Especial des del Festival Canalla! de Vic

Tot comença aquí, i no parlo de la ciutat dels Sants, ni de Catalunya Ràdio, ni del canvi d'hora. Tot comença, o hauria de començar, en aquest espai de llibertat infinita que anomenem infantesa. El repte és important, saber transmetre a la canalla que el valor de la lectura va molt més enllà de la història que explica un llibre. Perquè llegir no vol dir únicament de xifrar uns signes escrits al paper, llegir vol dir bàsicament interpretar. Llegir és adquirir les eines per entendre el món, què passa per fora i què ens passa per dins. I amb la comprensió lectora a l'UCI ens hem de conjurar des del primer dia per fer que la lectura, en el sentit més ampli, formi part del creixement.

Per això és tan important un festival com el que avui ens acull, el Festival Canalla de Vic, des d'on fem aquest programa, per celebrar la primera edició d'un certamen de tres dies consagrat a la literatura infantil i juvenil i a la il·lustració. Una festa col·lectiva amb signatures, espectacles, trobades professionals, més de 60 activitats. No us acabarà el programa amb una pila de noms ben interessants, alguns dels quals passaran ara mateix per aquests micròfons. Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Som-hi,

obrim saludant a tothom, ara, i al públic aquí present. Podem aplaudir per descomptat. Gràcies per ser-hi, gràcies també per descomptat a tota la gent que ens ha ajudat a fer aquest programa, la Paula Pairó de Comunicació, per descomptat a tot l'equip del Festival Canalla i tot l'estaf que és amplíssim, per descomptat també a l'equip de la ràdio, en Pep Casanovas, en Raúl Orgales, l'Helena Miquel, la Montse Rigo, la Marta Cristià i la Giselle Badia, i gràcies també a Gianni Rodari, que ens recorda amb aquest xivolo en fiore, que per fer qualsevol cosa ens cal bàsicament dos elements, que són poesia. I parlant de poesia i imaginació, saludem el Germán Machado. Gràcies. Perquè això és, vaja, heu parit un festival que té. Aquests dies aquí a Vic, passegis per on passegis, tot respira canalla, això és fascinant, no? La programació és ben potent, hi ha morals participatius, rap, poesia, titelles, contes, musicats, assignatures per descomptat. Com es gesta i com es pensa des del punt de vista també de continguts i de programació germà

en un festival com aquest? Mira, abans de respondre, dir que. Gràcies per portar el Rodari al. Perquè avui és l'aniversari, a més. Avui fa anys Rodari. Avui, 23 d'octubre, Rodari està fent 106, crec que són. Sí, pocs, perquè fa no gaire que em celebraven fer un programa pel centenari de Jan Rodari. Doncs és també un bon dia. A més, estic molt a gust d'estar aquí, que, bueno, ja estem amb un autor que ha il·lustrat a Rodari, també. Fora d'això, estic molt content de ser-hi, estic molt content que aquí hi hagi la ciutat que, com tu dius, avui, aquests dies, respiraran literatura infantil. I això, per a mi, és molt important, perquè és una aposta que fa molt de temps que fem aquí a la ciutat, que Vic es transformi, d'alguna manera, en un referent a nivell de país, a nivell més enllà, també, de la literatura infantil i juvenil. Hem treballat en aquesta direcció i per sort, de manera transversal, amb molts actors de la ciutat, amb el suport de l'Ajuntament i amb el suport també d'altres institucions, hem pogut convidar pràcticament tota la ciutat a posar la literatura infantil en el centre de la ciutat i a més amb una temàtica molt específica que és la canàlia. El nom de la Canàlia i el fil conductor d'aquest festival en particular que volien que fossin Canàlia. Doncs, per uns dies Vic serà una ciutat Canàlia.

Sí, canallesca també. Deixa'm saludar també l'Amaritxell Martí i en Xavier Salomó. Com esteu? Hola, bona tarda. Els pregoners oficials d'aquest Canàlia. És el primer pregó o ja ho aneu acumulat tot?

Com a paragó és el primer. Hem xerrat a llocs i en formats, però aquest no.

Un format diferent, no? I fa petxoca, també. Vaja, ja els coneixeu tant d'hem estimat i conegut i culpables alguns dels grans èxits de la literatura infantil i no tan infantil dels últims anys. Si pensem en els tícnics, en Michifú, en la casa de l'avi, en Sonakai. En fi, infatigables també en la recerca. M'agrada molt aquesta idea de no limitar-se, perquè a vegades, i ho sabeu, en la literatura infantil i juvenil, també en l'adulta, un es pot penjar d'un projecte o d'un format que funciona i anar repetint-se. I crec que el vostre és un cas, en aquest sentit, molt diferent, no sé si com a actitud també creativa, que us ve de gust explorar altres mons. De fet,

com que parim els projectes de zero, intentem no avorrir-nos amb ells. Per tant, és habitual amb nosaltres que arrenquis amb un llibre, després vulguis fer una altra cosa, després fas una sèrie, la sèrie funciona molt bé, llavors dius, ok, hem d'acabar aquesta sèrie ara. No podem deixar els actors a mitges. Però podria no acabar-la. Si una cosa funciona. No, l'acabarem.

Està bé, està bé. Pot acabar mal si no l'acaben, perquè els nanos no hi ha dia que no demanen el llibre del tícnic que estan corrent. Sí, normal.

Escolta'm, Germán, aquí hi ha dos dels convidats. Vaja, n'hi ha moltíssims. Jo no em podré dir tots els noms, però Maite Carranza, Susana Strasser, l'hem vist també per aquí, Òscar Julve, Miquel Desclot. Coupons Fortuny, Marta Altés, Sebastià Serri. La il·lustració. És que són primeres espases tot. Això és una cosa que algú que no estigui avasat al món de l'infantil, juvenil i la il·lustració, que passi per Ubica aquests dies, perquè trobarà algunes de les coses millors que es poden llegir i gaudir en forma de llibre.

Per sort, a Catalunya tenim molt bons autors. Tenim autors que fan llibres molt potents. I sí que és cert que hem intentat convidar al referent de l'àmbit del llibre infantil i juvenil a participar en la gira en aquests dies. Intentem també que hi hagi gent relativament desconeguda o més jove o que està fent els primers passos en el món del llibre infantil. Però sí que és cert que hem volgut que A més, són autors que ja han vingut a la ciutat, que ja són amics, que ens interessa que estiguin presents, que la ciutat els coneix. Fer un festival d'aquest tipus és una bona instància perquè els lectors infantils i juvenils es puguin trobar amb els autors. Que puguem tenir un cara a cara, creuar dos paraules, signar un llibre. Hem convidat els autors que, des de la nostra experiència en la ciutat, són coneguts i pensem que també atreuran al públic.

