ho podia una mica trencar, però aquella etapa, com que era l'última, va estar molt controlat. Tu, el Carapaz, fa aquella etapa amb una setmana vista de la vuelta o setmana i mitja,

ja no se'l controla tant i ja t'agafa tres o quatre minuts i li dóna molt més de joc a la volta. Per tant, sempre amb els recorreguts de les grans voltes que es tendeix a deixar etapa molt dura al final, quan ja és que no es pot fer res. És molt difícil guanyar diferències a final d'etapa, a no ser que algú ho passi malament, però a nivell estratègic és gairebé impossible. Llavors, és l'única reflexió que faig de cara a la volta, que dic, ostres, sí, El Mas va guanyar la volta al principi. En el moment que va marxar el Pogacar la tenia guanyada. I l'equip ho va defensar molt bé perquè també li sortien molt bé les coses. Això sí que s'ha d'estacar. I pensa que és un equip que amb l'Oytebrox ho hauríem tingut molt més fàcil. Però se'l va veure molt sòlid, l'Enric, i amb l'equip també, que no va fallar. Així que, bueno, que molt merescudes d'aquest punt de vista, el Movistar, que mira, sempre se'l qüestiona, els qüestionem, i un cop les coses se'ls hi han posat els astres, no?, els planetes. Això ho dic perquè també l'Eusebio em deia, bueno, a tu. Perquè guanyis, els planetes s'han d'alinear i això no passa mai, o passa a molts pocs, doncs bueno, el poder amb l'equip al Movistar també, o sigui però vaja, m'ha nascut m'ha nascut,

bueno, tu ho saps perquè també has estat un roset d'emperbolat amb entrevistes que és el que m'han dit els corredors, o sigui que que bé, que em fa gràcia per aquest sentit, però perquè al final és un equip que al final ha guanyat, però perquè se li han donat un munt de circumstàncies perquè guanyés. Però bé, que de vegades la sèrie hi ha i que les coses se'n donin i amb ells se'ls ha donat.

Sí, sí, sí, comparteixo completament. Per una banda, van tenir la sort de cara amb la retirada de Paul Thatcher i a partir d'aquí és cert que ho van gestionar molt bé i especialment l'Enric Mas ha completat una grandíssima vuelta. Que clar, no ser més enllà d'Enric Mas, és cert que Primoz Roglic ha estat segon i pràcticament ha estat desaparegut durant tota la vuelta, arribava potser curt de forma per l'accident. Però a vegades costa trobar d'altres noms i fixa't que sempre destaquem caçadors d'etapes o grans corredors de la general i aquests últims anys ens costa molt poder destacar sprinters a les grans voltes i fixa't en Matthew Brennan que com s'ha destapat no perquè ja el coneixíem però entre ell i Van Aert em sembla que sumen set etapes i una tercera part de les etapes d'aquesta volta que és absolutament lluable.

Sí, això tot per una vuelta que no era pas per sprinters, no era per velocistes. Un cop a Eurosport algú va comentar, no? Ostres, clar, sí, però és que no té rivals. A veure, clar, demana també per què no hi ha rivals a la vuelta, perquè la vuelta és una vuelta molt dura. I al final els sprinters a la vuelta no els surt atractiu. De fet, això el Javier Guillem. Ja fa anys que fa voltes recorda't quan el Cavendish es va queixar va dir perquè ell no anava a la volta i es queixava perquè no hi havia oportunitats pels velocistes clar, quan veus un home o un equip com el Bismarck amb dos corredors guanyant 6 etapes. I dius, ostres, potser sí que n'hi ha hagut etapes per velocistes, però mira, per arribar-hi a l'esprint el que calia fer gairebé no n'hi havia, per especialistes, ràpids, etapes. Llavors, clar, el mèrit jo crec que és enorme. Pel Matthew Brennan perquè demostra aquesta qualitat, que és capaç de guanyar etapes a l'esprint que no són fetes 100% per sprinters, que són força dures. I ho dic perquè, clar, la tendència és aquesta, que l'espectacle, el ciclisme, sigui més aviat això. Que no pas etapes 100% planes que es decideixen en els últims 5 km. Això passa a poder una mica més al giro i al tour, però la resta, la tendència és que aquest tipus d'etapes vagin desapareguent. Per tant, hem de mirar, hem de valorar corredors com el Brennan, que són molt ràpids, tipus Freire. Al seu dia, que són capaços de passar amb cert desnivell i guanyar amb un grupet reduït.

