Escriviu cartes? Les autores que se'n van fer un fart!

¡Hey, hey, hey, hey, Mr Bold Man! ¡Hey, Mr Bold Man!

Nosaltres també us enviarem una carta en qualsevol moment al síndic de Greuges o a qui faci falta perquè les maternitats no siguin tan solitàries. Tu hauries escrit alguna carta, no, Marc García Puig? I tant, hauria escrit. De fet vas escriure un llibre.

Vaig escriure un llibre sencer que no deixa de ser una carta. A les dones en general, no només a les mares, sinó a les dones, a tothom, els lectors i les lectores, però molt en ment a aquestes dones que s'han sentit soles, filles o mares.

Hi ha soledat en general de tot allò que no diem, de tot allò que no compartim, però per això està la ràdio i tenim la Mar García Puig, la nostra escriptora de Capçalera, que avui véns a parlar-nos de cartes, perquè et van posar deures a tu.

Em van posar deures, una cosa molt bonica, just ha acabat ara la Bienal de Pensament de Barcelona. I jo em van proposar participar-hi, i la cosa consistia, el que em van proposar era que jo, aquest estiu, em cartegés amb una escriptora, a la qual no coneixia, havia llegit, és la Anés Sino, que no sé si coneixes. Sí, em va encantar, la vam entrevistar aquí al programa.

Ah, meravellosa. Tres tigres, era el llibre on parlava de l'abús infantil que havia patit per part del seu padrastre. El seu padrastre. Tinc un mal record.

Sí. Doncs jo l'havia llegit, i a la via anal em van proposar que ens cartegéssim, amb la idea d'això, a l'estiu, escriure'ns cartes, i després hi hagi aquesta correspondència a la clausura de la via anal, juntament amb tres parelles més d'escriptors, escriptores que es van cartejar, que van ser el Pol Guasch i la Leila Guerriero, l'Antònia Vicenç i el Jaime Martínez, i la Marta Sanzi, la Mària Madhidi, que és una escriptora franco-iraniana, i la Neji Jo.

I escolta, com va ser aquesta experiència? Perquè això és molt bonic, no? Perquè recupera una mica la idea aquesta del penpal, de l'amic. Exacte, jo recordo. De l'amic d'estiu amb qui t'escrius cartes, que és una cosa, jo crec, molt bonica per qualsevol, eh?

És molt bonic, és molt bonic el recuperar l'escriure cartes, tot i que ho vam fer per mail, no vam fer això del sager i les bústies i tot plegat més que res pel risc, suposo, de que no arribin les cartes o que triguin o qualsevol cosa. S'ha de confiar en el servei de correus. No, no, no, això és una suposició que he fet jo, no? Però sí que el format era molt carta, eh? Era el d'estimar de Neix i una carta llarga i contestava amb una altra carta llarga. I a mi em va recordar precisament el que tu deies, no? El pen pal cap a. Persones que no ho van viure era quan t'escrivies amb una persona normalment que no coneixies de fet penpal ve de la paraula anglesa pen que és ploma o bolígraf i pal que és amic seria un amic de ploma que em sembla preciós i a mi a la classe d'anglès quan era petita em van assignar una penpal que era una noia, una nena. De Minneapolis. Nena, quina fantasia, com prins. Que només m'enviava fotos i postals de neu, de trineus, de patinatges sobre gel. A mi em semblava una cosa molt exòtica. Que bonic. Molt exòtica. I arran d'això vaig pensar, escolta, quina pena que haguem perdut, no? Jo crec que potser inclús més que el mail, perquè els mails podrien ser cartes, a la seva manera el WhatsApp, no? Ha trencat molt amb aquesta idea de les cartes, no? Mira que no ho torni a fer jo, això. És que és un dels gèneres, l'epistolar, no? De fet, a mi m'encanta llegir cartes, i adivino que a tu també, Montse, cartes d'escriptores, d'artistes. Sí, jo escric postals, bastantes.

