França, atrapada entre la crisi del deute i la revolta social

Segur que les últimes setmanes heu vist els aldarulls que hi ha hagut a França. Les protestes les van començar estudiants, que denunciaven problemes als instituts i a l'educació pública. Però ara cada vegada s'hi han afegit més grups i les mobilitzacions ja són molt més àmplies. Ara ja s'hi pot veure el cansament de molts francesos per l'encariment de preus, pel cost de la vida i per l'empitjorament dels serveis públics. El problema és que a l'altra banda hi tenen un govern que no pot respondre a les seves queixes, perquè està més endeutat que mai. La gent demana més inversió, però els mercats li reclamen a França que redueixi el dèficit. Com és que l'estat francès està tan endeutat? Quina relació hi ha entre l'esclat social al carrer i l'endeutament públic? I sobretot, això es pot estendre a altres països de la zona euro? Benvinguts, això és el radar de 3catinfo. La Sara Riera és periodista de la secció d'Economia de Catalunya Ràdio. Què tal, Sara? Benvinguda. Hola, Eloi. Escolta, Sara, ja fa anys que parlem d'això del sobreendeutament de la majoria de països del món. De fet, això no és cap novetat. El problema és que aquí a Europa feia temps que no vèiem un cas, una escalada tan alta com la que hem vist a França, que és el que ha fet encendre algunes alarmes. I això és el primer que et volia preguntar. Com és que França, que és una de les grans economies europees, ha arribat a tenir un deute tan i tan alt? Què ha passat aquí?

Que fa molt temps que gasta més del que ingressa en impostos. I ara l'interès que França ha de pagar per finançar-se ha superat la barrera psicològica del 5%. És un nivell que no es veia des de fa un quart de segle. Als mercats li estan exigint una recompensa més alta, podríem dir, per prestar-li diners, i això és un senyal que desconfien de la seva capacitat per tornar al que deu. Temen que hagi perdut el control de les seves finances públiques, bàsicament perquè, ja ho hem vist, s'ha convertit en un país ingovernable, podríem dir, amb moltíssima polarització i amb possibilitats pràcticament zero de fer grans pactes quan passen aquestes coses. I ara el risc és l'espiral en què pot entrar França per intentar contenir un deute que ja ronda, atenció, els 3,6 bilions d'euros. Això és el 119% del seu PIB i que, a més, és difícil de casar, com dèiem, amb aquestes reivindicacions socials que estem veient al carrer.

Clar, això que dèiem, que el govern hauria d'ajustar la despesa pública, però, com dèiem, la gent, la societat, la ciutadania francesa, li demana més despesa, més expansió social. Aquest és el dilema.

Exacte, el problema és que a França els números no surten. S'han de revisar les polítiques públiques, s'ha de fer una anàlisi de la sostenibilitat del seu sistema del benestar, però té aquesta mala peça al taler s'ha de donar resposta a això en aquest context de revolta social per l'asfixiant encariment de la vida. I això que és un país, hem de pensar en una gran despesa pública per càpita. França, segons l'Eurostat, la despesa pública representa allà un 57% del seu PIB. Està dedicant moltíssims diners a salut o a educació. És cert, però, que ara cada cop s'ha d'invertir més en pensions, en salut, per l'amalliment de la població. Això també està passant aquí. Per tant, la despesa està reorientant-se una mica.

Per tant, si ho he entès bé, el que ha passat és que la despesa ha crescut molt, però l'economia francesa no, no ha crescut tant de pressa, i ara l'Estat ha de cobrir aquesta diferència demanant crèdit, i aquest és el problema, perquè això és com un cercle viciós, és com una bola de neu que es va fent més i més gran.

La clau de volta és exactament aquest desajust, que cada cop és més evident, perquè és aquí on comença l'espiral. Ens endeutem i cada cop ho fem a tipus més alts, i per tant això també genera més dèficit. Aquest 2026 França ha de pagar només en interessos el 2,6% del seu PIB, que són 79.000 milions d'euros. Clar, ara tot això és de més mal portar, pagar aquests interessos, perquè som en un cicle, ja ho sabeu, d'interessos alts. El Banc Central, tots els bancs centrals del món, de fet, han encarit el cost del crèdit per la inflació que ha generat el conflicte, el golf pèrsic. El deute francès a 10 anys cotitza ara al voltant del 5, ho dèiem en començar, que és aquest punt més alt des de fa 25 anys. A Espanya, perquè us en feu una idea, està pagant el seu deute a un interès del 3, això és bastant menys.

Ara que parlaves de l'estat espanyol, Sara, clar, un dels punts que més preocupen sobre aquesta crisi del deute a França és que això es pugui estendre, que pugui arribar a més països europeus. No sé si pot passar això, si aquest endeutament es pot contagiar, per dir-ho així, a altres països veïns de la zona euro. Sí, correcte.

El contagi és el terme més adequat aquí. Som en una zona integrada. Tot el que afecta un país gran com França afecta la resta. A més, compartim alguns problemes domèstics. Ho dèiem, baixa competitivitat, demografia també envellida, decadència industrial. Però Espanya, per exemple, té aquests problemes menys arrelats, podríem dir que França. Aquí el creixement és més positiu i la inflació és relativament subsanable si els conflictes retrocedeixen.

