Francesc Darder, taxidermista

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Al llarg del segle XIX, el domini colonial europeu sobre països llunyans va propiciar el comerç d'animals, vius o morts, per l'exhibició, l'estudi científic o per formar part de col·leccions particulars. En molts casos, aquests exemplars eren dissecats, aplicant els coneixements de taxidèrmia que ja es coneixien a l'antic Egipte i que a Europa havien revifat a partir del segle XVI. A Catalunya, un personatge que va destacar en aquesta tasca va ser Francesc Darder.

Francesc de Cis d'Arder i Llimona, membre d'una anisaga de veterinaris nascut el 1851, va ser un divulgador incansable del món animal i de la història natural aplicada. Tot i que la relació que va tenir amb el món acadèmic va ser complicada, va ser un personatge especialment actiu i popular a la seva època. Entre d'altres iniciatives va impulsar el Gabinet d'Història Natural, la Casa d'Arder, va escriure el llibre Gran Museu d'Història Natural d'Anatomia Comparada, etcètera, etcètera. També va fundar revistes com el Zoo Querix i el Naturalista i el 1892 va ser anomenat primer director del Zoo de Barcelona. Tot i que en l'època ja havia detractors de la manera com els països europeus es relacionaven amb les colònies, Francesc Darder va aprofitar el context per fer negoci. A més de veterinari, va ser reconegut com a taxidermista. Seguint la tradició de molts professionals que s'hi havien dedicat a França i també a Catalunya. No només dissecava animals i embalsamava éssers humans, sinó que sovint també els comprava. El 1886, en un viatge a París, va pagar 7.500 pessetes per un home de l'ètnia San, del sud de l'Àfrica, que els colonitzadors europeus anomenaven Buiximà. El cadàver d'aquest autòctone havia estat robat i dissecat per un taxidermista francès, Edouard Regró. Darder el va exhibir a l'Exposició Universal del 1888, juntament amb dos exemplars de carabao, un tipus de búfal de les Filipines, i amb altres animals. El 1916, quan es va fundar el Museu Darder, poc després de jubilar-se, el taxidermista va cedir a l'Ajuntament de Banyoles uns 2.000 especímens d'animals dissecats, mòmies i restes humanes, entre elles la de l'africà que ja havia mostrat a Barcelona, del qual s'havia volgut desfer i que amb els anys va generar una intensa polèmica.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sobaté, benvingut. Hola, gràcies. Tu havies vist el famós Negre de Banyoles?

Qualsevol persona que tingués un cert interès cultural al llarg i ample d'aquest país nostre tan, diguem, tan ric, culturalment, havia anat a veure el Museu de Banyoles i t'he de confessar que quan jo el vaig veure, que digués. Sí, devia tenir 24 o 25 anys, el vaig veure amb la mateixa naturalitat com després mirava altres peces i no havia trobat res especial ni extraordinari.

A mi em va portar al col·legi i recordo aquell dia l'excursió al Llac de Banyoles especialment. El tema del negre de Banyoles no el recordo especialment. Sí, la gent ho deia una mica. Sí, era curiós, una curiositat. Era curiós, cridava l'atenció. Però no hi havia cap mena de separació ètica amb allò.

No, la veritat és que no. No hi era i bé, aquesta és la realitat. Ens vam fer reflexionar tots molt, eh? Sí, sí. Amb raó. Amb raó perquè, clar, al fons podies tu veure una mica les conseqüències d'aquesta actitud entre colonial, entre de superioritat racial, també podies veure que s'ha d'entendre amb el seu context, eh? Tot, no solament el negre a banyoles, eh? S'ha d'entendre que en aquell moment la gent no coneixia parts exòtiques del món. El segle XIX era en aquest sentit. A més, s'havien repartit tot el món més pobre del món les potències colonials europees. Havien fet coses tan extraordinàries com els zoos humans, que reproduïen un poblat de l'Àfrica o un poblat d'Àsia o algun lloc primitiu de Nova Guinea. I aleshores els reproduïen, viven allà, i la gent anava a veure com vivien aquella gent, que cuinaven, venen als llocs on menjaven, venen als llocs on feien les necessitats més, en fi, més. Més bàsiques, sí. Més bàsiques alimentals, i això era un zoo, i estava mentre durava aquesta exposició. Vull dir que.

Les dues grans exposicions de Londres i París són les més importants, en va haver-hi més, a Chicago, etc. Però allò va ser dels grans èxits de l'exposició, el Zouma.

Un Zouma, i la gent ho anava a veure perquè era tot tan particular. Aquestes persones vivien, suposo, en unes condicions que mai havien pensat de repetir el seu esquema, i els devien pagar molt bé, però al cert.

No ho sé si els hi pagaven molt bé. Hi ha un cas que jo recordo, que potser el nostre convidat, si no, no cal que en parlem, però d'una. Perdó, d'una pobra senyora negra que tenia un cul immens. Sí, sí, sí. I tenia uns glúteos extraordinaris, ja me'n recordo d'aquest cas. I llavors l'exhibien amb aquest tipus de zoos, com la cosa extraordinària, pobra dona. Com si fos. Una condició de semi-esclavatge.

Sí, sí, a més d'un embrutiment, i a més d'una morbositat fora de lloc, amb totes les característiques. Però tot això, és a dir, per situar-nos en el contexte que la societat era així, com amb altres coses que passen cada dia ara, i que no ens adonem que som insensibles amb el dolor d'aquesta gent que està patint tant, i ara ho fem, i dins de 100 anys es dirà, doncs la gent aquestes coses les trobava naturals. Això derivava en que també es feia, diguem, s'embalçava en cadàvers més cara, es conservava el cor, aquest tipus de coses, algunes van arribar fins a èpoques, i algunes encara s'han mantingut fins al present, eh?

Francesc Macià, el cor de Francesc Macià està separat del cos.

