Eva Baltasar: "L'amor hauria de ser un lloc de pau"

Noveles que diuen veritats.

Fa molts anys, no sé vosaltres si ho recordeu, quan una dona llegia se li deia despectivament mira, en lloc de treballar aquí està llegint novel·les. Clar, això devia ser en algunes cases. Llegir, ja ho sabem, sempre ha estat un esport de risc. Fossin llibres d'aventures o novel·les romàntiques, sempre que agafem un llibre busquem una veritat. O potser sóc jo que busco veritats a cada cantonada. Avui ens visita Eva Baltasar a Les dones i els dies per parlar de Peixos, la seva darrera novel·la. Quina és la veritat que ens explicarà?

I comencem les dones i els dies d'avui amb aquesta cançó de Chantal Claret. Aquesta dona, que no sé què en penseu vosaltres, però per mi té una mica de nom de protagonista de novela. Chantal Claret, jo ho veig. Aquesta dona canta aquesta cançó que es diu Too young to be old, és a dir, massa jove per ser vell, i la veritat és que nosaltres en aquest moment de la nostra vida no li discutirem. Cadascú escoll la seva pròpia aventura, però nosaltres avui triem l'aventura que ens proporciona Eva Baltasar. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

En totes les novel·les d'Eva Baltasar sempre hi ha l'amor d'alguna manera. És una força, ho neix, però en la seva última novel·la és la força que devora la protagonista, o ho pot semblar, perquè la protagonista de Peixos és una escriptora i jo diria que malgrat tot sap nedar. Peixos és l'última novel·la d'Eva Baltasar i ens encanta que torni a passar per les dones i els dies. Eva, com estàs? Molt bé, moltes gràcies per tornar-me a convidar. Ja ho saps, nosaltres només fem programes perquè vinguis tu. Escolta'm, no volia fer cap espòiler ni volia explicar res que no es pugui explicar, però diríem que en aquesta novel·la l'amor és un perill?

Sí, de fet, ella reconeix la narradora que està començant a viure la relació més perillosa de la seva vida. L'amor pot ser un perill, i tant. Escollit, també. L'escull.

Dius en la novel·la, la novel·la és aquesta protagonista que és escriptora, ens està explicant la seva història d'amor i l'està escrivint, d'alguna manera, mentre l'està vivint. Però aquesta escriptura diu que no la allibera, que no li ha servit, i tot i així insisteix en explicar la seva història d'amor. Quina és la força de l'escriptora i per què és tan important explicar les històries?

Ui, per què és important explicar les històries d'amor en aquest cas? Perquè permeten, crec jo, cancelar el passat. I això és molt poderós. És a dir, pot no alliberar-te d'aquest passat, però permet tancar-lo, cancelar-lo. Per mi ha estat molt divertit fer que la narradora fos una escriptora, perquè m'hi he projectat moltíssim, però després també serà molt divertit a l'hora de parlar, sobretot amb els lectors en clubs de lectura, perquè. Ja m'hi veuen a totes les novel·les, que al final dic que és impossible, no puc haver viscut tantes vides, no soc jo, però hi ha aquesta tendència a interpretar que el que estàs explicant, i més en primera persona, doncs realment és la teva pròpia biografia, d'alguna manera, i no és pas així. Sí que he aprofitat el text també per mostrar reflexions que tinc jo mateixa sobre el fet d'escriure, que significa per mi, tot i que no totes les defensaria al 100%, per tant és una escriptora però no soc jo, però sí que ella el que reconeix, conforme va vivint aquesta història d'amor que va veient que la va destruint, que la va devorant, és que l'única cosa que la pot salvar és aferrar-se a l'escriptura i fer que l'escriptura s'avanci a la pròpia vida i acabi escrivint un final diferent. Perquè poder escriure li permet veure la història des de fora. Sí, exacte. I viure-la de manera diferent, fins i tot. Arriba un moment en què, tampoc no volem fer aquí grans espòilers, però jo ho visc com a escriptora. És a dir, quan jo estic escrivint una novel·la, els mesos del procés d'escriptura hi ha un moment en què es confonen molt les realitats. Tens la teva vida del dia a dia, que en principi és la real, diríem, no? Hi ha la vida dins de la novela, de quan estàs escrivint, que per moments pren molt més pes que la vida real i l'acaba contaminant. Hi ha un moment en què no saps què és més real, no? Quina de les dues? I a la novela passa això, també. Ja ho veureu, perquè ho diem,

no expliquem res, però si hi ha moments en què hi ha aquesta mena de. Un joc de miralls que ja ho feies en la novela anterior. Això t'agrada, aquest moment miratge de no sabem si és veritat o mentida, això t'agrada. Jo crec que aquí és una novela fosca, en cert sentit, perquè anem allò al moll de l'os, de la passió, del desig. Ja en parlarem, però també hi ha molta diversió perquè jo crec que tenies moltes ganes de deixar anar coses quan dius com a escriptora doncs ara, per exemple, que estàs de promo jo pensava, aquí expliques l'Eva Baltasar explica que això d'explicar els llibres als altres que la fas sentir sola, la protagonista que se sent que tothom està esbodellant allò que ha escrit i ella se sent molt al marge de tot allò aquí has fet una mica de venjança has dit. Si no m'agraden gaire les entrevistes i no

m'agraden gaire els clubs de lectura, us explico per què. No, perquè a mi els clubs de lectura precisament m'agraden molt, sí. Però sí que és cert que jo de vegades em sento una mica com la protagonista quan narra, no? Et diu que va amb el cotxe, recorrent el territori, sola, però acabes anant sola, et trobes amb gent i cada club és diferent i són trobades en que. És curiós perquè de vegades són molt íntimes. Però tanmateix estàs amb gent que no tornaràs a veure mai més, que heu compartit una hora de les vostres vides i ja està, no? Jo em veig a mi mateixa, doncs, com diu la narradora, de vegades anant, no sé, diria, com un predicador amb la seva petita Bíblia, no?, o com un camió nebre, acabes prenent les benzineres, fent àpats a les benzineres, doncs, amb la teva mercaderia, i vas pel món, però ella té una mirada un pèl més àcida, potser, que la que tinc jo. Clar, m'agrada molt, per exemple, en un fragment que dius,

