Francesc Torralba: "La mort no planteja esperança, però la fe en dona"

Volíem parlar de la duresa que ha representat aquesta setmana per les xifres de persones mortes i, evidentment, per l'experiència de les famílies d'aquestes persones. Dit d'una altra manera, volíem parlar del dol. I algú que en sap molt, perquè n'ha escrit molt, del dol, és el Francesc Torralba. Francesc, com estàs? Molt bon dia. Molt bon dia, aquí estem. Francesc, tu has escrit diversos llibres sobre el dol. T'hem llegit alguna vegada i t'hem sentit diverses vegades que un dol solitari és insuportable i que cal un suport col·lectiu. Quan hi ha un cas com aquest, això encara hi afegeix un plus de dificultat a superar un fet que, a més a més, té tanta atenció mediàtica, per exemple?

Sí, per descomptat, perquè a més a més és una mort dràstica, inesperada, violent, i a més a més amb unes circumstàncies duríssimes. Llavors, en efecte, aquí caldrà un dol llarg, passaran per estats d'ànim molt diferents, des de la indignació, la ira, la ràbia, fins que tal vegada arribin a l'acceptació. I necessitaran tota mena de suport, comunitat, ajuda, fins i tot en ocasions, ajuda psicològica i psiquiàtrica. El dol és un procés llarg, cada persona el viu a la seva manera, però davant d'una mort tan. I rupta i tan, diguem-ne, dràstica, doncs senzillament un no està preparat de cap manera per poder digerir una situació així. Hi ha morts, en canvi, que venen com anticipades, perquè hi ha una malaltia llarga, hi ha un deteriorament cognitiu, de tal manera que la persona es va fent la idea que aquell ésser estimat se'n va, però en aquest cas és d'una ruptura molt violenta.

Clar, és una mica el que deia el Ricard, deia en el seu, el Ricard Ostrella, en la portada de les 8, és algú que surt de casa i no torna, sense avisar. Exacte.

Exacte. Per tant, no hi ha hagut comiat, per tant, hi havia unes altres expectatives, i es posa de manifest això que en diem la incertesa, que no sabem què ens depara el futur, tots podíem estar en aquell tren, tots podíem anar a fer alguna gestió aquí o allà, i allà s'interromp una vida. I això afecta de retruc a totes les persones estimades i al cercle afectiu d'aquestes persones. Ara anirem coneixent les històries, hi ha persones joves, hi ha persones grans, hi ha persones homes, dones, i tots, poc o molt, tenen vincles, i per tant és un impacte emocional de primer ordre. Necessitaran molt alliberar. Aquest sofriment. El que no pot quedar és hermèticament tancat i, per tant, a vegades no hi ha paraules perquè un no sap què dir. Donada la magnitud de la tragèdia, però hi ha altres formes d'expressió, hi ha la llàgrima, hi ha l'abraçada, hi ha la carícia, i tot això ho veurem, ja ho estem veient, i ho veurem també en els funerals, i ho veurem en els propers dies, perquè són altres llenguatges per expressar l'inexpressable, que és aquest dolor immens, tan colpidor, davant d'un esdeveniment que era l'últim que imaginaves que passaria a la teva mare, al teu pare, al teu germà, al teu fill, al teu amic, a la teva parella.

Tu has dit en alguna ocasió, has escrit en alguna ocasió, que la pèrdua d'un ésser estimat no es pot superar, però sí assumir, que aquest és l'objectiu.