I ara que també aquests dies servirà, si encara li queda algú aquest tòpic al cap, per trencar la idea que els joves o els infants no llegeixen o no tan com ens agradaria, vosaltres que fa anys que teniu contacte amb lectors menuts, sabeu que això no és ben bé així però sempre hi ha una franja, no? Si no, la comprensió lectora o els índexs o els informes PISA no sortiran com surten, on la cosa no acaba de. On hem d'incidir? Què passa? En quin punt això es trenca, Xavier Meritxell?

Jo tinc clar que en la primera baula és l'oralitat. Si t'ho has dit, no? La comprensió lectora està a l'UCI, jo diria l'expressió oral o l'oralitat està pal·liatius. És a dir, és un problema greu que tenim de. Enraonar, de parlar, de que tu arribis a casa i algú et digui alguna cosa. No només, com estàs, com ha anat? Bé, si això és, estem diguem-ne en un moment realment greu, no? Pel que fa a la comunicació de l'oralitat. Abans teníem una àvia, una padrina, algú que et deia, t'explicava alguna cosa, o et deia una frase feta, qualsevol, una cantarella, una cançó. Tampoc cantem massa, és a dir, abans al pati. Jo recordo saltàvem a la corda i cantàvem cançons. I això ara ho has de fer amb música expressament, una estona per cantar, una estona pels rodolins. No flueix de manera natural, aquest és el problema.

Sou convidats a participar cantant, moixaines, rondalles, el que vulgueu, perquè és veritat que és la primera literatura oral, malgrat que és un oxímoron, parlar literatura oral, perquè literatura, com el seu nom indica, és el que queda fixat en la lletra. Però és importantíssim, també està contemplant el festival, l'oralitat.

Sí, sí, tenim diferents espectacles de narració oral, per diferents edats, i sí que estic d'acord amb el que diu la Meritxell, que falta aquesta conversació. No només tenim espectacles, també tenim, i em semblava important fer-ho, la possibilitat de fer, per exemple, a partir d'una pel·lícula que s'ha exhibit en el Festival Protesta fa uns dies, vindrà la Maite Carranza i tindrà una conversació amb els que hagin pogut llegir la seva novel·la i veure com s'ha traslladat a un altre llenguatge, que és el cinematogràfic. Em semblava que aquesta instància de conversació, que la fem molt, la fem en els clubs de lectura, que està molt present entre nanos també, i que intentem promoure-la molt, sí que estigui present en el festival. Però estic d'acord en que hi ha un dèficit. Jo l'altre dia parlava que hi ha problemes molt seriosos a nivell d'infància, que s'han de treballar més enllà de si som lectors o no som lectors. Y creo que ya lo ha dicho muy bien, esta idea de que también falta poder conversar, poder filar un discurso, dirlo de alguna manera.

¿En quin punt diríeu que es nota més i que capteu l'entusiasme dels nanos i nanes quan aneu també per escoles o per llocs així? Perquè sempre és la temàtica, és el tema, és el dibuix, és un personatge que els atrau, on els enganxem? És.

Realment és complicat d'explicar, tampoc no ho sé exactament. Jo què sí que puc dir-te és que quan treballo amb la Meritxell. Al llarg de l'any tens moltes idees, pots tenir moltes, però és que poden tenir forma de llibre. Però quan jo, per exemple, li envio un mail a la Txell, perquè treballem al mateix espai junts però estem d'esquena, ens envien mails per no molestar-nos, per estar en silenci, i li envio un correu electrònic amb una proposta, llavors ella em torna a contestar. I jo li faig un dibuix, li torno a enviar, i si sento que ella riu, penso, estem anant, aquest és el camí, saps? En general, si els dos ens ho passem bé, perquè hi ha hagut propostes que potser m'ha fet la Maritxell, i jo una mica m'ha de sentir a gust, i al revés, però quan els dos ens entrem, acostumen a ser els llibres que veiem després, que com abans el Germán m'explicava, Els nens es tornen bojos, saps? Quan els dos estem vibrant amb la mateixa sintonia i després els lectors realment és que veus que s'entusiasmen amb rialles i enganxats en el llibre i que el porten a l'escola i que el comparteixen, com deies abans, Germán. I passen coses màgiques.

A més a més, com si no tinguéssim prou feina, en Xavier i la Meritxell a aquesta època sempre reobren un restaurant, que és l'Espàrrec Pudent, que jo us recomano molt perquè allà hi té lloc un sopar meravellós, potser el sopar més estimat de Halloween des de fa gairebé 10 anys, aquest sopar de por.

Sí, aquest sopar de por és una cosa tan absurda, com que un dia el Xavi diu, vull fer alguna cosa amb el sopar aquell de l'Indiana Jones, no? I el temple maleït. I el temple maleït, no? I una cosa repugnant, no?

Una sopa de cervells, allò que surten. Exacte. Les campanes, quan aixequen les campanes. Sí, sí, sí. Correcte. Duríssim, aquell moment.

I jo vaig dir, d'acord, t'ho compro, si això es pot fer una mica elegant. Per això hi ha tota aquella literatura més fineta de carta de restaurant i tot això. Però bé, el fàstic hi és.

La tipografia a la italiana, tot està presentat amb molta elegància. De fet, l'editor original era francès. Llavors, a la Txellu va escriure en francès, de fet, el sopar de podi. I recorda quan va ser el director d'art, Francesc, que va decidir, per exemple, quin tipus de tipografia escolliríem per llegir un menú de cada monstre. Sí, sí, un menú amb solapes I

aquí hi ha un tema que, Germán, el tema aquest de dir, no ens hem tallat gens per posar, presentar, posar en escena aquests plats, i a la gent no li ha semblat tampoc res de l'altre món. És a dir, que ens fa por recuperar una mica l'èxit, que és també, clar. Cada vegada anem perdent llançols amb el tema, també, que no pots. Els mestres diuen, és que segons què, no puc recomanar-ho, perquè no hi arribem, ens falta molt de vocabulari.

