Guia per sobreviure a l'estiu sense pantalles!

Un quart i mig, onze, i ara us volem parlar de temps lliure de menors i de pantalles.

120.000 infants de 6 a 10 anys passaran part de l'estiu sols a casa, segons l'organització Educo, i les pantalles seran, per molts, la seva principal companyia. S'enfrontaran a 80 dies sense la supervisió d'un adult, en què la seva única alternativa serà estar entre 4 parets, davant d'una pantalla. Elisabet Patrosa, de l'ofici d'Educar, bon dia.

Bon dia. I parlant de pantalles, va molt lligat també a parlar de xarxa social. Sembla que aquest any les administracions han començat a posar-hi ordre, a regular-ho, però segons aquestes dades que acabàvem de donar, les pantalles guanyen protagonisme especialment a l'estiu,

Elisabet, en la vida dels menors. Sí, un de cada cinc adolescents passa més de cinc hores al dia, Déu-n'hi-do, mirant les xarxes socials, durant els caps de setmana i més ara, que clar, no van a classe. Això, segons un estudi d'UNICEF i la Universitat de Santiago de Compostela, que alerta que l'ús que fan dels mòbils als menors s'hauria de tractar ja com un problema de salut pública. I és que, segons Unicef, el 40% dels nens i nenes catalans, atenció, de cinquè i sisè de primària, ja té telèfon mòbil i el 93,2% dels adolescents està registrat en almenys una xarxa social. Això són tots. Són pràcticament tots. I estem parlant de nens de 9 i 10 anys. Sí, i tot això, el curs que s'han prohibit els mòbils a les aules, s'ha fet marxa enrere amb les pantalles als centres. El govern espanyol ha anunciat que prohibirà les xarxes socials als menors de 16 anys. I a Europa s'està contemplant prohibir les xarxes socials als menors de 13 anys. I les pantalles continuen, això sí, sent una batalla campal a les cases. Quanta estona contra els parentals? A quina edat? Sentim per començar, si us sembla, quins usos permeten i quins límits posen a les pantalles les famílies.

Jo tinc dos fills, un de 14 i un de 9. El de 9 ha estat fora d'aquesta equació de les xarxes socials i del mòbil fins aquí uns anys, però al de 14 li hem posat un límit de dues hores diàries i és inamovible.

Jo tinc una nena de 5 anys que no utilitza tablets, no utilitza mòbil, i el que sí que ve és a vegades televisió i està limitada un temps d'uns 30 minuts diaris.

Vol en pantalla contínuament, li trec directament. Ara estic a temps, perquè té 4 anys. A tele sí, sí que hi ha estones que la veuen, però això ho hem fet tots i no crec que sigui tan dolent.

Probablement no vaig saber valorar en el seu moment els efectes devastadors que podien tenir i és veritat que en algun moment donat em vaig haver de patir alguna seqüela derivada del mal ús de les xarxes socials.

Mi hijo tiene 14 y medio y todos los amigos están ahí, con los teléfonos. Y si le prohíbes a uno, está como discriminado.

Aquí hi ha els que miren enrere i, d'una altra banda, la pressió social.

Perquè les coses te les vas trobant. M'ha agradat aquest senyor que deia.

Segurament no ho van veure venir. No, no ho van veure venir. I sobre la prohibició dels mòbils, fins als 16 anys sentim també.

Què opinen? I estic completament d'acord. Primer com a pare i després com a docent he vist l'efecte absolutament nociu i devastador que han tingut les xarxes socials en els adolescents.

Una bona mesura perquè no pot ser que tinguin tota la informació del món a les seves mans i tota la pressió estètica, social. Bueno, tot el que suposa tenir les xarxes que no es bo gestionar-ho amb 12, 13, 10, 15 anys. No tengo tan claro que

esa sea la medida acertada, aunque sí que hay que hacer algo,

eso sí. Creo que desde los 16 años son más responsables. Hasta esa edad son demasiado pequeños para entender dónde se meten.

La mesura em sembla bé, em sembla perfecta, que sigui a partir dels 16 anys i fins i tot ho allargaria una mica més, perquè nosaltres que en tenim 50, 40 o 30, jo crec que tampoc estem a vegades amb capacitats per entendre el perill d'una xarxa social. Doncs imagina't 14 o 15 anys.