Postals és molt bonic, també. Sí, perquè m'agrada aquesta cosa, així, estic en un lloc, me'n recordo de tu, fins i tot m'envio postals a mi mateixa, però això ja t'ho explicaré un altre dia. Home, això et mereix una secció, no? Les cartes d'escriptores. A una mateixa, les postals a una mateixa. Sí, sí, per recordar com estava en aquell viatge i llavors vaig fent com un record de postals de com estava en aquell moment. En fi, coses, coses. Molt bonic.

Sobretot hem llegit molt a les cartes de dones artistes o d'escriptores, però a mi el que em sembla potser més interessant és la reivindicació de la correspondència entre dones anònimes. Al tanto,

però primer que soni la meva ídola, aquí jo escriuria totes les cartes que és Guillermina Mota.

He rebut una carta abans de mitjanit, la vostra carta urgent, senyora. No m'ho volia creure, vint cops ho he llegit, fins que he vist que era cert, senyora. El vostre intens dolor jo també l'he tingut, però no hi puc fer res, senyora. Ara sabeu que tristes. Ai, senyores desconegudes,

escolta, Guillermina, un dia t'escric una carta, bé? De fet, jo crec que n'he escrit unes quantes ja perquè vinguin a aquest programa, però no me'n surto.

Fem una crida, fem una crida des d'aquí, perquè no hi ha res que ens agradi més que senyores escrivint-se cartes, no? I tant, i tant, i tant. Digues, digues. No, que durant molts segles les dones no tenien accés a l'àmbit públic i ja no, diguem, a les editorials, la possibilitat de publicar llibres i les cartes era una de les poques formes que tenien d'expressar-se, no?, d'escriptura. Ja fos a una germana, una amiga, una mare, un marit absent, com acostuma a passar, o a una desconeguda com aquesta senyora de la Guillermina Mota, doncs deixaven una empremta. I de fet, moltes d'aquestes cartes s'han conservat per atzar, guardades en un calaix, entre els papers d'una família, el que fos, i avui ens permeten recuperar aquestes veus de dones anònimes.

I mira, ara aquests dies, Anna Caballer, que ha escrit un llibre molt bonic parlant que el seu germà, doncs, vaja, que era addicta a l'heroïna i que va morir de sida, etcètera, la professora de la universitat, és una dona també que va posar a tot el món de les cartes també l'actualitat i va veure la importància que les escriptores escrivissin cartes que fins fa no tants anys no es consideraven gènere literari i, per tant, jo crec que és molt important reivindicar-ho. Sí, i tant.

I a més, jo convido molt a trastejar entre els arxius familiars, però inclús diria en els arxius públics. Mira el que em vaig trobar jo l'altre dia. Estava llegint a una historiadora. Hauríeu de veure els ullets en aquell moment. M'he il·luminat perquè mireu la meravella que em vaig trobar. Estava escrivint a una historiadora, a Teresa Viñoles, un treball que ha fet sobre l'escriptura femenina medieval. I em vaig trobar amb una carta d'una tal Andreua. L'Andreua era una mare del segle XV que li escrivia a la seva filla i estava desesperada per saber d'ella perquè la filla no li contestava.

No li podia enviar un whatsapp al segle XV

efectivament llavors estava desesperada i en una carta li escriu cito a l'Andreu cara filla moltes vegades vos he escrit que vinguéssiu que mai no n'he hagut resposta sinó d'una la qual nit i dia port en los pits diverses vegades per amor de vos. O sigui, la filla no li contesta, només li va contestar una vegada, i ella porta la carta de la filla en el pit, i li fa petons a la carta.

Oh, quina cosa més bonica, escolta, l'amor de mare. Cartes també en aquesta època, que no sé si tu amb la penpal de Minneapolis, que m'has fet una mica d'enveja, però hi ha algunes que anaven perfumades.

Es meravellós. O bé li tiraves el perfum i escurria una mica la tinta, o bé hi havia aquests.