I encara hi ha una estàtua de Lenin amb la qual la gent encara va passant per allí A veure la mòmia de Lenin, sí, sí. I altres coses que altres parts del món s'han conservat. També forma part de la història de la humanitat, això, eh? No ens confonguem, és a dir, nosaltres tenim les mòmies egipces, tenim les mòmies de tots els països endins, de les célebres del món incaic, del món, diguem, de totes les cultures sud-americanes I després

les restes momificades, naturalment, sobretot de molts pantans, del nord d'Europa, etcètera, etcètera, n'hi ha molts, eh? O Otzi, el famós Otzi.

Sí, clar, exacte, el home de gel, no? Sí, sí. Tot això hi era.

Però el que avui parlarem és d'en Darder, que és un personatge específic molt català, però al mateix temps molt significatiu de l'època, i qui ens acompanyarà per fer-ho és el doctor Jordi Tomàs Aguilera, professor d'antropologia social a la Universitat de Barcelona i membre de l'equip de recerca Traficants, que rastreja l'origen de peces de museus públics catalans obtingudes en contextos colonials. Doctor Tomàs, moltíssimes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a l'Avanguardia. Moltes gràcies a vosaltres per convidar-me, un plaer. El cas d'en Darder era un cas extraordinari dins d'Europa, un personatge on hi havia moltíssims taxidermistes humans, i aquesta barreja entre antropòleg, veterinari, taxidermista, que ara ens resulta una mica xocant, però no sé si això era molt habitual o relativament habitual a l'Europa del segle XIX.

Era habitual, i de fet, el que feia era anar per Europa a comprar peces diverses, animals diversos, i també mòmies, i també persones dissecades. I anava a Marsella, anava a París, anava a Manchester, a Liverpool, a Londres. De fet, hi havia anys que feia dos o tres viatges i anunciava les seves revistes. Jo me'n vaig ara en una missió, estaré un mes fora i després tornava carregat amb milers de peces. O d'objectes o d'espècies. Animals també, molts. Sobretot animals. Però això per dir que sí que era freqüent, els germans Berró mateix, els gabinets de curiositats que hi havia a París,

etc. Era un negoci també. Era freqüent. O sigui, no només era, òbviament, un interès científic,

però hi havia un negoci a darrere molt important. És com, ja que heu parlat dels zoos humans, exhibicions colonials, n'hi va haver moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes per tota Europa. No només París, Londres, no. París, Londres, Berlín, Varsovia, Nàpols, Roma, Lisboa. Tot el que vulgueu. I Barcelona. El 1897, a Barcelona, hi va haver, a la Ronda Universitat, una exhibició de xantis, que eren un poble, vingut de la costa el que es deia Costa d'Or, que ara és Gana, i que va ser just després de la colonització, quan els britànics, després de les quatre guerres anglo-axantis, van derrotar els axantis, l'any següent un empresari que es deia Gravier, francès, es van portar aquests axantis i llavors feien tota la volta, estaven dos o tres anys pel continent europeu, van passar per París, per Lió, per Barcelona, després van anar cap a Madrid, i llavors, doncs, això, feien el que heu explicat, feien vida quotidiana, O sigui, muntava una mena de tancat i anàvem pel camí, es morien gent que eren enterrats aquí, cosa que era dramàtica per ells mateixos, perquè havien de ser enterrats al seu poble d'origen.

I no es traslladava el cadàver, quedava allà i ja està.

I estem parlant, perdoneu, de desenes de milers de persones que a diferents llocs del continent africà i d'altres llocs del món van estar en aquestes exhibicions.

És el 1897, per tant, ja és el moment de canvi de segle i que dona la sensació que ja s'havia superat el segle XIX, en absolut, pel que veig.

No, a més, el 1913 n'hi va haver un altre de senegalesos al Tibidabo. I de fet l'última que jo recordi a Europa és el 56 l'any 1956 a Bèlgica

estem parlant del Congo abans que sortís totes les atrocitats que van cometre de fet ja havien

sortit però la gent feia veure que si són coses del passat a més perquè el país se'n va beneficiar no ens equivoquem Bèlgica va rebre molts beneficis econòmics d'aquella explotació brutal. I és molt interessant

perquè això surt molt sovint, que diem, no, això en aquella època era normal, o això en aquella època era així, no, era així, però hi havia molta gent que era crítica amb aquest comportament, i això també passava amb el darder, que sembla que a vegades parles amb gent i dius, no, però serà en altres temps, en altres temps, però hi havia molta gent, de la mateixa manera que hi havia gent que suposava. O que estava a favor de la independencia de Cuba i hi havia catalans que estaven en contra de la independencia de Cuba, doncs el mateix amb totes les pràctiques. I l'esclavitud,

etc. Tot era exactament. Sí, sí, ens ha quedat la via allò de què va passar bàsicament, però l'oposició i la gent que tenia un principi ètic molt més important que no pas el mainstream, el corrent principal de pensament, realment n'hi havia molta.

Pot ser que aquest antecedent cultural exòtic d'un poble diferent, etc., fos potenciat per la vinguda de Buffalo Bill quan va venir a Barcelona i van fer aquelles exposicions i aquells actes i tot això que la premsa anava plena i batent uns exis extraordinaris, etcètera?

Va lligat, però de fet el Buffalo Bill ve després dels 60, si no recordo malament, poc després. És el mateix context, una mica diferent els casos, però de fet, a les primeres exhibicions, aquella que comentàveu de la que s'anomenava Venus o Tantot, que ara no em recordo el nom propi, també hi va haver un noi jovenet que va estar a Nova York que es deia Ovenga, però després aquests eren com casos individuals. Estem parlant de 1816, 1820 i pico, 1830 i pico, però a partir de mitjans del XIX la cosa es generalitza i sobretot amb la conferència de Berlín del 1884-85, que fan el pastís africà, doncs això encara es multiplica per més, perquè esclar, era la manera. Que Europa havia de mostrar totes aquestes exhibicions colonials al seu domini sobre el món. I que era la necessitat

que els europeus, que som tan excel·lents, coloritzéssim aquests pobres desgraciats, no? Sí, sí. I els civilitzéssim. Civilitzéssim, aquesta és la paraula clau de. La civilització, sí, sí. Tota l'argúcia tramposa de sempre. Exactament.

