Gabriel Alomar, catalanista d'esquerres

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

A principis del segle XX, un intel·lectual mallorquí va imaginar una nova manera d'entendre Catalunya. Gabriel Alomar, escriptor, periodista, professor i polític, va defensar un catalanisme republicà i progressista. En un moment en què el moviment estava dominat per la dreta, Alomar va voler acostar-lo a les classes populars i unir l'emancipació nacional amb la transformació social. Les seves idees van influir decisivament en una generació de polítics intel·lectuals que acabaria transformant la política catalana, però malgrat ser una de les figures més influents en el seu temps, el seu nom quedaria en gran part esborrat del relat posterior del catalanisme.

Davant d'una lliga regionalista que havia aconseguit l'hegemonia dins del moviment catalanista i d'un republicanisme larruxista amb una forta implantació entre les classes populars, Alomar va dedicar bona part de la vida a construir un tercer espai, una esquerra catalanista republicana i socialment avançada. Per a l'Humà, Catalunya havia de ser una construcció col·lectiva, oberta a tots aquells que volguessin formar-ne part, i el catalanisme havia d'incorporar les reivindicacions de les classes populars si volia convertir-se en un projecte realment nacional. Durant dècades, aquelles idees van avançar entre derrotes, divisions i intents frustrats d'articulació política. Però el 1931, amb l'arribada de la república, l'esquerra catalanista aconseguiria finalment una hegemonia política impensable 30 anys abans. Aquell mateix any, Gabriel Alomar es convertia en el segon candidat més votat de tot Catalunya, només pel darrere de Francesc Macià. Alomar va ser sens dubte una de les figures claus que va portar l'esclat catalanista i republicà a la república. I per això, després de la mort, el 1941 a Egipte, va ser especialment insultat pel règim, al mateix temps que el catalanisme i el republicanisme el deixaven de banda en el record.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater, benvingut. Hola, molt bé. Avui parlem d'un personatge que realment ha quedat molt, molt, molt, molt arraconat al record, perquè és molt fàcil recordar. Òbviament Macià, òbviament Companys, ja menys Bailly, Domingo, etcètera, però a l'Homà molt poc, i sembla que no s'ho mereixia, això.

No, no, i mira que d'alguna forma o altra, és a dir, com que nosaltres, per raons polítiques, per raons de prejudicis, per raons de que bé, la ciència històrica és una ciència que sempre evoluciona, no? O sigui, quan veus que a partir, diguem, de la crisi dels finals de la restauració al segle XIX, principis del segle XX, quan veus que a partir de la crisi de Cuba, Puerto Rico, Filipinas, es desperta, diguem, el país, excepció, diguem, de l'Espanya tradicional, de la gestió del 98, aquí també això passa a les Illes Balears, sobretot a Mallorca i Menorca, eh? Sobretot a Mallorca i Menorca. I llavors ens trobem aquests pensadors amb els quals fan el seu projecte. Social, cultural i en el temps polític, amb la idea que són els tres territoris, és a dir, els territoris de llengua comuna i de passat comú, aquí a l'Aragó ja s'ha oblidat, amb el qual fa aquesta reflexió. I és molt curiós perquè, per exemple, et trobes a fer la nit, una revista que es diu Santuiri, amb el qual hi ha alguns emigrants que se'n van a Amèrica Llatina que fan una revista, no recordo exactament el noi ni l'autor, però que preconitzen de fer centres que siguin uns centres amb els quals hi hagi valencians, balears i catalans al mateix centre. Et trobes que una de les persones que després serà fundador d'ERC molts anys abans és de Soller, que serà un dels fundadors d'ERC, que serà afusellat el setembre-octubre del 1940 i que és un catalanista absolut ja de Mallorca. Trobes persones com per exemple a Felenich uns personatges impressionants o trobes per exemple algunes persones que després seran considerades de la Generalitat. I gran activista intel·lectual acadèmic, com és el cas d'Antoni Maria Esbert, que va ser conseller de la Generalitat. Home important a l'exili, important al mes. I intel·lectualment de primer ordre. O bé trobes. Només per donar la dimensió de la força que va tenir la Lomà, no? La Lomà i tots els que el van continuar. L'Aranja que va deixar, la petja que va deixar, més que l'Aranja. Doncs, home, pensem que el número dos dels fets de Prats de Molló, en Francesc Machà, es de Bordes de la Cuesta. El Bordes de la Cuesta és el número dos. És mallorquí. És a dir, tenim en compte que tot això existia després, la circumstància, també el mateix districte universitari, que això va durar fins l'any 73 o 74, hem dit. Era compartit. Era compartit. Bueno, la Universitat de les Illes Balears era la Universitat de Barcelona. Vull dir, tots aquests lligams continuats que hi havia, i que ara són més fàcils, però continuats que hi havia.

Més fàcils i més difícils en algunes coses, eh? També, diguem-ho clar, més fàcils en un costat institucional, més difícils també per.

Doncs tot això explicaria una mica tota aquesta base. No tothom va anar així, perquè, per exemple, els Maura van anar al revés. Els Maura es van decantar, diguem, cap a la centralització absoluta, no? En fi, és això, aquestes famílies que apareixen a Mallorca, algunes amb una vertent, l'altra, l'altra, però que formen una mena d'univers cada una d'elles, eh?

