Hi ha marge per desconvocar la vaga educativa a una setmana perquè arrenqui el curs?

Avui a l'Agora del Matí de Catalunya Ràdio, amb el filòleg i escriptor Jordi Amat, amb la periodista del jornal Foncat, Marta Rosique, amb els periodistes Anna Grau i Vicent Sanchis, i amb la directora del diari Ara, Esther Vera. I de què hem parlat fins ara abans d'entrar a l'Agora, Pol? Ha causat estupor l'afirmació de Jordi Amat, no tinc ulleres de sol, i el Vicent, que no se les treu per res del món, no s'ho acabava de creure. I el Jordi es pregunta si és que tothom en té o no. Si no tens, Jordi, però ulleres de sol vols dir que no en tens a casa, mai, mai en portes. No n'he portat mai de la vida. Ah, per això fas aquestes ganyotes estranyes, jo pensava que era. No, no, si ja en tinc prou amb Vicenç Sanchis, fent-me la 15 no cal, Ricard, que t'apuntis allà. Però ara, per ser el primer dia, hem de fer un esforç. Per què? Ha de repetir vostè amb mi. Sanchis. Què he dit jo? No lo chino, no, vostè no. El senyor Ramat. Ah, no ha de fer Sanchis. Sanchis. Como si fuera chino. Jo crec que no ho faria per tocar-li la pera, però. Ah, està bé, senyor Ramat. Benvingudes, també, Anna Grau, Ester Vera, què tal, com esteu? I també Marta Rosica, que s'incorpora també a l'àguara del Matí de Catalunya Ràdio. Marta, benvinguda, com estàs? Moltes gràcies, bé, bé, aquí, a veure què tal, això. Sí, a veure què tal. Tenim molts temes sobre la taula. Ara parlarem del conflicte educatiu que viu Catalunya, les vagues convocades, també del que està passant a Ceuta. Però abans, no sé si hi ha algun fan, molt fan de

Leo Messi. Home, jo, malgrat la meva reluctància al futbol, jo sóc molt fan del Leo Messi.

Molt fan del Leo Messi. És un primer pas. No sé si les retirades s'han de fer així, s'han de fer més de cop, però en tot cas és un primer pas. Deixa la selecció argentina als 39 anys. Retirar-se temps, no? És el que hauria d'haver fet i no ha fet. Home, jo penso que va fer un Mundial molt digne. Jo penso que va fer un Mundial molt digne, quan fa de Messi A, però com que els seus discs tenen cara B, quan ha fet de Messi B, com per exemple l'últim partit, que és aquell Messi que no movia el Barça i tot el Barça depenia d'ell, i ell era incapaç de donar-li l'ànima que és capaç de donar-li en altres moments, doncs allò naufragava. I jo crec que ha vist el naufragi ja massa temps. Després, però evidentment estem davant del millor jugador del món, indubtablement. Ara la gent hauria de saber retirar-se a temps. És una pregunta que mai hem sabut resoldre. Quan s'ha de retirar un artista? Per exemple, Lluís Llach hagués pogut cantar segurament uns anys més, o Serrat mateix, hagués pogut cantar uns anys més. Llavors, en quin moment ha de retirar-se? Paco Ibáñez no s'ha retirat. Té 88 anys, crec. Jo crec que els esportistes,

sobretot els esportistes d'elit, tenen un problema que és com les arts que acabes de descriure, doncs home, amb una mica de sort, cuidant-se una mica i fent les coses bé, l'experiència és un grau, la maduresa pot millorar l'interès d'un artista, però un esportista d'elit, clar, que als 39 anys, que és una edat absurda per estar acabat, o sigui, per ja tenir-ho tot fet, Un futbolista, sí. Però, per exemple, a mi el que m'agradava de Messi és que jo crec que Messi representa, i ho diré des de la infinita modestia, una persona que sempre ha pensat que si s'il·legalitzava el futbol no passava res, o sigui que els coneixements del tema són molt intuitius. Clar, a mi, jo comprar un Messi amb el Cristiano Ronaldo, el Cristiano Ronaldo és un tros de tio, un tros d'atleta, o sigui, ho ha fiat tot a una superioritat física, que evidentment això l'edat no perdona. Messi era un tio normalet, era un senyor que confiava més en les habilitats, en la destresa. Amb la intel·ligència. Amb la intel·ligència, que em sé un toro. I clar, això també penso que li donava un plus d'edat, un plus d'edat de sèrie. Ara, clar, la derrota en el Mundial, doncs, devia ser molt dura, però jo penso que va fer A veure, jo, sense entendre-hi gaire, jo, els partits que més vaig disfrutar en aquest Mundial van ser l'Argentina-Anglaterra, l'Argentina-Cabo Verde, i van ser molt emocionants. Si vas a l'Argentina, no vas a Espanya a la final, ara. Home, a veure, jo. Evidentment, volia que guanyés Espanya, però si no hagués pogut ser, pel que fos, no hagués pogut ser, m'hauria agradat que allò fos ell.

Escolta'm, però Ana Grau, per no ser una especialista en futbol i mirar el Cabo Verde d'Argentina.

Això és bastant top, eh? Bueno, home, perquè tenia molt de morbo el tema, no? I l'església argentina de morbo total.

Ricard, l'altre dia es va publicar un article sobre quan s'havien de retirar els artistes. No sé si el vas llegir, els artistes de rock. I parlava d'alguns casos, d'alguns que ho han fet bé i d'alguns malament. Llavors deia, no sé si fa devia ser el juliol que va actuar al Fórum el Van Morrison, que és un senyor molt gran, però que s'ha adaptat a l'edat i a la seva veu per poder fer espectacles de primer nivell. Per mi el cas més exemplar és el del Bob Dylan. Però clar, els Estons, per exemple, compren estadis i la gent és feliç quan hi van, tenen un punt patètic.

Llavors és quan un jugador és patètic. Sí, sí. És que tu no pots anar de satànic als 80 anys. O sigui, a certa edat cola. Per què no? Per què no?

Home, perquè perds credibilitat. Per què no? Per què no? Perds credibilitat. Com que pots anar, vols dir, amb bambes als 60.

No, però tu veus. Què vol dir això? Jo vaig veure el Leonard Cohen a Nova York, el Carnegie Hall, ja molt gran, quan el pobre es va haver de desretirar perquè l'havien estafat, o sigui, els diners pobrets. La pasta, la pasta. Però tu veus el Leonard Cohen de gran i no fa el ridícul, però tu veus un senyor.

Però Messi, per exemple, que parlant de Messi, ha fet 4 gols a l'Inter de Miami en una temporada.