Anem a parlar d'en Darder, si us sembla. En Darder venia d'una família més o menys benestant, ni saga veterinaris, per tant, el contacte amb animals vius i morts no li havia de resultar gens estrany. A més, ell era veterinari. ¿Va ser una vocació clara o simplement era mantenir el negoci familiar?

Era una vocació claríssima, a més el seu pare també era veterinari, i ell l'admirava, pel que sabem dels seus escrits, i de seguida va estudiar veterinària i es va posar en diferents. Tenia una part acadèmica, però ella era més de divulgació, que arribés al gran públic, i de negoci, per descomptat. Però no, això era una tradició familiar. De fet, no només el pare, altres avantpassats seus

també eren veterinaris. D'on era, Darder? Doncs crec que era nascut a Barcelona. No, no, o sigui, per tant, diguéssim, va estudiar a Barcelona, etcètera. No és que fos d'algun indret diferent que després havia baixat a ciutat, etcètera, etcètera. Com era la veterinaria d'aquell moment? Els veterinaris eren. Ara, gran part dels veterinaris, òbviament, es dediquen a. El bestiar, diguéssim, ramat, etcètera, i hi ha una altra part que es dedica més aviat al bestiar domèstic, a les mascotes, que diem ara. Als animals de companyia. Però no sé, sospito que l'últim terç del segle XIX no devia anar exactament així. No, de fet,

sobretot pel que sabem del cas d'Ardé, que no era molt estimat per l'acadèmia, perquè hi havia veterinaris professionals que el veien com un senyor que es dedicava més a l'espectacle. Passa volant. Sí, i al negoci que no passa a la ciència. Però, en canvi, ell, el personatge en si, en aquest sentit, és bastant. Bueno, és molt interessant perquè ell tracta de tot, es va interessant per diferents temes, pels cavalls, pels coloms, pels conills. Ell rebia animals malalts i explicava l'estudi que havia fet, el diagnòstic que havia fet, que el publicava a les seves revistes. El senyor tal de no sé d'on, de me manda tal animal que tenia això. Gent que li enviava consultes per carta i ell responia en la revista dient què s'havia de fer, com s'havia de tractar i després també quan hi havia animals que es morien o fins i tot hi havia gent que li portava animals que es morien. Quan es va anar fent famosa en el tema de la taxidèrmia, doncs ell els dissecava. La taxidèrmia era habitual en aquell moment. Sí, era molt comú. I de fet, ell no era el més famós de l'època. Ens ha arribat més pel museu, per tot el que ha arribat després, però en aquella època hi havia altres taxidèrmies.

No hi havia tants veterinaris aleshores, ni molts menys, perquè jo recordo molt les figures, encara jo vaig agafar la cua de tot això dels manescals, de tots els que tractaven. Per costum, per tradició, animals i els cuidaven, però veterinaris no era massa comú. Bueno, la prova està que la primera facultat de veterinària que es posa a Catalunya és a Lleida i, en fi, atenció, i després a l'Autònoma de Barcelona. Però hi ha els anys 70, no? Hi ha els anys 70, sí, sí, l'Autònoma de Barcelona. 70 o 80, no me'n recordo, però sí, sí. I diria que també, en fi, no era tan habitual perquè només hi havia un parell de facultats de l'estat

espanyol de veterinària. Sí, sí, ell de fet va anar a Madrid. Sí, sí, vull dir que.

Per tant, Darder tenim un personatge que des del primer moment entén la divulgació com una manera també de fer negocis, una barreja de les dues coses. Com vivia llavors Darder? O sigui, bàsicament era compra-venda d'animals o quin era el seu.

Ell va tenir molts negocis de compra-venda d'animals, allò que dèiem que anava per Europa i venia amb A vegades hi havia gent que li feia comandes, voldria un guacamayo, voldria un. Un guacamayo viu. Sí, sí. I a vegades els portava dels dos, vius i morts. Després també feia aquestes naturalitzacions, i després també en feia per encàrrec. Hi havia gent que naturalitzava familiars seus, i ell anava publicant com es feia tot això. Familiars. Sí, sí. Humans. Sí, sí. O ell intentava que això es generalitzés, cosa que no es va generalitzar.

No, no, perquè tenir el tiet allà plantat enmig de la sala em sembla que no ho he vist gaires vegades. Vols dir dissecats. Sí, sí. Dissecats.

Però encara es fa, eh? I encara hi ha molts llocs que veus així porcs en glaç i coses d'aquestes.

Sí, però la cacera és diferent, eh? Que tenia això, el tiet allà plantat.

Crec que és una mica diferent, no? El que tenim sobretot és propaganda d'ell, que explica com era el mètode de l'embalsement, i de fet ell mateix abans sembla ser que se n'havia arribat a anar al cementiri, a buscar cadàvers. També havia naturalitzat un nen i ell explicava a la revista, després de tants dies hem fet això, ara el nen que va morir tan jovenet té encara aquella cara rosadeta tres dies després. O sigui, era un. Que era un friki, molt friki de tot aquest tema.

Sí, però no només ell, perquè si tenia una revista vol dir que la gent comprava la revista, en parlava, no ho trobava tan extraordinari, no devia ser tan inhabitual, per tant. No, de fet,

ell sobretot vivia d'aquests diferents negocis que van anar canviant de local. En va tenir en diferents llocs de Barcelona al llarg de la seva vida. Fins que, en un moment, en 1892, que vas, si no recordo malament, que vas ser anomenat director del Zoològic de Barcelona, el primer director. Però fins aleshores, tot el seu. Has de dir que. Sobretot en això, i també fer de veterinària, o sigui, curar animals malalts, per descomptat.

