Es pot ser de lletres i ciències a la vegada?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar.

Ha arribat el moment d'obrir de bat a bat les portes de la ràdio pública per investigar a fons tota mena de temes. En un món de respostes simples, nosaltres ja ho sabeu, us portem la solució. I avui la trobarem des de la biblioteca Rector Gabriel Ferreter de la Universitat Politécnica de Barcelona. Aquí tenim tot el públic reunit. Ens acompanya. Uf! Víctor, treu els aplaudiments de llauna. Deixem els reals, tu. Hem de dir que hem omplert totes les cadires, hem hagut de posar una fila extra perquè heu vingut tots els que ens havíeu confirmat i encara més. Moltíssimes gràcies a totes les persones oients de la solució que ens acompanyeu. També gràcies a la gent de la UPC, al rector de la Universitat Politécnica de Catalunya, en Francesc Torres, per obrir-nos les portes a casa seva. I serem fins les dues del migdia per parlar d'un tema que ara us explicarem, d'acord? Però com sempre, el meu 50% demano un fort aplaudiment per en Fran Domènech! Hola, bon dia! Hola, Francisco!

Estic tan feliç avui! M'estàs! Feliz de ser en una biblioteca i sobretot de ser en una biblioteca i poder fer-hi soroll. Ai, exacte. No, no, és tan disruptiu. Això no passa habitualment. Tan feliç avui, és com si tingués 16 anys. No soc un home de 50, perquè en realitat és una mica això.

Ai, senyor, avui va llogant-se entre el públic la Viana Gaza i la Líbia Disipio, a la producció Nil Vía i a la peixera l'Andy Franco i el control tècnic, el mestre, en Víctor Villar.

I aquest dimecres des de la Universitat Politécnica de Catalunya, un dels solucionaires favorits dels oients de la solució. Ara sí, un aplaudiment super justificat per en David Balaguer. Com esteu? Hola David. Hola. M'estaven preguntant per tu i has vingut tard. Ah sí? Tard, he vingut. Has vingut una mica tard. 20 minuts abans de l'hora. Bueno, és que t'havíem convocat a dos quarts. No passa res. No ho recordava. Us estimeu, eh, el David? Digueu que sí, encara que sigui que no. És un dels vostres favorits, sí o no?

Digueu que sí, encara que sigui que no, gràcies. Aquí hi ha una senyora que no ha dit res. Una senyora primera fila que no ha dit res.

Ha vingut un noi de Londres, eh? A veure, específicament, eh? Ara parlarem amb ell, busqueu-li un micròfon i xerrarem amb ell, perquè serà, jo crec, de les primeres persones premiades. Avui, David, portem una solució acadèmico-biològica. ¿De ciències o de lletres? De lletres, claríssimament.

De fet, les ciències em provoquen certa urticària. Ho dius de l'OPC. Amb el meu record adolescent, sobretot. Jo penso que les matemàtiques del tercer de BUP les vaig aprovar copiant. De veritat. Si no, encara estaria allà. D'un tio que es deia Julià. De qui recordo perfectament la cara però que no he tornat a veure mai més.

Gràcies, Julià, allà on siguis. Gràcies, Julià. Espero que sigui viu. M'agrada molt perquè hi ha 4 o 5 que han aplaudit en Julià. Allà on siguis, Julià. Espero que sigui viu el Julià. Us deia que avui us portem una solució acadèmico-biològica. Avui volem esbrinar com es toca l'art amb la ciència i la tecnologia.

També jugarem, eh, avui? Que estem juganers, eh? Sempre que fem una mica de sortida juguem una miqueta. A veure, ¿és veritat que la gent només som de lletres o de ciències, com ha afirmat ara mateix en David Balaguer? Es pot ser de les dues coses. ¿És més habitual del que pensem per culpa de la divisió estranya de ciències o lletres? O, ara bé, tots som polièdrics. Es pot ser Viola, qui director de cine o no sé si hi ha habilitats comunes entre tocar el piano i inventar fórmules matemàtiques. Què porta una persona a dedicar-se a disciplines tan diferents? I sempre pesa, una més que l'altra? Doncs mireu, precisament d'aquest creuament entre art i ciència, parlem al podcast Divergents, que avui precisament estrenem a Catalunya Ràdio conjuntament amb la UPC Arts, que és qui ens ha convidat aquí. Divergents és un espai impulsat per la UPC Arts, insisteixo, La Comunitat Cultural de la Universitat Politécnica de Catalunya. És un podcast que està disponible des de ja al 3CAT, a l'app de Catalunya Ràdio i al web de Catalunya Ràdio. És un podcast que crea ponts entre la ciència i la tecnologia amb les arts, les humanitats i la cultura.

Mireu. Divergents.

Els ensenyaments i la recerca interdisciplinària no està ben valorada en cap context.

Si ho vaig fer ja saps, pensaria que pintaria. I quan vaig fer art digital, pensaria que faria art digital a pantalla.

Actual, la teva tesi doctoral se centra a investigar com es poden crear algoritmes que tinguin components de vitalitat en el seu codi. Fent primer de físiques,

vaig veure que jo era matemàtic total i al laboratori no m'interessava gens i que, en canvi, em preocupava moltíssim que les coses estiguessin ben formalitzades.

Les persones som infraestructura. I això significa que generem tot un seguit de relacions i connexions, no? Quin rol creus que ha tingut la teva formació en filosofia?

Un aplaudiment, per favor, per aquest podcast divergent de la Laura Ferrer Rosada. Som infraestructures, les persones. Ja ho sabeu, ja ho heu vist, converses inspiradores que reivindiquen la curiositat i el pensament transversal. Aquest podcast explora les trajectòries de persones que han construït carreres extraordinàries. En la cruilla entre la ciència i la tecnologia, l'arquitectura, les humanitats i les arts. Doncs mireu, qui presenta aquest podcast, no tirem el tall perquè la tinc aquí presencialment, us demano un fort aplaudiment per la Laura Ferrer Rosada. Hola, Laura. Hola, bon dia, moltes gràcies. La que has liat, eh, nena? Sí, porto uns quants anys ja liant l'enxola. Per favor, la Laura, ella és. Apunta, David, fliparàs, això. O no, tu. Pianista i matemàtica. Bona combinació, eh? Pianista i matemàtica. Pianista i matemàtica i al potest a divergents converses amb persones que han construït carreres en la cruïlla de les humanitats i les arts. Perdona, la cruïlla entre les humanitats, les arts, i la ciència i la tecnologia. Què et consideres? Més pianista o més matemàtica? Pregunta del milió, que ara em diràs, no, 50%. És molt difícil de dir.

Jo vaig començar a estudiar piano clàssic als cinc anys, aleshores la música i el piano per mi ha sigut com una part de mi que ja no puc separar. Les matemàtiques van venir més tard, però sí que m'agrada molt que hi hagi aquest balanç entre les dues. Balear ja hi som, eh? L'equidistància de les edicions. Perquè a les persones bilingües, per exemple, sempre ens demanen, no? Però què pesa més? El catalò o el castellà, no? Sí, el que passa és que quan estic tocant el piano, que ho associaries a la música, jo també estic fent matemàtica.