Però en el cas dels esportistes jo crec que és una mica diferent, també, és a dir, has d'estar bé a nivell de salut física i també de salut mental. I ara mateix, el Messi mateix ho deia, des que s'ha mort el seu pare, necessitava també separar-se

durant un temps. Des d'abans, no? Perquè jo crec que també hi ha un altre límit, que és la frustració, la impotència de quan ja no arribes a fer el que feies. Que és el final del Mundial del Messi, que es comporta d'una manera que no és l'elegància amb la qual ell sempre s'ha comportat en els partits de futbol. Per tant, jo crec que quan veus que la frustració, que el cos ja no et dona el que tu voldries, i reacciones amb frustració, amb impotència, amb mala educació, doncs jo crec que és el moment per part del Messi, perquè si no destruiria el mite d'aquest jugador petit, intel·ligent. Adorable.

Però l'havia de destruir ja, eh? Perquè, jo torno a insistir, jo crec que era. Sou rancuniosos, eh? No, no, i vostè de bota. Jo crec que hi ha un Messi, que és el doctor Jekyll, i un Messi que és Mr Hyde. Igual que jo sempre he dit sí, igual que jo sí que dic A mi això del futbol de vegades m'interessa, que la final del Mundial era el Barça de Messi acabat contra el Barça de la Masia no acabat. Del Barça de quan Messi. Cada un jugava en un dels dos equips, eh? És molt xulo perquè així jo també la vaig poder veure. Si no, no m'hauria interessat, perquè per exhibicions nacionals la meua. I vaig vore que Messi realmente estava tocat, però tocat com moltes vegades ha estat en el Barça. La pregunta és si això és per sempre, perquè efectivament Messi és un jugador molt intel·ligent, que només es mou quan s'ha de moure, de vegades excessivament diria jo que gandul, que és quan falla tot. Ell no corre el camí. Sí, la discreció, la discreció és una virtut de Messi,

la discreció. La gent que li és fàcil. Hi ha gent que hem de treballar.

Evidentment, però quan tot un equip està en virtut, està en funció d'algú que decideix aquell dia no fer un bon partit, s'acaba la pel·lícula. I en això jo crec que també mana molt el públic. Si la gent, com va passar amb la massa argentina, torna, s'acabarà amb Messi, però després el torna a demanar, i la mort ja ho veurem. Però als 40 anys és una edat molt bona per a un jugador de futbol retirar-se. Respecte als cantants, jo crec que n'hi ha de dos tipus. Els que fan exhibició física també, i els que no en fan els Messi, és que no són Messi. És a dir, Paco Ibáñez no ha tingut mai veu. I per tant, si ara tampoc en té. No, no, no passa res, no passa res, perquè el seu art no és tindre veu. En altres, en els Rollins, sense veu i sense gesticulacions i sense gimnàstica. O la Shakira, per exemple. La Shakira podria fer una versió més calmada.

Aquí està la gràcia.

Però és que no és l'Edith Piaf. Seria la Re Shakira. Aquí hi ha la gràcia del Bruce Springsteen, per exemple, que és un senyor que sempre. Un dia morirà d'un atac de cor allà a l'escenari i ho veurem tots. Atenció a una cosa. Sempre hi havia hagut dos també, el que és més melòdic, el que és més acústic i el que és més salvatge. Quan el salvatge, que baixava les escales de 303 i fent un volantí, ha caducat, queda el melòdic i l'acústic, i sobretot la gent que vol escoltar-se'l. Per cert, sobre Shakira, em recorda una mica que Hips don't lie, és a dir, els malucs no menteixen, ho va cantar ella mateixa. Maiol. No, també s'ha d'entendre la relació d'Argentina amb Messi i de Messi amb Argentina. És a dir, és un jugador que des dels 13 anys juga a Barcelona, que els propis argentins no l'identifiquen amb argentí, que al principi de la selecció no el comprenen, que arriba a la final del 2014 i li diuen pecho frío, el culpa de totes les derrotes, que perd finals de la Copa América. Fallant a la tenda de penals i que per ell és una frustració, que arriba a anunciar que marxa de la selecció argentina el 2016 i que 10 anys després ha guanyat un Mundial, s'ha sentit alliberat, ha jugat un dels seus millors Mundials també amb una sensació de llibertat, amb una cara de felicitat que no se li havia vist, ha perdut la final de manera traumàtica per, també, a més, aquesta perdó del pare o la proximitat de la perdó del pare. I que ara s'entén que no es vol exposar ja a aquesta edat a jugar una altra Copa Amèrica i a jugar una altra Mundial, si és que hi arribés, que això ja seria més difícil, amb tornar a les crítiques d'Argentina per què continua jugant aquesta persona si ara ja no dona el que donava, que això també s'ha de tenir en compte. 9 minuts seran les 9 del matí. Anem a fer un cop d'ull ara a aquesta hora, com tenim les carreteres. Clàudia Serra.

Doncs encara complicada aquesta entrada a Barcelona pel Nus de la Trinitat. Es manté congestió i a l'antitud a la C58 i a la C33 des de Montcada. L'altre punt complicat és la Ronda de Dalt. Hi ha retencions de Roquetes a Vall d'Hebron en direcció Llobregat i d'Horta Roquetes sentit Besòs. Fora de l'àrea de Barcelona, destaquem les retencions a la C59 a Caldes de Montbui en sentit sud.

Avui a l'Agora parlarem d'educació, parlarem també del que està passant a Ceuta. Però abans, de què més estarem pendents aquest matí? Redacció, Sílvia Solanes.

A la reunió del Consell de Seguretat Nacional que Pedro Sánchez ha convocat per aquest matí per abordar la crisi a Ceuta. Madrid, Tania Tapia, bon dia.

Bon dia, és la segona vegada que reuneix aquest organisme des que l'Estat va constituir ara fa una setmana el Comandament Únic, liderat pel ministre Ángel Víctor Torres, que coordina la crisi, i entre d'altres intenta centralitzar les dades i gestionar 15 espais d'acollida s'habiliten. Tot seguit es reunirà el Consell de Ministres, que aprovarà mesures per valor de 168 milions d'euros per ajudar el teixit social i empresarial de caps per avall des de fa un mes. Entre d'altres, bonificacions fiscals del 75% per empreses aquest any al que ve. I avui també hi ha reunió de govern.

Serà l'endemà que Educació assumeix responsabilitats per l'error a les proves PISA. I amb la mirada posada ja l'11 de setembre, a redacció d'informatius, Albert Prat.

