Ens estem acostumant a prescindir de les persones?

Els dijous saludem la Llucia Ramis. Llucia, bona tarda. Bona tarda. Tot bé? Molt bé. Perfecte. Escolta'm, ho celebrem. Quin tema ens vols proposar? A veure. Mira,

fa uns dies a la nit dels Ignorants, Marta Romagosa parlava amb Nana Maria, del barri de l'Eixample, que fa uns mesos que conviu amb un robot que l'ajuda en situacions d'urgència. A més, li recorda la medicació, les dates per fer visites mèdiques, li resol dubtes i ella diu que, a més a més, li fa companyia. I aquesta iniciativa forma part d'una prova pilot de l'Ajuntament de Barcelona per millorar l'atenció domiciliària de la gent gran. Aquests robots són els ARI, robots d'assistència a intel·ligents, Se n'han desplegat uns 600 dins una estratègia de teleassistència avançada i poden ajudar a detectar ràpidament situacions com una caiguda, un accident domèstic, i llavors tot dona avisa en emergències. I encara que se'ns diu que no substituiran els professionals que es dediquen a les cures, sí que desperten recel entre aquelles persones que fan aquesta feina d'assistència i que fa temps que es queixen de les condicions precàries en què es troben. És a dir, aquestes persones consideren que s'ha invertit en robots abans de fer-ho en una millora dels seus salaris, dels seus recursos, etc. El pressupost base de licitació d'aquests robots és de 3.788.000 euros, que es financen amb fons de Next Generation, i això posa damunt la taula una sèrie de qüestions que m'agradaria tractar, Està clar que aquests robots són per complementar i no per substituir la feina dels professionals de l'atenció social, però la pregunta és si no fomenten,

si no impliquen una mena de deshumanització d'aquesta feina. Perquè a Catalunya hi ha unes 186.200 persones grans que viuen soles, unes 137.000 tenen més de 80 anys, I el que em deman és si no començam a estar més còmodes amb la idea de conviure amb robots que de fer-ho amb persones. I també em deman les derivades que pot tenir tot això. D'aquí a 11 dies comença la setmana contra la solitud no desitjada, que és una emergència social, un 20% de la població se sent sola, tot l'estat. I que les màquines ens fan companyia, és vera que no és nou, perquè la tele ens fa companyia, la ràdio ens fa companyia, però a darrere hi ha gent, hi ha persones que fan els programes, gent que ens parla, que ens comunica els temes que tracten, però la cosa es complica amb el mòbil, que estem enganxadíssims, i ja no sabem si ens fan companyia o és que deixam de trobar a faltar aquesta companyia perquè el mòbil ens aïlla en una mana d'espai a part, i estem més a gust en aquest espai que no en societat, moltes vegades. I ja és del tot inquietant sentir que la IA, la intel·ligència artificial, és amiga nostra o ens entén més que moltes persones perquè li podem fer tota mena de consultes i ens respon, ens dona consells, creim que ens ajuda i tot això, no?

Començam a confiar en un robot, en un aparell, més que en la gent. Ens resulta més fàcil tenir un robot que ens recorda que ens hem de prendre la medicació o ens diu que hem de fer davant d'unes situacions, que no pas obrir la porta de canostra a una persona perquè ens atengui. I això, a la llarga, crec que encara farà que ens sentim encara més tots sols. I una altra pregunta. Si el robot falla, perquè de vegades les màquines fallen, a qui responsabilitzem? Es pot jutjar per negligència a una màquina? I si no dona la resposta que esperàvem? Perquè això també pot ser molt angoixant, en una situació que requereix detenció immediata. Sempre que intentem resoldre un problema a través d'un robot, és molt més complicat que si ho feim cara a cara amb una persona. En casos d'atenció telefònica és molt clar que has de repetir mil vegades una paraula perquè t'entenguin, o si el teu cas no es troba en cap de les opcions que et donen, que et diuen Premi 1 si passa això, Premi 2 si passa això altre, i no és cap d'aquestes coses, pots ser desesperat. És a dir, delegar coses tan importants i tan humanitàries com l'assistència a un robot. No és el mateix que utilitzar robots per donar-te de baixa d'un subministrament, per exemple. Llavors,

¿ens estem acostumant a prescindir de les persones perquè ens ajudin i perquè ens atenguin? I, en conseqüència, perquè ens ajudem i ens atenguem els uns als altres?

