Gaudí des de les mirades poètiques de Josep Carner i Enric Casasses

Poetes de Pedra Picada Poetes de

Pedra Picada, al Perspectiva de Catalunya Ràdio, avui amb una aportació a aquest any Gaudí en curs, aquesta commemoració dels 100 anys de la mort d'Antoni Gaudí, tot seguint una mica la veta del que pretén mostrar el Consell Gaudí durant aquest any 2026, que és un Gaudí allunyat de les percepcions que se'ns han transmès al llarg de la història d'aquest gaudí tan lligat a l'Església, en certa manera com força esculenet, d'aquella manera una mica despectiva, fins i tot. I amb la Cristina Álvarez Roig, la nostra poeta de Pedra Picada, ens venia de gust repassar aquest Gaudí al llarg de la història, al llarg de la poesia, i aquesta visió d'en Gaudí que, efectivament, no té res a veure amb aquella imatge de Gaudí tan denostada que ha transcendit fins als nostres dies. Com estàs, Cristina? Hola, doncs molt bé,

i molt contenta de retrobar-nos entre vegades aquí a la ràdio.

Molt bé, doncs avui ens proposes dues mirades poètiques sobre la vida i l'obra d'Antoni Gaudí, l'una des d'un poeta contemporani seu, com és Josep Carné, i l'altra des d'un poeta contemporani nostre, com és Enric Casases. Si et sembla, començarem per Josep Carné.

Sí, en Josep Carné, primer de tot, val a dir que tot i ser noucentista, Carné admirava el Gaudí. El que passa és que amb els anys, ell comença el 1905, que li dediquen el seu primer llibre de sonets, ja li dedica un sonet que el deixa molt, molt bé, no? Però, com que aquesta faceta una mica ja és la més típica, hem preferit centrar-nos en l'auca d'una resposta del senyor Gaudí, que és posterior del 1914, perquè aquí Carné. Fa un exercici molt interessant, que és que reprèn la tradició satírica i posa en el centre a gaudir, entre d'altres. I clar, aquest fet de desacralitzar el geni, clar, és un exercici molt interessant, no?

Sí, però que no és una cosa que tampoc ens vingui motivada des del present, sinó que ja en aquell moment feien una mica d'ironia sobre ell.

Sí, els seus edificis, a veure si ens anà més lluny la pedrera, se'n repartien i tot, dibuixos com. Bé, pensen que es veia com molt excessiu, molt extravagant, molt estrany. I també li va tocar en Gaudí. Jo penso que quan es posa de moda en riure d'algú, li va tocar una mica perquè altres modernistes es van lliurar bastant d'aquesta sornegaria. I era tan admirat com d'alguna manera no menys tingut, però sí que es prestava que li fessin una mica d'això, de sornegaria. Però mira, sense anar més lluny, Eugeni d'Ors, que al final va ser l'impulsor del noucentisme, malgrat la distància estètica i tot el que vulguis, admirava Gaudí i li va escriure uns textos formidables a Gaudí o de l'arquitectura, o sigui que realment el va retratar com un artista excepcional. I tampoc el noucentisme té una línia concreta i passa per diferents etapes, al final vull dir que no és contraposar la línia amb la corba, l'horitzontalitat amb la verticalitat, L'accés a la contenció no és tan senzill com això. També hi ha certa admiració amb aquesta befa que li fa l'auca.

Bé, és que Carnet de fet està recuperant aquella tradició dels rodolins i aquesta vessant irònica també és pròpia del noucentisme. Vull dir, tampoc és que s'hi dediqui especialment a ridiculitzar Gaudí, sinó que era una forma de comunicació habitual en aquell moment.

Sí, jo penso que també una mica és el pretext per ell recuperar aquesta tradició satírica i emprar aquesta forma aprofitant que està en boca de tothom, doncs al final també és lògic, en part, no?, que triés Gaudí.