Qui ens acompanya avui és el doctor Roc Solà González, historiador, professor associat a la Universitat Autònoma, que és autor d'un llibre molt interessant, El moment a l'humà i el procés nacionalitzador 1901-1931. Ell participa a mitjans com el Critic.cat o el Salto i coordina la col·lecció Fil Roig a Tigre de Paper. Doctor Solà, benvingut a l'Enguàrdia i moltes gràcies per venir. Hola, moltes gràcies. L'Homà és un personatge del tot oblidat, a part, òbviament, dels actors lletraferits d'abans de la Guerra Civil i després de la Guerra Civil. Ha quedat, la seva petja, realment, avui dia, el segle XXI, ha desaparegut?

Bé, jo diria que l'Homà avui en dia és un pensador que en les investigacions es situa en el ninxo de literatura, professor. Però no més enllà, no? I el que faig en el llibre és ampliar, diguem, la seva importància, intentant que sigui el màxim fi de digne el que realment va ser. I després, amb l'Oma hi ha una paradoxa, que ho dèiem, sonava o llegies a la introducció. En les eleccions constituents del 31, la segona persona més votada a Catalunya, molt a prop de la primera, que és Francesc Macià. Amb la qual cosa tenim una persona que era àmpliament, massivament coneguda en el seu moment, i que avui. És bastant desconeguda. Jo m'atreveixo a dir un parell de raons, però segurament que n'hi ha més. Una és evident, que és el tall del 39, que encara dura, només per posar un parell de coses. A part de les desaparicions físiques, també hi ha una desaparició molt important, potser fins i tot completa, de dues tradicions polítiques, com és el republicanisme i l'arcosindicalisme, tan i tan importants en aquest país, i que amb el tall del 39 desapareixen. I l'altre és que l'UMA va emprenyar molta gent. Va emprenyar molta gent. En l'informe de la Comissió Depuradora de l'Ensenyament Franquista. Es parlava de l'Humà com una de les propagandistes d'extrema izquierda més conocides d'Espanya i l'acusava de ser separatista quan tampoc ho era. I alhora, això a nivell espanyol, i a nivell català també, l'Humà durant un període important de la seva vida, tot i estar molt consolidat, també serà una mica apartat, perquè molestará molt la hegemonia de la Lliga i el noucentisme l'apartarà molt. Tot i prendre'n algunes de les seves idees. Clar, per tant,

és una persona incòmoda, pel que veig, ja en vida i després en mort, i per tant això ho explicaria. Però realment, vist el que. Propugnava l'Homà, el germen intel·lectual d'Esquerra Republicana de l'any 31 és l'Homà més que cap altre. O sigui, les idees de l'Homà són les que porten davant aquest catalanisme laic, republicà, socialitzant, sindicalista, que profundament arrelat al país, però al mateix temps que lliga les classes mitjanes amb les classes populars, i fa algun cop d'ull a la burguesia menor, etcètera, que és Esquerra Republicana l'any 31, són les idees de l'Humà, aquestes, més que de Macià o de companys.

Sí, jo diria que podem dir això, però inclús ho podem ampliar, perquè aquell és un moment seminal, podem dir, és un moment de naixement de. De cultures polítiques, de partits, que inclús algun que arriba al present com Esquerra Republicana, però jo diria que, a part que ell tampoc no en va formar mai part, ell serà el primer intel·lectual que planteja la idea de com ha de ser el catalanisme d'esquerres amb una sèrie d'idees. Com s'han dit, ha de connectar la idea del catalanisme amb el socialisme, amb el republicanisme. Aquest partit no ha de construir-se amb una connexió amb els moviments socials del moment, que són l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, que és la setmana tràgica, que és veure on estan els cas populars. Però ell alhora serà el primer president del primer partit socialista autocentrat de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, el 23. Ell serà reconegut per persones, diguem, de l'aspecte del comunisme com Maurín, com un gran intel·lectual influent. De fet, ell serà el patentador de la teoria dels tres moments del catalanisme, que després es faria molt famosa a Maurín, però en realitat l'aprèn de l'humà. Però també compartiria partit amb companys, el Partit Republicà Català. Vull dir que era un moment molt difús, molt de naixement i de molta frustració, perquè els partits desapareixien, s'enfonsaven, tornaven a créixer fins al. Hi havia molts personalismes.

I on s'emprenyava amb un altre i per tant.

El pas definitiu cap a una societat absolutament industrial i urbana. Encara que tenia molt pes al món rural, era així i aleshores això explica aquesta aparició i després amb l'aparició de la Unió Soviètica, doncs clar, tot això s'accelera amb el moviment obrer. A part que hi ha una altra cosa que ha dit molt bé el Roc, és a dir, ell s'enfronta amb el racisme però amb conceptes, és a dir, no solament desacreditant de si són anticatalans, de si al fons hi ha un fons de rèptils que els financia, com altres moments de la història, certs fenòmens intel·lectuals i polítics que han passat a Catalunya, diguem-ho així. Sino que a més ho analitza interactualment. No fa gaire. Sí, clar, perquè hi ha coses que no s'entenen. I ell ho ataca a la base. Sí, sí, sí.

