Fenya Rai!, Nastallat i Amadeu Vives

Més mans, més arrel, més Catalunya Ràdio.

Bon dia i bona hora, benvinguts al Mans, el programa de la cultura popular i l'associacionisme a la Ràdio Nacional de Catalunya. Avui tornarem a posar l'orella en algunes de les propostes musicals que ens ha deixat aquesta temporada. D'una banda, recuperarem l'univers festiu, irreverent i arrelat dels Fe, Enya, Rai, Formació, que ha fet de la música popular un espai de crítica, d'humor. I de celebració compartida. També escoltarem Nas Tallat, proposta que parteix del folk de la cançó d'Arrel, sobretot de les Illes, per buscar nous paisatges sonors, una mirada ben personal i electrònica sobre la tradició. I obrirem també pàgina al seu de Cople amb l'Albert Fontelles per acostar-nos a la figura de Madeu Vives i la seva relació amb la Cople, així com tot un capítol polèmic al voltant d'aquesta formació. Un hora més, des d'ara i fins a les 7, de música, de memòria i patrimoni sonor, amb tot el folk, el gual i l'arrel. A la producció Dolors Genola, aquí us parla Quim Rullant. El diumenge a Catalunya Ràdio, Mans. Som-hi doncs, és 23 d'agost, comença el Mans.

Un Mans que comencem amb una sardana de Xevi Capdevila, al Castell de la Tarasca, són els Lluïsos.

Sardana de Xevi Capdevila, que porta per nom el castell de la Tarasca, eren els Lluïsos. Avui, si els vau sentir, seran a les 7 de la tarda a mullar dins del cicle festiu de sardanes.

Una banda que entén la música de real com una festa compartida. Són els Fenya Rai. Arribant amb 10 anys de Fenya, un treball que és molt més que un disc. És la celebració d'una dècada trajectòria i d'energia. D'uns concerts especials que han acabat convertint-se en un directe enregistrat ple de complicitat, ritme i molta vida. 19 cançons. En un repertori revisitades amb una formació ampliada que fa créixer el soc i que reforça aquesta idea de música per ballar, emocionar i compartir. Per parlar-ne ens acompanyen avui en Roger Montalà i en Jordi Jovany. Bon dia a tots dos. Bon dia. Bon dia, Quim.

Enya Ray celebra 10 anys a l'escenari i va fet d'una manera molt festiva. El disc és una explosió de festa a partir del vostre concepte, sense deixar les vostres arrels, de fer aquesta revisió festiva i molt participada, en aquest cas, de la música popular. Com neix aquesta festa, com neix aquest deseny aniversari i com és que ha acabat cristal·litzant

amb un disc? Nosaltres, evidentment, ens vam plantejar que fèiem el deseny aniversari, que això era una cosa important. Que consolidar un grup i tirar-lo endavant i gestionar-lo durant 10 anys a nivell humà és una cosa que no és fàcil a vegades i que és un llarg camí i per tant calia celebrar-ho. I dins de la pluja d'irés, doncs, la que ens va sortir més aviat va ser revisitar el nostre repertori afegint, doncs, una secció d'avents, és a dir, saxo i trompeta, afegint una bateria completa i afegint un piano. I això ens va semblar molt bona idea i a partir d'aquí, després, a mesura que anàvem fent els arranjaments i anàvem parlant-ho i anàvem buscant músics, doncs ja, clar, una cosa portava a l'altra. Vam dir, home, si fem tot aquest esforç i fem uns bolos i tot això, doncs això ha de sortir i això s'ha de gravar. I bé, el camí va ser aquest. Va semblar una bona idea, Roger, però potser no tant després

quan us hi vau trobar pel mig, no? Correcte, sí, sí. Semblava una cosa que podia ser molt fàcil, però a nivell de tècnic, per exemple, la gravació del directe, sort que vam comptar amb el nostre tècnic de sol habitual, Albert Maio, i va venir-lo a ajudar un altre company seu també de valls, el Nil Llorach, i gràcies a ells dos vam poder fer aquesta gravació en directe, però clar, a més a més, després. Hi ha coses, al directe sempre passen coses, no? Llavors sí que cal, doncs, acabar d'arreglar-ho tot perquè soni de la millor manera possible, perquè, clar, a l'editar un treball discogràfic sempre ho tens allà, que és aquella mania que tenim els músics de que tot ha de ser perfecte perquè, si no, quan ho escoltes sempre sentiràs, ostres, allò podria haver estat millor, no? I una miqueta el treball que hem fet posteriorment, doncs, ha sigut acabar de fer aquesta edició d'aquest directe.

Bé, al ser un directe també es permet, no?, aquesta llicència de dir, això és viu, és així, és a dir, tampoc és un estudi, no?, clar.

No, és veritat, el que passa que teníem, jo crec que teníem un doble repte. Primera, sí que és veritat que hi ha algunes coses que dius és viu i ho deixes passar, però no tot, evidentment, a vegades dius, home, no caldria. I després, clar, havíem de conjuminar so i imatge, perquè com que també això s'ha recollit a nivell d'imatge i s'ha recollit en una edició de vídeo, clar, llavors també havíem de seleccionar en cada moment les imatges oportunes perquè hi hagués la comprensió de la cançó, etcètera, etcètera. No, no, ha sigut una feina de unió. A nivell d'experiència, interessant, eh? Ara, ha sigut molt més feixuga del que nosaltres pensàvem de bon començament.