Xavier i la Mergel ens han donat de regal un subgènere en la literatura infantil que és el terror cookie. Jo sempre el faig servir sobretot per convèncer els pares, perquè els nens els volen comprar, no tenen cap duda que aquest és el llibre que volen, però els pares són més reticents. I a vegades ens passa, que a nosaltres ens preocupa molt a la llibreria, sobretot el veient, que els pares intenten desestimular en els nens la compra d'alguns llibres. I fan com una feina, és una exigència, els han de convèncer, i al nen no hi ha manera, no, jo vull aquest i ja està. I bueno, aquests són d'aquest tipus de llibres que sí que rendeixen molt. Per a nosaltres això és genial, inclús jo crec que en el llibre del sopar de porc hi ha un personatge que jo crec que és la canalla presència, que és el nen que surt al final. O sigui, si hi ha un llibre canalla,

que acaba demanant macarrons i pizza i tot el menú infantil prototípic que un pot tenir al cap és el que trobem a l'última pàgina. Abans d'acabar, perquè sé que tots tres teniu coses per fer importants, no sé si hi ha algun detall del pregó que pugueu compartir amb Ciutat Marac d'abans de. Només puc dir una paraula. Black Rock. Molt bé, doncs, Black Rock, Xavier, alguna aportació més de seguir el misteri? Si això és un joc, Black Rock, l'endemini I un pregó de por. I un pregó de por, fantàstic. Doncs amb aquests dos conceptes ens quedem. Germán, al marge de tot el que hem dit abans i de les exposicions ad hoc, propostes educatives, poesia rap, jornades professionals, i sé que és molt difícil la pregunta que et faré, però si algú diu només tinc dues hores per passar per Vic aquest cap de setmana, què no es poden perdre?

Bueno, la presència de Susan Strasser a la ciutat és molt important, jo crec que és la primera vegada que ja visita la ciutat, és una autora de referència, també entre els que encara no són lectors o prelectors, és molt difícil de dir què és això, però és la primera infància, això és una activitat molt important. Recordem quan. Sí, dissabte al matí, a la primera hora del matí, a les 10, 10.30, no me recordo a hores, 10 o 10.30, la tindrem aquí a Casa Ricard. I una altra activitat que jo recomano molt també és la radiocanàlia, o sigui, que farà competència a ti, perquè són nanos joves, molt jovenets, que faran entrevistes als autors. Per nosaltres és un concepte molt important que si és un festival canàgia per la canàgia, la canàgia sigui protagonista i puguin fer-los una mica. Bueno, de encarar-se amb els autors.

Perfecte, doncs no ens ho perdrem. Germán, Meritxell, Xavier, moltes gràcies per molts anys. Que vagi bé.

Escribevo cuore con la Q, cuaderno con la C, cuando ero piccolino così. Sui banchi della prima B, con te mio dolce amor, vorrei tornare per cantare ancora. Auli, ule, se ti piace questo bel gioco? Vieni bambina, giochiamo un poco, tu li lembrem blu, se tu vinci baci me. Auli.

Som-hi, seguim a Ciutat Maragda, a la Rambla del Bisbat. Tal vegada també acústicament us l'heu percebut, eh? Per tant, hi ha alguns també camions i coses que passen per aquí. A la vora teníem també un concert motivadíssim, amb tot de canalla, aquí al costat, amb la Sílvia Dolors i la Txell Ball. Ara, com esteu? Hola, molt bé. Gràcies i benvingudes al programa. Tina Vallès, què tal? Molt bé, molt contenta de veure't a Vic. Ben retrobada, igualment. Esther Montaner i Àlia Fartasi, com esteu? Hola, molt bé. Aviam, si ho dic bé, l'Esther i l'Àlia són de la Biblioteca Pilarín Vallès, de l'àrea infantil, la Tina ja la coneixeu, escriptora, divulgadora cultural, correctora, filòloga, i la Txell i la Sílvia, dues de les culpables d'aquest festival magnífic. La Nora Bona fa. Potser set mesos que ens vam trobar en un lloc fantàstic com és Bologna i em vau explicar el projecte d'aquest Festival Canalla. Me'l vaig imaginar molt bé, però és molt millor en la realitat del que m'imaginava. En molts sentits. De manera que l'enhorabona. És molt bonic comprovar. Que alguna forma aquests dies vi que és la Bologna catalana, quan vas passejant amunt i avall i et trobes que vibra, tota la ciutat vibra el canalla, no? Hi ha activitats a tot arreu. Abans passava per allà que hi havia la Masterclass en Conrad Roset, en fi, a cada racó pots trobar de divendres a diumenge un fragment de literatura en un sentit molt ampli, molt ben declinada, de manera que, bé, una mica com el Germán li preguntava, no?, ¿Des d'on surt això, com es pareix, com s'arriba aquest octubre, que és la primera edició, però vaja, la primera de moltes, no? Per tant, una cita consolidada.

Esperem-ho, que sigui la primera de moltes, si més no hi ha molta il·lusió dipositada. Hi ha moltes persones involucrades, moltes entitats que també se l'han fet seva, i que va començar, doncs, això amb una aposta des d'aquesta ciutat que té 11 llibreries, que és una de les ciutats amb més llibreries d'Europa, Una ciutat que té una biblioteca amb 2.000 usuaris diaris, una ciutat que té una escola d'art, una ciutat que té una ninotaire com la Pilarín Vallés. S'han sumat molts ingredients com perquè sortís aquesta proposta que hem vist que faltava en el sector perquè també ha respost molt bé i estem molt contents d'avui inaugurar-la.

Una biblioteca de referència, Vic Ilustre, la universitat, i a EUMU, és a dir, realment són molts elements que feien que tingués tot el sentit del món que fos a Vic.

Exacte, i també potser hi afegiria també l'escenari natural que té aquesta ciutat, que es celebra tot amb un eix, diguem-li, preciós, i que acompanya molt bé en el que és l'escenografia que es desenvolupi tot el festival. Vull dir que. No, no, totalment.

I un altre encert, pel meu entendre, és que a vegades es fa molta èmfasi en la part només creativa o quan vas. Hi ha algunes fires que, bàsicament, consisteixen en casetes, assignatures, que, per descomptat, de sèrie és l'ADN. Sense els creadors no fem res. Però també hi ha una dimensió artística, veiem murals a tot arreu, pedagògica, jornades professionals, que no són fàcils de trobar, no? I que hi hagi aquest tipus de debats i de i de compartir persones potser del sector que no sempre tenen el lloc ni l'estona per trobar-se i és un bon espai fèrtil perquè surtin i surgeixin coses.

