Es pot fer política sense els tàpers de la mama?

Música de cervell privilegiat, Fiona Apple, per un altre cervell privilegiat que es diu Marta Armengol. Com estàs?

Bona nit. Doncs molt contenta d'haver-vos sentit parlar. De l'Anne Carson que m'agrada molt a mi m'agradava abans del Nobel, jo soc una fan de veritat ella era d'abans jo la coneixia abans perquè jo vaig viure a Boston un temps i a l'Institut del Contemporani de Boston que està mirant el mar tenen un poema de l'Anne Carson al carrer a la terrassa sobre una placa de metacrilat i la lletra és en blanc i aleshores es veu sobre el mar i si el dia és gris. És com que costa de llegir i és un poema sobre el saber i és com tan bonic. I tu el llegies cada dia. Bueno, és que està una mica lluny,

però em rondava pel cap, és molt bonic. Sobre pensar, és aquesta dona que ens fa pensar i que ens emociona. Molt. En Carson, però ara canviem de tema

absolutament perquè vens carregadeta. Vull, vull, vens carregadeta. És que, com no he d'estar carregada? Vull dir, penso, ens hauríem de donar tots dues setmanes de baixa de salut mental per gestionar l'actualitat. Vull dir, ja venim d'ahir una manifestació que a Catalunya, segons comissions obreres, la va seguir el 84% de la població treballadora. O sigui, va haver càrregues policials, però jo només vaig veure quatre terrasses obertes plenes de turistes desubicats. Un petonet des d'aquí als turistes pobres. I després tenim Donald Trump, que no sap d'on li bufa el vent. A la televisió pública entrevistem feixistes. Els youtubers seran la tomba del feixisme. Jo no puc més.

Vas molt forta, Marta Mangol, així per començar. Pensa que acaba de començar la campanya electoral, o sigui que no entrem en cap. No, no. No em posis en cap compromís, que em tanquen el xeringuito. No, no, no, no.

Jo no vull allò del meme aquell d'audiència nacional intensificar. No, no, no.

Escolta, a veure, Donald Trump, que no li toca l'aire, això fa rato que ho sabem. Sí. Tu, normalment, em vens a parlar aquí de sostenibilitat. És veritat que Donald Trump no es pot sostenir. No hi ha manera de sostenir-lo, Donald Trump. Però no tot són males notícies, perquè han passat coses maques també, oi?

Aquestes últimes setmanes. Més o menys, vull dir, hem vist la victòria de Lula al Brasil, la victòria del Foro Estudiant a Sèrbia, les midterms a Estats Units, que de sobte tothom s'ha fet demòcrata, fins i tot el director que el tio de Palantires declara demòcrata, però clar, fa res. Em sembla que va ser fa dues setmanes en un fòrum econòmic el ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, Pablo Agustín Duy va dir, i cito, una onada oligàrquica amenaça les nostres democràcies. I jo em vaig quedar una mica així de, vols dir Pablo, vols dir que l'únic que fa l'oligarquia és amenaçar les democràcies i no les té tancades al vàter atonyinant-les? Pregunto. O sigui, avui vinc a parlar de la sostenibilitat del nostre sistema democràtic, perquè la veritat crec que està bastant en perill.

Bastant en perill està la democràcia, tal com estem. No ets l'única que pensa així, però escolta, tu què proposes fer? Llegir en Carson, què és el que proposes?

Llegir en Carson és un bon començament, vull dir, més llegir en Carson i menys ser senyors que van pel món, per exemple. Però, de vegades em trobo propostes. No tots els senyors són dolents, eh? No tots els senyors, però sempre és un senyor. Això que quedi clar. També hi ha senyores que. Sí, sí, que deixes-les anar. Però, casualment, genocides. Fem una llista. Vull dir, m'entens per on vaig? Però el que passa és que de vegades em trobo idees que penso, ah, mira, això podria anar bé. Però saps què em passa? Que començo a estirar del fil i llavors allò és un garbus que no hi ha per on agafar-ho. Per exemple, és que tinc un exemple molt bo d'això. A veure. M'estic perdent ara una mica. No, no, no. Hem passat dels oligarques, als senyors, a ver, o sigui, perdó, us hauria de fer, és que llàstima que no tenim vídeo perquè us faria un diagrama, però a damunt de tot per aigua, oligarquia, l'oligarquia està a sobre de tot. Això tingueu sempre present. Després, senyors. Els oligarques, tu qui diries qui són els oligarques? Doncs gent que té una quantitat de diners que no és comprensible per la intel·ligència humana. D'acord. No? Això estem tots clars. Molt bé. Bueno. I deies, resulta que jo, informant-me sobre les midterms americanes, vaig descobrir que hi ha una plataforma que es diu Vote Mama, que el que vol és posar mares al poder, i el que fa és donar suport a dones que fan campanya per presentar-se a càrrecs electes. I quina mena de coses fan, per exemple?