Sempre diuen, no? És que la música són mates. Clar, per això se'm donen fatal les dues, però què vol dir que les músiques són mates? Què vol dir que estàs fent mates mentre estàs tocant el piano? Bueno, que la música realment

està molt ben estructurada i el motiu pel qual hi ha una base tan sòlida i sobre el qual podem desenvolupar una part artística és perquè hi ha un esquelet matemàtic al darrere. Hi ha un esquelet físic i matemàtic al darrere. Això, de fet, em parlo de la Cinta de Mòbius, que t'encantaria venir un dia. Estic segura que després d'això ja no.

La Cinta de Mòbius a Catalunya Ràdio. La Laura està preparant nous capítols. Has de convidar el David, eh? Sí, sí, ho estava pensant ara,

d'això ho canviarem ràpid. De fet, et diré que a mi sí que m'agraden molt les estadístiques, per exemple. I les estadístiques són matemàtica pura. Sí, clar. Jo sempre estic fent estadístiques sobre coses de la meva vida, m'agrada fer números. El senyor de lletres, ja ho hem trobat. I per tant, parlant, parlant, acabo de descobrir que sí, jo que soc un home de lletres i d'art,

La ciència també és dins meu. Vols flipar, David? Fixa-t'hi. Tu i jo ens vam conèixer, vam dir que som la mateixa persona dividida en dos cossos. Et pots creure que soc matrícula d'honor d'estadística? Què dius? D'estadística. D'estadística. A Psicologia es fa estadística a primer i a la UBE vaig ser matrícula d'honor. Hosti. En res més, eh? Vaig suspendre física de segon de. És que matrícula d'honor és perfecció absoluta. Bueno, és el que sóc.

Si em definís de perfecció ho has dit tu. No ho he dit jo, m'entens? Perfecte, Elisenda Carot, una matrícula d'honor d'estadística. Sí, sí, molt fort, molt fort. Sí, perquè no vam preguntar de matemàtica, suposo.

Clar, perquè l'estadística és més fàcil. Pots sumar amb calculadora i amb Excel, que l'Excel és el meu millor amic.

Has de pensar que aquest programa, en lloc de la solució, es podria dir Coneixent David Balaguer. Exacte. Des del mes de setembre, que tot Catalunya el va coneixent.

Sí, explico moltes coses de mi, que també s'hauria de veure quines són veritat i quines són mentida.

Hi ha oients que pregunten, un oient que no el tio Julià, a quin institut vas anar?

A quin institut vas anar, David? Un que ja no existeix. Es deia Unitec, a la Rambla Catalunya. Unitec, sí que el recordava jo, l'Unitec. Per gent difícil com jo. T'ho juro, era per gent difícil, per gent que. Teníem les nostres complicacions, perquè érem una mica mandrosets.

Al podcast Divergents hi ha sis entrevistes a protagonistes que han desafiat les fronteres entre l'art i la ciència. Per exemple, en un dels capítols, el primer, de fet, hi surt una divergència semblant a la teva. Donem un fort aplaudiment també a en Lluís Nacenta. Molt bon dia, Lluís. Com estàs? Molt bé. Arriba i moldra, eh? Ostres, he arribat corrent. Ara em calmaré una mica. Jo és que ni m'he adonat que t'havies assegut a mon costat, imagina't. Mireu, per què hem presentat el Lluís? Doncs perquè el Lluís és director del Museu de Disseny HUB a Barcelona i, a més a més, és llicenciat en Matemàtiques, doctor en Humanitats, màster en Estudis Comparats de Literatura, Art i Pensament i també Grau Superior de Música del Conservatori Superior de Música del Liceu. Matemàtic, músic. És que et pregunto quina és la teva vocació, com cara i responsa. No tenir criteri. La targeta de visita diu això, no? M'agrada una mica tot. Dispers professional. Dispers professional, m'encanta. Sembla que tots, i abans ho comentàvem fora de micros, tots ens encaparrem en fer-te triar una disciplina per sobre de l'altra. En el cas de la Laura ens deia que el seu cas estava bastant equilibrat, no?, com.

Bueno, perquè és el que deia, o sigui, jo quan estic tocant el piano estic analitzant també la part matemàtica de la música. No has de renunciar a cap de les teves. Clar, és que jo no veig una separació entre les dues. Aleshores, el meu plantejament sempre ha sigut no hi ha una separació entre música i matemàtica, sinó realment són la mateixa cosa i es tracta d'entendre aquesta nova perspectiva que, de fet, t'acaba fent millor intèrpret perquè tens una visió més profunda de la música que interpretes.

Lluís, en el teu cas, pesa més una vessant que l'altra?

Per mi pesa més la vessant humanística en general. Sí? Sí, és a dir, jo vaig comprendre més tard que de fet les matemàtiques no són una ciència. Les matemàtiques. Ojo, apunta David, que encara serem bons, que no són ciència. Encara resultarà que serem matemàtica al final. Això es pot dir a l'OPC o no? Digue-ho, digue-ho. Està el rector aquí, però bueno. Per això miro el rector. En el sentit que les matemàtiques són un llenguatge formal. D'acord. El que passa és que com que és el llenguatge de la física, doncs, i és com el llenguatge de moltes ciències, s'ha assimilat. Però jo de jovenet patia una mica, jo pensava, si jo, la meva passió sempre ha sigut la literatura, la música, la filosofia, però m'agradaven molt les matemàtiques. D'acord. Aleshores, i vaig fer matemàtiques perquè era el que m'agradava fer. Aleshores, clar, tot el teu entorn et diu, ah, doncs tu com de ciències, no? És a dir, estàs cap a aquesta banda. El món et porta allà, eh? Exacte, però la identificació de matemàtiques en ciència és una mica una simplificació. Una mica una simplificació, i per això. Digues, digues. No, la Laura ho explicava molt bé, és a dir, al final, en tant que llenguatge formal, les matemàtiques ens permeten comprendre moltes dimensions de la vida, no només aproximació científica.

Sobre això que deies, Elisenda, fa una estona, és que clar, en realitat, des de joves et fan triar. És per com està construïda la vida és aquesta dicotomia de ciències o lletres jo quan anava a l'institut era ciències o lletres llavors és un desastre això perquè clar, si t'estan fent triar vol dir que n'has de triar una o l'altra però no les dues sembla que les dues no poden casar.

Sembla que no poden casar. Jo vull saber si el cervell ho té separat o no ho té separat, això de les ciències i lletres. Són àrees que es toquen, s'enriqueixen les unes a les altres, com estem dient ara amb el Lluís i amb la Laura. Què en diu la neurociència? Doncs per això tenim de convidar en David Bueno, un aplaudiment per en David Bueno. En David és un geni. És una eminència, és neurocientífic, és doctor en Biologia, és professor investigador de la Universitat de Barcelona i de fet va guanyar el Premi Josep Pla el 2025 amb l'assaig que es diu L'art de ser humans. David, hi ha cervells més artístics i cervells més científics o és, com dèiem ara amb el Lluís i amb la Laura, una etiqueta que ens hem inventat per intentar ordenar el món i entendre'l

una mica més? Mira, el cervell és un, és únic. Aquella idea que tenim un hemisferi creatiu, un hemisferi analític, això és un mite. És fals. No és cert, és fals.