és evident que aquesta activitat, això d'anar com un predicador que deia en parles benzineres, no és la conseqüència lògica d'escriure, però no tothom ho veu així i fa temps que no ho qüestiono. És a dir, això no té res a veure amb escriure, jo us ho deixo aquí, però d'entrada us explico, no m'acaba de semblar bé això d'haver d'anar de gira com els Stones.

Clar, una cosa és la gira com els Stones. Som escriptors, no som cantants de rock, o sigui, tampoc la gira són així, no? Però és una cosa que jo al principi em va sobtar molt, perquè jo em pensava que escrivia el llibre, es publicaria. Clar, jo venia d'escriure poesia i gairebé no acompanyava els llibres, no anava a recitar-los. Jo vivia tancada a casa meva escrivint poesia i ja està. Llavors, arribes a la narrativa, fas un primer llibre que té cert ressò, i de cop i volta sembla que, ostres, has d'acompanyar aquest llibre, no? I la sensació meva era, més o menys per Magel, era, ostres, jo el llibre ja l'he escrit, ara ja està, el llibre ja corre sol. Això va en pau. Això ho estàs dient tu, eh? Però una mica sí. No, i al principi sí que hi havia certa resistència per part meva, eh? D'anar-lo acompanyant, però després. Jo també m'abandono molt on em porti la vida, eh? I penso, mira, m'ha de portar a llocs que no conec, a conèixer gent que no conec, i de fet he viscut històries precioses i increïbles i divertides, anant amunt i avall. Explica-me-ne una. Ui, ostres! Alguna d'aquestes precioses, divertides o. Bueno, mira, te n'explicaria alguna que precisament preciosa no és, però de vegades novel·les com Parmigel, que tracten temes durs com el tema del suïcidi, doncs m'he trobat anant a clubs de lectura on hi havia gent que s'havia intentat suïcidar i que acabaven parlant de. De fet, clar, quan m'ho diuen, jo m'esglaio i penso, ostres, i ara què? Com rebrà una persona que ha passat per això el meu llibre sent que jo no hi he passat, no? I no, no, sempre amb molta gratitud. Com ho vius, això? Perquè és bèstia, estàs tocant temes forts amb gratitud. Amb gratitud, sempre. Sí, sí, sí, sí.

Lots of numbers, lots to think A giant cloud above my sink Oh, please let me rest One thought for the future Predicting what's in right now Another song to prove it Tomorrow it will all.

Aquí, en aquest llibre, en aquest peixos, hi ha l'amor a la literatura, hi ha l'amor a aquesta dona que es diu Victòria, que clar, quan algú es diu Victòria, l'altre ha de perdre, segur. Oi que sembla? Sí, no és gratuït el nom. No és gratuït, però en aquesta història d'amor el desig sembla que s'ho empassa tot i enmudeix la literatura. Aquesta també és la guerra, a vegades, de l'Eva Baltasar, que la vida se l'endugui la literatura, o tu tens allò al cavall ben agafat?

Vaja, jo crec que des que vaig començar a escriure, molt petiteta, als tres anys vaig aprendre, i he escrit cada dia de la meva vida, podria dir, i sí que l'escriptura gairebé et diria que sempre ha anat per davant, però soc molt conscient que hi ha moments de la vida en què. S'ha d'esperar, s'ha d'esperar. I això al principi costa, però després ho entens i s'ha d'esperar en un moment d'intensa maternitat, per exemple, s'ha d'esperar quan hi ha la gira que dius tu, jo ara aquests mesos que estic girada cap enfora, més exposada, acompanyant els peixos, La meva novel·la en la que estic treballant ja, doncs s'ha d'esperar. Llavors, abans que ho vivia amb certa tensió, ara no. He après a viure-ho amb a ser més pacient. De fet, jo ja tinc molta paciència, però em costa aplicar-la a l'escriptura, perquè hi ha la sensació que, ostres, i si es cansa d'esperar? I si quan hi torno aquesta novel·la ja no em vol? Això pot passar. De fet, a mi m'ha passat.

Però bé, no passa res. Aquest és un cas d'aquesta novel·la que la vas escriure fa temps i. Aquesta em va voler. Aquesta et va voler, aquesta et va voler. Aquesta em va voler. Dèiem això, és la història d'una escriptora que s'enamora d'una altra dona, que és la Victòria, i. I en algun moment això complica les coses perquè ella pugui seguir escrivint. Estem amb les dones i els dies i jo m'ho porto al meu terreny, però em fa la sensació que moltes vegades amb la idea aquesta de l'amor romàntic, que és una altra de les idees d'aquest llibre de peixos, la idea de és ella, és la dona dels meus somnis, moltes dones ens abandonem en algun moment de la nostra vida i deixem allò que volem fer per viure aquest suposat amor. Hi havia una mica de queixa de l'escriptora Eva Baltasar amb això? Hi havia un acompanyar-ho? Hi havia un a mi també m'ha passat?