Sí, sí, sí. A més, en el sentit també de trobar-nos tots els del sector també aquí. Hem fet un dinar on hi havia totes les cares de la literatura infantil i juvenil. Ah, sí? Hi éreu totes? Hi éreu? Bueno, jo crec que sí, no? Home, tots no, evidentment, però vull dir que hi havia una alta representació i realment era un goig també. Retrobar-nos amb tota la gent i intercanviar també pares, experiències i coses. Vull dir que aquesta part també d'anar-nos trobant en aquests actes també és important pels creadors que normalment estem sols a casa escrivint o il·lustrant.

Ha sortit alguna idea disruptiva o alguna cosa que. No t'ho penso explicar. Jo tenia moltes ganes de preguntar-t'ho. Però la Tina Vallès ha participat avui en un debat, en una jornada molt xula, amb un títol fascinant que es diu "Dels boscos foscos, els camins sense llop". Que és una mica aquesta idea, i el títol la indica, de fins a quin punt la correcció política ha malmès una bona part del que abans era la literatura infantil. I l'autocensura, per descomptat, i altres elements.

Sí, és una xerrada que hem fet amb la Marta Altés, l'autora i il·lustradora Marta Altés, i l'Ariadna Schiloni, editora i autora també, i el Marc Calabart com a moderador. I la veritat és que ha sigut molt interessant perquè cadascuna de nosaltres ho hem tocat des d'una banda diferent. I després hem fet bastant de debat sobre aquest tema perquè realment el tema de la sobreprotecció i de l'endolciment de cert tipus de títols, no tots, evidentment, i la veritat és que la majoria de llibres que corren per aquí avui i aquest cap de setmana no són precisament d'aquest camí, però sí que és veritat que hi ha una certa tendència a fer una literatura molt bonista i d'un nivell també molt baix en molts sentits per arribar a tothom i vendre-hi prou.

No et preguntaré per quin títol exemplifica millor això que estàs dient. No, no m'ho facis. No, clar que no. Però és veritat que és un dels mals. A més, tu ja saps quins són aquests. N'hem parlat altres vegades. Ester, àlia, l'editor infantil, sense les biblioteques no s'entén. Jo és dels espais que. Més transito i m'entusiasmen per moltes raons. La Pilarín Vallès jo crec que és una instal·lació privilegiada des d'aquest punt de vista. Si algú no la coneix en aquest país, que corri a conèixer aquesta biblioteca, perquè val molt la pena, en molts sentits, tenir unes instal·lacions importants, també l'àrea o l'espai de la literatura infantil, amb aquell, no sé si dir-ne escenari, escales de fusta. Tot allò és un privilegi, no? I suposo que és repetidament usat i que el feu servir, és actiu.

Bueno, tenim una sala infantil molt gran, molt bonica, i sí, les grades és com el cor de la biblioteca, de la sala infantil, i és on també programem totes les sessions de narració oral.

El que diré ara, que no s'entengui com una crítica, perquè entre altres coses aquí no gaire esperem el Conrad Roset i amb tot el meu amor pels videojocs. Però jo sempre he pensat que la Pilarín Vallès forma part d'un concepte de biblioteques que a mi m'interessa molt, que té totes les virtuts menys una, no s'hauria de dir biblioteca, és un centre cultural, perquè té moltes altres coses. Per exemple, té un espai de videojocs magnífic. I el que pregunto és. Oi que, potser em direu que no, però la sala infantil encara es preserva aquesta idea de canalla que ve a llegir, a tocar llibres en paper, o tot s'hi barreja i benvinguda sigui la barreja?

No, no, barreja total. Entesos. Amb què es barreja? Aviam. O sigui, des del principi que es va pensar la biblioteca ja es va dir que no és una biblioteca, sinó que és més que una biblioteca. En positiu, eh? Sí, en positiu, en positiu. Que el logo era més que una biblioteca, no? I exactament, o sigui, a la sala infantil hi passen moltes coses, o sigui. La gent que ve, famílies que vénen amb nens, nens que vénen sols a llegir, a fer deures, tenim els tenim jocs de taula, tenim activitats a l'hora del conte, tenim també els videojocs, també els videojocs que formem part del projecte de ficció en joc de la Diputació de Barcelona i moltes visites escolars, moltes visites escolars. Cada dia passen moltes coses.

Hi ha una cosa que m'ha agradat també comprovar de les diferències. Per descomptat, si aneu a la part infantil de la lluita capillana, hi ha molt de la seva obra gràfica allà representada, però també hi ha un cartell amb una cosa molt famosa, que és el llistat que ha fet Jenny Rodari sobre les nou maneres d'ensenyar als nens a odiar la lectura. Alguns són molt coneguts, els tenim claríssims, obligar-los a llegir, això ja sabem que no, però, per exemple, hi ha un apartat que diu no oferir prou varietat. I la pregunta que és compartida és si això ho estem fent bé, és a dir, si hi ha prou varietat en l'oferta de la dictadura infantil i juvenil i, per tant, l'èmfasi s'ha de fer en la mediació per saber-la trobar o per saber trobar el títol adequat? Fas cara d'aquella pregunta complicada.

La pregunta és si ho està fent bé qui? Les biblioteques i llibreries o el sector editorial? Endavant. Jo em trio el sector editorial i et dic que no, que no ho estem fent bé. Que s'està començant a fer coses, però que com que la majoria d'editorials, sobretot si publicen en català, depenen molt de pressupost, de subvenció, de tota una sèrie de coses, doncs també hi ha menys possibilitat d'arriscar amb segons què. I llavors es tendeix molt a publicar coses que ja saps que funcionaran. I les coses que normalment saps que funcionaran no solen ser mai diferents o arriscades, o no solen aportar gaire varietat en general. Estic generalitzant molt, perquè hi ha de tot i per sort hi ha també. Sorpreses i coses boniques a tot arreu però és una feina que demana molt d'esforç la d'editar i editar literatura infantil i fer-ho bé demana molt d'esforç i els grans grups aquest esforç no necessiten fer-lo gaire perquè ja tenen els seus mecanismes comercials i les editorials petites. No poden fer tots els papers de l'AUCA, i aleshores n'hi ha que posen més èmfasi en la part creativa, en la part productiva, en com queda el llibre, d'altres que posen més èmfasi en la part de promoció, però jo crec que encara ens falta varietat, tot i que ara, per exemple, hi ha tota una. Tot un corrent de no ficció, d'àlbum de no ficció, de coneixements, però amb un afegit de ficció, és a dir, no coneixement estricte, sinó que es ficciona el coneixement. Hi ha una sèrie d'híbrids que estan sortint ara, gràcies a segells que arrisquen, que són molt interessants i que espero que vagin marcant tendència, perquè aquesta mena de varietat és la que interessa, perquè no tothom vol llegir només històries i narracions, com els adults, que a vegades llegim assaig o altres coses.