No, però la gent entén la mandanga i diu, no, jo els tinc molt connectats, per això faig les dues coses.

No, no, no, el cervell és únic. El que sí que és cert és que hi ha persones que tenim més afinitat per unes disciplines o per unes altres, o fins i tot més habilitats. De base fins i tot genètica, per alguns aspectes o per uns altres. Però el que ens acaba de fer de condicionar és el nostre entorn. El cervell és únic. Clar, aquestes preferències que puguem tenir, moltes vegades degudes a l'ambient on hem viscut. Aquesta tria que ens fan fer, com estàveu dient, de tu què vols fer, ciències o lletres, això ens està condicionant. Moltes vegades són aquells comentaris subtils que sentim del nostre entorn, de la família, dels centres educatius, d'alguns mestres, de. Tu no serveixes per això. Sabeu que jo, quan era quan feia l'antiga EGB. No som tan grans, eh, els de l'EGB? No, no. Que consti. Bueno, n'hi ha bastant més que tu, però. Un mestre que feia llengua i literatura ens feia fer redaccions i coses i un dia em va dir, en castellà, ho feia en castellà tota aquella època, estic parlant de l'any 73, 74, em va dir Bueno, ens deien pel cognom Bueno. Sempre. Bueno, jo vaig creure-m'ho i vaig dir, bueno, no, no, jo soc de ciències que se'm donaven molt bé també. I després he descobert que escriure és la meva gran passió.

Home, per a mi Josep Pla, eh, 2025, és que és tan fort, això precisament, tu deies, en certa manera ens condiciona, no? I potser deixem de, fins i tot, inspeccionar algun camp en el que podríem ser bons, perquè tu deies, una cosa és que tinguem facilitat o tinguem habilitat, inclús genètica. Però també podem ser bons en altres camps que potser inicialment no tenim aquesta càrrega genètica favorable. Jo et pregunto, podem lluitar contra aquesta facilitat genètica?

Oh, i tant que sí, perquè això és només un percentatge del que acabem sent. La resta és com ens formem, com l'entorn ens condiciona i també els nostres propòsits vitals. És que, de fet, si integréssim més tot el que són arts, humanitats, ciències. Tindríem una vida molt més plena. Jo una de les propostes que faig, l'he fet més d'una vegada a les universitats, és que a totes les carreres hi hauria d'haver uns crèdits que obligatoriament hauries de fer en una disciplina radicalment diferent. És a dir, a Biologia, doncs uns crèdits que hauries de fer de Filosofia, de Literatura, d'Arts. Però no només, fixa-te ara,

em fas pensar en això, per cert que he fet el gest a l'OPC perquè s'ho ha apuntit, això, a totes les carreres, no només per un propi, perquè és molt interessant, és una persona més polièdrica, no?, sinó també per entendre i empatitzar des d'on es formulen els altres pensaments, no?

També, sí, sí, sí, per descomptat, per tenir més empatia, fins i tot, per les altres disciplines, però pel creixement personal. A veure, quan tu estàs fent biologia, que és el meu cas, o genètica, la creativitat sorgeix també de les vessants artístiques. Per tant, tenir una certa formació artística, no dic tan intensa com l'altra, perquè en el fons ens hem d'acabar especialitzant tots, però t'està donant uns recursos que si no, no tens. O a l'inrevés, vull dir, si fas Belles Arts, tenir un coneixement sobre qui l'essència dels colors, que és física, són ones electromagnètiques. Hi ha un exemple que poso a vegades. Hi ha una gamba, la gamba mantis, que els seus fotorreceptors veuen 15 colors primaris diferents. Com deu veure la realitat una gamba mantis? Tenia aquests coneixements. El que està fent és donar-te una visió molt més àmplia, no només de la vida, sinó de tu mateix i de la teva feina.

És que és enriquidor també trencar motlles, no? Fora de micros, abans ho dèiem amb la Laura, no? I em comentava de, ostres, és que sembla que ens agrada o necessitem com seguir un camí establert, no? I el difícil és, precisament, canviar de camí o sortir, entrar. I jo quan amb el David i jo, que som mestres, som profes en el mateix màster de ràdio, moltes vegades els dic, és que no us encaparreu en què heu triat i què acabareu fent, com si fos un camí unívoc, no? És a dir, si tu has fet teràpies assistides amb animals, seràs un millor periodista, gràcies també a aquesta experiència, he dit teràpies assistides amb animals, com podria haver dit una altra cosa, no? Però et fa millor professió o persona, evidentment, però professió que tu triguis al final a tenir coneixements de diverses fonts, diversos àmbits, que no pas centrar-te i dir, no, és que el camí és A, B, C, i acabo fent de periodista.

Sí, però això també passa dins de la mateixa professió, perquè tu et pots entestar a voler fer informatius perquè t'agraden molt els informatius, però potser descobreixes que l'entreteniment se't dóna molt bé i que t'agrada molt. I aleshores no pots tornar,

o sigui, tampoc et deixen canviar de categoria. Exacte. Perquè mira, en Queco Novell va començar fent informatius, després va passar a ser imitador. I llavors la gent no se'l creu,

moltes vegades, no tothom, però molta gent, això li passa també a Jordi Abolé, el follonero. El follonero, el follonero, coi, si fot mil anys.

Li va costar molts anys, eh? Sí, no, i encara li costa. És el mateix.

Sí, totalment. Bueno, volia aixecar la mà perquè estic totalment d'acord amb el que estaves dient, però de fet als Estats Units aquest funcionament és molt habitual i per això veus també quin tipus d'empreses fan, quin tipus de líders tenen en cada sector cultural, científic, etcètera, perquè tenen aquesta visió que el coneixement no té fronteres i realment l'has d'anar unint des de diferents perspectives.

Deixeu-me dir que he dit, avui jugarem també, eh? Queden cinc minuts perquè siguin dos quarts. Juguem una mica, a veure, Viena i Líbia, molt atents, perquè de seguida, David, et faré triar un número, eh? Tires un número random, d'acord? El triaràs tu, ets la persona, la mà innocent. A veure, Fran, com funcionarà això?

Mira, fa 17 minuts que ha començat aquest programa, hem aplaudit set vegades, per tant, el que demano és un vuitè aplaudiment per un dels grans premis estrella que tenim avui aquí amb nosaltres, que és, en exclusiva, la genuïna Tassa de la Solució. Un aplaudiment per una tassa, sisplau. Uuuh! Això ja es feia antigament amb un concurs que es feia 1, 2, 3. Estan aplaudint una tassa, eh? No, s'aplaudien rentadores i s'aplaudien coixes, doncs avui estem aplaudint aquesta tassa perquè avui l'estrenem, de fet, i l'hem creat especialment per l'ocasió. Però no només això.

