Federico García Lorca: la seva obra, més vigent que mai

Na, na, niño nuevo del

caballo grande que no quiso el agua.

La estrena de La bola negra ha estat tot un èxit per al cinema espanyol. Ha guanyat diversos premis i ja sona que podrien portar-se més d'un Oscar l'any que ve. Ha pulveritzat la taquilla i l'èxit, crec, que més important de la pel·lícula és que ha apropat la figura de Federico García Lorca al gran públic. De Lorca coneixem la seva obra, la seva ideologia i la seva orientació sexoafectiva. Era homosexual. Hola Noemi, què tal? Com estàs? Hola, bon dia. Què tal, Doi? Molt bé, moltes gràcies per ser aquí els amantents. I també comptem amb el periodista de Cultura de la Razón i autor del llibre No t'oblides d'escribir, La família de García Lorca en sus cartes, de l'editorial Acal, el periodista Víctor Fernández. Hola Víctor, què tal? Com estàs? Molt bé, què tal? Moltes gràcies per ser aquí als Amantents. A vosaltres. I Noemí i Víctor, abans que res, a totes les persones que passen pels Amantents, us preguntem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Amb ell, amb ella, amb ell i el que ens digueu, així ho farem. Noemí. Per mi femení. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Per mi masculí. Doncs també, així ho farem i així ho preguntem a totes les persones que passen pels amantents. El passat 18 d'agost va fer 90 anys de l'assassinat de Federico García Lorca. I com estem comprovant, l'obra de Lorca segueix més vigent que mai. Què té l'obra de Federico García Lorca que encara ara, el 2026, aixequi tant d'interès? Va, Noemí.

No ho sé, a mi em sembla que és un geni, que va ser un geni i que va ser capaç d'alguna manera de sintetitzar en la seva obra veus i crits ancestrals que hi havia no només en la tradició hispànica sinó en la tradició universal. L'any 93 va venir una companyia índia, va anar a Anglaterra a representar Yerma i la seva directora deia que no entenia com podia ser que l'orca no fos indi, perquè és que comprenia perfectament la societat i tota la foscor del sentiment indi millor que no havia fet ningú. I d'alguna manera és aquesta la profunda universalitat de l'orca, aquesta capacitat per mostrar en la seva obra tota la profunditat i tota la foscor també del sentiment i de les emocions humanes.

Jo crec que estem parlant d'un autor que és un clàssic modern, és un autor que té una obra feta només amb 20 anys, és des de 1916 fins al 1936, i que té la capacitat de parlar-nos a nosaltres igual que ho feia fa 90 anys, o fa 100 anys. Ell, a més, el material que té per treballar. És el material que té més a prop, que tots tenim més a prop, vull dir, és la terra, el mar, les passions, l'amor, i tot això és comprensible tant per un lector d'aquí com per un lector de la Xina. Estem parlant, a més, de l'autor espanyol més traduït en permís de Cervantes.

Pregunta senzilleta. Si haguéssiu de definir a Federico García Lorca, com el definiríeu? Amb una paraula no, no, amb el que vosaltres vulgueu no, lo de una paraula no, no, no, per això dic ironia en aquest sentit, no cal que sigui una paraula jo crec que per

una banda és geni això ho he dit jo abans. Però és universal universal jo crec que hi ha una paraula que és molt del vocabulari lurkià que és duende i jo crec que duende és la paraula que més s'acosta a ell que és una cosa que pràcticament no es pot explicar ell fins i tot fa una conferència per intentar esbrinar que és el duende que és una cosa que es té o no es té que té molt a veure amb la creativitat i ell té un duende que fa que avui estem aquí parlant d'ell Noemí.

Doncs, clar, en una sola parauna no, però potser parlaria d'emocions perquè té aquesta capacitat de plasmar les emocions, és el que deia el Víctor, és que és molt difícil que el Víctor i jo no hi estiguem d'acord, doncs plasmar les emocions, com ell ho feia, com segurament 500 anys s'havien fet i com llegiran els lectors d'aquí 500 anys i ho sentiran tan propi, com nosaltres ho sentim ara, com ho sentien els seus lectors i com si ho haguessin pogut sentir els lectors de 500 anys abans, ho haguessin sentit seu també. És un clàssic. I és un clàssic precisament per aquesta via de comunicació amb el lector. Víctor,

ara ho dèiem a la presentació, ets autor del llibre No t'oblides d'escribir La família de García Lorca en sus cartes, de l'editorial Acal. Un llibre on mostres la relació epistolar entre Lorca i la seva família. Com sorgeix la possibilitat de fer el llibre?