Home, et diria, de queixa no, segurament hi havia un a mi també m'ha passat. Ara ja no, perquè ja n'he pres, tinc 47 anys i gràcies a Déu n'he pres una mica. Però sí que de molt més jove hi havia aquesta tendència que quan trobaves l'amor, aquest amor en majúscules el focus canviava i deixava d'estar en tu i passava a estar centrat en la persona, objecte del teu amor, i la vida es construïa paral·lelament a la construcció d'aquest amor, que era una mena d'entronar aquesta persona en la que tu decidies de dipositar-hi aquesta passió.

Sí, em sembla que a la novel·la en algun moment ho dius que ella és el centre i la Victòria és el centre i tu, és a dir, la protagonista l'ha perdut perquè una pugui

ser el centre. Comença a orbitar. Sí, exacte, comença a orbitar al seu voltant i la vida, per exemple, la casa de la narradora acaba tota deixada, no? Un dia diu, ostres, com pot ser que casa meva hagi acabat? Jo m'hi trobava bé, casa meva, com pot ser que estigui tan bruta, tan deixada? Exacte, doncs perquè ha deixat d'evitar-la, perquè ella està evitant aquest amor. I tot el que fa va cap allà, deixa de poder-se concentrar en l'escriptura, deixa de fer la seva vida. I això volies escriure-ho perquè pensaves que s'havia

d'explicar, és a dir, que hi havia. Perquè algú ho pugui llegir i pugui adonar-se, per exemple, que això li està passant en aquell moment? Era un voler acompanyar el lector o no? O has volgut explicar la teva història?

Diria que ni una ni l'altra. Jo, quan escric, no penso mai en el lector, malgrat sàpiga que es publicarà la novel·la i que, bé, m'agradarà més o menys, però es llegirà, no? No, jo penso en mi, penso en escriure la història que a mi m'interessaria llegir. Llavors, tampoc estic explicant la meva pròpia història, perquè jo aquesta història d'amor no l'he viscuda, però sí que hi havia el desig, primer, d'escriure una història d'amor, i això venia ja de l'ocasi de la fascinació, que a la part de la fascinació hi ha tota una relació entre dues dones, en què, de fet, una ha matat a l'altra, però l'acaba convertir en una mena de verge que adora, adora, adora, i dic, ostres, aquesta adoració, això és molt eròtic, també, això és molt amorós. Em ve de gust, doncs, escriure una novel·la sencera en què l'amor sigui aquesta mena de adoració, però un amor real d'una dona per una altra dona. I sí, a mi m'agrada, doncs, anar buscar aquestes parts una mica més incòmodes anar cap a l'inconscient anar cap al que no és tan lluminós i doncs he creat aquest amor una mica més fosc però que tanmateix jo a mi em mirallo molt he tingut relacions que sense ser així comparteixen molts elements.

L'amor romàntic aquest que dèiem, aquest amor, aquesta sensació de és ella, que jo crec que tenim moltes dones quan ens acostem a l'amor, sí que expliques molt bé com s'activa tota aquesta maquinària, que en el moment que decideixes, i ho dius molt bonic, que l'amor és una part, hi ha una part que és de voluntat, és com que hi volem anar allà. Sí, sí, sí, sí. Jo crec que l'amor, hi ha una part que és molt. No és només un sentiment, està fet de voluntat.

I tant, i tant. Ho dius molt bé. Sí, sí. Tu detectes la víctima, diríem, no? Trobes aquella persona, decideixes, tens la gran revelació que, ostres, és ella, i malgrat no t'encaixi, malgrat no t'encaixi, tu decideixes construir tot un amor i decideixes alimentar aquest enamorament. I vas cap allà amb els ulls envenats. Parlem d'aquest no encaixar

perquè això també és una qüestió que surt molt a la novel·la anem veient com aquest amor es va descapdellant i comencen a passar coses que no m'agrada com viu o no m'agrada com vesteix o no m'agrada cadascú troba les raons perquè aquella cosa no li cabia de funcionar i tot i així el desig i em fa la sensació que ens estàs explicant que ja no importa molt la persona sinó que ens hem enamorat de la cuirassa.

Sí, i de tot allò que tu estàs projectant en aquesta persona, que al capdavall la narradora també hi projecta moltíssimes coses, i aquesta persona no és només una persona, viu en una casa que la narradora veu com una casa molt especial, llavors la seva estimada es projecta en la casa, la casa en l'estimada, i va construint aquesta mena de figura que segurament s'allunya molt de qui era aquesta persona en realitat, la seva estimada, però hi ha tota aquesta gran projecció de tot allò que desitges que aquesta persona sigui per tu.

A vegades parlem d'aquest misteri, d'aquest misteri que busquen les persones, i recordo que un amic em va dir un dia, a vegades la gent no és misteriosa com tu t'imagines, sinó simplement és tonta, no? Sí. Va fer gràcia. Per amor. Perquè jo pensava tota l'estona quan llegia aquesta novel·la com ens fascinem, com ens construïm amb aquesta maquinària que gairebé no hi podem fer res perquè està en tota la cultura popular i

en tot el que hem amat. Sí, com inventem i com fabulem, perquè som creadors i, de fet, cada amor és una creació i pot ser una creació preciosa i pot ser una creació monstruosa. En aquest cas, doncs, comença sent preciosa i acaba sent monstruosa.

També és un amor que crec que és interessant en una època determinada de la vida. Jo crec que és un amor dels 40 anys o d'un amor madur, podríem dir. No és un amor de joventuts en el sentit que van a sopar, tenen com una capacitat econòmica per fer coses i això també forma part de la història d'amor, perquè ja en l'amor estem sempre alterades i estem en un moment alterat de consciència, però aquestes dones beuen quan surten a sopar, és a dir, l'alcohol també com a líquid o com a alguna cosa que també d'alguna manera fa que es mogui la màquina de l'amor, aquí té un pes molt important.