La consellera esterni ho va anar a buscar a l'Ajuntament de Barcelona, Marta Clari, perquè readreixi la crisi per les proves PISA com a nova secretària general. Tot això l'any demà departarà la número dos del departament, però aquest no serà l'únic nomenament que ha de fer aquest matí el conseller executiu. També canvia la mà dreta d'interior, que plega per motius personals, i al seu lloc la consellera Núria Parlón promociona Joana Ricardo com a número dos a poques setmanes d'haver-hi també canvis a la cúpula dels Mossos. A banda de tots aquests relleus, aquest matí el govern també explicarà els actes oficials de la diada

de la setmana que ve. I tenim un ull posat a l'estrena de Shane a la borsa de Hong Kong. De moment sembla que ha començat amb mal peu. Redacció, Lara Garcia.

Les accions de la plataforma xinesa de moda ràpida han arribat a caure a prop d'un 10%, poc després de començar a cotitzar la borsa de Hong Kong. A aquesta hora les accions no cauen, es mantenen estables, però sembla que Shane no convença els inversors. Valoren la companyia en uns 26.000 milions de dòlars, molt lluny dels gairebé 100.000 milions que es van arribar a sol·lir el 2022.

I un apunt més, perquè si teniu intenció d'anar a la biblioteca a Barcelona, avui us les trobareu tancades. Redacció, Marta Viana. Després de tres mesos

sense avenços en la negociació amb l'Ajuntament, els sindicats han convocat una jornada de vaga per avui que pretén tancar els 41 equipaments de la ciutat. Ho reforçaran amb una concentració a les 11 davant la Sagrada Família. Fa tres mesos que dura el conflicte amb una vaga indefinida i el motiu és l'horari, el sou i la falta de seguretat.

Redacció, doncs, oberta avui també al Matí de Catalunya Ràdio. Gràcies, Sílvia. Fins ara. Fins ara. I abans, la lletra petita. Cada dia a aquesta hora també analitzarem la lletra petita de l'actualitat amb l'analista i divulgador Marc Vidal. Avui parlem de l'Euribor, que tanga l'agost al 2,95%. És el sisè més seguit de pujades i la culpa se l'emporta la guerra a l'Iran. Marc. Exacte. Però la lletra petita diu que el Banc Central Europeu té els tipus oficials al 2,25% i l'Euribor, com dius, ja va set dècimes per davant. Aquesta diferència és expectativa pura. Els futurs cotitzen la reunió del 10 de setembre com si la pujada ja estigués signada. Estem pagant avui una decisió que a Frankfurt encara no s'ha votat. I si al final no arriba, ningú ens ho tornarà. La guerra a l'Iran porta 6 mesos. El diferencial que ens cobren els bancs per si de cas encara no té data de caducitat.

Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc, en dient de diferents maneres. Però si està fet sense presses i amb matèria primera de la millor qualitat, es diu La Selva. La Selva, la marca del bon pernil. L'Enigmarius, amb Màrius Serra. Ahir dilluns, aquests només treballen quan volen, era pilots de voler i volar. Avui dimarts, un enigmàrius de mar. El vaixell militar de la Caixa Forte, de nou lletres. El vaixell militar de la Caixa Forte, nou lletres.

Per participar, registreu-vos al web catradio.cat barra enigmàrius abans de les 10 ben tocades.

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell. Sergi López, bona tarda. Bona tarda. Tens si ets baby boomer. Saps què passa?

Que el meu cercle no és artístic. El meu cercle és més futbolero que artístic. Com de la generació Z. Guillem Gisbert, bona tarda.

Crec que fa molt de temps que no hi ha un partit sencer. Potser del Mundial. Fins i tot si ets millennial o centennial. Irma Farelo.

Hola, Irma. Hola, Musca. Hola, Irma. Hola, Irma. Els partits del Barça, sense narració, la de la. Jo poso Catalunya Ràdio.

Sí, sí. El Tot Costa és el teu lloc. Soc un friqui. Escolto el Tot Costa, soc un friqui. Però us escolto bastant a vosaltres.

Sembla que molta ilusió venir, perquè jo s'escolto.

Amb Jordi Amat, amb Marta Rossi, que em van a grau amb Vicent Sánchez i Ester Vera, l'àgora del Matí de Catalunya Ràdio d'aquest dimarts 1 de setembre del 2026. Falta una setmana perquè comenci el curs escolar, es manté la vaga convocada pel primer dia de curs, i dijous hi ha d'haver també noves trobades entre els sindicats i Educació, com a mínim, per intentar arribar a un acord, tot i que sembla ser, Ester Vera, que no hi ha voluntat tampoc de negociar res per part de la Conselleria, és a dir, que hi ha el que hi ha, i per tant aquest acte és de rebaixar la tensió, no sé ben bé com.

No ho sabem i alguna cosa suposo que s'acabarà posant al damunt de la taula. El que passa és que es negociarà amb dos sindicats, amb dos sindicats que a més a més estan competint entre ells per les eleccions sindicals del març, que això seria una cosa que ens aniria bé que aquesta competició sindical no portés a una tensió insalvable. En el món de l'educació. Aleshores, no sé, d'alguna manera s'han de posar d'acord, o sigui, que parlin i que facin el que calgui, perquè els joves i els estudiants a Catalunya no poden continuar en una situació de vagues salvatges, per dir-ho així, i que no tenen ja justificació possible.

Hem de recordar, Sílvia Solanes, des de la redacció, com s'ha arribat fins aquí.

Doncs després del final de curs intens amb 17 jornades de vagues, si us recordareu, l'estiu ha estat poc productiu i es reprèn el curs amb més aturades d'educació. Va arribar un primer acord amb Comissions Obreres i la UGT. Després de noves negociacions, s'hi van acabar sumant professors de secundària i l'Austec, però els docents van tombar aquest acord en una consulta. La principal pedra a la sabata encara és la falta de mitjans per a l'escola inclusiva. Fruit d'aquests acords que explicàvem, aquest proper curs s'incorporaran 1.100 docents més i 530 professionals per la inclusiva. I enmig de tot aquest conflicte, en ple estiu va sortir l'error a les proves PISA, unes proves que, per cert, les coneixerem els resultats dimarts que ve, coincidint amb el primer dia de curs, tot i que a Catalunya s'hauran d'agafar pinces.

I un actor nou que també ha liderat les últimes protestes és el moviment de base Assemblea Educativa de Catalunya. Saludem el David Iglesias de l'Assemblea Educativa de Catalunya. David, bon dia i gràcies per acompanyar-nos. Hola, bon dia. Ara mateix, quin percentatge, quines possibilitats creu vostè que hi ha que el curs comenci en vaga o que s'arribi a una cor abans de dimarts?

No tenim cap intenció, diguem-ne, o cap llum que es pugui il·luminar de pensar que deixarem de fer la vaga, perquè, i més en vista del que ha dit la consellera, que, francament, ha dit el mateix que ha estat dient des del famós pacte de les gambes amb amb UGT i comissions, i d'allà no s'ha mogut. Per tant, la vaga seguirà endavant.