Bueno, jo crec que és que tenim un problema que moltes vegades ho parlem, quan parlem dels temes socials. És un problema econòmic, és un problema de recursos finits i que l'estat del benestar arriba fins on arriba, a cobrir-lo fins que arriba. I, de fet, hi ha forces polítiques que pensen que el nostre país es paga massa impostos, malgrat que és un dels països que està per sota de la mitjana de pressió fiscal de l'OCDE o de països veïns com França. Mentre tinguem el sistema fiscal que tenim, és evident que l'estat del benestar arriba fins on arriba. I això vol dir que hem de tirar d'aquesta mena de recursos. En aquest cas els robots perquè per més complex que ens sembli un robot i molt tecnològic que sigui i que aquest contracte de no sé si he dit 3 milions la llucia de l'Ajuntament de Barcelona és una quantitat important això és molt més assequible que una persona contractada. En un conveni col·lectiu i que estigui, per exemple, 24 hores a casa d'una persona gran, que vol dir que hi ha d'haver tres torns, per exemple, tres persones diferents. Per tant, per mi, benvinguts siguin els robots, benvinguda sigui la tecnologia, igual que la IA, que també ho vam parlar moltes vegades, sempre que complementi i no substitueixi. És a dir, hem de procurar que al costat de cada persona gran. Que viu sola tingui o no una situació de dependència, només pel fet que visqui sola, tingui algú que la vagi a veure, algú que li faci companyia, algú que estigui al seu costat. Hi ha fundacions a les que s'hauria d'ajudar més, com els Amics de la Gent Gran, però a mi no em sembla malament que hi hagi un tipus d'assistència, en aquest cas un robot, que, per exemple, si a aquesta persona de nit li passa alguna cosa, cau, jo què sé, o les seves constants vitals estan malament, doncs, automàticament, sigui capaç d'enviar un avís o que li recordi que s'ha de prendre la medicació o l'ajudi amb coses domèstiques.

Això no pot fer el telèfon mòbil, pregunto, de la ignorància.

Doncs no ho sé si ho pot fer el telèfon mòbil, però jo crec que són coses que, si amb el telèfon mòbil o si amb un robot, que s'han de poder fer amb la tecnologia i hem d'assegurar que la gent gran això ho tingui, tingui aquest accés, perquè també amb molts d'ells, en el cas del telèfon mòbil, sabem que hi ha una bretxa digital.

Fa paneta, però de pensar que has de tenir una persona gran, una persona que necessiti assistència, assistida per una màquina, per un robot, més enllà de que són

eines del servei. També és per com hem canviat les nostres societats, és a dir, els nostres pares i els nostres avis se'n cuidaven dels seus pares i dels seus avis. I en canvi ara, com que tots treballem, com que tenim uns horaris que no s'aguanten per enlloc, I com que tenim unes cases en les que no s'hi cap, tot plegat ha fet pràcticament impossible fer allò que havíem fet tota la vida. I que estem més còmodes segurament amb una màquina.

Jo el que volia dir és que precisament tot ve d'un no tot ve d'una cosa, perquè són multifactorials sempre els problemes, no? Però tenim una llei de la dependència que va néixer com el quart pilar del benestar, de l'estat del benestar, que va néixer sense dotació. I allí hi havia un articulat que apostava pel cuidador professional, perquè sí que és cert que les persones volem envellir a casa, no? Ens agrada que ens portin a una residència, preferim tenir el nostre entorn i aquella es preveia que hi podia haver cuidadors professionals per atendre les persones amb necessitats, però que si es quedava la cuidadora principal era algú de la família, que a il·las acostumava a ser una dona, doncs aquesta se li remuneraria evidentment molt per sota. Per tant, aquí tenies una persona que treballava, que era la dona, normalment, amb un percentatge elevadíssim dels casos era la senyora de la casa, la mare o la filla o la jove de la persona gran, qui es quedava a casa, i es va apostar per aquest model que perpetuava les dones vinculades a la cura, i es va desestimar apostar per recursos de dotació a professionals que poguessin estar, doncs, rebre els seus recursos, els seus diners de sou, diguem-ne, i, a més a més, ajudant les famílies a pagar aquests professionals amb subvencions directament a càrrec de l'Estat. Per tant, tenies, per una banda, professionals qualificats que cuidaven les persones grans amb una dotació de suport a les famílies que ho necessitessin i permeties que la dona de la casa pogués continuar treballant si tenia una professió fora de casa. Per tant, la contribució a les arques de l'Estat era més elevada i, per tant, els impostos que pagaven eren més elevats i, per tant, podíem seguir ajudant millor l'Estat del Benestar, però no. Amb una mirada de propaganda electoral, de llei, que va ser aquesta que carregava els naulers contra les finances de les comunitats autònomes, perquè l'estat se'n va sortir de rossetes, com sempre, com ara ha fet amb el decret de l'habitatge, ja en parlarem, doncs continuar perpetuant les dones a casa. Pues un 10. I ara què? Ara comprem màquines perquè siguin les màquines les que acompanyin a la gent gran. Jo no dic que no siguin necessàries, no seré jo qui rebutgi els avenços i tot el que tenim a disposició per fer-nos la vida fàcil. Però cap i a la fi, escolta, potser valdria la pena pensar més, i en general, i més ara en aquestes dates que estan passant, que es pensi amb mirada més llarga, no tan corporacista, i quins són els efectes, i avaluem les polítiques que tirem endavant, sisplau, perquè estem llançant molts diners que al final no acaben de fer l'efecte que necessitàvem, o que es preveien amb aquelles lleis que es van aprovar o amb una finalitat determinada.