De fet, amb la relació amb el russisme és més particular que simplement derrotar-lo, sinó que ell arriba a escriure que el catalanisme d'esquerres havia de fer-se digne de substituir-lo. Què volia dir? La paraula és clau. Això significava que. La idea principal, la idea normal, és que sense un catalanisme d'esquerra, sense una esquerra nacional, és impossible la nacionalització de Catalunya. És a dir, que la població de Catalunya assumeixi activament la construcció d'una nació, en aquest cas, sense estat. I en aquest procés, no assumint la nació com a algo que ja hi és, sinó com a algo a construir, ell es dedicarà tota la seva vida a teoritzar això. Paradoxalment, en el moment en què només hi ha la Lliga, a principis del segle, com a partits de catalanisme, a Catalunya hi ha pràcticament un 4% de migració de fora de Catalunya. La majoria de migració que hi ha a Barcelona serà de dins de Catalunya, València i una part d'Aragó, amb la qual cosa no hi ha la qüestió lingüística. I, en canvi, només hi ha un 25% de població que vota la Lliga. No és un mesurador exacte, però sí que et dona una dada de quin nivell d'acceptació social tenia la idea. En canvi, el 31, que ja hi ha hagut la primera gran onada de migració de fora, amb un 25% de la població, semblant avui en dia de fora de Catalunya. Sí, però això va per Ares, sobretot a Barcelona. Exacte, que és un treu majoria absoluta. És el 95% de la població vota catalanista. Què passa entre mig? És el que s'explica, diguem, en el moment seminal del catanisme, el que intento explicar amb el llibre, i és un moment on Gabriel Dalomà és un gran protagonista, primer intel·lectual, i després ho intentarà fer de manera pràctica, també. Anem a fer una mica de cànon, allò.

On neix Gabriel Dalomà, com era la família, etcètera.

Gabriel Dalomà neix a Mallorca i és una figura també. Paradoxal, perquè ve de la Nisaga Villalonga, que és una família d'origen aristocràtic, de fet, de mar. Del Lloret Villalonga? Eren cosins, eren cosins. L'autor de Beard, no? Efectivament. Beard, mort de dama. Sí, sí, sí. De fet, en la primera.

No, i després que es va ser falangista i es va reconvertir després, però a l'apocadura estava al costat d'ells, eh? Sí, sí.

Sí, va escriure una de les meves noves preferides en català, la mort de dama, i el pròleg li fa el Gabriel Lomà, a la primera edició, el 31. I ell ve, de fet, un dels seus tiets és alcalde de Palma durant la Primera República i forma part del Partit Republicà Federal de Pi Margall. Amb la qual cosa tenim una família benestant, però progressista. Aquesta ambivalència genera figures interessants. No hauria de ser ambivalència, però ho és. Sí, si mirem la història, en general no passa així. Hi ha algunes figures, en el segle XIX, sobretot, en un procés de desplaçament, de consolidació del capitalisme, doncs hi ha figures que, per A o per B. Que se surten de. Bueno, l'avi del seu tiet ja havia sigut un liberal exaltat que havia treballat, bueno, s'havia revoltat per tancar. Edificis de la Inquisició Mallorca, als anys 20 del XIX. Vull dir que venen d'una nissaga, amb la qual cosa té la biblioteca més gran de tot Palma, el seu tiet, i ell és un senyor, a l'horari de l'humà, extremadament culte. I que, a mesura que passaran els anys, anirà passant catalanisme cap a catalanisme republicà i després ja directament socialista o, bé, fortament d'esquerres. I.

Aquesta significació militar del seu pare deu ser el que feien moltes famílies mallorquines, que donaven feina, però era una. Un militarisme molt particular. Eren d'intendència, diguem-ne. Exacte. És a dir, que són els. No sé com explicar-ho perquè ningú s'ofengui, però eren els menys militars dels militars.

Ja, ja. Sí, clar, clar. Sí, sí. De fet, això els va portar a viure. En diverses parts de l'Estat, quan era petit, també es moren molt joves els seus pares, i ell ve a estudiar a Barcelona enseguida, estudia dos carreres, Dret i Filosofia, crec que Filosofia la deixa inacabada, i comparteix classe ja a la universitat amb Cambó, per exemple, i altres figures que després serien dirigents de la Lliga. I després, doncs, també serà professor a l'Institut Balear, i més tard, a Figueres, on seria professor precisament de Dalí o de Miravilles. Déu-n'hi-do, sí, sí, a l'Institut de Figueres.

L'Institut de Miravilles, no?

De tantes coses, només Miravilles, sí, sí. Sí, sí, sí. Per tant,

és un personatge que hi ha de sortir. Veig que és una mica més gran que la generació que farà la República.

O sigui, és el sènior de tots aquests, no? Totalment. És una fibra que està entre mig de generacions. Diguem, la primera generació dels Jaume Carné, dels Pere Coromines, del Lluís Rissec, de tots aquests, i la següent generació, que ja és el Companys, que és el Domingo, que és l'Airet, ella està al mig. Seguí, que encara que no sigui exactament, és també de la quinta, no exactament ideològicament igual, però. Seguí, de fet, l'admira molt en ell, perquè en algunes de les conferències que fa al llarg de la seva vida, com el catanisme socialista o negacions i afirmacions del catanisme, es veu que Seguí, molt jove, estava allà, i al final de la xerrada li diu que li ha interessat molt, però que l'humà vol tancar la llibertat en un partit i que I ell és anarquista i és una altra cosa. Però tot això l'admirarà molt per la defensa que fa en el cas Rull, i acabaran fent.

En el cas Rull és el cas del posar bombes. La Rambla. Sí, sí. Bombes, diguem,

atemptats terroristes. A l'Humà, clar, es troba, llavors, per tant, està en el moment àlgid quan es produeixen a principis del segle XIX, just abans de la Primera Guerra Mundial, i ja. Del XX, del XX. Perdó, perdó, he fet un lapso, sí, del segle XX tens raó. Estava pensant en 1900 i m'ha sol·licitat. Sí, sí, sí. Doncs està en el moment en què es produeixen aquestes primeres eleccions, la solidaritat catalana, etcètera, etcètera. Ell és jove, de tota manera. Quin paper té en tot això? O no en té cap? Simplement és una persona més que està.

