Guillem Gisbert: "Si trobes una rima bona, t'importa molt poc la veritat"

Estava ressecós, la porta estava

oberta. I jo, jo vaig mirar la màquina. Tantes cares pots portar, camuflades sota.

Hi ha músics que necessiten formar part d'un grup per trobar la seva veu i n'hi ha que, quan el grup s'atura, descobreixen fins a quin punt també poden explicar-se sols. Guillem Gisbert és inevitablement la veu de Manel, una de les bandes més importants de la música catalana contemporània, però fa temps que explora el seu propi camí. Demà publicarà el seu segon disc en solitari. Es diu El detector de mentides. És un títol que sembla una provocació, però que també obre una pregunta, que és fins a quin punt som capaços de reconèixer la veritat. Fins i tot quan ens afecta a nosaltres.

Un dia sobre les certeses, els autoenganys, la nostàlgia i les coses que potser només som capaços de valorar quan ja han passat. Guillem Gisbert, bon dia, com estàs? Bon dia, Ricard, què tal, com anem? Bé, i tu? Doncs molt bé.

Ja està feta, la feina, no? Vull dir que ara ja és gaudir-la, o no? Està feta, bueno, ara ve la part més divertida, que serà cantar-la, la feina, però encara en queden uns quants mesos, fins al març no començo, però sí, ara ve la part de les entrevistes, que en principi tampoc està malament. Depèn de l'entrevista. Depèn de l'entrevista, suposo que sí, però no, està bé.

Jo crec que és un camí que feu molt solitari, quan feu un disc, tots els músics o els artistes que esteu allà sols o amb el vostre petit entorn, d'anar provant com funciona, com reacciones tu i l'entorn, i és un moment en què això ja no depèn de tu. I tota aquella feina que has fet en solitari o molt poc acompanyat, de cop i volta. Descobreixes si té vida pròpia.

Sí, no sé fins a quin punt quan estàs treballant ets conscient de quin tipus de material tens entre les mans, fins a quin punt. Jo m'he equivocat moltes vegades pensant que hi hauria una cançó que aniria molt bé i no ha anat tan bé, i al revés, també m'ha passat. O sigui, sí que hi ha una última resposta quan aquestes coses es fan públiques. Jo intento, crec que és important, especialment treballant en un grup, m'ha passat sempre que el procés de composició ha de ser solitari fins a un cert punt. Està bé que intervenguin moltes opinions o tantes opinions com tu puguis controlar mentre estàs fent feina. Està bé? Crec que sí, perquè està bé adonar-te que hi ha coses que t'estan obsessionant en el procés de composició que potser no són tan necessàries. Està bé. Veure, per exemple, a la gent de l'audiovisual fan aquests, no sé com li diuen, screen test d'aquests que de cop quan estan a mig muntatge d'una pel·lícula la passen a gent i comproven si s'entenen les coses si estan sobre explicades les coses bueno, doncs d'alguna manera poder anar ensenyant les cançons, parlar-ne a mi em va bé per per veure el camí pel que he d'anar.

Això t'ha passat, per exemple, a paraules? Hi ha alguna paraula que dius que t'obsessiones, que la vols col·locar com sigui perquè explica molt bé allò que vols tu explicar, i que quan la gent la va escoltant, doncs veus com allò no té tant sentit? Que estàs forçant coses que no tenen sentit? Passa amb estrofes directament,

a vegades passa fins i tot amb arranjaments, passa que dius, no, és que això no, aquesta melodia al final. Una melodia. I un arranjament quan la juntes amb la lletra és quan es genera el to de la cançó. Són coses que no es poden separar i a vegades amb la mateixa lletra canviant l'arranjament es transforma en una cançó diferent, fins i tot la mateixa lletra es pot convertir en una lletra irònica en funció de com és l'arranjament o de com tu l'estàs cantant. Pot ser que estiguis dient gairebé el contrari. Llavors, en aquest sentit. Estar obert a poder entrar dins de la cançó encara que portis molts mesos treballant-hi, encara que hi hagi coses que evidentment t'agradin, però estar obert a poder-hi entrar i a canviar-ho i que tot en qualsevol moment entendre que pot ser millor, bueno, no sé, és la meva manera de treballar. Entenc que amb el grup era una cosa que va ser una pràctica que vam anar aprenent amb els anys i ara en solitari. Sí que evidentment hi ha una part que és que jo he d'estar convençut de les coses i no tinc aquest feedback tan diari, però bueno, evidentment tampoc treballo sol,

vull dir que m'agrada molt parlar de les coses. Quines mentides vol detectar, el detector de mentides, aquest teu segon disc en solitari?

