Ferran Adrià: "El gran repte de la societat actual és cuinar a casa"

Avui ens acompanya dues persones, avui que hi ha protestes, per cert, dels pagesos, que crec que també en poden parlar. Ferran Adrià, Albert Adrià, bon dia. Bon dia. Com esteu? Bé, bé, bé.

M'hi heu estat mai, el Bulli i tu, sí, David? Jo he tingut el privilegi d'estar-hi diverses vegades, d'estar-hi diverses vegades i tenir uns records sensacionals. I, vaja, deixa'm ho dir, jo crec que el Bulli i el Ferran Adrià no és que hagin estat. El millor restaurant d'una època. Segurament és el millor restaurant de la història i repetible, en tots sentits. Moltes gràcies. Jo no hi vaig estar,

crec que ja nacionalment no em pertocava, però he estat molts cops a la Cala Montlloi, vaig estar al museu i m'hauria encantat, i conec molts dels plats perquè soc un gran fan. T'has d'anar al restaurant

de l'Albert. Sí, sí, sí. I tant. És el més semblant. I estic

absolutament d'acord amb la idea que això que va passar al Bulli va ser irrepetible. Però deixa'm afegir una

cosa en termes històrics, que és el mèrit. L'alta cuina mundial estava dominada pels francesos des de feia un segle quatre segles ho va pagar el Ferran ho ha dit trencar allò i que de cop i volta perquè a més a més el bullir és l'inici d'una explosió l'inici amb algun altre però l'inici d'una explosió gastronòmica a Catalunya extraordinària és un fet passa que hi ha molta gent i especialment en la política us he de dir que hi ha molta gent que no sap menjar.

Jo em vaig posar la llista de vull anar, però clar, ja mai vaig ser la afortunada. Sí que voldria dir, he vist ara la sèrie, per certs felicitats d'aquesta casa, amb la sèrie, sí que voldria dir, i si no, sisplau, corregiu-me, que el que estàvem dient abans, una gran gastronomia, una revolució gastronòmica i de l'alta cuina com van fer. Com van fer ells no seria possible sense el pescador de proximitat sense el pagès de proximitat sobre tot això i crec que una cosa no pot existir sense l'altra i per tant cal que això estigui com a prioritat damunt de la taula de la política

jo l'aconsello a la gent. Visitar el Bullit 1856, que obre el 15 d'abril així, i després anar a sopar a Nismes, que és la teòrica i la pràctica. Vull dir, és una experiència fantàstica. Després que t'agradi o no t'agradi, en els restaurants, com a tot, te poden agradar o no, però com a experiència tal. Amb això dels països i tot això, m'agradaria dir. Nosaltres vam fer, no sé si quan vam venir l'altra vegada, un giro que es diu el Plan d'Empresa Génesis. Sí, tal. Vale. A Espanya. Que és un llibre que és,

per situar-vos, un volum enorme, perquè l'expliques com no fotes una nata en un negoci com aquest. Per resumir.

A Espanya n'hi ha, entre autònoms i petites empreses, d'un a nou empleats, 3 milions. Aquí tothom parla de les grans empreses, solo n'hi ha 6 mil. Jo no sé a veure quantes vegades parlo d'això fins al 21 d'abril. Això que em deies, no sé si n'hi ha 800.000 petits agricultors. A l'estat, vols dir? Sí. Ningú fa planta d'empresa. Ningú fa comunicació. Ningú tal. La majoria estan fallades. Tu no pots fer tres hectàrees, no dona. A veure, té que haver-hi una formació empresarial i financiera per aquest tres milions de persones. Pels pagesos, vols dir? No, no, per totes les empreses. Un autònom, un fontaner. Sí, sí, sí. I n'hi ha exemples. Jo crec que els petits pagesos, parlo, eh? Tenen que fer venda directa. Si tenen que saltar, tal. I hi ha exemples. Mira, hi ha una empresa que l'any 2000 diu Naranjas Lola. Naranjas Lola. Sí. No, no. 2000. Google és de 98. Ja vendria online. Saps què va fer? El Bulli nos va enviar una caixa de taronges. Vam dir, hòstia, són brutals. I se'ls va enviar a los millors cuiners en aquella época del restaurant d'Espanya. I me diu, no us deixeu posar en la web? M'agradaria més. Un altre, el Pau Santa Maria, el Fel del Santi, té un d'això, directes, té que fer directes. Tu no pots, vale, no. La altra cosa són les grans, com es diu, les grans.