Doncs bé, aquesta auca d'una resposta del senyor Gaudí, desllurigarem quina serà aquesta resposta al final de l'aula. És perquè són 48 rodolins que comencen així. Al principi, bé, es dedica una mica com a presentar l'obra de Gaudí, no? Els primers 10 rodolins van dient així, diu. Tothom n'ha sentit es dir d'aquest gran senyor Gaudí, que cada hora, no s'hi val, fa una cosa genial. I no deixa viure en pau l'home savi ni el babau. Ell alçava, amb ferro vell, l'alta gàbia d'engüell. Arma un temple a Sant Martí, que mai més no tindrà fi. Ningú diu de Can Calvet, que no fa calor ni fred. En un parc posa en Gaudí l'Orient a estil de sí. La gran seu dels mallorquins esbutzà de part de dins. Amb la casa d'en Batlló burxa el nes i espectador i amb la casa d'en Milà es pot dir que el va aixafar. Fins aquí els deu primers rodolins que es posen una mica a l'obra de Gaudí, oi?

Sí, és que aquesta oca, que el que fa carnet, és que de fet versifica una conversa arran del desacord amb la reforma que va fer Gaudí de la seu de Palma. Llavors, tot aquest discurs, doncs ell el que fa és versificar-lo amb una mètrica de les més pròpies, per no dir la més pròpia de la nostra llengua, que és l'heptasil·lab, molt genuí, el nostre, de tota la tradició. I per això jo dic que en part és l'excusa, però ell sí que va deixar dit això, no? I el que va passar és que ho va versificar.

Sí, esclar, és que m'imagino que cada vegada que emprenia una obra devia despertar crítiques de tot arreu. Els modernistes per una banda, perquè bé, Gaudí tampoc se'l considera ben ben modernista, oi? Però entre els modernistes per una banda i els nocentistes per l'altra, i els avantguardistes, que serien els tercers en discòrdia, tothom aprofitava per criticar-lo, no?, Sí, és clar,

és que és una època de crisi en el bon sentit, de crisi, de canvis, de nous corrents. Tot està bullint, hi ha molts replantejos, es qüestiona tot, sorgeixen noves propostes, és molt interessant. Llavors, clar, uns van més cap a una banda i els altres cap a l'altra. És cert que Gaudí és modernista, però de fet Gaudí és ell. I sí, evidentment té més en comú amb els modernistes, però és que és ell, no? És una obra molt inclassificable. I ell com a personatge, també com a persona i com a artista, és un outsider, no?

Sí, d'això continuarem parlant ara quan acabem amb aquests rodolins d'en Carné i parlarem també des d'una altra vessant poètica que és la d'Enric Casasses, oi? Que ens parla més d'un Gaudí com a avantguardista, juntament amb Josep Maria Jujol, eh?

I tant, perquè és trencador, al final trenca totalment.

Bé, d'això en parlarem, però anem primer per aquests rodolins de Josep Carné. Continuen els rodolins amb un edifici que és el que ens ocuparà i del qual en seguirem parlant.

Ara ha fet una maqueta d'una església maqueta. És el temple i cada altar tot de fil d'en Palomar. Però l'èxit d'en Gaudí ve d'allò del violí. Per cinc cèntims, ho sabreu, de les auques és el preu. Dona, o com és i abril, va guarnir un saló d'estil. L'estil era, no ho sé pas, un Lluís que no ve el cas. Ella té un oncle segon que ha rodat per tot el món. Un matí, que era el midi, se li ocorre de venir. I ell que pensa, a la neboda dec encar present de boda. Quan convé no hi planyo res, el present serà de pes. Pensa, es mou, surt a passeig, i de cop es diu, ja ho veig. De petita l'he sentit fent escales dia i nit, que era, ai, per desiguales, el terror de les escales. Un piano li daré, tant se val que quedi bé, i ja posa un telegrama, cuarar per a una dama.

Això està ple de misteri, no? A veure, hem de parlar una mica de la dona a la qual es refereix Carné, que seria Isabel Güell.

