Eskamot, Fetus i la música clàssica reinterpretada per la cobla

Més mans, més arrel, més Catalunya Ràdio.

Bon dia i bona hora, benvinguts al Mans, amb tot l'Arrel a Catalunya Ràdio. Tanquem avui aquest cicle d'estiu recuperant dues de les novetats discogràfiques més potents dels darrers mesos, els nous treballs d'Escamot i de Fetus, dues formacions cadascuna dins els seus univers que continuen demostrant que la música d'Arrel és una de les escenes més creatives del país. També passarem pel so de copla dedicada avui als arranjaments de la música clàssica per a copla, una manera de descobrir com aquesta formació ha estat capaç de reinterpretar grans obres del repertori universal. Tot plegat des d'ara i fins a les 7 del matí amb la Dolors Joanola a la producció i Quim Rullant a la direcció i locució. A Catalunya Ràdio, Mans. Sabi doncs que aquest és el darrer Mans de la temporada d'estiu.

Obrim amb Josep Maria Sarragán i aquesta sardana, Tremesa a l'amic. És la copla mil·lenària i Sant Jordi. Música.

SENSE ÀUDIO PARLAT

De Josep Maria Sarracán, entre més a la mica amb les cobles Milenària i Sant Jordi, dues formacions que trobareu junt amb la coble Ciutat de Girona, avui migdia i tarda a la pleg de Parelada, a l'Alt Empordà.

Maria Rosa, que bé que estàs, cabells estrets, mal pentinats.

Què passa quan una cançó tradicional es troba amb una base electrònica? I què passa quan, a més a més, hi conviuen diferents generacions i maneres d'escoltar, així com maneres d'entendre la música? Doncs apareix Escamot. Neix precisament en aquest punt de partida. Una proposta que barreja melodies d'arrel amb tecno, amb autotune i una mirada contemporània que no té por de parlar de memòria, de cures o de les contradiccions del present. Avui ens vénen a presentar Tarannà, el seu primer disc. Ens acompanyen la Carla Salvador, l'Oriol Boada, l'Alias Lleó. Bon dia. Que no és tot el grup, en falten un parell. El Joan i el Plaç, que són els de la vella escola. Atenció, la vella escola, això marcarà una mica també tot el que parlarem en aquesta entrevista. Clar, els dos vénen dels que ja tenim una edat, que sortíem a ballar a les places amb la Carrau, els trobem en aquest projecte, i un projecte que ara mateix, com dèiem, s'ha agafat aquest nom d'Escamot, no és una estela de la Carrau, perquè no té absolutament res a veure, però sí que conceptualment lliga bastant. Clar, aquí per qüestions familiars, Oriol, potser ho t'ho hauries d'explicar,

no?, Té aquest paral·lelisme de que és música actual mesclada amb folk. Sí que té sonoritats una mica carraus, sobretot, bé, a vegades que ho comento amb ma mare, ho comento a casa, hòstia, això em recorda a la carrau. I justament la carrau feia el mateix, no? Juntar ska, rock, la música del moment, en aquell moment, i mesclar-ho amb el folk.

Hi ha aquest punt d'una sonoritat o fins i tot les referències de l'àmbit de la música tradicional, però aquí hi ha una mescla d'edats diferents, generacionalment no té res a veure, i per tant, d'alguna manera aquest tarannà també és el resultat d'això. Carla, com heu viscut trobar-vos diferents generacions amb diferents, potser fins i tot, conceptes de música?

Sí, exacte, no només han sigut les diferents edats nostres, sinó també els diferents estils, o d'on partíem, o les nostres. És veritat que també ens uneix molt a altres coses, però sí que tot això al final ha anat fent el camí perquè acaba de trobar el nostre tarannà a nivell de sonoritat, que ens ha portat un temps, però ara amb aquest disc ja ho hem aconseguit.

Llou, tots veniu de diversos àmbits de la música. Sabies descriure'ns, per exemple, tu de quin camp vens?

Des de petit estudio el violí, música clàssica, podria dir que és el meu camp. De comoditat, no? Sí, he estudiat sempre la música clàssica, des dels 8 anys hasta que vaig acabar el smog. Sí, és el meu àmbit, tot i que jo de tota la vida sempre he estat molt lligat a la música celta i sempre m'ha. M'ha agradat, doncs, sí, des de petit tenir algun altre grup que també tocavem així música celta o folk i, bueno, també tinc aquesta connexió. Però, bueno, la música clàssica és el meu origen, diguem-ne. I tu, Carla,

per quins camins has passat fins a arribar fins aquí?

Doncs. Teníem un grup de versions que fèiem una miqueta de tot. Després també al poble, al Pallars, amb la meva família he begut bastant de música d'allà folk amb l'acordió del meu tiet. I com a cantautora he anat també creant diferents projectes. Fins ara que he pogut ajuntar una mica tot això.

Oriol, tu en el teu cas les mandolines i els llaucs els tenies per casa, però tu aquí vas amb la percussió.