Just ahir parlava una pescadora, l'única dona pescadora que hi ha al port de Barcelona, la primera i l'única que hi ha, i em deia, el peix és car? Em deia no, el peix no és car, el que és car és l'intermediari.

El que és car és que no arribin els salaris a comprar un quilo de rap. No, no, però el que em deia és

que el que ella cobrava pel peix no és car,

és que hi ha molts intermediaris. A part del peix, a Rosas, jo vaig parlar amb la gent de Rosas, I primer, fan caldos. Veieu tots els fumets. Són brutals. Això pot donar més diners que la pesca. Visites a la llotja, a la lonja, a la subhasta. El turismo, si és de les coses més maques del món, i tal, i sobretot si no tens mar, i tal. Tres, anar a pescar gamba. Te di gamba, com ho podria ser, te cobren 300 euros per persona a un estranger, no hi ha cap problema. És una experiència, et juro, que tu dius que la gamba no és barata, no, lo siguen. La gent va a llegar a fer un barco, i tal. La ramaderia, igual. Nosaltres tenim el fill del Marcos Pineda, que vull estar fent i tal i t'has que vendre directa i tal, com os fa això i t'has que formar tal, los restaurantes pasen bueno, ja vam parlar però això

també va amb un debacle general del món rural i això passa a França i passa a molts llocs és a dir, els ramats no pasturaran al parc de la Ciutadella d'acord, pasturen a on? al Pallars, a la Terra Alta i cada cop n'hi ha menys, per exemple si parlem de ramaderia extensiva llavors.

Estic d'acord amb tu, eh? No hi ha tanta gent que pugui pagar el que val un pollastre de qualitat que val 25-30 euros, quan el 95% dels espanyols i dels catalans no guanyen més de 1.300 euros. No has de fer populisme, perquè si no la gent diu. Mira, jo era íntima amic, el Albert i jo, de Carlo Petrini, que és un senyor que va crear Slow Food i tal. I jo se lo vaig dir 20 vegades. Diu, no pots fer populisme. Jo compro Clógic, eh? Y de proximidad. Los payesos de la boquería nos han visto en el costado de la boquería. Y comprem.

Els costos de producció són els que són. El tema és que, com tu has dit, després la cadena és la que s'emporta el gran benefici. I ara el que demanen avui aquí és justament el compliment de la llei, de la cadena alimentària, que està aprovada la primera el 2016, la segona el 2021, i que impedeix vendre per sota el preu de cost.

És una cosa molt important, eh? Llavors, com som? Hi ha productors, petits productors, que és molt interessant, quan parles amb ells el que et diuen és no puc baixar el producte fins a Barcelona en el dia, per exemple. No tinc cadena.

Que l'Albert l'arriba al restaurant de Galícia, perdona, i de Sebastopol, avui en dia. Sebastopol al dia? No, a veure si m'entén. Evidentment. No, no, no. Escolta'm, no ho sento. Jo tinc experiència real. L'Albert també. 12 proveïdors de peix. 12. 12. A tot l'estat. Mira, la mayoría de restaurantes que tancan, a España, no es España, creo, tancan 20.000 restaurantes. Se obren. La mayoría están fallidos abans de obrir. Y eso es fácil de explicar. Tú ahora fíjate que te ofrecen a trabajar en Estados Unidos como periodista o como. Un milló d'euros. ¿Vale? Es una metáfora. No, no, no. ¿Qué pasa? Y te compras un pis aquí, acostat d'aquí, que te costa dos millons i mig. ¿Vale? I a los cinc mesos se foten al carrer. Que el banc es queda normal. Aviat diran que no és normal. Aviat diran que no és normal.

Has dit una cosa amb tota la.

Has dit una cosa absolutament lògica. Jo pago bastants, i l'Albert també. Està molt bé, però no és el tema. Xir, mira, si voleu, com val jugar un Pisa a París? ¿Cuánto val jugar un pis a Londres? No m'agrada més que viure. ¿Que qué? Nota que no viajeu. A Nueva York, por menos de 4.000 euros, tú no llogas ni una chabola. Y no al centre. No, no, a Manhattan.

Ni se me acudiría discutir.