Que està per allà interessat en el tema. Abans s'ha dit que és un moment trepidant, però m'agradaria donar un parell de dades per arribar a entendre el nivell del que està passant realment a Catalunya i a Barcelona. Sí, Barcelona. Pateix un canvi brutal en els últims cinquena en la segona meitat del segle XIX, construcció de 60.000 edificis, la població. Barcelona arriba a ser l'any 30 la quarta població, o sigui, la quarta ciutat en població d'Europa, en un dels centres obrers claríssims d'Europa, amb la qual cosa imaginem les transformacions. I dins d'aquestes transformacions socials i econòmiques hi ha un fervor de debat cultural i polític. Bueno, diguem, apassionant és l'època dels grans intel·lectuals, dels eugenis d'Ors, dels Prat de Riba, i ell trell

I Salvat pel Passeig I tots, i tots. Des de gent que està a primera línia a gent que després hem vist que estava a primera línia, però està. Tota la societat està bullint.

Exacte. Llavors, el paper que té el Gabriel Lomar aquí serà una evolució. Des de primer un intel·lectual que fa de ideòleg, plantejarà en una sèrie de conferències les bases. Si voleu dir, d'ideologia o de pensament polític, de visió del món que ha de tenir el catalanisme d'esquerres, això és molt important, perquè a vegades es parla d'aquesta qüestió, diem, que està en l'ADN de tot catalanista, aquesta idea de la nació cívica, oberta, de llibredació, català A vegades hi ha gent que ho situen en orígens molt posteriors, en un antifranquisme, en el Candel,

fins i tot, inclús hi ha gent. El suc a partir dels anys 70, els 60 llarg, i en realitat l'origen està en

Gabriel Alomar i el suc l'únic que fa és actualitzar aquestes idees que havia fet seva tota l'esquerra del catanisme però les idees estan aquí i jo crec que això és bastant rellevant de dir-ho ell fa una conferència el 1904 que es diu el futurisme. Agafen allà, bueno, hi ha els primers plantejaments. Aquest nom serà copiat per fer una vanguardia artística que no ha de veure amb ell. Marinetti, no? Exacte. Amb la solidaritat catalana, ell li escriu a Prat de la Ribé dient, em poso el teu servei per allò que faci falta davant d'aquesta agressió. Després plantejarà que s'ha de superar aquest moment d'unió patriòtica, que considera que era una unió en base abstracta, sense cap concreció, i això generava.

És que Solidaritat Catalana és la resposta davant d'una llei amb la qual tot quedava controlat per l'exèrcit, qualsevol delicte. Exacte.

Llavors, a partir d'aquí comença a plantejar que s'ha de construir de veritat el partit que tenia a les esquerres, que seran minoritaris fins al 31, i aniran intentant de fer el partit i de construir-ho.

El 1910, Gabriel Alomar va volcar bona part de la seva visió política a negacions i afirmacions del catalanisme, on va formular una concepció de la nació que s'allunyava d'una definició basada exclusivament en l'origen o en l'herència del passat. Per Alomar, la catalanitat depenia també de la voluntat de formar part d'una comunitat i de participar en la seva construcció. Era, a més, una idea de Catalunya orientada cap al futur i amb una clara vocació universalista. La nació no havia de limitar-se a preservar allò que havia rebut dels avantpassats, sinó projectar-se cap a les generacions futures i convertir-se en una força de progrés oberta al món. Catalans per l'accident de la matèria. I hi ha catalans corporals, perquè es pot ser catalanista adoptiu per haver comprès i sentit tota la secreta virtut potencial de Catalunya sense l'accident de la naixença catalana. I, en canvi, se pot ser català de naixement i no haver adequat l'ànima personal, pròpia, al batec de l'ànima col·lectiva, nacional. Més que la veneració supersticiosa tributada als pares qui dormen en les tombes insonores, eternalment buides, hem de durar, amb personificació inspiratiu i reconfortant, la munió incògnita dels fills qui vindran a reprendre i eternitzar la nostra obra, llà de les centúries, girats a un llevant cada dia més lluminós i esplèndid. Ens hem acostumat a imaginar el foc de Catalunya com un fogar, però ara hi set foquis, com una llar, com una foganya, un fogor o un escalfapanxes, com una escalfor de domicili tancadet, i no com un focus, com un far irradiant, com un projector de llum vivíssima i rutilant sobre els pobles obscurs i les viletes mortes plenes de beateria i pobresa d'animals. Això és Enguàrdia. Que és de 1910, això que hem sentit, sí que és molt modern, amb un llenguatge molt bonic, molt fluid, molt de l'època, però sí que realment és una visió que ara trobem més o menys normal, perquè crec que aquest concepte del catalanisme obert és el que ha relat, en general, però que no sé si xocava molt a 1910, això, sentir això.

Absolutament, absolutament. De fet, Eric Hotsbaugh, un historiador. Mític. Mític, no? Sí, sí. Mític, ja fem. Té un llibre, que es de Nacions i Nacionalismes, on intenta explicar la seva visió. I jo crec que ell allà s'equivoca, però diu una idea. Diu, entre el període. De finals del XIX, principis del XX, la majoria dels nacionalismes tendeixen a la dreta. Aquesta és una de les idees que intento desmentir. Hi ha el cas d'Irlanda, però el cas català és un cas encara més clar, que només aconsegueix triomfar a la mesura que sigui l'esquerra qui hegemonitzi el moviment nacional perquè és capaç de connectar amb les masses populars. Aquesta és la idea. Per fer això, El Gabriel Lomar planteja aquestes idees que abans estaven plantejant i que s'han pogut sentir, però que es poden resumir en una sèrie d'idees que, curiosament, també, com has dit, són sentit comú. Avui en dia, tot i que hi hagi gent que ho qüestioni. Com que també tothom té dret a qüestionar tot, vull dir que no. Absolutament, però aquest paradoxal s'ha convertit en sentit comú. S'ha convertit en el paradigma.