La feina de marxant, perquè en definitiva ho era, d'animals vius i morts, com ho organitzava? Perquè, esclar, puc entendre que portar uns periquitos amunt i avall és relativament senzill, no ocupa gaire volum, però si tu portes un carabao o un hipopòtam, etc., això no es fa d'una manera comuna. A més, transportar-ho per Europa o esperar que t'arribi un transport des de l'Àfrica. Deu ser bastant complicat tot plegat. Com s'ho feien, Darder?

No et sé dir exactament, així com molt per sobre. Jo el que sé és que arribaven a vegades, a vegades arribaven, depèn de les zones, podien arribar a peu, podien arribar amb tren i després amb carro i després algunes venien de les colònies amb vaixells. Els carabaos van arribar de Filipines amb vaixell i. Aquí hi ha un debat, un possible debat. De fet, el 1887 es va fer una exposició de Filipines a Madrid. Aquesta espècie d'això que dèiem dels os, exhibicions colonials, eren gent de Filipines que els van muntar allà com un entorn semblant a les Filipines, una cosa totalment colonial, racista i endocèntrica, al·lucinant, i llavors els Filipines estaven allà. I també van portar animals i plantes de les Filipines. I llavors allà hi ha una foto amb dos carabaos i curiosament. L'any següent apareixen dos carabaos a l'exhibició colonial de Barcelona portats per Darder. No sabem si són els mateixos.

Però és estrany que circulessin molts carabaos pel món, com per pensar que no poden ser els mateixos que l'any anterior, que estaven a Madrid.

Exacte. I ara aquests dos carabaos, o sigui, en tot cas, els dos carabaos de Barcelona, van estar al Museu Darder, estava al Museu Darder des del 1916, a Banyoles.

Francesc Darder va començar a oferir serveis de conservació i embalsamament de cadàvers humans cap al 1883 a la botiga del carrer Jaume I de Barcelona. A la mateixa adreça estava domiciliada la redacció de la revista il·lustrada El Naturalista, una publicació quinzenal que Darder va publicar entre el 1886 i el 1891. A les seves pàgines hi solia incloure una explicació dels serveis que oferia,

Dedicat assiduament des de fa alguns anys a la naturalització d'animals i a la conservació de preparacions d'anatomia normal i patològica, la naturalesa d'aquests treballs em va fer concebre la idea d'arbitrar un nou procediment per embalsamar cadàvers humans. Amb un estudi detingut i perseverant d'aquest art, i després d'experiments laboriosos i assajos repetits, he aconseguit adquirir la destresa i seguretat necessàries per obtenir, amb el meu procediment especial d'execució ràpida i de cost mòdic, la conservació indefinida del cadàver, la forma i volum del cos, sense haver d'apel·lar a mutilacions i evisceracions, i el que aprecien més les famílies, l'animació indeleble dels trets fisionòmics, tot conservant aquell segell trist i respectable que només imprimeix la mort i que no es pot disfressar o alterar sense incorrer en el disgust de les famílies. Respecte al cost de l'operació, la Casa d'Arder ha procurat que sigui prou barat per estar a l'abast de totes les classes socials, segons ho demostra la tarifa següent, per l'embalsemament d'un cadàver de pàrvol o adult, de 500 a 1.000 pessetes. La diferència de preus obeix al volum més gran o més petit del cadàver i al fet que se n'hagi iniciat o no la descomposició. Observacions. L'embalsemament s'ha de verificar 24 hores després d'haver succeït la mort i només podrà anticipar-se quan el cadàver doni senyals de descomposició abans d'aquell termini, mitjançant autorització prèvia del senyor subdelegat del districte que ha de presidir l'embalsemament. Quan el metge de la família vulgui dirigir per si mateix les manipulacions de l'embalsemament, podrà fer servir els líquids conservadors, instruments i utensilis que empra aquesta casa. Com que l'operació consisteix en una petita obertura d'una artèria per injectar per ella el líquid conservador, l'embalsemament pot efectuar-se en el mateix llit mortuori i sense necessitat de treure el cadàver als seus vestits. L'operació no durarà més de 40 minuts.

Això es Anguardia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb Jordi Tomàs Guilera i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant d'en Francesc Darder, taxidermista, naturalista, veterinari, etcètera, etcètera, i creador del Museu Darder de Banyoles, que em sembla que és potser el que en el segle XXI més recordem. Doctor Tomàs, acabem de sentir aquesta descripció de la revista, que per cert és bastant crua. O sigui, plantejar-se que una revista. De divulgació normal i corrent, que la gent compra al quiosc, en aquella època t'expliquen els detalls aquests de l'embalsemament, home, posa una mica els pèls de punta,

fa oi, no? Sí, és veritat. El que passa és que quan les mires, amb aquella curiositat que ens porta la gent que ens interessa la història i el passat, bueno, i el present. És molt curiós perquè no només hi ha l'embalçament, sinó que el costat parla, o la pàgina anterior, de com es curen uns conills i una mica anterior d'un naufragi o uns mariners que van veure qui sap què al mig del mar. És una espècie de poti-poti, el que passa és que, com deia abans, els hi va parlar entretingut, però una mica morbós, no? Sí, li va per èpoques, doncs, una època va molt als cavalls, com ho dijimos en el número anterior, tal, tal, tal, llavors fa com tres números sobre els cavalls, amb algunes anècdotes i algunes propagandes. Clar, aprofita la vinentesa. Però després sí que hi ha diversos, no? Varietats. I llavors aquí trobes de tot. De tot el que a ell li arribava per carta, per diaris estrangers que rebia, per coses que li explicàvem a col·legues que havia conegut, per gent que havia conegut quan viatjava, pel que fos, ell ho anava publicant. Nos llega la noticia de no sé dónde, i llavors explicava qualsevol cosa vinculada als animals. Rècords també, històries de caçadors. Hi ha, per exemple, una història de caçador, d'un caçador del. Bueno, Algèria, colonitzada pels francesos. En província francesa, en aquell moment, sí. Un caçador àrab que havia. Tenia una medalla donada pels francesos perquè havia matat 60 i pi collons. Ell es fa ressò d'això. Perquè clar, tot això està sempre vinculat a la cacera, estem parlant al fons del vincle amb la cacera. Clar, la visió del món,