Sí, sí. Mira, ja gairebé som, i no sé si t'agafaré en fred aquí. Brennan, jo em fixava aquests dies als sprints, és un ciclista que apareix molt als últims, és a dir, no fa un sprint llarg que al capdavant apareixia, els últims 75 metres. És cert que tenia fan air treballant per ell i aquesta feina que tu destacaves en etapes que potser no estaven tan marcades pels sprinters. Brennan, a més, és un ciclista capaç de superar ports. És un tio complet. No sé com el definiries o com el destacaries.

Bueno, és un home poder que puja més que el Philipsen. O sigui, poder el Philipsen és una mica més ràpid, però. No té aquesta capacitat de passar segons quins ports, segons quines pujades. Abans allà amb el Benard. Pensa que la primera victòria de Brennan a Manosk sorgeix després d'un atac del Benard, al final amb un rapatxó. O sigui, que se'n va el Benard amb el Pogacar. Llavors dius, ostres, en certa manera va tenir llibertat el Benard i al final es va posar a disposició del Brennan. Però tu has de poder ser serien allà per esprintar aquella etapa. I també tenien l'aport. Hi ha hagut dies a la vuelta que amb l'aport bernard era impossible no guanyar-hi. Per tant, jo crec que. Així és com poder el Merlí o el Philip Zend. Tenen maneres de guanyar molt diferents el Brennan, però clar, el Brennan poder no necessita. És que inclús els dies que tenia com a llançador l'aport, deies, ostres, però no li cal. O sigui, ho fa tan fàcil que poder no li cal. I sí que apareix una mica tard, poder una mica com l'Olaf Koi. L'Olaf Koi també té aquesta peculiaritat, que ell. Arriba i es col·loca molt bé i al final fa l'esprint, no? O sigui, apareix al final del Merlí, no, el Merlí és més alluny, però és que el Brennan, jo no sé, amb aquests corredors com estaria, de veritat, jo crec que el gran seu avantatge és que és capaç de. Amb etapes més dures on la resta no n'hi arriben.

Venia de preguntar-te això perquè és un art l'esprint i al final des de fora sembla que tot sigui el mateix però després vas ficant la lupa i veus sprinters que apareixen molt més tard, d'altres que tenen millor col·locació, d'altres que són més fins i més tècnics, d'altres que comprenen, com dius, que són capaços de superar etapes més dures. Per tant, el ventall dels sprinters és molt ampli. I no t'oblidis del dia

de la volta a Catalunya de fa dos anys, o l'any passat va ser, no? Va ser l'any passat, la primera etapa, la que hi havia aquí el descens i el David Rosas va quedar sol. A Sant Feliu, no? A Sant Feliu, sí, que va ser el Brennan el que provia i tot. Clar, allà el Brennan va fer un sprint llarguíssim. Amb un repechó. Per tant, clar, jo crec que té aquesta capacitat també, no? O sigui, en aquest sentit, pot una mica amb el Merlier, perquè el Merlier sí que és similar. A mi m'agradaria veure el Brennan contra el Merlier, en un tipus de final similar, en pujada, per exemple. És un final que m'encantaria veure. Perquè serien dos corredors que, ostres, que tenen la mateixa qualitat. I ben bé, no sé, no sabria dir-te qui seria guanyador. Ja. No, no, interessant.

Aquest món que a vegades sempre ens fixem en els homes de la General i en d'altres especialitats, doncs hi ha detalls molt interessants a tenir en compte. Bé, això és el que ha passat en aquesta vuelta amb Enric Mas, que segur que li ha anat molt bé a l'Enric, no sé si tu l'has vist content i alegre com li ha canviat la vida amb una victòria que tant de bo. Ara jo penso, tant de bo li hagués tingut anys enrere, perquè potser haguéssim vist un Enric molt més, aparentment, alegre, i el que l'hem vist en aquesta volta, gaudint molt més del trajecte, que no pas, clar, li ha arribat amb 31 anys, que encara té recorregut, però hagués estat interessant veure-lo abans en aquesta situació.