Mira, l'origen del detector de mentides dins de la meva cançó va ser una fascinació per l'objecte, en el fons. És a dir, el polígraf en si, en un moment donat, no sé exactament, em va fer gràcia la idea aquesta d'aquestes màquines que tenen aquest punt ja molt vintage, però que haver-hi una època que, a veure, sona molt a la pel·lícula d'espies dels 70's, però també en un moment, jo què sé, l'arribada de les teles privades i tal, no recordo on hi havia un programa que era això de la màquina de la verdad. Que se suposaba que, diguem, no tenia un rigor com per poder ser utilitzat el resultat en un tribunal, però bueno, hi havia un prestigi del que era d'allò i em feia gràcia l'objecte des d'un punt de vista d'humor. A partir d'aquí, bueno, comences a treballar en plan, bueno, com li puc donar forma de cançó i portar-la cap al meu territori. Llavors, si d'algunes mentides està parlant aquesta cançó, Jo crec que pel meu estil i pel meu tipus d'univers jo estic pensant d'això, de petites mentides diàries, d'hipocresies senzilles en les quals ens movem cada dia, i no una gran mentida en majúscules, sinó simplement una manera de viure. Has negat alguna conclusió, per això, de per què mentim en el nostre dia a dia? Suposo que hi ha moltes maneres diferents de mentir. Ara hi ha aquesta gent de la Casa dels Clàssics que estan precisament recuperant també el concepte de mentida, i vaig veure que tenien una promo que també hi havia el polígraf, casualment, ara fa pocs mesos, i es ho explicava molt bé, no sé, vaig veure l'altre dia en un reel d'Instagram, però bueno, pots mentir per protegir-te, pots mentir. És a dir, hi ha moltes mentides que són simplement perquè. El dia passi més fàcil i tampoc són, no hi ha una malícia al darrere enorme, sinó que simplement vas fent i de cop, bueno, pues tires milles. I després, evidentment, hi ha. Per donar explicacions, no? Sí, exacte. Per protegir-se al final. Per fer-ho fàcil, no? Però també et dic que tampoc pretenc ni O sigui, ni pretenc que sigui una gran reflexió sobre la mentida de la cançó, ni jo fent-la he necessitat fer una gran reflexió sobre les mentides. Vull dir, tu agafes la idea, estires el fil, és pop és epidèmic, és una cosa que ha de ser lleugera i que ha de passar per un lloc que sigui interessant, que generi una vibració divertida i ja està. Tu has mentit gaire amb les cançons que ens has explicat? Mira, això és una cosa que fa molts anys deia que no sé exactament quan m'ho. Sobretot al principi que. Això, et pregunto també sobre si les emocions aquestes que estàs explicant tenen a veure amb la teva vida i tal. Al principi, quan una cosa està rimada, és una gran prova que no és certa. La vida no rima tant. Bueno, i que hi ha una estilització del text que et pot fer sospitar que segurament estàs mentint. I sobretot, quan estàs fent una cançó, si de cop trobes una bona rima que malauradament està traient la veritat, t'asseguro que t'importa molt poc. Perquè tu el que vols és que la rima sigui bona, no? Que la veritat no té cap interès en una cançó.

Però si has detectat o saps perquè hi ha cançons o hi ha llibres en què sabem que ens enganyen o que no som fidels a una veritat, connecten amb una certa veritat de la vida. Però et refereixes a ficcions? Sí. Una cançó és una ficció, no?