Anem a dir, no només reglarem tasses, eh? No només la tassa, sí. I ara em disposo a dir un número, mentre així el diem i així el. Dica el premi primer. Espera, espera. Ho dic perquè així van buscant la persona. David, digues un número. Primer puc dir una cosa?

8 aplaudiments en 18 minuts. Matemàtics, quants aplaudiments són per minut?

Ai, no, jo no sé dividir. Això el Lluís ho està fent mentalment. No, perdó. Busquem un pare que sap

dividir molt ràpid. Està pel fondo. Diré el número.

25. Número 25.

Doncs que es vagi preparant el número 25 perquè no només tenim les tasses, sinó que tenim també.

Doncs mira, també tenim dos vals de 50 euros d'UPC Arts que es podran bascanviar per entrades del Teatre Lliure o també per la llibreria No Llegiu. Per tant, escolta'm, la tassa de la solució i també aquests dos vals aquests dos bònus culturals.

Estic aixecant aquest bal, és una representació, eh? Vull dir, no heu d'anar a Mundinacís, eh? Al teatre, no us preocupeu. Això us ho donarem, però després us donarem el document oficial. A veure, quin número havies dit, David? 25. 25. A veure, amb quin tas, Viena? Estic aquí amb l'Argemí d'Hospitalet, que té el número 25, comprovat. Argemí de l'Hospitalet, a veure. Sí, sí, 25. No hi fe, eh? Argem, li fem la primera pregunta?

No, mira, això et dic jo, que haurem de fer un concurs, un concurs que es diu què es va inventar abans, i que és un concurs que. Mira, farem una cosa, en lloc d'explicar la dinàmica, la fem aquí, amb l'Argem, i va, sintonia, Víctor, posa'm la sintonia del concurs, va. Mira, és un concurs que es va fer abans, us posarem un dilema, dues coses, una d'art i una de ciència, i tu, Argem, m'hauràs de dir què es va fer abans. Mira, donant la volta per la biblioteca, ja he vist uns llibres, em pregunto, què es va fer abans? Solitud, de Víctor Català, o el descobriment del planeta Plutó?

A veure, què es va fer abans? El descobriment del planeta. Estàs segur? N'estàs segur?

Seguríssim.

Clar que sí. La marquem com a definitiva? Yes. I la resposta és.

Incorrecta. Incorrecta! No m'ho puc creure. Tenia un 50%.

Solitud de Víctor Català es va escriure entre el 1904 i el 1905 i el planeta Plutó es va descobrir, ho va descobrir un senyor, un astrònom concretament, Clyde Tombaugh, el 18 de febrer de 1930.

Uf, quina llàstima. Li fem segona ronda perquè pugui guanyar la tassa, sí o no? Decidiu vosaltres, el públic essobirà, sí o no? Sí. Va, segona pregunta. M'ho ha dit que no? Més de la meitat t'han dit que no. Clar, perquè volen la tassa. Com que en saben de probabilitats. Per cert, un aplaudiment cada dos minuts i 15 segons. M'ho diu en Nilvia, que ha hagut de treure la calculadora perquè m'ha escrit el missatge tres vegades i l'has borrat.

Gràcies, Nil. Segona pregunta. A veure, comencem a jugar de nou. Què es va crear abans? El David de Michelangelo o el telescopi de Galileu? A veure, si no encertes no te puc donar, eh, Argemí? El telescopi de Galileu. N'estàs segur? Ho ha dit molt fermament, ara. Segur, segur, segur, segur. Tens claríssim, a més, eh? Molt de seguretat aquí. Claríssim, eh? No tens cap dubte.

Segur que no te vols pensar, Argemí? Bueno, espera, espera. Pensa una vegueta que diu, pensa-t'ho, Argemí. Pensa-t'ho bé, Argemí. Vols el comodí de la mossa, que sé que véns amb la senyora?

No, no, que no canvio, perquè això me recordo de.

Argemí, que t'estem dient que tu penses millor. Canviu, canviu. Canviu, canviu, canviu. Canviu. Dic l'altre, dic l'altre. Telescopi no, telescopi no. Telescopi no. El David de Michelangelo. Aquí, aquí, ara, ara. El David de Michelangelo? Sí. Es va fer abans, tu creus? Sí. No t'ho vols repensar? No, ara no, perquè no vull. Sóc una mica divergent i estic aquí ara. Està patint ara, l'Argemí. Doncs què? És una resposta.

Correcte!

Tens condicionada per cap de nosaltres tres!

El David de Michelangelo es va fer. Va trigar tres anys a fer-lo, va començar el 1501, però el va acabar el 1504, i Galileu va fer el telescopi el 1609, va perfeccionar un estri ya holandès que hi havia, i el 1609 es considera la data de la invenció del telescopi.

Ah, i de seguida entregarem més premis, no patiu, eh? Que farem una ronda així ràpida a una pregunta, d'acord? Ho farem sense repesca, perquè si no, les tasses me les hauré d'emportar al cotxe i pesen molt. Tot això, en un dels capítols de Divergents, la Núria Moliner, actriu i arquitecta, reivindica la necessitat de no posar etiquetes sobre ciències o lletres. Escoltem el tall. Ara em pugen la síntoma, està buscant el tall. Víctor, el tall que es diu Divergents, Núria Moliner.

Endavant, Núria. Crec que no tenim el temps.

Però durant molts anys t'hi trobes, no? Que hi ha gent que encara percep la formació com una etiqueta inamovible, que et diu, no, has estudiat arquitectura, has de fer això. No, no facis música, perquè et treu temps per això. Dius, no, però si tot suma, tot forma part del mateix, i jo crec que fer música m'ha fet ser més, tant de bo, millor persona, millor arquitecta, millor professora, millor comunicadora, al cap i a la fi.

Perdoneu que tenim problemes amb l'ordinador no és que tots ens hagi agafat un ictus de sobte era la Núria Moliner que l'estàvem sentint ara mateix, no sé si voldries comentar alguna cosa del capítol de la Núria,

Laura va ser absolutament fascinant perquè som més o menys de la mateixa edat i hem seguit camins també en paral·lel en l'àmbit de la comunicació. I realment vaig coincidir molt amb les reflexions que feia perquè és el que estava dient abans, no? O sigui, no té massa sentit a vegades destriar un tipus de coneixement d'un altre perquè realment estan totalment entrellaçats. I quan tu fas una carrera universitària això no vol dir que sigui com el teu final, no? És a dir, és una base que tu sentes per tenir unes determinades eines per després poder-te anar desenvolupant i poder desenvolupar també la teva creativitat i el teu coneixement en aquesta direcció. Aleshores, matemàtiques, per exemple, és una gran eina per després poder solucionar problemes que els pots aplicar a qualsevol context. I quan estava explicant que jo quan estic tocant el piano estic aplicant matemàtiques en el fons, és perquè a mi les matemàtiques m'han estructurat el cervell d'una manera que em permet poder centrar-me més en els patrons que tinc davant. I aquests patrons poden ser de qualsevol tipus. Poden ser musicals, poden ser arquitectònics, poden ser teatrals, pot ser de qualsevol tipus, no? Quan tens aquesta manera d'analitzar el que tens davant guanyes unes noves estratègies que potser si haguessis fet només música o en el cas de la Núria si només hagués fet arquitectura t'està com ja marcant molt en un determinat àmbit però quan vens d'una altra perspectiva completament diferent a la que és habitual en la teva especialitat això també et permet crear coses noves, no?

