Eternament joves: "Hi ha una dictadura de com hem d'envellir"

No ens podem fer grans.

No ens podem fer grans, sobretot si som dones. L'envelliment és un monstre amb tentacles dels quals ens hem d'allunyar com sigui. Fa un parell de dies va haver-hi la gala dels Emmys, per exemple, els Oscars de les sèries de televisió. I com ja comença a ser habitual, les actrius de més edat exhibeixen uns cossos i unes faccions que en general no corresponen a la seva edat biològica. Veient l'extrema primesa que gasten i algunes expressions facials, les sospites augmenten. L'ús de medicaments com l'osempic s'ha generalitzat, la cirurgia estètica és el pa de cada dia i la substància, que era una pel·lícula, una pel·lícula de ciència-ficció, cada cop ho és menys i forma part de les nostres vides. Així anem. A Catalunya Radio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Comencem amb aquesta energia una mica desenfocada de Caroline Rose, aquesta cantant americana que treu nou disc i sona així, ràpida i contundent, també, com l'energia d'aquesta maquinària que ens vol eternament joves. Gimnàs, cirurgia, inventeu-vos l'edat que no teniu, però sobretot que la maquinària no s'aturi.

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies, el programa de les Pobilles de Coixaforta.

Avui parlem d'un tema que ens toca a totes tard o d'hora, l'envelliment, perquè envellir no és el mateix, ja ho sabem, per un senyor que per una senyora. A nosaltres se'ns exigeix mantenir-nos eternament joves com si haguéssim d'amagar el pas dels anys. Sovint aquesta pressió que ens ve des de fora, però també nosaltres l'acabem interioritzant, que aquest potser és el perill. Al mateix temps que ens diuen que no podem fer-nos grans, aquesta guerra contra l'envelliment s'ha tornat un negoci. Ho podem revertir això? Deixar de lluitar contra el pas del temps i començar a viure? Machucar-nos el gimnàs, com diria Begoña Roman? Com estàs? Molt de gust estar amb vosaltres. Bona nit, és la Begoña Roman, filòsofa i professora de filosofia de la Universitat de Barcelona. M'agrada que quan parlem d'envelliment vinguin filòsofes perquè ens toca reflexionar sobre aquest tema, eh? I molt.

Sí, perquè més que biològic també cal parlar de lo biogràfic. A veure, a veure, què vol dir això? Lo biològic és que l'envelliment és, com dirien les biòlogues, una pèrdua de resiliència i, per tant, els òrgans comencen a tenir disfuncionalitats. I, per tant, tot el que sigui enderraria això, doncs, bé, jo en principi dic "bé".

Com si fos, vols dir, com si fos un forro, una televisió o alguna cosa que ens falla, un electrodomèstic de casa o què?

El que passa que allà és una obsolescència programada moltes vegades i aquí sembla ser que podem anar allargant, i ho hem demostrat, que podem allargar no només amb fàrmacs, sinó també amb hàbits, no? I el coneixement de com envellim ajuda a potser enderrerir això o envellir millor, igualment envellir, no?

O a fer-nos la idea o a creure'ns-ho, que aquest jo crec que és el gran negoci també de les empreses, a creure que amb aquell sèrum meravellós no ens sortiran arrugues i serem eternament joves i viurem 200 anys. Alba Alfajeme, psicòloga especialitzada en violències masclistes, que també ve a parlar-nos, evidentment, de com això ens qüestiona i també psicològicament la pressió que significa, que és molta. Totalment.

Ara ho dèiem, l'envelliment no és únicament biològic, sinó també és cultural, social i té molt a veure amb aquest context patriarcal en què Susanne Sontag, per exemple, parla molt d'aquest doble estàndard de l'envelliment, com acceptem o no socialment que envelleixi una dona i com acceptem que envelleixi un home. I això al final, com que ens criem totes i tots en aquest sistema patriarcal, ens ho acabem creient. I al final tota aquesta autopressió, al final és el que ens fa més mal. I és molt necessari explicar aquesta construcció social per no autoflagelar-nos encara més. Perquè en moltes ocasions som conscients d'això, però costa molt desactivar aquesta pressió interna. Per això és molt important aquesta mirada psicològica, però combinada amb aquesta perspectiva social per entendre per què ens passa el que ens passa.

Clar, algú diria, els valors de bellesa i joventut, bellesa en B alta, són una manera de mesurar el valor de les dones avui en dia. Clar, millorem amb tot, representa, o amb moltes coses, hem anat millorant, però amb això estem com al pleistocè, pràcticament. A què es deu? Que aquesta manera de veure el món ens dona diners o com,

això? Sens dubte, això un narcista te diria que la infraestructura determina, la estructura cultural, i efectivament aquí hi ha tot un negoci, des de sempre, des de la cosmètica, la moda, i per tant hi ha un tema de diners. Però també, com deia l'Alba, és que ho hem interioritzat, això se transmet de pares i mares a fills, però un tema interessant és que, a part de la qüestió cosmètica i de l'autoflagelar-se en què no he d'envellir i he de mantenir-me jove, resulta que les dones fins ara viven més. Sí, les longevitats són fonamentalment femenines. I això comença a canviar també per a mal. És a dir, fins ara aquesta autocura, aquests hàbits de cura també de l'aspecte físic, però de la relacionabilitat, de les ganes de viure, feia que la longevitat fos més específicament femenina. Ara hem volgut entrar-hi amb els hàbits, per això de la igualtat i de concretitat, que estan anant en contra de la nostra longevitat. Què vols dir? A veure, explica-m'ho bé. Que comencem a morir abans. És a dir, abans. Perquè anem més al gimnàs, estem morint abans. Jo volia aquest titular! Sobretot perquè estem estressant més, perquè estem fumant més, perquè estem bevent més, i eren hàbits molt d'ells i poc nostres. Vols dir de les dones, sí, que les dones beuen més que fa uns anys, fumen més que fa uns anys I tenen sobretot més estrès que fa uns quants anys, i entre els estrès que tenen, l'afegit és que. Te demanen mantenir-te, no només jove físicament, sinó amb una mentalitat de jove, que això també crida molt l'atenció, per exemple, el concepte de. Envelliment actiu. I jo dic, home, l'envelliment sempre és actiu perquè les cèl·lules van fent la feina i estan envellint. Però actiu què vol dir? Fer activitats. Clar que sí. Mou-te, mou-te, que no s'aturï la màquina. Però quines activitats, no? Potser, això jo ja m'ho he vist, jo ja m'he viscut, no? Hi havia una obsessió en crear un envelliment emmirallat amb valors i activitats específicament de joves, no?

Clar, perquè ara has de fer running fins als 83, és a dir, el que dèiem, els gimnasos volen que, per exemple, ara a les dones també, que ens hem convertit en un negoci, les dones de més de 40, allò amb la perimenopausa i la menopausa, també ens han convertit en un target, és a dir, fes exercici de força, però quan en tinguis 83 et demanaran que facis elasticitat, el que sigui, és a dir, la màquina per vendre coses no s'atura.