Sí, sí, sí, contesto dos missatges i vinc.

Veiem que en general les famílies tenen clar que s'ha de fer alguna cosa i podríem dir que cadascú fa el millor que pot, oi, Elisabet? I què en diuen també els experts?

Depèn d'aquí preguntes, no? Hi ha un cert divorci d'opinions. Els que consideren que s'ha de prohibir restringir perquè les pantalles fan més mal que bé, sobretot quan són petits, no? Com el doctor Francisco Villar, ell és psicòleg infantil i juvenil del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l'Hospital de Sant Joan de Déu, que ell fa com un símil entre el mòbil i conduir. Si abans dels 18. No els deixes conduir, que això crec que estarem d'acord que no, perquè és perillós i perquè no tenen prou maduresa, ell diu tampoc els hem de donar el mòbil fins que no siguin prou madurs i conscients dels riscos.

Si un pare té que prendre una decisió de li dono o no li dono, té que valorar què li treu si li dona. Què estaria fent aquest nen si en comptes d'estar quatre, sis hores davant d'aquesta pantalla, no estigués davant d'aquesta pantalla. Ells saben, nosaltres sabem que ells estan fent algoritmes que estan orientats a generar addicció i que a més desborda la seva capacitat dels adolescents. Jo crec que és una espècie com d'anomalia aprofitar-se de la vulnerabilitat dels nostres infants per tal de prendre-li allò tan important com és la vida.

Però també hi ha qui creu que la tecnologia ja és aquí. Clar, clar. Ara t'ho anava a dir també a l'altra cara. Clar, i que se'ls ha d'ensenyar a fer-ne un bon ús, perquè si no els deixem desemparats, que aquest seria el cas del psicòleg Jaume Funes, que defensa que el mòbil és una eina bàsica que els permet connectar-se, relacionar-se, que contribueix a la seva identitat i que els ajuda a tenir un aport al saber. I ell envia aquest missatge a les famílies.

Igual que vostè acompanya a descobrir si val la pena o no prendre alcohol. Igual que l'acompanya per dir val la pena saber. Igual que l'acompanya per descobrir el que està al teu costat és el teu amic i el teu enemic. És complicat, però munti un sistema que li permeti un procés progressió de gestionar autònomament la relació, l'accés al saber, el descobriment de la informació, que majoritàriament passa per una artilugi mòbil que està només en les seves mans.

Clar, vosaltres crec que teniu adolescents més a prop que jo en el meu cas, però més enllà d'accedir al saber, que això està molt bé, que deia el psicòleg Jaume Fonés, sobretot això del connectar-se i el relacionar-se. Si els deixes sense mòbil fins als 18 anys, jo tinc la sensació que és molt tard i es queden com molt al marge de la resta que sí que entenen, perquè al final aquest deu ser el problema, que la resta sí que entenen. La pressió social, sí, sí.

I és el primer que et diuen. Per què jo no? Si els altres sí que en tenen I llavors aquí és on ve el que diu el Jaume Funis. Al final aquí llavors és la teva responsabilitat

de gestionar això. Però no es juga net en el sentit que això crea addicció i ells no tenen el cervell prou madur. Clar, ja faig advocat del diable, eh?

Però per evitar l'addicció és la feina dels pares de gestionar-ho. Bé, és una guerra, sí.

Però poden fer-ho servir de manera saludable, crítica i autònoma? Ja, ja, ja.

No. Els continguts ja és més difícil, sí. En comptes de parlar des de l'alarmisme i prohibir, aquest psicòleg proposa educar i acompanyar, però el que dius tu no sempre és així, perquè sovint sentim casos de joves que fan un ús problemàtic de les xarxes, com una noia del Bacete, ingressada en un centre de Tarragona per adicció a les xarxes socials, que pujava continguts sexualitzats amb tan sols 13 o 14 anys. Això passa.

Hi ha aquesta necessitat de ser validats a xarxes que els pot portar comportaments que són compulsius, arriscats i perillosos. Sentim que es troba consulta per l'ús problemàtic de pantalles al psicoanalista José Ramón Oviedo.