Us heu plantejat fer la versió XL del Fenya Ray o no? Que quedi com a estable.

Sí, sí, de fet, la gent, si algú està disponible o li fa gràcia aquest format d'espectacle, estem totalment encantats de repetir-ho, perquè com a experiència d'estar acostumats a ser nosaltres quatre, a tenir tot aquest creixement a darrere, que fa créixer l'espectacle exponencialment, evidentment també ho fa créixer a nivell de pressupost.

Fenya Rai, sou Roger Montalà i Jordi Jovany, també en David Tudela i en Josep Maria Martínez Ballester, en aquest cas ampliats, com dèiem, en aquesta versió gran. I una dona llarga i prima,

ara va de bo, seca com un bacallà, ara va de bo, seca com un bacallà, ara va de bo.

Escolteu-me, arriba la celebració amb 10 anys i realment heu trobat un segell molt propi, una manera molt concreta i molt sui generis d'interpretar la música tradicional. Això ho ha portat el temps o ha sigut una cosa que heu anat buscant?

No, jo penso que evidentment que ho ha portat el temps. Nosaltres alguna vegada ja ha sortit, ja heu comentat que en un moment quan ens hi vam posar amb això de Fenya Rai tampoc teníem massa clar què volíem fer. Vam començar a treballar sobre el material del cançoner del Joan Amades i de la música tradicional, però no ho teníem clar. Llavors sí que és veritat que vam anar descobrint que ens agradava molt reversionar musicalment els temes. I amb això ho hem anat treballant. I realment és una línia que a nosaltres sembla que se'ns ha consolidat bastant. Fer que cançons que tenen entre 100 i 200 anys puguin resultar agradables de cantar per la gent del 2026, una mica és aquesta. I intentar, dins de la mesura del possible i de les nostres possibilitats, que aquestes cançons no semblin cançons de l'any de la picor, sinó que diguis, home, doncs mira, jo escolto aquest disc i puc estar a la dutxa, puc estar fent el dinar i puc estar xiulant o cantant una d'aquestes cançons. Està clar que també, Roger, una de les coses que

sempre hem destacat, i perquè es noten, és que la procedència de tots vosaltres, quan us vau ajuntar, cadascú venia d'àmbits bastant diferents de l'àmbit musical.

Precisament aquesta diversitat és el que ha enriquit el projecte definitivament. Durant tots aquests anys sí que és veritat que hem anat construint també un relat, que la part musical potser sí que ja està més buscada, però la part de construir el relat i de. Contextualitzar aquestes cançons perquè avui en dia serien políticament incorrectes i precisament ara amb això ens vam donar una beca de Casas de la Música de Casas de la Música de Reus en aquest cas per fer la producció del directe i el que hem optat és per treballar amb un director de teatre, amb el Lluís Graells per tal que ens acabi d'ajudar no tan mou-te cap a l'esquerra, mou-te cap a la dreta, no tan coreogràficament, sinó a nivell de discurs i a nivell de com contextualitzar i com transportar el públic a través de tot aquest repertori que, escoltat sense context, podria resultar una mica incòmode o una mica fora de lloc.

També és veritat que les cançons que trieu avui en dia bona part serien censurades.

I el dia de Sant Cujemar.

A veure, jo crec que és que estem parlant de cançons que es feien en un moment en el qual hi havia una política governamental molt rígida i sobretot religiosa molt rígida, i la gent del poble d'alguna manera, a veure, d'alguna manera la crítica sempre ha sortit al llarg de la història, qualsevol segle, sempre, alguna vàlvula d'escapament hi ha d'haver. Aquestes cançons eren una mica, en aquell moment, doncs, dir les coses que no es podien dir en plan seriós i que moltes vegades, potser en callar, perquè t'hi jugaves bastant, doncs es deien en plan de broma i es deien a la taverna i es deien cantant i es deien fent broma. Moltes d'elles són políticament incorrectes avui dia segons els cànons d'avui dia? Doncs la veritat és que sí, però per això també estem treballant en el fet d'això, de contextualitzar-les correctament. Perquè la gent sigui conscient del que està escoltant i per no buscar equívocs. És a dir, el que seria realment, nosaltres ho hem parlat moltes vegades, el que seria bastant estrany és que aquestes cançons ara fossin d'autoria nostra, o sigui que les estéssim escrivint nosaltres. Llavors la cosa hauria de ser un altre tipus d'espectacle que no tindria res a veure. Però clar, són cançons que formen part de la nostra tradició, que potser avui dia no són políticament correctes, però. Que, degudament posades en context, jo crec que es poden seguir utilitzant.

Tu n'estàs avesadeta a dormir-ne en llits molt bons, casadeta mongitano, dormiràs per sot al fons. Si n'estàs avesadeta i a portar-ne bons vestits, casadeta mongitano, vestiràs de descosits.