Sí, l'alcohol té un pes important perquè la Victòria és una persona que és alcohòlica, de fet, i que gràcies a l'alcohol es mostra. De fet, la narradora té la sensació que quan apareix la Victòria de veritat, la que ella més tem i la que ella més desitja és quan ha begut, i això. Això va passant al llarg del llibre, una persona que veu molt, però clar, és quan surt aquest drac, i el drac és molt seductor, perquè, ostres, un drac és molt perillós, et pot acabar devorant, et pot cremar, et pot devorar, però veure un drac, tenir-lo a prop, sentir-lo respirar, veure la seva bellesa, perquè és bellíssim, és molt incita moltíssim, no? És una cosa que, ostres, és meravellós. Llavors, bé, l'alcohol li propicia això, i li propicia també, se n'adona la narradora, que ella entra una mica dins del joc de la Victòria, és una dona que no bevia especialment, no?, i que se n'adona que molt fàcilment ha caigut en certa dependència de l'alcohol, tot i que ella se'n sap prevenir, no?, però sí que és quan sintonitza més amb la Victòria, quan ella també l'acompanya en això. Ens està dient l'Eva Baltasar que només podem

enamorar-nos quan tenim la consciència alterada, o què?, Que l'amor.

Jo crec que permanentment vivim amb la consciència alterada,

no? Exacte. Que l'amor no pot ser una cosa fàcil, que hem d'estar una mica.

Home, abans deies que és un amor madur. Sí, jo crec que és un amor madur, però és un d'aquests grans amors en què és l'última oportunitat que tens per aprendre de veritat. O sigui, aquest no serà l'amor de la vida d'aquesta dona, potser sí, però en tot cas és una gran oportunitat per aprendre què vols que sigui per tu un amor, un amor bo. De fet, un amor ja hauria de ser bo per si mateix, no? Però sí, és la gran oportunitat de dir,

a veure. Clar, tu dius un amor bo. Jo en algun moment d'aquesta història penso que el maltractament està. I amb el tracte. I amb el tracte. Sí. Perquè hi ha una manera de parlar-se i una manera de. De fet, hi ha una cosa molt valenta en aquest llibre, que és que tu que escrius parles de l'enveja d'escriure, no? De l'enveja que provoca als altres moltes vegades que tu escriguis o del que. Quan algú escriu, com, en teoria, té una relació de poder amb l'altre que aquí està fet a servir per menysprear-la. És a dir, perquè sap que és el que més li agrada és escriure. I, per tant, com puc maltractar algú? Digant-li que escriu malament,

per exemple. Exacte. Com ho fa la Victòria quan. De fet, hi ha maltractament psicològic i físic en aquest llibre, no? Però. Quan la Victòria vol atacar, no li cal fer grans discursos. Amb una sola paraula, referint-se a les novel·les de la protagonista com a meres novel·letes, ja ha anat a disparar, com més mal li pot fer. A tu t'agrada llegir crítiques quan a algú no li agrada el que has fet? Jo no llegeixo res sobre mi, ni m'escolto les entrevistes, ni miro les fotos, ni sigui bo, sigui dolent. No, perquè jo estic molt en pau a mi mateixa. Jo escric i vull preservar aquesta pau, precisament. Llavors, escric les novel·les que a mi m'interessen, es llegeixin o no es llegeixin, es publiquin o no es publiquin, gràcies a Déu, i estic molt contenta i molt agraïda, doncs es publiquen, i a més a més, doncs. Amb èxit. Amb èxit, no?, però. A la Victòria li faria molta ràbia, això. Sí, però bé, la meva pau és aquesta i la meva llibertat és aquesta. Llavors no I mai em sentiré tacada, perquè al final, si s'està tacant alguna cosa, s'està tacant un llibre. Però al capdavall, mira, jo a les meves filles sempre els dic, mireu, noies, cadascú dona allò que té per oferir. Ja està. Ja està, jo dono el que tinc, que són aquestes novel·les, i la resta de gent que doni el que hagi de donar i que ofereixi el que hagi d'oferir, que parli com vulgui, jo no em sentiré mai atacada.

Someone knows I had some trouble But I'm home for the summer and I wanted To know if I could use your stove To cook something up for you Cause you're Positively voodoo Everything that you do Did you know exactly how magical you are? Whoopsie daisy you Yelling I love you Out to my white feather cocktail de lanta hair.

De fet, aquesta novel·la l'hi dediques a una de les teves filles i pensava que era una novel·la molt bonica per tenir com una conversa amb una filla. Perquè li estàs d'alguna manera explicant a estimar bé, a saber a qui estima. No sé si aquest era el missatge.

Sí, a saber, a aprendre a matar els monstres. O no tant a matar-los, a aprendre a dominar els propis monstres, no? Però al capdavall, la gent que tenim davant, aquesta parella, aquest amor que tu tens davant, és un mirall teu, també. Jo veia la història de la narradora i de la Victòria, una mica la veia com. Bueno, salvan totes les distàncies, eh? Però hi ha cert paral·lelisme amb la història d'Stevenson, del Dr Jekyll i Mr Hyde. Fins a quin punt la narradora no s'enamora de la seva pròpia part fosca. Li atrau tantíssim la Victòria perquè és una part que ella no es permet expressar de si mateixa. I s'enamora profundament d'això. Llavors, aquests monstres s'han de saber dominar, s'ha de saber tractar-los, s'ha de saber mirar-los, no? Una mica la dedicatòria de la meva filla anava per aquí. Perquè n'aprengui, perquè n'aprengui. Ella farà el seu camí, jo no li he d'ensenyar res, ella farà el seu camí, però m'ha semblat, és una dona jove, doncs que és una història d'amor que encaixava.