Para un grupo reducido de personas, esas conexiones a veces son los únicos vínculos que pueden establecer. A través de videojuegos o de otras redes ellos pueden establecer algún vínculo. Para otro grupo, esa conexión les anima a participar de comunidades misóginas o xenófobas. Se les presenta como un refugio frente a la soledad, pero a costa de alimentar valores de odio en relación a mujeres o emigrantes.

A més del que apunta el doctor José Ramón Oviedo, doncs les pantalles dificulten la concentració acadèmica, el son, la convivència familiar, les bronques que hi ha per culpa de les pantalles. Ara ho dèiem. I en el cas de joves vulnerables poden afavorir autolesions, ideacions suïcides, violències virtuals. Ell creu que en prohibir i regular no n'hi ha prou. Ell diu que s'ha de fer alfabetització digital i donar temps sense mòbils presencials. Això també pels adults. Oi tant.

Ho deies abans tu, Elisabet, el tema de la maduració del cervell dels més joves. Els estudis alerten que l'ús excessiu de les pantalles pot retardar fins a cinc anys aquest procés de maduració. Què t'han dit els experts que en saben?

Sí, la pedagoga i mestra Anna Rami recomana zero, zero pantalles abans dels tres anys i poquíssimes abans dels sis. De fet, ella posava l'excepte a l'excepció d'algun familiar que estigui lluny, com els avis, deia ella. Li hem preguntat sobre aquella imatge que segurament hem vist tots d'un restaurant, una família sopant i una criatura petita mirant una pantalla perquè s'entretingui i no la liï.

Els pares i les mares o que els adults tendim a deixar els infants quiets i fer-los desaparèixer del context posant-los una pantalla davant. A les estones dels àpats no n'hi hauria d'haver mai de pantalles, ni en un restaurant ni a casa. Perquè no és que els nens la liïn, és que els nens fan de nens. Tot i així, a una criatura li pots demanar que durant un quart d'hora, mitja hora, s'estigui quiet a taula, però s'ha d'haver allogat suficientment abans.

Veus, una vegada més tornem a la responsabilitat dels adults.

Sí, ella recomana que tingui molta paciència, que si cal ens aixequem 50 vegades darrere de la criatura. I ens fa algunes propostes.

Jo primer el que faria és descoberta del restaurant, anar-nos a rentar les mans mirar la carta, és a dir, convidar l'infant a gaudir d'aquest entorn on és i després portar paper, llapis, cartes de l'uno, ninotets.

Això ja porta molta feina que potser tu el que busques justament per anar a un restaurant és passar-t'ho una mica bé, no? I no ho sé, no vull posar aigua al vi, però no sé si per estar tranquil anar a un restaurant amb nens si has de fer tantes coses és la millor de les opcions. Pregunto, pregunto, no ho sé.

Aquí hi ha un debat, hi ha qui diu que segons quins restaurants no s'hi hauria d'anar amb nens.

Però perdoneu, abans es portaven els nens i no hi havia pantalles. És possible. Li hem demanat a l'Anna que si tenim tantes evidències que les pantalles els fan mal, com és que encara hi ha tants infants amb pantalles? I diu que el problema és que les dissenyen perquè estiguem tots enganxats, els infants i els adults. Els adults és tan temptador,

és tan potent, que mentre jo acabem de preparar el sopar i tinga el gran a la dutxa, el petit el tingui anclat veient una pantalla, que costa molt repensar què podria estar fent sola aquesta criatura en lloc de posar-li una pantalla. Aleshores, la teoria i l'evidència científica ja hi és, però encara no han arribat a la realitat quotidiana.

I segur que molts pares o mares que ens puguin estar escoltant poden dir, jo vaig mirar de petit molt la tele i no he sortit tan malament, no? Vosaltres sabeu mirar. Jo no la mirava gaire, veus?

És que a vegades hi penso, perquè tenia moltes restriccions per mirar la tele. I vaig sortir malament igual.

Jo recordo una mica els dibuixos de Bon Matí, allò 10 minuts abans d'anar a col·le. Teníem, sí, però no especialment, eh?

L'Anna Ramis diu que els dibuixos actuals són com un bombardeig d'imputs estridents que impedeixen a la criatura fer els aprenentatges bàsics.

Quan un infant neix ho ha d'aprendre tot i el seu cervell no està ni acabat de desenvolupar. Es fan milions de connexions neuronals. Mai més en la vida n'aprenem tantes. Jugar, moure's, estar a l'aire lliure, cantar, escoltar un to de veu, perquè això té connotació emocional. Tot s'ha d'aprendre i les pantalles ens prenen oportunitats.