El primer treball era el 2019, que portava per nom Fenya Rai i era la presentació del grup. Va venir el Plaça Major, que crec recordar que hi havia un munt de col·laboracions, i després va venir una ronda més que va voler tornar una mica als orígens. Aquests deu anys de Fenya Rai són 19 temes, no us heu posat per poc, esteu a punt de saltar el doble disc. Va, si ho puc, és bastant gran. Però realment són grans tòtems de la música al nostre país. Comença amb la ballarusca i podem trobar la Filomena que més coneix el gall negre o la vella de Mallorca per dir-ne algunes d'aquestes 19. Com vau triar el reporte? I com ho vau fer per dir anem per aquí, anem per allà?

A veure, la veritat és que nosaltres el repertori és com una cosa cíclica, és a dir, nosaltres anem fixant en cançons, les treballem, a vegades n'hi ha algunes que les comencem a treballar i no hi trobem l'entrellat i les deixem en un calaix i s'esperen un any o dos anys, fins i tot n'hi ha alguna, com per exemple la vella de Mallorca, que la vam arribar a fer en directe en una versió diferent de la que fem ara i no ens va fer el pes i la vam tornar a retirar, és a dir, i d'alguna manera, o sigui, el repertori. Són una mica les cançons que resisteixen, o sigui, sí que és veritat que sempre estem intentant anar buscant de noves, però com que no és tan fàcil com sembla, o sigui, si ara haguéssim de fer 19 cançons noves de trinca, ostres, seria una feina molt difícil. Costa trobar cançons adequades, vull dir, que al cançoner n'hi ha moltes, n'hi ha moltíssimes, però no n'hi ha tantes que siguin adequades per funcionar com a mínim com a fenya rai, no? I el repertori es va fent sol, és una mica, n'anem canviant algunes, n'anem deixant descansar algunes, n'anem incorporant, és un canvi lent, diguéssim.

Sí, sí, i sense volguer-ho, el que hem aconseguit és que en aquest quart disc hi hagi cançons dels tres discos anteriors que han aparegut. I a més, a més,

una de les gràcies que té és que, clar, vosaltres sou especials, per exemple, si algun oient no ha sentit la vostra versió d'Ai, mare, aneu a missa, tots tenim una imatge o un concepte de cançó al cap i de cop i volta la sentim amb la vostra versió amb aquesta revisió totalment festivalera, que és trencadora, que és sorprenent, i així, tema per tema, li doneu la volta d'una manera increïble. Això és ADN del grup.

A nosaltres ens agrada molt operar les cançons, no? És a dir, i a més a més, també hem evolucionat en el sentit que hem trencat esquemes, és a dir, si potser quan vam començar el grup era allò, home, això potser que no el toquem, o això no, aquí fins aquí podem arribar, no? Vull dir, com unes línies vermelles mentals sobre el que es podia o no es podia fer, i ara cada dia en tenim menys, vull dir, perquè, escolta, jo què sé, si ens ve de gust incorporar una base de tecno, com a la vella de Mallorca, doncs l'incorporem, cosa que potser fa cinc anys, doncs ens haguérem discutit, i ara hem arribat a la conclusió que hem de fer el que nosaltres creguem que estèticament ens agrada i ens ve de gust, i defensar-ho, i ja està, i sense complexos.

Sí, sí, i també jugàvem aquest sentit de simplificar les cançons, que totes aquestes cançons són moltes cançons de repetició, una miqueta treure aquestes repeticions, intentar inventar-hi o posar-hi una tornada perquè no siguin cançons només de A, B, A, B, A, B, i doncs enriqui una miqueta d'aquesta estructura, una miqueta tot formaria part d'aquest segell.

Escolta'm, dels 19 temes, ja sé que és molt complicat, però us demanaria que m'entrigués un, cada un de vosaltres, del qual estigueu especialment satisfets, ja sigui pel resultat, ja sigui per com ha quedat el disc, o ja sigui pel que va representar poder-la treballar de cara a aquests 10 anys de fenya. Jo em quedo amb la núvia vella.

50 anys faré diumenge i em comença a passar el temps. Si em sortia un nas de llauna, l'agafaria amb les dents. I on era tu? No us burleu del cafedrín. Ai, ai, ai, ai, ai. Nena, em faria puta cara i un jove molt ben plantat no tenia altre defecte que tenir un pam de nas. I jo li dic, passa per l'Àngel, que a mi no m'atraparàs. Jo li dic, passa per l'Àngel, que a mi no m'atraparàs. La segona coneixença. Ai, ai, ai, ai, ai.

La segona coneixença. Ai, ai, ai, ai, ai.

Perquè és una de les cançons de les que més darrerament hem posat, és una cançó del tercer disc, i perquè hem aconseguit conjuntar molt bé tota aquesta secció d'events, per exemple, hi ha un gag que fèiem en els directes agafant un casú i intentant voler imitar una melodia, fer una melodia més melòdica, més amb events, diguéssim, i crec que el resultat sumant els quatre músics, crec que és de les millors cançons o d'on més podem aprofitar el potencial de cada un d'aquests quatre músics que hem sumat.

A mi una de les que m'agrada més és la Galindari. Bon pati d'abril, de bon d'or, laureta, i em vaig trobar un minyó.