Sí. Evidentment, a partir d'una ficció pots connectar amb veritats de la vida a partir de. Si tu construeixes un artefacte que té un objectiu. En el cas de les cançons jo sempre em plantejo tenir clar quina és l'emoció última a la que vull anar a parar i a partir d'aquí construeixo l'artefacte. En el cas del Detector de Matides, aquesta cançó que va sonant, que hi hagi una tornada gairebé celebrativa en la que diu de manera. No sé, contradictòria, que va mentir i que de tant mentir l'aparell va rebentar, això genera un to estrany, perquè en general la mentida és una cosa que es reconeix amb la boca petita, es reconeix amb culpabilitat, i en canvi la cançó ho està dient des d'un lloc que és pràcticament celebratiu, i això genera una distorsió que és la cançó, no hi ha més, no hi ha gran cosa més. Llavors, això és un cas, hi ha una cançó en el disc que es diu Nocturn de tenis, que explica tota una història que passa en una pista de tenis en un vespre, que això és l'escorça narrativa, però va buscar una emoció concreta que és la que és, diguem-ne, certa, la que allà on algú podrà sentir-se identificat.

Fins demà!

En el videoclip apareix un detector de mentides i aquí, de fet, en el disc també, que ara el tinc aquí davant, que per cert m'ha sorprès, m'has dit, no havia vist el disc acabat.

No, és a dir, a l'LP i al CD n'he vist un, però ja està, és el segon cabec, diguem.

És una meravella, com puguem viure. Ha quedat molt bonic. També surt un detector de mentides i surts tu mirant com cap a la paret, com que no vols afrontar la veritat.

El vam construir, el detector de mentides, el va construir una que es diu Llorenç, que treballa a Tàrrega, que treballa molt amb escenografia de teatre, i és una cosa que és evidentment una caixa de cartró, no funciona. Després pel videoclip el vam animar i quan el vam anar a buscar allà tard vaig flipar perquè és molt guapo. El tinc ara mateix. Però és real? Si parteix d'un detector real? Bueno, va treballar amb fotos de referència però l'origen, la carcassa que veus. El Llorenç va utilitzar una maleta que tenia vella a casa, la va pintar, bueno, en fi, aquests rellotges que es veuen les agulles, tot això és una construcció, i evidentment no hi ha un endoll, i no es mouen les agulles. Però bueno, sí, l'altre dia vaig fer una petita presentació en directe i el vaig portar, no sé si el portaré en directe o acabarà agafant pols alguna banda,

però sí, sí, ha quedat espectacular. Si et poséssim davant d'un polígraf i et preguntéssim quant de temps durarà la hibernació de Manel, què respondries?

Jo crec que no rebentaria quan et digués que no ho sé. O sigui, no està ara mateix al damunt de la taula, estic presentant un disc, l'Arnau presentarà un disc d'aquí a poc, tots quatre estem amb les nostres coses, que és bàsicament el que volíem quan vam decidir parar, que corrés una mica l'aire, per la part professional, per la part personal, no sé, et dic, parlem gairebé cada dia, però com parlen els amics, no parlem de grans amics.

Ho dic perquè vam entrevistar aquí el Gerard Quintana i el Josep Tió, i ens va sorprendre la temporada passada quan deien que no havien estat mai amics. Sí, és interessant la història de Sopa de Cabra.

Els grups de música tenen històries que s'assemblen molt però que alhora són sempre diferents. I a vegades l'absència d'aquesta amistat primera, en el cas de Sopa de Cabra, els dona una personalitat concreta com a banda, que és molt interessant. En el nostre cas som gent que tampoc érem especialment amics quan vam començar tots nosaltres, jo era molt amic del Roger Padilla, però el Martí i l'Arnau no els coneixia tant, però sí que formàvem part del mateix caldo de cultiu de. D'un grup d'amics en el sentit més gran. Llavors ens vam entendre molt ràpid i durant molts anys hem A més a més, diguem-ne, surfejant l'onada de l'èxit, diguem-ne, et fas molt. Tu passes molt bé i generes una. Bueno, no sé, vam generar una amistat que a la naturalesa és ara mateix molt familiar, realment. Ara, això no treu que en un moment donat penséssim que valia la pena frenar una mica, perquè, bueno, 15 anys treballant i treballant amb coses creatives i tal, erosiona. A mi, més enllà que també teníem la intuïció que la vida està bé de tant en tant que t'aporti coses una mica diferents. Jo, en aquests últims anys, estic aprenent coses noves, estic coneixent gent nova. Aquesta és la part que realment estic gaudint més de tot aquest assumpte, que no tinc la sensació de de repetició. Ara tinc realment sensació de segon disc avui, la qual cosa em fa sentir orgullós de poder arribar a aquest punt en el qual

tingui sensació de segon disc. És un segon disc que es diu El detector de mentides, com dèiem, que té 10 cançons amb lletra i música teva, i aquest és l'últim single, publicat la setmana passada, que es diu Homes i dones del segle XX.