Home, a veure, jo aquest any no l'he vist a l'arribada, però sí a la primera volta que va fer segon, que va guanyar la tapa a la gallina, sí que era jove, no? I que me'n recordo que a molts periodistes no agradava. Era un nano que no agradava la premsa perquè, bueno, no donava prioritat a parlar amb els mitjans, no? I, clar, això a molts periodistes no els agradava. I, clar, poder aquí l'Enric del 2000, què? 2019, poder. Sí, 18-19 eres. Sí, no? Doncs del 19 a ara, de fa set anys, i amb guanyar la volta poder ha canviat. Poder és més tranquil, més obert, no tan reasi amb els mitjans i poder agradar més. Però vaja, jo crec que s'ha guanyat molt l'afició, una afició que no la tenia de cap manera del seu bàndol. Tenia molta gent que sense cap motiu l'odiava. Però dius, bueno, a veure, molta gent, és curiós, però s'agafa com seu els corredors d'un equip que no és un equip de futbol, que tu no ets soci, és patrocinat per un. És que dius, ostres, això no ve al cas, però bueno. En fi, som així. Sí, sí, la vuelta del 2018.

El penúltima etapa al Coll de la Gallina. En efecte, va acabar segon de la general. Era aquest any que deies. Bé, doncs, vuelta finiquitada, vuelta també analitzada. I ara, com deies, centrem-nos ja, ens centrarem a partir d'ara al proper Mundial de Montreal. És a dir, que la setmana que ve. Ens posarem el mallot d'irisat i a veure qui són els noms a destacar. Bueno, l'altra setmana. La que ve ja tenim, no? Alguns. Sí, mira, t'ho canto perquè a més ho tenia per aquí, que el diumenge hi ha les contrarrellotges, la masculina i la femenina en categoria elite. I a partir d'aquí mira, dilluns la crono individual sub-23 masculina i femenina el dimarts la crono individual junior masculina i femenina i també la mixta el dimecres no hi ha res el dijous la ruta sub-23 femenina i ruta junior masculina el divendres al revés junior femenina i sub-23 masculina i ja l'altre cap de setmana dissabte 26 ruta elite femenina i ruta elite masculina. El diumenge. Clar,

doncs en aquest sentit és ara, no? És a dir, la setmana vinent estarem de Mundials i l'altra ja sí que. Ja sabrem. Sí, sí.

Doncs bé, ho anirem parlant, perquè a més hi tenim molts protagonistes coneguts, o sigui que aquí els analitzarem. Genial. Joan Antoni, moltíssimes gràcies.

A tu, Isaac, fins aviat.

Y el campeón del año pasado, Pedro Delgado, es tarde.

Miguel Turay a Marco Pantani. ¡Corto, Marco! ¡Sí! ¡Es un caos glorioso en la tierra de Italia!

¡Sombrero!

Doncs ens quedem ja, després del Fletcher, amb la mirada posada en el Mundial. Avui us ho deia a l'inici, dobleta a Ràdio Volta amb el Joan Antoni Fletcher i amb la Mireia Benito. La Mireia, que és aquests dies una dona que viu envoltada de maletes amunt i avall, i ara ens explicarà per on passa exactament, perquè recordeu, ella té tres cites aquests propers dies, crono individual, crono mixta i prova en ruta.

Mireia, què tal, com estàs? Bona, bona tarda, molt bé, i tu? Bé, bé, bé, jo tot bé. I ara farem un exercici que és molt poc radiofònic i menys amb els tempos dels podcast, però nosaltres gravem aquesta conversa el dilluns, dia 14, a la tarda. Explica'm una miqueta què estàs fent o què estàs preparant i com seran les teves properes hores a nivell logístic.

Ara una mica caòtica, has de dir, perquè estem preparant les maletes per anar cap a Canadà i això que fem els ciclistes que ens agrada viatjar llogers, hem de preparar tres bicis, dos maletes, els cascos, les bosses d'aigua, una mica tot. I ara m'has enganxat justament a això, preparant una mica, planificant les rutes i els entrenaments que podrem fer un cop allà, que a vegades quan arribes és més complicat posar-te a buscar ruta així, així que a mi m'agrada sempre portar-ho una mica estudiat i així no tenir tantes sorpreses. Surs dimecres al matí, oi? Exactament. Molt bé.

Em crida l'atenció una mica això que em deies, que t'ho prepares tot. Bé, entenc que dintre d'uns límits ja forma part del negoci, del professionalisme aquest del ciclista, però rutes també et toca a tu. És a dir, un cop arribeu allà, esteu controlats per la Federació Espanyola o tothom va una mica al seu aire? Com funcioneu?