Ara està pensant, clar, el món de la creació, en el cas del Lluís, és una cosa molt evident, no? I la Laura deia, jo, em serveix per veure patrons, no? Entendre el món de la matemàtica. Com ho podem explicar? És a dir, què t'emportes tu del camp de la matemàtica en el cas d'un museu com és el Design Hub de Barcelona?

No, crec que la Laura ho ha explicat molt bé. És a dir, les matemàtiques les solem associar amb fórmules, amb càlcul, amb resolució de problemes, però moltes vegades són una forma de pensament. La matemàtica, si tu estàs entrenat en matemàtiques, estàs especialment preparat per fer front a situacions complexes, per exemple. Ah, que interessant, això. O per veure. Moltes vegades tens la sensació, els matemàtics de la sala 1. És a dir, la matemàtica és l'essència de les estructures. I les estructures de sentit són a tot arreu. I davant de situacions de desorientació, l'entrenament matemàtic et dona moltes vegades una guia de com aclarir-te. O, per exemple, la part algorítmica. Nosaltres vivim en un món d'algoritmes. I és una llàstima que una mica en els mitjans l'algoritme és una paraula molt denostada. Dices, bueno. L'algoritme de meta és horrorós, si ho pronuncio públicament, però l'algoritme en si, l'algoritmica, no és més que una forma sistemàtica mitjançant unes passes d'arribar a un objectiu. Quan tu estàs entrenat en els procediments algorítmics, Hi ha moltes situacions del teu treball i de la vida que les pots enfrontar amb més calma i amb una miqueta més. Posa'm un exemple. Per exemple. Baixa-m'ho molt, molt, molt. Davant de situacions de molt estrès. L'estrès et produeix. Jo avui he arribat aquí corrent. I no està bé, no m'he organitzat bé el dia. L'estrès et produeix una situació de bloqueig. Tu, David, segur que ho saps explicar molt millor que jo per què passa això. I aleshores encara ets menys eficient. Si tu pots dir, val, jo només puc fer una cosa cada vegada i he d'intentar trobar, entre el recorregut més lògic, la priorització més important i la seqüència dels moments del dia, les meves energies, quan estic concentrat per fer això i quan estic cansat, però malgrat que estic cansat puc fer allò alt. O sigui, convertir-nos en l'algoritme de nosaltres mateixos. Això és un pensament purament algorítmic.

Aprendre a prioritzar, també. Exacte. Aprendre a prioritzar, organitzar-te, tenir una manera molt sistemàtica de procedir. Això, el Fran riurà, perquè sempre et parlo jo de la matriu d'Eisenhower.

Va, i tant. Una meravella, i a més l'aplico a tot arreu, sí. És una mica l'urgent, no?

Perquè hi ha coses que són urgents i no urgents, importants no importants, no? Vindràs una mica a aquest quadre.

Ella me la va ensenyar i jo li he d'ensenyar com funciona. Perquè jo no l'aplico, ho faig tot de cop. És com allò del metge que fuma, no? I te diu que no fumis.

Tot això està molt bé, però després moltes vegades et plantegen un problema matemàtic i no saber resoldre'l, que sembla que t'estiguin parlant en un idioma d'un altre planeta, això és una sensació desesperant, per la qual molts hi han passat. La gent amb dificultats per les matemàtiques, davant d'un problema que no saps resoldre, tornes boig.

Et sents ridícul. Quan fan les proves de selecció de Google, per exemple, el procés de selecció consisteix en que els posen un problema matemàtic que no té solució, i el que estan analitzant és fins a quin punt som capaços de seguir intentant-ho o tirar la tovallola de seguida, perquè això dins de l'empresa els interessa tenir persones que siguin resilients i que siguin creatives a l'hora de solucionar el problema. I ara, amb el que diré ara, segurament el Lluís coincideix amb mi, o sigui, quan estem fent la carrera de Matemàtiques, gran part del plaer de solucionar problemes és encallar-te, perquè això també et força a posar-te. Ah, em sembla que disfruteu en això, eh? Sí, clar.

És la gràcia de pensar, no? Seria com un escape room, de fet. Clar, del Joel Joan, no? Qualsevol escape room.

Estem acostumats a tenir sempre la solució immediata, no? I a vegades la bellesa està en topar amb una paret, tenir la creativitat de buscar una alternativa, tornar-ho a provar, tenir la creativitat d'anar-te'n callant, i de fet a la carrera una frase que era molt habitual era tenir la idea feliç, no? Qualsevol problema matemàtic el pots solucionar d'una manera matucera o pots trobar una idea elegant, feliç, que es diu, no? Per poder-ho resoldre, també.

I aquesta és part de la bellesa. Des d'una perspectiva psicològica també és interessant, no? Perquè estem fent el que es diu la recompensa retardada, no? Per alliberar la dopamina quan toca, oi? Aquesta tècnica que diuen?

Sí, sí, és exactament això. Però això també cal entrenar-ho. És a dir, la recompensa immediata és molt atractiva també.

Perquè ens entenguem, eh? Recompensa immediata, ui, un like, ui, que guai, ui, que guai, xute de dopamina. En canvi, dius, no, no, m'aguanto una mica, m'hi esforço, i la recompensa que ve és molt més potent, no?, que aquest xute.

Sí, això funciona molt bé quan veiem que aquell esforç pot tenir, no vol dir que hagi d'acabar tenint, però pot tenir una solució. Ah. Si veiem que l'esforç és massa gran, és irrealitzable per nosaltres, llavors això ja no es produeix i és quan abandonem. Aquí ve la gràcia de treballar aquesta capacitat de continuar insistint i continuar insistint. Perquè s'estaja, perquè es treballa. S'ha de treballar, s'ha de treballar des

de la infantesa. Uh, l'exposició, no? Exposar un nano a la frustració, que torna a insistir, torna a intentar.

Exposar-lo a la frustració no vol dir fer que es fustri. Les frustracions ja arribaran soles a la vida. Quan arribin, no solucionarem nosaltres el problema, sinó ajudar-lo a que ell trobi la solució.

David, abans dèiem, no hi ha un hemisferi que es dediqui a la part de la ciència i un hemisferi que es dediqui a la part de la lletra o de les llengües, per exemple, no? Però com es comuniquen els hemisferis entre si i què hi ha a cada regió? Es pot delimitar?