Homes i dones del segle XX Avui dinem-hi. Venint en el tren, embadat observant la platja buida i barquetes al mar. Homes i dones del set a vint, últims descendants d'un estirp, destructora de coses

boniques. M'agrada molt a mi escoltar quan veniu artistes aquí amb un disc, escoltar el disc amb els artistes perquè veus també com reaccionen les seves cançons. A tu et surt a expressar-te, et surt a acompanyar-la d'alguna forma.

Home, intentes que quan arribes a aquest punt que estàs a Catalunya Ràdio la cançó t'agradi una mica. Sempre és agradable. També té un punt que quan estàs en aquest moment de l'entrevista a la ràdio, realment te n'adones, això que deies al principi de l'entrevista, de que la cançó ja és més pública. Llavors, bueno, sí, hi ha un punt que estàs ja més relaxat.

Ja està, ja està fet. Tu vas néixer i vas créixer al segle XX, als anys 80. Sí, sóc del 81. Quin món recordes i què imaginaves en el futur?

No m'estava plantejant tant quan feia la cançó i dic això de si haguéssiu vist el món com l'imaginàvem, que diu la lletra de la cançó, no estava pensant tant en mi mateix, sinó que estava pensant en el segle XX en general i com possiblement des del segle XXIV, per dir alguna cosa, serà vist com un segle bastant desastrós. I llavors m'imaginava una cançó que fos com un missatge des del segle XX dins d'una botella que algú pugui desenterrar llavors. I, bueno, és una petita justificació de dir, escolta, érem més sers humans i vam fer el que vam poder, no? Perquè, a més a més, també hi ha aquesta arrogància. Perdó pel que hem generat, no?, una mica, també. Sí, exacte. O sigui, hi ha la part de dir, escolta, érem més sers humans. Això que et deia, que hi ha una arrogància al present, que. Ja com ens mirem, potser. Si tu t'imagines un ciutat del segle XIV. És com que tens la sensació que has usat més coses que aquell ciutadà del segle XIV.

Però tu no creus que l'arrogància no és només dels nostres temps, sinó que ha sigut l'arrogància constant present en la humanitat? Sempre hi ha hagut arrogància.

Bueno, és un presentisme. Segurament té certa lògica. Tens la sensació d'evolució, una sensació de. Són millors que els altres. La ciència evoluciona, se saben més coses, etcètera. Però sí, alhora hi ha, no sé, penses que hi ha un denominador comú, un sentit comú, una sèrie de coses que al final, doncs això, és una conversa impossible entre persones molt allunyades en el temps. Llavors això, era aquest missatge cap a la gent del 24 dient, ei, es va fer el que es va poder. I ara segurament us fem gràcia i ens veieu simplement com ombres d'un passat bàrbar, com nosaltres. Pots imaginar gent de la mitjana, t'imagines unes guerres allà i una cosa com molt salvatge i un caos i tal, però al final eren éssers romans que passaven per allà i que en aquella època ho van viure com el seu present.

Hi ha també molta nostàlgia del que vam ser, per exemple, la infantesa del segle XX, les infanteses del segle XX. Potser ara mires les infanteses d'ara, amb aquestes amenaces dels mòbils, les noves tecnologies, d'aquesta fragilitat, d'aquesta descolectivitat que hi ha, que estem augmentant, i la tendència és. Ostres, abans nosaltres jugàvem als carrers, i tampoc era tan així, no? Hi ha una tendència sempre a idealitzar un món que ja no existeix i que potser no va ser tan ideal, també.