Alia i Ester, vosaltres què feu? Des de la biblioteca

Alia i Ester, vosaltres què feu? Des de la biblioteca sí que ens mirem molt els llibres i sí que no podem. De vegades sí que friem censura i diem això, però hem de poder oferir tot. Però sí que tenim una línia, tant l'Alia com jo, molt clara, de fer, d'acostar la canalla, llibres diferents. Sí que has de tenir, poder, un diari de la penjada, però també oferir tota una. És que hi ha molts llibres molt interessants. És clar, depèn quina edat hi ha molt l'altura de sociabilització, no? Que si el meu company llegeix l'Stilton, l'altre també. Ostres! Tens l'Stilton, però de mica en mica els has d'anar i dius, va, agafa aquest, prova aquest. Els donem altres opcions. Els donem altres opcions. Els clubs de lectura ens ajuden molt. Ara la biblioteca que tenim. Fem una pila, d'adults en fem una pila. I d'infantil vam començar amb segon i de primària, 7-8 anys, i vam pujant i ara tenim segon de primària, tercer, quart i cinquè. Aquí sí que ajuda molt a proposar lectures, a fer la conversa, És que hi ha molta feina i també hi ha el paper de l'adult, que de vegades també l'has de. Sí, sí, això. De vegades el nen tria, eh? I tria molt bé. I la mare vols dir? Sí, sí. I de ser ja una línia que a nosaltres ja ens costa molt de certa literatura molt més comercial, els youtubers, tot això. Sí que. D'aquests no en tenim. No, no, Carolina. D'aquests no en tenim.

No en tenim. Bé, bé.

Ben fet. Escolteu, el Fil Conductor, ens ho contava amb en Germán, clar, és el mateix que el nom del festival. Aquest any el Fil Conductor és la canalla, que m'imagino que d'alguna forma ho serà més o menys cada any, però us agradaria també trobar un tema que representés, un tema per aigües, per cada edició del festival.

Bueno, de moment hem estat tan capficats amb la primera edició del festival que no hem pensat en les següents. Diguem-ne que això és una feina que farem a partir de dilluns i que ara ens hem centrat en que aquesta primera edició fos el que està sent. I sí que ens agradaria com tematitzar-ho, però no hem pensat encara en quin format ni en quin tema.

Però, de moment, la part també interessant és la diversitat d'això que dèiem, no? Literatura oral, morals, gràfiques, espectacles, contacontes.

Sí que teníem clar això, no?, que tant la part del sector de la literatura com el de la il·lustració hi havien de ser molt presents. Això ens ha ajudat tota la programació que hi ha d'Enen des de Vicilustre, amb totes les jornades que han fet pels il·lustradors. Vull dir que hem aconseguit fer com un mix que han sortit aquestes dues parts molt ben representades.

De fet, al festival, com que hi ha hagut molta activitat i molta oferta i molta proposta per entendre'ns, sí que quan l'estàvem, diguem-li, començant, em va dir, epa, aquí cal organitzar-nos un xic. I s'han marcat diferents eixos de treball, ja l'eix del Canalla, però, que abarca tot el que és la jornada professional que hi ha hagut avui al matí a la Biblioteca Pilarina amb aquesta magnífica taula rodona, Hi ha hagut la part d'il·lustració, amb Vic Ilustre, i llavors hi ha hagut l'eix Canalla-Duca, que aquest jo també m'agradaria posar-hi un cert accent, en el sentit que un festival és interessant, però aquí també es treballa pel foment de la lectura, i en aquest cas es treballa amb un projecte que deixi una mica la llavor. Que perduri la motivació lectora, tota buscada, diguem-li, en el Canalla Duca, que s'han fet diferents projectes, algun adreçat al que és a primària, a nanos de primer i segon, sobretot, s'ha enfocat, l'altre, sobretot, a segon de secundària, a segon d'ESO, que també ha sigut molt divertit, avui ho hem pogut escoltar amb el rap i poesia, I llavors hi ha hagut el Canalla Programació, que és aquest munt d'activitats adreçades a les famílies perquè gaudim i ho disfrutem tots amb la canalla.

Diferents formes també de costar, també la paraula poètica que a vegades pot costar més i que la música ha donat mostres de fa molts anys que té aquesta capacitat d'arribar a aquestes franges potser d'institut, on a vegades produeix la desconexió, que abans també ho parlàvem amb la Meritxell i el Xavier. En quin moment això es torça? Perquè estem d'acord. De combatre tots aquí el tòpic aquest de que no, és que no es llegeix. Tot present la canalla és un àmbit ben representat, però en algun moment per allà hi ha algun punt de pèrdua que hem de saber redreçar. Suposo que també la part educativa o pedagògica. Ha mirat de buscar les eines. No sé si preguntar-te si han trobat cap solució o s'està treballant en la matèria. És difícil, no, Tina?