Si t'agrada el noi, ruixaves allà una de Colònia Xispes, que escolta'm O bé hi havia aquests kits, aquests packs, amb el sobre i el paper

que era paper perfumat, no? I jo ara que dèiem això de les mares i tot plegat, la meva mare quan va complir 80 anys, m'ha contat de fer-se un regal, d'esperar que li féssim regals, ens va fer un regal a la meva germana i a mi, i ens va imprimir tots els mails que ens escrivíem al principi, el primer any de tenir mail, que era una cosa nova i no paràvem d'escriure'ns.

Sembles filla de la teva mare, és una romàntica aquesta dona.

Sí, un regal molt bonic. I tant. Però, ara una adivinalla, Montse. A veure. Si parlem de cartes entre dones, i especialment entre escriptores, hem d'anar a una de les dones referents d'aquesta secció, i que no em canso de citar, a risc de ser pesada. Qui és aquesta dona? Virginia Woolf? Virginia Woolf. I amb qui? Amb qui? Amb el seu amor, Vita Sackville Pest.

Secret, eh? Antònies?

Oh, meu amor, por donde anda? No ten tinta ni papel Una carta no me manda Una carta no me manda Ay, la, la, la, la, la, la.

Es que em faria molta il·lusió. Sí, fem una crida, cartes, no cal que siguin perfumades. Hi ha unes cartes en paper, no cal perfumades. Amb bolígraf Vic em serveix, però plenes d'amor, això sí, eh? A veure, la relació d'aquestes dues, Virginia Woolf i Vita Sackiel West, que era escriptora i també una senyora que li agraden molt les plantes.

Sí, escriptora, jardinera d'origen aristocràtic, una senyora molt atractiva. De la qual es va enamorar Virginia Woolf, no m'estranya, també m'hi hagués enamorat. Estava casada, però tenia un matrimoni que avui en dia en diríem obert. I quan es van conèixer es van enamorar. Es van enamorar, no sorprèn. De fet, les dues estaven casades, no? Les dues estaven casades i van tenir una relació amorosa i quan es va acabar es van continuar escrivint fins a la mort de la Virgínia, no? I aquestes cartes són pura literatura. Les recomanes, eh? Les recomano, només estan publicades, eh? En català estan publicades a l'editorial Maravallós Edicions de la Il·legia Minada amb traducció de Mireia Vidal Conte i el títol Cartes d'Amor. I són unes cartes on es barreja la seducció, l'humor, l'admiració literària i intel·lectual. Són dues dones intel·ligentíssimes que estan jugant tota l'estona amb el llenguatge. I n'hi ha una que és mítica, que és molt coneguda, que li va escriure la Vita a la Virgínia mentre la Vita estava viatjant en un tren a Milà. I és una carta molt bonica on Vita li confessa a la Virgínia que havia pensat escriure una carta molt elaborada i molt bonica, però no ha pogut perquè en posar-se a escriure. Tot ha quedat reduït per ella a una cosa molt elemental com és l'absència del ser amat, no? Et trobo a faltar. Et trobo a faltar. Llavors comença amb una frase que ja ha passat a ser una cita molt repetida, immemorable, que en anglès diu I am reduced to a thing that wants Virginia.

Més reduïda a una cosa que espera o que anhela a la Virgínia.

Que anhela a la Virgínia, no? Només sóc una cosa que anhela a la Virgínia i segueix explicant això. Que com paquet que et trobo a faltar. Sí. Una cosa quasi que no respira, no? Diu, t'havia escrit una carta preciosa en aquelles hores de malson en les quals no podia dormir i s'ha esfumat tot. Simplement et trobo a faltar d'una forma molt senzilla, humana i desesperada.

Nenes, que us han escrit això vosaltres? A mi, crec que no. A mi tampoc. També faig una crida. Exacte, fem una crida perquè ens envien cartes d'amor. Diagonal 614 08021, eh? Ens agradaria. Escolta, podeu trobar aquestes cartes al català, al volum Cartes d'Amor, que deia la Marc Garcia Puig, edicions de L. Geminada, en traducció de Mireia Vidal Comte, compreu-les, agafeu-les a la biblioteca, el que sigui. I, escolta, hi ha unes altres correspondències que també ens recomanes.