El llibre és una continuació d'un llibre que havia fet feia uns anys, que eren només les cartes de la mare. El llibre estava acceolit des de feia molt de temps i jo el volia recuperar. L'editor de Cal va tenir la idea de recuperar el llibre, però ara també recuperem les cartes de l'altra banda. I hem estat gairebé dos anys reunint les cartes creuades entre el fill, els pares i els germans i algun convidat més. Ha estat una feina molt complicada perquè hi ha molts arxius.

Sé que és un context en el qual estem parlant que devia ser dels anys 1915 al 1936, o una mica abans, quan ell va tornar a Espanya, però en aquelles cartes, en algun moment, parlava de la seva orientació sexoafectiva?

No, és més, ell com enganya, d'alguna manera, la família. Per exemple, un. Hi ha una carta molt vinculada aquí, que és quan arriba el 1925 a Catalunya per primer cop, i se'n va quedar que és convidat pel Dalí, doncs escriu una carta a la família i diu, he conegut una noia maquíssima, és fascinant, que és l'Anna Maria Dalí. I clar, és una manera d'enganyar la família, no?, Però no, no, no. A més, és un tema tabú per la família. No hi ha cap carta a la família vinculada amb l'homosexualitat, cap ni una.

Noemí, diries que el fet que fos homosexual va marcar la seva obra?

Absolutament. I a més a més, aquesta és una de les coses que el Gibson remarca més, no només en tots els seus assajos sobre l'orca, sinó també en el que va publicar sobre l'orca i el món gai. I a més a més retreu a molts crítics que sovint havien llegit l'obra de l'Orca ignorant la faral a revista homosexual. I a ell li sembla una barbaritat, perquè no es pot entendre l'obra de l'Orca sense tenir en compte aquest fet tan crucial en la seva obra. D'alguna manera el que és com estructural fonamental en la seva obra. I diu, com pot ser que fins i tot en els anys 80 continuava sent un tabú? Era un tabú per la família, almenys pels seus germans, no tant per les seves nebodes, però. I per molts crítics també. Hi havia molts crítics que llegien la seva obra i que passaven per alt un fet tan significatiu com aquest. Ara ja no passa, efectivament, ara ja no passa, però durant moltes dècades, després de la seva mort, continuava passant això. I sí, sí, és fonamental.

Perdona, si em permets, ell, a les seves entrevistes, ell parla, intentant citar de memòria, ell parla de la comprensió simpàtica. Del gitano, del morisco, del judío, que todos llevamos dentro. Una manera de parlar d'aquell que és diferent, d'aquell que és marginat. I aquesta comprensió simpática es pot aplicar a ell mateix, perquè ell se sent d'alguna manera marginat, ell no pot dir, ell no pot dir els seus sentiments, ell no pot expressar-se lliurement, no?

Perquè en aquestes 200 cartes, Víctor, que són un total les que recolliu en aquest llibre, mostres la seva relació amb la seva mare. Com era aquesta relació i si, clar, deies que no podien explicar. Però clar, tothom ho sabia que Lorca era homosexual.

A veure, tothom ho sabia. I tothom ho sabia ara. Hi ha amics de Lorca que molts anys després han dit, però si jo estava al seu costat i mai vaig notar res, no? Mai em vaig adonar la mare és molt important perquè hi ha un moment i es veu a les cartes és la primera lectora de molts dels textos del jove Lorca. De l'orca que deixa la carrera de música per intentar ser escriptor. I ella és la primera que llegeix aquests textos, moltes proses, molts poemes, poc teatre, i ella és la que es preocupa per saber on van aquests textos, quina revista ho publicarà, si hi ha algun editor interessat, i ella, per exemple, és la que li diu un dia en una carta que hem estat a Granada veient una obra de teatre, hi ha vingut una actriu molt bona,

Noemí, quin vincle tenia. Digues, digues, Noemí. No sé si volies a fer.