Ara mateix, David, vosaltres no sou un sindicat, però sí que representeu més de 31.000 treballadors de l'educació i agrupeu més de 530 assemblees d'escoles i instituts. Us sentiu reforçats per representar aquest col·lectiu? Quina coordinació teniu amb els sindicats?

Els sindicats participen directament de les nostres assemblees i estem treballant colze a colze. De fet la decisió de fer vaga el dia 8 ha estat de l'assemblea i els sindicats han corroborat la nostra decisió que el dia 8 es va fer una votació totes les assemblees de centre es van poder pronunciar i va sortir aquest resultat que el dia 8 farem vaga t'ho

preguntava perquè al final entenc que no teniu via directa amb el departament d'educació per negociar perquè no sou sindicat.

No, exactament. Estem en tràmits o amb idea de crear el comitè de vaga i presentar-los amb el comitè de vaga. Nosaltres confiem plenament també en les negociacions que duen a terme els sindicats que segueixen a la nostra no els que s'han desmarcat, evidentment, fins ara, els que segueixen les nostres protestes, i aquests sindicats són els que han convocat la vaga.

Dues preguntes. Una és, per què fins ara no s'han reunit? És a dir, per què estem parlant d'això una setmana de començar el curs quan hem tingut tot l'estiu per parlar-ne? I l'altra, què queda passar perquè s'aturi aquesta vaga?

Doncs, sobre la primera pregunta, aquesta vaga difícilment espararà, perquè no hi ha hagut cap intenció durant tot l'estiu, contesto les dues preguntes. Els sindicats han estat, diu la intenció de parlar, però de part del Departament no hi ha hagut cap senyal ni cap intenció, a pesar que la consellera ha estat. Ha estat dient i ha estat anunciant que parlaria i que hi hauria diàleg amb els actors, etc. No ho ha fet. No hi ha hagut cap intenció de parlar-hi. Tampoc hem vist cap protesta, tampoc, aquest mes d'estiu? Protesta, no, hem fet coses. Tenim una proposició de. El Parlament, que suposo que al setembre tirarà endavant, al qual demanem que els nostres sous que ens han retingut a les vagues vagin directament a ensenyament i que ens diguin quants diners són. Una proposta de resolució que arribarà al Parlament. També hem registrat, via un altre partit polític, una pregunta a la consellera sobre. Amb qui ha estat parlant, si ella ha dit que ha estat parlant, saber amb qui ha parlat, quins dies i en quin ordre del dia, i ja veurem què contesta, perquè sabem que aquestes preguntes a vegades són brindis al sol, però. De part del Departament no hi ha hagut cap intenció ni de diàleg, ni amb nosaltres, evidentment, perquè nosaltres ni ens consideren, ni amb els sindicats.

Però sí que hi ha alguna relació amb algun partit, em deia. Quin partit?

En aquest cas la pregunta ha sigut amb Esquerra Republicana i la proposta de resolució amb CUP i Comuns. Nosaltres hem intentat parlar amb partits polítics, que ens donessin el suport, i en aquests tres hem rebut el suport. Junts ens ha dit que si no incloem la concertada, que no estan del nostre costat, i el PSC, evidentment, no n'hem parlat. I ja està, els altres partits no.

Li preguntava què ha de passar, però veig que la vaga la dona perfecta. No sé, per exemple, si el Departament establís un calendari amb un desplegament de les mesures acordades, no n'hi hauria prou per desconvocar aquesta vaga?

No, no, la vera és que les mesures acordades són les mateixes que teníem fins ara. No hi ha res de nou del que ha dit la consellera. Segueixen fent màgia amb números, segueixen dient-nos números que ens pugen tant el sou, però no diuen que realment són 50 euros al mes, que serà fins al 2029, que són. Però no hi ha hagut cap intenció ni cap cosa nova. Ha d'haver-hi novetats, ens han d'escoltar, que volem dir, i a partir d'aquí hem de parlar. Aleshores, podem pensar que si es desplega d'alguna manera les reivindicacions que estem fent, no per nosaltres, són reivindicacions que apunten cap a la millora de l'educació d'aquest país, doncs en podem parlar, podem començar a veure si les protestes valen la pena o no valen la pena.

El president de la Generalitat en una entrevista al periòdic aquest cap de setmana deia que s'estan fent canvis però que no es pot passar del 0 al 10, que cal anar pas a pas. En això podrien estar-hi d'acord? Si hi ha un compromís ferm i que s'explica bé quin és aquest pas a pas?

Sí. Evidentment que sí. Ha d'haver-hi alguna intenció de fer alguna cosa. Però és que no n'hi ha. S'han enrocat en un primer acord que es va arribar amb UGT i Comissions, que són uns acords que el professorat s'ha pronunciat àmpliament dient que no estaven d'acord. També el president ha dit que hi havia fons i marge per arreglar les coses. Si hi ha marge i no s'està fent, No sé, potser en comptes de falta d'interès, potser, no sé. No sé, hauria d'haver-hi alguna intenció de canvis profuns i reals a l'educació, perquè realment la situació, perquè hem arribat aquí, vol dir que estem molt malament. No és un caprici.

Aquest matí hem obert línies també perquè hi hagi gent, pares, per exemple, que es posessin en contacte amb nosaltres per explicar com estan vivint també la situació. Ens han fet arribar notes de veu al 636-360-609,

persones com en Bruno, diu això. Són pares d'un fill de 8 i de 6 anys. Els pares que no tenim la sort de tenir avis que puguin estar cuidant els nostres fills quan treballem, i sobretot quan són pares que estem tot el dia fora de casa, doncs se'ns fa complicat que es posin d'acord ja tant un com els altres perquè el més important aquí és l'educació dels nostres fills. Què li respon? Que té tota la raó.

El més important és l'educació dels seus fills. A les escoles i als instituts hi ha serveis mínims, per tant, els seus fills no estaran desatesos en cap moment. Que el fet que no hi hagi classe i que hi hagi unes jornades de vaga no vol dir que els nens no vagin a escola. Això són decisions de les famílies, perquè atendre se'ls atendrà. Que aquell dia no es facin classes, i entenc perfectament la preocupació per l'educació dels seus fills, és la nostra preocupació també, pensi que la idea de les protestes i de les vagues és que millori l'educació. És que millori aquesta educació perquè és en favor dels seus fills. Sabem que les protestes, els talls de carretera, etcètera, molesten. Ho sabem perfectament. Però que els nanos no estan desatesos en cap moment, ni de primària ni secundària. I diré més, fins i tot és pedagògic veure els nanos, veure que les protestes, que les vagues, són una cosa que són socialment positives.