Sí, es pot delimitar. Sabem que quedar cervell és únic, però sí que hi ha unes zones que estan molt clares que serveixen per unes coses o per unes altres. I el que hi ha és el que se'n diu una certa especialització hemisfèrica. És a dir, no és que tots els dos hemisferis ho facin tot, sinó que, per exemple, quan estem utilitzant el llenguatge, hi ha un hemisferi que s'activa una mica més que l'altre. Quin? A l'esquerra si és creatiu, però és una mica més, però s'estan activant tots dos. Llavors s'estan comunicant constantment a través d'un feix de nervis, que s'anomena el cos callós, que és el que permet que hi hagi una integració entre tots dos hemisferis. Aquest cos callós també es va formant, és a dir, quan naixem ja el tenim fet, però el fet de treballar diferents aspectes científics, artístics, lingüístics, el que fa és enfortir aquesta zona. Un múscul, com si fos un múscul, eh? Correcte. I per tant, permetre que la interacció entre els dos hemisferis sigui més eficient, més ràpida. Al final tens fibra de vidre,

que va molt ràpid entre els dos hemisferis. La mielina, no?

Això el que ens ajuda és a trobar respostes més ràpides. A veure, pensem que ens agrada dir que tenim un cervell molt gros. Les persones, ui, el cervell humà que és immens. El cervell humà és petit. Sí, sí, no, no. Alguns més que altres. Necessita reciclar estructures per poder-ho fer tot. Per això, una formació en matemàtiques et serveix després per organitzar la teva vida personal. O una formació en bars et serveix per trobar aspectes creatius després quan fas ciències. Per què? Perquè ho estàs reciclant.

Doncs mira, un altre testimoni sobre aquesta conjuminació entre ciències i lletres, la Marina Massana, un aplaudiment per ella, que ha estat pacientment esperant. Hola Marina, com estàs? Martina, perdona'm. Com estàs, Martina? Molt bé, moltes gràcies. Ai, la Martina és exestudiant de la UPC, és graduada en Enginyeria de Dades per la Universitat Politécnica de Catalunya i, curiosament, treballa al sector cultural al grup editorial Penguin Random House. Mare de Déu. A veure, Martina, primer de tot, tu per què vas estudiar Enginyeria de Dades?

Jo vaig estudiar Enginyeria de Dades perquè, abans quan estàvem comentant, jo sempre m'he considerat una persona súper, súper de números, de ciències, tot això. Però perquè t'ho havien dit o tu sola? No, no, jo sola, des de molt petita, o sigui, el que més m'ha cridat. I jo quan era petita, pues quan em divertia fent sudokus. I encara, eh? Encara també. Encara no et quedes als sudokus, nen.

No, a mi sí que m'agraden molt els sudokus. Veus com és? Al final és ciència. I a més competir amb una altra persona per veure qui l'acabava més ràpid. Tu. I moltes vegades guanyava

jo sent clarament de lletres, els sudokus són molt divertits a la publicitat farem una competició entre aquests dos prepareu uns sudokus a veure, a veure, no, ets amb boques? però a nivell fàcil sudoku

a nivell fàcil va Martina, ens explicaves sí, i això des de sempre he estat com una persona molt de números, però. Mai he perdut les ganes i la il·lusió per aquesta part cultural. També m'ha encantat escriure des de molt petita i ara, en part, treballar en una editorial sempre és com que sí que estic fent coses d'enginyeria de dades, que és el que m'he graduat, però sempre tens com el ronron d'estar en una editorial i tot el que fas, en part, com comentava la Laura, amb la música, a la música veus els patrons matemàtics, doncs en els llibres també hi ha molta part d'estructuració i molta part.

Matemàtica en aquest sentit. Però què m'esteu dient aquí? Tots els de l'OPC esteu fent que sí, el David Bueno sumant-s'hi també, sí, sí. Per què? Què vols dir? Que és com que hi ha una fórmula? D'aquí va el cos, aquí va la intro.

S'han fet estudis, de fet, analitzant obres de Virginia Woolf, el James Joyce, per veure l'estructura fractal, per exemple, la manera d'escriure. Vull dir que, o sigui, realment són camps que no estan tan separats. O sigui, una fórmula que et pot portar cap a tenir més èxit. És que tenim. És que el Lluís ho ha dit molt bé, és a dir, tenim la visió aquesta de que les matemàtiques són fórmules. Les matemàtiques no només són fórmules, és una manera de pensar, és una manera d'esquematitzar el contingut que tens davant. Aleshores, quan han fet aquests estudis s'han adonat d'una estructura determinada, de com espaien les frases, les longituds.

Potser, Laura, que ho fem també, hi ha persones que ho fem de manera intuïtiva. És a dir, a mi em passa moltes vegades que no sé per què, el Fran ho pot corroborar, de vegades li dic, Fran, és que el cos em demana X, el cos em demana entrar a una trucada, el cos em demana fer no sé què, que és com molt intuitiu. També pot ser a nivell intuitiu, David, això de dir que hi hagi un patró o que l'haguem percebut i no estiguem conscients que l'hem percebut?

Sí, és clar que sí, que de fet les matemàtiques moltes vegades les confonem amb aquelles símbols estranys pels profans, però com deien, és una manera de pensar. De fet, l'única assignatura a la meva vida que he tret excel·lents és en matemàtiques. No en biologia, és en matemàtiques. Fins a la facultat que en genètica, que és la meva especialitat, també vas treure bones notes. Va, digue'm dos números,

David, que farem un sorteig. Dos números.

Que no sigui el 25, eh? No, el 25 ja l'hem dit. El 25 ja l'hem dit. Diré el número 12. 12. És un número que m'agrada molt.

Número 12. I l'altre? L'altre, el 18. 12 i 18. 12 i 18. 12 i 18. Estan localitzats, Viena i Líbia? Vinga, els tenim aquí. Doncs fem una cosa. No sumis. Ara regalarem aquests bonus culturals de 50 euros, aquests dos vals de 50 euros d'UPC Arts, que es podran bascanviar per entrades al Teatre Lliure i per la llibreria No Llegiu. Per tant, anem a la publicitat. A veure, qui estàs, Viana? Estic amb la Irma. Irma, tu ets el número 12. 12. Irma, d'on vens? M'han amat? D'on vens? De Poblenou, Barcelona. És del meu barri. És del teu barri? La conec, la conec. No m'ho puc creure. No, no. Ara faràs que guanyi la Irma. La conec. I el número, digues Irma. Que ara m'ajudeu, eh? Home, i tant, si t'ajudarem a perdre. I el número 18, que el tenim per aquí davant. A veure, ràpidament, o anem a la publicitat i ara el coneixem. Va, ara coneixem el número 18. Fins ara.

13 minuts i posarem punt i final a la solució d'avui. Avui som a la Universitat Politécnica de Catalunya, a la Biblioteca Rector Gabriel Ferreter. Ens han convidat per parlar d'aquest podcast Divergents, que ja podeu recuperar ara mateix a l'app i al web de Catalunya Ràdio, també al portal 3CAT, també a la plataforma que teniu a la tele, bàsicament. Us doneu d'alta i allà podeu sentir també aquest podcast presentat per la Laura Ferrer Rosada. Estàvem conversant amb diverses persones que ens acompanyen, a part de la Laura, amb en David Bueno, amb en Lluís Nacenta i amb la Martina. Martina Massana Martina Massana i hem dit hem de regalar aquests dos vals de 50 euros que ens ofereix avui UPC Arts has triat dos números David el 12 i el 18 el 12 corresponia a l'Irma i el 18 Lívia amb qui estàs? Estic amb la Teresa del Guinardod aquí de Barcelona Teresa, començarem per la Teresa Hola Teresa, com estàs estimada? Molt bé, gràcies. Has vingut amb metro o a peu? Amb bus. Amb bus? Amb bus. Clar, perquè així no arriba tard, no, la cosa? No vens amb rodalies. Escolta'm, va, Teresa, començaràs tu. Fotem-li el concurs. Vinga, som-hi. Comences tu, David? Vols preguntar tu? Va, pregunta. Llegeix a la distància, nen, no em treguis el paper. Què es va crear abans? El quadre de Guernica o el microones?

