Girona recorda el Negre de Banyoles

I molts potser recordareu el negre de Banyoles, el cos embalsamat d'un home que s'exposava a Banyoles fins a finals dels anys 90. Doncs bé, una exposició a la sala El Bòlit de Girona proposa una reflexió sobre aquest cas. Mostra per primera vegada els arxius d'Alfons Arcelent. Va ser el metge que va denunciar que hi hagués el cos dissecat d'un home africà al Museu d'Arder de Banyoles. Hi ha documents i audiovisuals creats per l'equip del cineasta Miguel Ángel Rosales. Des de Banyoles han tret tots els detalls la Maria Rovira. Hombre, es una victoria pírica.

El mundo ha ganado y yo he perdido. Porque mi lucha no es una lucha personal.

És la veu d'Alfons Arcelen, protagonista d'una lluita titànica recollida en un ampli arxiu que ara s'exposa en un atapaït mur ple de retalls de premsa, d'entrevistes i cartes originals. A la mostra diuen que soc anatomia d'una fabulació, el cineasta Miguel Ángel Rosales intenta reconstruir i entendre les arestes d'un cast complex que va sacsejar sobretot la ciutat de Banyoles als anys 90, com ens explicava ell mateix.

Se pudiera mirar precisamente con esa visión de futuro. Yo no diría tanto de reparación, porque creo que hay partes de esta historia que son irreparables, la historia de Arcelín o la historia del propio cuerpo, pero si es verdad, hay cosas que deberían de ser al menos habladas y que deberían de ser también rescatables, que ten en cuenta que, por ejemplo, esta es la primera repatriación de unos restos humanos del continente europeo al continente africano, y ese aspecto es pionero, por muy mal que se hiciera.

Cartes com les que va enviar Kofi Annan o les seves memòries manuscrites testimonien una lluita gairebé heroica d'aquest metge per retirar el cos dissecat al Museu d'Ardè i repatriar-lo a l'Àfrica. Oriol Fondavila, director del Bòlit. Hem aconseguit l'arxiu de la

Fonsa Excel·lent. Que, en realitat, quan exposa un document de premsa, el que veiem són els seus subratllats, els seus comentaris. Són originals, perquè és el que aquest senyor, que estava conduint una demanda totalment pionera a Europa en aquell moment, tal com estava interpretant ell mateix la informació. Hi ha les seves memòries finals. Va haver d'exiliar-se, va contraure una deuta brutal a Espanya que no podia satisfer, es va exiliar a Cuba, on va morir de cirrosis, i escrivint les seves memòries sobre el cas.

L'exposició proposa una reflexió sobre conceptes com el racisme a l'imaginari colonial o si es tenia consciència de la dimensió del tema a Banyoles. Tota aquesta reacció al

Museu de Banyoles de Volguer, posseir aquest cos, evidentment això té una lectura racista i crec que l'hem de poder afrontar com a tal. I de fet el doctor Celín va dir que exposar aquest cos era un greuge racista i efectivament així ho hem de poder revisar. Però, per altra banda, és cert que hi havia una ingenuïtat de no saber què s'estava fent i Banyolos ho reclamava també en tant que signe identitari del seu museu i veient que sense aquesta peça, que la visitaven tots els nens i nenes de Catalunya amb les escoles, sense aquesta peça el museu se'n anava a Norris.

La mostra El bòlit Pau Rudó forma part del projecte expositiu Llegats amb potència, juntament amb exposicions de Sara Obado sobre el llegat de la Landalusa a Girona i la Direna Avisa sobre l'arqueologia i el poder dels objectes.