Home, jo la de l'any d'ara era una cançó que li tenia molt de respecte pel fet que la música era del Jordi Fàbregas i en fi, que era una versió dins que totes aquestes cançons tenen anys, doncs era més moderna i va costar de bon començament donar-li el tom i veure què podíem fer, però no sé, considero que ens ha quedat una versió així com a molt. Bueno, en fi, que m'agrada molt, m'agrada molt el resultat i és una cançó d'aquelles que quan arriba el moment de cantar-la, doncs jo estic a gust, vull dir, no sé.

M'imagino que ganes de poder portar, no sé si aquest repertori tal qual, no sé si algú s'ha interessat per fer aquesta versió XL del grup, o ganes de poder-hi ser

en concerts darrere del Principat. Sí, i tant. De moment encara no s'ha interessat ningú, perquè la veritat és que ara també s'estan tancant cosetes i encara estem en període així de que la gent vagi trigant coses. I evidentment, mira, sempre que sento allò de que Catalunya són 900 i pico municipis, doncs ens en queden bastants. O sigui que per nosaltres que ens truquin i encantadíssims de fer quantes més actuacions millor, perquè és un espectacle que funciona, nosaltres quan anem a fer-lo normalment ens ho passem bé i a més a més és bonic, fer territori en aquest sentit és bonic. Anar per parts del país que no hi estan mai a tocar és una cosa que al mínim a mi m'engresca molt i considero que als altres també, evidentment.

En aquests 10 anys penso que hem fet vora 270 concerts, però clar, evidentment no són 270 poblacions, sinó que. Si hi ha repeticions. A casa hi hem tocat molt, o per la zona de l'Alcàm, diguéssim, i llavors sí que crec que el nostre espectacle amb nosaltres quatre potser sí que manté molt més l'essència del que és Fenya Rai i amb aquest treball que estem fent ara de producció, d'aquest espectacle, d'aquesta manera de com ensenyar-ho i com explicar-ho tot plegat, donarà molta més qualitat i molta més consistència en el que és aquest espectacle de repassar la història d'un país a través de les seves cançons.

Aquest és els 10 anys de Fenya, dels Fenya Rai, des del Camp de Tarragona, des del Camp, que ens presenten aquesta novetat, que és el reflex d'aquest aniversari. Jordi Roger, gràcies per atendre la trucada del programa, la videotrucada, en aquest cas del programa. Que vagi molt bé i enhorabona pel disc. Moltes gràcies. Moltes gràcies.

Fins demà!

Si a la taula hi queda res, deixeu-ho a l'armari, que no fos el cas bordell que vingués a la taula. De nostra matança. Ens ha deixat testament, hereus de confiança. Ens ha deixat bon segir i bon madre d'avorrir, amb prou greix per sofregir tota la pianta. Mireu, no feu massa gust del seu sang i fetge. Mireu que vos farà mal si massa se't menja, perquè acostuma a fer mal, de triflar com un talal.

Cap a casa del tifón per beure-s'hi dina. Que dinar ja no n'hi ha, que la vianda és per demà. Queda botifarra amb sang i farina amb fetge.

De vianda en quedarà prou per les carnes dolces. Us deixo tot el plat. Procureu viure un salut després de un amanecer.

I un terratrèmol. A veure, explica'm.

Terratrèmol i una mica de safreig. T'agradeu, no, tu, que imbrollant, això?

Sí, depèn. Si és gent històrica que no afecta ningú a l'actualitat, potser és una mica més fàcil de mantenir-se amb la compostura per antena.

Doncs mira, us parlarem avui d'Amadeu Vives, a finals del 1925, després d'una llarga etapa a Madrid i d'una gira internacional, ell decideix tornar a Catalunya i és un moment en què el seu prestigi internacional era enorme. De fet, les seves arsueles, Doña Francisquita, Bohemios, s'havien convertit en autèntics clàssics que havien donat la volta al món. Allí la tienes,

prepárate para enrabiarla con tu destén.

Dale tus celos, yo no sabré. No me la cheques y créeme a mí, no se fíjate.

En tornar a Barcelona, vivies a Rastroba amb l'Orfeo Català, una institució que ell mateix havia fundat el 1891, juntament amb Lluís Millet. I aquesta entitat, amb deferència al músic, decideix organitzar un concert al Palau de la Música Catalana, el juny de 1926, on es van estrenar obres tan emblemàtiques com els tres idilis per a cor o la balanguera, amb text de Joan Alcuber, avui imne oficial de Mallorca. I tant. El crític, compositor Baltasar Samper, va assistir aquest concert i va quedar totalment entusiasmat, sobretot per la balanguera, i ho va explicar al diari La Publicitat. Ell mateix deia, diu, l'efecte que em causar aquesta obra, cantada a l'uníson i acompanyada per l'orgue, fou indescriptible. O sigui, un moment màgic, això.

Una escena que es converteixi en el temps, en himne. Sí. L'èxit d'aquest concert

va portar a un grup d'admiradors a organitzar un nou concert homenatge al Teatre Olimpia, un dels teatres més grans a Catalunya. I l'acte, que es va celebrar al cap de pocs dies, amb totes les localitats exaurides, tenia tres parts. Una primera, una selecció de cançons que van ser interpretades per la cantant Mercè Plantada, el pianista Frederic Longàs, una segona part a càrrec de l'Orfeo Català, amb l'estrena de la versió paracopla i cor de la Balanguera, o sigui, no va tardar gaires dies a fer aquest arranjament. Ja la devia tenir en cartera. Segurament. I finalment, el plat més esperat, que era ni més ni menys que l'estrena de quatre sardanes de Madeu Vives escrites per a la Copa Barcelona, unes obres que, com ja té avançat, van generar un autèntic terratrèmol al país.