Jo comparteixo aquesta sensació de desconcert, d'incertesa, que explicava també, no només la Lourdes Alfarran, sinó també la Llucia. Hi ha un professor de la UB, de Filosofia, el Nemrod Carrasco, que ha escrit un llibre fantàstic sobre les apuries del segle XXI. Precisament aquestes innovacions tecnològiques que generen aquest desconcert. No només tecnològiques. El professor Carrasco parla, en realitat, d'aquesta sensació col·lectiva de desconcert. A què es refereix, per exemple? L'AVE. L'AVE havia de venir per donar-nos a tots més temps, perquè era més fàcil anar i tornar, i en realitat el que ha fet és treure'ns-el. Per què? Perquè històricament tu anaves a Madrid, feies el que havies de fer, i aquell dia el dedicaves a la resta, a gaudir de la castellana, del prado. Avui en dia l'AVE et permet col·locar-te a unes reunions per la tarda, ajustar els horaris. És a dir, el que ens havia de donar temps, en realitat ens en treu. La telefonia mòbil, el que a priori ens havia de fer, que és comunicar, en realitat ens està incomunicant. I el que planteja la Llucia és una nova apuria, és una nova incertesa al fil d'aquesta revolució tecnològica. És a dir, a priori el que sembla que és bo i positiu, que és la robòtica. Genera uns camps i uns àmbits d'enorme incertesa, perquè la robòtica pot ser un mecanisme per facilitar-nos la vida o per torturar-nos si no la sabem aplicar correctament. Per tant, jo crec que serà essencial anar identificant aquestes apuries i anar-nos donant criteri. Pel que fa, i acabo, a la robòtica, jo crec que és essencial distingir el valor afegit. Hi ha àmbits en els quals l'ésser humà. Afegeix valor i és insubstituïble, les emocions, és absolutament insubstituïble, però evidentment hi ha àmbits en els quals la presència d'un ésser humà no afegeix valor i aquest és el terreny abonat precisament per la robòtica. Però si no ho definim, identifiquem correctament, correm el risc col·lectiu d'incomunicar-nos amb mitjans de comunicació, de treure'ns temps amb el que a priori ens ha de facilitar.

Bé, en tot cas sí que estic d'acord que peta una mica el cap, eh? De dir, no, escolta'm, els nostres grans estaran acompanyats d'un robot. Correcte. De moment és una prova pilota. Ja, ja, sí, però no descartis que al final acabi sent el més extès per tot arreu. I segurament acabaran perfeccionant-lo de manera que aconsegueixi el principal objectiu, que és que la gent gran no se senti tan sola. No, el motxet ja peta. Clar, clar, ara, com a societat mereix un. Un replantejament de dir què estem fent per no poder acompanyar a nosaltres o no poder acompanyar. Però és que ho farem sobretot perquè és més barat. Sí, bé, però també convida a una reflexió de quina societat fem, que per fi, per cuidar els nostres grans, mirem més el compte corrent que no pas el tracte humà. És barata en inici.

El tema és quin cost deixa, perquè això pot provocar un efecte retorn devastador, inclús en termes econòmics. O de salut mental. Exacte, això em prefereixo. Lucía Ramis, gràcies. Bona tarda.

Que vagi molt bé, una ferrada.