De vincular els homosexuals amb els gitanos, amb els jueus. D'alguna manera, per ell, el ser homosexual era efectivament una cosa fonamental, però és que cal tenir en compte, quan ell escriu el romancero gitano, quan es diu poeta en Nova York, que la figura dels gitanos, la figura dels negres, són per ell com una mena de raça maleïda. Són aquells que estan estigmatitzats, aquells que d'alguna manera són personatges. Sense futur, sense destí d'alguna manera. I ell se sent molt proper en aquests que pateixen. I aleshores els converteix en uns homòlegs seus. Ell se sent absolutament estigmatitzat per la societat, com passa amb els gitanos, com passa amb els negres, aleshores són com una metàfora també de la seva condició. I per això se senten proper amb ells. També passa amb les dones, que són com ciutadans de segona. I per això d'aquesta manera trobem que hi ha. Aquests col·lectius que ells se senten tan propers amb ells i que d'alguna manera són com reflexos de la seva condició homosexual. Noemí, tu vas descobrir un text

de l'escriptor Luis Rosales, un text del 1946. El text es deia Por què?, on es mostrava molt trist i compungit per no haver pogut salvar l'orca. Com va ser aquest descobriment i què s'hi reflectia?

Bueno, és que això. Bueno, passem a un altre tema. Això és que el. Aviam, el Rosales va intentar fer. Bueno, i això el Víctor també en sap molt. El Rosales i la seva família van fer tot el possible per salvar l'orca, tot el possible, i no van poder. Els que més van, d'alguna manera, mullar-se per intentar-ho fer va ser tant el Luis Rosales com el Petiniqui, que era el seu germà, el José Rosales, I d'alguna manera, tot i que van poder fer el possible, tenien aquesta sensació de no haver-ho aconseguit. Això que és com una mena de ronron que li va quedar a dins, va necessitar exorcizar-ho d'alguna manera escrivint aquesta obra.

Perdó, la Noemí sap que jo discrepo una mica. Digues, digues, digues. No, discrepo una mica, perquè evidentment Luis Rosales va fer tot el que va poder, el seu germà José Rosales també, en el moment que va ser detingut, la mare de Luis Rosales i la germana van donar la cara, es van enfrontar a. Un grup d'homes amb armes, amb fusells, etc. Però, això no es pot oblidar, el dia abans de l'atenció de l'orca, un dels germans, Antonio Rosales, conegut com el Albino, que era el tresorer de Falange, li va explicar a Ramon Ruiz Alonso que a casa dels seus pares ja havia amagat aquell que estaven buscant per tota la ciutat. I això és una cosa que és així, i va ser pel dematí, i per la tarda Ramon Ruiz Alonso estava escrivint la denúncia contra Lorca. Noemi, tornem a Lorca.

Quin era el vincle que tenia Federico García Lorca amb Catalunya?

Bé, d'alguna manera el vincle fonamental era via de l'I, però després, però no només, és el principal, però també tenia molta relació amb Sebastià Gasc, tenia molta relació amb els que podrien ser els paral·lels, el que és la generació del 27 aquí a Catalunya, com podia ser el Foix, per exemple, com podia ser el mateix Gasc, i havia vingut en diverses ocasions també a Catalunya i se sentia molt còmoda. Aleshores, evidentment, una figura tan central en el seu cas com la Margarida Xirgo també va ser un pont de connexió molt important. Aquí va representar obres fonamentals, va escriure textos també sobre Catalunya. Hi ha un text molt bonic que sempre se cita sobre les Rambles. I de fet va estar aquí doña Rosita la Soltera i va ser quan la Magalera Xirgo li va dir, escolta'm, jo ja està bé que em facis fer papers perquè doña Rosita la Soltera tenia diverses edats al llarg de l'obra. I deia, bueno, jo no puc fer més papers perquè era més gran que ell, papers d'una noia de 20 anys, jo vull un paper d'una dona de la meva edat. I vull un paper amb força. I llavors li va dir, jo te n'escriuré un per tu. I va ser com li va escriure la caça de Bernarda Alba, perquè ella havia de representar Bernarda. Però no, ell no va. Bueno, va ser aquesta obra que ell no la va veure mai representada, perquè no li va donar temps. I la Margarida li va demanar que anés amb ella a Mèxic el 5 de gener, si no recordo malament, això el Víctor potser que ho sabrà dir millor, i ell s'hi va negar. S'hi va negar, sembla ser, per una qüestió de. Bueno, d'un noi. Amb qui tenia aquesta relació i va preferir que no es fes, que no moure's d'Espanya per anar al lloc.