Et perdona, per què per què? Què va passar? Explica-m'ho.

Quim i Laura, sé que us esteu morint de ganes per saber-ho, però, em sap greu, us deixarem la mel als llavis. No. Us faré esperar una miqueta. De moment us proposo escoltar la versió per a cor i copla de La Balanguera, d'Amadeu Vives, estrenada en aquest concert, celebrat el 14 de juliol de 1926 al Teatre Olimpia. Molt bé. I ho fem amb un enregistrament en directe de la copla marinada, el cor jove de l'Orfeu Català, sota la batuta d'Edmond Colomer, al Palau de la Música Catalana el passat febrer de 2024.

La baranguera misteriosa, com una aranya d'art subtil.

Vull la caballera sopilosa, la nostra vida trau el fil. Com una barca bé cabina, queixin la terra,

La maranguera fila fiel, la maranguera filará.

Sacarà el sol de més a un fil, por més desvíos volarà. La maranguera fila fiel, la maranguera filará.

Quan la parella ve de noces, ja veu-hi com tessós minyons. Veu com davallen a les foses els que ara viuen d'il·lusions. La bassa de la vila surten a riure i a cantar. La balanquera fria, fria, la balanquera afirmarà. Hasta la plaza de la vida, surta la vida, ya no hay. La hora de abrir la puerta, la hora de abrir la puerta.

De tradicions i d'esperances,

digna senyera pel jubilé,

convicta amb el de nubiances, amb cavalleres d'or i argel. La l'enfantès d'aquí s'enfila, de la Ballonia d'aquí se'n va. La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Aquesta era la versió de la balenguera de Amadeu Vives amb la copla marinada d'Orfeu Català. I bé, com us he comentat. Estic esperant el terratrèmol.

T'hauràs d'esperar una miqueta més, em sembla. Aquest concert homenatge que es va celebrar al Teatre Olímpia, Amadeu Vives, com us he comentat, va escriure quatre sardanes, Matinada, Sant Polenca, Gots i Planys, Montserratina i Eixelebrada.

I aquest fet per si sol ja diu molt de la projecció que tenia la Sardana en aquell moment i del prestigi extraordinari que tenia també la Copla Barcelona. I és que Amadeu Vives podria haver compregut el públic, no ho sé, amb una obra coral, algun lit o fragments dels seus teatres lírics, que era la seva especialitat, no? Però, en canvi, va voler iniciar-se en el món de l'acte de la Copla. De la composició de la Copla, està clar. I ell ho explicava d'aquesta manera a la publicitat. Ho pots llegir tu mateix, Quim.

Les sardanes que s'estrenen demà les he compost aquest any. El títol de cada una ho diu tot i és sincer. Són les primeres que he escrit. Fins ara no n'havia fet perquè em semblava que no en sabria. En compondre-les he volgut seguir el camí que va fraçar Pep Ventura. El meu desig fora de fer el que ell faria si a més del seu geni tingués la tècnica indispensable i visqués avui. Us confesso que fent sardanes m'hi sento molt bé.

Déu-n'hi-do, després de tantes sarsueles i obres tan voluminoses, és a dir, aquesta frase tan modesta, no? Fins ara no n'he fet perquè em semblava que no en sabria. Home, segur que sí. Les sardanes amb Adeu Vives van tenir un èxit immediat i pocs dies després de l'estrena a la Copa Barcelona ja les enregistrava per al segell discogràfic Odeon. I abans d'explicar-vos el terratrèmol que us he dit, i ho vaig allargant, això. Sí, sí, sí. Us proposo escoltar un d'aquests enregistraments històrics de 1926, concretament la sardana Matinada Sant Polenca, que aboca a la vila on estiuejava Amadeu Vives, Sant Pol de Mar, i que l'escoltarem interpretada per la Copla Barcelona amb Albert Martí a la tenora i Josep Serra al fiscorn i a la direcció. Música.

Aquesta era Matinada Sampolenca, aquest enregistrament històric de l'any 26, peça de Madeu Vives, amb la Cobla Barcelona. Estic esperant el terratrèmol.

Però primer parlarem de la recepció de les Sardanes, que va ser en conjunt molt positiva. I és que Baltasar Samper, des de la publicitat, em va destacar la inspiració melòdica, l'espontaneïtat, el caient popular, els contrastos. I ara sí, el terratrèmol el va iniciar Francesc Llongueres, a la veu de Catalunya. D'una banda, s'ho preveia el fort sabor de la terra, de les Sardanes, i de l'altra anava molt més enllà. Agafeu-vos fort, Quim i Laura. Situave. Amadeu Vives com a successor natural de Juli Garreta, tot afirmant que després de la pèrdua del compositor empordanés feia uns mesos, la sardana recobrava un nou gran músic. Aquesta afirmació, més que les sardanes en si, va ser el detonant d'una autèntica tronada. Perquè hi va haver gent que es va queixar. Canut Pellicer, des de la Sardana, va qualificar directament la frase de llongueres de relliscada i li va recordar que Enric Morera era ben viu. Pellicer va aprofitar la vinentesa per adreçar Vives un retret. Reconeixia el seu ofici com a músic, però li suggeria que no coneixia prou bé el repertori de les Sardanes i que s'havia d'endinsar abans de rebre elogis tan categòrics. I Llongueres no va recular i en una rèplica posterior va insistir que després de Garreta la sardana havia recobrat embranzida gràcies a Amadeu Vives, una afirmació que reforçava aquesta idea d'una successió simbòlica. Enric Morera, fart de tot plegat i de veure les pilotes que passaven, entra en joc i publica una carta al lector carregada de ressentiment. Perdona,