El folk per mi era una mica reticent, com. Ja. Clar, jo l'havia escoltat. Bueno, això passa, eh? Sí, sí, completament. I clar, jo el veia com, bueno, les coses del papa, no? A mi no me va esto, jo punk, techno, tal. Jo venia molt, pues això, el primer grup que vaig tenir com a bateria i cantant va ser un grup punky, completament punky, i després, bueno, vaig començar a explorar amb el tema de les bases, amb el tema de diferents percussions. I al final m'he sumat a aquest projecte també amb percussió i veu.

Jo et canto una cançó sense reptes ni mirades, sense por, sense raó, sentint el que som tu i jo. Si vols una altra cançó amb comes inesperades, muntanyes sense baixades, et trobo en aquest racó. Ai, de mil colors, de mil notes infinits,

tots són bons si son en respirar. Ai, de mil colors, de mil notes infinits, tots són bons si son en respirar.

És un missatge combatiu, és un missatge reivindicatiu, que respiren totes les cançons, però molt tradicionals que puguin ser algunes, però sí que el discurs és totalment del segle XXI.

També crec que va molt relacionat amb que la música sigui folk i del perquè volem fer folk també, que crec que també és una manera molt política de fer música, no? Que és una. Un tipus de música que es podria estar perdent, no? Un tipus de música que també respira familiaritat, respira barri, respira societat, democràcia, no? I justament crec que és ideal fer aquesta música i poder-hi aplicar les lletres que hi apliquem. Inclús si no les apliquéssim també té un punt de gravaldia, no?

Quan ens arriba una nota de premsa explicant-nos el projecte, ens parla clarament d'un projecte que és autogestionat, de caràcter alternatiu. De què fugiu?

Al final, partint també del folk, el folk per nosaltres no només és la música, sinó que és tota aquesta comunitat i hem volgut fer aquesta unió d'un llenguatge actual, però fins i tot a nivell visual un dels nostres símbols és una vaca. Llavors vam voler representar la vaca al camp, la vaca del camp, però dins del món urbà. La vaca al món urbà que vam venir des del poble que. Sí, de Pilopi d'Uñar. T'ho vols explicar? Jo que vaig ser el contacte.

Sí, o sigui, sobretot, són molt alternatius en què ens ho gestionem tot, no? I, bueno, almenys de moment, perquè també els pressupostos són els que són, i volem tirar per aquí. I clar, i van venir els geganters de Vilobidonyar a portar-nos dos caps de vaca, perquè eren els únics geganters de tot Catalunya. Bueno, si surt algú aquí i diu, eh, jo en tinc un. Però sí, buscant, buscant, i em van dir, necessitem dos caps grossos de vaca. I vinga, ja buscant i tal, i al final van aparèixer i una hora et l'ejecta, però no val la pena. Clar, perquè us ho plantejau

a l'espectacle, fins i tot hi ha una part performativa.

Jo crec que tenim un punt d'holisticitat, és a dir, de voler barrejar les rares dels nostres anys passats, com la cançó de 1953, com tant en els estils de música. Barregem tot el recorregut que tenim cadascú, amb el techno, el punk, la música clàssica, el folk i també en un nivell artístic en general. Hem fet diversos experiments a diversos concerts barrejant alguna mena d'espectacles de circ i en això estem. Jo crec que encara es podria dir que estem creant i buscant aquest tarannà, però sí, aquest disc és una passa més i aconseguida, jo crec.

Entrem en algun dels temes del disc, us sembla? Potser el més tradi, a veure si m'equivoco,

és aquest ballano. Dias de gresca i de lluita, dies de rosa i soroll, para.

No sé si és un mestralli, però en tot cas és descaladament elèctric. Això sí que se'n va cap a. Què hi fa aquest ballant aquí a mig?

Això va ser una proposta de mon pare, justament. El va portar allà a un assaig i vinga, va, anem a veure què fem amb això. Una cançó que havia escoltat d'un grup de versions folk, d'uns senyors que tocaven folk, i a mon pare li va agradar i la va voler recuperar. Llavors vam començar a provar, és una cançó que ha passat per molts estils, de fer la 4 a 3 no ens acabem de trobar i llavors va ser portar a l'estudi amb l'Oriol Casas que ha fet una molt bona feina. I que li ha donat vida també a aquestes cançons. I vam començar a experimentar, vinga va, ara més trancero, més tal, i va acabar sortint aquesta cançó. Entrelligada, normes caducades,

cada fil que estiro, imatges amagades, l'arbre que plora, la mare oblidada. Miris on miris, hi ha lluites cremades. Qui sembra misèria recull molta ràbia, no només la d'ara, la de bon passades. Vidres trencats, piquets barricades, del poble que salses talles imparables.

Abans apuntaves, Elías, al 1953, memòria i vida de les àvies migrades.