Sí, són les de l'Emily Dickinson amb la seva. Una altra preferida teva. Una altra preferida, però això és molt curiós perquè l'Emily Dickinson sempre se l'havia llegit com una dona molt solitària, que quan parlava d'amor parlava de Déu i aquestes coses, però es van publicar les cartes que es va intercanviar amb la seva cunyada, amb la Susan Gilbert, I tot, de sobte, va canviar la lectura que es feia d'aquests poemes de l'Emily Dickinson perquè sembla ser que no estava enamorada, no? I que era un amor secret. Enamorar-se a la cunyada és fort, eh? I a més tenien també una relació d'intimitat, complicitat, intel·lectual, no? Llavors aquesta idea de l'Emily Dickinson com un ser aïllat, no? I. I que escrivia sobre Déu, etc., es va convertir en un ser apassionat per la seva cunyada. I també aquestes es podeu trobar publicades en castellà. Crec que el titular és Cartes a Susan i l'editorial Sabina. I per últim, afegeixo que si algú té ganes d'escriure cartes a nosaltres o a qui sigui, hi ha dues escriptores que han creat gabinets d'escriptores de cartes. Una és l'Esmeralda Barbel, aquí a Barcelona. I l'altra és la Núria Pérez, a Madrid, que ha creat una cosa meravellosa que es diu Postdata, el que passa és que Mirall és presencial. De moment no és on hi ha I si no, aquí tenim l'Esmeralda Barbel, que també ens anima a escriure cartes.

I tu et poses en contacte amb ella i te'n vas a escriure, a aprendre a escriure cartes, o com va això?

Doncs, per exemple, la Núria Pérez et pots escriure una carta tu mateixa, una carta a una desconeguda o a un desconegut, i fa tallers d'escriptura de cartes.

Doncs, escolta, m'encanta. Avui ja friso per aquesta carta que rebrem a Diagonal 614, d'amor, perquè, vaja, ens la mereixem. No Josep Maria Campillo, que ens la mereixem. Sí, ell què m'ha de dir? Està menjant cacauets mentre fa aquest programa. Passa gana. Jo ja ho entenc. Parlem molt de literatura i ja puc menjar. Marc García Puig. Ho deixem aquí. Moltes gràcies. Fins aviat. Fins aviat. I nosaltres, doncs, ens acomiadem. Som la Roser Pereira Moragas, la Cèlia Forment, la Mireia Izar, l'Albert Castellví, l'Helena Miquel, Josep Maria Campillo, el dels Cacahuets, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà hi tornarem, no us ho perdeu, perquè això serà maquíssim. Dues germanes, la Nitziela i l'Emily Reluy, acróbates de circ. Són les nenes que han nascut en un circ que porten ara i ja són grans, que han anat a més de 300 escoles de la seva vida, parlen no sé quants idiomes, han estat a Gran Hermano a la tele, vull dir, molt fort lo de demà. Això serà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio.

Que elle raconte l'histoire clandestine d'un homme et une femme au cœur lourd. De devoir rester anonyme Au lieu de s'aimer au grand jour Quand les mots s'accordent en arpège Comme sur une musique de Gainsbourg Il n'y a rien de plus sacrilège Que brûler une lettre d'amour. Porque es la única cosa que queda cuando el espectáculo termina. Más que las palabras y los gestos, las flores que hemos abandonado. Porque es la única cosa en el mundo que el tiempo no puede eliminar. Ese alegría que nos inunda por un simple pedazo de papel.

Porque es la única cosa en el mundo que el tiempo no puede facilitar que este alegría que nos inunda sea un simple papel de papel. Que podamos vivir entre los libros, bajo los tremores, las ruedas, donde las pequeñas frases asesinan, como un avant-goût de ruptura.

No hay nada más sagrado que quemar una lágrima.