Exacte, aquí, de fet, ja hi ha moltes referències. Ell hi posa dona o coma, si abril, però és evident que és Isabel Güell López, filla del seu macenes i millor amic, que és Eusebi Güell, i neboda del Claudio López Brut. Que és el segon marquès de Comillas. És que fixa't que en un dels rodolins diu, ella té un oncle segon que ha rodat per tot el món. Que es refereix aquí al primer marquès de Comillas, que és Antonio López de López, que era el que va fer les Amèriques i que va ser un traficant d'esclaus. Que va rodar per tot el món perquè va venir de Cuba. I el fill del primer marquès de Comillas. Claudio López Gru. Claudio López va fer l'oposat del seu pare, que aquest va optar per la castedat. Es va casar, però sembla ser que aquest home va dir que feia vots de castedat, es va llicenciar en dret, i sembla que va seguir una trajectòria afortunadament

molt diferent del seu pare. O sigui, es va casar, va fer els vots amb 17 anys, però es va casar amb un tros de dona, que era la Maria Gallón Barrier, no?, Aquesta dona es veu que feia anar de corcoll a tothom. Hi ha llegendes urbanes que parlen que Mocen Cinto i el mateix Antoni Gaudí li anaven una mica al darrere, o ella els hi anava al darrere. Sembla que ella a ell. Sí, oi? Això són coses que no les passen mai. Ha passat massa temps, no les podem saber de primera mà. No, però sembla que era l'inrevés. És que és una dona, hi ha alguna foto així antiga que se la veu una dona així com bastant espectacular, amb una melena d'aquelles rinxolades, amb tipus Rosario Flores, no? Semblava una dona bastant fugosa, no?

Sí, és que crec que aquest retrat de que parles, que l'he vist, crec que tenia 17 anys. Imagina't, esclar. En aquella època la gent es casava en 17 anys.

Clar, i esclar, amb el Claudi López i Bruc, acaba de fer els vots i, esclar, aquesta dona devia anar pel món on falla. Són coses curioses,

són coses una mica estranyotes. Perquè hi havia la història que el

Claudi López havia tirat per baix de les escales a mossèn Cinto perquè es pensava que el mossèn Cinto la

pretenia a ella, no? No ho he trobat escrit, eh, enlloc. És que, esclar, això són coses. Ja fem una mica de safareig, no? Però, clar, llavors el Claudi es posava gelós, però és que, clar, com has dit, són llegendes urbanes, no? Sí, sí. Deixem-ho aquí.

Bé, el cas és que dins de la mateixa família, doncs, tenim la Isabel Güell, que es casa, també, i li encarrega a Gaudí que li restauri una casa al Raval, que és la casa Pau Maria Tintorer.

Correcte, que està en el carrer de la Junta de Comerç, número 19, al Raval. I el 1901 la Isabel Güell va comprar la finca per traslladar-s'hi i instal·lar-s'hi amb el marquès de Sant Manat, amb el seu marit acabat de casar, diguem. I aquí és on li encarrega la reforma en el Gaudí.

Bé, i la cosa és que la Isabel Güell, com dona de l'alta societat, tocava el piano. Sí, clar.

Sí. Si era burgesa havia de tocar el piano, era evident, no?

I el cas és que s'hi fa pujar un piano en aquesta casa que li va restaurar el Gaudí al Raval, no? Correcte, clar,

i aquí ja tenim l'argument perfecte, no?, per carner, per anar lligant aquesta auca, aquests rodolins tan ben fets, tan comptats a la perfecció, ben rimats, ja els tenim a tots, ja tenim el Gaudí, ja tenim el Marquès de Comillas, tenim a la dona Ocomes que s'esbrina, es pot esbrinar, que és l'Isabel Güell, tenim la finca, que és aquesta casa Pau Maria Tintorer, i tenim el que succeeix aquí amb aquest cua d'art.

Es diu cua d'art perquè, bé, és el tipus de piano de l'època, no?

Sí, sí. És el que li regala l'oncle a la Isabel Güell. Llavors, ara aquí. És el que succeeix amb aquest piano en aquesta finca i que li diu a l'oncle, a la Isabel, li diu carnet, però posa en boca el seu oncle, no? Però quin és el missatge final, que és una mica cruel, eh? Per una burgesa hauria de ser un cop.