És una cançó que vaig escriure inspirada en la història. Sí. De la meva àvia materna que va emigrar a la seva família de Jaén, Andalusia, fins a Santaco. Bueno, Baró de Viver, després Santaco. I al final, sí, hi ha coses molt concretes de la cançó que són històries reals de la meva àvia que m'explicava, com el fet de les cireres, que ella viatjava en un tren i que volia cireres, però eren d'una família molt pobra perquè estava veient que la senyora del costat les tenia. I aquesta senyora quan ho va escoltar li va donar a la meva àvia unes cireres. Llavors, sempre quan m'explica s'emociona molt i jo també, i són coses que se me n'han quedat molt i tot el que van haver de lluitar i és una cançó de 1953 que relaciona aquestes lluites i per tot el que van haver de passar amb lluites també actuals que encara continuen i que tenen molts paral·lelismes també.

Clar, és una vivència personal però va ser molt universal

en aquests moments. Sí, al final és algo concret, però que ho generalitzem i segur que esperem que diferents persones es puguin sentir reflexades.

Inferno potser és una mica. Sí, se m'ha corregut un títol o una classificació estranya d'electrònica orgànica. Si us va bé, la podeu fer servir. Parlem d'aquest Infern, doncs. Hosti, l'Infern també és una

cançó que ha passat per molts, ja et dic. Quasi totes les cançons han passat per processos molt variopintos i aquesta és una d'elles. Al principi, quan la fèiem en acústic, la fèiem en punk. El titular era esperem que a l'infern no hi hagi capital. Entenem que totes les revolucionàries, totes les persones que lluitem contra aquest sistema sembla que d'alguna forma haguem d'anar a l'infern perquè el sistema catòlic en el que vivim no ens accepta. Entenem que anirem a l'infern, almenys esperem que no hi hagi capital. I des d'aquest missatge em va venir tota aquesta lletra i el compartir-la amb el grup va ser com, això ha de ser punk, i si no és punk, que sigui techno-orgànic

o electrònica-orgànica. I així ha sigut. En fi, aquest és l'escamot d'aquesta proposta que ens presenten avui l'àlia Salló, l'Oriol Boada, la Carla Salvador. I que ara m'imagino que calendari obert, ganes de fer, com deies, el calendari està obert. Molts bòlons, s'ha bellugat molt. En tres anys n'heu fet gaires per anar provant i ara és el moment de sentar la marca. Com us el plantegeu aquest 2026?

Al final, en aquests anys, hem anat agafant una miqueta de tot de bolos per anar trobant-nos, per anar experimentant, anar agafant també experiències. Però ara sí que aquest any tenim bastant clar quin tipus de bolos, on podem encaixar millor, quines són les noves condicions que necessitem també a nivell educatiu. De molts tipus, però entre ells de material de so, perquè ara portem totalment un equip de so diferent. Llavors sí que busquem, estem obertes a propostes, no és que ens tanquem a res, tampoc, però sí que ara estem amb els bolos, que al final és una mica l'objectiu també de tot això, sobretot.

Sí, diguem-ne que del que fèiem abans del que fèiem ara no s'ha semblat res. Si a un tècnic li poses la calider d'abans i la calider d'ara. Diu, és un altre grup, no? És un altre grup completament. Sí, sí. Jo crec que sobretot també amb el fet d'haver forçat aquest nou tarannà, ens trobem amb noves problemàtiques i noves coses que dius, hòstia, això, com ho afrontem, no? I just ara, bueno, acabem de tancar. Bueno, estem acabant de tancar el bolo i mirant de veure com ho podem fer. I mirar d'anar invertint a poc a poc en el que soni millor.

Són la Carles Salvador, l'Oriol Boada, l'Àlies Lleó, que juntament amb en Joan Boada i en David Plaç ens han presentat aquest escamot, que el nom ja diu molt, ja és una declaració d'intencions, amb aquest tarannà que acaba de sortir. Molta sort, gràcies per venir fins als estudis. Moltes gràcies. Salut.

Ja no trio reprimir, això ens farà embogir, trio deixar anar, trio deixar-me sentir, de construir el que ens vam dir, acompanyar només cal obrir, reconstruir un nou camí, aprendre a decorar.

Teoritzem nous matins i ara toca anar al té. Allí baralló introduït, parada seu maniquí. Si busques l'atenció aquí, la raó farà que floreixis.

Fins demà!

Acabem d'escoltar la nit, són la gent d'Escamot amb aquest tarannà que acaba de sortir al mercat. Mans, de l'arrel a la plaça. Seguim al Mans, més coses, entrem en el món de la copla i avui us parlem d'arranjaments de repertori universal per aquesta formació tan singular que tenim a casa.

Sí, avui volíem parlar-vos en aquesta secció de tres compositors de coble que han fet tres arranjaments d'obres, en aquest cas de música clàssica, i començarem amb l'arranjament d'una obra del compositor francès Claude Debussy, un dels músics més influents de finals del XIX i principis del XX.