Sí, per vendre coses i per imposar-te maneres de viure en nom només d'un valor que és la salut. I aquest és un valor, sens dubte, molt important. Clar, la salut s'ha tornat en els temps que vivim com una mena de dictadura. Total, és que hi ha una dictadura de la salut. I el que no se cuidi és que es deixar-se. No, no, potser és que hi ha graus de cura, hi ha graus de cura. I a mi aquesta obsessió de machucar-se en el gimnàs s'ha de set, i si no vaig al gimnàs, ai, ai, ai, què serà de mi? És preocupant? Que estiguis preocupante per no envellir, perquè la batalla està perduda.

I no només de salut com a concepte que podríem en un moment compartir, sinó una salut, a més a més, que té molt a veure amb quin físic tu tens, perquè poden haver-hi senyores que estan amb una salut fantàstica, però si no responen uns cànons determinats. Ostres, doncs ja no deuen, realment no deuen estar tan sanes perquè segueix havent-hi el tema de la bellesa d'aquells codis que tenen molt a veure amb la pressió estètica, perquè al final el que dieu, el nostre cos, a part d'aquesta disponibilitat sexual, que és com que ja si. L'altre subjecte que et mirià no t'identifica com a que ets un subjecte sexual i et aparta la mirada. A més a més, és un producte perfecte, el que tu dius, per generar aquesta necessitat de gastar, per posar-lo en aquella guardioleta que té a veure amb el teu cos. I llavors hi ha un altre element per mi que també és molt important, que té a veure, ara parlava la Begoña, del tema de l'edat, i aquí és on conflueix el tema del gènere, el tema de la discriminació de gènere i la discriminació per qüestió d'edat, l'edatisme, no? Clar, en el cas de les dones, i això Simón de Guarna ha parlat molt de l'alteritat, la doble alteritat, la bellesa, aquell llibre que té, meravellosa, en B baixa, que explica realment la discriminació i que ens posa sobre la taula el concepte d'interseccionalitat, que després Crenshaw una mica li posa el nom, en el que el doble pes, la doble càrrega que patim les dones. I arribem en aquest moment a l'envelliment després d'haver sostingut moltes situacions de desigualtat que hem anat patint, no? Llavors, evidentment que no arribem a la carrera de fons de la vida amb les mateixes condicions que els homes, perquè hem tingut tants obstacles, no? Que, a més a més, ara, a més a més, hi afegim aquests que dèiem, no? Una mica l'engany aquest de, si vols ser una dona d'èxit, viu a través de la vida que ens ha marcat el sistema patriarcal, no? Llavors, tot plegat és molt difícil, és esgotador, no?

Ara, de fet, la Begoña Roman ens estava explicant això d'aquestes dones perfectes, perquè, clar, havíem de tenir una carrera meravellosa, havíem de ser unes mares fantàstiques, però és que a sobre, ara tenim una altra ansietat, que és arribar al vespre no prou cansades per fer-nos l'esquinker, que més o menys ens hi passarem tres quarts d'hora, oi?

I aquesta és la tirania aquesta tirania de com te van expropiant el teu temps i a més a més la paraula surtiria interioritzar no hi ha més eficiència en la vigilància que el que voluntàriament tu te l'apliquis i te l'apliquis tant de gust sense una reflexió crítica de dir compensa dedicar el temps que tinc el que tingui molt o poc a fer això. I a fer-te sentir malament si no ho fas, i l'efecte placebo rar, de dir no, i si ho faig, jo no sé si no envelleixo o no, però el fet que ho he fet, que m'he posat totes les sèrums i tot això, sembla ser que m'estic cuidant, que si no m'estic descuidant. Clar, i hi ha un tema sobre el tema d'homes i dones, el procés d'envellir biològic, biogràfic és un altre, el biogràfic és la història, la narrativitat que tu fas de tu mateixa, envellir. Mentalment és quan tu comences a adonar-te que hi ha més passat que futur. I això a les dones, amb aquesta associació tan forta entre reproductivitat, menopausa i tal, doncs clar, a partir d'una edat tu ja no serveixes per a I el futur ja saps que ja no serem ara, ja no. Mentre que els homes poden ser pares fins i tot morts.

Deixant un putet allà i escoltant. El Campillo està espantat, el nostre tècnic, que ara està a punt d'allà, no sap si morir, deixar alguna cosa en herència. Està que no toca vores.

El seu futur se presenta més llarg, no? Més llarg perquè a les dones el tema reproductiu ens marca massa i per tant I la mirada de l'altre, el desig.

Si no despertem desig, si no tenim aquell cos físic que se'ns demana, aquell desig. Sí. Tal qual, sí,

perquè la mirada de l'altre ha sigut el gran problema que ha definit qui som. I hem interioritzat la mirada de l'altre com a la mirada pròpia, no? I aquí hi ha aquest concepte de la reapropiació que abans una mica, no? En el sentit contrari l'apuntava la Begonya, de realment qui som, no? Com a dones, què és allò O sigui, al final la norma social acaba autocensurant-nos també. En consulta, per exemple, a nivell més psicològic, hi ha dones que tenen molta dificultat en posar-se davant del mirall i observar el seu cos sense estar-se autocastigant constantment de si tinc aquí una cicatriu, tinc aquí cel·lulitis, tinc no sé què, les estries, tal, tal, tal. Llavors, com hem acabat construint la mirada a l'altre, que ha sigut la mirada en el centre de l'home heterosexual, de mitjana edat, tal, que ha acabat marcant la nostra primera mirada i som incapaços de mirar-nos des d'un punt de vista de ja no dic ni de que ens agradi no, no, com a mínim una mirada una mica més neutra de

dir que això soc jo, no? Jo diria per això que aquesta malaltia de gimnàs podríem dir ja està arribant als homes perquè realment ells comencen a mirar com ens hem mirat nosaltres també amb una severitat jo ja sé que estic a les dones i als dies i potser estic perdent punts ara però sí que veig molt de preocupació masculina també. Per aquesta imatge també d'aquest home que el patriarcat també s'està beneficiant d'aquesta imatge de l'home perfecte.

Sí, hauríem de ser una miqueta conscients de dir, ei, companys, nosaltres estem intentant fugir. No vingueu aquí. Exacte, no vingueu aquí perquè hi ha tot un mercat i dedicar el teu temps a mantenir quelcom que va en contra de la llei de la gravitació universal. No sé si val la pena la vida només dedicada a no envellir. No sortirà bé, això.

Morirem tots. Ja ho estic veient. No sé si val la pena la vida només dedicada a no envellir.

Les dones i els dies, riques d'esperit.

Riques d'esperit i també de pors, prejudicis, de miralls, el que dèiem. Jo vaig llegir, ara quedaré una mica, no sé, potser no em torneu a parlar, però l'altre dia llegia un article del New York Times que em va interessar molt sobre la invisibilitat de les dones. Perquè també jo crec que hi ha tota una mena de vocabulari sobre les dones de determinada edat comencen a ser invisibles. I la que escrivia l'article deia. Invisibles per qui i per què? Si jo soc més visible que mai, si jo sé més el que vull fer que mai. Llavors, per què estem parlant en aquesta terminologia? És a dir, la terminologia la posa el patriarcat, ens la posen des de fora, però per què ens la creem nosaltres i la creiem i la fem servir? No, com jo ara jo soc invisible, diem a vegades, no com ara a mi ja no em veu ningú, com el que faig no importa. I crec que aquí sí que podem hackejar una mica el sistema, per dir-ho d'alguna forma, i potser començar a parlar-nos també amb més amor i d'una altra manera, les dones. Sí, tot el tema del feminisme

i la deconstrucció va per la deconstrucció, la resignificació del llenguatge. El llenguatge construeix món, no? Però és que, a més a més, aquesta reflexió crítica de, efectivament, invisible, per aquí, per aquí, jo puc fer una altra lectura. Gràcies a aquesta invisibilitat m'he alliberat. Ja no estic tan pendent de qui i com em mira i des de quins criteris d'acceptabilitat estan els llindars de lo que se pot veure i no se pot veure, no? Bueno, soc invisible, per aquí i per aquí, doncs fantàstic, però altres coses que a mi m'interessen més, potser no és la visió que és distant, potser m'interessa més l'audició, parlem de ràdio, no? Vull dir, en comptes de veure-ho com una pèrdua, ja no. La meva pregunta és, i què descobrim amb aquestes ombres? Què descobrim amb aquestes ombres que podríem explorar i crear nosaltres, i no que se les creï a nosaltres?