Sí, és estrany que el poema, en realitat, està dedicat a un altre pianista, que aquesta sí que sembla que va ser bastant famosa de l'època, que era la Carlota Campins, que era d'una estètica molt bagrariana. I la Isabel Güell, sí, sembla que va aprendre a tocar el piano, però de valent, perquè a més a més era organista i per tocar l'orga s'ha de saber tocar molt bé el piano. Una mala pianista no era.

Si saps tocar l'orgue, evidentment, el piano el tens dominadíssim. Vull dir que jo penso que sí, que més enllà de la broma que hem fet, que era una burgesa, que evidentment tota burgesia ha de tocar el piano, a dia d'avui també, eh? Compte. Que hem canviat de segle també, però això no treu que segurament sí que hauria de ser una molt bona instrumentista i també compositora, crec que també va compondre peces.

Estranyament, però, el poema apareix dedicat a aquesta Carlota Campins, que aparentment no tindria res a veure amb aquesta història, però suposo que aquí Carné es cura una mica amb salut per evitar que s'interpreti que està ridiculitzant l'Isabel Güell, oi?

Sí, i ve ridiculitzant-la i fa una el que deia, amb una befa que és que en tronca molt amb l'època, no? Aquella època és que tant els modernistes com els noucentistes la ironia, la sàtira, estava molt en voga. I jo penso que és sa, perquè és que. On hi ha humor hi ha intel·ligència, o al revés, on hi ha intel·ligència hi ha humor. És enriquidor. Una befa sana té la seva gràcia, no? Tampoc crec que fos la intenció que no va ser en absolut gens destructiva, no ho penso pas. Ni cap a en Gaudí ni cap a l'Isabel Güell. Simplement és que aquí van rebre tots. Ja ha desvelat el misteri de qui era aquesta senyora dona Ocomas i Abril i de quina finca. Estem parlant, doncs continuo amb l'auca d'una resposta del senyor Gaudí. Ell arriba per Cervera i el piano ja l'espera. Cap a la senyora Comas almena un cotxet amb gomes i manca mal i Casua puja al piano de cua. Per sobtar-la era un dia que la senyora tenia, alleujant la consciència, sina de beneficència. Porten amb emoció la gran fotil al saló. La neboda va arribar, oncla, noia, allò que es fa. Admirar el present novell, dona o no cap en pell. Un veí li diu més tard, romple estil el seu erart.

Clar, devien quedar ben fotuts perquè al piano no hi cabia en el pis, oi?

És que una mica els van encarregar sense saber les dimensions que fa un piano de gran cua. Clar, és que és un piano ja per sales, evidentment, no?

Bé, i aquí continua, doncs, l'auca quan ve la resposta, perquè l'auca es titula "Auca d'una resposta del senyor Gaudí". Aquí és quan en Gaudí és interpel·lat per la Isabel Güell, no?, per veure què en pot fer del piano, no?, perquè no li entra ni li quadra amb l'estètica del pis. I aquí semblaria que Gaudí, sempre amb boca de carnir, eh?, no sabem si això en Gaudí ho va acabar dient o no. Sí, sí. És una d'aquelles coses que deien els arquitectes d'aquella època, com aquella anècdota famosa de Frank Lloyd Wright a la casa de la cascada, quan el truca el propietari de la casa, i bé, tots sabem que Frank Lloyd Wright serà un dels grans mestres de l'arquitectura moderna, Però la seva virtut no era precisament aïllar bé les cobertes, oi? I aquella casa de la cascada era una sinfonia de deguters, no? I el propietari li diu, escolta que m'estan caient deguters a sobre de la meva cadira preferida, no? I el Frank Lloyd Wright li responde, escolta, doncs va llogar la cadira, no siguis burro, no? I aquí, doncs bé, la resposta d'en Gaudí va una mica en aquesta línia. I així continua, doncs, aquesta auca amb els següents rodolins. Com ho fem? Jo el vull lluir. Ja veuràs, crido en Gaudí. Ell, molt fi, ve de seguida. Què volia, si és servida? Ja coneix, diu ella humil, que el saló tot és d'estil. Sense fer cap greuge a l'art, on posem aquesta d'art? En Gaudí mira el saló amb aquella emoció. Ressegueix tots els indrets i mesura les parets. D'un brocat alça les gires i separa cinc cadires. I aleshores, somrient, ell que mou el cap del gent. La senyora, esperançada, va a saber-li l'empescada. Tanmateix, senyor Gaudí, digui, digui, ja pot dir. Don Antoni, amb la mà dreta, esrascava la barbeta. "És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l'instrument?". La senyora que li explica "Oh, veurà, toco una mica". I va fer el senyor Gaudí, miri, toqui el violí. Esclar, perquè al violí sí que li cabia, oi? Al piano no hi cabia,