No, no, no discutir. No, no, mira, yo tengo una filosofía. Si no hay andadas, yo no debato. ¿Por qué? Porque estamos en un momento de dogmatismo. Vosotras la política le dió polarización. Dogmatismo. Lo que yo pienso es lo que. No, perdón. Dades. Cuando yo te digo que los 800.000, ¿vale? Seguramente no hay más de la mitad que no han hecho un plan de empresa. Y tú, con tres hectáreas del mejor tomacazo del mundo, el Albert compra tomacazos a 20-25 euros, ¿no? Sí. I això te lo ven en directe, no? Funciona. El verbo dient que sí. No, no, hombre, ara funciona, no? Crec que és un tema important, perquè no faltarà si n'hi ha algú que recolza a los petits productors. I tal ha sigut l'altacuina. Perquè és qui la pot pagar, és qui la pot pagar. Bueno, jo jo no parlo en fin. No, no, sí que parles.

Jo a més venia a dir que hi ha gent, per exemple, que es dedica al formatge, que està allà a la muntanya i que et diu, jo per baixar el formatge, la llet crua, per exemple, la llet. No puc baixar-la perquè no tinc mitjans de transport que facin. Que n'hi ha,

no torno a dir, que n'hi ha. Vull dir, com us diu. Totes les empreses que te poden portar. No podem pagar-lo perquè són molt petits. Pues que facen cooperativas con toda la vida y asociaciones. Que lo paga el restaurant. A ver, si tu no te. El primer de eso de. Yo digo marketing. Es la ventaja competitiva. ¿Qué diferencia hay en el producto? Ha vingut un cuiner aquí. ¿Qué diferencia hay en el producto? A partir d'aquí. Petits productors que tenen la mateixa carxofa. La mateixa o tu fas una gran comunicació i te muntes una història per què he de comprar a un i l'altre si no m'agrada sí, però això és el problema de l'educació empresarial i financiera que no hi ha ni a Itàlia ni a

Estats Units però Ferran, no sé si consideres que no pot ser que només sigui patrimoni de la gent que pot pagar de les classes altes menjar bé. Perquè menjar bé, vull dir, no vull dir alta cuina, jo no parlo de. No, no, no és del restaurant, és del salari. És del salari. I de l'estructura de la producció.

I després veus al supermercat els riders esperant, doncs, amb una boixeta, una maquineta de feita i mig quilo de. Sí, sí, em sembla interessant. De carxofes, de colombre i pa de motlle. Aquesta és la. La contradicció. Jo truco a un petit productor de llet a Galícia i el dia segon la tinc. Però per petit productor parlo de petit productor, perquè és la nostra obligació. Com a restaurant és intentar trobar els millors ingredients i això té un preu. És això. Aquí a La Vergonya està molt clara, que fa molts anys que es debat, que no pot ser que al pagès li paguin 80 cèntims per un quilo de tomàquet o el client final acabi pagant 6 euros.

Aquest és el gran drama. Sí, però això està de cadena, no? La cadena que té un sistema. Ferran, tu deies, no? Si tu ves los beneficios. Los fallecidos habían arribado a venir en coche. No, no, los beneficios de Carrefour Mercadona. Después de la pandemia venían en coche a la porta. ¿Qué porcentaje ya tienen Mercadona? Mercadona del 20%. No, de beneficios. No, no, no. Per sota del 5%. Per sota. Per sota, sota. ¿Sabes cuánto es Google? 20-30%. Lo digo porque, espera, vamos a posicionarnos con dadas. Que yo no sé lo bastante para hablar de Mercadona y tal. El Albert dice que compras jet porque no compra jet de Cataluña. ¿Sabes por qué? Pues no se lo ofrecen. Y mira, una cosa que es Instagram. Hoy en día, cualquier pequeño empresario o autónomo. Si fa bé les coses i té una certa ventaja competitiva, te lo dic. Pot arribar a través de les xarxes.