que ara ens posa els pèls una mica de punta, perquè és evident que continuament revistes de cacera, etc., en què es parla de la mort dels animals a través de la caça com a esportiva, per dir-ho d'alguna manera. I hi ha costa, hi ha molts sectors de la societat actual que això no ho veu gens clar. Però em sospito que el siglo XIX, a part de la gent que hi tenia reticències, en general es trobava allò més normal, perquè que un veterinari toqués la cacera exactament igual que l'embalsement de cadàvers o el transport de persones i d'animals exòtics a les ciutats europees com la cosa més normal del món, revela una mirada molt particular.

Sí, en el fons, em sembla que el dardell el que li interessava era el món natural, el món animal, vaja, en general, i llavors, per tal de conèixer el màxim de coses, li anava bé tot, des dels animals vius, i per això va acabar dirigint el Zoològic, Fins a tot això que estàvem parlant.

Això vol dir que la societat ho valorava, si no, no haguessin nomenat director del zoo de Barcelona.

En aquells temps, la societat occidental valorava tenir un zoo amb espècies molt diverses, exòtiques, d'arreu del món, perquè la gent I a la part pedagògica. També, en el fons, Darder també era una espècie de pedagog. De fet, molt del que ell. Naturalitzava, ho compraven instituts, escoles, etc. perquè els joves de l'època veiessin com era tal animal i els tenien dissecats allà. O també ossos, i també cranis amb guix, reproduccions de cranis amb guix. Vull dir que ell tenia una vessant pedagògica, barra sempre econòmica, però vessant pedagògica important. Però tornant a si això era normal o no, normal en el sentit d'habitual, a Europa potser sí. Però al continent africà s'esmontaven caceres, els anglesos esmontaven caceres on es podien plomar 20.000 animals en un mes. Quin horror. Quan allà la caça, a les societats corresponents, estava regularitzada. Cada vegada que s'anava de caça es feia algun ritual. Les peces es distribuïen per menjar d'una forma molt estricta. Evidentment, Àfrica és molt gran, estem parlant d'una forma molt general. Però llavors van arribar a l'època colonial, els territoris van deixar de ser dels autòctons, van passar a ser dels invasors estrangers, dels colons, i la caça, però és que va arribar un punt que la caça, els mateixos governs britànics, la va haver de regular, perquè va dir, els caçadors anglesos s'estan carregant tot el que hi ha a Kenia, Tanzània, bueno, Tanzània va ser Alemanya primer, tot el que hi ha en els nostres territoris està desapareixent. Els mateixos britànics, com 20 anys després de la conferència de Berlín, el 25.

Les girafes baixen, no queden hipopòtams, s'estan matant rinocerons,

etc. Jo diria que ha arribat, perquè és molt recent, jo recordo la mort d'algun animal que algú el va matar, no?, No, sí, que continuen. Sí, sí, a part del Joan Carles. Sí, sí. El lladre, no? El rei lladre. Sí, sí, sí. Clar, perquè jo I això va produir un escàndol absolut, però això no fa tants anys. No, no, sí, sí. I, bueno, i després hi ha una altra figura, tampoc ara anem tan de purs. Jo diria que el floquet de neu també va ser una cosa que el doctor Sabateipi va portar cap aquí i es va convertir. És encara el floquet símbol de Barcelona i. No deixa de ser de Cuba.

Sí, una mica diferent, però amb aquesta línia. Està en el mateix contexte.

Sí, sí, i tant. A més a més, clar, la sensació que la cacera era el domini també sobre un món salvatge i, per tant, no civilitzat, es podia aplicar als animals i a les persones, encara que no es fes el mateix. O sigui, matar a una persona de l'Àfrica, evidentment, tenia consideració ètica també al segle XIX, molt diferent de matar un lleó, però, tot i així, era el mateix context. Els havia de civilitzar d'una manera, amb els lleons no hi havia més remei que matar-los, perquè no els civilitzaràs, i, en canvi, els humans els has de fer passar per l'adreçador.

Aquest era el concepte. Els has de passar per l'adreçador i recordem el tracte rebut pels africans, molts dels quals. Tenen 80-90 anys, alguns ho han viscut, altres ja no perquè estem parlant de fa molt de temps, però la colonització dura fins als anys 60. Per tant, algú que va néixer l'any 40, que en podem trobar uns quants, ho va viure de primera. Tota la repressió contra el que ells deien revoltes, igual terroristes, tot això que sabem d'etiquetar l'altre com a inferior, exacte, doncs camps de concentració, sense oblidar. El que va passar a Namíbia amb els alemanys a principis del segle XX, 1903-1904, amb els hereros I els treballs forçats. No, no, un genocidi. I amb els hereros, sí, sí. Un genocidi de cap a peus que van fer els alemanys.

I els càstigs, els treballs forçats que hi va haver al Congo per part dels belgues. I a Sud-àfrica, tots els anglesos, en referència, diguem, tots els sud-africans. I tots els països, eh? Tots els països.

I els espanyols aquí a Equatorial? Clar, clar. A l'època d'Ardé, diguéssim, no s'amagava gaire, tampoc. No era una cosa de. Hi ha hagut una revolta i hem matat 200. I això sortia publicat. Ningú deia, deixeu córrer, no ho expliquem gaire. No, no, era la cosa més normal del món.

Bueno, era normal pels governants. No sabem la població que pensava.