És molt difícil contestar això, però també m'agradaria trencar una llança a favor dels adolescents que no llegeixen, perquè tampoc és del tot cert. No, no, no, que no llegeixin. La clau està en fer-los lectors abans i llavors quan travessen aquest desert que és l'adolescència en què tot és un cristo i a més a més a sobre els que arriben a batxillerat i tot això tenen tot aquell allau d'informació, de lectures, de pressió, de tal. En aquella època, evidentment, no llegeixen res que no sigui per estudiar, per exemple, per posar un tipus d'alumne concret que seria més aquest perfil lector, a priori, evidentment, i generalitzant molt. Però si han estat lectors. Quan tornin a tenir temps per dedicar-se a la lectura, ho tornaran a fer. Per tant, l'important és començar. És a dir, per això és tan important la literatura infantil, perquè és la porta d'entrada. Difícilment algú que no ha llegit de petit agafarà els llibres d'adult. Pot passar, però poques vegades. Aleshores, el que s'ha de fer és això, és que els llibres formin part de la seva vida des del moment que neixen. Que vagin a la biblioteca, que vagin a la llibreria, que parlin amb els bibliotecaris i bibliotecàries, que parlin amb els llibreters, que vegin varietat, que deixin llibres a mitges, que remenin. Que els llibres que tenen a casa se'ls mirin més d'una vegada i es belluguin per diferents llocs de casa. És a dir, tocar llibres constantment perquè acabi sent una cosa habitual i que només en aquella època en què la vida els sobrepassa i no llegeixen com nosaltres creiem que hauríem de llegir, que també n'hauríem de parlar d'això i si nosaltres estem complint amb el que els demanem a ells, també n'hauríem de parlar. Però llavors, després, quan tornin a reconectar-se, tornaran a llegir, segur,

Canta i somriu. Som-hi, canta i somriu amb

Ciutat Maroc des de Vic, el Festival Canalla i amb Xescu Boix, també, que d'arribar a la Canalla en sabia moltíssim. Elia, Ester, esteu fent també que sí amb el cap reivindicant a la tina.

Sí, volia fer una reivindicació, que em sembla que totes compartireu amb mi. Sí que la biblioteca pública és un lloc molt accessible i democràtic, tothom ho té a l'abast, però no tots els nens. Entren i entraran en una biblioteca pública. I sí que és molt important apostar i de valent amb la biblioteca escolar. Un nen, sí o sí, anirà a l'escola. I sí o sí ha de tenir en aquest entorn una biblioteca ben dotada, amb recursos i professionals.

És una de les grans reivindicacions que fa anys que estem fent, no? Sí, sí. I que cal continuar fent, perquè malgrat que surten tots els programes oficials.

Sí, és que fem plans de, perdó, de nacionals de la lectura i coses d'aquestes, dius, és que la solució per la comprensió lectora, per l'esperit crític, per tantes coses, passa per introduir els llibres amb criteri i coneixement dins de les escoles per mitjà de la biblioteca escolar amb bibliotecari amb càrrec i souit, o sigui, tot el pac complet, sisplau.

No una sala amb llibres. No, no. De la mateixa manera que al matí comentaves que amb els estudis de filologia no s'estudien prou els. No, prou no, gens. Gens. També amb les formacions de mestre manca molta educació literària i de.

Clar, és que als mestres els donen l'assignatura de didàctica de la literatura. Sense haver estudiat literatura, o sigui, directament didàctica de la literatura. No sé, parlem-ne també d'això, no? Però és l'únic lloc on es parlarà de literatura infantil, és l'únic entorn universitari on es parla de literatura infantil, és a didàctica de la literatura, gairebé, com aquell qui diu. A les facultats de filologia, no. Això també va en detriment del prestigi de la literatura infantil.

És la casa per la teulada, no?, una mica. Sí, sí. Jo, de totes maneres, recomano, ara ja posats a recomanar, que aquest matí, fa una estona en parlàvem amb en Xavier i la Mari Txell, a la biblioteca infantil, justament, hi ha tota una selecció de títols, entre els quals els pòscits, El senyor no hi soc. Ai, gràcies. Sí, de la Tina Vallès. I qui no el tingui al cap, no el tingui present i ni l'hagi llegit, Les cartes imprevistes, amb la Mercè Galí a la il·lustració. És un llibre que, vaja, us recomano sobretot per no tornar a veure els objectes a casa que ens envolten en el nostre món domèstic de la mateixa manera. Mai, ni una cullera, ni absolutament res. I que demostra, i ho dic molt sincerament, una cosa que jo a vegades trobo faltant en la literatura infantil, juvenil i adulta, i és la imaginació. Això que dèiem de rodar ja a l'inici, no? Perquè avui en dia una altra pràctica reprobable és fer llibres per treballar coses i que tinguin un correlat amb la realitat i per treballar problemes i salut mental, tot això està molt bé, però no podem fabricar llibres com qui fabrica manuals i sobretot no podem bandejar una eina tan fonamental pel sistema emocional i l'aparell cognitiu com és la imaginació, que hauria de ser l'ADN de la literatura i en canvi no sempre es troba, no?

No, no sempre, queda molt malament, ara que ho digui jo després de l'ensebonada que m'acabes de fer, però sí, és important alimentar la imaginació i per tant començar també amb els més petits en aquest sentit i d'incentivar, és a dir, potser també és una idea bona la d'acostar-los a la lectura a través de l'escriptura. També treballar el tema de l'escriptura a l'aula i provocar que a partir d'una lectura s'inventin nous finals, noves opcions. En el cas de les cartes, m'està passant bastant que vaig a les escoles i fan noves cartes de nous objectes. Això és útil, perquè llavors és quan comences a entendre també què és el que has llegit i com es fa i. Bueno, ja està.

Sí. Totalment, totalment d'acord. Sílvia i Txell, l'enhorabona un cop més per aquest Canalla, per aquest festival que, insisteixo jo, ara complirà Vic cada mes d'octubre, de manera que aquí serem per celebrar-ho i per continuar. Elia Ester, gràcies de debò per la feina de biblioteca tan important i tan necessària. Tina Vallès, fins la propera.

Gràcies. Fins la propera, gràcies. Gràcies.

C'è un misterio in ogni giorno che comincia Dopo una notte che finisce Io non ho mai capito Di che cosa sono fatte le conchiglie E come fanno ad arrivare.

Som-hi, que Lucho Corsi ens pregunta que serem de grans. No sé que serem de grans. Jo fa molts anys que faig aquest programa, fa 10 anys que fem aquest programa i gairebé mai em poso nerviós, però estic emocionat. Pilarín Vallès, benvinguda.

Que bé, és que és un dia emocionant, eh? Veure tanta gent que sap tantes coses dels llibres, dels nens i de tot plegat. I que l'atenció que ens esteu parant als mitjans, això també penso que és molt bo per aquesta primera fira que la ciutat ha organitzat sobre aquest tema.