Pensa-t'ho bé, no ens precipitem. La precipitació no porta enlloc.

El quadro de Guernica? Segur? No. Però tinc el 50%. Tens el 50%. Dius el quadre de Guernica?

Sí. Sí, ha arrossegat la S. La resposta és. La resposta és. Correcte! Correcte!

Perquè el quadre de Guernica es va pintar el 1937. I el primer microones, el primer forn de microones, es va començar a comercialitzar 10 anys després.

Doncs un aplaudiment per la Teresa, que s'emporta aquest val de 50 euros, gentilesa de l'UPC Arts, per vos canviar per entrades del Teatre Lliure i per la llibreria No Llegiu. I el número 12, teníem la Irma del Poblenou, que està amb la Viena. Irma, preparada? Penso que sí. Va, t'ho pregunta el David, que és del barri. A veure, quina és la pregunta, David? Què es va fer abans?

L'àlbum Abbey Road dels Beatles. O el primer telèfon mòbil comercial? Oh! No ens deixem enganyar, no ens deixem enganyar. Vas a fer mal, eh?

És important no deixar-se enganyar. Jo aquesta la tinc clara, eh? Pots demanar el comodí Laura, si vols. Comodí Laura. Laura, què diries tu?

Ostres, m'hauria preferit l'anterior. Eh. El més roto dels pitos, el primer telèfon comercial. El telèfon comercial és després, no? Perquè surt per primera vegada una peli del Michael Douglas. Sí, té raó. La mare que la va matricular, no? I és bastant posterior. I la pel·lícula del Michael Douglas és molt interessant, això.

Una que fa de Broker, de Wall Street. Wall Street es diu. Molt xivalnil, eh? No sé si ho sàpiga jo. Irma. Doncs direm l'Avi Road. Avi Road. Avi Road. Segur, eh? Gràcies a la Laura. Gràcies, Laura. I la resposta és. Estimada veïna meva, és correcta!

Perquè el Beatles el van publicar el 1969 al Regne Unit, a l'Abbey Road, i el primer Motorola, el primer mòbil, les va comercialitzar el 1983.

Déu-n'hi-do, quedava, eh? Quedava encara, eh? Irma, digues. Que deia jo que, casualitats, que la llibreria no llegiu, està a. El Poblenou. El Poblenou, correcte. Queda rodó i no estava pactat, eh? Va, i ràpidament, digue'm dos números. Gràcies, Irma. Digue'm dos números més, David. A veure, Líbia i Vian, atentes, eh? El 40. El 40. El 40. I el 32. 40 i 32. A veure, parlem realment amb el número 32. Amb qui estàs, Lívia? Amb qui estic? Com és el teu nom? Andrea. Se se m'ha presentat abans i tinc molta memòria. Andrea, d'on vens? De Tossa de Mar. De Tossa de Mar? Déu-n'hi-do, nena. Andrea, vols guanyar una tassa de la solució? Sí? Et pregunta el Fran.

Vinga, va, som-hi amb l'Andrea. A veure, Andrea, què es va fer abans? El zoo d'en Pitus? El llibre? No el zoo, sinó el llibre. O la consola Game Boy? Aquesta me la sé. Aquesta me la sé.

Tu ets més de llibres o de consoles, Andrea? De llibre. ¿Puedo pedir un comodín? El comodín David. Jo me la sé, aquesta. El comodín Murillo, que el tens a l'altra banda. Albert Murillo, va. No, el David. El David, val. Que me fa gracia no. Ah, molt bé. No, i a més perquè aquesta me la sé. Els O d'Empitus o la Game Boy? Clarament els O d'Empitus. I la resposta és. Correcte! Correcte, molt bé, m'he confiat. Te'n portes una tassa, estimada. Els O d'Empitus és de

1966 i la consola Game Boy es va presentar el 1989.

A veure, el número 40, amb qui estàs, Viana? El número 40 estic aquí amb l'Aris de la Vall d'Aran. Aris de la Vall d'Aran? Viu a Barcelona. Anna Badilent, has vingut de lluny, eh? Hola, Aris, com estàs? Molt bé. Vols guanyar una tassa? Sí. Ui, veu molt joveneta. O és que jo soc molt vella i em sembla tothom molt jove? Les dues poden ser. Les dues, oi? Ara em passa que la gent, jo els dic, ets major d'edat? I em diu, però si tinc 26 anys. I dic, ai, no sé, quants anys tens, Aris? 24. Veus? És que han tornat a passar, som molt vieja, tu. Aris, vols guanyar una tassa de la solució?

Sí. Va, som-hi, et pregunta el Fran. A veure, què es va fer abans? Els primers mots engreuats o l'aspiradora elèctrica?

Mods encreuats, fixeu-vos que estem oposant sempre ciència i tecnologia amb art. Què es va fer primer, els mods encreuats o l'aspiradora elèctrica? Aquesta és difícil.

Jo crec l'aspiradora. Creus que l'aspiradora elèctrica?

Vols que m'ho digui algú o tu sola tires? No, jo tiro. M'encanta aquesta actitud.

Un aplaudiment per l'actitud de gent de 20 anys. L'actitud no dona premis, però l'aplaudim també.

Crec que hauria de valer doble. Has vingut acompanyada, Aris? Sí. Amb qui has vingut? Amb la meva parella. Com es diu la teva parella? Lluís. Lluís. Hola, Lluís. Vols dos tasses en lloc d'una per haver-te tirat de la piscina? Sí. Diu sí. Ara imagina que la resposta és incorrecta. Te'n vas amb zero tasses. Hola, Lluís. Des de la Vall d'Aran, també? Sí. Jo soc de Banyoles. Tu ets de Banyoles? Oh, quina gran combinació, no? Fantàstic, fantàstic. Banyoles, Vall d'Aran. Nosaltres vivim aquí a Barcelona. Per celebrar Nadal també ho teniu merder, no, vosaltres? Com ho feu, això? Es troben a Vic. Es troben a Vic. Celebrem Nadal a Vic, no?

Sí, sí, o no ens veiem gaire per Nadal, la veritat.

Ai, pobres, ara m'ha fet pena, els hem de donar la tassa.

Aris i Lluís trobo que són dos noms que es complementen molt bé. Aquí també hi ha matemàtica en aquesta combinació.

Aris i Lluís han dit que. Aris i Lluís. Els primers mots encreuats o l'aspiradora elèctrica, què es va fer abans? Han dit l'aspiradora elèctrica i la resposta és. Correcte!