Sí, i de fet allò que parlàvem abans de qui mira al final, qui és el subjecte que està mirant, té molt a veure amb la visibilitat, és una visibilitat sexual, bàsicament. És quan tu sents, perquè a més a més, això, hi ha dones, i jo recordo persones en converses que he tingut, que et diuen, no, és que quan et fas gran te n'adones, te n'adones que ets una dona gran quan deixes de ser visible pels altres, quan et converteixes en invisible, no? I en el que diu la Begoña té tota la raó del món, perquè al final com que el masclisme i el capitalisme van absolutament de la mà i tenen aquest pacte diabòlic, són germans de sang, perquè a un li va bé l'altre també, focalitzar tot en lo físic et dona molt, o sigui, el capitalisme, escolta, està picant de mans, perquè al final és comprar més productes per estar realment en el centre. Llavors, el que comenta la Begoña i una mica el que s'ha. Has de fer tot un treball també personal d'allò que. Jo que dono valor, no únicament al meu físic, sinó al que dèiem, no? Quina saviesa tinc? Quins aprenentatges he fet? Com ha sigut la meva vida? Com érem 20 anys i com soc avui en dia? Quines relacions tinc? Tot allò acumulat que té a veure més amb qui ets tu com a persona, no? Però clar, socialment això i dishortadament les xarxes socials van cap al sentit contrari, tot això pràcticament no té valor. Llavors jo crec que com un acte de resistència, de reapropiació, però també d'una actitud política davant d'això, hem de començar a explicar-nos internament i amb les companyes també tot el valor que hem acumulat, no? Perquè únicament així podem construir, abans la Begoña deia, el llenguatge, no?, Jo tinc a vegades la sensació que ens falten paraules fins i tot per poder descriure com em sento jo avui en dia, qui és l'Alba d'avui en dia, ara hi ha 47 anys, de l'Alba que en tenia 20. Hi ha unes diferències bestials i no tornaria la que en tenia 20 amb tot aquest bagatge que tinc, no? I a vegades em falta saber trobar aquells conceptes per explicar-ho. I el més senzill és parlar del físic, no? Perquè al final és on posem el focus i on les xarxes socials jo crec també que ens estan venent allà a dir, mira, aquesta senyora de 60 anys que sembla que en tingui 40 i pico, dius, i les cremes,

els anuncis de cremes d'anti-aging que hi ha la denominació anti-aging és increïble però a més amb noies de 20 que dius quin anti-aging ha de fer si a més li he posat 3 capes de photoshop

amb aquesta i quins referents tenim també de dones grans que el que tu deies acaben també caient en

aquesta roda és complicat com ho aturem això? has parlat de xarxes socials però també clar ara estàvem parlant també de dones potser de més de 40 en endavant. Però clar, aquest camí ja comença de ben joves perquè se li ha forment. Has fet una mica d'investigació en tot aquest sentit.

Sí, nosaltres aquests dies hem estat treballant el tema, hem pogut trobar dades, precisament una enquesta de la Fundació Àmbit de Prevenció, són dades del 2024, diu que el 62% de les dones encastades van rebre la primera pressió estètica davant l'envelliment precisament del seu entorn més proper, és a dir, de la família, de les amigues, de l'escola, de les classes extraescolars. Aquesta pressió estètica, diu l'enquesta, la noten en el seu dia a dia, el que consumeixen, l'audiovisual, però també les converses que tenim entre nosaltres. I això té unes conseqüències perquè una de les derivades, Montse, d'aquesta pressió estètica, precisament, és aquest recurs a la medicina o a la cirurgia estètica.

La cirurgia estètica, que jo crec que és un tema que en aquest programa, parlant d'envelliment, sembla que és aquella manera d'evitar, com si només ens envellíssim des de fora, també amb aquesta idea. Em sembla que vas parlar amb una cirurgiana, justament.

Sí, és la Mireia Ruiz, és vicepresidenta de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica i cap de servei de la de XEUS i també de Quirón Salut Barcelona. Ella ens ha confirmat que a les dones que arriben a la seva consulta li arriben precisament pacients que pateixen aquesta pressió estètica de la seva parella o fins i tot dels seus pares. El que ens alerta, però, és que precisament cal tenir molt clares quines són les motivacions que hi ha darrere d'aquesta pressió estètica.

La pressió estètica familiar és una realitat que també ens trobem a la consulta i que es produeix en totes les direccions, de pares a fills, de fills a pares i inclús entre parelles o inclús entre diferents generacions d'una mateixa família. Però hem de diferenciar la pressió de la preocupació genuína per a algú que estimem. Hi ha bullying, hi ha patiment psicològic o hi ha un problema de salut que pot ser el motiu que la família vulgui ajudar. I realment és lògic ajudar i buscar assessorament professional.

Clar, el que ens estava dient la doctora és que cada vegada hi van, clar, posem exemples que ens semblen esfereïdors, però mares que acompanyen les seves filles per dir t'hauries d'operar aquesta part, el nas, o els pits, o el que sigui, perquè és el regal que et faig jo dels 18, dels 20 anys, i això està passant, i no estem parlant d'un altre país, que ens encanta sempre veure que tot passa en un altre lloc, sinó que és dia a dia, no sé com ho llegiu vosaltres.

Mira, jo li diria que en lloc de pagar una operació estètica, Tu també vols ser calaix aquí. No, però al final té molt a veure treballar-te tu i acceptar tot allò que per X motius, perquè al final, i crec molt interessant aquest tema, les càrregues transgeneracionals. Jo ho he viscut en primera persona, el valor que s'ha donat històricament al cos de la dona, i què t'arriba per part de la teva àvia, per part de la teva mare, per part de les teves germanes, quina concepció familiar hi ha del cos de la dona?

Aquestes frases tan carinyoses, per exemple, en aquesta família, quin nassot que tenim totes. Es diu d'una manera molt divertida, en un dinar familiar,

però allò va calant. Va calant, va calant, i al final construeix aquella imatge teva i també aquesta imatge familiar. Llavors, si al final, no ho sé, a mi se'm fa bastant difícil que una noia jove, per exemple, que hi ha molta operació, per exemple, ara de pit, perquè tinc el pit així o així, tal. Tot no ho pots reparar fent una operació. La vida et posarà grans entrebancs. Per què? Perquè és la forma d'aprendre. I com més comences, abans més resilient et faràs. Llavors, arreglar-ho tot a cop de bisturí crec que és un molt mal exemple. Ens estem acostumant molt a fer-ho i crec que s'hauria de treballar amb molta profunditat perquè estem normalitzant coses que no són gens normals quan parlem d'operacions estètiques. Begonya.