Jo hi ha un peixater que compro a Màlaga. Cosa't una mica, Albert, que així et sentirem millor. Perquè el vaig veure per internet, per Instagram, perdona, el vaig veure per aquest peixater i vaig estar de vacances i me'l vaig trobar de casualitat a Màlaga. I doncs som dels proveïdors perquè has d'assegurar-te que més o menys tens un, clar, fem 40 clients al dia, necessito 40 gambes, 40 carxafes, 40 tomàquets, 40 de tot, no? I això és molt, molt, molt complexa. La gent no ens fa idea de lo difícil que és trobar 40 unitats sempre, doncs, allò, cercant la perfecció, no? I després una altra cosa és el model de negoci que abans funcionava, el mateix, ara no. Per diferents motius. Un és, evidentment, per exemple, les 8 hores que treballa la gent. Si abans en feia 11, multipliques tot el personal per les 3 hores de menys que fa cadascú i, evidentment, necessites més personal.

Però tu dius, per exemple, Albert, que amb l'Enigma fas un model de negoci millor que el que hi havia avui? Sí, crec que sí, no? No, no, no. El modelo de negoci. Como model.

Como model de restauració de negoci. No, no, no.

El modelo de negoci del Bullit de marca no. Ei, saps què és el modelo de negoci, no? Què és? A veure si algun de vosaltres sap la diferència entre el modelo de negoci, plan econòmic versus business plan, i plan financier. No, no, no. Si tu no saps això, no pots muntar un negoci. ¿Qué es un modelo de negocio? Es cómo guañas dinero. ¿Cómo? ¿Vale? ¿Cómo guañas dinero? Bueno, pues sí, no sé. Lola, por internet, ¿vale? Venta de eso. ¿Cuánto dinero guañas? ¿Cuánto? Eso es el plan económico. Y si es lo que guano, pues paga los créditos o la inversión. Bueno, això és essencial. El Bulli, que perdia diners. No, directament. Per això estic retirat i la Fundació. El Bulli no perdió diners. El modelo de negocio del Bulli. Nosaltres, amb el senyor Albert Adrià, que no va a voler ser soci del Juli meu. Bueno, eren assessors a vegades de 12 multinacionals. Texico, Nestlé. Lo que nos pagaban. No, no, yo te pude explicar. Era César Capravo, año 2000, marca blanca. Capravo y después Pétrico. Y era un ex, yo. A ver, nosotras nos llamamos a això.

Nosotras, el últim mai. He de dir que no repartía molt, eh? No, no,

no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.

Per això tu tens més diners perquè jo reparteixo molt no,

no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. El Bulli, l'últim any, final de 2011, vam fer 30 sopars per recaptar fondos per la Fundació. Saps quant va pagar la gent? L'any 2010, crisi total. 5.000 euros. Per persona. Per sopar. Era una Fundació, era amable. Per una causa noble. Sí, però igual. 5.000 euros per un senyor que té 1.000 milions és el xocot de l'oro. Per mi, vull dir, clar, vull dir, como per nosaltres sí, sí, patir un centímetro no, clar, vull dir, esto hay que entender, això i n'hi ha molta gent que té molt diners al món ventaja competitiva mundial vale, o solo gent de Barcelona, vull dir, tal llavors nosaltres podíem haver posat això i no mai lo vam fer perquè l'avantguarda l'avantguarda, que és el que ens dedicàvem Albert i jo què és? els que van davant i maten. I l'avantguardia és que jo abans de canviar la meva filosofia tanco els restaurants i nosaltres vam mantenir fins al final aquesta. Per què? Collons, perquè el que nos pagava per xicos era com muntar els restaurants vam estar 14 anys. Ja podies viure amb Pepsi sense el restaurant No, però fins i tot quan tenies 10. Pero cuidado, eso es lo maco. ¿Vos queréis que te explique lo que le decía a él? 84-98, yo cobraba. Él cobraba más que yo, me sembla. No, no, no. Cobraba lo que serían ahora 2.000 euros y Yuri y yo éramos los propietarios del Bulli. Vam aguantar 14 años y éramos más felices.

Que el teta. Això ho has dit en la sèrie de TV3, que allà no se et veu rentar plats en la sèrie,

però tu vas rentar plats, no? Sí, però no s'ha pogut explicar tot, perquè són sis capítols i tal, que per cert, volem donar la gràcia de tothom de Catalunya, ahir me van dir les dades, 1.450.000 descargues. I el descobriment de

les noves generacions perquè el Bulli, jo per exemple explicava, jo vaig demanar matrimoni en el Bulli i demanar matrimoni la gent ara no sap què és, vols dir no, no, no. I els meus fills, per tant, el producte d'aquell matrimoni, ara han vist el bulli i estan al·lucinats. Estan al·lucinats, no? I tu, papà, aquí havies anat i tal. Al·lucinats, estan fent un descobert.