Va escriure la suite per a piano Children's Corner, l'any 1908, dedicada a la seva filla Clot Emma, que consta de sis moviments curts, sent l'últim Goligoc's Cakewalk, que és el que avui escoltarem en la seva versió de coble. Fantàstic. De la mà de Bernat Castillejo. Us expliquem una mica el títol, que potser no tenim la referència. El Gollywood era un personatge negre als llibres infantils anglosaxons del segle XIX, que després de la publicació dels llibres va ser representat en productes diferents, sobretot com un ninot de drap destinat als nens, i que va ser comercialitzat sota aquest nom de Gollywood. I el Cakewalk era un ball que es va desenvolupar les plantacions de cotó, més aviat còmic, amb aquest context, diguéssim, i sempre tenint en compte aquestes consideracions del segle XIX. Hem de recordar que tot això són uns estereotips racials que avui en dia veiem molt clars. Estem encara en el segle XIX, en aquest context on De Vizier escriu un ragtime que està ple de síncopes i efectes que ens imiten el banjo. I Castillejón s'ofereix la seva versió per a Cobla d'aquesta peça rítmica i vivaz plena de contrastos dinàmics.

L'escoltem amb la versió de la Cobla, la Mediterrània de l'any 2004, en l'espectacle que portava per nom Dalí i la música del seu temps.

Aquesta era Gulliwood's Cakewalk, amb arranjament de Bernat Castillejo, interpretat per la Copla Mediterrània.

I continuem amb un dels grans noms de la música del segle XX, Igor Stravinsky, i amb un dels seus ballets més populars, com és L'Ocell de Foc, estrenat pels ballets russos de Diagliev el 1910, basat en una història de caire mitològic. En aquesta ocasió escoltarem una transcripció per a coble de Josep Maria Serracant, qui selecciona una de les danses que conformen la obra, el corobot. Al seu torn, aquest corobot era un ball popular rus que es dansava amb els ballarins disposats en cercle. Recordem així la fascinació que va sentir Stravinsky després d'un concert de la Cobla Barcelona el 1924, amb aquesta intenció d'escriure una sardana per a Cobla que al final no va poder acabar de materialitzar. I Serracant recull aquest impuls i ens ofereix la possibilitat d'escoltar la música de Stravinsky amb els instruments de la Cobla. En una obra que igualment està inspirada en una dansa popular, ballant rollana, no? Podem veure aquí una mica.

És la frase d'Astravinsky que va dir que escriuria la Sardana i és aquesta, no?

Bé, ell va escriure una altra frase que la va deixar a l'àlbum dels Sindicats de Músics de Catalunya en record a l'Orquesta Pau Casals, que l'any 24 havia fet els seus concerts, i va deixar apuntat Corobot Sardana de l'Oci de Foc.

I va deixar un fragment d'aquesta peça, precisament, suposo que ell va tenir, a la part que li va agradar molt les sardanes, perquè li va dir, què t'ha agradat més, diu, les sardanes, i la catedral de Barcelona. Els dos tops d'ell, de l'any 24.

Seria molt feliç a les dues del migdia, cada diumenge, el Pla de la. Exacte, i devia descobrir com

una sardana popular que ell mateix havia vist com es ballava entrava a les sales de concert, de la mateixa manera que el korobot, que era una dansa popular de Rússia, que ell mateix havia fet entrar a les sales de concert. Va fer aquest paral·lelisme.

Josep Maria Serracán materialitza aquest paral·lelisme que ja apuntava Stravinsky.

L'escoltarem, doncs, tot seguit amb la interpretació que en fa la copla marinada sota la direcció de Salvador Brutons en un concert en directe celebrat el passat 2019 al Palau de la Música Catalana.

Amb la copla marinada, acabem d'escoltar aquest ocell de foc al corobot, vaja, que és la part més sardanista. La sardana. La sardana d'Igor Stravinsky, que no va existir mai, però que ha existit de ple. En fi, un altre arranjament que és molt popular, de fet, ara.

Sí, per últim, escoltem la transcripció d'una d'aquelles peces que defineixen el repertori d'un instrument, com és el Carnaval de Venècia del compositor francès Jean-Baptiste Arban, un virtuós de la corneta i és per aquest instrument que va escriure aquesta fantasia i variacions plena de reptes tècnics.

La melòdia està basada en una cançó popular napolitana, popularitzada pel virtuós de violí Niccolò Paganini, qui també en va escriure unes variacions. Altres compositors han fet propostes per a diferents instruments i entre ells trobem a Marcel Sabater, que en va fer un arranjament per a Flaviol Solista i Cobla. Aquí podem preguntar a l'Albert si també transcriu tots aquests reptes tècnics. L'has fet?

Sí, l'he tocat amb ell. Quan estudiaves? Quan estudiava amb ell i alguna vegada amb la Copla i és molt bonica. És una obra molt ben adaptada, molt floriluística i que té la seva feina. La veritat que t'hi has de posar una estona.