Bueno, sí que ho sabem, ho podem saber, però. Sense voler, sempre vas a fer referències amb el present, i encara hi ha llocs d'Àfrica, que no fa massa anys, que diguem que els estats, o bé influència d'estats colonials, o bé dels estats actuals, han potenciat enfrontaments tribals que produeixen moltes morts. Amb referència, diguem actituds com, per exemple, en referència als goril·les, enfrontaments que, en fi, també.

Sí, sí, el neocolonialisme està bastant dansa des de

l'endemà de les independències. Parlem de Juan de Burundi, parlem dels utus i dels tutsis, clar, això és així.

Tornem al Dardell, si us sembla. En Dardell arriba un moment que té un gran prestigi i això fa que el zoològic de Barcelona, el Fichicoba director, és el primer director del zoològic, quan arrenca ell, però s'ho inventa ell o el busquen amb ell perquè ho posin en marxa?

No, ell, clar, ja tenia molts contactes. De fet, hi havia un zoològic privat, crec que es deia Martí Cudolà, Sí, sí, a Horta, a Horta de Barcelona. Que ell tenia elefants i tenia la tira d'animals, i el darrere tenia molt bona relació amb aquest senyor, i llavors, de fet, una part d'aquell zoo se'n va anar. És el que va fundar, va desembocar en el zoo de Barcelona.

Estava a baix de tot el Carro Ugell, per allà al Carro Ugell? No, no, no, estava allà a Horta. No, no, un que es va fer després, el primer zoo, no es va fer per allà al Carro Ugell, que es posaven animals, etcètera, en zones.

Ara mateix no t'ho sé dir, no? No t'ho sé dir, no? En tot cas, s'hi posa en marxa el zoològic, i és un zoològic important, no és un zoològic purament de poqueta cosa per exhibir Barcelona.

Clar, no et puc dir en comparació amb grans capitals, és una cosa petiteta, en comparació amb París, però sí que comença fort, perquè comença amb elefants, amb diferents animals que aquí es veien poc, i per tant era una gran atracció pel públic barceloní.

L'any 1886, a París, Darder havia entrat en contacte amb el que anys després seria conegut popularment com el negre de Banyoles, una expressió que durant dècades ha aixecat moltíssimes controvèrsies. Tot i conèixer la història de com els germans Berró havien aconseguit aquell cadàver, el taxidermista català no hi va veure cap problema de tipus ètic o moral. A l'obra Gran Museo d'Història Natural d'Anatomia Comparada Etnologia, Antropologia, Anatomia Normal i Patològica, publicada el 1888, Darder considerava erroneament que aquell era un exemplar únic al món d'ésser humà naturalitzat, és a dir, dissecat. Abans d'anar a parar al Museu de Banyoles, l'any 1888, l'home de l'ètnia sant va formar part de l'exposició universal.

Senyor Darder, és realment curiós aquest negre que té al seu gabinet. Quina mirada. Et fa venir mareig perquè no sé si m'explico. És és com si estigués viu. Fins i tot em fa una mica de por. Ah, senyora meva.

Sens dubte, és un exemplar magnífic. És més, l'hi puc assegurar sense disputa de cap tipus, que és l'únic que existeix naturalitzat a tot el món.

L'únic negre dissecat? Jo em pensava que això amb els negres, com li diria, era fins i tot normal.

Ni negres, ni blancs, ni de cap color. No n'hi ha d'homes dissecats enlloc del món. Tot es deu a l'audàcia del preparador francès, Monsieur Edouard Verroux. Aquest senyor, en un dels múltiples viatges que realitzava de manera freqüent a la recerca d'exemplars notables que han enriquit molts museus d'Europa, va assistir a l'enterrament d'un cap de tribu que s'estava celebrant amb gran pompa en aquelles comarques remotes.

I aquell cap de tribu és aquest que tenim aquí davant? Ja fa cara d'haver donat moltes ordres, ja. És aquest, sí.

El cas és que els germans Veró, l'Eduard i en Jules, van convenir que a mitjanit, quan els parents i acompanyants del difunt seguissin allunyats del lloc on li van donar sepultura, anirien a desenterrar-lo. Després el van conduir al Cap de Bon Esperança i el van preparar conforme es troba actualment, tal com jo me'l vaig trobar a París. Que el van desenterrar?

Quin horror! Això no em sembla gaire cristià. Vol dir que està bé? Ai, Verge Santíssima!

Senyora, li asseguro que aquells salvatges no entenen res de cristians. Tenen les seves religions exòtiques, sense importància. Recuperar aquell cadàver va ser tot un èxit d'aquests germans, sobretot perquè era una empresa arriscada. Només Déu sap què els podria haver passat si els hagués enxampat algun membre de la tribu.

Jesús, Maria i Josep, quines coses que han de fer vostès els savis per tal d'avançar en la ciència? En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Doctor Tomàs, una altra vegada ens posem els pèls de punta. Sí, sí, realment. Sí, sí, com la cosa més normal del món i els salvatges aquests, tot plegat. Realment era un cas tan únic aquest d'un indígena dissecat per mostrar arreu d'Europa?

Al segle XIX, a finals del XIX, no era tan generalitzat com. No. Era una cosa molt. Era una cosa que entrava dins els paràmetres possibles, des de la mentalitat europea colonial i racista, i en aquella evolució de les ciències naturals, etc. I aquella època en què es feia la tipologia d'unes races superiors, etc. Això que ja sabem, de l'evolucionisme. Però tampoc era tan habitual. De fet, ell, un cop passada l'exposició, es va voler desfer d'aquesta persona, del senyor Sant. Sí, sí. I el va oferir al Museo Antropológico de Madrid i li van dir que no. I després ell se'l va quedar, tampoc el va poder vendre a ningú, i va acabar el 1916 al Museu de Banyoles, però de fet. Per tant, va ser un mal negoci des del punt de vista del jardí. Jo crec que sí, des del punt de vista econòmic per ell va ser un mal negoci. Tot i que atreia, segur que atreia. Clar, clar, clar, el morbo era.