Sí, és que jo crec que el verb superar no és adequat. Se supera en unes oposicions, se supera una prova atlètica, se supera, doncs, això, no? Però la mort d'un ésser estimat, com a molt, es pot assumir. I es pot arribar a digerir i en el millor dels casos acceptar. Però superar no, perquè el record et vindrà un cop i un altre i naturalment aquesta data quedarà marcada com tatuada en l'ànima d'aquestes persones que han sobreviscut i aquest lloc serà un lloc que es convertirà en un lloc simbòlic. Per tant, superar no. Superem un examen, però es pot assumir. I un s'ha de reconstruir. Una imatge que és molt gràfica és com un gerro que s'ha trencat amb mil bocins. Això és l'experiència de les persones que han quedat sense aquests éssers estimats. I ara hem de reconstruir aquest gerro. Hem de recuperar tots aquests bocins. I peça a peça, és un treball artesanal, reconstruir aquest gerro que s'ha trencat. I això demana molt de temps, i el temps és diferent. Hi haurà persones que necessitaran dos anys, tres anys, i altres potser que no es refaran. Tot depèn també del vincle que tenien amb els difunts que ens han deixat.

Aquesta reconstrucció que deies tu ara, primer cal temps, deies ara, i abans també deies una cosa que jo trobo molt interessant, que implica un component, el que sigui, però de socialització, que no pot ser una cosa individual, no pot ser una cosa de tancament en la pròpia soledat, no?

No, no pot ser-ho. El dol requereix de vàlvules d'escapament. És a dir, hi ha d'haver-hi com intersticis, com canals, mecanismes per poder alliberar. Hi ha qui s'allibera a través de la música, hi ha qui s'allibera a través de les llàgrimes, hi ha qui escriu, hi ha qui senzillament plora, però és essencial la socialització d'aquest sofriment. Per exemple, vull subratllar el gran valor que tenen els grups de dol. A Catalunya hi ha molts grups de dol, a moltes ciutats i viles, que fan aquesta feina callada, discreta, d'ajuntar-se, de compartir l'experiència que viuen, de compartir també les estratègies que els ajuden a assumir l'absència d'aquell ésser estimat, I això té molt valor. El problema és aquell dol solitari, hermètic, en què aquella persona no troba, diguem-ne, el conducte per expressar tot aquella buidor que sent. I per tant és lògic que hi hagi moments d'indignació, de ràbia, i que fins i tot es canalitzin contra un polític, contra un ministre, contra qui sigui, perquè en efecte hi ha una indignació i una ràbia que s'ha d'abocar cap a algú. Això després donarà peu a altres emocions, però en el primer moment hi ha això, hi ha una sensació de dir m'han usurpat aquell ésser que tant estimava i que per a alguns és el motiu i la raó de ser de la pròpia vida. Ser creyent ajuda a passar el mal? Sí, naturalment que ajuda, i a més a més això, no perquè ho digui jo, que ho soc, sinó perquè hi ha molts estudis que ens mostren que dona una certa consolació o un bálsamo davant del tall, perquè la mort no planteja més esperances, és a dir, quan una persona ha mort és un esdeveniment irreversible, no pots anar allà on era abans, per tant, no li pots oferir possibilitats. En canvi, quan una persona fracassa pots dir, mira, i si intentem una altra feina? Quan una persona es suspèn, dius, home, provem-ho de nou. Però la mort és irreversible, és universal, és certa, i per tant, quina esperança pots transmetre, no? La del record, i la de la gratitud a aquella persona. Però no hi ha dubte que la perspectiva de la fe dona una esperança, l'esperança d'un retrobament, l'esperança d'una consciència, l'esperança d'una transcendència, d'una vida eterna i d'un retrobament final, i això. És balsàmic, això és consolador, i això projecta una esperança. El que passa que aquesta esperança es fonamenta en un acte de fe, i la fe és un do, i molts que voldrien tenir aquesta esperança no aconsegueixen tenir-la, i d'altres que la vivim no aconseguim transmetre-la o irradiar-la a aquells que estan en una situació de desencís o de desesperació.

Clar, és que aquest, l'altre dia també sentíem que en una conferència que vas fer fa poqueta a Sabadell, que es deia així, viure el dol amb esperança, jo pensava això, aquesta esperança és dels punts més complicats d'obtenir, sobretot si pel que sigui no ets creient, per exemple, perquè llavors no tens aquesta fe religiosa a la qual aferrar-te.