L'escoltem amb aquesta versió de la Copla Ciutat de Girona dirigida pel mateix Marcel Sabater amb un enregistrament de l'any 2000 en dies dels 25 anys de la Copla Ciutat de Girona amb l'Òscar Sánchez a la interpretació del Flavio.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Aquesta era El Carnaval de Venècia, un arranjament de Marcel Sabater, d'aquesta obra de Jean-Baptiste Arban, interpretada per la Coble Ciutat de Girona.

Sou a Catalunya Ràdio, sou al Mans. Tenim temps encara fins a les 7 del matí de sentir més propostes. Ara us parlem de fetos.

Plou a Uñol, plou a Xiva, al dia de Sant Narcís. Plou com fa temps que no ho feia, plou a Xest, plou a Turís.

Hi ha grups que fan discos i altres que gairebé fan cròniques de país. En aquest cas, els fetus fa temps que caminen per aquest territori, on la cançó popular, la sàtira, l'esperit punk que defineix la formació, es donen la mà sense demanar permís. Ara tornen amb un nou treball que recupera l'esperit dels antics romansos per explicar-nos. Una Catalunya feta de trens que no arriben, llengües que reculen, monstres quotidians i fins i tot la grisor de la política. I alguna esperança també tossuda que encara resisteix. Un disc que mira l'actualitat amb mala llet, amb ironia i molta música. Ens acompanyen a l'estudi Dicat, en Teo Enterrades i l'Adrià Cortadelles. Bon dia, benvinguts a Dicat Mans. Bon dia. Bon dia. Benvinguts a l'ICAT Mans, un romancer de tartera que podria ser un informatiu d'alguna manera, no? Exacte. Amb la línia dels romancers.

Sí, era el repte. De fet es diu romancer tartera, no? Perquè en tant tenia la. Sí, la falera aquesta de

posar un sintagma de dos noms, exacte, un nom en aposició. I sí, sí, és com obrir el 324 o el 3catinfo, no sé com se n'hi diu ara. Però bueno, el repte era aquest, no, Adrià? Era fer un disc d'actualitat.

Sí, és a dir, tot va venir a partir del romanço de Rambla de Pollo, saps? I de tant en tant està. És a dir, van fer. Aquests sí que van publicar té això, que intentes que vagi certament lligat a l'actualitat. No ha pogut ser tant com volíem, però sí que és un retrat d'un moment. I sí que després d'un disc que era més un calaix de sastre, com el Cantinou Faigua Fresca, de diferents temes que havien anat brullant, en aquest cas, a partir d'això de Romanzo de Rambla de Poio, que de fet va ser idea d'en Marcel Lledó de Bank Rover, que ens ho va suggerir, ens va dir, per què no ho feu. Clar, n'havíem fet algun de Romanço, d'en Quico Sabaté, n'havíem reinterpretat algun allò de l'Arnella, però no havíem treballat mai el gènere com a tal. I en Marçal ens va suggerir, per què no ho feu. Quan passava tot això dels aiguats de la Dana, de València, i el País Valencià, i vam dir, doncs. Ell va començar, ens va dir de fer-ho. Ens va començar a dir temes, fins i tot, no? Sí, no, no, va dir, per què no ho feu això? I vaig dir, hòstia, va, sí, és bona idea. Al cap d'uns dies em van parlar i vaig dir, hòstia, vaig començar a escriure, però no allò, i diu, mira, em vaig ensigarar tant veient tot el desenvolupament dels fets que l'he escrit. I aquest romanço és lletra del nostre mànager. I el vam musicar i a partir d'aquí vam acabar dient, va, fem l'exercici de fer un romanço.

Exacte, d'aquí ja van brullar els altres, en certa manera. Sí. Donaria per fer un tema cada 15 dies amb el que està passant.

Exacte. Exacte, és que de fet m'agradaria tenir com més imminència, el que passa que, saps, és a dir, mira en Bruce Springsteen, en Streets of Minneapolis, realment, al cap de tres dies o dos dies ja el tenia. Passa que, clar, nosaltres anem al nostre aire, vull dir que tampoc és tant, no? Però sí, podríem estar fent volums cada any, no?, al final.

El fet de parlar de tarteres, que anem pel pedregar?

Bàsicament és això, sí, sí. La idea és que la tartera, no?, és aquesta esllevissada o aquesta paret esllevissada de part de la muntanya, no? Però també és un camí, no?, perquè molts runners d'aquests o penya que va amb l'estrava, aquestes coses es fan mala. Acaben pel pedregar moltes vegades que el han de venir a rescatar i tot això bàsicament pot ser camí pot ser trinxera és una metàfora que anem pel pedregar que les bases no són sòlides perquè si proveu de caminar per una tartera tot aquest pedrigoleig se t'enfonsa els peus i pots acabar malament però també és el que dèiem que en certa manera amb les pedres també es poden construir coses o es poden agafar i xafar-ne d'altres.

Sí, buscàvem una paraula per acompanyar romançar i tarderar.

Sí, i també, en certa manera, ens lliga a la terra, no? Vull dir, el primer disc, de fet, era l'epicentre del fangar, el segon, terra cuita, vull dir, al final, sempre aquest element, doncs, ha estat molt present.