David Iglesias, de l'Assemblea Educativa de Catalunya. Queda clar, gràcies, i ho anirem seguint. Que tinguis un bon dia. Moltes gràcies a vosaltres, adeu. Línies obertes, també el telèfon del directe, el 9301-7474, si voleu dir-hi la vostra, per exemple, ens truca el Tiago. Tiago, bon dia. Bon dia. Tu diràs, Tiago. Bé, bàsicament dic que com a família de l'escola pública que es presta a començar un curs, jo soc un pare d'una nena que comença ara a segon d'ESO a un centre de màxima complexitat, comentar que afegim a la preocupació habitual de cada inici de curs. Aquesta perspectiva que es necessita més i millor a l'educació pública de Catalunya.

Tenim la sensació que el Departament d'Educació ha d'obrir una nova via de diàleg que inclogui més agents educatius

i que surti una mica del marc de la negociació sindical. Nosaltres, com a família, com a associació de famílies, reconeixem i fem costat a les reivindicacions laborals dels professionals educatius mobilitzats però alhora creiem que hi ha altres aspectes que s'han de tenir en compte i que també ens preocupen, com la gratuïtat de l'educació, el pes excessiu de les quotes que encara es cobren a les famílies, la falta d'una planificació que prioritzi l'escola pública per sobre de l'escola privada concertada, i també la part molt preocupant que és la suspensió de les activitats de sortides i colònies. Al final, són una part molt important

de l'educació dels nostres fills i filles, i creiem que el Departament d'Educació ha d'assegurar les condicions pedagògiques i laborals perquè aquestes es duguin a terme i no es suspenguin. Vaja, això respectant,

evidentment, les reivindicacions dels professionals, però s'ha d'assegurar que es fan, clar. Gràcies, Tiago. Que vagi molt bé. Igualment, gràcies. També ens truca la Patricia, al 9301-7474. Patricia, bon dia. Hola, bon dia. Vostè dirà.

Doncs mira, estem molt indignats els pares i mares de Catalunya amb el Departament d'Educació. No és just que es comenci un nou curs d'aquesta manera, o sigui, el primer dia de classe. Vull donar el meu total recolzament als professors en aquest sentit, perquè considero que les seves reivindicacions són totalment legítimes i s'ha quedat clar que no. Que no només s'està proclamant el tema de l'augment de sol, que sembla que sigui la part més important, però no, ho han deixat clar els professors que no és aquesta, que són moltes més coses. I és una autèntica vergonya que en la societat actual no es pugui arribar a un acord que la senyora consellera no tingui la mà als professors dels sindicats principals, que són els que realment els ha de tenir més a favor amb ells. No ha estat així. I és una autèntica vergonya que es comenci el meu curs. Penseu que hi ha nens i nenes que comencen primer a l'ESO i ja començaran d'aquesta manera. S'han perdut 22 dies laborables escolars d'educació i aquest ensenyament no torna. No s'han ensenyat els nens de Catalunya. Són 22 dies que no s'han pogut fer classe. Jo crec que hem arribat a un punt que és insostenible. I la Conselleria ha de reiniciar aquestes negociacions i escoltar realment les indicacions, que no són només econòmiques. Les aules estan plenes de nens amb necessitats especials, amb situacions de vulnerabilitat, i un professor o una professora no pot estar així donant classes. La classe del meu fill de l'any passat eren 26 nens, 27, perquè a part d'aquí l'augmentada de la ràtio, que a vegades estarem de la màniga, és nefasta. Hi havia nens amb problemes amb dislexia, amb problemes amb autisme. Un professor necessita ajuda. No pot ser classe d'aquesta manera amb 600 nens que ja per classe de mitja que necessiten ajuda extra o més atenció. La resta també necessita atenció. Llavors no podem continuar d'aquesta manera. Al final jo crec que el que volen és una societat. Ignorant perquè no estan apostant per l'educació. I les dades d'una societat que va cap endavant és l'educació. I no estem en aquest punt ara mateix. Importa ben poc. Queda clar.

Patricia, gràcies per trucar. Moltes gràcies. Demanem brevetat perquè està trucant diferent gent i volem sentir com més veus possibles. 93017474. També ens truca, en aquest cas, a veure si ho trobo el Ramon, crec. Ramon, bon dia. Bon dia, Benora. Ramon Damposta, vostè dirà.

Sí, primer que tot a favor completament de donar suport als professors i als mestres. Perquè estan maltractats en l'aspecte econòmic, estan maltractats en l'aspecte segurament de tenir molts nens i nenes a les aules i tenir poc professorat, tenir poc suport. Però segurament les coses es podrien fer millor en l'aspecte de. De tenir un suport familiar molt més intens. Què vull dir amb això? Aquest estiu s'haurien pogut fer accions, segur, i haurien vingut els pares dels costats. Aquest estiu haurien pogut fer talls de carretera, aquest estiu haurien, i dic haurien perquè ens haurien inclòs els pares, haurien pogut anar a fer manifestacions, haurien pogut fer accions a les quals, no vull dir, ho dic en l'aspecte de no fer-ho dintre de l'horari lectiu. Per què no fem trobades, per què no fem manifestacions, per què no fem talls de carretera a les 7 de la tarda? Segurament tindrien els pares al seu costat. Perquè ara el que estan provocant, i no és culpa d'ells, no és culpa d'ells, és que els pares, les famílies, estan impregnats. Clar, perquè jo no tinc mare ni tinc sogra i no se'n deixen els nens. Evidentment els deixo allí, però el que necessitem és que els nens avancin, estudien. I no podem planificar 8, 9, 10 dies de vaga. Al qual no hi ha estudis i al qual no hi ha deures a fer per part dels alumnats. Fem-ho bé, eh? Fem-ho a partir de quan s'acaben les escoles, fem-ho a partir de les 6 de la tarda O aquesta setmana.

És a dir, aquesta setmana els professors comencen a treballar avui, no? Correcte, correcte. Aquesta setmana treballen.

Sí, sí, sí, sí. Però jo no ho dic perquè ho facin sols. No han d'estar sols. Perquè tinc la sensació, pobres, i em fan angúnia que estan sols, que ningú els apoya, perquè el govern diu sí, sí, sí, però avancem poc. O s'està avançant poc perquè fa molts anys que no s'avança. I els pares, hòstia, estem al seu costat, però al mateix temps estem indignats. I tens una mica els teus deures i obligacions una mica tocats perquè no saps, és que no saps aplicar-te. Jo sempre, sempre ho estic dient al costat dels professors, perquè al final són aquells que els donen el futur als nostres fills i els donen l'educació. Unimos, anem junts. No sé si existeix una plataforma de pares donant suport als professors. Ja la muntaré jo, si és necessari. Però fem-ho en horaris que puguem. Anna, professors, alumnes, que jo puc anar amb els dos fills meus. I puc anar a tallar una carretera a les terratas.