Sí, perquè l'aspiradora és de 1901 i els primers mots encreuats, ja ho hem explicat alguna vegada, es van publicar per primera vegada el 1913 al New York World.

Un aplaudiment per l'Aris i per en Lluís. Gràcies per haver-nos acompanyat, estimats. Estic intentant resoldre un problema estic creant una peça musical, per exemple? Sí, perquè al final has de partir d'una idea,

has de trobar la manera de com anar-la desenvolupant. Aleshores, jo no veig tampoc molta diferència entre l'àmbit creatiu i el matemàtic per tot el que m'està comentant, que al final la idea pot manifestar-se en molts llenguatges diferents, però la informació és la que és, no sé com explicar-ho. Has de trobar un equilibri,

és a dir, moltes vegades, en qualsevol fenomen, segur que vosaltres us hi trobeu també, a l'hora de. Tu t'has de posar unes constriccions, t'has de posar unes normes. Per posar-te en marxa. Des del no-res mai se t'ocorre cap idea. Aleshores, tu t'inventes una sistematització. Anem a fer això, començarem per aquí. Cada dos minuts aplaudirem. Cada. Poses unes normes que semblen molt random. Això et posa en moviment. I a partir d'aquí. Després, intuïtivament, per experiència, entren altres criteris que tothom vera, no, això no funciona, canviem-ho. Però si no haguessis començat per una constricció,

per una sistematització. Estar sota el teu món, al teu abast, és una mica difícil. I això és una cosa comú a totes les tasques creatives. Ara m'has fet pensar que hi ha un exercici en el guió que sempre et diuen no t'enfrontis a un paper en blanc de zero. No sé si a l'hora d'escriure el llibre es David funciona igual o tu també que has escrit un llibre, que ara m'ho han xivat, eh? Un llibre que es diu "Yo también soy diferente, un libro contra el bullying". M'imagino per la teva experiència personal. No sé si és molt més difícil enfrontar-se a un paper en blanc que aquesta tècnica que us deia, que ve molt del guió, que et diu tu escriu 5 pàgines al dia. Encara que sigui, perdoneu-me l'expressió, autèntica merda. És igual. Comences creant un terreny de joc, un marc, i dius, no, després surto d'aquí, surto d'allà, ho llenço, ho reformulo. Vosaltres funciona així el cervell, el procés creatiu? Comencem pel David i després vaig a tu, Martina. Sí, sí, funciona així.

De fet, la creativitat és la capacitat que tenim d'unir idees, elements, pensaments que en principi no estan connectats, unir-los per generar alguna cosa nova. Per tant, necessites tenir idees, pensaments, elements per poder-los després unir. En el cas, per exemple, d'escriure, jo el que faig és escriure idees aleatòries i un cop escrites és quan busco la forma de connectar-les entre elles. Ah, amic, perquè vomites i després uneixes, com el CSI, eh? I anotes la pàgina en blanc.

I tu Martina, alguna tècnica especial? Ah, la mateixa?

Sí, perquè jo crec que és difícil com partir d'una estructura estrictament, llavors les idees són el que primer surt i després amb aquest coneixement de patrons o el que sigui és quan tu fas tot el cos de l'escriptura i ja ho neixes tot, però de primeres és una mica així el que surti i després. Laura, volies aportar alguna cosa?

Sí, que a vegades també la creació ve més de l'espontanitat, sobretot durant el son. Hi ha casos famosos com la cançó de Yesterday. O la forma geomètrica de l'ADN si va a venir del resultat d'un somni dels seus creadors. És a dir, nosaltres quan estem somiant, la nostra cervella està processant tot el coneixement que hem après durant el dia, l'està conceptualitzant, l'està esquematitzant i l'està redistribuint i connectar-lo amb el coneixement que ja tenim previ. Aleshores, hi ha molts casos en els quals persones que s'han anat nodrint de diferents estímuls es lleven un dia pel matí i diuen "Ostres, tinc aquesta cançó, tinc això". I aquesta generació espontània també és molt freqüent.

Estic molt d'acord perquè en processos creatius com el nostre també a vegades dius, ostres, vaig a una idea, no? I t'apuntes quatre coses durant el dia. I penses o no hi penses directament, no? Però el cervell va fent com la seva feina. I de sobte a la nit a vegades dius, oh, ja està, ja sé com ho resoldré, no? Jo intento deixar les coses reposar, no sé si ho fas tu.

Sobretot si vas a caminar, ho hem dit alguna vegada. Oh, boníssim, moviment, moviment, moviment. Amb el moviment venen les idees, és com que van regalimant, no sé per què passa. I després amb això que comentaves tu, hi ha el tema també de l'escaleta d'un programa de ràdio. Quan fas el repartiment de minuts, aquí també estem parlant de les matemàtiques. Però després estàs a directe i ho canvies, eh? Sí, ho vas canviant. Perquè la intuïció. Però dius, mira, això sabem perfectament que una entradeta no pot durar més d'un minut, perquè llavors ja es fa pesat per la gent que t'està escoltant. Aquest tipus de coses, no?

Una entradeta no pot durar més d'un minut i un tancament de programa tampoc no hauria de durar gaire més d'un minut. Ja ho sabeu, Divergents, aquest podcast impulsat pel programa UPC Arts a la Universitat Politécnica de Catalunya. Que estrenem avui a Catalunya Ràdio. Des d'avui ja teniu disponibles a l'app i al web aquests sis capítols. Avui n'hem parlat amb la conductora del podcast, la pianista i matemàtica Laura Ferrer Rosades. Moltes gràcies, Laura. Moltíssimes gràcies a vosaltres. També gràcies al Lluís Nacenta, director del Museu de Disseny Hub a Barcelona i licenciat en Matemàtiques. Gràcies, Lluís. Ha estat un plaer, gràcies. I també gràcies al David Bueno, neurocientífic. Gràcies, David, per haver-nos acompanyat avui. Un plaer, com sempre. I gràcies per deixar-te que et robéssim el temps. La Martina Bassana, exestudiant de la UPC, que actualment treballa a Penguin Random House. Moltíssimes gràcies, Martina. A vosaltres. Bé, escolta'm, farem un final de programa d'avui, si et sembla, amb tu, amb 45 segons. Arribem al final d'aquesta acollida que ens ha fet la Universitat Politécnica de Catalunya. Ara m'hauràs de dir, tu vés apuntant-te números, d'acord? Em vas dient números perquè seran els que s'emportarà la gent la tassa de la solució. El programa d'avui ha estat possible gràcies a la col·laboració, a la realització sonora, la Matilde, Seona, Sebane, en Pep Casanovas, a la producció, la Marta Busto i la Marta Cristià. Tornem demà amb en Raül Balam per parlar de la cuina amb bolets. Per què ens agraden els bolets? Quin és el bolet millor per cada recepta? Nosaltres ara us deixem amb el Catalunya Migdia, amb l'Òscar Fernández, i fins que se'ns acabin les respostes, cada dia a la una buscarem.

Visca la solució! Visca!