Suposo que se sap la història de com va anar la compra o la captura d'aquest cadàver o el robatori d'aquest cadàver, etc. Com va anar la cosa?

Això ell mateix presumia que els que ho havien fet eren uns germans, un dels dos Berró, que van anar a Sudàfrica i van veure, això és el que expliquen els textos, eh? Van veure un enterrament i van dir, va pensar el senyor aquest, el berró aquest, el salvatge aquest, anomenat berró, va decidir, mira, doncs ja que hi som, quan se'n vagin els familiars, quan hagin fet la cerimònia de comiat i se'n vagin cap a casa, jo aniré a desenterrar el cadàver. Quin personatge, eh? I llavors el va desenterrar, en algun moment el va. Això ho explica ell? Això ho explica el darder que ho deia. Que li havia explicat l'altre. Sí. No recordo si es van conèixer personalment o li va venir de segona allò. I llavors aquest ésser humà, aquesta tomba profanada de la qual treuen una persona acabada de morir, aquest senyor acaba arribant a París.

Però el disseca allà? Perquè, clar, suposo que si no la putrefacció

del cadàver. Jo diria que sí, però ara mateix no me'n recordo en quin moment el dissequen. És possible que fes uns sí, uns primers. Jo crec que sí, que primer. Si no, difícil. Sí, segurament va a ser així. I un cop a París és quan el darder a la casa Berró. El veu. El veu i el compra. El porta a Barcelona. Va haver-hi, després,

òbviament amb la polèmica que es va generar, etcètera, va haver-hi, que s'ha vist després, un error, perquè hi havia una atribució d'aquesta persona, era d'una ètnia determinada i resulta que era d'una altra. Tot això ja venia de l'època d'Ardé. Sí, és clar, perquè en aquella època.

Ni que tant els hi feia, i menys a un naturalista, que el que li interessava era. El cadàver, que és bonic. Exacte. Per tant, si era d'aquest grup o d'aquell altre, 50 quilòmetres amunt o 50 quilòmetres al sud. Els era igual. Ni com se deia, ni quin era el seu origen, res. El que els interessava era la peça entre mil cometes per mostrar. Per tant, vaja. Quin impacte va causar

l'exposició universal del 88, aquella peça també amb les cometes?

La premsa de l'època en parla de manera diferent, alguns en parlen així com molt bueno, com reforçant una mica que és una entre mil cometes una atracció exotisme i ho és una atracció,

el que passa que és una atracció terrible, però ho és, és evident. I altres, no només d'això,

sinó de la feina del Darder en general, em fan una mica de befa de tant en tant. Per exemple, fins i tot la premsa de l'època, Esquella de Torratx, el Cucú, tots aquests diferents moments, de tant en tant apareix alguna vinyeta dient el senyor Darder. Sí, és una bona peça. Una mica especialet.

Una bona peça, el senyor Darder. Tot i així, el fet que Andarder comercialitzés, en definitiva, aquesta peça tan macabra, no li va preocupar res a les autoritats de Barcelona per oferir-li la direcció del zoo. No gens. Ho van trobar, bé, una cosa més.

No gens, les autoritats estaven dins de l'òrbita colonial i Barcelona tenia molt lligam, ara no estic parlant del cas d'Arder, ara estem parlant de. Molt lligam amb Guinea Equatorial, una miqueta més endavant, però bueno, estem allà mateix.

Durant l'etapa seva com a director del ZOO de Barcelona, es va notar aquesta vena comercialota que tenia en Darder. Sí, ell buscava maneres de

treure diners de maneres molt diverses per tal que els ho tiris endavant, perquè vulguis o no era una empresa arriscada. I cara. I cara, i molt cara. Però sí, sí, aquesta visió comercial ell la tenia molt clara i tenia molta experiència.

Venia restes d'animals, cadells, etcètera, etcètera.

També continuava fent de veterinari, feia una mica de.

Ell va convenir la direcció del zoo amb els seus negocis privats? Diria que sí, però no t'ho puc assegurar al 100%. Clar, perquè també sembla una cosa d'una certa incompatibilitat, no? Bé,

però això és un concepte molt actual, això d'incompatibilitats. En aquell moment no era tant això? No, ni molt menys, que va.

Amb el pas dels anys, Darder va preferir ser recordat com a zoològ i no tant com a antropòleg. És en aquesta etapa que va esdevenir fundador i primer director del Parc Zoològic de Barcelona l'any 1892. Darder va morir el 1918. Uns mesos després, al setembre del 19, a Agricultura Revista Agrícola Catalana, Frederic Rahola engloçava la vessanda naturalista, destacant la creació de la Festa del Peix de Banyoles i la passió que tenia Darder pels animals.

No hi ha pas cap mena de dubte que l'estimació provada als animals revela un temperament ple de bones inclinacions i de perfecta sanitat moral. Endarder, fou l'organitzador de la col·lecció zoològica del Parc de Barcelona i feu el miracle de sostenir-la, o poc menys, amb els seus propis rendiments. Ell va fomentar els bons tipus de gossos i, principalment, va influir en el progrés de l'avicultura catalana, estenent la raça magnífica del Prat i propagant l'encreuament amb les més selectes espècies d'Espanya i de l'estranger. Això sol mereix que Catalunya no el tingui enoblit. La seva obra, l'Estany de Banyoles, serà sempre digna de remembrança, tal com de culta la bellesa tenia la festa del peix que ell va crear, ensenyant a estimar la vida i a avorrir la destrucció. Avui l'Estany de Banyoles és un estany ric de peix, cridat a ser una font de riquesa, així que les carpes i les truites salmonades que ell va sembrar-hi estiguin en condicions de donar lloc a una explotació ordenada i profitosa. M'explicà un dia el seu viatge famós acompanyant el popular avi del parc. El bonifaci elefant va pertànyer primer a la col·lecció d'en Martí Codular. I per compte d'aquest home generós i simpàtic, fou que en Darder anà a Gènova a cercar-lo, que ara havia estat allí remès des d'Hamburg. Al tren no varen voler admetre-li l'elefant, i no tingué altre remei que emprendre el viatge per la carretera, anant al davant el gros animal, manat per l'home que el cuidava, i ell al darrere en un cotxe, descobert, de lloguer. Imagineu-vos-hi si n'hi hagué de dificultats i amoïnus en aquella travessia al llarg de la blava riviera. Però Andardé ho suportava i ho resolia tot amb la traça i la paciència d'un naturalista. Feia somriure agradablement quan se li sentia recordar aquell viatge com una passejada agradable i pintoresca.