però al violí sí. És molt caústic, a veure si li està dient que es dediqui a una altra cosa. Clarament, no sé per què, sí que sembla prou documentat que era una bona pianista. No sé si una magnífica pianista, però bona sí. O sigui que tampoc potser no ho sabem, si n'hi havia per tant, no?

Sí, però que això va passar realment, encara que sigui una au que va escriure Josep Carné, no ho sabem, però sembla que sí, no? Perquè si Carné va escriure això és perquè va passar de debò, no?

No podria dir ni que sí ni que no, no ho sé, ho desconec, però a veure, amb literatura és la gràcia que té, que tot és possible i que pot fer que personatges que ni s'han conegut també entrin en diàleg, clar, és el que té la literatura, això sense anar més lluny, Borges. Va ser el gran mestre, no de la mentida, sinó de la invenció, d'inventar-se citacions i referències bibliogràfiques que no eren certes. I ell posava els títols d'autors que no existien. Si ell citava llibres, s'inventava els títols que no existien i suposats autors que tampoc no existien. I allò ho posava en les referències,

en les notes. Bé, doncs, si continuem a engaudir des de la poesia i deixem a una banda Josep Carné, ens podem referir a un poeta dels nostres temps. Deu tenir ara uns 75 anys. Podríem dir que és un clàssic, encara que sigui ben viu. Però, esclar, ja fa uns quants anys que exorceix. M'estic referint a l'Enric Casases. Sí, i tant.

Un mestre, evidentment, un clàssic, no?, evidentment.

I cap als finals de la pandèmia, al voltant del 2020, l'Enric Casas es publica tres assajos sota un llibre que va titular Assajets, oi? I un d'aquests tres assajos està inspirat a Antoni Gaudí, Regalim de Rodolins.

Ell ho fa a tres de les nostres mestres, per tant, clar, fixa't aquí el tot totalment d'admiració cap a Gaudí, que de fet, malgrat les controvèrsies que sempre hi ha hagut al voltant, evidentment, de la Sagrada Família i fins i tot del modernisme. Que puc compartir el desacord amb coses que, com a arquitectes, doncs molts compartim sobre la Sagrada Família, sobretot com s'ha continuat, que és el que ve a dir també l'Enric Casases, que elogia. A Gaudí com a artista-arquitecte i com a pensador sobretot, perquè és clar, Gaudí inventa un univers a partir de la natura tan present. Reinventa aquesta natura i li dona una funcionalitat, és que per mi la gran importància de Gaudí. És molt com a estructurista, perquè fixa't que ell inventa, a partir de les imatges de la natura, uns contraforts, unes estructures que estan aguantant, que estan fent una funció, no?

A l'inici d'aquest assaig dedicat a Antoni Gaudí, escriu Enric Casases, construir és filosofar, més ben dit, realitzar la filosofia en fets, que s'hi pot viure i que hi ets. Fets, fets de pedres, eterns, o quasi, i ultramoderns,