I és un moment també perquè un es planteja totes aquestes coses, amb qui et relaciones, com arribes a la casa de l'altre, què hi trobes, per perdre el centre d'això que dèiem, perdre el centre quan ens enamorem. És un llibre també on hi ha molta sexualitat i no ha estat mai un problema les teves novel·les. Costa més explicar a vegades l'amor que el sexe?

I tant, i tant. A mi les escenes de sexe em surten soles, m'encanten. Sí, perquè simplement em dedico a treballar amb imatges, sobretot, que és tal com jo treballo la novel·la, no? Creant moltes imatges, també el llenguatge, buscant el ritme, la música, però. Anomenar-me imatges és una cosa que practiquem tots o gairebé tots, o que hem practicat al llarg de la vida, no? Llavors, i són boniques de recrear mitjançant el llenguatge. En canvi, parlar de l'amor és molt més complicat. Has de crear-ne i has de vestir tota una història.

És una història la que has creat aquí a Peixos, i clar, jo pensava tota l'estona, és una peixatera. Aquesta protagonista, o comença sent una peixatera, perquè no tenim clar, algú que ve amb peix, o que el fregeix, com en un petit, un rulot, un restaurant, d'alguna manera és algú que porta la vida, quan treballa, això sí, envoltada de la pudor, de l'oli cremat, etc., i al contrari tenim una dona que viu escrivint, que és tot el contrari, que és algú que no tocaria fum ni greix, etc. O sigui que hi ha aquests dos mons i aquests dos universos. Però qui són els peixos?

Qui són? Mira, un lector molt incipient de la novela em va dir "Això és la història d'amor entre una sardina i un tauró". Podrien ser aquests els peixos, no? Sí, hi ha un moment en la novela en què la protagonista diu, sento que travesso l'oceà coberta d'escates a l'ombra d'un tauró. Els peixos són aquestes bèsties que viuen sota l'aigua sense saber que hi viuen i es mouen una mica com per instint. Doncs aquestes dues dones, més la narradora potser que la Victòria, es mouen dins de l'amor una mica com un peixet, per instint, ara cap aquí, ara cap allà, i no acaba de controlar bé, no? Que és tot allò que està passant, no acaba de ser-ne plenament conscient.

Losing the star without the sky Losing the reasons why Losing the calling that you've been faking And I'm not kidding you.

A peixos també hi ha molta por, sentiment de terror, i el més bèstia és que aquestes protagonistes hi estan enganxades, sobretot hi està enganxada la protagonista de la que no sabem el nom. Sap que fins i tot la seva vida perilla, i tot i així. Està enganxada a moments en què té autèntic pànic i no sap si allò és veritat o ho té dins el cos, però té a veure també amb la intuïció, jo crec, ho sabem des del principi que estem en perill, però fem veure que no ho sabem. Això també és molt femení.

Podria ser, sí, sí, sí, aquesta intuïció que deia t'està avisant des de vell entubi, això anirà malament, això que acaba de passar és molt estrany, atura't, són senyals que per allà no vas bé, però hi ha una força que activa i és aquest gran desig de viure allò, malgrat sigui molt perillós, i hi ha aquesta voluntat d'endinsar-s'hi, i escolta, si s'ha de pagar un preu, doncs el pagarem, i no passa res, no?, ella.

Però el paguem perquè estem enamorades de l'amor? Estem enamorades d'aquest amor romàntic, d'aquesta princesa? En aquest cas no és príncep, però princesa blava, o què?

Suposo que hi ha casos en què sí. També hi ha una gran curiositat per conèixer qui és realment la Victòria per part de la narradora. No és només la Victòria, és la casa de la Victòria. Hi ha tot aquest. Pensa que és escriptora. Els escriptors són molt afaners. Jo, com a mínim, jo. Soc molta fanera, no? I aquesta gent que està envoltada d'un aura i que té una vida pròpia perquè dius, home, aquesta dona és peixatera. Sí, però no només és peixatera. Es dedica a pintar quadres, es dedica a llegir molts llibres. Fa pinzells, que em va semblar això. Fabrica pinzells. És una dona que té moltes facetes per anar aprofundint, anar investigant. I ella s'hi veu completament empesa en aquest poble.

I estar contenta de ser-hi, que clar, és una cosa amb la qual ens barallem també, però gràcies a l'escriptura sembla que ho podem separar. Sí, a mi em serveix l'escriptura per això per aquesta manera d'aquesta dona també que col·lecciona objectes rars, difícils a vegades també em fa la sensació que estàs explicant sense explicar-ho que per ella aquesta dona, aquesta escriptora és una adquisició, és un altre d'aquests

objectes rars per ella Sí, podria ser, el que passa que li fa ràbia també, que sigui viva el que voldria és tenir-la potser mumificada. A la seva pròpia casa. De fet, ella sent la narradora que pot arribar a passar això. Fabula molt amb la idea d'anar aquí a calabossos, no? Ja m'esmorres, m'està acabant la fossa, potser ja no sortiré mai més d'aquesta casa. Hi ha una frase al llibre que diu he entrat en aquesta casa per començar a estimar i començar a morir. O al revés, no recordo, no? He entrat en aquesta casa per començar a estimar i començar a morir. Començar a morir. Sí, sí, sí. És aquesta sensació permanent, l'acompanya al llarg de tota la història. El que passa és que l'amor no hauria de ser un lloc tan al límit, oi? No, no hauria de ser. Per què ens hi embrenquem? L'amor hauria de ser un lloc de pau. Ens hi embrenquem perquè tots tenim ferides, i ferides que venen de la infància, que venen de molt lluny, i la ferida d'abandonament, per exemple, fa que. A la que hi ha algú que et fa una mica de cas, que diu que t'estima, que té curiositat per tu, que d'alguna manera sembla que et cuidi, malgrat que després hi hagi totes les contrapartides, en què no t'està cuidant, en què t'està insultant, fa que tu segueixis allà enganxat, perquè això alluja aquesta gran ferida que portem. I escriure, tu creus que t'ha ensenyat a estimar millor Eva Baltasar? Mira, escriure m'ha ensenyat a conèixer-me millor, i coneixent-me millor puc estimar millor. Per tant, et diria que sí.