Veníeu del Ser dels Perduts, del cantinou Faigua Fresca, són molt prolífics.

Heu anat a discutar dos anys. De fet, hi ha el Sotac Vall i Rei, que surt el 21, i la Ser dels Perduts, que surt el 22. Però clar, no és el mateix reinterpretar cançons que fer-les nosaltres. Però sí, sí, realment portem 6 discos en 9 anys, de fet. Si comencem, mirem que el primer va ser el 2017. Això sense comptar els EPs, que molts cops són sobrealles o coses que fem així d'extra. Però sí, sí, bon ritme, prolífic. Realment, no ho sé, és com que mentre estiguem ens sentim en bon estat de forma i vagin sortint idees. Realment, per això hem fet el romancer, perquè és com un repte que també t'estimula, no? I sí que que així com a vegades sortien cançons de manera més orgànica o aleatòria en funció d'aquest mania de gust, l'exercici de dir va, te'n, tu escriu el romanço de Macrofestival, jo faig el de Rodalies, t'hi vas trobant i també, evidentment ens han quedat temes al tinter perquè l'actualitat és això que deia, podríem fer molts volums de romancer tartera, però era com que més o menys ens ha anat bé com per anar incentivant-nos l'un als altres, els uns als altres, vaja.

M'imagino que en aquests gairebé 10 anys, des de l'epicentre del 2017 fins ara, ha canviat molt, la sonoritat del grup ha canviat sense deixar les essències, senzillament perquè heu afegit aquest trio que ve de l'arrel, però alhora, ja ho comentaves, t'ha tocat. A posar-te a escriure

aquesta vegada també. Sí, bueno, és una cosa que de fet ja portem uns discos fent-ho, que és que al final amb l'Adrià o tu, gairebé tot el grup som molt lletraferits i ens anem donant marges i espais exactes i ara li passo un poema o ara ell em passa una llegenda, vull dir que al final. Acaba conformant, a vegades, pot ser això, pot ser un calaix de sastre, com va ser l'últim disc, però en aquest sí que ens hem posat més, bueno, el repte d'escriure-ho això una mica a quatre mans, potser, o d'anar-nos passant feines en aquest sentit. I molt bé, la veritat.

A nivell de contingut, també estem notant que a nivell de recepció mediàtica, suposo que el fet de fer un disc conceptual és com que. De fet, en Marçal, novament, ho deia, que del Canti Nou Faigua Fresca no va acabar ni de fer una nota de premsa com a tal. D'aquest és com molt més fàcil explicar-ne coses i per això també, no ho sé, inclús és que a nivell conceptual, també estètic, l'auca que il·lustra la portada, aquests primers concerts que estem fent, alguns són, vam ser a l'Auditori de Girona l'altre dia, el Barna Sants, que alguns són en públic assegut, inclús repartim octavetes a l'entrada. Per tal, amb l'auca, perquè la gent ho vagi seguint, perquè el toquem per ordre, saps? Que d'aquí quatre dies ens cauran temporades de festes majors a sobre. I això s'acabarà. I s'acabarà, però és tot un exercici, això de fer 13 cançons per ordre, i inclús amb àudios immersius que contextualitzen arrodalies, que contextualitzen o no sé, un mític electoral del PSC, o on sigui, anem tractant temes en un macrofestival, vas com entrant a certes coses que també és tot un exercici tocar les 13 cançons, perquè justament portem tal ritme i tal voràgine que molts cops n'hi ha que no les acabes ni tocant mai, saps? I està bé donar-los el seu espai perquè volen la seva feina i la seva dedicació.

Està legislatura, ampliarem l'aeroport. Tot respecte a la natura, no volem ni un ànec mort.

Parlem una mica dels temes. Heu apuntat aquesta candidatura de Progrés, que és una crítica absoluta contra fins i tot, ja no només a partits, sinó a la política autonòmica en general.

Sí, podria ser una crítica I nosaltres al videoclip, de fet, sortim fent de polític de manera. D'una manera brillant. D'una manera brillant, sí.

Sí, que és veritat. Colaria segons com.

Si tens l'àudio A l'enginyer li queda molt bé, ja ho han dit. I sí, potser amb el videoclip es fa molt palès que és una crítica i que és esperpèntic, perquè ell se'ns veu d'aquella manera, però al final el que fem. És estirar una mica el fil del romanço, és dir fil per randa i de manera objectiva els projectes del PSC. Una crítica ho és perquè l'audiència ho llegeix com una crítica i fem servir segons quins termes que potser ho porten o porten a fer aquesta lectura, però bàsicament el que fem és posar un mirall davant dels projectes que un partit polític en concret, o diversos fins i tot, diuen que faran, que si el hard rock, que si el el cinturó, que si el pla endreça, vull dir, al final.