De moment ho deixem així en quarantena, ho deixem així. És veritat que fent aquesta mirada més panoràmica, hi ha hagut economistes aquests dies que han començat a comparar aquest episodi de França amb el que va passar a Grècia l'any 2010. Això ho hem de recordar, en aquell moment Grècia estava al límit de la fallida. Va haver-hi un rescat financer, una intervenció del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu, i allò, aquella intervenció, va desencadenar mesures molt bèsties. Allò, hi va haver retallades, privatitzacions, van pujar els impostos, vaja, que Grècia va quedar molt i molt tocat. I ara hi ha qui diu, ei, alerta, que no ens estiguem acostant a aquella situació. És això, així o què?

A veure, el que diuen els economistes, i com sempre hi ha arguments de tots els tipus i mirades de totes les maneres, però coincideixen que el risc no és zero, i quan el risc no és zero vol dir que hem de ser prudents. Ara bé, som lluny encara d'aquestes xifres de la Grècia del 2010. Allà els tipus d'interès van arribar al 30% durant la crisi. No som allà, ho hem dit, els tipus a França estan al 5%. Ara bé, si mirem la prima de risc, això és un altre indicador que va molt bé també en aquests casos, Veiem que el 2019 Grècia tenia una prima semblant a la que té ara França, d'uns 150 punts bàsics, però és veritat que es va enfilar molt en pocs mesos i quan tot va petar el diferencial era molt més alt. Per tant, la situació era molt més complicada que la que té ara mateix França. Però s'ha de vigilar perquè a Grècia la crisi va escalar molt ràpid. De tota manera, aquí hi ha un factor, que és el Banc Central Europeu, que sempre pot intervenir, té aquesta funció de fet si fa falta. Si detecta que es dispara aquesta prima de risc moltíssima, aquest diferencial entre el deute dels estats a la zona euro, doncs acostuma a intervenir. Normalment ho fa, com és obvi, amb mesures doloroses, però el país continua funcionant, que és el que es vol.

Escolta, Sara, durant tota la conversa hem anat parlant del deute, del deute de França, del deute dels estats, no? I és veritat que en el món de les inversions sempre s'ha parlat d'aquesta opció de comprar deute públic, no només els grans inversors, sinó la gent que també té diners al banc, també és una opció de comprar deute públic. No sé si en aquest cas això hi podria ajudar, que la gent, que els inversors, comprin deute dels estats, això podria ajudar, podria lleugerir aquesta situació?

Segurament sí, els petits inversors, però sobretot els grans inversors, els que tenen molt accés al capital. El problema d'ara, però, és que hi ha molta competència per aquest capital, pels diners. Hi ha moltíssima oferta de bons al mercat, el dels estats, aquests, que és per finançar el seu dèficit, però també bons de les empreses, especialment de les tecnològiques, que estan buscant finançament per les seves inversions de desenvolupament de la intel·ligència artificial. I estan xuclant molt capital que ara mateix hi ha al mercat i que podria anar destinat a deute. Això és un fet diferencial que tenim ara respecte de la crisi grega. Aleshores, el capital sobretot anava per comprar deute públic, ara potser et surt més rendible anar a comprar bons d'ahir. I un altre aspecte diferencial, però en aquest cas positiu, és que ara hi ha una sortida probable, que es diu, que és que baixi el preu del petroli, per tant, a la llarga que es contingui la inflació, que els tipus parin de pujar, però vivim en l'època de Trump i això vol dir viure la incertesa a màxims, eh? És veritat que tot va parar,

això de la crisi del petroli, i el darrere que hi ha, una vegada més, Donald Trump, que és aquesta figura omnipresent en la majoria de conflictes internacionals. Hem de recordar que Trump ha aplicat mesures que han canviat l'ordre monetari, polític i geopolític mundial, i hi ha la sensació, per tant, que ens movem també aquí, en un terreny molt inestable, no? Absolutament.

Es parla molt també ara, sobretot als Estats Units i a la premsa nord-americana, que tenim una economia en forma de K. Això vol dir amb una gran dualitat. Mentre que les classes baixes i les mitjanes estan patint moltíssim aquest cost de la vida, aquesta pujada de la benzina, de l'alimentació, les grans fortunes i les corporacions estan batent rècords de riquesa. Per això es manté la borsa inflada, perquè estan tenint uns guanys bestials. I aquí hi ha qui diu que en aquest còctel qualsevol petit fenomen, com podria ser aquesta crisi de deute a França, doncs podria provocar un crac. Els mercats en màxims i en entorns d'alta inflació i aquests tipus alts, doncs, òbviament, requereixen cautela.

No sé si em deixes més tranquil amb aquesta idea, Sara, però vaja, tornant al cas de França, que és el que parlàvem avui, a veure si són capaços de frenar aquest endeutament, tot i que alerta, perquè l'any que ve a França tenen eleccions i els grans candidats ja han promès que augmentaran despeses, que faran més inversions, o sigui que aviam com s'ho faran, ja ho veurem. Sara, Sara Riera, periodista de la secció d'Economia de Catalunya Ràdio. Moltes gràcies, fins aviat. Fins aviat. Avui a la taula de so ja hem tingut el Dani Expósito, el muntatge musical és de Sergi Cotillas. Jo soc l'Eloi Barrera i això és el Radar de 3Cat Info. Gràcies per escoltar-nos.