Sí, sí. Tu construeixes a partir d'una ideologia i per això has d'haver pensat molt i tenir les coses molt clares, no? I sobretot relligar-ho tot amb tot. O sigui, natura, indústria, oficis, espiritualitat, funcionalitat, tot ha de confluir. Que l'altra cosa interessant del Casasses, perquè té aquesta cultura, que és la intertextualitat, no? I que, clar, en aquest assaig, i en els seus assajets, hi ha aquesta intertextualitat, com ara també amb el Pere Jaume, que és un entre els grans, no? Que diu Pere Jaumí. Sí. Perquè Rími, en si, diu Pere Jaumí, no? Carinyosament. I això a quadra perquè sí amb el dit Pere Jaumí, quan diu l'inacabament també és l'origen, amen. Té raó, i així, per tant, si l'anem desacabant, com més no s'acabarà, tant més s'agrada serà la família, i tant més s'agradarà, si es pogués. Però es veu que han nomenat un arquitecte tronat, que té un nom lleig i revés, el senyor Dinés Calés.

Podríem parlar dels arquitectes que actualment estan acabant aquestes obres, però és que han passat tants arquitectes, sense anar massa lluny, i parlant d'estructuristes, Joan Margarit, no? Que durant molts anys de la seva vida també va estar al càrrec del càlcul de les estructures, de tot el que s'anava fent a la Sagrada Família.

No, clar, és que, evidentment, si es decideix continuar, que aquest és l'altre tema, han de posar els millors, i a dia d'avui. De fet, hi ha el Robert Brufau, el professor Robert Brufau, que és la màxima autoritat, jo diria que si no mundial, no ho sé perquè no conec tot el món, però occidental segur, del món occidental, sens dubte és el mestre calculista i evidentment és qui ha d'estar donant a terme una labor tan complexa, sobretot, jo diria important, però molt complexa, perquè ha de ser molt difícil això. Sí, sí.

L'època que vivia el Joan Margarit va ser quan aquell famós esboranc, ara que tornen a estar de moda a parlar d'esborancs, oi? És un no parar de conflictes d'aquesta Sagrada Família. Bé, entrant i segurament combregant, perquè crec que tant tu com jo estarem força d'acord amb la visió de l'Enric Casases sobre el que s'està fent actualment a la Sagrada Família, continua més endavant Enric Casases. Diu, una volta vaig pensar, o diguem, fantasiar, que els seus quatre campanars són detectors de llindars, de mons diferents d'aquest, que Antoni Gaudí i Cornet intueix i intueix com pot comunicar-hi un home, que els quatre cimals del camp de l'arpa són un reclam a d'altres dimensions i reben impressions d'esperits déus aliens. El que és cert és que és intens quan hi puges el que veus, amb la ciutat als teus peus, i unes qualitats d'espais que et remouen amb esglais josefatencs. Aquí fa referència a Josefat, Déu-n'hi-do, eh?

Aquí se li acut, no? Ara aquí Josefat, que està molt ben vist. És la figura del bon salvatge, no? De l'home que recupera una mica aquesta animalitat d'ingenuïtat i d'ésser pur, eh?

També. Sí, sí, continua dient. Els calfrets que encomanen les parets d'endins de les catedrals, els recambrons mitjavals, oberts a fons més antics i viscerals i bonics, tot i que fan mitja por, mentre palpes l'ofredor de la pedra i ets més fort que la fred i que la mort, que la mort i que la fred, i res, que em trec el barret.

I bé, doncs l'assaig acaba així. I ara acabo amb un absurd succeït, papil·la curt i no sé si impertinent, havent escrit fa un moment la barretada final, més remirat la postal de Cercòvits, que és de quan l'edifici més frappant de Barcelona era aquest al·lucinògeno quartet d'hiperbanyes de cargol apuntant d'allà del sol. I veure la part de dalt de les torres i en postal m'ha fet venir com un gust a la llengua, amb un regust de gust àcid que no sé si deu ser de l'ASD. Ja t'ho explicaré al tornar, quan baixi del campana. I ara sí que ja convé dir-te adeu, que dormis bé, recorda el despertador, i fins demà, llegidor.

Molt bo, molt bo, boníssim. I es nota que l'Enric Casasses va pujar a la Sagrada Família fa moltíssims anys, oi? Avui dia els bombers no et deixarien pujar allà de la manera que s'hi podia pujar fa 30 anys a la Sagrada Família, que era molt perillós.