O sigui, el que era una rara avis és ara la base principal a la qual es pot criticar, com és lògic, el paradigma. Però abans aquesta era la crítica amb respecte a un paradigma diferent.

Exacte. Jo poso un contraexemple en el llibre, que és la comparació amb el nacionalisme basc del moment. El nacionalisme basc canvia al llarg del segle XX, però quan neix, amb els plantejaments de Sabino Arana. Ell té una famosa frase que sempre s'explica, que diu que prefereix, prefiero un País Vasco. De vascos que hablen castellano que maquetos que hablen vasco, volem dir que el nacionalisme, en molts casos, en aquells moments, és de defensa contra de la classe. És ètnic. I el Gabriel Alomar diu això, hem de fer el contrari si volem que realment Catalunya esdevingui una idea nacional compartida per tota la seva població, que és l'única manera de fer-ho. I a continuació en actual. Sí, i diguem spoiler, que no es pot fer spoiler en història, el 31. El Partit Nacionalista Bascupte 25% dels vots i el Catalanisme ho té 95%. I es veu la mesura de la força que pot tenir un i fa que Catalunya, per exemple, tingui la seva institucionalitat pròpia 60 anys abans que Escòcia, per exemple. Amb l'autonomia, que després a cada època ha lluitat per la sobirania en la seva manera. Quines són aquestes idees, si voleu les podem comentar, de la conferència de futurisme? En primer lloc, per ell el model de construcció nacional ha de ser obert. Ell fa aquesta diferència que hem escoltat entre els catalans corporals i els espirituals. Els corporals són els que han nascut, els espirituals són els que han decidit sentir la vibració.

De la catalana. M'agrada molt aquesta llengua, és molt bonica. Ara és poc actual, però és molt bonica.

I a mi no m'interessen els corporals, crec, els altres. Naixer és un accident en un lloc. El que importa és la voluntat d'ésser. Absolutament. La segona qüestió, en el tipus de nació catalana que s'havia de construir perquè pogués realitzar-se, era que tingués un accent en el futur i no en el passat. També en la pròpia conferència del futurisme, que tothom explica a la gent que hi era allà, que va ser com una cosa que va impactar molt i tal. Ell diu que no es tracta de pàtria, ni tan sols de màtria, és igual, sinó de filia. Per ell la nació ha de fixar-se en els fills i en el porvenir que vindrà. No, ell diu, en les obsessions i traumes de les antigues generacions, tancats en tombes insonores, que hem escoltat, no? Cívic, contrari a la qüestió ètnica que s'ha comentat, que posava l'exemple del primer, de la iniciativa del cinisme basc, per una qüestió molt simple, si tu acceptes els drets i deures i les institucions i s'hagis posat a construir-les en aquest país, formes part d'aquest país, no? Aquesta és la idea. Material, També, diu, si ens quedem en que la nació sigui només una idea, no com incorporarà les persones desposseïdes, que en aquell moment són moltes, no? El gran proletariat urbà, no? Llavors ell fa aquella pregunta en un article que es diu, de qui és Catalunya? I diu, mentre no acabem, diguem, amb la caparació i l'especulació, com voldràs vincular les persones a la nació catalana, no? Després parlarà que s'ha de construir el catalanisme i el català com una matriu cultural compartida, amb un accent molt fort en la llengua, en el cas català. Que no està en l'origen, de moment té el mirall, però que en el humau serà claríssim, i ho dic perquè, per exemple, hi ha altres nacionalismes que no és tan central la llengua, els irlandesos, per exemple. És paradigmàtic, també. En canvi, aquí O el basc, o l'escossès. En el cas català, sí, i posant l'accent, ell, en que la matriu cultural sigui oberta. És a dir, posant l'accent en l'accés, la possibilitat de l'accés a la llengua, la possibilitat d'aprendre, la possibilitat d'estudiar. Per això. Quan hi ha un debat que tenen amb el Cuber sobre els diccionaris, el Cuber vol fer un diccionari, així resumidament, recollint totes les expressions folklòriques i Pompeu Faura vol fer una normativització i diu, clar que fa falta els dos, però sense una normativització no el podrem ensenyar. No el pot aprendre l'altra gent i per això ell es posiciona en aquest és un debat que en aquell moment és molt viu, ara està una mica superat

perquè tots dos van fer unes aportacions extraordinàries però en aquell moment era o blanc o negre hi havia molta baralla intel·lectual entre els dos partidaris

aquest és el dèficit que han tingut altres culturis quan s'han volgut en certa forma arribar a normalitzar la cultura de nacions sense estat i amb cultura pròpia. Que si no s'han posat d'acord, alguns han acabat desapareixent perquè no s'entenen entre ells. Encara hi ha gent que diu, i jo no m'atreveixo a afirmar-ho, només repeteixo el que em van dir fa un any, que hi ha sectors de bascos que en una part de l'Euskadi i de l'altre extrem d'Euskadi no s'acaben d'entendre perquè no. La llenguatge col·local. Bueno, s'acaben d'entendre, s'entenen, però que tenen dificultats. I també s'utilitza per