Jo voldria afegir tres idees. La primera, fins a quin punt tota forma de pressió és una opressió? I el feminisme ha estat sempre una gran batalla per alliberar-nos de la opressió, doncs constatem les pressions. D'on venen aquestes pressions? Quan venen internament d'algú que ens estima, la pregunta hauria de ser, segona idea, quin és el problema? El pit o la mama? A lo mejor el problema no es canviar de pit, es canviar de la mama, o la mentalitat de la mama, de si m'accepta o no m'accepta com soc. Per a mi és un problema. Fins quin punt? L'exemple molt tradicional. Els nens que tenen les orelles grans, bueno, no és un problema de salut, escolten perfectament. Es un problema del moviment. Bueno, pues trabajem el moviment, des de quan una persona s'hauria de rebujar perquè les orelles no li han sortit just o la gent creu que li haurien de sortir les ulleres i el tamall, no? És a dir, és. Crea uns problemes per no voler resoldre l'origen d'aquests problemes, no? I per mi aquesta opressió i aquesta pressió clarament estètica, molt, molt, molt clara en el cas de les dones, requereix més discurs sobre això són formes d'opressió voluntàriament acceptades. I no hi ha pitjor que la servidumbre voluntària.

Clar, és que sobre això no sé si vosaltres coneixeu la regla dels tres segons. Jo no en tenia ni idea. És una teoria que es basa en que tu pots comentar una cosa física a una altra persona, sigui dona o no, aquesta persona si té tres segons per poder-la canviar. És a dir, si jo veig que tu, Montse, tens una mica de xocolata al llavi, doncs podria comentar-ho, perquè saps que la Montse amb tres segons té la capacitat de canviar-ho. Si no és una cosa que l'altra persona pot canviar-ho en tres segons, silenci, no cal que ho comentem. I precisament, parlant amb la cirurgiana, la Mireia Ruiz, també ens avisava que precisament cal anar molt en compte sobre aquests comentaris que de vegades fem sobre els trets físics d'algú.

El que sí o sí s'ha d'evitar és assenyalar com a defecte un tret físic que una persona no viu com un problema, i menys si és des de dins de casa. Des de casa, i això s'ha d'estendre a totes les persones que puguin estar en el nostre entorn. La cirurgia i la cirurgia estètica ha de ser una cosa que surti del mateix pacient.

I ella insisteix molt en aquesta idea que ha de ser una mateixa, la que decideix sobre el propi cos en les diferents etapes de la vida.

Com a ciutadana plàstica, per mi, cuidar és acompanyar, informar i ajudar. Mai jutjar. I qualsevol decisió sobre el nostre cos ha de néixer d'un mateix i no de la mirada dels altres.

Ja per últim, Montse, tornant a aquest estudi que comentàvem al principi, una altra dada que ens ha cridat l'atenció i que és molt més concreta és que un 36% de les dones que senten pressió estètica per primera vegada comença als 12 o als 13 anys. O sigui que estem parlant de les nenes de primi d'ESO, eh? Salvatge. Sí, sí. Com dèiem abans, és una derivada d'aquesta pressió, és aquest recurs a la medicina estètica o la cirurgia estètica. I aquí també hi ha una altra dada que ens ha impactat especialment, que és que l'edat mitjana dels pacients de tractaments estètics a Espanya l'any passat va baixar dels 35 anys ja als 20 anys.

Uf, quins anys de diferència, quins anys. Sí. Aquest, vaja, que no fa gens de bona pinta tot això que estem dient, no estem parlant d'intuïcions, sinó que hi ha dades que ho confirmen. Selia Forment.

Precisament, bueno, perdoneu, aquesta dada que dèiem dels 35 als 20 és un estudi que es diu Dimensionar l'impacte socioeconòmic a la medicina estètica a Espanya i és un estudi que va sortir el 2022. Moltes gràcies, Selia. Fins ara.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Parlant d'envelliment, parlant de molta pressió estètica que pateixen les joves, com ens explicava ara la Celia Forment, i vosaltres aquí prenent nota, però en el fons no us veig gaire esfereïdes, Alba Alfageme i Begoña Roman prenent notes, però una mica tot això que esteu sentint tampoc us sona estrany.

No, m'ha preocupat moltíssim que hagi baixat des de 35 anys la cirurgia estètica als 20 anys, i molt més encara que a partir dels 12-13 anys, que és l'adolescència, que és el canvi en el cos, les dones, jo també crec que som cada vegada més també, senten una pressió pel seu cos. I la cirurgia ara ens deia un tema que sé totalment d'acord, i difícilment no és, que vingui d'un mateix. Però qui és aquest un mateix? Com si això de el conèixer-te a tu mateix de Sócrates fos una cosa claríssima per a una noieta de 12, 13 anys o de 20 o fins i tot de 60. Això de conèixer-se a un mateix és un tema quasi misión posible. Però amb els anys, més sabe el diablo por viejo que por diablo, dicen els castellanos, no? És a dir, l'avantatge de l'edat. És que te reconcilies amb coses que dius, jo això no ho vull ser, m'allibero, i amb altres dic, això jo ho vull mantenir, i lluito contra això, i lluito contra això, no em sotmeto. Llavors, amb una noieta de 12-13 anys, és molt difícil que ella dintre de si mateixa li surti. Com saber que aquest desig de sotmetre's a una operació o a machucar-se en el gimnàs ve d'un mateix? Què és aquest un mateix que està totalment atrevesat?

Per xarxes, per la mirada dels altres, per tota la història que tenim darrere. I també jo crec que, per exemple, la ciència, i ja no parlo de la medicina, sinó la ciència com a tal, que sempre ha tingut tan bona fama i en el sentit és alguna cosa intocable, pràcticament. També ho sabeu les filòsofes, no? Els de ciència mengen a part, no? Però, per l'altra banda, la ciència en timballiment està en ple creixement. Ens preguntem, podrem viure 100 anys? Això ho veiem en els articles. Si prenc aquests medicaments, si acredito suplements, viuré per sempre? Aquestes preguntes, que abans eren una mica, pràcticament podríem dir pornogràfiques, ara estan al suplement dominical dels caps de setmana, dels diaris. Es parla de l'envelliment com una malaltia, tot això hi fa? Sí, totalment.

A veure, realment és que és curiós, perquè ara parlàveu de les noies de 12-13 anys que comencen a sentir per primera vegada aquesta mirada d'aquest judici, sobretot corporal, que és quan comencen, entren, com si diguéssim, en el món més social, en el món dels homes, i comencen i esdevenen objectes sexuals. I aquí és on comencen a sentir la presió estètica. Fins al moment han sigut nenes, han estat amb el seu grup d'iguals, però llavors, de cop i volta, comencen a ser allò que diuen aquelles donetes, no?, Aquí comença, llavors, hi ha tota una, això, l'edat mitjana de les dones que estem intentant respondre a un patró específic i a mesura que ens fem gran som expulsades d'un espai social i és com que s'intenta treure totalment la dignitat de la possibilitat dels nostres cossos d'envellir dignament. Llavors jo crec que en aquest sentit. Envellir és una malaltia, com dèiem, ens estan enviant aquest missatge. Però és que jo el que vull és envellir dignament, no? Però què vol dir? Quin envelliment? I això, allarguem la vida, però a quin preu? I de quina manera? És que jo vull envellir.