Clar, això ho fan perquè. El que hem de fer i tot

per anar a votar? Clar, és que aquí està el tema, perquè en tota la història del Congrés dels Estats Units, 11 dones han estat mares en tota la història del Congrés, des que existeix. Mentre que el 2026, 11 homes han estat pares. Ahí lo dejo. No, no, un moment. No ho he entès. A veure. 11 dones. En tota la història del Congrés només hi ha hagut 11 dones que fossin mares durant el seu mandat. Mentre que d'homes en tenim almenys 11 a l'any. Ah, 11 a l'any. Perdó, perdó. Aquí ja se m'ha entès. Llavors, Vote Mama va dir, això no pot ser, anem a ajudar les mares que vulguin. No és que les obliguin, eh? És mares que estiguin fent campanya, anem a ajudar-les. I com les ajuden? Vote Mama, eh? Vote Mama, exacte. Voteu la mama o voteu mares, vull dir, això. I, doncs, com ho fan, per exemple? Doncs van aconseguir que es poguessin assignar fons de campanya a pagar escoles, bressol i cangurs. Que dius, molt bé, no? Fantàstic! Perquè fins ara no hi havíem pensat ningú. No es podia fer. No es podien invertir diners de la campanya en això.

Si tu estaves allò, demanant el vot per algun partit, tu no podies ser mare perquè no tenies temps i per tant ja no et demanaven diners per la llar d'infants.

I clar, jo vaig pensar, ostres, que bé, perquè recordo aquí les imatges d'Ione Belarra amb una criatura de mesos al Congrés dels Diputats i recordo també com explica a la història dels vertebrats la Margàrdia Puig els problemes que va tenir per conciliar el tenir bessons acabats de néixer amb un escó al Parlament dels Diputats. Però clar, llavors dic, Escolta, i tots aquests senyors diputats que eren pares, què passa? Que no necessitaven guarderies i cangurs, eh? Qui tenia cura d'aquestes criatures? Quines preguntes et fas, eh? Quines preguntes em faig? És que heu d'anar a llegir, si no l'heu llegit ja, qui li feia el sopar, qui li feia la cena a Adam Smith, de la Catherine Marsal, que la publica en castellà, debate. Us faré un espòiler. És un llibre, eh? És un llibre, és un assaig bastant interessant. Us faré un espòiler. Qui li feia el sopar? Pues sa mare. Sa mare li feia el sopar. Perdó, m'estic cansant. Posem música, un moment.

She wears a push-up bra from Fredericks Five inch high heel shoes Maybelline.

I ara ens explicaràs de què va que es diu Qui li feia el sopar a Adam Smith? I que t'has llegit i que ens recomanes, eh?

Sí, és un clàssic de la sociologia-economia i ve a dir que el sistema capitalista se sosté sobre la feina mal o gens pagada, mal o gens reconeguda de les dones. Perquè us recordo també que el Henry David Turó, el de Walden, la seva germana li anava a escombrar la cabana i sa mare li portava tàpers. Vull dir, molt home de la naturalesa, però els tàpers de la mama que no faltin. I clar, això del Bout Mama a mi arriba a un punt que si començo a pensar m'irrita una mica, perquè em comença a petar una mica el cap amb aquesta cosa d'ara necessitem. La mare treballadora, la mare política, la mare atleta, la mare supermodel amb els cabells fantàstics i les ungles sempre fetes. I dic, escolta, estic una mica cansada d'aquesta idea que les mares poden amb tot. I fa molts anys una amiga em va dir un proverb jueu que diu. Tu ets mare, eh? Jo sí, jo tinc. No ho dic, ho dic perquè. Sí, exacte. Parles amb propietat. Amb irritació personal. Una amiga em va dir un proverb jueu que diu, com que Déu no pot ser a tot arreu, va inventar les mares. És bastant bo. És maco, però potser no caldria que tinguéssim poders divins, no? Perquè, en realitat, les mares que treballen 10 hores fora de casa cada dia, i a més estan a l'afa de l'escola de les criatures, i porten tàpers a l'amiga que acaba de parir, i se'n van a passar la nit a l'hospital amb la iaia que l'acaben d'operar del maluc, i de tant en tant s'han de beure una ampolla de vi amb les amigues per no saltar per la finestra, Tot això no ho fan perquè tinguin superpoders, ho fan perquè tenen necessitat de sobreviure, perquè ni els homes amb els que conviuen, ni el sistema sota el qual viuen, els donen cap alternativa, ens donen cap alternativa.

