Grans tiberis del segle XIX i XX: els rics no sempre mengen bé

La setmana passada us parlàvem de l'Assemblea Anual de les Nacions Unides a Nova York, com és habitual en aquestes trobades internacionals. Bona part de les reunions s'han celebrat també al voltant de taules molt ben parades, molt ben farcides, sopars de gala, banquets. Són potser des de fa segles part de les tradicions més arrelades de la diplomàcia. Enric Calpena, no et veig, has dit de smoking.

De frac. No, ja saps que la fama dels que fem ràdio és que anem amb qualsevol parrac a sobre, mitjans follats, enfurats a la camisa. Tal qual. Els de la tele són els que van de 21 botons perquè se'ls veu. Nosaltres anem. Jo m'he vestit avui bé per anar a sopar amb un amic, com és el cas.

O sigui, per tant, normal. Normal, però avui sí que parlarem de sopars de gent important. Tu em deus anar. Què? Un, dos, tres a la setmana? Intento limitar-ho a dos. Clar.

Molt important, molt, molt. Has notat diferència per la importància.

En funció d'amb qui vas, vas a un lloc més bo o menys. I pagues tu? Sempre. Ah, doncs ja vindré. Si et poses així, sí, sí. Hem sortit al carrer per preguntar a la gent cada quant surten a fer bons tiberis en restaurants. Tu creus que són molts o pocs dies? Déu-n'hi-do, a la gent li agrada molt endrepar bé.

A veure, a veure. Ui, restaurar una mica bé, doncs, no sé, un cop al mes, eh, no et pensis, que tampoc la cosa no està per tirar coets. Un cop al mes, diguéssim. Algun lloc que m'agrada especialment? Bueno, qualsevol lloc que sigui un negoci de barri i que no sigui una cadena d'aquestes multitudinàries, ja està bé.

Sempre he intentat anar-hi una vegada al cap de setmana, almenys, no? I segons les circumstàncies pot ser una altra, perquè et diuen o a una reunió o el que sigui, una o dues vegades. Però ara mateix no hi puc anar gaire, no?

Un bon tiber amb un castellà calés, si ho fem de tant en tant, un cop al mes, més o menys. De carn o de peix, depèn del restaurant que hem triat, depèn del lloc on anem.

Un cop al mes, no està mal, un cop al mes es pot.

A la gent li agrada menjar, sortir bé, amb els amics, és una cosa socialment molt gustosa. I deu haver passat des de tota la vida. Tota la vida,

és una cosa històrica del tot. Avui, banquets de gala que han passat.

On comencem? El més famós de la història, que no se sap si és cert o no, probablement no va passar exactament tal com s'explica,

que és el Sant Sopar. M'estàs dient que a la Bíblia no va passar tot el que està escrit a la Bíblia? Des d'un punt de vista espiritual, potser sí.

Però des del punt de vista material, segur que no. No ho podem garantir. No, segur que no, que moltes de les coses que explica la Bíblia, tant els evangelis com l'Antic Testament. L'antic testament m'estàs dient que no és literal tot? No, però no passa res, la mateixa església ho diu.

Hauries d'anar a un lloc que vaig anar aquest estiu, que és una reproducció de l'arca de Noé a Kentucky. No ho tenia previst, però. T'expliquen la història de l'Arca de Noé amb explicacions científiques perquè diuen que va passar literalment. I va sortir d'allà? No, no, no. Vaja, no ho indiquen, però ho expliquen tot de peu a peu. Doncs fantàstic, és un lloc molt.

L'Arca de Noé no sé com devien ser els àpats, però la Santa Cena, que en català es diu Santa Cena o Sant Sopar, es pot dir de les. Santa Sena, i tant, sí, i tant, el IECO ho reconeix per referir-se precisament a aquest sopar. El Sant Sopar es pot dir Santa Sena, no ho estem dient malament. Doncs, recordem, bàsicament, és aquell sopar que fa Jesús amb els apòstols, m'acabo de recordar un tros del que ho he dit, te l'explico mínimament, bàsicament, va Jesús i truca per demanar hora per sopar en un restaurant. I llavors diu, per quant vol la taula? Diu, per 26, però només serem 13 perquè seurem tots en una banda. És molt dolent. És molt dolent. És igual, és igual. Bueno, torno, torno. És aquell sopar just abans de la crucifixió. Home, no és tan bo. Era molt llarga la taula. A més, sempre totes les imatges surten tots trens en una banda i l'altra banda no. Doncs això, això. A més, a més, Maria Magdalena no devia sopar, només es devia dedicar a rentar peus. No, va fer la foto.