Estar en bé de salut. És com. Em diuen que a canvi de no envellir-me, jo he de tenir una disciplina fèrria. No puc passar cap dia, no puc menjar bombó, no puc menjar un gelat, no puc fer res.

Els estudis sobre longevitat demostren que hem aconseguit viure molt més que 80 anys, però que a partir dels 80 anys, malgrat haver allargat anys a la vida, no hem posat vida als anys. A partir dels 80, solitud no desitjada. El meu món és el d'ahí. Jo ja no. Això que deia la. Mi mundo es otro, no? El món d'ahí, d'Estefan Zweig. El món va tan ràpid que jo no connecto amb això, no? Per tant, hem guanyat molts anys, des 80 a 100, moltes, sobretot dones. La desconexió

tecnològica, que a mi és una cosa que em preocupa molt, perquè si per fer qualsevol cosa, el meu pare que està jubilat, que ara deu sentir el programa, que sempre m'escolta cada nit, s'ha apuntat a Anglès. I em diu és que he hagut de fer tot per internet m'han hagut d'ajudar perquè si aquest home vol seguir aprenent aprenent anglès ha de tenir algú que l'ajudi a entendre com matricular-se perquè ell no sap fer-ho llavors estem enviant també la gent com en una mena de lloc de residu pràcticament social i després també

hi ha una pròpia excusa. Els meus alumnes, alumnes grans, venia jo un dia a classe i deia, grans perquè tenim programa d'experiència i tal, i deia, ai això no sé si ho vaig explicar a la classe anterior, i va dir, no se preocupe professora, això és, com que són grans se'ns oblida. Vaig pensar, no me poseu aquesta excusa, no me poseu aquesta excusa, és que no us heu llegit el text, no us heu repassat les notes, és a dir, a vegades posem l'excusa de, bueno, com que som grans, no, no, aquesta no és l'excusa, és a dir, Què significa envellir? Què significa envellir? I com vius tu aquesta pèrdua de capacitats? I fins a quin punt, efectivament, entrenar-se físicament, però també mentalment, si sabem que això ajuda, com deia l'Alba, a envellir millor, endavant! Endavant! No estem en contra, fins i tot ni de les cirurgies estètiques o no estètiques, si te permeten millorar la teva capacitat de caminar o la teva capacitat de perquè a tu t'agrada caminar o t'agrada córrer, no? Però d'ahir a negar la major, es tracta d'envellir, i ara ve l'adjectiu, millor. I millor vol dir que me permeti fer la vida que jo vull fer, però no negar la major, que és el substantiu, que és l'activitat d'envellir.

La setmana passada teníem aquí l'actriu Victoria Luengo i ens deixava aquest missatge.

Crec que ens han venut a les dones que l'envelliment és una amenaça en comptes d'una cosa bona, perquè estem fent anys, perquè això vol dir que ric molt, perquè això vol dir que penso, vol dir que m'enfado, vol dir que tinc ràbia, que de veritat hi ha alguna cosa bonica i en el món que vivim ara hi ha arriscat també en dir, doncs jo soc això i soc perfecta com soc, perquè estic evolucionant i perquè tinc 36 anys, ja no en tinc 25 i és molt difícil no caure en el judici cap a tu mateixa de dir, ai, no em veig bé.

Era Victoria Luengo, si t'ha encantat aquest moment de pujada musical, és una música una mica de gimnàs, de les èpoques de Vanessa Arre, però continuem allà. La cosa és que si no compleixes aquests estàndards del que s'espera de tu, si som aquestes dones que semblen estar perfectes, també el que jo penso és que ens estan abocant a un envelliment infeliç. I això em sembla gravíssim, és a dir, no només no tenim present, perquè clar, estem tot el dia al gimnàs, com pots riure així, però és que després també les coses bones que té fer-se gran, tenir una certa experiència, una certa saviesa sobre la vida, una sèrie de coses que ja no t'importen tant, és a dir, tot això que és esperable i desitjable quan et fas gran, no ho tindrem.

Sí, i jo crec que aquí. Reia, perquè després d'escoltar en ella la cançó aquesta, Necessito un heroi, jo crec que a mesura que et vas fent gran tant a dones que. Moltes de les coses que ens havien dit que necessitàvem les dones, dius, però tot això és una camama, no? Llavors, clar, aquesta capacitat d'agència, decidir què vols, com vols enfocar la vida, què necessites, què no. Jo crec que amb el pas. És com una ceba, no? És com que ens han anat posant moltes capes, això de ser dona, llavors vas creixent i et vas alliberant de moltes capes d'aquesta seua, al final arribes al nucli i aquest nucli no tot el teu entorn és capaç de sostenir qui ets. Perquè tu durant molt de temps has estat intentant respondre a un model del que significa ser dona, ser filla, ser mare i també ser àvia. I aquí jo crec que és molt important perquè.

Si no, perdona, ja et diré en tieta, que és una altra. Entre aquelles denominacions, també quan les dones fan grans i no estan casades, hi ha tota una preservació. Sí, a casa seràs com la tieta

rosa que dius. La soltera, que totes tenim a la família. Sí, la soltera. No, i ho dic perquè aquest és un tema que per mi és molt important i crec que hem de reflexionar no únicament nosaltres com a dones que anem envellint, sinó el nostre entorn, el nostre context. Perquè jo crec que aquelles dones que acaben sent, per exemple, àvies, hi ha tota una història, com una història molt profunda que té a veure, i a mi em passa, i a dones feministes els passa, quan de cop i volta et trobes amb una àvia feminista de les que volem, feminista, moderna, que et diu, no, jo no penso estar els dilluns, dimecres i divendres cuidant els teus fills perquè me'n vull anar a fer kayak, me'n vull anar a fer ioga, me'n vull anar a tal, vull dir, espavila't, són els teus fills, i llavors dius, hòstia, en sèrio?

Aquí s'ha acabat l'envelliment actiu, la família et diu, envelleix-te però tranquil·lament. Sí, llavors és com que les filles o els fills, és com que hi ha com

una decepció i és algo molt profund, molt profund, que fa que per un costat som molt moderns en el discurs, però quan de cop i volta aquella mare que de cop i volta es converteix en àvia i no respon a les teves expectatives, a més amb aquest sistema de cures que tenim horrible que recau tot amb les dones, hi ha com una decepció profunda que si no estàs molt fort i molt al teu lloc, acabes cedint a les necessitats un altre cop dels altres, no?

Sí. Sí, totalment d'acord. Aquesta triada de bondat, veritat, bellesa han anat sempre molt lligades en tota la història de la filosofia. La pregunta és, hi ha una bellesa en vell alta amb la bellesa? Sí. I hi ha molta gent que està empenyant-se a demostrar-la. I que no és la senyora gran que en realitat sembla que no ho és. No, no. Senyora gran que diu, soc gran i no m'he de posar les tintes, ni m'he de posar les pestanyes postisses, ni de posar. Jo soc naturalment així. I m'ha costat molt, no només acceptar-me, sinó desprendre'm de tota aquesta càrrega opressiva. Per tant, la bellesa en bé alta també existeix en la bellesa en bé. Segona, la bondat. El que més agrada a una persona, a mi, el que més m'agrada d'una persona és la seva bondat. Si una persona és meravellosament perfecta físicament, però no hi ha substància, no en el sentit de la pel·lícula, sinó no hi ha essència de generositat, de bondat, d'admiració pel tipus de persona que és. I després hi ha les belleses fake, que ens està passant, no? Que quan veus aquestes senyores, que són belles en el sentit de alta, dius, bueno, les han fet així, però. Però què hi ha al darrere? Doncs que se passen tot el dia per estar-hi així. Em sembla una pèrdua de dedicació.