Però, escolta, el missatge que sentim les dones els darrers anys és aquest, el de la superwoman, la treballa, puja les criatures vés al gimnàs, vaja, sembla que ens estan demanant això.

Sí, clar, perquè així el sistema surt guanyant, no? Les dones, en els darrers anys, ens hem llançat en massa als estudis superiors, a la feina remunerada, i tinc una dada que vaig trobar fa poc que diu que als anys 70 només un 10% de les dones guanyaven més diners que l'home, diguéssim, promig. Des de llavors, ara mateix, aquesta xifra és del 40%, és a dir, que s'ha multiplicat per 400% el salari de les dones, la feina remunerada que fem. El que passa és que al mateix temps, i això és una dada d'Espanya, 8 de cada 10 permisos no remunerats per cures se'ls demanen dones. Aleshores entenem que no és que les dones haguem sortit de casa, és que ens han obligat a estar tot arreu. Vull dir, perquè jo penso que ara moltes de nosaltres potser diríem, doncs que treballi el meu marit i ja em quedo jo a casa, perquè total, per tornar a casa i haver de fer exactament el mateix, no he d'aguantar un jefe, almenys. Però ara mateix ja no es pot viure amb un sol salari, aleshores ja hem d'estar a tot arreu. I fa poc. Recomano dos llibres més, apunta. Vinga, va, apunto. Un és Holding It Together, que vol dir Aguantant-ho o Aguantant-se, de la Jéssica Calarco, que és una sociòloga americana. I això està escrit en català? Aquest encara no s'ha traduït perquè s'acaba de publicar. Això és ja una mica. Però després us recomano un que sí que està en castellà, que és Hijas del Hormigón, de la Aida Dos Santos, que més és Premi Nacional d'Assaig, d'enguany. I tots dos parlen de realitats cadascuna del seu país, però arriben a la mateixa conclusió, que és la que ja he dit abans. El sistema se sosté sobre la feina mal pagada o gens pagada de les dones, especialment de les dones precàries. Respira.

I ja veieu que l'energia de la Marta Armengol és una mica com la d'aquesta cançó, està a punt d'anar-ho a cremar a tots, però de moment la tenim aquí quieteta, jo l'he agafat amb una corda perquè no se'n vagi molt lluny i no comenci a cremar-ho tot. Què em proposes amb aquest planter i amb tota aquesta

història que m'estàs explicant? Proposo un exercici d'imaginació, tinc una sèrie de propostes per capgirar el sistema, més enllà de qualsevol mesura que tinguem ara. La primera és el que s'anomena la paritat acumulativa. I a mi em recorda molt aquesta jutja del Tribunal Suprem d'Estats Units que va morir el 2020, la Ruth Bader Ginsburg, que hi ha una cita seva que se cita molt, que li van preguntar quantes dones serien suficients al Tribunal Suprem, que es composa de 9 jutges, i ella va dir 9. Aleshores, què és la paritat acumulativa? Doncs suposaria posar un 100% de dones en càrrecs electes al Parlament, als governs, fins que històricament arribem a una paritat total. Quants anys seria això? Això que ho calculin els experts, però aquesta és la meva primera proposta.

Home, jo l'altra setmana que vam fer el programa des de Brussel·les, segons els números, necessitaríem 40 anys sense fer res perquè arribéssim a la igualtat de salari. Ah, sí. Sí, sí, però si tenim 40 anys, que encara no han arribat, sense fer res arribaríem. Però què vol dir sense fer res? Vull dir, sense prendre mesures concretes per apujar els sous de les dones.