Sí, sí. Ja dic, estic molt emocionat perquè vinc de. Vaja, jo crec que molts dels lectors que ens hem format en aquesta meravella que és la imaginació, la lectura, la literatura i l'art, hem passat pels teus dibuixos. De manera que tots en tenim, vaja, al cap. Un dels records que tinc d'un dels llibres d'en Sebastià Sorribes, la cinquena gràcia de Coll Palat, que vaig disfrutar moltíssim, evidentment, també era pels dibuixos de la Pilarín Vallès. Vinc de la biblioteca que porta el teu nom. Hi ha un premi que porta el teu nom. De premis, la Pilar Imaia s'entén moltíssim. Un dels últims, la medalla d'honor, si ho dic bé, del Parlament de Catalunya, oi?

Sí, sí. Aquest mes d'octubre. Si Déu vol, el dia 29, si no es desdiuen d'aquí cap allà.

Jo diria que no. Es desdiuen. Jo diria que no, jo diria que no. Però fa patxoca aquest espai que, a més a més, ara ho dèiem, no?, la ciutat de Vic, aquests dies plena de murals, també, mig país, o tot el país és ple de.

Fa il·lusió, eh? Fa il·lusió veure la vitalitat del tema i té com una variant d'espais i de circumstàncies que el fa molt interessant.

Sí, sí, i a més a més, la part aquesta didàctica, pedagògica, creativa, artística, literària, d'art, jo ho deia, d'allà on vinc, diguem-ne, fa no gaire, s'ha incorporat a Vilanova i la Geltrú un mural amb les imatges i els personatges de Pilarín Vallès.

Sí, això és un pla per fer-ne 100. Sí, sí. En tenim més de 70. Jo no sé si arribaré, perquè sóc molt gran, però mira, els 70 que tenim, els tenim.

Però és bonic recórrer Catalunya i veure els teus dibuixos estampats a tot arreu, no?

Ha sigut per mi molt bonic, perquè és anar analitzant totes les coses bones, festives, i de la gent passar-s'ho bé, perquè passar-nos-ho malament ja sabem de què va. És bo veure l'hora de passar-s'ho bé.

Abans Lutxo Corsi ens preguntava què volíem ser de grans. Tu sempre has tingut clar que això de dibuixar anava amb tu?

Que no sé fer res més. Soc molt dolenta en tots els altres aspectes, molt. Molt dolentota. I llavors m'he hagut d'agafar amb això del dibuix, que això, mira, semblava que m'anava sortint bé, i jo vinc a insistir, vinc a insistir. Esclar. A vegades els dic als nens, si després de 60 anys de professió no n'he pres una mica, és que sóc tonta del

cap. Jo crec que de professió i d'anys i que et seguim, mira, ara s'incorpora també amb nosaltres el Conrad Roset,

què tal? Hola, què tal? Primer de tot, disculpes que arribo tard. No, què dius? Em fa molta vergonya, però res.

Mira, fins que no acabi el programa, mai no és tard. Per tant, benvingut, il·lustrador, vaja, el coneixeu, artista, tocat per les muses, exposat a mig món, cofundador també de Nova d'Estudios, si ho dic bé, i artista al darrere de joies del videojoc com són Gris i Neva. Premi Nacional de Cultura del 2024. I em preguntava, Conrad, si havíeu coincidit amb la Pilar, si us coneixeu. Mai, mira. Tu sí que la coneixes amb ella,

jo deia, ens hem format tots com a actors. Qui no coneix la Pilarín, clar, jo la conec des de. No sabria dir l'edat, però bueno, des del zoo d'en Pitus directament, no? Que tindria 7, 8 anys, mira com el meu fill gran. Sí, sí, abans que hem estat dinant plegats, que ens hem fet una foto amb ella i amb la Roser Capdeguida i altres il·lustradors de la meva generació, que ho deia, perquè és. Són dues eminències de la il·lustració catalana.

Nosaltres coneixíem professionalment, però avui heu tingut aquesta xerrada i per nosaltres, no et pensis, també hem après coses. Que bé, m'alegro molt.

Això tracta una mica d'aquest tipus de xerrades, de descobrir formes de treballar de diferents generacions, diferents artistes, i m'alegro, m'alegro que d'aquí puc ensenyar certes coses. Què és el que més et sorprèn,

Pilarín, de les noves formades, aquests nous talents de la il·lustració de l'art? La quantitat de talent.

Hi ha una quantitat de talent formidable. Estic d'acord, eh? A Catalunya. No som la primera potència mundial en futbolistes i a vegades n'hem d'agafar algun de fora. Però d'il·lustradors ens en sobren. I a vegades no els coneixem sent boníssims perquè han fet molt la seva carrera a l'estranger. I a vegades per això no ens sonen tant a les orelles. Però. Tot això existeix. Estic d'acord.

Sí que és veritat que. De fet, hi ha gent que. Avui m'han comentat que he fet una xerrada i m'han dit, ostres, havia jugat al teu joc però no sabia que eres català, no sabia que eres d'aquí. Sí, passa això. Clar, perquè el joc al final es ven de forma internacional. De fet. A Espanya és el nou país on més venem, venem molt més altres països. A Turquia venem més, per exemple, o, evidentment, als Estats Units, a Xina, i països amb molta població. Però molta gent no sap que som d'aquí, i hi estic d'acord. Crec que tenim molt, molt, molt de talent. A Catalunya hi ha molt talent. Jo conec molts il·lustrators, molts artistes molt bons, i molta gent, de fet, no sap ni que som catalans. Crec que hi ha molt talent aquí, estic d'acord.

Tothom que pugui que baixi a l'exposició. Hi ha 80 il·lustradors. Però encara n'han quedat a fora, eh? L'any que ve n'hem de fer venir encara més.

Sí, sí, la Lliga d'Il·lustració a Catalunya és impressionant. Quan surts a fora, a més a més, fa poc que veure que és valorat, és coneguda, aquesta cosa ja és celebrada. Hi ha, per posar també semblances i diferències entre l'obra de tots dos, jo la sensació a vegades amb els dibuixos de la Pilarín Vallès és que. És un món fins i tot en els llibres històrics, perquè tu has escrit la història de totes les viles d'aquest país, pràcticament la petita història de I a partir d'aquí pots trobar molts dels pobles i ciutats d'aquest nostre país. I com que tenen aquest posat, que sempre els personatges, les galtes així una mica vermelles, hi ha un punt d'optimisme i de llum que no dic que contrasti, perquè de llum n'hi ha molta en l'art d'en Conrad Roset, Però és veritat que, per exemple, tu segueixes la peripècia de l'alba i es mou i ens passeja per un món en decadència, que també és el cicle de la vida, en el fons, però que és bastant semblant a aquest món nostre on estem cada dos dies abocats a l'apocalipsi, o això sembla.