Ara t'entenc, ara t'entenc. Doncs és un sopar que, per exemple, hi ha el costum que. Implanta Jesús, de rentar els peus a tots els convidats, cosa que està bé, trobo que. Això ara no es fa. S'ha perdut. Això s'ha perdut i trobo que és una llàstima. Després, segons diuen els evangelis, veneix el pa, probablement àcim, no ho diu, que és el pa típic dels jueus per la Pasqua, perquè això és el que produïa la Pasqua jueva. Per dar un pas sense llevat. No ho diu cap evangeli, però és probable que fos així. I un vi, que tenint en compte com era el vi de l'època, molt probablement era un vi que s'havia de barrejar amb aigua o amb mel. Perquè era massa fort. Massa fort i massa aspre. No ens el beuríem, avui. No, és que no es bevia, a l'època no era gens habitual. Era vi que a nosaltres ens recordaria una mica el vi avinegrat. Era bastant dolent el vi històric, no ho sabem, no ho podem saber, però probablement era així. Per això barrejar vi a aigua, que es fa a l'Eucaristia, encara a hores d'ara, ve d'aquí, d'aquest costum tan antic. És molt probable que mengessin més coses, amb aquell sopar, perquè si era la Pasqua jueva, seguim una mica el que es menja a la Pasqua jueva. Probablement van menjar també una pasta feta de fruits secs, d'àtils i figues, que es diu xarocet.

Sí, és el que es menja, que allà se suca, per exemple, molt habitualment el pa. Li agafa com una pasta, és una mena d'olivada, per entendre'ns. Sopa de fruits, també remulla el pa amb aquesta sopa de fruits. Peix sec, això és molt habitual, de la zona de Jerusalem i Galilea. Per tant, és d'imaginar que ho fessin això. I tot això remullat, diríem així, amb herbes amargas, que és típic a la Pasqua jueva. Es posen herbes amargas per recordar, per exemple, als comensals que no tota la vida és dolç, sinó que també costa de fer-ho. O sigui, traduint, Sopar espectacular, no pel menjar, però sí, bàsicament, per les coses que van passar. Jo crec que tothom que el va viure, i que va tenir temps de recordar-ho, el va recordar, però no pel menjar.

Anem a buscar un àpat una mica més més contundent. Ja veuràs. Home, ja amb aquesta música ja ens veiem una taula molt ben parada.

Això és la mesurca de Copelia, del ball de Copelia de Leo de Lleves, que era la música, això es va estrenar el maig de 1870 a París, i el que t'explicaré jo és un sopar de la nit del dia de Nadal, no la nit de Nadal. Sí, 24. Sí, no, el 25. Ah, la nit del dia de Nadal. El 25 de desembre. De 1870, a París. Per tant, diguéssim, aquest és el. Probablement és una música que es devia sentir. Recordant el 1870 a París, perquè és un any complicat, resulta que durant el mes de juliol s'ha declarat la guerra entre l'imperi francès, el segon imperi francès, Lluís Napoleó, el nebot del Napoleó I, i el que no és encara Alemanya, és bàsicament Prússia i el que s'anomena la Confederació d'Estats del Sud, que després amb aquesta guerra li diran la guerra franco-prussià.

Sí, ens sona. Sona impressionant. És un desastre aquella guerra pels francesos perquè és una provocació que fa Bismarck, el prussià, i els francesos hi cauen de quatre potes, s'hi llencen i és un desastre militar brutal. Hi ha una sèrie de batalles. Per França. Per França, per França. I pels altres, déu-n'hi-do, perquè tenen molts morts. Però, en fi, després de dues batalles molt importants, Gravelot-Saint-Privat i Sedan, queden derrotats i França es queda sense exèrcit. Baixen els alemanys, fem-ho així fàcil, i envolten París. Tant és així que proclamaran l'imperi alemany a Versalles, perquè està en les seves mans. I París és una ciutat que no està gens preparada, com pots imaginar, per un setge, en l'any 1870. París té una mica menys de dos milions d'habitants, però amb els refugiats que arriben del nord de França fugint de la guerra, probablement tenia dos milions cent, dos milions dos-cents mil habitants. No hi havia manera d'alimentar a tota aquesta gent. A més, tancats era. Home, i amb guerra I amb guerra, no, no, i a més a més els prusians s'hi van posar, van tancar força bé. Ells van intentar sortir, per exemple, amb globus. Leo Gambetta, un dels diputats radicals, va sortir amb globus de París i va fer una gran gesta sortint de globus de París, perquè ja em diràs, per portar menjar al poble.