Bé, normalment anem una mica amb els grups de competició, diguem. Ara en aquest primer convoy que marxem el dia 16, des de Barcelona marxem la Paula, Blas i jo només. I bé, llavors les altres companyes arriben una mica més endavant. I sí que estem, evidentment, sota el paraigües de la Federació Espanyola, però sí que és veritat que amb tot el tema de planificació de rutes i tal, doncs sempre. Evidentment, sobre el paper és una estona, si t'has de posar a buscar rutes que siguin viables, perquè això ja ens vam trobar una mica l'any passat a Ruanda, que veies una ruta així sobre el mapa que deies, mira aquí serà xulo i tal, i després arribaves allà i no hi havia ni carretera. I clar, llavors, per evitar aquestes situacions, a mi m'agrada portar sempre un parell de. De ruta és una més curta per fer una activació i una una mica més llarga, i llavors un cop arribem allà ja sí que descobrim una mica què és el que hi ha, recomanacions dels locals, però sí que ja et dic, m'agrada portar-ho ja fet perquè també és una manera d'estalviar-los i una mica de feina amb tot l'estaf de l'Espanyola, que al final es fan un fart de treballar amb tot, carregant material, gestionant la logística dels vols de tot i tothom, la mecànica de les bicis, tot, i al final és molta, molta, molta feina. Llavors també entenem que al final hi ha certes limitacions que nosaltres, doncs si des de casa els dies abans podem enllestir alguna cosa, doncs crec que també ho agraeixen.

Volia començar parlant del Tour de França, perquè des d'aleshores que no parlem, però és que m'està cridant molt l'atenció tot el que ens expliques d'aquest Mundial. Deies tres bicicletes, clar, tu fas ruta, per ordre deus fer crono, crono mixta i ruta, no?

Exacte. Sí, llavors, les bicis sí que portem sempre, evidentment, una de ruta i la de contrarrellotge, però intentem portar sempre també una segona bici de ruta, perquè si per qualsevol cosa hi ha aquests problemes que a vegades passen, que treus la bici de la bossa o de la caixa i està partida en dos, doncs per no haver d'estar buscant Specialized S9 a Canadà, que probablement serien bastant cares, intentem ja portar-ne portar la bici d'entrenament i així almenys poder jugar una mica en aquest sentit, que si hi ha qualsevol cosa que durant el viatge s'ha espatllat o s'ha trencat, el que sigui, tenir una primera solució per poder apagar el foc. I després, evidentment, també tenim les bicis de la Federació, que tenen bicis amb tallatges una mica. Estàndards que en el pitjor dels casos podríem fer servir, però clar, ja entraríem aquí en un conflicte de marques que ens apuraria una mica.

Tu ets la vigent campiona d'Espanya contra rellotge, de fet uns quants títols ja. Probablement no ets la gran favorita per emportar-te la medalla d'or. No. No, però sí que estàs en aquell grupet que ja comencem a aixecar tots una mica les orelles a veure quins van ser els temps. Et dic això perquè, clar, no sé com prepares una contrarrellotge d'un Mundial sabent que, més enllà de l'exigència personal, la gent ja comença a mirar a veure què faig.

Sí, amb això he de dir que depèn molt del recorregut de cada any. És a dir, sí que l'any passat tenia una mica més la sensació aquesta, de dir, ostres, és un Mundial que se m'adhiu una miqueta més que en altres anys, perquè era un mix, tenies parts de pujada, aquestes pujades sense grans percentatges, o 5-6%, i era una contrarellotge llarga i de regular-se molt, allò d'arribar a fer un esforç pràcticament màxim però sense arribar a passar aquest màxim, de recuperar una mica, tornar-hi. Llavors aquest tipus de contrarrellotges jo crec que de moment són les que on he sabut explotar millor el meu potencial, però sí que és veritat que aquest any és una contrarrellotge 100% plana, o sigui no hi ha pràcticament ni un pont d'autopista. I sí que són 40 km, que normalment això a mi m'afavoreix una mica més els kilometratges com és llarg millor, però sí que el fet de ser tan, tan plana, la preparació es minimitza molt al final. És qui pugui aguantar la posició, la potència, tenir un bat absolut molt alt. Veurem una altra vegada que Marlene jo crec que és la principal favorita. No només per tot el tema d'aerodinàmica, que el té molt i molt treballat, sinó perquè també és una de les corredores més pesades, diguem en el bon sentit de la paraula, que per tant pot generar una potència absoluta prou superior a la resta. I llavors en aquestes contrarrellotges així tan planeres, això és el que beneficia en número 1, l'aerodinàmica també, i després doncs ja hi haurà la resta de mundanes, diguem, que seran les corredores que estarem per allà, i dependrà una mica de qui tingui millor dia, doncs podré ser a l'escola en aquest top ten, i si no, doncs poden caure uns quants minuts. També dependrà del vent, que tot això encara no ho sabem.