La Dolly Parton se n'enraia una mica d'això perquè sempre em diu que si rosa, que si tonta i tal, el que no saben és que no soc rosa i que tinc tot un calaix ple de perruques. Vull dir que també el patriarcat te'l pot jugar o el pot rebentar d'alguna manera. A mi m'agradaria preguntar-vos també, que clar, algú dirà, bé, molt de queixa, el patriarcat us oprimeix, noies, però la gran revolució de les dones passa per oposar-se a aquestes normes que venen imposades des de fora? O la pregunta és, per què una altra vegada hem de ser nosaltres les dones responsables d'alliberar-nos d'un pes que ens ha proporcionat un altre? És a dir, ens passa el que ens passa i a més és culpa nostra si no ens alliberem i no ens deixem les canes. Com va això? Quina solució des de la filosofia i des de

la psicologia em doneu? Bé, a més que el concepte de responsabilitat des de la psicologia és que si vols viure en pau amb tu mateixa i estar tranquil·la, jo crec que necessites reflexionar mirant dins i anar-te traient una mica tot això que deia la Begoña al final, tota aquesta opressió que ve de fora però que ens acabem integrant, interioritzant, i de cop i volta quan t'adones que hi ha un atractiu que va molt més enllà del que representa el teu cos i que tens moltes coses a portar, el que passa que històricament s'ha sancionat i s'ha amputat tot el que a les dones grans, a les nostres a la nostra societat han aportat. I no cal ni que pensem, per exemple, en les dones sàvies que eren tillades com a bruixes perseguides, tot el coneixement que tenien. Quan coneixes alguna dona, per exemple, que és com aquest exemple, dir, uau, quina dona, quina fortalesa, quina capacitat, ella té el seu camí, el seu rumb, i li és igual, o sigui, des d'aquesta perspectiva de no fer mal a l'altre, sinó tal, però des d'un lloc de veritat, jo crec que ens ajuda, no?, a dir, doncs això és possible. Hem de començar potser parlar entre nosaltres.

Hi ha d'haver una conversa intergeneracional de dir, això no ens ho mengem més.

Sí, jo crec que, per exemple, parlar de la perimenopausa, la menopausa, el no sé, acceptar, i val, doncs canviem, tenim pros, contres, parlar de tot això i veure el potencial que tenim, jo crec que més que una responsabilitat, ha de ser com un regal de poder teixir aquestes aliances que d'alguna forma, quan comences a parlar un amb l'altre, te n'adones que segurament totes esteu allà mateix, no?, I jo crec que ens pot ajudar molt i és una forma també de resiliència femenina davant d'aquesta història social que ens ha volgut sempre apartades i amagades a les dones grans.

Jo faria referència als clars del bosc, a les clarianes del bosc. El feminisme ha de, per suposat, lluitar, però ha d'haver també moments de pau. Perquè si no és sempre la lluita pel reconeixement, no? Val, molt bé, però també hem de buscar les clarianes del bosc per al gaudi, i això fer-ho a nivell micro, com deia l'Alba, a nivell personal, a nivell meso i a nivell macro, i saber en quin nivell estàs treballant, no?

Envellir-nos d'una manera diferent, que puguem trobar una iaia que no s'hagi tanyit els cabells i sumi un caliquenyo. Aquest és el futur que esperem aquí disruptiu a les dones i als dies. Begoña Ramoan, filòsofa, moltíssimes gràcies. I Alba Alfa Gémez, psicòloga, moltíssimes gràcies per haver-nos explicat. Estaríem hores parlant amb vosaltres. A nosaltres també ens va bé parlar tot això.

Ho heu de treure, ho heu de treure. Moltes gràcies, merci.

Cataluña Radio.

Les dones i els dies, amunt els cors.

Ai, amunt els cors, perquè ja ha vingut aquí l'empordanesa preferida d'aquest programa, Berta Prieto. Com estàs? Com estàs? Bé, molt bé. Escolta'm una cosa, ja sé que estàs molt ocupada amb la ràdio perquè t'estem donant molta feina últimament, però com vas de projectes professionals? Perquè nosaltres tenim ganes de tornar-te a veure al teatre. De tornar-me a veure al teatre?

Pues mira, al teatre em podreu tornar a veure aquest any a Madrid. Em sap greu. Faràs a Madrid? No, zero, zero, zero. Vas a traducir del fandom al trolejo? No, faré una obra nova. Una obra nova? Faré una obra nova al CDN, però ara el que sí que podeu veure, i aprofito per fer promo, és la meva nova sèrie de filming que es diu Segunda Temporada, que s'estrena aquí a Barcelona el 23 d'octubre. Catalunya vols dir, no? Barcelona. O sigui, és una estrena. Només a Barcelona? Bueno, no, és un esdeveniment que passa al cinema Aribaba a Barcelona. D'acord, i després es podrà veure a la plataforma. I després es podrà veure a Filmin a partir del 27 d'octubre. 27 d'octubre, Filmin. Sí, però vull dir que es poden comprar entrades pels serialitzadors, que valen 8 euros. 8 euros. És un pla molt assequible. Com es diu? Segunda temporada. Segunda temporada. I la primera, què? La primera temporada. No la vol fer, no la vol fer. No, ja va d'això,

Montse, ja va d'això. D'acord, no vull desballestar aquí la Berta Preto que diu, escolta, això no sortia al guió, però tenia ganes de fer-li una mica de propaganda.

Mira, quan em vas trucar per dir-me que fes aquest programa, et vaig dir, em vas dir, sí, sí, pots fer el que vulguis, tal, el que tu vulguis, però sobretot no em facis promo de les teves coses, eh? Això vaig dir. Això em vas dir.

Mira, devia estar en un mal moment de la meva vida. Benvinguda, Berta Prieto. Què tal? Estic una mica. Vull dir, hem rebut, no sé si t'ho vaig explicar, que hem rebut correus dels oients per al tema de la manifestació dels empordanins. Sí. Recordem que la setmana passada vas parlar-nos d'aquella plataforma d'influencers que volen fer fort els guiris de la Costa Brava perquè no els queden bé els fons de les seves stories. Sí, correcte. I ens van escriure alguna ullena esperverada, i no és per menys, perquè em semblarà terrible això que està passant.

Sí, era molt fort, era molt fort, però bueno, ara com que la gent de Barcelona ja ha tornat a la ciutat perquè ja torna a treballar o a gestionar pisos, que és el que fan, ja aquest tema ha acabat. Ella ho ha deixat anar així com aquella que no vol la cosa. Sí, és que he pensat treballar i llavors he pensat, bueno, treballar, treballar, tampoc ho sé. És igual. Ara què és el que es porta? Què m'has vingut a portar? Ara et vinc a parlar d'una altra notícia, perquè la notícia dels empordanins ja va passar i ja saps que aquí anem a una notícia per segon i ara el que tothom parla és el de la flotilla de les famoses. Què és això? Com?