No era útil. No era gaire útil. El resultat que, aproximadament un mes després de començar el setge, el setge comença el 19 de setembre, doncs el 12 d'octubre, el dia del Pilar, es van començar a vendre rates al mercat central de Lesallos, perquè ja s'havien cruspit tots els cavalls, tots els ases, tots els gossos, tots els gats. Només quedaven rates. Només quedaven rates, quedava alguna cosa més, però bàsicament rates. La gent, curiosament, el parisenc mitjà, tenia una certa aprensió a menjar rates. És una cosa que no sembla que no estaven entusiasmats. Tant és així que l'Acadèmia de les Ciències de França va decidir fer una prova científica i un mes i mig després va fer un comunicant molt clar. Diu que tots els acadèmics s'havien reunit a fer un àpat menjant diverses menges que es podien menjar al setge de París per decidir quina era la més nutritiva, la més gustosa, etc. I van menjar carn de cavall, Bé, carn de gos, carn de gat i carn de rata, i van arribar a la conclusió, els acadèmics francesos, que la carn de rata era infinitament superior als altres. La van prendre amb cibet, home no, estem parlant de ciència, ells ho han trobat la merda bé, amb cibet, amb salses diverses. Exquisida. Oh, una meravella. Bé, la cosa anava avançant i el setge continuava i, evidentment, la gana no millorava, al revés. Va arribar Nadal, la gana estava disparada, però a la ciutat hi havia

ànims de festa. Home! Un dels restaurants de més luxe de París, l'anomenat Beauvazin, que va durar molts anys aquest restaurant, va decidir fer una oferta al zoològic per comprar els animals que se conservaven. Després hi van apuntar altres restaurants, eh?, I finalment va tenir carn bona pel dia de Nadal. Va fer un menú especial, que va ser un èxit. El llegeixo, no tot, però. Una part del menú. Una part del menú. Entrants. Mantega. Bé. Perfecte. Raves. Escolta'm, bé, no? De Nadal, mantega, raves. Cap d'asa farcit. Sí. Sardines. Això, per entrar allò, vas fent gana, no? Una sopeta. Puré de mongeta vermella amb crostons i consumé d'elefant. Consumé d'elefant? Consumé d'elefant. Consumé d'elefant, sí, sí. Entrants. Peixets d'estany fregits. Això està bé, volta i volta,

aquells vermellets tan bonics. Ai, de meu, jo en tinc a casa allà a Súria. Doncs aquest, aquest. Els agafem i fem un pescaito frito.

Però pel dia de Nadal, eh, a la nit. Camell rostit a l'anglesa. Que deu ser una mica cru, m'imagino. No ho sé exactament. Cibet de cangur. Ostres. Bo, eh? Això no és un gag, eh? No, no, això és cert. Aquest és el menú. Costelles d'os. Un os. Sí. Rostides al pebre. Devien ser bones, amb una costella d'os. Amb una costella d'os hi ha carn, segur. Plat principal. Això són els entrants. Cuixa de llop. Boníssima. Gat. No. Rostit amb les seves rates al voltant. Gat. Això també.

I o una terrina d'antílop a la tòfona. De tot el que has dit, l'únic que m'atreviria a tastar és la terrina d'antílop.

La terrina d'antílop a la tòfona no està malament. Home, també la mantega, raves i sardines, no et diré jo pas que no. Peixets de sany fregits també, però la resta no. Per postre, dolços variats d'arròs i formatge gruix. Boníssim. Jo crec que aniré directe al postre. Va ser tot un èxit. Els vins eren boníssims, això sí, perquè això eren antics, no hi havia problema, i va tenir molt èxit. El menú, de tota manera, no va salvar la gana dels francesos. Que van haver de rendir-se finalment a principis de l'any següent i van començar a menjar una altra vegada decentment i el pobre zoològic no va haver de servir de vestidor dels menjars francesos.

Anem a buscar un menú una mica més potable? Surrealista, si vols. Surrealista.

Salvador Dalí. Home!

Aquest és Salvador Dalí en persona, eh? En persona humana, sí, sí. Què té a veure Dalí? No era cuiner? No, però Dalí.

El tema del menjar li havia interessat molt. L'any 41, en plena 44, perdó. En plena Guerra Mundial va organitzar un sopar surrealista a Nova York, amb la seva dona Gala, naturalment, on va ser excessivament surrealista. Tant és així aquí hi havia animals, tot de ximpancés corrents per la sala, va deixar anar una girafa en un hotel de Nova York, en fi, va ser molt interessant però una mica desastre. Tot i així, tot i aquell fracàs aparent d'aquell primer surrealista, l'any 1972, o sigui bastants anys després, Exactament el 12 de desembre, els barons de Rothschild, no sé si et sona. Home, família cara. Calerons, calerons, eh? Una de les persones, una de les parelles més riques del món, van decidir convidar les 150 persones més selectes que van decidir, ells, que havien de participar en un sopar. Un sopar anomenat oficialment el sopar dels caps surrealistes. T'explico. Ells tenien un castell, el castell de Ferrières, que recomano als oients que se'l mirin per internet, un castell d'aquells, a 20 quilòmetres de París. Impressionant, brutal, el van trenzar tot, però van decidir que el mestre de cerimònies fos Dalí. Per aquell menú que havia fet als anys 40 i que per tant tenia el domini. Sí, sí, evidentment s'hi va posar. Van convidar Audrey Hepburn, Marisa Berenson, Brigitte Bardot, Yves Saint Laurent, etc. El tema era que els homes havien d'anar vestits de smoking, les dones de vestit llarg, però al cap havien de portar un barret.