Després vindrà la ruta, a veure, com t'ho pregunto això? Et diria, a la teva vida tot ha anat molt ràpid, perquè si mirem 3-4 anys enrere cap aquí, clar, tu formes part d'un equip, sempre em surts amb allò de la gregaria, sí, sí, però tu formes part d'un equip que sou, no sé si grans favorites, però es treu el grupet de favorites, dels equips que tothom se'ls mira, dels equips que s'ha d'anar alerta, sou un equip potent. I tot això t'ha anat molt ràpid, tant amb la selecció espanyola com amb el teu equip, en aquest cas amb la G-Insurance, en pocs anys has passat de conèixer poca gent les vostres possibilitats a estar dalt de tot. Estàs d'acord? I si estàs d'acord, com es mastega tot això?

Sí, evidentment. No tinc la sensació que hagi passat d'una manera molt, molt ràpida. Sí que és veritat que, clar, quan mirem en pocs anys cap aquí, diem els tres últims anys, és quan s'ha vist més, potser, aquesta diferència. Però sí que ho veig com un progrés. Jo ho he viscut de manera molt paulatina, potser també perquè ja soc bastant així, soc bastant tranquil·la, llavors no m'agafa massa vertigen perquè no veig els pasos passars.

Per això ets l'agrada parlar amb tu, Mireia, perquè et poses en aquest puntet de pausa. Sí, però sí que és veritat

que de cares aquest any, sobretot, tenir la Paula amb el nivell que està demostrant tenir, crec que ens marca una mica de diferència respecte a les altres temporades, on evidentment sí que podíem estar lluitant per aquestes medalles amb la Mavi Garcia. Però sí que aquest any tenint aquesta combinació de la Paula i la Mavi i sent la Paula una corredora tan explosiva en un circuit que bàsicament es marcarà per l'explosivitat de cadascú, és super motivador perquè clar, ja no ho veus com un anem a lluitar per una medalla, és com un ja, bueno, és que per què no? Per què no somiar? En portar-nos un títol mundial. Això fa que la preparació també s'encari diferent, hi ha motivacions d'una altra, i crec que també haurem de ser molt intel·ligents en la part tàctica. Com bé dius, serem una de les seleccions més vigilades, perquè a nivell de conjunt crec que som un conjunt molt potent, i a més tenim molt bona entesa, cosa que ens diferencia d'altres seleccions. Les corredores que formem aquest any la selecció crec que totes tenim bastant clar el nostre rol. I totes estem molt motivades per donar aquest suport a la Paula i a la Mavi. I bé, doncs tenint aquesta unió crec que tothom farà la seva feina i no hi haurà problemes de batalles, d'egos que just passen al mig de la cursa sense pinganillos, sense ràdios, que normalment creen una mica de tensió. Nosaltres això no ho tindrem. I bé, doncs crec que ho hem d'aprofitar per jugar en el nostre favor.

Ho dius amb aquesta calma de manera molt mesurada, però és gros, en paraules tot això que estàs explicant, optar, i és cert, sou candidats a pescar alguna cosa, alguna medalla important. Recordo, i ara ja surto de la vessant esportiva, l'any passat, després del Mundial de Ruanda, lògicament va ser un Mundial molt exuberant a ulls nostres, a ulls dels europeus. Aquest any torneu a viatjar lluny, al Canadà, no sé què n'esperes en aquest sentit, en el sentit de l'experiència personal.