sembla el Twitter de l'època, eh? Què va dir Morera?

Mira, t'ho deixo llegir tu mateix perquè tenim les declaracions aquí davant.

Coneixent com conec en llongueres i els de la seva capelleta, no m'hauria pas donat la feina d'escriure aquesta ratlla si no fos per dir que, a banda de les meves sardanes, n'hi ha moltes de diferents autors que són molt dignes d'admiració. Aquesta colla, a cop de elevar-se l'un i l'altre, potser s'han arribat a creure que són els únics que entenen en música i que poden treure i atorgar títols de geni segons les seves conveniències. Quin desengany i quina vergonya!

Quin panorama! Mare de Déu! I abans de saber què va contestar Amadeu Vives a l'Enric Morera, l'últim tuit que ens falte, us proposo escoltar una altra d'aquestes sardanes, concretament Montserratina, de Temes Montserratins, una sardana interpretada per la Copla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona, sota la direcció de Josep Vila Casanyes, al Palau de la Música Catalana, el 2011.

Aquesta era Montserratina d'Amadeu Vives interpretada per la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona sota la direcció de Josep Vila. Som-hi, últim tuit.

El darrer, com us he comentat, va ser Amadeu Vives, que després de elevar la Cobla Barcelona va optar per desplaçar el debat a una qüestió de fons. A veure. Vives formulava una definició oberta del gènere. Reduïa la sardana a dues lleis inflexibles. El ritme d'ençaire, o sigui, la sardana s'ha de poder ballar, i el caràcter catalanès que havien de tenir. La sardana s'ha de poder identificar. Ah, exacte. Molt bé. I a partir d'aquí reconeixia una pluralitat de temperaments de Garret Amorera, passant per Tudrà, Manent, Francesc Pujol. Una enamoració que establia, en certa manera, una genealogia que situava Pep Ventura com a origen d'un llenguatge compartit. En el mateix article, Vives. Replicava també algunes afirmacions de Pellicer i Llongueras i al·ludia amb ironia a Morera.

Veig que el judici de la posteritat el preocupa.

Això és el que estem fent ara. Aquest és el judici de la posteritat. Tenia raó.

No sé quants anys més tard, debatent aquest tema a l'antena de Catalunya Música. Endavant.

Bé, per tancar ja aquest episodi, en definitiva, es posa clarament de manifest com la sardana, lluny de ser un gènere menor, s'havia convertit el 1926 en un camp de batalla simbòlic, on crítics, institucions, compositors, competien per l'hegemonia estètica i la definició del cànon. No deixa de ser significatiu que una de les sardanes d'aquest cicle porti per títol "Gots i planys", una expressió que resumeix, sense voler-ho, potser el clima de tensió que van envoltar aquestes estrenes, no? Totalment. I la podem escoltar, doncs, tot seguit, amb la interpretació de la copla "La principal del Llobregat" i la direcció d'Esteve Molero. "Gots i planys" de Madeu Vives.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Amb la principal del Llobregat i amb la direcció d'Estea Molero acabem d'escoltar aquesta sardana de Madeu Vives, Goig i Plany.

Catalunya Ràdio. Sou el Mans, sou a Catalunya Ràdio. Seguim amb molta més música aquí, a la Ràdio Nacional. Ara ens endinsem en un projecte on la música electrònica juga amb la rel.

Aquesta és la proposta de la igualadina Laia Rius, una alenada electrònica que s'impregna d'una de les músiques més arrelades a les illes, sobretot a Mallorca en especial. Nastallat presenta el primer treball, Cada casa, cada vida. Laia Rius, bon dia. Bon dia. Nastallat seria el nom de casa, no?

Sí, sí, sí, com el mal nom de la meva família, del meu besavi, bé. Se suposa que era alguna deformació a la cara Sí, de fet, la primera cançó és com surt la germana de mi àvia explicant-ho que va tenir com una baralla o algo, un conflicto familia pacífica i llavors com li van tallar el nas. Llavors tot amb el paper era com el de Nes Tallat i llavors ja es va quedar com el nom de la família.

Tu ets d'Igualada i aquest treball és una immersió directa a la música de les illes. Sí. Què et porta cap allà i segon quina és la necessitat de posar totes aquestes músiques en l'òrbita electrònica?