Estrafulari, alguna cosa estranya. L'únic que no va portar res va ser Dalí. Tota la resta van portar coses. Per exemple, Audrey Hepburn portava una gàbia d'ocells amb ocells dins. No sé si els ocells feien coses a sobre, però en tot cas ho feien, perquè vegis la cosa. La baronesa de Rothschild portava un cap d'antílop amb unes llàgrimes que eren totes diamants autèntics. Un detallet, no? Bé, bé, bé. Tots els cambrers anaven vestits de manera convencional de cambrer, però amb un detall no menor, que eren amb caps de gat. I llavors hi havia una barrera. Caps de gat. Caps de gat. Caps de gat falsos, eh? Ah. No, no, no, és que t'has quedat amb el menú anterior. No, no, aquest és una cosa surrealista, però no tant, potser. Doncs els cambrers estaven barrats amb actors, més de 200 cambrers van haver-hi, i, de tant en tant, miolaven, s'esgarrapaven O sigui, com si fossin gats. Exacte. Canverés gats. Sí, una cosa una mica estranya. Les safates en què se servia el menjar estaven forrades de visor o de mofeta, per fer-ho més impressionant. Al costat de cada cobert, a la taula, hi havia peixos morts. Això, perquè sempre és un detall bonic, no? Sí, ens fotrem uns peixos morts aquí. Una coseta, que siguin uns llobarros, que estiguin bé. Les taules, per exemple, totes estaven decorades. Hi havia diverses temàtiques. Hi havia la més famosa,

va ser la anomenada la taula dels ous a la Florentina, que hi havia un munt de tortugues dissecades que semblava que caminessin entre els ous a la Florentina, que estaven servits, els ous, dins de closques dels animals dissecats. No t'agrada és molt convencional i encara no hem entrat al menú complet no pensis que va ser tan surrealista el menú estrictament parlant a part que la farina estava pintada de blau o de verd amb la qual cosa el pa era blau o verd aquest tipus de detalls però no pensis que va ser tan surrealista el menú va ser relativament convencional però amb noms molt surrealistes per exemple el formatge el formatge final. Tu diria en francès. Que vol dir formatge de cabra udolant de tristesa poscoital. Ai, pobre cabra. La tristesa poscoital i els udols que provoca, potser ho tractem un altre dia, no? Perquè és un tema interessant. Avui estem parlant de menjar. Estem parlant de menjar i no. El tema del poscoit i posar-se a udolar. Bé, deixem-ho. El més car de tot van ser els vins, perquè clar, els barons de Rothschild eren propietaris d'algunes de les millors bodegues, encara avui en dia la família ho és, del món. I això va fer que els vins fossin extraordinaris. Per exemple.

No vam fer allò com quan anem nosaltres al restaurant que agafem el segon més barat. Tu vas al segon? Com a sort que tens calés. Jo vaig al revés. Aquest. Tots són iguals. 24, 28. Va, fem el de 28. Si vaig pel de 18,

allò ja vaig bé, ja vaig bé. Doncs van servir primer un Dom Perignon, xampany, després els plats principals el vin negre Chateau Lafite Rochil, que és una cosa fora mida, jo no l'he tastat mai, i les postres amb un vi dolç Chateau d'Iquem. Actualment. Actualment, un Dom Perignon, o sigui, el xampany costa uns 250 euros per ampolla. Tampoc em sembla una bogeria pel personal que hi havia. Espera, que continuem. El Chateau Lafite Rochil, 1.100 euros per ampolla. Aquí ja comença a picar, això. I el Chateau d'Iquem, el vi dolcet, al final, 450 euros per ampolla. Al final, el compte puja. Tot ho va pagar el Rothschild. No va pagar ningú res de res de res. I de què va servir allò? Doncs perquè ho recordés tot com un dels grans moments de la seva vida. Una mica com el que va passar amb la Santa Sena.

Doncs perquè ho expliquéssim aquí a la tarda de la Clavanya Ràdio. Enric Calpena, moltes gràcies. Quan anem a sopar? Aviat, aviat. No et preocupis, m'has dit que pagaves tu. Ara busco un lloc. Va, ara venim. Anem a sopar.