Sí, exacte, és a dir, jo que ara ja començo a estar en el moment que puc mirar enrere i puc generar aquesta idealització, procuro aturar-me. Una cosa és que la bèstia inevitablement la pugui fer, però una altra cosa és que quan ho mires fredament no te n'adonis que el que estàs fent és el que. Això, estàs fent aquesta mirada enrere perquè quan arribes a certa edat ho fas segurament, no, segurament no, segur, la gent que ara mateix té. 12 anys, quan tinguin 40 i pico d'anys, mirin enrere, consideraran que l'època en què ells eren joves, Barcelona era una ciutat fantàstica, no sé què, hi ha un punt que, no sé, deu ser alguna cosa de supervivència, que ens fa generar aquest tipus de pensaments, que mirem enrere. A mi em passa en el món de la música, les escenes musicals i tal, gent de 50, de 60 anys, que miren enrere, o els dels 70, per exemple, que miren enrere, aquella Barcelona musical sí que era interessant, No crec que no diguin la veritat, però alhora també crec que s'opera aquesta nostalgia en aquest pensament. Llavors intentaré sempre. Jo realment no penso que la Barcelona del 2008 en la qual jo vaig sortir en la música fos una Barcelona excessivament fantàstica ni res. Vull dir que no tinc aquesta nostalgia ara mateix, però vés a saber amb els anys si l'acabaré desenvolupant, no ho sé.

I enveja dels temps passats que no han viscut? N'has tingut? Musicalment, eh? Ara que parles d'aquesta Barcelona, però quan et parlen de la Barcelona preolímpica que s'havia d'inventar, la nit barcelonina, o per exemple quan et parlen de la Barcelona també olímpica, de tot allò que va generar aquella espurna d'il·lusió.

És a dir, a parlar per musical, no tinc cap mena de. Jo conec molt aquesta Barcelona, parlar per musical. Jo puc accedir a la música que es feia i em genera una energia tal. Per la part de m'hagués agradat estar allà, no, estic còmoda i amb el temps que m'ha tocat viure no tinc gaire problema, m'ho he passat molt bé i no A tothom li toca el que li toca i a més a més és això, que sempre intento dexifrar aquest tipus de discursos, doncs això, amb aquesta nostàlgia que està operant quan ens ho expliquen.

Perquè hi ha un detector de mentides, que és el títol del disc, però potser també hi ha una mica de màquina del temps en tot aquest disc, intentar també, o menys aquesta cançó, de reflexionar on som i per què hi som.

No, a homes i dones del segle XX ja et dic, el que hi ha sobretot és aquesta mena d'intent de fer una conversa impossible entre diversos segles, però no hi ha un intent d'anar cap enrere. O sigui, en el fons també hi ha un moment en què diu això de. Som últims descendants d'un estir destructora de coses boniques. El segle XX ha sigut un segle terrible, realment. Evidentment, no només terrible, però no crec que mirant tan macro. D'aquí uns quants anys ningú arribi a la conclusió que va ser un segle fantàstic.

I elles apareixen en aquest disc, a l'osa.

Apareix la Julieta Vidal, la Losa. Bueno, és això que et deia també de com el camí, diguem, en solitari, a mesura que van passant els anys, vas incorporant gent, vas incorporant anècdotes i coses, coneixes gent i a vegades col·laboradors. La Julieta la vaig conèixer. Un dia en un concert on ella estava fent els coros, jo anava a fer una cançó, i feien els coros la Joleta i l'Emma, la Emma Roca, que també canten al disc, i em va encantar la idea aquesta d'elles dues fent els coros en les cançons, i primer les vaig convidar al concert de final de gira del primer disc en solitari del Ball a la Masurka. I suposo que en algun lloc del meu cap es va quedar la idea que seria guai que sortissin en el segon disc ja d'una manera gravada i formant part de l'arranjament de la cançó. El que en aquell moment no tenia clar era que, a més a més, la Julieta faria aquesta entrada, que a més a més és la primera cosa que se feia en el disc, i dóna com la benvinguda a l'oient amb això del bon oient, i bueno, això ha anat sortint, una persona que treballava la cançó, vas fent capes, i al final ha aparegut que la Julieta ho digués com això, com un personatge extern al narrador, que dona la benvinguda al disc.

En la cançó parles també, entre altres coses, que potser som més conscients del que ens fa falta quan les coses ens van bé, sempre tenim tendència a mirar allò que no va bé. T'ha passat això a tu?