El noi és Juan Ramírez de Lucas, del qual a finals d'octubre per fi es publicaran els seus quaders i, modesta part, però puc dir amb orgull que soc un dels responsables de l'edició amb Christopher Maurer. I crec que per fi, amb la publicació d'aquests papers, quedarà molt clara aquesta història. L'orca volia anar a Mèxic, l'esperava, com deia la Noemi, la Xirgo. Jo sempre he pensat que hauria estat de l'orca a Mèxic amb la seva cultura de l'amor, Quan ell veiés tot allò li hagués esclatat el cap i segurament hagués canviat alguna la seva manera d'entendre l'amor. I és veritat que entre febrer de 1936 i el juliol del 36 l'Horca té una relació amb un noi que té 20 anys, és menor en aquella època. I l'orca vol que l'acompanyi, el que passa és que aquest noi li vol demanar al pare i quan està a punt de llençar la carta que ha escrit l'orca demanant que l'acompanyi, l'orca li diu no, no, no.

La literatura diu que entre els seus grans amors de l'orca se'l relacionava amb Salvador Dalí, Emilio Aladrén, Rafael Rodríguez Rapun i Juan Ramírez de Lucas.

Juan Ramírez de Lucas, sí. I segurament hi ha algú més, que no sabem el nom. Dalí és fonamental per ell. És fonamental, és molt important la relació amb ell i per a ell va ser molt important fins al punt que la darrera entrevista que va donar a la seva vida va ser per parlar d'aquella relació va ser una entrevista que li va donar a Liam Gibson per parlar de com va ser allò i. El que em sembla impactant és que després de publicar-se l'entrevista, que va tenir una polèmica enorme, la Isabel García Lorca es va emprenyar moltíssim quan la va veure publicada, és que el Dalí va escriure una carta al director al país, que va ser el darrer escrit que va fer la seva vida. I en aquella carta ell volia. Subrayar que va ser una relació eròtica i tràgica i tràgica en el sentit que no va poder anar més enllà el Dalí estava al final de la seva vida ja no pensava ni en gala pensava en aquella relació i és impactant un home vell amb Parkinson tancat i que el cap el tingui pensant en l'orca perdó, de fet una de les infermeres que el va atendre. Explica que les úniques paraules que va entendre d'aquell temps era el meu amic Lorca.

Noemí, vols afegir alguna cosa més?

Doncs, que els. Bueno, volia afegir per una situació personal, jo conec els malalts de Parkinson i són malalts que tot i que tenen dificultats emotius, el cap els funciona molt bé. És a dir, poden tenir dificultats per parlar o poden tenir dificultats per moure's, però conceben perfectament el nivell cognitiu. De tal manera que si el Dalí estava dient això, és perquè tenia el camp molt clar.

L'Orca va fer molta ràdio, i va treballar la ràdio, i clar, un dels misteris de Federico García l'Orca és que no es coneix la seva veu. És com aquest misteri que encara.

Sí, és un d'aquells misteris que no hi ha una manera. No sé, potser alguna vegada descobrim alguna gravació. Hi ha dos misteris greus. Aquest i després el de la. Potser algun dia apareix el cos.

Jo de totes maneres soc optimista amb la veu. Ell va fer molta ràdio, s'ha buscat sobretot a Argentina i jo crec que ens hem oblidat de buscar aquí. Per exemple, a Barcelona va fer molta ràdio l'any 35. I jo no sé si els arxius de Ràdio Asociació de Catalunya s'ha mirat prou bé. El problema que tindrem quan surti la gravació és com poder certificar-la. És a la seva veu, no? Clar, perquè ja no queda ningú que pugui dir. Bueno, si riu serà més fàcil. Sí, bueno, si riu perquè reiem la O. Però. Jo no sé, jo soc optimista. Jo crec que algun dia tindrem una sorpresa.