dividir-ho la gent que no vol que es consolidi amb el valencià tot és claríssim i amb els gallecs

també ho tenen i l'humà en canvi marca una línia que això ho supera com va ser rebut aquest tipus de plantejaments de l'humà? perquè ara insisteixo els veiem ara i dius, home, clar obvi no sé si en

aquell moment era tan obvi, tan clar. No, i hi ha un parell d'exemples que posa una llibre i que són també cànon de la història de Catalunya, però és un exemple bastant paradoxal. Que és el primer pressupost públic que implicava l'ensenyament del català, que és el pressupost extraordinari de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Sí, aquest és famós, sí, sí. És un episodi famós, però bueno, per la gent que ho escolta, bàsicament a l'Ajuntament de Barcelona hi ha una majoria republicana, de la Unió Republicana, una part estan amb les RUCs, uns altres. Això és abans de la República, eh? Sí, a 1908. Per això es fa en l'Ajuntament, no es fa a nivell de perquè no hi havia Generalitat. I hi havia la Lliga, també. Llavors queden d'acord que faran uns pressupostos contraris al que defensaven les èlits de la restauració, canovistes, clarament espanyolitzadores i uniformitzadores. Llavors es planteja, a part de l'ensenyament del català, millores, dutxes pels nens, ensenyament pels pares, formació pels profes. Molt inspirat en Ferrer i Guàrdia, de fet, algunes de les idees. Paradoxalment, aquell pressupost acaba sent encallat i de facto parat per part de la Lliga, juntament amb els catòlics i conservadors, perquè la qüestió de classe li acaba opacant a la qüestió lingüística, amb la qual cosa acaba venint una visió nacional de reclusió. Maquetos que hablen euskera, sí, sí. No volen ensenyar el català perquè ells ja el saben i perquè no tenen la visió democràtica. De voler nacionalitzar. El català ens serveix a nosaltres, és un element, però no volem portar-lo a tothom. En canvi, el que fa Salomà, que en aquest cas seria universalista, és que sí, és que es pugui nacionalitzar. I l'altra idea és un debat que té amb el Rovira Vigili sobre com ha de ser el catalanisme. I el Rovira Vigili diu que el catenisme ha de ser intens. I el Gabriel Lomar li diu que ha de ser extens. No intens, sinó extens. L'important no és que accentuem la qüestió de la identitat amb tota. El Rovira Vigili defensava fer mapes, distribuir fulletons, destacar tots els greuges petits i tal. I el Gabriel Lomar diu que l'important és que arribi a totes les parts. De Catalunya o de lo que sigui, no? I aquests són dos debats que veus que no que deia, no? Que són les idees que planteja en el seu moment i que hi ha resistències.

El 1910, dues dècades abans que l'esquerra catalanista aconseguís l'hegemonia política, Gabriel Alomar ja reflexionava sobre les dificultats que havien impedit consolidar una alternativa al catalanisme conservador. Com a intel·lectual de la primera generació del catalanisme republicà, Alomar va ser especialment crític amb les mancances del propi espai polític. Considerava que no n'hi havia prou en proclamar-se republicà o catalanista. Calia definir quin model de societat i quines formes de govern es volien construir. En aquesta autocrítica, Alomar assenyalava les contradiccions d'una esquerra que, segons ell, havia estat més preocupada per negar l'ordre existent que per formular una alternativa pròpia. El fet revolució va desorientar les esquerres catalanes i va obligar-les, com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tan còmode això de dir-se republicà sense veure esforçat mai a demostrar-ho? Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per negar-ho tot sense veure's mai en el cas d'afirmar res i amb la convicció que la república en què es fingia creure afortunadament mai vindria. Aquell republicanisme es va revelar com a merament negatiu. Com era negatiu. En el fons, aquell catalanisme que volia prescindir de tota política i no creure més que en Catalunya. Com si Catalunya pogués existir mai autònoma sense un intern sistema d'afirmacions constitutives, orgàniques i fins sense un criteri sobre formes de govern. Aquelles formes de govern que els negatius de sempre deien ser coses indiferents de que podia prescindir-se. En Guàrdia, amb Enric Calpena. Doctor Solà, estem en uns anys que a l'Humà són uns anys molt convulsos, molt convulsos, la veritat. És que totes les convulsions d'abans de la Primera Guerra Mundial, convulsions socials, són intensíssimes. Les convulsions durant la Primera Guerra Mundial i els sacsejos econòmics. Gran entrada de capital, però al mateix temps un gran aprofundiment entre les discapàncies, entre les classes socials, perquè qui se n'aprofita d'aquella gran entrada de capital que provoca la Primera Guerra Mundial són les classes determinades, una crisi immediata, vaga general, en fi, l'home en comunitat. Exacte, exacte. És que, esclar, el. Catalunya, especialment. Pactes estranys de la Unió Federal, Nacions de la República, amb les russistes que havien destrossat, clar, tot això I carlins, també, i mig. És un tsunami absolut el que està passant, un mareig polític molt difícil d'entendre. L'Homà aconsegueix mantenir una certa coherència o també es veu sacsejat per tot això?