Peixos, m'ha servit. M'ha servit per estimar. Escolta, la novel·la de Si voleu estimar bé, què et sembla? Perfecte, magnífic. Doncs escolta'm, vendrem uns quants. Meravella, ens ha encantat, aquests peixos d'Avea Baltasar. Una altra joia, editada per Club Editor. Que en facis molts. Encara que sabem que no t'agrada gaire fer entrevistes.

No, dona, que jo ja vaig a tot arreu. Ara ja està. Ja t'ha passat. Moltes gràcies. A vosaltres.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Aquesta cançó ens porta a una altra època i és que durant 46 anys milers de dones van haver d'avortar en la clandestinitat, arriscant la seva vida i en por de ser empresonades pel franquisme. Algunes van poder anar a Anglaterra o a França, on hi havia bones condicions, o millors. D'altres no van poder marxar i van caure en mans de carnissers que utilitzaven agulles de punt, herbes o substàncies químiques que els provocaven fortes hemorràgies. És una cosa de la que hem parlat prou en aquest programa, però ens ha cridat molt l'atenció aquests dies la revista Sapiens que les ha recordades en aquest número, el 8M, i ha recollit els seus testimonis en el nou número de març gràcies a la recerca d'una periodista que es diu Catarina Ubeda Oltra, i amb la col·laboració també de Paula Boira Nasher, autora d'aquest llibre del qual vam parlar en el programa, que es deia Un aborto, 8.000 pesetas. Tenim al telèfon la Catarina Ubeda, periodista de Sapiens. Com estàs? Bona nit. Molt bé, bona nit, què tal? Ens ha agradat molt tornar a aquest tema, tornar a parlar-ne i sobretot tornar-lo a llegir. Felicitats per aquest article. Moltes gràcies. M'agradaria saber una mica com va començar l'interès per això, perquè la investigació l'heu fet a partir de sumaris judicials, però sobretot amb testimonis de dones que van avortar a principis dels anys 70.

Exacte. Això comença fent xarxa, que és una paraula clau en aquest reportatge i en tantes d'altres històries de dones. Vaig parlar amb la Sílvia Aldabert de l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius. Elles havien treballat tota una genealogia feminista que tenim penjada a la seva pàgina web. I em van dir, mira't aquests noms, els vaig mirar, vaig seleccionar alguns, a partir d'aquí vaig aconseguir-ne uns altres i uns altres, un mail, i així vaig arribar a alguns dels testimonis que apareixen al reportatge.

I com s'avortava, per exemple, a Catalunya quan aquest dret era un delicte? I quina és la voluntat, jo crec, que teníeu al reportatge? Jo crec que és una qüestió del que tampoc no se n'ha parlat gaire.

A veure, es podia avortar de diferents maneres i tot depenia, també, de la xarxa que tenies, de la possibilitat de trobar gent que pogués pagar-te el que costava l'avortament. Si podies, per exemple, anar-te'n a l'estranger, que tenia un cost, o si tenies la possibilitat, per exemple, algunes de les testimonis són dones que militaven en el suc, o d'altres militaven en un altre partit. Llavors, això ja fa que tinguin una xarxa i que sigui més fàcil accedir a diners, a gent que fa la col·lecta, o accedir a trobar algun contacte, tant d'aquí com de l'estranger. I si és d'aquí, no cauran mans. D'un carnicer, com dèieu abans, o d'un curandero. Tenim casos terribles de curanderos.

Sí, sí, ara en parlarem de tot això, però en aquest article de Sapiens, alguns dels testimonis hi surten sota pseudònim, altres no. Jo crec que això té a veure també amb la història, jo crec que encara que hi ha en aquest país, sobre, jo dic, l'estigma d'avortar. O què?

Jo no sé si és estigma. A veure, mira, aquí una de les veus, l'Anna, primer em va demanar no sortir amb el seu nom. Em va dir, posa el meu nom de guerra, el meu nom de militant, Glòria. Després. S'ho va repensar i em va dir que posés el seu nom. Però per a ella, més que una qüestió d'estigma, perquè ella ho va tindre clar en tot moment, no va dubtar. Ella tenia clar que aquella criatura que anava a tindre els 21 anys i no haguera avortat, li haguera canviat la vida. I no se'n va penedir en cap moment, no ho va viure com un estigma. Però per a ella, deia, era una cosa molt personal. Molt personal i que no. Tenia ganes de compartir. No tothom qui la coneix tenia per què saber-ho.

Exacte. M'imagino que us han colpit molts testimonis. N'hi ha un que és especial, el de l'Anna. Diries que explica-li una mica als oients, si vols, perquè no tothom ha llegit l'article de Sapiens, però perquè facin una mica la idea.