Al·lucinats. Jo tinc 38. La revolució comença en 93. Quants anys tenies? 5. Però com tu, 50 setges. És un revival a nivell mundial, perquè ara surt a Netflix mundial, acompanyat d'un documental de veritat en tota la innovació. Bueno, documentals, n'heu fet 5 de documentals del Bulli. Sí, però ara fem un resum de la innovació. Perquè a Catalunya. I Espanya, el 80% de tota la innovació mundial del 93 al 2015-16, que és el que jo tinc controlat, va néixer aquí. No hi ha cap empresa. Saps com significa la restauració a Espanya i a Catalunya del PIB? Que són dades, 6,7. Quant representa l'agricultura? 2,3. No, no, no, no. No, però a mi se m'entén. I l'indústria alimentària, no, 2,5. Bueno, la restauració mou, dades d'Espanya, 1.600.000 empleos. O sea, eso no es un joc de 4 horas. Aquí parlo McDonald's. No, pero a ver, ella va a menjar McDonald's. Y todo el respeto, porque, ey, yo no sé cómo se puede hacer una amiga hamburguesa al pre. Yo no lo sé, a mí me han intentado. Me han ofertado McDonald's y yo no sé hacer lo mío al pre. De eso. Sé hacer lo mío, si gafas badella de Girona, no te fots. Y tú tomas la fría, ¿sabes? Una hamburguesa en badella de Y si lo fas ya en Guayo, pues Y tal.

Posar el focus a la innovació, dius, Ferran. Aquest és el senyor. Era el jefe. Què?

Innovar, dius. Intentem omplir i pagar. Primer intentar omplir el restaurant, que no hi ha restaurant més maco que un restaurant ple, i després retornar l'inversió, perquè ningú em va dir que no em gastés tots els diners que em vaig gastar. Gràcies a Déu i a mi, aquest any ja han passat 10 anys i pago l'inversió, amb el qual ja puc respirar més tranquil, i després, com deia el Ferran, també intentem posicionar-nos a nivell mundial. No a nivell estatal, sinó que la marca, doncs, a poc a poc sigui reconeguda a tot el món, arreu del món, i, clar, el preu és el que marca, diguem, aquí, no?, és el que marca la gran diferència a l'hora de poder venir, no?, jo m'agradaria convidar tothom a venir, no?, però és que l'alta cuina, que, per cert, no està en crisi, jo decidiment crec que no, el que passa que el mercat s'autoregula, no?, una dada que li ha donat el Ferran, en el 2005 hi havia 156 restaurants amb una 2 o 3 estrelles, 2025 300 i pico, 306, el doble. Llavors, com ara cafeteries, com ara hamburgueseries, com ara acoteleries, no? Sí, a més, molts restaurants que tenen estrella que neixen

de l'esperitull. El tema del preu, això és important primer. Quant costarà una entrada al Barça-Madrid? Depèn d'on vagis. Unes 100 euros. Unes 100-alguns. 300 euros. L'entrada de 200 euros. 600 euros. No, no, no. Dona'm 20 entradas a 100 euros. Que la vull. Jo l'any passat vaig anar a un de Champions per 200. No, no. No Barça-Madrid. No, no, no.

Jo li volia preguntar, Albert, per què creu que li va costar tant que li donessin la segona estrella? Perquè jo crec que era. El Montgastro de Barcelona era un clamor. L'Enigma es mereix la segona. Què passa? L'Enigma es mereix la segona. Aquestes coses per què costen tant? O no s'ho planteieu gaire?

No, no. Tampoc puc preocupar-me del que no puc controlar. Del que no puc controlar, però. La pandèmia va fer molt de mal. I jo no volia tornar a l'alta cuina. Llavors, el primer any vaig fer una mica el tonto buscant un model que me'n divertís, que m'ho passés bé. No va funcionar. Cocktails, no? Era això, eh? Sí, vaig fer a la carta, ara que es parla també tant del menú degustació, intentava no fer. No fer menús. Jo mateix, com a client, m'avorreixo molt en general amb un menú degustació. I vaig començar a la carta i després, com no volia obrir per la nit, doncs vam inventar el Afternoon Drink, que venia la gent allà i posaven un DJ i això suposo que va repercutir una mica negativament a l'hora de reaccionar a la gent de Michelin, però bueno.