Jo crec que és evident que és absolutament trepidant i. Excessivament, eh, trepidant. No sé què hagués fet en aquests moments perquè es podrien fer pelis, sèries i tot el que volguéssim. S'han fet algunes i inevitablement són parcials perquè, esclar, no es pot explicar tot això, però és tremendo. Sí. Sobre la coherència del Gabriel Lomar, Jo crec que a partir de 1910, que són les paraules que sentíem ara, que ell fa les dues conferències, mare, en realitat, del que ha de fer l'esquerra. Sí, en el 1904 havia plantejat aquestes idees de com havia de ser la construcció nacional catalana d'esquerres. I el 1910 ja és com hauria de ser l'actor, o els actors, com veurem, que portaran a terme això. I el ramó de fons, el paisatge de fons, Doncs bé, parlàvem abans del pressupost de cultura, però és que menys de dos anys, un any després hi ha la setmana tràgica, que és una revolta.

Me l'havia deixat. Sí, esclar.

Que a l'Homà li diu gloriosa, perquè representa una protesta, diguem, contra en Alma, la guerra, d'unes dimensions tan bestials, que fins i tot es considera que és el motiu pel qual Espanya no entra a la Primera Guerra Mundial, per la por del govern a que Barcelona es torni a aixecar, Vull dir que, clar, davant de tot això, doncs el Gabriel Romà planteja com ha de ser aquest catalanisme, aquests partits, no? I ell farà una sèrie de propostes. Abans dèiem que uneix unir catalanisme, republicanisme, socialisme amb els moviments socials de l'època, no? Després ell detectarà. I ja dic, aquí Gabriel Alomar està situat a la part esquerra en aquell moment, 1910, dels catanistes d'esquerres. No és acceptat per tothom, com hem vist. Plantejarà que s'ha de deixar de patir una cosa que el Joan B. Culla va escriure en el seu llibre sobre el republicanisme leruxista, que patia el primer catanisme d'esquerres, que era un sucursalisme espiritual envers la Lliga. Aquesta idea que no podien fer res si no anaven conjunts. I en el moment diu, aquesta idea s'ha d'abandonar, per ell la solidaritat catalana, tot i que havia donat suport després, suposa el súmum d'aquell moment, i diu, a partir d'ara hem de fer una construcció independent d'això, no hem d'estar tan pendents de lo que vulgui la Lliga, perquè això generarà un reflex en els cas populars de, aneu amb la Lliga, per tant, construcció autònoma.

A més a més, això havia portat a la primera generació dels Carnet, de Rissec, de Coromina, sobretot, el que l'Homà critica com el centrisme de Rata Pinyada, que vol ser ocell entre els ocells i rat entre les rates. Són sempre aquestes floritures d'un poeta polític. Què vol dir això? Ell deia que per el fet de sempre estar mirant de reull què feia un partit de dretes, al final les coloracions. De la pròpia esquerra, no eren prou roges. I ell diu que cal enrugir-la encara més per poder, diguem, apropar les masses en això. Llavors, tindran aquest problema durant molts anys, que estrenaran aquesta tenaia entre mig de la Lliga i el russisme, que els impossibilitarà créixer. Una altra idea d'aquestes conferències és la connexió amb el substrat. Del record del popular, de les masses populars en termes de cultures polítiques. Dit més simple. Reconectar amb la idea del republicanisme de masses del segle XIX. La idea de fibres com Pimargall o Ensem Claver, hi havia moltes cases que tenien en els seus menjadors, cases obreres, quadros seus. O obdoterrades. O obdoterrades. Exacte. Aquesta colla, sí, sí. A partir de 1909, Ferrer Guàrdia, i ho reconectem amb això. Llavors, ell generarà una connexió entre el catanisme i el pimargallanisme com una evolució. També plantejarà que han d'elaborar un programa, que a partir del Bloc Republicà Autonomista

ja hi serà, que calia superar una espècie de, ell diu, d'elitisme de teneïstes. Avui en dia diríem tenir més carrer aquesta idea que tots els mítings no fossin com si fossin conferències sinó connectar directament i després també assumir que la societat xoquen interessos incompatibles i que per tant és així i que tu t'has de posar de part

tu no pots defensar-ho tot absolutament perquè sempre hi haurà algú que en rebrà les conseqüències o que tu no vols rebre les conseqüències que

si no rebrà l'altra efectivament i després també plantejarà que. No es tractava tant d'accentuar la contradicció que havia plantejat el catalanisme en la seva acció, que és la contradicció Catalunya-Espanya, jo construeixo Catalunya perquè no vull formar part d'aquesta Espanya, sinó que des de la pròpia matriu construïda ja, que ja estava assentada, que ja era evident que eren catalanistes, accentuar la contradicció esquerra-dreta. Perquè en la mesura que feia això, estaves ampliant els camins de la nació. És a dir, que des de la pròpia mítics en català, revistes en català, etc., es parlés de les qüestions que interessaven els obrers, per dir-ho així.