Insisteixo, la teoria està molt bé, però veiem abans, costa molt posar límits, pares i mares saben que no és fàcil dir no, és motiu de conflicte, enrabiades, discussions, no sé si això l'hi has

passejat també a la doctora Ramis. Sí, l'Anna Ramis diu que hem d'entendre els límits no com un càstric, sinó com una protecció i de nou busca alternatives.

Ara mateix la mare tancarà perquè tu no ho pots fer. I anirem a fer, i aquí hem de proposar alguna cosa, que sigui aixecar el cul de la cadira i anar a fer una activitat corporal, tapant el sofà amb un drap, si ara podem a l'estiu jugar amb aigua, jugar amb sorra, amb pals, amb pedres, jugar a fer castells, jugar a fer pastetes amb la sorra mullada O sigui, tot el que puguem jugar a l'exterior són alternatives fantàstiques a les pantalles.

Ho feia de petits, ho fèieu això, tot això que ens ha dit? Sí, ho recordeu? Tot, tot, potser no, però alguna cosa sí. De fet, ella, com tots els experts, posa l'accent en com n'és d'important per l'infant l'ús que nosaltres fem dels mòbils i de les pantalles. I recomana que el deixem a l'entrada quan arribem a casa. Ho feu, això? Això és complicat.

Molt complicat, molt complicat. El que sí que tenim instaurat és no mòbils a la taula mentre dinem o mentre sopem.

No, i del que deia ara la doctora Ramis, també està molt bé quan hi ha un adult a casa que al nen li poses la pantalla allò una estona perquè tu puguis fer una altra cosa, però és que clar, a l'estiu segurament també hi ha molts nens a casa que no tenen tanta vigilància d'un adult i que justament per això necessiten les pantalles. Vull dir que aquí també cadascú se sap la seva casualitat i cadascú que faci el que pugui.

Que no n'hi ha dues d'iguals. Sí, sí, mai culpabilitzar, perquè ja fem, com dèiem abans, ho fem el millor que sabem. Ella proposa a l'Anna Ramis que abans de planificar les vacances ens assaiem i fem un pla digital familiar. Qui fa què, amb quin dispositiu, a quina hora i amb quin acompanyament. Trobareu les plantilles per fer-lo fent una cerca de Departament d'Educació, Pla Digital Familiar, o bé Sociedad Española de Pediatria, Plan Digital Familiar.

Vinga, feu-lo. Els deures que ens deixa l'Elisabet Pedrosa pel que queda d'estiu, el missatge és clar, zero pantalles, sobretot pels més petits, però el fet és vàlid per tots plegats, com dèiem ara, perquè s'ha de fer més vida fora de les pantalles, i si arribeu a casa, ja ho sabeu, en recordeu-vos de l'Elisabet, i deixeu el mòbil just a l'entrada. Elisabet Pedrosa, podeu trobar tots els programes de l'ofici d'educar que tens a la pàgina de Catalunya Ràdio, o ventrar també al telegram del programa. Gràcies per acompanyar-nos. Bon dia.

Catalunya Ràdio, tot es pot parlar.

Ocasión Plus. Ojo porque parece que lo ha visto claro. Entra rápidamente a Ocasión Plus. Ahí está. Atención porque ve la oportunidad. Ya me paso. Se acerca. Y coche seminuevo para casa con Ocasión Plus.

Hola, soy Manu Carreño y cuando se trata de coches seminuevos, yo voy a ganar. Yo voy a Ocasión Plus.

El poder-te, la capacitat de fer-te estimar els opressors i odiar els oprimits, és una mica el que ens ha passat. Els convidats de Sílvia Coppolo s'estiren al divan.

La intel·ligència artificial està molt avançada, però encara està lluny d'equiparar un pensament humà.

Jo soc una persona sempre descontenta, però bastant feliç. Crec que les dues coses no són incompatibles. El divan, el valor de la conversa. Sis de quatre joves volen una dictadura. Jo els hi dic per xavals que no sabeu el que és una dictadura. El divan amb Sílvia Coppolo. El divan s'hi està divinament. A l'estiu, dissabtes i diumenges a les 10 del vespre.