No, no, no, no m'ha arribat gens, eh. De veritat, és clar, soc una persona de poc fiar, suposo. No estic al TikTok. No estic al TikTok. A veure, tu saps si és l'Olivia Rodrigo? Home, sí, aquesta senyora que estem sentint ara, aquesta noia, perdó, és molt jove, i la conec sobretot perquè va cantar amb el meu nòvio, Robert Smith. Ah. Jo soc molt de Robert Smith. Cadascú té els seus ídols. A mi m'agrada molt aquell senyor. I llavors, clar, com que el meu amic, el meu nòvio, que li dic jo, ocupa més espai, a l'Olivia Rodrigo no la vaig veure gaire bé a l'escenari quan va cantar amb ell.

Però vaja, que sé qui és, Olivia. Pues aquesta noia, aquesta que cantava amb el teu ídol, el teu nòvio, és una noia maquíssima que ara està en boca de tothom perquè ella va fer un festival per recaptar diners per causes benèfiques. Ella és molt de les causes benèfiques. I fa un parell de setmanes va fer una roda de premsa anunciant que donaria 10 milions de dollars a diferents associacions benefiques destinades a dones i a nenes a Palestina. Llavors, una de les coses importants és que ho va fer amb un vestit molt mono d'una marca palestina que estava a punt de tancar, que es diu Nol Collective, i ella no només va rescatar la marca sinó que es va fer viral. Escoltem les declaracions de l'Olivia Rodrigo.

A veure, tu que fas pinta de ser una persona preparada, ¿qué diu exactament?

Fes-nos una traducció, que està molt agraída, no? No, aquí diu que està molt emocionada i molt contenta de poder donar aquests 10 milions de dòlars en aquestes associacions, i realment se la veu molt emocionada. És genial que els artistes es posicionen. Sí, és genial. Jo trobo que és fantàstic. Jo trobo que és fantàstic. I no només ho pensem nosaltres, ho pensa moltíssima gent. Vull dir, després d'aquest gest que ha tingut Olivia Rodrigo, ha guanyat moltíssims seguidors i molta gent ja la considera l'artista I el més important, la marca aquesta d'Anol Collective de Palestina no ha tancat ja? No, no, que ara ho estan petant. Ara molt. Gràcies a ella, gràcies a l'Olivia Rodrigo. No, això que et deia, que la gent de la seva generació la considera l'artista més compromesa, més sensible, més coherent, més guapa, vull dir, és com una espècie de Greta Thunberg, però més guapa, és a dir, millor, saps? Més guapa i no els causa tants problemes. I no els causa tants problemes. Digues, digues. Sí, no, no, res, que per mi. Jo és que et veig tan emocionada amb l'Olivia

Rodrigo que no et vull. No, però em pots preguntar el que vulguis perquè t'ho estic explicant perquè no t'has enterat d'això. Sí, sí, no, no, jo ja veus que visc en un altre món, no estic al TikTok, no m'estamento de res. I llavors, o sigui, ella ha donat tots aquests diners? Ella ha donat tots aquests diners. I li posaran una estàtua a Gaza o com va això?

Bueno, no sé si li posaran una estàtua a Gaza, potser construeixen una estàtua de l'Olivia Rodrigo abans que reconstruï les cases, segurament pot passar això, però el que et venia a explicar avui és la flotilla de les famoses. A veure, què és això? Sí, exacte. Moltes famoses, amb peses pel gest de l'Olivia Rodrigo i veient tot l'engagement que havia guanyat, han fet la flotilla Popstars for Palestine. Llavors, és com agafar la idea, la flotilla original, però amb famoses. I què van fer? Van trucar a Ada Colau i companyia i els van dir, doneu-nos idees, perquè els faltava. La de Colau serà la flotilla, però saps qui també serà la flotilla? En aquesta flotilla de les Pop Stars també hi anirà? Bueno, sí, perquè la de Colau les anirà a instruir, però ara t'explico qui més hi serà. De moment tenim de confirmades a la Miley Cyrus, que ella també vol participar d'aquesta flotilla, no sabem si per caritat o si per estar on s'ha d'estar, o per FOMO. De moment escoltem les declaracions de la representant de la Miley Cyrus.

Per a la Mayli pot ser molt interessant. Està passant una mala època. Potser aquesta experiència la fa reconectar i traiem algú.

Les dones i els dies, el programa que li convé escoltar a Donald Trump.

El que passa és que Donald Trump sempre té feina, perquè com que l'embolica fort, té feina el senyor. Per cert, m'he quedat una mica preocupada per aquest moment de la Miley Cyrus, que diu la seva representant que està passant per un mal moment. És per la mort de Dolly Parton, que era la tieta, o per algun altre motiu? Ho dic perquè com que tu estàs més assabentada de tot en general,

jo t'ho pregunto des de la meva humil ignorància. Jo crec que les popstars sempre estan passant un mal moment, en general, sempre tenen depressió, sempre tal, vull dir que forma part del seu dia a dia.

Digues, digues, però escolta, és molt fort que estiguem parlant d'una crisi humanitària com si fos una estratègia de màrqueting, perquè em parlaves justament de la Miley Cyrus i em deies, no sé si ha anat allà perquè s'ho creu o realment perquè té fomo.

Ja, això és un debat que està tenint la gent i realment és difícil de saber quan una acció és com genuïna o quan una acció es fa per un interès propi, però jo penso que igualment com. Tenint en compte el panorama que tenim, és igual pel que es faci, saps? En plan, lo important és visibilitzar-ho i elles visibilitzar-ho ho estan fent, perquè se n'ha entrat tothom menys tu. El necessito, encara que em fa vergonya

reconeixeu que he estat al marge de tota aquesta gran notícia de la flotilla de les famoses, de la flotilla de les popstars for Palestine, que, escolta, estic que no toco ni quarts ni hores. Explica'm més coses d'aquesta història. Mira, doncs,

la flotilla de les famoses, les popstars for Palestine, tenen previst sortir del port de Barcelona. Igual que va fer la flotilla original, d'aquí un parell de dies. En pla de numeratge. Sí, bueno, no, aprofitant les seves estratègies, saps? Per això ha de colar-ho i serà també. Tindrem, doncs això, Olivia Rodrigo, Miley Cyrus, Dua Lipa, Billie Eilish, Sabrina Carpenter I

escolta, qui patrocina? Perquè m'imagino, tu en parlaves de màrqueting una mica i patrocina algú això de la flotilla, perquè això són molts calés, són molts hotels.

Sí, això de la flotilla, cadascuna ha posat els seus 10 milions de dòlars, però a part, aquí a Barcelona l'esdeveniment estarà cobert per Primavera Sound, que ja ha venut entrades perquè es pugui anar a despedir-les al port. I què faran? Ho tancaran perquè només hi pugui entrar. Sí, no, ho tancaran, ho tancaran, sí, però bueno, els VIPs, sobretot, van sortejar-ho ja fa uns mesos, no te'n vas a enterar i no vas poder participar en el sorteig. No, no, ja veig, no sé res. Van sortejar 50 tickets VIP meet and greet per participar en la flotilla. Llavors, això vol dir que hi ha 50 fans que viatjaran, bueno, no que poden, que ja ho faran, que viatjaran amb totes aquestes artistes cap a Palestina.