El 1919, Gabriel Alomar va fer el salt de la reflexió política a la primera línia institucional. En un context marcat per la vaga de la canadenca, la repressió contra el moviment obrer i una forta conflictivitat social, es va presentar a les eleccions generals com a candidat del republicanisme catalanista. En el míting de tancament de campanya, celebrat a Sabadell el 29 de maig, Alomar va atacar durament la lliga regionalista i va denunciar les contradiccions del seu projecte nacional. Per a l'humà no es podia defensar la llibertat de Catalunya i alhora posar-se al costat dels sectors que reprimien les classes populars. Recordeu que aquests falsos patriotismes que semblaven antagònics s'han unit fa ben poc contra la Barcelona frenètica de pervenir, febrosa de la visió que s'anuncia. En quin cap se trobaven els regionalistes en les diades històriques que tot just acaben de passar? Ells, representants de la burguesia emancipada de la Revolució Francesa, amb l'ajuda del poble sempre sacrificat i màrtir. Ells, els regionalistes, es confonien amb aquells espanyolistes en la defensa dels comuns privilegis i un mateix Bassal Roig els ajuntava contra vosaltres. A Barcelona hem vist allistar-se en defensa de les castes de privilegi els mateixos homes qui s'omplen la boca parlant de la llibertat de la terra catalana. I lo curiós és que els mateixos catalanistes, atropellats pels de la Lliga Patriòtica en nom d'una odiosa intolerància, varen unir-se després amb els de la Lliga Patriòtica per atropellar els obrers de Catalunya. El signe principal de les noves lluites és una aliança entre intel·lectuals i obrers. Aquest és, per avui, el nostre soviet. Operaris manuals i operaris del pensament, cos i ànima de la futura ciutadania. Totes les revolucions s'han fet sobre la unió d'aquestes dues forces, que és la concòrdia de dues grans disconformitats. La fam material i la fam espiritual, el no conformisme amb la servitud física i el no conformisme amb la barbària moral. Això és Anguàrdia. Doctor Solà, a partir dels anys 20, la història, encara que és falsa, aquest plantejament s'accelera. És falsa, però la sensació és aquesta. Tot corre encara més de pressa del que havia corregut. Com ho entoma l'humà?

Sí, jo crec que, un cop vistes les idees, és interessant veure com es van plasmar. Perquè, efectivament, es van plasmar. I ho dic perquè. A vegades també es fa la història del catanisme com una història del martiriologi i hi ha cops que s'ha guanyat, hi ha cops que s'han fet bé coses i que val la pena saber-ho. Llavors, com aquestes idees que ja més o menys hem exposat, que hem sentit inclús amb la veu, es van concretar, aquesta articulació del catanisme, republicanisme i horarisme, Doncs en diverses qüestions. Mira, la primera, una d'elles molt important, és que figures del catalanisme d'esquerres com Companys i l'Airet seran advocats laboralistes dels obrers de la CNT. I en el moment. Però connecten. Connecten. Connecten, els defensaran. Simplement, de fet, Companys arriba a dir en un plenari de l'Ajuntament que el seu cervell està en el Partit Republicà, però que el seu cor, en realitat, estava a la Confederació Nacional del Treball, no?, Mai va ser de la CNT, però la relació no era. Sí, sí, era fluida, era intensa, sí. Absorbir demandes de la CNT, fer-les pròpies, en els seus propis programes, les més acceptables, no la destrucció de l'Estat, evidentment, denunciar les mateixes repressions, on estaran, de fet, compartiran espais de presó, companys, aquí, a la presó de de la mola, etc. Denunciar, per exemple, en el lock-out posterior a la canadenca, el Somatent, aquesta organització paramilitar i parapolicial que s'havia organitzat. A Barcelona serà moment de l'aparició de nous partits catanistes i obrers, la Unió Socialista que n'hem parlat, els primers partits comunistes i el BOC, inclús sindicats com la Unió de Rebesaires, que abordarà companys i que jugarà un paper determinant en aquesta qüestió. Serà un moment d'aparició en els anys 20 de tots aquests partits per concretar aquestes idees. Inclús en el moment de la dictadura de Primo Rivera, la revista, la publicació de l'opinió, que serà determinant també per tots aquests quadres que vindran a la República, Alomar hi escriu i en el 31 diuen que hem fet la unió entre el lliurament social i l'emancipació nacional. De fet, durant la dictadura de Primoz Rivera és quan s'acaba de soldar aquesta unió. Alomar escriu el record de la comuna persecució ha permès. Tirar endavant. És a dir, els republicans que no eren catalanistes es fan catalanistes, els catalanistes que no eren republicans es fan catalanistes, es fan republicans, i aconseguiran d'una manera bastant d'això l'aprovament de la CNT. Que és molt particular perquè mai van demanar el vot. Però hi havia unes condicions clares.

Però llegeixes els diaris i deien. Això es plasmaria a l'any 31, sobretot a l'arribada d'Esquerra Republicana i que representaria la República. Quin paper tindrà l'Humà? Perquè no el recordem, allò al capdavant de.

De la Unió Socialista de Catalunya. No.

Allà pràcticament era més simbòlic, perquè després, en seguida, el 32. Lo conviden a marchar. A més, l'Humar, en aquestes coses que seria interessant també per fer la sèrie, que ell s'equivoca, el 31. Ell escriu un article i diu que el catalanisme, per culpa, diguem, d'haver donat suport a les repressions en el 23, fracassarà. I, de fet, fracassa ell en el seu anàlisi, perquè el catalanisme es fa majoritari el 31. És aquesta paradoxa que quan els carrers cridaven Visca Macià, mori Cambó, Sí. És quan ha sigut més fort el catalanisme. Clar.

Resumint, perquè és que el temps s'acaba, la guerra la podrà passar, entre altres coses, perquè té càrrecs diplomàtics, acabarà a Egipte, on l'any 41 morirà. Deprimit. I fumut, com tants i tants altres intel·lectuals i exiliats en general que ho pateixen. Doctor Roxolà, moltíssimes gràcies per haver vingut. Ell és l'autor d'aquest llibre, El moment alumà i el procés nacionalitzador, 1901-1931. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Joan Maria Soler Sabater, una de tantes figures que hem oblidat, i que és capdalt, claríssim.

És que aquestes biografies d'obra i home, home i obra, o dona, doncs això és bàsic per entendre tot aquest període de la història de Catalunya. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Patrick Urbano. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb la veu de Xavier Pujol.

SENSE ÀUDIO PARLAT