A veure, la connexió, sobretot amb Mallorca en aquest cas, és a partir del Ball de Bot, que és com l'àlbum està tot enfocat al Ball de Bot, i jo vull que sigui com un homenatge a aquest vincle que tinc amb aquest ball, perquè sí que ara farà set anys. Que vaig començar a conèixer aquest ball, em va agradar molt i vaig fer com un grup d'amics molt macos en aquest context com de ball. I com des de llavors m'he sentit com que m'han obert la seva cultura, com que al final és una cultura molt compartida. O sigui, m'he adonat que tenim moltes coses en comú, com al final, units a partir de la llengua, que tenim moltes coses. Moltes coses que compartim i era una mica això, no?, com trencar aquestes fronteres que tenim dintre els països catalans de Catalunya, Mallorca, tal, que sí que òbviament són diferents perquè tenen background molt diferent, però hi ha una cosa allà comuna. Que és xula i que et mou com a persona que parla català i ha viscut com una part de la història molt compartida.

I no només és la llengua, també hi ha ritmes, que pots trobar compartits, evidentment, a Mallorca, al Principat,

al País Valencià. Sí, sí, sí, és un ball que té molta influència de la península, té moltes coses també característiques d'allà només, les jotes també es ballen aquí, també es ballen al País Valencià.

El treball, d'alguna manera, no deixa de ser una carta d'amor als països catalans. En aquest cas és com una primera baula, comencem amb Mallorca. A la xarxa has penjat temes que no són estrictament mallorquins, ja en parlarem també, i els portes, en aquest cas al Vall de Bot, cap a aquest terreny innovador, emotiu, textures electròniques sorprenents en alguns moments. Per què cap a l'electrònica? És l'àmbit en què tens més copa? Perquè, a més a més, tu vens com a balladora del tradi-tradi, no? Crec recordar que en algun lloc he llegit que balles bastons, per exemple.

Sí, havia fet ball de bastons a Igualada, sí. Però sí que també tenia com tota aquesta vessant que jo feia de DJ a casa meva, perquè m'agradava ja estar, i tenia com tota aquesta vessant d'aquest tipus de música que a mi m'agrada molt, i al final és com el llenguatge que jo domino, jo sempre ho dic, que jo malauradament, ojalà, però malauradament no toco com cap instrument més tradicional, toco la guitarra, però ja està. I llavors, com el que jo domino més és com aquesta sonoritat més electrònica i aquests instruments més electrònics. Llavors, tenia sentit que fos des d'aquí que fes la música.

I l'has fet amb molta naturalitat i des de la sinceritat, que això és el que respira el treball. Buscant referents tan bonics com aquest fandango de Teresa Morrison amb Miquel Allador. Una altra.

Sí, això sí que és molt fort. Sí, no? Sí, sí, sí. Va ser molt fort perquè jo la Miquela, clar, és que l'havia escoltat moltíssim, moltíssim. I era com, és una persona que en el seu moment va ser referent de tornar a ballar a plaça amb el grup de música nostra. Van promocionar molt que es fessin ballades com més populars de la gent al carrer, vestida de carrer i simplement ballant. I ara que formi part del meu àlbum, És molt fort.

Que hi hagi la Miquela també és com una declaració d'intencions. Quan li planteges a la Miquela què et diu, com, què, no?

Sí, o sigui, va ser molt orgànic, la veritat. O sigui, estàvem parlant amb el Toni Pastor, que és el guitarrista de Música Nostra, per altres coses, i llavors els vam demanar com el permís per fer el fandango dels Tres Amors, perquè el volíem fer, però no com voleu col·laborar, sinó podem fer-lo, perquè al final ells tenen com els drets, perquè és una cançó que han fet ells. I ens van dir, sí, sí, si voleu col·laborem. I va ser com fa, increïble. No, no, no. No t'imagines. I ara que dius Toni Pastor, de fet, també l'hi podem sentir. Sí, sí, sí, a l'opi de Formentor. Exacte, a l'opi de Formentor.

Dear passengers, we would like to give

you a very warm welcome aboard. My name is Captain Michael.

Has trobat molta entesa amb la gent que has anat a buscar per entrar o per col·laborar en el treball?

Sí, la veritat, o sigui, al final, Música Nostra, que van ser ells dos, van entrar d'aquesta manera, i després amb Cília, que sí que ja les coneixia d'aquesta època de ballar més, i ja ens coneixíem de ballades, que ens coneixíem. O sigui, a mi em feia molta il·lusió que fossin elles que participessin també, perquè al final són aquesta part més dels amics que he conegut ballant, i llavors va ser molt fàcil també que elles diguessin que sí, perquè també els agradava la idea. I el Pau, que també col·labora, ell ha estat formant part del projecte ja des del principi. I no sé, també va ser molt natural també que ell col·labores.

La moda s'ho encara balsa, la moda s'ho encara balsa. Diu que en sap molt de nedar. I un dia el varen trobar ofegat dins d'una bassa. I un dia el varen trobar ofegat.

Ara que has dit la cilia, les podem sentir amb la moda soncarabassa, potser és amb la cançó que més te has atrevit?

Sí, sí, manté molt l'estructura més tradicional, sí que té com un moment que canvia alguna cosa, però també de ritme, de tot, manté bastant. Però com que ja incorporàvem com a cilia, era com que ja m'agradava que aquesta fos una mica més tradicional, entre cometes.