Queda clar, Ramon, gràcies per trucar. Des d'Amposta, que vagi bé. A tu, a vosaltres, a Déu. Com veieu tot plegat això? Vicent. Bueno, jo aquí crec, i a més ho estem veient durant bastant temps, que hi ha alguns punts que són un poc discutibles. El primer punt és que el departament no ho està fent bé. Ni això ni altres coses. I no està a l'alçada. I de la destitució de la número dos de la consellera de Teresa Sambala, és ni més ni menys una prova claríssima. Allò no funciona bé. La segona cosa és que dins de tot el sector i dins del sistema hi ha una crisi molt més bèstia de la que ens imaginem, perquè si no, no s'entendria la posició dels mestres que continuen amb la vaga, ni s'entendrien moltes altres coses que feien per tot arreu. El sistema s'ha podrit, i com que el sistema s'ha podrit, jo crec que caldria que hi haguera davant del Departament d'Educació. No una conselleria normal, sinó una màquina prou potent per abordar-ho tot amb temps, i que diguera primer any, tercer any, desè any, llavors entre tots podem arreglar una mica, o es podem arreglar una mica tot això. Després, és una anècdota, però és bastant també representativa de l'estat del país, és gravíssim haver deixat passar l'estiu. D'un costat dius al departament, dius, m'he reunit amb no sé qui, però que han fet vacances. I de l'altre costat veus els mestres que només fan vaga quan comencen les classes i, per tant, redueixen, que està bé, redueixen al mínim els efectes que això tenen els seus ous, però dius, caram, podem pensar que no és prou seriós tot això. I finalment, més enllà de les eleccions, que és veritat, que suposa que USTEC i comissions, intersindical, estan mirant a veure com prenen posicions, jo crec que el que no volen els sindicats, i sobretot l'USTEC, que és el majoritari, és quedar desbordada, ja es va veure quan va haver-hi la votació, per un moviment assembleari. I en aquest sentit l'assemblea educativa es fa molt a port. Perquè és una història rara que creix des de la base, que s'assembla a altres moviments que hi ha hagut a Catalunya al llarg de la història, que dius, uep, i aquest moviment assembleari pot desbordar-ho tot. Però insistís que jo crec que el principi. Aquí hem de començar a demanar responsabilitats immediates. És un govern. Que hauria d'articular una resposta vàlida d'ara molt de temps, i això no ho estem veient.

Ana. Bé, jo crec que les reivindicacions dels mestres són legítimes, estan cargats de raó, també crec que són oportunistes. O sigui, crec que el sistema no és que estigui podrit, és que s'ha deixat podrir molts anys, i crec que ara es munten unes protestes que potser si el govern fos d'un altre signe no es muntarien.

No, no s'han muntat. 6 anys de consellers del PSC des del pacte nacional del 2006 d'educació, 7 anys dels consellers de Junts i 6 anys dels consellers d'Esquerra. Llavors, esclar,

jo tinc la impressió que hi ha, d'una banda hi ha unes reivindicacions legítimes i que realment són greus i que afecten l'educació als infants i que s'han d'atendre. I d'altra banda hi ha una utilització política o una priorització, perquè dius, a veure, jo crec que el departament, òbviament, no ho està fent bé, però penso que els altres tampoc, o sigui, deixar podrir l'estiu. La idea de voler arribar el primer dia de curs amb vaga és molt evident. Llavors, bueno, jo crec que el departament s'està deixant marcar uns quants gols, per exemple, també en el tema de les proves PISA, Vull dir, a veure, jo crec, és veritat que l'actual govern ja porta més de dos anys, o sigui, ja, diguem-ne, l'excusa de la novetat no la té. Però no oblidem que, diguem-ne, que aquestes coses van molt de baix a dalt. Vull dir, jo tinc la impressió, a mi em sona, que d'això els pròpies, que algú, algú per sota, diguem-ne, no va avisar, ja t'ho trobaràs, no? Que això és una excusa, no? I per això em sembla bé que hi hagi relleus al Departament de Sanitat. Ara jo dic, és que si això és una guerra política, que va més enllà, o sigui, si s'està utilitzant els nens i els pares d'hostatges, no d'una autèntica lluita per realment redreçar l'educació, sinó d'una altra cosa, ni redreçarem l'educació ni res més.

Sí, jo crec que la incompetència de la conselleria ha estat manifesta. I ahir la consellera ho deixa ben clar quan explica que es va avisar set vegades que s'estava incomplint el ratio de les proves PISA, que encara s'estava a temps de solucionar-ho i que la funcionària en qüestió no va notificar els centres i no va fer la feina. Per tant, que la incompetència de la conselleria ha estat evident, no en tinc cap dubte. Ara, jo aniria a altres conselleries i altres consellers prèviament. Jo estic d'acord que s'ha deixat podrir el tema de l'escola pública i ho veiem, per exemple, perquè hi ha una fugida d'estudiants cap a l'escola concertada. Hi ha molts pares que, a la que poden, paguen a escola concertada. I privada, i privada. Però això és la manera de matar el futur del país. I la manera, a més a més, de trencar la cohesió social. Perquè si l'escola pública no funciona i la majoria de gent, la gent que pot, s'ha de protegir, s'ha d'anar a l'escola concertada, doncs mala cohesió social tindrem. És que és una eina d'igualtat

molt important, una escola, una escola pública, i en aquest sentit és un refugi i un espai segur, és a dir, són moltes coses.

I més amb tanta immigració, depèn d'això. Ara, dit això, escola inclusiva, què vol dir l'escola inclusiva si no hi ha mitjans per l'escola inclusiva? No vol dir res. Per tant. Hi ha d'haver mitjans suficients. Jo no sé si realment aquests 530 de les aules d'acollida i aquests 1.200 nous seran suficients o no. Probablement s'hagi d'avançar. S'ha d'avançar també la competència lectora i amb la competència matemàtica, que els nostres estudiants donen unes mostres, uns resultats extraordinaris. D'incompetència extraordinària. Aleshores, potser és el moment en què el país necessita un acord transversal pel tema de l'ensenyament, que és el primer problema del país, i a 10 anys vista. Potser sí que és el moment. Aleshores, no ho sé. Això, evidentment, clar, sona naïf. Sona naïf dir-ho en un país en el qual es juga la nanopolítica i tothom està a la caçalta. Però potser sí que necessitaríem tenir una escola pública que sigui digna d'un país decent.