Més que quan les coses ens van bé veure el que no va bé, és això, el com de difícil és des del present estar en pau i no. Tenen conflictes. Sí, i no veure. La manera més fàcil d'entendre que alguna cosa t'ha anat bé és quan te la mires des del futur i mires enrere i dius, mira, allò estava bé. Allà, en aquella època, estava bé. Una altra cosa és com ho vivies tu. Però sí, mirant enrere és més fàcil veure-ho.

Per què sempre l'èxit costa tant de viure bé? L'èxit? Molta gent que ha tingut molt èxit diu, doncs jo no era feliç, o potser jo no vaig saber, no vaig tenir prou eines per gaudir d'aquell moment. Això passa amb molta gent.

Sí, no ho sé, jo en el nostre cas crec que, per exemple, el fet que féssim molta pinya als quatre membres del grup i a l'equip petit amb el mànager i amb l'equip de premsa i tal, érem com una. Una petita família que ens feien molt forts els uns als altres i que realment teníem unes complicitats i vivíem una vida molt estranya que no existeix, que no haguéssim esperat mai que ens passaria. Llavors ens ho vam passar molt bé durant molts anys. Òbviament hi ha una tensió perquè has de seguir treballant, perquè has de seguir donant. Cançons que estiguin bé, has de seguir mantenint un nivell que tu també t'autoexigeixes, i això, home, hi ha una certa tensió, però quan l'equip funciona, i l'equip és esport, i l'equip és una màquina que quan apretes el botó genera aquestes cançons que necessita la banda per seguir viva i seguir saludable, acabes gaudint-ho. Jo crec que, potser també perquè ara m'ho estic mirant des del present i miro cap al passat, però crec que estàvem molt bé, que ens ho passàvem molt bé. Tinc l'experiència en Manel que crec que és molt bona en general sempre, els primers anys aquests.

I amb els concerts, perquè són diferents, no? Per exemple, dilluns ja vas sonar aquestes quatre cançons del disc al Club Social Carme, amb unes entrades que per cert es van exaurir al minut, que això és un èxit. Per tant hi havia molta expectació, hi ha molta expectació, hi ha moltes ganes d'escoltar també aquest disc, però aquests tipus de concerts són molt diferents dels experiments que podies tenir amb Manel, no? No sé, com ho vius també? Si també ho vius com un parèntesi, com una necessitat? Com la teva manera de ser d'ara? Ha estat un aprenentatge

el fet de pujar a l'escenari sense ells tres, perquè per mi estar en un escenari volia dir estar amb aquells tres individus. Llavors, no era la part que crec que era més important per mi a l'hora de fer aquesta hibernació de Manel, perquè jo ja et dic, la part professional, els discos, jo estic molt orgullós de tota la discografia de Manel, els quatre ens el sentim molt nostre, els directes eren molt divertits, etcètera. Però hi ha tota la part del dia a dia, de la part personal, de ser un individu que va sol als puestos, diguem, que era la part que crec que necessitàvem tots quatre. Dit això. Un cop puges a l'escenari i ells no hi són al principi, el primer dia, és una sensació estranya. Els busques i no els trobes. Però ara sí que també tinc una sensació que noto que han passat alguns anys i també fent el disc, i ara crec que en el directe també em passarà, tinc més la sensació que el desacoplament és més real. Perquè realment amb la mesura que en el primer disc en solitari, en el fons en feia molt poc, no sé si feia un any o no havia fet ni l'any, quan vaig començar a fer els concerts. Aquest espai de temps, tenint en compte que portàvem 15-16 anys treballant cada dia junts, potser era poc. Ara sí que tinc una sensació més de campar més lliure i més tranquil.

Un giro ara, que si no després les coses es compliquen. He vingut desacomplexadament i gairebé exclusivament. Un caçador d'emocions destilades. Tinc una idea bastant clara de com hem de fer les coses. No m'interessa la tècnica, menyspreu els processos. Mai vaig llegir-me un llibret d'instruccions. Quan la vida no va, m'atabalo i em poso a pitjar botons. Que no presumeixis. Lluny ja queda el temps en què ens impressionàvem. Troba un to, una forma i exposa el teu cas. Parla! I sense més preàmbuls,

Comença amb una cita de Goiti Solo.