Sí, bueno, sí, sí, això sembla a vegades. Sí, sí, això sembla a vegades. Sí, sí, estic d'acord. Sí que crec que el meu estil, la narrativa que tenim anòmada al nostre estudi, té un punt més melancòlic i nostàlgic i fosc en algunes ocasions, que també contrasta amb l'estil de dibuix que pot semblar lluminós, però sí que transmet certa tristesa. Jo sempre he dibuixat amb radiojet de fons i a mi mare sempre em deia, ostres. Fa com tristor el teu mood, no?, de Radiohead.

Però tristesa, potser no. Potser reflexió. Sí. Reflexió, eh?, que també convé. Sí. També convé. Mira, si ets optimista, et sembla que anirà molt bé, però si ets pessimista, avises dels perills que hi poden haver.

Sí. Sí, sí, sí. No, a mi el que m'agrada és barrejar diferents emocions, eh? O sigui, és això, un estil lluminós, amb colors saturats, que a primer cop de vista es veu optimista el dibuix, per simplificar-ho molt, però que potser l'actitud del personatge pot tenir un punt més. Això, no sé com dir-ho, més fosc, no? I que aquesta contraposició m'agrada, eh? Però bueno, tampoc em considero un il·lustrant fosc, eh? No, no, no.

Si sona crip mentre treballes, aquí hi ha un tema. Aquí hi ha un tema. Clar, en la vostra feina de la il·lustració, el color és un eix fonamental. I em preguntava, pensant en l'obra de tots dos, és veritat que penses en gris, que a més la paleta cromàtica i el treball va canviant molt des del principi fins a la final, fins al vestir, tot el vestuari. Però també, a la vegada, amb els busos, amb els personatges de Pilarín Vallès, és molt identificable a través del color i del joc de llums. Fins a quin punt, com a identitat, un troba aquest tipus de treball, de color, que acaba formant part gairebé d'un eix compartit de la seva feina? O és l'atzar?

Per dents. És molt important el color. Jo em considero dibuixant. Sempre els explico als nens. Si hagués d'anar a una illa deserta i em diguessin agafes els rotuladors de colors o set de negres i has agafat els negres. Perquè la línia per mi és molt important. Però per nens petits el color els hi diu molt. Ajuda molt a explicar els dibuixos i dona aquesta sensació d'un cert caliu, d'una certa alegria, la dona molt el color.

Sí, jo crec que. Bueno, estàs preguntant en realitat per l'estil, l'estil d'artístic. Sí, l'estil, la identitat. I si la paleta de colors és buscada. Això mateix. La resposta és sí. És a dir, abans l'Àritz, escoltant la seva xerrada, que estem en aquest. Sí, un dels grans moralistes del món, d'aquest país. Per mi, poca gent conec que dibuixi més bé que ell. He coincidit molts cops amb ell. És. És un gran amic i des d'aquí. Ha sigut molt intensa. Admiro completament la seva obra i animo que la gent el descobreixi. Aritz. Ell deia, i jo estic d'acord, que has de crear-te normes per trobar un estil personal, perquè al final tens llibertat absoluta de fer i pintar amb els colors que vulguis, però si vols tenir un llenguatge propi, personal i únic, has d'anar posant les teves normes. Doncs mira, jo. No és tan senzill, però vull dir, mira, jo pintaré amb verds, o amb colors saturats, o mira, els marrons i els lires els deixo fora. Llavors, de mica en mica vas creant normes personals, totalment arbitràries, però que et van creant una mica el teu estil, que evidentment ve també d'altres referents i tal, però bueno, una mica va per aquí, i ja és un procés llarg, però bueno, vas creant estil així, ficant-te normes tu mateix.

L'estil és una cosa que a vegades es construeix, però a vegades es troba, simplement. Tant és, és igual. El que importa és que ho tingui.

Sí, es troba treballant-hi, sobretot, fent molts dibuixos, vas decidint coses. Mira, m'agrada més aquest ull que com el feia abans. I tant, i tant.

Tu mateix te'l vas creant o te'l trobes, és igual. La qüestió és que el tinguis en un moment donat. Això hi havia en Solà Dax, que era un crític de còmics de fa moltíssims anys, que sempre em deia que el que la gent miri els dibuixos i els reconegui de seguida no és un mèrit, és un xurro, perquè hi ha dibuixants boníssims que, en canvi, tenen un estil supercorrecte, superbé, però no ho acabes de reconèixer.

Tots d'estil, d'estil i de dibuix i d'art i d'il·lustració i de literatura i de cultura. Al capdavall, hem parlat avui des de Vic, inaugurant i celebrant aquest primer Festival Canalla, dic primer perquè molts octobres més els veurem aquí a la Ciutat dels Sants, de manera que hi haurà un plaer, a més a més, en Pilarín Baías, gràcies. De debò per compartir aquesta estona i amb Conrad Roset, dos grans artistes de dues generacions ben diferents però ben interessants. Gràcies també per formar-ne part. Amb en Pep Casanovas, el Raúl Orgales, la Giselle Badí, la Montse Riba, la Marta Cristià, la Vera Miquel i el David Guzmán hem fet aquest programa. També amb la Paula Peiró des de Comunicació. Per molts anys aquest Festival Canalla. Moltes gràcies al públic que ha vingut avui també aquí a la Rambla a acompanyar-nos i fins ben aviat. Adeu-siau.

Guairí, ruriquí, guairí, ruriquí, ruriquí, guairí, guairí, guairí, guairí. Fa oreto herirí, el mausrití. Y a oe fa oe taua, taua heriráe. Sau, sau ore bo, sau ore obarí, erua ximbo, ximbo, ximbo, pou, pou, carí, erua maqui, maqui, maixa, pai, pau, rea.

El maiteo es po' a bai, a bai a un maú. Ya hoy falta agua, da agua en ella. Sao, sao, reo, sao, reo, ari, erua, simo, simo, simo, pou, pou, cari, erua, maqui, maqui, maisa, pai, pau, rea. Guairiro reí, guairiro reí, guairiro reí, reí, reí.