Ens truca també la Montse. Montse, bon dia. Hola, bon dia. Des d'on truques, Montse? Truco des de Reus, però també des de Tarragona. Caram, ostres, tens l'ànima dividida. Tu diràs, Montse. Bueno, jo vaig estudiar a l'escola

concertada, el meu fill de 6 anys estudia a la pública, llavors penso que no ha de ser una guerra entre pública, concertada, sinó que s'ha de lluitar tots a favor de l'educació. Després demanaria ja que a l'escola Celia Artiga de Reus, que fa temps que es demana un ascensor, que puguin tenir un ascensor. Hi ha un nen que començarà afectat amb un problema de cames i per tant no podrà pujar les escales o se l'haurà d'ajudar. Jo m'he demanat vacances per començar a treballar el dimarts que ve i començar el curs en vaga. Llavors penso que les famílies estem a favor de donar suport a l'educació dels nostres fills, però clar, alguns ens hem organitzat i això ens perjudica.

Vol dir que logísticament dificulta també les coses a les famílies.

Crec que sí, perquè hi ha una planificació des de fa uns mesos, llavors si ens hem planificat això, que conec alguns pares que s'han planificat per començar a treballar la setmana que ve, començar en vaga, doncs òbviament ens afecta. A mi també em sap greu que el meu fill l'any que ve es quedi sense colònies, jo i altres pares que hem parlat sobretot de cursos de sisè, que clar, que l'últim any d'escolar, no tinguin les seves colònies o les sortides s'hagin d'adaptar, doncs, òbviament, també són problemes. I finalment voldria dir que, per exemple, la classe del meu fill, la Ratios, hauria de ser 20, perquè és de l'any 2019. Sempre han sigut més alumnes dels que toca. I 23 nens, un, amb necessitats educatives especials mínimes, dos, que regularment no assisteixen a classe, i algun més que, per exemple, ha arribat, no sabia la llengua, ha hagut de fer una adaptació molt molt. Molt bèstia, doncs tot això, clar, endarrereix el nivell educatiu de la classe. Tot i que vull destacar que el professorat excel·lent. Vull dir, de la meva escola i d'altres escoles. I professorat, servei de menjador, recepció, tot el personal. Queda reivindicat. Gràcies, Montse, per trucar. Que vagi bé. Moltes gràcies.

I aclareix-te, eh? O Reus o Tarragona, tot no pot ser. Que vagi bé. Marta.

Jo crec que està clar que hi ha un desgast generalitzat que ara quan parlàvem del tema de la concertada també veiem com s'estan tancant més línies de la pública que de la concertada i per tant està clar que ara mateix estem en una situació complicada en la que per una banda. Jo crec que sí que són legítimes les reivindicacions que tenen el professorat. De fet, és que si no, no hi hauria tantíssima mobilització i, de fet, si no, haurien ratificat el darrer acord en el qual van arribar. Crec que la qüestió del professorat també té a veure amb una falta de confiança que ja ve de lluny. I que segurament té a veure d'una banda també en considerar que no tenen incidència en quines són les polítiques educatives que té el país, perquè hi ha una sensació que són experts que no han trepitjat una aula els que estan decidint quines són les polítiques educatives i crec que sobre això també. N'hem de poder parlar, i alhora també hi ha una sensació que se'ls ha anat deixant fer i que se'ls demanava moltes exigències, però no se'ls acompanyava en unes millors condicions. Entre d'altres, el tema.

Jo crec que la majoria del país estarà d'acord en aquest diagnòstic, i en com resoldre-ho és, potser en trobarem més diferències, però. Acabar, és a dir, que no hi hagi colònies a nens que acaben sisè és tristíssim. És l'espai educatiu importantíssim, unes colònies, importantíssim. La conseqüència d'una mala gestió durant anys, més igual de quin color polític ens porti això, és un fracàs de la societat.

És tristíssim, però alhora també hem de tenir en compte en quines altres professions una persona se n'aniria tota una nit, o dues, o tres, o quatre, per 50 euros la nit, amb tot d'alumnat el que ha d'estar cuidant.

T'ho explicaré. Als hospitals, si ets atacada la vida, et curen, encara que estiguin en condicions nefastes. És evident que també n'haurem de parlar, de les condicions dels hospitals. I tindria totes les raons per parar-ho. Totes. Però estan salvant vides. I jo crec que els professors també salven vides.

Evidentment estan salvant vides. Per això mateix. Jo crec que aquí hi ha una altra qüestió, que és l'oportunitat d'incidència que tenen. I que així és com hem de poder analitzar la vaga d'inici de curs. És a dir, hem vist com hi va haver un error garrafal de la Conselleria d'Educació en el moment en què van fer l'acord amb UGT i Comissions Obreres. Deixant de banda tota la resta de sindicats, han vist com amb l'últim acord s'han implementat els acords i encara, tot i així, hi ha una negociació oberta i, per tant, veuen que tenen la capacitat de poder anar revertint a poc a poc les coses. I, a més a més, veuen que tenen els familiars, les afes. Sí, sí, que la idea era arribar. Hi ha una capacitat d'incidència evident i s'ha de poder

aprofitar quan tu la tens. La idea era arribar amb vaga sí o sí, no?, La idea era fer vaga sí o sí al començament.

No, no, la idea és que tu tens una sèrie de reivindicacions i intentes arribar fins al final. Clar que sí, vull dir. Sí, sí, és la força de negociació. És la força de negociació i te l'han permès i tu, evidentment, la utilitzes.

Però que la conseqüència és dura i és trista. Jordi, primer, em sembla que podem convenir com a principi general que l'educació a Catalunya no funciona. Pensiona gaire enlloc, però aquí tampoc. Aquí el que ens ocupa. Pels nostres fills, i aquesta és una afirmació bèstia, no perquè hi hagi vaga, sinó perquè no l'informa Pisa sobre el que dubtarem, sinó sobre l'anterior, donava uns resultats dels estudiants catalans molt preocupants. I a mi em sembla que aquesta hauria de ser la prioritat governamental, és a dir, com es milloren els resultats educatius a Catalunya, perquè si no són bons, a l'hora de quin serà el projecte de societat i econòmica que té el nostre país, tindrem molts problemes. Llavors, jo quan he parlat amb alguns mestres, si el sistema s'ha podrit, que és probable que s'hagi podrit, Hauríem de saber per què. I quan he parlat amb alguns mestres, s'han referit sempre, de manera reiterada, i l'Ester deia si fos necessari un pacte nacional, el pacte nacional que s'escriu en temps del conseller Ernest Maragall, i en l'aplicació de la llei, i en la mala aplicació de la llei. O sigui que això ve de juny i ara no recordo si el pacte és el 2006 i quan s'aprova la llei amb un suport enorme però el fet que els especialistes en l'educació del país diuen que aquella llei no s'ha aplicat com convindria això per tenir-ho en compte llavors és evident que si hi ha una vaga