Bueno, jo no explicaré la raó, vale? De veritat, vale? No sé si te l'explicarà ell, bueno. No, no, no, no, no vull dir. No sé si te l'explicarà ell.

De totes maneres, perdona, jo dic restaurant ple, restaurant. És el més complicat, no? Casi pràcticament ens queda, evidentment, lloc, qui vulgui venir, doncs hi aposto, però d'aquí al Nadal estem ja bastant plens, no? I dintre de la situació tan complexa que hi ha en aquests moments. Hi ha molts tancaments, no? De restaurants, jo estic veient ara estan consolidats i obertures, el que passa que jo sempre explico una mica una metàfora que és com quan un neix un adonent neix és una setmana de festa i quan un mor és un cafè quan un restaurant obre és una pàgina sencera al diari i quan tanca,

ni t'enteres vols explicar com funciona l'alta cuina? que és interessant perquè és com si jo fossi i l'Albert, enginyers de la Fórmula 1. Jo no m'entero de res que si parlessin, d'enginyeria, perquè la gent parla de alta cuina com si fos la cuina de casa. No, no, és un món totalment diferent. L'edat de cuina va néixer, fa molt con la civilització. Però da igual, no anem ara. Vale, com ho funcionan? N'hi ha tot el tema del reconeixement, que passa en el cine, passa en el periodisme, passa en tot. I això és el star system. Aquest star system és la Michelin, 50 best, los 50 millors restaurantes del món, best chef, tal, más o menos. Però després està el soterrani, que és el que en veritat mana. Que tu dirás, aquest periodista ja no està tan brillant. No, no, no, no. No està tan brillant i que això no són lobbies. Que això anem parlant, a l'Albert parlem molt. Tenim, a veure, el que era el respecte de no parlar-lo públicament, però què passa? En el món de l'alta cuina no n'hi ha més de 100 al món. 100 i normalment 99,99 a nivell creatiu perquè esclar tu vas a un restaurant, t'agrada o no t'agrada faltaria més 2, està ben executat o no jo la cuina catalana. Tradicional, o español tradicional, me llamas tan como tú, tienes los criterios para saber si el producto está bien y la gente

dice que está bien, cuidado, cuidado, que no es tan fácil. Bueno, no es tan fácil. Yo la cuina mongolia, a mí me endonan, no sé si está bien o no. Y después está el valor creativo. Que es lo que es la alta cuina. Y això ja està a nivell estratosfèric, que són lo que diuen aquestes 100 persones. Això és marciano per la gent i està molt bé per fer una xarla, per a gent que t'escolti, que vulgui il·lusió, però això la gent no. La gent ha de vindre a disfrutar. I tal, i si t'interessa no, no, jo conec gent que li interessa i va estudiant i tal, però el món que has dit, com qualsevol si jo te dic, qual és l'últim last show al món, eh, al món, no a Estats Units que ha innovat algo. Bueno, el món és molt gran, eh? Xina, Japón, tal. Això ho saben X persones, perquè fan un tema de recerca. Avui, amb Instagram la cuina és fàcil. Si tu dius un restaurant creatiu, en seguida del món, jo diré si és creatiu o no, perquè em diuen això, i a l'Albert igual. La Michelin és una guia que paga la persona que va, i té el seu criteri. Si no t'agrada, fes una guia. En Inma, al món no n'hi ha restaurants més claros. El 80% de tota la innovació mundial,

n'hi ha 8 milions de restaurants, n'hi ha uns 50 mil d'alta cuina. No, gastronòmic, aquí també compta tradicional. Que lluiten, ¿vale? Por lo máximo, ni han vuelto a Déu. Y cada 50 años, uno con 6. I el Bulli i tota la nostra generació, Joan Roca, tots els que sabem, es va aconseguir. I aquestes són dades. És que el problema que n'hi ha ara en general és que és dogmàtic.