Crec que serà també de nou bastant diferent, sí que evidentment a nivell vital crec que no serà tan diferent com a Rwanda, perquè a Rwanda evidentment hi ha un xoc cultural molt bèstia i allà doncs també això, fer que plantegessis moltes coses, no? Bastant més enllà que. Que només anar allà a pedalar, sinó que ja pensaves més en la diferència de cultures, diferència d'oportunitats, també valorar el que tenim aquí. Jo amb el que em vaig quedar més d'allà a Ruanda és el sentiment aquest que a vegades tenim d'aquesta inseguretat, que a vegades sentíem quan estàvem rodant per allà. I clar, quan vaig arribar aquí dic, ostres, en realitat és com molt narcisista tenir aquesta inseguretat perquè penses que tu com a europeu, com a persona blanca que vas amb una bici de 15.000 euros tens més valor que el que tenen ells. I ells en realitat tenen molt més que nosaltres perquè no tenen bicis de 15.000 euros ni les necessiten ni les voldrien per absolutament res d'aquest món. Llavors, clar, doncs aquestes coses són pensaments que després et vénen al cap, i bueno, experiències d'aquestes persones que realment van créixer bastant, o si més no, tenir perspectives molt diferents, i crec que això a Canadà. No ens ho trobarem tant. Sí que és veritat que el que hem sentit a dir, bé, menys jo he sentit a dir, que és que hi ha nivells socials amb gent molt educada, molt tranquil·la, tal. Llavors crec que estarem còmodes, estarem bastant més còmodes i dins dels paràmetres que ens imaginem de la vida, o sigui, que tenim aquí de la vida europea. Crec que això no serà gaire un xoc. Però sí que tinc ganes de veure una mica com sobreviuen, sobretot en aquestes ciutats massives, com surten a entrenar la gent. I una mica em sorprèn aquesta passió que tenen ara per organitzar uns mundials allà.

Bé, doncs això tocarà analitzar-ho després. Acabo perquè estàs liada amb maletes i tota la logística, però et deia, volia parlar del Tour de França, que des d'aleshores no n'havíem comentat res. Com pots resumir aquests últims. Què fa, ja? Un mes llarg? Sí, aquest últim mes amb un Tour de França, que aquest sí, aquest el vas poder viure, el vas poder beure, el vas poder degustar. I després, amb tota l'emoció que ara et veia aquesta setmana a les xarxes que t'acomiadaves del teu equip, on has passat quatre anys magnífics, ¿ets capaç de resumir tot això d'aquestes últimes setmanes?

No, no, no, i crec que és un procés, és una cosa que he intentat fer, és una activitat que he intentat fer durant aquests dies, de dir, va, posem paraules a tot això, posem, descrivim-ho, acotem-ho, i no ho aconsegueixo, ara ja he desistit, perquè realment és molt, el que es viu, és que ja no tan sols són les vivències en si, sinó la barreja, del que estàs vivint juntament amb les emocions que estàs sentint, que crec que això és el que és impossible de verbalitzar. Al final el llenguatge té unes limitacions i dir que estic molt feliç i molt contenta no serà el mateix per mi, que per tu, que per qualsevol persona que ens escolti. Llavors, ja et dic, he desistit en posar-hi paraules, però sí que sento una. Un sentiment com de plenitud en el sentit de era una cosa que tenia pendent, era una oportunitat que se m'havia donat el primer any d'estar com a ciclista professional a l'equip Agent Soren Sudal i haver pogut tancar, treure'm aquesta espineta del Tour de França sent l'última cursa amb l'equip Agent Soren Sudal és com que. Tot ha recobrat molt de sentit. Jo em sentia en deute, entre cometes, en deute amb vosaltres de portar el màxim que pogués en un Tour de França. Degut a la caiguda no va poder ser el primer any, però sí que ha pogut ser l'últim. I llavors així és com que sento que hem tancat un capítol preciós, superbonic, en el qual, ja et dic, jo els estaré superagraïda tota la vida per tot el que m'han ensenyat. Que guapo.

Molt bé, Mireia. Escolta, va, et deixo acabar la feinada. Gràcies per les teves reflexions. Només dir-te que tingueu moltíssima sort totes a Montreal, al Canadà, a veure si trobes bones rutes per entrenar i després que les competicions, les proves, surtin tan bé com us puguin anar, a veure si a la tornada podem parlar d'algun èxit important. Mireia, moltíssimes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres. Ja us anirem informant.

Escolta Ràdio Volta a l'app i al web de Catalunya Ràdio amb Isaac Vilalta.

Tanquem aquí el 26è Ràdio Volta de la temporada. Deixem la vuelta i ens posem en moda mundial, en moda irisat. Entrem a una de les setmanes més apassionants de la temporada. Esteu a punt? Ràdio Volta amb Isaac Vilalta.