Jo hi vaig pujar fa pocs, una dècada o així o més, potser. En una de les visites d'obres que feia el Col·legi d'Arquitectes, però clar, ja era per arquitectes, clar, i, home, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do el vertigen, i aquells graons, no?, que van girant, que dius, ai, que no.

Sí, però és que recordo haver pujat, doncs, això, als anys 80 del segle passat, i, literalment, les torres ballaven. És que estaves ballant allò al mig, amb les pedres.

Sí, sí, allò dius com s'aguantava. Però que segurament és cert, que això també ho diu el Casasses, que diu que la façana al naixement ja hi era tot. Clar, ja hi era la Verge Maria, ja era Sant Josepia, ja era el nen Jesús, és que ja hi era tot. No, és una manera de dir potser o haver-ho deixat aquí o haver-ho avançat, jo penso, com es fa cada època. Potser al final. Els que no ho acabem de veure clar, això de la continuïtat de la Sagrada Família, el dilema. Clar, ha estat reinterpretar com ho hagués construït Gaudí a dia d'avui. És que Gaudí era molt conscient, Gaudí, que no l'hauria acabada. Per tant, ell ja hauria de calcular que es continuaria amb els sistemes constructius que hi hagués a cada època, com van créixer les catedrals i com van créixer tots els edificis que tenien un període de construcció. Dilatat en els segles, no?

Com hem dit altres vegades en aquest programa, és que s'hauria d'haver construït, s'hauria d'haver acabat de construir amb una impressora 3D,

no? Potser sí. I respecto moltíssim el treball dels arquitectes. Sí, no, no, hi ha un gran treball, però esclar. És una entre ideologies, no dic que.

I en canvi sí que s'han passat pel forn algunes altres coses amb les quals Gaudí va tenir molta cura, com és el tema dels materials de proximitat. O sigui, la part de la Sagrada Família que es va construir en vida de Gaudí estava construïda exclusivament amb pedra de Montjuïc. Que es va acabar. Sí, que es va acabar, esclar, però bé, és igual, que sigui pedra de Collserola o de no sé on. Van recórrer el que es

diu la pedra de ciment. Que no deixeu ser un motlle, que és l'antecedent directe del formigó armat.

Sí, sí, però és que, clar, avui dia totes aquestes peces industrialitzades que arriben allà són de pedres de qualsevol lloc. És que al final, allà, en aquests moments, a la Sagrada Família hi convergeixen, no sé, m'ho invento, 150 tipus diferents de pedres, no? I no sé si això a Gaudí li hagués agradat. Si ens hem de posar a pensar què li hagués agradat a Gaudí, possiblement li cauria la cara de vergonya de veure això, no? Clar, segurament la de Sant Vicenç de Castellet. D'acord, doncs hem de servir només de

Sant Vicenç de Castellet, no? No deixa de ser local, no deixa de ser mig local, de proximitat, al final. Però, clar, barrejar tantes procedències sí que és cert que és molt discutible. I vista el resultat, sobretot. I clar, aquí hi ha un factor que sí que és cert que ens falta, que és veure un cop envellit com quedarà. Segurament s'uniformitzarà la pedra quan envellit.

I probablement perdrà aquesta aparència tan desagradable que té ara com de mona de Pasqua, no?

Clar, al final el temps és l'únic testimoni vàlid de tot. I com quedaran les coses, si al final sí que resulta que va ser un encert o va ser un error. I això només ens ho donarà el temps, eh? Per tant, tots estem apostant fort, eh?