Això és Anguàrdia.

Jordi Tomàs, en Darder, òbviament va fer totes aquestes coses, director del Zona Barcelona, etcètera, però si se'l recorda actualment aquest primer terç del segle XXI, és pel Museu de Banyoles, el Museu Darder, que posar-li el nom fa que el recordem d'una manera o altra. Va ser important la fundació d'aquest museu. Ara, el museu, evidentment, que ha evolucionat, és molt diferent de com s'ho va imaginar Darder, Però no sé si el primer que fa d'Ardem aquest museu és prou seriós.

Sí, de fet, perdó, aprofito, perquè ara, aprofitant, he consultat. Efectivament, tenia ell, continuava amb els seus negocis. Ah, o sigui, mentre era director del

ZOO I de fet, que dèiem incompatibilitats, clar, home, clar. Exacte, allò. Sí, sí. Si ara hi ha lleis que diuen incompatibilitats i la gent, en fi, encara fa negocis. Doncs imagina't, sí, sí.

I precisament tot el que dona, tot el que no pot vendre fins que es jubila, és el que acaba anant al Museu d'Arder. Però si són les restes, diguéssim, del seu magatzem, per entendre'ns. Sí, que eren al voltant de 2.000 peces. En 1916, 2.000 peces a Banyoles va ser tot un esbatament. I a més a més, tot això ha lligat a una cosa superimportant per Banyoles, en el fons segurament més important que l'altre, que era la festa del peix, perquè ell es va implicar en tot aquest tema, es va, diguem, també interessar pel món del peix, i per tant es va muntar un museu una mica amb aquestes dues, bueno, amb aquest context així més general. I això què venia? No, no, però.

No, no, no, però relançat amb això del museu que està ben dient, que consti que actualment el Museu de Banyoles s'enriqueix moltíssim per totes les dragues que fan en referència a tot el passat prehistòric. Vull dir que això, està bé que hagi hagut un museu, amb totes les crítiques que vulguem fer, però que té un bon fons, i que ha tingut un bon fons, i que l'excepcionalitat era aquesta peça que era un ser humà.

No. No oblidem que molts museus, no només el Museu d'Arder de Banyoles, tenen un començament que podríem dir una mica fosc, des de portar peces d'arreu del món absolutament expoliades a conceptes ascientífics a l'hora de crear-los, etc. I això no vol dir que actualment no siguin unes institucions acadèmiques serioses i importantíssimes.

Fins a que l'opcionista pobres que donen quatre peces fins a col·leccionistes molt rics que el que fan és que controlen gent perquè vagin portant arrestes,

etc. Per això que un museu d'arder de principis del segle XX, per sort pel Banyoles, sobretot i per Catalunya, és un museu molt diferent a hores d'ara. És un bon museu.

Sí, sí. I de fet, tot això que estàvem parlant passa a tots els museus d'Europa. Museus etnològics, museus arqueològics, museus d'història, també els d'història natural, estan sent qüestionats i revisats. Revisats de com s'explica la informació, què es diu dels objectes, d'on venen, com han sigut adquirits. Tot això és una feinada que s'està fent en diferents països. Els catalans som especialistes en tot el de Gisena, imagina't. Sí, sí, sí.

Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. El concepte del museu ha canviat molt. La mort de Darder va ser un drama per a tots aquells que estimaven la ciència i la natura en la seva època? O ja va començar des que va morir i tothom va dir que Darder tenia les seves coses?

Jo crec que hi havia una mica de cada. Aquest text del. D'en Rahola, sí. Ho diu molt clar. Era una figura, jo crec. Em sembla, tampoc el conec tantíssim, però pel que he llegit diria que en el fons estimada, perquè era un tio innovador, era un tio implicat, era un tio dinàmic. Devia tenir la seva gràcia, l'home, les coses com siguin. Això no treu que crítics, per sort, n'hi havia, i per tant, potser hi havia gent que deia aquest senyor que tanqui la paradeta allà.

Que ja ha passat la seva època, no? A partir del 18 les coses ja no eren el mateix d'abans de la Primera Guerra Mundial, havia començat a veure's el món d'una altra manera. Doctor Jordi Tomàs Guilera, moltíssimes gràcies per haver vingut a explicar-nos aquesta figura tan curiosa, tan simpàtica i antipàtica al mateix temps, que és una barreja ben curiosa, d'en Francesc Dardí. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres, un plaer. Joanemaria Soler Sabater, a tu t'agrada la taxidèrmia? No, però quan. No, no gaire,

però en veritat no m'agrada gaire. En fi, però quan veus molts museus, ara estic recordant un de Montauban, que tot és així, tot és de taxidermia, diguem aquí a Occitània, però quan van treure el voximar en 1990, a finals de segle, van treure el voximar sant, etcètera, de l'Èndia, la veritat és que va produir. Un debat interessant a la societat, eh? Bueno, hi va haver una persona que ho va. Un metge haitian, instalat a Catalunya d'anys i panys, i jo crec que va estar bé, va sacsejar consciències. Això és la guàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas.

I amb les veus de Marc Lobato, Bet Verdagí i Albert Cortés.