Al final són fets objectius, que el romanço vol certa objectivitat, però tal com diuen sempre, segons l'aire, té un punt més irònic o un punt més èpic, fins i tot. Però en aquest cas realment és increïble perquè simplement. És un romanço electoral que narra certs projectes i fa això de posar el mirall, de dir, ostres, és aquest el progrés, és això el progrés. Ampliar l'aeroport o fer el quart cinturó, ostres.

No fem la pregunta, literalment, però te la pots fer.

Era un matí de desembre en un Madrid gris, fred i hostil. Presajant, feliç, desgràcia, pregunto, perdeu el fil. A Claudio Cuello tomba un doig nou i brillant. Ve de Missa Serrano, va Moncloa al governant.

En un joc a capella que parlàvem abans en el temps, que us hi heu posat bé. Això sona tal qual? Sonarà tal qual?

Sí, està sonant. Va molt bé, inclús per generar dinàmiques. L'altre dia vam fer una preescolta del disc abans que sortís. Incluso quan et diuen, toca'm una cançó, el fet d'anar-hi amb les mans a la butxaca, i si són quatre veus ja funciona perfectament, i inclús als concerts genera una dinàmica molt. Està molt bé que passin coses més enllà d'estar tocant tota l'estona. De cop i volta tothom deixa els instruments i passa això. És increïble, vull dir que I a part és un romanço estricte d'uns fets històrics que. Que mira, sí, no tot va lligat a la rabiosa actualitat, però és un fet que, mira, ens venia de gust. Ens ho van suggerir, és una versió dels Chumba Wamba, i en terme va escriure. Bueno, teníem la idea de narrar aquests fets i bé. Són a prou bé, no vull dir que. Cada vegada que escuto la seva babeta, en aquest cas, en tant fa la veu principal, jo faig una veu molt d'ultratomba, però. Cosa que no havia fet mai. No vull dir que no la tingui, simplement que no faig la veu principal i no havia fet mai això de fer una veu i tot un exercici.

Més coses que passen en aquest disc, unes col·laboracions convidats concrets amb Quim Carandell, amb aquest Morial Branch que és una benvinguda als expats, o la Chantal Rodríguez amb el romançó del tal. Companys que us heu anat trobant per escenaris i que han vingut com de gust per convidar-los, no?

Al final són gent que coneixem també per haver coincidit als escenaris, com bé deies, i ha sigut l'únic disc on, bueno, hem intentat també, com que els temes són llargs, perquè el romance és un format llarg, doncs li anava bé en certa manera això, compaginar veus, no?, i partir-se una mica la cançó. No ho sé, jo crec que bé.

I fa salut, i a part d'haver-hi coincidit, evidentment coincidim amb els rucs, però en som molt fans, tant de Remei de Gala Fresca com de Ludwig van, i molt contents de tenir-los així com, només els veus, diguéssim, però està molt bé perquè dinamitzen. En el cas del Romanço del Talc, que realment és una cançó llarga, com més de lletra, una mica més, no sé, podria dir que és més menor, que fa que sigui una mica més dramàtic, el tema ho és, l'altra potser és més divertida, la memòria del branx, però no deixa de ser una crítica a la gentrificació, i això que deia en Telm realment fa salut, que com que en Telm fa de cambrer en una estrofa, el fet que en Quim sembli així com una mica. Bueno, entri en joc diferents veus, en qui em sembla més com el comensal desemparat que no troba la seva taverna, i és com que sí, ho fa més dinàmic. Sí, dramatitzem.

Fa ben poc que ets anar l'agost del 17, passen anys i l'odi diria que encara et vas tret. N'hi ha alguns que es pregunten quan vas sortir de l'ou, mentre Europa es despista i ho veu com un afer nou.

Hi ha una frase que m'encanta, la teva aliança és un nou jou, que és una nova Catalunya, és un mirall més, fins i tot potencial públic. Exacte, està bé purgar-lo. Exacte, aquesta és la idea.

Sí, sí, bueno, és a dir, la cançó d'una nova Catalunya és una versió del Billy Bragg a New England, que en realitat la cançó de Billy Bragg no té una lectura política, crec, que bàsicament. No li canté de lectura política, però aquesta precisament. Bueno, però potser sí que ho és així, com de. Perquè bàsicament el que diu alguna cosa com a mi deixeu en pau en voler construir un nou país, jo el que vull és estar amb la meva xicota, no? Sí. I poca cosa més. I nosaltres d'aquí sí que ens hem posat una mica més transcendentals, no? Lliure reinterpretació. Lliurement interpretat. Bueno, no ho sé, ho anàvem dient. Al final el que vèiem en els nostres concerts o. I que és una cosa que no només passa a la música, que entenc que passa a totes les parceles de la cultura, és que l'auge de l'extrema dreta també es cola en segons quins llocs on podríem coincidir-hi tots, nosaltres que som eminentment antifeixistes, perquè. Ens adonem que el folk o la mitologia catalana o aquestes mites fundacionals del catalanisme són compartits amb segons qui que abraça unes posicions molt extremes. I aquesta gent, l'extrema dreta, jo entenc que troba en el. En el Comte d'Arnau, en Sant Jordi i en altres mites, una raó de ser d'aquesta essència o d'aquesta vulguda raça o aquesta ideologia que crea expenses o foragitant algú altre. I com que el nostre projecte, diguéssim, No va per aquí. No va per aquí i a més a més que entenem que això ve d'un descontentament del post-procés i d'un mal anomenat momentum o no sé, digue-li com vulguis, no? Doncs això, fem palès que nosaltres no entenem la música d'aquesta, o no entenem la real d'aquesta manera,