Clar, nosaltres perquè venim de l'àmbit, o som el programa de la música d'arrel, i quan entrem en l'electrònica no hi entenem tant. Si haguéssim de posar etiquetes dintre de l'electrònica, quines etiquetes has fet servir?

Sí, això ha canviat molt. És que és una cosa que parlem molt amb el Blas, amb el meu baixista, perquè ell té com una capacitat d'identificar gèneres increïble, i em deia, la veritat és que aquest àlbum en realitat és una mica mix de gèneres, no? I jo ja. Hi ha algunes, és que cada cançó és un estil bastant diferent en el sentit de l'electrònica, sí que té alguna que és més tipo progressive house, alguna que és més IDM, alguna més com minimal, una que ja se'n va com el drum and bass una mica, cada cançó era com m'havia de seure i dir, vale, això, que hi ha alguna que tinc un jersey de ritme, Clar, és com molt diferent, però també era com un àlbum de trobar una mica l'estil i trobar què és amb el que ens sentíem còmodes fent. No sé si ho he trobat, però. Home, no saps com has trobat, de com mínim hi ha el temps. Sí, ara el tinc, però en el futur sí que. Ara l'escolto i penso, ai, en el futur potser m'agradaria fer alguna cosa una mica més atrevit. Tinc la sensació que m'he atrevit entre cometes poc. Potser sí que t'hi has acostumat. Pot ser, també. També pot ser, no m'ho havia plantejat.

Això també passa, eh? Estem parlant de cada casa, cada vida. Aquest treball que acaba de presentar en Estallar, la Laia Rius avui ens ha vingut a explicar-nos-el. En el treball, una de les peces que a mi més m'ha sorprès, aquest Jota Soft Lunch.

¿Què és això? ¿Por què t'has sorprès pel títol? Pel títol i per la manera d'entendre també. Perquè fins i tot has fet vídeos que són com tutorials de dir,

no, no, això es pot ballar. Sí, sí, sí, sí, sí. Aquesta, a mi és de les més preferides, crec que és la gran oblidada de l'àlbum. Tot i que després em ve gent i em diu, és la meva preferida. I jo, gràcies. És una que està molt inspirada, com la jota de llevant, que és un tipus de jota que ballen allà, que és com més baixada, com no tan saltada, amb uns punts una miqueta més ràpids, diguéssim, i més intercanvi de punts. La lletra sí que la vaig fer jo, com molt pensant en aquest moment de. Comences a ballar com ets jove, t'enamores a la plaça, totes les persones que coneixes, de cop et poses O sigui, era com que et connectes amb aquesta forma de relacionar-te una mica entre cometes d'abans, com sense mòbil i simplement com a la plaça, coneixent-nos i sense atrevir-nos a parlar del tot. I el títol era com per demostrar que és una cançó que parla d'ara, saps? Com que encara que la temàtica de la lletra sembla que podria ser de fa 50 anys, perquè tampoc està dient res modern, simplement està dient com ens mirem, ens agradem, era com, però això també està passant ara, saps? Com en aquest moment que tot està més globalitzat, que parlem, que fem servir aquests neologismes en anglès i. Per això el títol, però no sé si s'ha acabat d'entendre, però bueno, per això havíem d'explicar-ho.

En tot cas, és l'oportunitat d'escoltar el treball, com dèiem, cada cas a cada vida, doncs anirà evolucionant el projecte, de moment esperem que tingueu molts èxits, felicitar-vos pel treball, perquè realment és una joia, és molt autèntic i ve moltes ganes de poder-ho viure en directe.

Laia, gràcies per venir, fins a l'Ecatmans. Moltes gràcies per convidar-me. Bon dia.

Que bo, que bo, que bo, que fa aquesta guitarra. Que bo, que bo, que bo, que fa aquest guitarró. Que bo, que bo, que bo, fan aquests balladors. Que fan, que fan, que fan tremolar sa terra. Ballau, balotes, brindam amb vi. Veniu, balotes, les madones d'aquí. Ballau, boleres, brindam amb vi. Veniu, balotes, les madones d'aquí.

Em diu mon pare que si l'hagués cregut m'hagués estalviat aquest ja parut. Jo respondré ja sense cap tremolot, molt millor sort de cagar.

Bona nit. Bona nit.

Ballar o coler es brindar monguil. Quan li va l'or, ja se solona seguir.

Aquesta era Boleres, des d'aquest Cada Casa, Cada Vida, de Nastallar Relai Rius, que ens ha vingut a presentar. I aquí acabem aquest Mans d'avui diumenge. Esperem que aquestes músiques, aquestes històries, us hagin fet companyia aquest matí i us hagin ajudat a descobrir noves maneres d'escoltar la tradició. I tornem dissabte que ve amb més cultura popular, més música i més territori, com sempre, al Mans, a Catalunya Ràdio, amb l'Arrel, a la Ràdio Nacional. I hem estat amb la Dolors Junal a la producció i Quim Rullant a la locució. Marxarem amb una proposta de ballada per avui mateix, a Malgrat, a dos quarts de vuit del vespre, a Can Campesol. I trobareu la copla Ciutat de Granollers. Recuperem ara del seu treball Gràcies, la Sardana de la Pau de Valentí Miseracs. Que acabeu de passar un bon diumenge i una molt bona setmana. Fins dissabte que ve a les sis del matí.