En efecte, de totes maneres, en efecte, això és evident, perquè l'esperança religiosa és la que atobra a la fe en un retrobament i en un estat de plenitud més enllà d'aquest espai i temps on són. Això no ho podem demostrar, això ni tan sols ho podem representar amb imatges, perquè totes són antropomòrfiques i són limitades. Però també hi ha l'esperança que aquella vida no ha estat endevada, l'esperança que serà recordada, l'esperança de tot allò que ens ha ensenyat, l'esperança dels aprenentatges que hem fet arrel d'aquesta experiència. Quan es produeix un esdeveniment així, ens adonem de com de vulnerables som, com de finits som, com de fràgils som. També ens adonem que no podem malbaratar el temps amb foteses. El que passa que això aviat ens en oblidem. Hi ha tants mecanismes d'evasió que ens dispersen i ens centren en coses completament fútils, però en efecte un esdeveniment així, que no el volem mai, també és una ocasió per reflexionar sobre qui som, què hem vingut a fer i sobre la nostra fragilitat. I això ens fa també viure d'una altra manera i relacionar-nos d'una altra manera amb els altres i sobretot prioritzar. Què és el que prioritzem quan ens adonem que la mort ens afectarà a tots tard o d'hora? I parlar-ne, no? I parlar-ne. Això ja és un mecanisme. Les persones que pateixen el dol necessiten ser escoltades i necessiten algú que escolti sense jutjar, que agafi la forma de recipient i que pugui volcar, bassar, tot aquest sofriment, aquest malestar, aquesta perplexitat, aquesta ràbia, aquesta indignació, sense judicis. I això és molt alliberador. L'acte d'escolta és molt alliberador per aquell que pateix, perquè en certa manera se sent reconegut, sent que no és indiferent al seu sofriment, i es troba amb algú que amb una actitud comprensiva mira d'anar escoltant i anar comprenent el que viu. Amb tot, no hi ha paraules. És a dir, aquest tall és tan radical que llavors tenim altres llenguatges, com dic, però paraules no les acabes de trobar, ni adjectius. Podríem dir que sents perplexitat, que sents estupor. Però de fet tenim altres expressions és el que veiem als tanatoris a les sales d'urgència la gent s'abraça, la gent plora, la gent s'acaricia perquè són altres llenguatges per expressar aquesta proximitat davant del desconsol immens de la mort d'un ésser estimat

és una mica enllaç amb el que comentaves al principi que és aquesta profunda soledat que genera la mort d'algú fins i tot dins de la mateixa família hi ha una certa sensació de soledat perquè ningú no sent la mort de la mateixa manera.

No, exactament, perquè el vincle també era diferent, i aquesta soledat va molt lligada al vincle, i va molt lligada a l'amor, és a dir, quan mor una persona que és completament aliena a la nostra vida, el que en diríem l'altre, l'altre anònim, això de fet no ens afecta, el ritme cardíac segueix sent el mateix, el ritme respiratori, la nostra agenda. El drama és quan es mor el tu, és a dir, aquell ésser proper, el teu fill, el teu pare, el teu germà, la teva parella, que és el que ha passat en aquesta circumstància. Això ho desterota tot, això et crea una buidor enorme i això sí que para l'agenda, altera el ritme cardíac, altera totes les dimensions de la persona. I això és el que passa quan es mor un ésser estimat. Llavors, clar, en el fons és el preu que paguem per l'amor que sentim, no? Ens dol tant perquè aquella persona tan estimada deixa de ser-hi i ja no hi serà més. I assumir això és molt dur, aquesta irreversibilitat. Hi ha processos reversibles. Una persona se'n va de viatge i torna. Una persona comença una carrera, s'equivoca i en fa una altra. Però la mort és irreversible i això és el que li dóna aquesta contundència, aquesta radicalitat i aquesta dificultat d'assumir-la.

Francesc Torralba, un dia més i com sempre, de debò que moltíssimes gràcies.

Gràcies a vosaltres també i enhorabona per la feina que feu de seguir atentament aquest terrible esdeveniment amb cura, amb delicadesa, respectant la intimitat de les persones. Gràcies a vosaltres.

Una abraçada forta.