Sí, els versos aquests són uns versos que, bueno, aquella cosa, hi ha coses que et roden pel cap. Em passa molt amb lletres de cançons que també de cop se'm cola dins d'una lletra un guinyo de no sé què, perquè simplement ho tinc a l'arxiu i allà m'apareix. Llavors, arrencant aquest monòleg d'entretemps, necessitava una entrada forta, I vaig estar-li donant voltes. És un text que vaig tenir obert durant molt de temps. I anava donant-li voltes i a veure què podia dir. I a vegades passa això, que aquest apropiar-te d'un vers a sobre aquest, com un homenatge, però sobretot també et resol el problema que tens perquè no saps com arrencar. I a part, crec que arrencar amb Goiti Solo em feia il·lusió. Però també, ja et dic, a menys tenir gens, el fet que els homenatges aquests ajuden molt a resoldre't els textos.

Un problema que tens. A desbloquejar-te. Aquí fas una revisió també irònica, dius, dels codis de la cançó d'amor, al final, d'aquesta necessitat que potser tenim tots de companyia, d'entretenir-nos.

Això de la reflexió irònica de la cançó d'amor va ser, clar, jo quan faig les cançons no teorizo sobre les cançons.

El que passa és que després li busques. De què va aquesta cançó? al final podríem dir

que i llavors si quan estàs fent la nota de premsa penses això de què va exactament i me'n vaig adonar que es podia dir que entre tema no deixava de ser una cançó d'amor amb una exigència sota mínims la mínima cosa que es pot demanar a l'altre és que com a mínim t'entretingui una mica i bueno. La cançó segurament també té aquest punt que em resultava divertit que el narrador, la veu que canta, fos profundament passiu a l'hora de que la relació vagi bé, perquè l'única cosa que està demanant és ser entretingut, però no entra enlloc que aporta ella que la cosa funcioni. Però alhora això, dic, hòstia, això és que no deixa de ser una cançó d'amor, és una cançó d'amor amb molt poques, molt descreguda, amb molt poques exigències sobre el que vol dir l'amor.

Hi havia dos terraplanistes que amables van demanar per passar.

¿Què ens vols dir aquesta cançó dels terraplanistes? A banda de riure's diguéssim una mica dels terraplanistes.

No, en el fons no vull riure dels teleplanismes, els teleplanistes no necessita que jo ara mateix em rigui d'ells en una cançó, perquè precisament són un blanc molt fàcil, però crec que precisament com a blanc fàcil funciona per construir la lletra de la cançó. Això, a veure, no deixa de ser un rock and roll divertit, i això és el que ha de ser, però si ens posem a fer com la frase teòrica de la nota de premsa, Doncs, clar, parlar d'una persona que està molt convençuda d'una cosa que per l'altra pot ser una barbaritat. Està cantada des del punt de vista del terraplanista que està molt convençut de la seva veritat i al final la cançó el que et ve a dir és que aquestes conviccions, per més que et semblin una aberració, tenen una potència que és molt difícil de desarticular, perquè quan algú està molt convençut és molt difícil fer-lo un canvi d'opinió. Llavors, podem canviar terraplanista per un altre concepte i en principi ha de funcionar una mica. Però ja et dic, també des de la lleugeresa. Al final la cançó diu això de. El mateix terraplanista cantant als no terraplanistes els diu. Quina por que gent com vosaltres pugueu votar cada 4 anys perquè està tan convençut de lo seu que se'n pensa totes aquestes gent que no ho són votaran i així va el món és aquest joc de les conviccions de les persones i de les distàncies insalvables entre aquestes conviccions tu ets agnòstic? agnòstic o no creient? sí. No, no, et preguntava ara. Ah, no, no, m'ha sorprès la pregunta, però no parlem-ne.

No, perquè també té a veure amb això. Al final, quan tu tens unes creences molt fortes, i això et porta a desafiar una cosa que és la veritat, doncs és interessant, perquè al final ja et poden dir el que vulguis, però tu creus que allò és com és, i no surts d'allà. Sí, està bé, està cantada des d'una fe, la cançó aquesta, és veritat. Guillem Gisbert, molta sort i moltes gràcies per venir avui al Matí de Catalunya Ràdio, al detector de mentides. Demà és el disc que treu Guillem Gisbert i avui l'hem celebrat també aquí al Matí de Catalunya Ràdio. Gràcies. Gràcies, Ricard, que vagi bé.