I la Noemí també apuntava el tema que es trobi el seu cos. Quant de temps tenim de programa per parlar d'això?

Poquet, poquet, tenim poquet. A veure, em sembla que Noemí primer volia dir alguna cosa del cos. Digues, Noemí. No, no, no, jo, aviam,

sobre la recerca exhaustiva del cos de l'orca, aquí potser la persona que s'ha entusiasmat més en buscar-lo durant anys i anys i anys. Ha estat el Víctor i el Jean Gibson, però jo crec que el Víctor ha pres el testimoni del Gibson, o sigui que si hi ha una persona que. Bueno, que jo callo i deixo que parli, absolutament és el Víctor Fernández. Gràcies. No, no, és així.

I coneixeu altres països, a part de Nova York i Londres, que és on tenen les seves cartes epistolars? Coneixeu altres països que també hagin quedat enamorats de la.

Sí, l'Argentina, quan van a Buenos Aires, per exemple. Sí, tota Amèrica Llatina. Pensa que Lorca és l'autor de la Playette? I fins al punt que a les obres completes de la Playette, és on es van publicar per primer cop los sonidos del amor oscuro, molt abans que en castellà. I afegim una cosa molt ràpidament sobre el cos, per la pregunta que tu feies. Jo només diré una cosa, i és que l'any 1986, al costat de la famosa Olivera, que tots hem vist en fotos, etcètera, que va ser l'escenari del crim i de l'enterrament, van aparèixer unes restes humanes que es van amagar. I se sap perfectament on es van amagar aquelles restes. No hi ha hagut mai voluntat política de mirar en el lloc on es va amagar. De cap govern, eh? Ni de dret ni de. Exacte. I aquells que preguntem pel tema, segons els polítics, som uns morbosos. Per tant, no es pot fer res més. Noemí? Jo estic absolutament

d'acord amb el Víctor i crec que s'ha de buscar el cos. Crec que és un símbol de tots els que van morir durant la Guerra Civil, sobretot del bàndol republicà, perquè no és el mateix els que van morir d'una banda i els que van morir de l'altra. I després de tant de temps, l'orca no només pertany a la família. L'orca és un símbol segurament de tota la humanitat. I l'hem de trobar. Jo en això, ja sap el Víctor, que hi estic absolutament d'acord, perquè la família de la filla l'orca no mai ha volgut fer cap esforç per buscar-lo. Ni per trobar-lo, però sí que hi ha molta, molta gent que durant dècades i dècades i dècades ha fet les mil i una per intentar-lo trobar.

Estem sentint els primers acords del The Night of Santiago de Leonard Cohen. Víctor, per què l'has escollit aquesta cançó per tancar la conversa?

Doncs perquè és una de les darreres gravacions de Leonard Cohen, m'agrada molt, i després és la lectura molt personal que fa Leonard Cohen de La casa d'un fiel. I em sembla que sempre relacionem Leonard Cohen amb el Take These Walls, el Pequeño Vals Vienés, però aquesta versió em sembla tan deliciosa i li dona aquest punt de misteri que només sabia donar ell. A més, fora dels tòpics, que és una cosa que Lorca volia.

Doncs avui hem comptat amb el periodista cultural de

La Razón, en Víctor. Voldria afegir una cosa sobre el Coen. Sisplau, escoltin el discurs que va fer quan li van donar el premi del príncep d'Hastúries d'Humanitats, perquè és excepcional, absolutament excepcional.

Apuntat queda. Doncs avui hem comptat amb el periodista de La Razón, en Víctor Fernández, autor del llibre No te olvides d'escribir, La família de García Lorca, en sus cartas, llibre publicat per l'editorial Acal, i amb la filóloga i professora de literatura de la Universitat de Barcelona, la Noemí Montetes Mairal. A tots dos, moltíssimes gràcies per passar avui pels amantents i també per ajudar a apropar la figura de Federico García Lorca, que també sempre és vigent, però també sempre és necessari saber qui era tant la seva base més personal com la seva obra. Moltíssimes gràcies a tots dos. Moltes gràcies.

I gave her something pretty and I waited till she laughed. I wasn't born a gypsy to make a woman sad. Catalunya Ràdio. Catalunya Áudio. Som podcast.