Doncs amb aquestes reflexions de la Cristina Álvarez Roig, que ens remetran a un poema que ens servirà per tancar aquests poetes de Pedra Picada d'avui, un poema de Rainer Maria Rilke. Cristina, gràcies per aquesta visió d'engaudir a través dels poemes, bé, dels Rodolins, de Josep Carné i d'aquest assaig de l'Enric Casases, d'aquests assajets de l'any 2020. Moltes gràcies a vosaltres i fins aviat. Que vagi molt bé, una abraçada, adeu. Una abraçada. Amb aquest preludi para piano, la Catedral Submergida, de Clot de Visit, de l'any 1913, i interpretat per Hélène Rimot, us portem avui un poema de Rainer Maria Rilke, escrit uns cinc anys abans, l'any 1907, i que trobem dins la primera part del seu recull no llegerista, nous poemes. Traduït al català per Feliu Formosa i Joan Margarit. El poema ens parla del que passa quan la catedral es construeix, s'imposa, gegantina, i romp, sense harmonia ni contemplacions, enmig del camp, tot sovint a tocar d'una vila humil, de barraques i cases senzilles. El poema ens convida a pensar en com es va erigir la catedral del mar o fins i tot en la Sagrada Família, en l'airança al davant d'un camp de l'arpa on els matolls i els pedregals encara s'obrien pas enmig de les novíssimes aduberies, les farineres, les tèxtils i també les cases tronades dels obrers.

En aquelles petites ciutats, on fent rotllana, les cases velles semblen una fira, que donant-se de sobte que ella hi és, tanca espantada les parades. Closa i muda, apagada la cridòria, aturats els tambors, para l'oïda excitada vers ella, mentre ella s'alça sempre quieta dins l'antiga roba plegada dels seus contraforts, sense saber res de les cases. En aquelles petites ciutats pots adonar-te fins a quin punt les catedrals van créixer per damunt de l'entorn. Tot ho sobrepassava la seva obra, com la pròpia vida ens sobrepassa per una massa gran proximitat. I ho fa com si fos l'únic que passés, com si fos el destí que damunt de les cases va amuntagant-se sense cap mesura destinat a durar, petrificat. I no res del que sota, els carrers foscos, adopta per atzar qualsevol nom i va tirant amb ell, com els infants porten el davantal verd i vermell o el que sigui que tingui el botiguer. En aquests fonaments hi va haver una naixença, hi va haver força, impuls en aquest elevar-se, i amor per tot arreu, com el pa i com el vi, i els pòrtics plens de queixes amoroses. La vida vacilava quan tocaven les hores, i a les torres, que plenes de denúncia de cop ja no van créixer, el que hi va haver és la mort.

Vint anys després d'aquest poema de Rainer Maria Rilke, l'any 1927, el filòsof francès Pujols i Morgades, dins el seu opuscle La visió artística i religiosa d'en Gaudí, escrivia unes paraules que, deixant floritures estilístiques a banda, les podria haver escrit algú perfectament avui dia. Deia així. La casualitat, doncs, que Catalunya, que és la que té la missió d'enfonsar el catolicisme, sigui l'única nació del món capaç de produir una catedral viva com les dels dies més encesos de la fe catòlica que ella glorifica i simbolitza, s'explica o es pot explicar per la llei de l'acció i la reacció biològica que ho mou tot. Com hem vist que home hi pot explicar la guerra carlista o darrera guerra religiosa europea, que no cal dir que era una guerra tan viva com la catedral d'en Gaudí. I tal com els castellans diuen amb molta raó que no hi ha pitjor tascó que el de la mateixa fusta, ara nosaltres podem dir que no hi ha catolicisme més fort i més vivent que el de la terra de la ciència universal, que l'ha d'ofegar en el mar del temps i de la història. Sense la intenció de voler ofendre la religió catòlica, que, com saben els nostres lectors, nosaltres som no sols els primers de respectar, sinó els primers de considerar com la millor de totes les conegudes fins a l'hora actual, direm que el cas de Catalunya, destinada a sacrificar-la i dedicar-li catedrals i la catedral més fonamentalment artística del món, ens fa l'efecte dels que, criant porcs per matar, els donen tot el que poden per tal d'engreixar-los i fer-los fer el pes que han de fer a l'hora de la mort, que és quan els homes es preparen per menjar-se'ls amb virtut de la llei simbòlica que fa que nosaltres, els éssers orgànics, hàgim de viure els uns dels altres. I tothom sap que del porc ens ho mengem tot, perquè, com diem a Catalunya, fent referència a les lleis de la nutrició i de la generació, que es verifiquen sempre en el cos dels éssers vivents, del porc, Com de la dona, tot n'és bo.