Mira, doncs parlant de dades, som uns desgraciats, perquè tu muntes un restaurant gastronòmic que cada vegada ha de ser més car i més petit. Si fos cantant, saps, poso més altaveus i vinga va, anem aquí a fer una festa que al final a mi em costa el mateix. Clar. És que és l'únic art. No deies, Metallica, Metallica, l'esfera de Las Vegas valia 700 euros per persona, la més barata, perquè després hi ha una nova tendència que és buscar experiències, experiències és una paraula molt fàcil de dir i molt difícil de fer, que al final el 20% de la gent paga el 80% restant, i són noves tendències que així al camp del Barça passarà el mateix, que el 20% pagui el mateix que el 80%. I a la cuina, doncs, dius, no pot ser un restaurant de cuina barat,

és molt complex, és molt difícil. Saps com val un restaurant a Cupera? Alchimist, Noma, Como el Enigma, 1.000 euros, 1.200 euros. El Noma? No, no. Que val el què? Anar a sopar. 1.200 euros. No, no, i a París, la majoria del món, n'hi ha 163 estrelles al món, més o menys. Menys, però no, de quatre plats, carro de quesos, i tal, 800 euros. I aquí, el disfrutar el celler, en Imma, i les tres estrelles, i per això som un país europeu, això ja no més funciona del que deia abans, del que costa un pis, això, gràcies a Déu, som. Un país, yo viajo por el món y al Albert, yo estoy muy orgulloso de vivir en aquel país con todos los problemas que veiem cada día y tal, pero yo creo que la gente no viaja molt y a ver, parlem tal, yo le digo Japón, Japón es el país de la economía un cullo de mico, el 10% vale la economía tal, el sou a los pueblos a Japón es más básico que aquí. A ver, tu aquestes dades, dius, tal, tal. Escoltem, vull dir, dades, perquè si no, no funcionem. A partir d'aquí, home, ojalá tothom cobresi 4.000 euros, perdona, net, que és el que faria falta per poder tenir una vida, tal, però jo no sé com. Fíjate, la quantitat d'experts que hi ha al món, jo no sé com es fa això, ojalá. Jo crec que qualsevol bona persona. Cuando vuelva una persona es lo que voldría. No puja un 10% el salario mínimo. Això, entre cometas, no arregla res. Es que, vale, pues en vez de comprar una galleta, compra una altra. Ahora, yo no sé, ojalá sapiese cómo se fa.

I a partir d'ara què? Fundació El Bulli, tenim el restaurant Enigma, la sèrie que podem veure al 3CAT, algun projecte, Ferran? Tornar a obrir un restaurant o. Primera, l'Adrià que té varios projectes, jo.

Allò que heu dit de que el Bulli 1800, no sé què, què és això? El museu? Ah, vale, vale, vale.

El museu, no, és que tothom s'equivoca, vaig a El Bulli Fundació, no. El Bulli Fundació és una entitat jurídica. Vale, vale, vale. L'Adrià que té varios projectes.

No he signat encara cap equip, però. Però hi ha coses, hi ha coses. Hi ha coses, hi ha algunes, sí. Sí, em vaig prometre també que no faria res més, però la gent va creixent, els nois que porten amb mi molts anys, doncs s'estan casant, tant siguem pares, i hi ha algun de fer. El cercle de la vida. Doncs ho seguirem. Farem una mica de tot. Em vull apropar una mica més al poble. Ah, doncs mira,

ho seguirem amb interès. Ferran i Albert, moltíssimes gràcies. El periodista més important. El periodista més important és que em cuinis.

No, no, no. Jo vaig cuinar molt aquest estiu. Tu em vas convidar i no m'has convidat, Ferran. Quan vulguis, te convido. Home, no em buscaré a tu. Jo m'has de convidar a mi. No, no, tu m'has de buscar a mi. Escolta, ara parlo en serio. La cuina a casa 2026-2036. Aquest és el gran reto de la societat. Perquè no teniu ni punyetera idea en la majoria de fer una truita. Ja no dic de fer algo i tal. I el fricandó tampoc es fer si arribes a les vuit i mitja. Lo pots fer el dissabte. No, no, parlo en serio. El temps. No, no, és clar. La gent que arriba a les vuit i mitja, el dissabte, cuines un fricandó, te portes a la família a los mercats, que són fantástics, i tal, igual. I pots fer una miqueta més i lo congeles que queda impecable. I lo dic, això teniu que fer perquè no es parla, tampoc d'això. Ho farem. Ferran i Albert,

gràcies per acompanyar-nos. Germans Adrià, avui al matí de Catalunya Ràdio. David Badí, Nacho Corredor, Eva Pomares, Montserrat Nevera i Arturo Puente. Gràcies també per acompanyar-nos. Gràcies.