el folk d'aquesta manera. I no només això, sinó que en fem pedagogia. Exacte. Perquè en algunes entrevistes ens han dit, és que canteu a la contra. Jo no crec que estiguem cantant a la contra, estem posant miralls i exposant uns fets que només els fets de narrar-lo, en aquest cas expliques uns fets i com ho veus, com pot ser un jou, com tot plegat és un jou, tenint en compte d'on vens o això que dèiem de la candidatura de Progrés. Són com fets objectius que el fet de cantar-ho ja posa davant d'un mirall i pensant que podem fer país i contribuir a, no sé, que potser no només és a la contra, pot ser que molta gent digui, ostres, tan de bo, saps?

Sí, perquè segons com a la contra també hi pot anar l'extrema dreta o l'extrema dreta ara s'està erigint com un discurs que pretesament va a la contra d'alguna cosa, pretesament és reaccionari, vull dir. Sí, sí, sí.

És evident que cantem contra això, però d'una manera constructiva, vull dir, saps?

Parlant de macrofestivals i tot plegat, convits en llocs de. De parcs als fòrums i aquestes coses, o que, bueno, nosaltres no ens tanquem a res, no ho sé. Posem un mirall.

Sí, i del final. Posem un mirall, és un fet que vas al fòrum, veus d'aquí una pantalla gegant, tires una cervella a sobre, vull dir, al final narrem uns fets objectius de què això passa. Exacte.

Aquest no sembla pas com la resta, espais nous, un carnet i el pan.

No, i la cançó Macrofestivals és això, vull dir, com diu l'Adrià, com tot romancer busca això, narrar aquests fets objectius, i és que realment aquests festivals, molts d'ells, dit pels seus promotors s'estan erigint amb alguna cosa més que no pas un festival de música. Ja et diuen, vine a gaudir d'una experiència. Vull dir, que sé, jo com a mal home, no nosaltres com a mal home.

Si vaig a un concert, vaig a un concert. I si vas a Mercat, vas a Mercat. Exacte.

Jo no vull una experiència, deixa'm en paus. I per tant, vull dir, que tacàvem concretament aquest model d'oci. D'oci musical o d'indústria musical. Però aviam, no sé, si ens hi volen, doncs ja ho farem petat.

A veure, és un fet que no anem a masses, però bueno, tampoc, no ho sé. Són l'Adrià Cortadellas i en

Telm Terrades, que ens han vingut a presentar aquest romancer tertera, aquest nou treball dels fetus. Agrair-vos que hagi vingut fins als estudis de Girona avui, que vagi molt bé, molta sort i que t'hi estiu. Moltes gràcies.

La ciutat de les disbauxes cremava com un feix de garbons. I a Girona les mirades eren plenes de temors. Si es complia la profecia hi hauria una lluna sagnant. Mai de tenebres en tres dies, monstres de foc amagats.

Rápida els temps ja s'acostava, desfilava amb el riunyà. Tothom dubtava si el rellastre sol seria l'endemà. Una gentada arrasadora pels carrers del Mercadal. Un processó lluit pesadosa feia anavisos veïnals. Fins demà!

Se estintulava una munió amb estigmas de les tenebres i d'eterna condemnació. Sant confort de l'agonia paladrinava fins la fi. Combrega, Girona, combrega un últim cop, que aquesta terra és parida de mort. La fred és negra i sonen els fagots, pregui, pregui tots els sacerdots.

Són els fetus que acabem d'escoltar a aquest La Fi del Món a Girona. I així acabem el Mans d'avui, diumenge. Esperem haver-vos fet companyia aquest darrer diumenge d'agost, haver-vos acostat un cap de setmana més a les festes, músiques i tradicions de la nostra cultura d'arrel. Tanquem, per tant, avui aquest cicle d'estiu del Mans. Ja hem estat amb la Dolors Joanola i en Quim Rullant a la direcció. Tanquem, per tant, temporada i ens acomiadem amb una sardana de Martimont, sensibilitat violeta amb la coble, la principal del Llobregat. Una coble que trobareu al Vendrell, al Baix Penedès, avui en Ballada, a partir de les 7 de la tarda. Que acabeu de passar un bon diumenge, que tingueu una molt bona setmana i que gaudiu, sobretot, de la cultura d'arrel. Si no falla res, ens retrobarem el proper cap de setmana aquí, una temporada més, al Mans, a Catalunya Ràdio, amb tota l'arrel a la Ràdio Nacional.

SENSE ÀUDIO PARLAT