A veure, l'Anna és un cas curiós, perquè hi havia dones que no tenien passaport i, per tant, no tenien la possibilitat de marxar a avortar a l'estranger en una clínica, ja fos a Londres, a França, als Països Baixos. Llavors, aquestes dones normalment havien d'avortar aquí. El que passa és que l'Anna no ho aconsegueix, busca, intenta trobar algú que li faci un avortament a Barcelona, però no ho aconsegueix. I tot i no tenir passaport, al final travessa la frontera caminant. Té una amiga francesa que té contacte amb exiliats anarquistes espanyols que li fan de pont. Llavors algú la porta fins a Saneja, a prop de Puigcerdà, en cotxe, i allà ella s'espera en una motxilleta asseguda en una església, que apareguen dues persones que li fan un senyal, i ella travessa la frontera caminant. Llavors arriba a França, d'anar a Grenoble, però allà li diuen que no pot avortar, perquè creu que el lloc on ho feien era per aspiració i ella estava de massa setmanes. I al final marxa a Suïssa, tot i no tenir passaport. Aconsegueix passar la frontera perquè no li demanen el passaport i aconsegueix tornar tant de Suïssa cap a França com de França cap a Catalunya.

Autentics viacrucis, és a dir, en molts casos, com aquest que explicaves. I també has dit al principi, parlaves d'alguns amb els que acabaven moltes d'aquestes dones, i són famosos, i ho explicava en l'article, el curandero de la Sènia o el carnisser del barri de Sants de Barcelona. Explica'ns qui eren aquests personatges.

Aquests són testimonis bastant colpidors. A veure, el testimoni de la Senya, aquest és el testimoni de. Això està extret d'un informe judicial. És el cas d'una dona, la Neus, que és un nom fals, però és una dona de 42 anys. Que va recórrer a un curandero de la Senia i que, en tenir complicacions greus, va haver d'avisar el metge. I el metge va fer la denúncia. El que passa és que la Neus va acabar morint. Aquest curandero, el que va fer, va introduir-li una xeringa de metall d'uns 20 centímetres de longitud. I això és el que va provocar-li una hemorràgia, després una infecció i, finalment, una sepsis. Aquest curandero, el que va dir en el judici, perquè ell va ser encausat juntament amb el marit de la Neus per haver-la ajudat a abortar, és que era la xeringa que feia servir per fer abortar el ramat quan ell era carnisser.

Uau! Aquest és molt colpidor. Clar, clar, clar, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Aquestes són algunes de les històries que podeu veure en aquest article de Sapiens. Clar, quins eren els perills també i els riscos als que se sotmetien aquestes dones? Clar, quan acabes d'explicar això, perquè estem parlant d'una època que no només ja estem parlant de poca higiene i de, vaja, d'aquestes males praxis, però també de tot un envoltori, no?, de com es feia tot això.

Sí, i a banda, això estava penat. És a dir, que la persona que abortava s'arriscava una pena de presó menor. I que era entre 6 mesos i 6 anys. I després, la persona que practicava l'avortament també s'exposava a una pena de presó major. I si era una persona de l'àmbit sanitari, també podia ser inhabilitada entre 10 i 20 anys. A més de la pena de presó major, que podien ser entre 6 i 12 anys. Però el tema que tu dius, més enllà d'això, és el tema de les complicacions que hi podien haver. A banda que és impensable, ara, que tu facis un avortament i que no hi hagi una revisió. Aquestes dones, això era impensable, fins i tot les que anaven a l'estranger. I a banda està el tema, per exemple, hi havia dones que. Que van recórrer els membres del MELAC. Què era el MELAC? El MELAC era el Moviment per l'Alliberament de l'Avortament i la Contracepció. Era un grup francès que una vegada es legalitza l'avortament a França l'any 1975, continua fent accions a l'estat espanyol. Llavors, aquests membres es traslladen a Catalunya. A petició de vegades d'associacions de dones que volien ajudar a altres dones a avortar, i ells es desplacen aquí i fan avortaments per aspiració. Però clar, també en unes condicions higiéniques, ells són militants, no són metges ni infermers.

Amb molt bona voluntat, però una mica perillós tot plegat.

Molt perillós. És tenir una sonda de plàstic i la netegen, li passen una mica d'aigua i la reutilitzen d'una dona a una altra.

Clar, de quina època estem parlant tot això? Perquè, o sigui, ara quan parlaves d'aquest del Malac, exactament els anys quins eren?

El MELAC és l'any 1975, quan l'avortament es despenalitza a França i ells continuen fent aquesta pràctica, però ja a Catalunya i altres llocs de l'Estat. Però a veure, el tema de l'avortament, aquest tema va des que es prohibeix l'any 1939 amb l'arribada del franquisme, i fins l'any 1985, que és quan es despenalitza. No és només franquisme, sinó que el tema de l'avortament queda apartat del full de ruta polític dels primers anys de la transició. I fins l'any 1985 no es despenalitza.

I fins l'any 1985 i després era amb tres supòsits concrets, o sigui que tampoc durant. Em sembla que fins al 2010 no va ser pràcticament

amb tots els supòsits. Fins al 2010 no es legalitza. L'any 85 són tres supòsits molt restrictius i per setmanes, sí.

Te dije el amor mío que

temo a la madrugada. No sé qué estrellas son estas que hieren como amenazas.

Ni sé qué sangre a la luz. Ja no em puc imaginar totes aquestes dones que devien passar molta por, perquè a més, també quan volien sotmetre aquests avortaments clandestins, no sabien les tècniques que els aplicarien. Per tant, jo crec que aquí també hi havia molta por i molta incertesa.

Moltíssima por. Hi ha un testimoni que és un nom fals, la Sònia, que sobretot parla de la por. La por perquè ella no sap qui va practicar-li, on serà el lloc. Ella marxa a França a casa d'una dona i no sap què va passar, no sap com van a fer-li. Només li diuen agafa una motxilla, compra aquests medicaments, agafa moltes gases i puja a l'autobús.

Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Abans hem anomenat el Carnicer de Sants, al final no me l'has explicat. M'has explicat el curander de l'escènia, però és que, clar, teníem uns personatges que són novel·lístics, si no fos, perquè són històries reals.

Sí, el Carnicer de Sants. Era un senyor que tenia uns baixos, un local a algun lloc de Barcelona, se suposa que a Sants, i que feia servir objectes punxants, com agulles de fer punt. Llavors, se li deia així perquè es posava una bata blanca que, òbviament, destacava de sang. D'aquest senyor ens en va parlar la Pitusa, que és una de les fundadores de la Vocalia de Dones de Nou Barris, que ella, quan crea en aquesta vocalia, el sobta, que en la primera reunió diu, és que les úniques que no havíem avortat érem les més jovenetes, jo i dues noies més. La resta havien avortat tres, quatre vegades, i moltes d'elles fins a dues o tres vegades en el Carnicer de Sants.

Llavors no devia ser estrany també que moltes dones, i ho expliqueu també a l'article de Sapiens, moltes dones agafaven infeccions, algunes morien de borrages, això estava en el dia a dia?

Això sí. A més, pensa que també hi havia totes aquestes tècniques casolanes que podien anar des de la ingesta de productes químics, com la quinina amb porgans, o dutxes vaginals amb productes químics, o injeccions a través del coll uterí de solucions sabonoses, i de vegades això, tots aquests productes químics, podien provocar. Cremades. O enverinaments, perdona, enverinaments també.

Dic, avortar també, parlant del temps del que parlem, era també una qüestió de classe. O sigui, tot i que aquestes dones estaven posant els seus cossos al límit, no ho podia fer tothom, això.

No, a banda que O no ho podia fer tothom en les mateixes condicions. Per exemple, el curandero de la Senia li va cobrar a la Neus 250 pesetes. Però clar, hi havia. De fet, mira, la Teresina, una de les veus del reportatge, explica que ella. Ella és un cas molt curiós també perquè ella va a Londres acompanyar una amiga sense saber que ella mateixa està embarassada. Llavors, en tornar. Descobreix que està embarassada i se'n va a una clínica a Seret, al Vallès Pir, pensant que això va a costar-li unes 10.000 pesetes, com a Londres. Però no, arriba allà i li diuen, no, no, són 35.000 i has de pagar per avançat. Ella s'adona que allò, res de drets de les dones, que és un negoci, i a més a més recorda molt quan es va despertar que al costat tenia un gent celebrant amb cava un avortament, i que no era gent de la seva classe social. Era gent, diu, bueno, unes senyores molt ben vestides, diu, perquè també hi havia això. Aquestes senyores, que per a elles era com, bé, me'n vaig a l'estranger de compres i de pas avorte, però que mai aquí després reivindicarien el dret a l'avortament.

M'imagino que molts dels casos que expliqueu al reportatge deuen haver deixat seqüeles físiques, psicològiques, emocionals, profundes en totes aquestes dones.

Qui més parla d'això és la Sònia. La Sònia, que és un testimoni de la Paula, he de dir, ella recorda molt. Això, el dolor, la tensió, la por. De fet, ella diu que quan va arribar a aquella sala, era a casa d'una senyora que vivia als afores de Marsella, aquesta senyora. Quan arriba allà, el que més li colpeix és també la por que té una altra noia vinguda de Pamplona amb la seva parella que està plorant desconsoladament perquè no li havien pogut practicar l'avortament de tan tensionat que tenia el cos. De fet, la Sònia és una de les persones que no ha volgut donar el seu nom perquè ho recorda d'una manera molt traumàtica.

M'imagino. És difícil, suposo, comptabilitzar això, però hi ha xifres de totes les dones que van abordar clandestinament en aquesta època?

No, és molt difícil. De xifres n'hi va haver. Per exemple, la revista Opción va publicar que se'n feien 300.000 l'any. Una xifra que també va donar l'any 1974 l'exfiscal general de l'Estat, Fernando Herrero. Però són xifres que són impossibles de quantificar. Els sociòlegs, posteriorment, van posar en dubte qualsevol dada que s'havia donat, perquè no s'havien obtingut seguint cap metodologia concreta. I deien que aquestes xifres es basaven en part en estimacions que s'havien fet a altres països, com a França o a Anglaterra. Però és que, imagina't, és molt difícil. Imagina't una senyora de poble que va a la seva veïna, que resulta que sap d'herbes, i que li ha dit, pren-te aquesta infusió de mandràgora i teix, que et provocarà contraccions. Imposible de saber.

Imposible de saber quantes dones ho van fer així. Clar, clar, clar, absolutament. Doncs, Catalina Úbeda, moltíssimes gràcies per aquest reportatge que podeu llegir a Sapiens, que són moltes hores de converses, molta feina feta, que és un gust de llegir. Bé, un gust en el sentit que és molt interessant saber-ho, però de veritat que esgarrifa totes les històries que hi ha. Moltíssimes gràcies i fins aviat. Una abraçada. Gràcies a vosaltres. Adéu, una abraçada. Adéu, bona nit.

Fins aquí el programa d'avui que hem fet com sempre. Mireia Dalmau, Roser Pereira Moragas, Montse Comellas, Helena Miquel, Nilvia, Marian Ballot, Ferran Badia i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà tenim moltes ganes d'entrevistar Maria Arnal, que acaba de publicar nou disc, aquest Ama, que és una meravella, que parla d'estimar, però també parla de ser les nostres pròpies. Ames, mestreses, digueu-li com vulgueu això serà demà a les 9 de la nit a Catalunya Ràdio, com sempre, a les dones i als dies Bona nit.

Como cien escalofríos lo presiento ya está aquí esta fuerza quien me guía ya nunca.