Una flotilla amb Olivia Rodrigo, Miley Cyrus, Dua Lipa, Billie Eilish. Clar, hi ha moltes que gasten molts diners en maquillatge. És que hi ha el problema que crec que s'enfonsarà aquesta flotilla. O n'hi haurà diverses, tu què creus?

Perquè clar, tots els maquillatges, tots els vestits que han de portar. Això no ho sabem, això és una informació que no s'ha donat, evidentment, perquè és un acte que ha de ser una mica secret. Només aquests 50 vips. Només aquests 50 vips ho sabran. Però Berta Prieto, tu tens entrades o no?

Bueno, jo espero que em convidin, no? Ah, perquè tu ets una popstar també. Bueno, jo soc mig famosa, espero que em convidin, la veritat. Escolta, per tu, però tinc entès que sí que has pogut parlar amb una de les grans afortunades.

Sí, he parlat amb una fan que ha aconseguit una entrada per anar a viure aquesta experiència de la flotilla de les famoses. L'escoltem. Estic molt contenta de

ganar la flotilla amb l'Olivia Rodrigo. Jo escolto la seva música des de sempre. Amb la meva mama ja m'he anat a comprar el decalón, tot el que necessito. Antimosquitos, roba d'abril, una màrfaga. Suposo que serà com uns campaments en plan camp rock, però el mar.

Escolta, aquesta afortunada, quina edat té aquesta nena? Aquesta nena jo crec que té 13 anys. 13? La veig molt madura, eh? Molt madura per 13 anys. La veig madura per 13 anys. Bueno, ha de ser madura perquè se n'estan anant cap a Palestina amb les seves ídoles. Però bé, les famílies igualment estan super contentes d'això. Ha sigut un gest super ben rebut per les famílies. Ho veuen com què? Ho veuen com una oportunitat, ho veuen com una espècie d'acampaments perquè les seves filles tinguin una mica més de consciència social. I sàpiguen de què va la vida, eh? I consideren aquestes famoses unes bones referents per les seves filles, saps? Llavors estan encantades. Vas parlar amb una de les mares. Sí, escoltem una de les mares encantada amb la flotilla.

Suposo que no em vols dir el nom de la mare, no? Perquè prefereix quedar-se-la anonimat, el seu nom.

La mare, sí, però bé, no és important. Pensa que és una opinió generalitzada, aquesta. A les AFAS es parla molt de la flotilla de les famoses. Totes estan molt contentes.

Ai, jo és que estic super emocionada, super emocionada, perquè és molt important que inculquem consciència social a les nostres filles, tu. A més, és que per les famílies és genial. És un xollo, perquè és com una espècie d'acampaments, però millor, perquè potser no tornen, saps? És que és genial, tu.

A veure, què vol dir que potser no tornen? Aquesta dona, aquesta mare, vol que no torni la seva filla?

Bueno, aquesta mare té la mare amb els fills d'acampaments que ja arriben a un punt que t'agradaria que no tornessin, suposo, no? Ja, ja. Però home, que van a Palestina, els pot passar alguna cosa. Clar, els pot passar alguna cosa, sí. Compte. Però bueno, això és l'important. Ho hem explicat. L'esdeveniment també es retransmetrà per streaming a aquesta gent que no ha pogut aconseguir entrades per anar a despedir a les famoses. I res, no sé, jo crec que és un acte molt guai, molt coherent, molt important, crec que és molt important. Tu aniràs, Montse?

No crec, no, no crec, no, perquè com que no sabia que existia, doncs crec que ho miraré de lluny, m'ho miraré de lluny, i potser ens pots venir a explicar com ha anat les pròximes setmanes, si és que tornes, vull dir, m'explico, que potser et passa el mateix que a aquestes criatures que no tornen. No, però jo no pujaré a la flotilla, jo aniré allà a fer uns stories. Jo t'imaginava a la flotilla, enmig de Miley Cyrus i Sabrina Carpenter.

Sí, no sé. Escolta, què més passarà? Què més passarà en aquest esdeveniment? Pues res, aquest esdeveniment cantaran unes cançons, totes suposo que aniran vestides d'aquesta marca, no el col·lectif, patrocinarà Campari, llavors hi haurà tots els influencers de la ciutat també despedint-les, i ja està. I poca cosa més. I poca cosa més. Algú us llençarà el mar o com anirà això? Sí, sí, clar. Aquesta és la notícia. El que està passant ara també. M'havia oblidat, Monse. El que està passant ara també és que, clar, hi ha un petit risc que la flotilla no pugui sortir perquè, com que està plena de famoses i tenen molt de fan en fan, hi ha moltes nenes que s'han quedat sense aquests 50 vips mitangrits. Que amenacen amb llançar-se al mar a perseguir la flotilla. Llavors, per exemple, aquí al port de Barcelona està tot molt controlat per l'esdeveniment i perquè està tancat i així, però hi ha, des d'altres ports secundaris, nenes, aquestes d'entre 10 i 15 anys, que estan fabricant barques amb tutorials de YouTube i TikTok i així per poder perseguir la flotilla i tenir una foto amb la seva ídola. Què dius? T'ho juro. Està passant això, llavors les autoritats estan molt preocupades, això amenaça a. Clar, perquè hi ha moltes que s'han quedat sense entrades i suposo que pateixen. Hi ha moltes que s'han quedat sense entrades i veuen que amb una oportunitat, clar, jo què sé, la flotilla passa per l'atmetlla de mar, saps? Potser l'atmetlla de mar se'n tiren tres o quatre. Estan fent servir els tutorials de YouTube dels mateixos per construir pateres, doncs elles també s'estan construint les seves pateres per perseguir la flotilla.

Em fas una mica de por, Berta Prito, perquè tu sempre t'assabentes d'algunes coses que jo no sé si me'n vull assabentar o no. Crec que prefereixo viure en un altre món paral·lel on tot això no succeeixi.

Ja, però és que això és la realitat, Montse. Jo te l'he d'explicar, saps? També, bàsicament, perquè això és una notícia que ens fa reflexionar molt sobre la visibilitat i quanta visibilitat volem donar als conflictes, saps? No sé què n'opines, tu, d'això.

No ho sé. Ens haurem de comprar una samarreta i posar-nos-la aquí, només pel programa. Que amb ràdio importa molt. Doncs, Berta Prieto, fins aviat. Segunda temporada, eh? L'estrena a Filmin, al mes d'octubre, però abans, aquí al Cinema Zaribau de Barcelona.

El 23 d'octubre els arribeu i ja hi ha entrades a la venda.

D'acord. Se sap tot. Nosaltres ho deixem aquí, el programa que hem fet. Com sempre, Roser Pereira, Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Nil Hernández i qui us ha parlat, Montse Virgili. Nosaltres hi tornarem demà. Demà ens fixarem en els problemes de desabastiment de diversos tractaments hormonals que prometen mitigar els símptomes de la menopausa i que utilitzen també moltes dones trans i que s'estan acabant a les farmàcies. Us imagineu que s'acabés, per exemple, la insulina a les farmàcies? Doncs quan es tracta de les dones i dels tractaments que tenen a veure amb les dones, això passa molt sovint. Bona nit. Bona nit.

¡Hasta la próxima!