Doncs jo m'adur mesures expeditives. A partir d'avui, el 100% dels diputats són dones i s'ha acabat i fem un càlcul de quants anys hem d'estar així. Aquesta és la primera. D'acord. Número dos. Número dos. Número dos és una mesura que fa anys vaig interpretar un politòleg britànic que es diu David Ransiman i. Un moment, un moment, un moment. És que tu has de donar moltes coses per fet.

Aquí la Marta Armengol és traductora i intèrpret. Ah, sí, sí, perdó. Sí, sí, clar, clar.

És que he de fer la presentació de mocatriz cada vegada. Llavors, ella. De vegades faig d'intèrpret de persones que fan conferències perquè I vas traduir a? Un politòleg britànic que es diu David Ransiman. I aleshores, ell és especialment famós, diu moltes coses, però una que diu que m'interessa especialment és que el sufragi hauria de ser als sis anys. És a dir, que tots els ciutadans, a partir dels sis anys d'edat, haurien de poder votar. I jo crec que té raó i crec que és molt bona idea. Sí? Per què? Doncs perquè les criatures són ciutadans de ple dret i ja va ser hora que ho reconeguem. Això per començar. Número dos, pel que fa a l'agenda feminista convertir la infància en un subjecte polític propi, el que faria seria desplaçar moltes de les coses que avui sembla que ens pertoquen a les dones o que ens interessen a les dones, mesures de conciliació, doncs no, seria, són ciutadans que tenen dret a cures, etcètera, etcètera, i aleshores deixaríem d'haver-nos d'estar barallant nosaltres per si el teu marit es queda a casa sis setmanes o se'n queda dotze. Per què? Qui s'hi quedaria si votessin els nens? Ah, no ho sé. Ja ho veurem. Però jo crec que val la pena intentar-ho. A més a més, no em digueu que no. O sigui, penseu en candidats polítics fent comunicació política dirigida a nens de primària i digueu-me que no és que no us fregueu les mans de ganes de veure-ho, això, per favor. Ja ho fan, eh, de segons com.

Alguns els sents i dius, sembla que estiguem parlant per nens de 3 anys, una mica. Doncs ara ho hauran de fer de veritat, a veure què tal. Això és que m'interessaria molt veure-ho. Jo, si hagués de resumir la secció d'avui, diria, ¿es pot fer política sense els túpers de la mama? Què et sembla? Bona pregunta.

Clar, si no hi hagués homes pel mig, almenys els tàpers ens els faríem entre nosaltres. Saps què vull dir? No se sap mai, això.

Marta Armengol. Montse Virgili. Casem-nos, no esperem més. Si vull.

És ocupar-te del xalet, tot el que volem. És robar-te els calés, tot el que volem.

Nosaltres no us robarem el xulalet, si en cas volem robar-vos un somriure, aquest equip que fem al programa, Roser Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isarra, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, divendres, entrevista d'honora, ja sabeu, conversa, que ens agrada moltíssim, amb la filòsofa Victoria Camps. A veure què ens explica aquesta dona sàvia. Ho sabrem, ho sabrem. Si sentiu el programa demà, com sempre, a les 11 de la nit, a Catalunya Ràdio. Bona nit.

Bum, bum, bum, bum, bum. I ocupar-te del gelet. Tot el que volem. Bum, bum, bum, bum, bum. I trobar-te el Rolex. Tot el que volem. Bum, bum, bum, bum, bum. I ocupar-te del gelet. Tot el que volem és viure sense fred i trobar problemes on ningú. Bona nit. Sempre està malament, tot el que voleu, ocupar-te del xalet, tot el que voleu, és robar-te els calés, tot el que voleu, i ocupar-te del xalet.

Esperem el col·lapse amb delit. Llams i trons i foc al rix. Encara ho toc perquè sí. Llams i trons i foc al rix. Esperem el col·lapse amb delit. Bona nit. Sempre està malament, tot el que volem, bom, bom, bom, bom, bom. Ocupar-te el xalet, tot el que volem, bom, bom, bom, bom, bom. I robar-te el rolet, tot el que volem, bom, bom, bom, bom, bom. I ocupar-te el xalet, tot el que volem.