en l'inici de curs és un fracàs en primera instància del Departament d'Educació. Que no ha resolt un problema que afecta a moltíssimes famílies del país i que, a més, posa en una situació crítica l'educació pública. Jo porto els meus fills a la concertada. Van fer un dia de vaga. Van perdre un dia d'escola. Els pares que porten els seus fills a l'escola pública, els seus fills van perdre 20 dies, hem dit, 17, i això és un problema gros. Llavors, amb qui ha de negociar la conselleria o el departament? Perquè, de fet. Amb comissions i amb UGT va negociar. Estratègicament segurament va ser un error deixar de banda l'Austec, però és que de fet amb l'Austec també va negociar. I va negociar amb els professors de secundària, i van arribar a un acord. És a dir, que al departament no lo suficient, però hem de convenir que s'ha mogut més o menys. Llavors, clar, com que hi ha tantíssims actors que participen en la negociació i que tenen la capacitat de portar la reivindicació fins a un extrem, tampoc fa difícil, jo crec, que es pugui arribar a un acord en la mesura que amb qui negocies. Sí, hi ha tants actors amb capacitat de frustrar que no hi hagi una nova vaga. Llavors, jo ara quan sentia alguns dels pares que trucaven deien, estem a favor dels professors. Bueno, els professors no és un conjunt monolític.

O sigui, n'hi ha que estan sindicats, n'hi ha que estan sindicats amb sindicats que van arribant a acord, i n'hi ha que no. O sigui, els professors no són un, són molts. I llavors, el fet és que hi ha hagut unes millores salarials. Jo crec que les meves reivindicacions també són legítimes. Legítimes ho són totes. La qüestió és fins a quin punt són assumibles en base al pressupost del qual es disposa i les necessitats que té la nostra escola. Llavors, crec que portar la reivindicació fins a un extrem no entenent quines són les possibilitats d'acord efectives és un problema en el qual estem atrapats i que té com a principal assumpte la mala qualitat de l'educació a Catalunya. Que ho sabem per l'informe PISA anterior, i que això ve reforçat per aquesta catàstrofe que ha estat l'informe actual. I, per tant, comencem el curs amb una sensació molt inquietant que un dels pilars sobre els quals s'ha de fonamentar el nostre país no funciona.

Amb una sensació d'esfondrament jo començo el curs amb una sensació d'esfondrament de l'escola pública i això que deies de qui és l'interlocutor és el que dèiem abans que tu parlaves de les assemblees jo parlava de les eleccions sindicals del març perquè l'Austec va aprovar l'acord amb el departament. Per tant, aquí el que hi ha és una radicalització de la postura de negociació. Aleshores, la consellera haurà de fer el que vulgui, la consellera o el president, però que algú s'ha de posar aquí a que s'acabi amb aquest tema és evident. I és molt greu que els nens, és greu que els nens no se'n vagin de colònies, però encara és més greu que acabin l'escola que no sàpiguen llegir. Per això t'ho dic. Que no entenguin que llegeixen i que siguin anumèrics total. Per tant, la qualitat de l'educació crec que ha d'estar en el centre. I això és un dels temes que hauríem de començar a parlar. Què ha de passar a l'escola? És veritat, l'escola és un lloc de socialització, d'educació, de civisme, de moltíssimes coses que t'estructuren com a humà. Però també és un lloc del qual has de sortir sabent llegir i escriure.

Jo penso que a l'escola manquen recursos i sobrepolitització.

Sobrepolitització en els camions de la Barossa de l'Ajuntament de Barcelona, tot arreu sobrepolitització. De tota manera, quan el senyor Amat diu, en què negocies? Evidentment, no amb els minoritaris. I evidentment no et fas una foto que resulta una, per dir-ho així, un desafiament als majoritaris. El Departament pacta amb Comissions Obreres, que té 69 delegats, de tots els delegats del sector, que són 360 o per allà, 360 i escaig, i deixa al marge el sindicat majoritari. Això no és una virtut. Això és un error. O és una provocació. Si és una provocació, si és una provocació, encara et passa poc. I després, clar, el sindicat majoritari, que és l'Austec, que té 40% de delegats, i que, per tant, tu amb ell sempre has d'arribar a un acord, resulta que queda desbordat per la base. I quan queda desbordat per la base, i per aquestes assemblees que finalment s'organitzen, vol dir que tens un problema enorme. I vol dir que aquest problema enorme segurament ni el resoldràs mai del tot, ni podràs fer-ho amb les solucions convencionals. No queda només, mira, us donem això, això ja està. Ostres, hi ha un problema enorme. I jo crec que una de les coses que podria ajudar a relativitzar tot això seria fer escenaris de futur compartits amb els sindicats. I no deixar entre el sindicat majoritari de banda. I després esperar que aquests sindicats. Però al final no el van deixar de banda. En una primera fotografia sí, però en la segona no. Home, després de no sé quants dies de vaga seguides no mantindrem el remei. Però el fet és que es va arribar a un acord amb un sindicat que mai arriba a acord. Sí, però la. Llavors, el sindicat no aguanta la pressió dels seus. No, no, no, és que no aguanta la pressió dels seus, és que queda desautoritzat. I si queda desautoritzat. Has de tornar a negociar amb algú que pot ser desautoritzat. No, home, no negociaràs amb l'Assemblea. Si queda desautoritzat. Com a govern, quina autoritat té aquesta representant que amb qui tu arribes a un acord i després ho vota i. I com a sindicat? I quina autoritat té el representant sindical? Això ho veiem cada tres dies. Com és que convoquen un referèndum per entrar o no entrar dins de la Unió Europea i perdre el referèndum i no dimitir, és normal també. A més, són probàbils els dirigents de l'Austec per dir, escolta, nosaltres estem en favor de l'acord, però, evidentment, acceptem el que diga la majoria, però, evidentment, diem ja que això no és el que buscàvem, clar, jo el que dic és que és un problema complex que demana gent molt astuta, molt hàbil, i demana compromisos polítics seriosos.

El que demana és gent generosa, i que no es pensi que l'educació és el seu matxito. I que també hi ha una alerta cap als sindicats. Llavors que se'n vagin tots a casa. I els alumnes també, perquè també s'ho creuen. Més que s'ha de tenir una mirada una mica més àmplia i posar els alumnes en el centre, no el. Això és molt fàcil. Quin sindicat marca paquet?

Marta Rossiquet. I que també hi ha una

alerta cap als sindicats. És a dir, quan són les assemblees les que s'estan organitzant, també estan dient volem que us poseu d'acord i volem que avanceu de forma coordinada exigint encara més del que esteu exigint. Són dos quarts i mig de deu.

De seguida pararem cap a Seu, tindrem en directe cap allà, però abans, dues notícies d'última hora. Atenció perquè els Mossos investiguen la mort d'un home a Manresa. Marc Corado?

Sí, ho acabem de confirmar, Ricard. La policia investiga la mort d'una persona a la capital del Bages. L'han descobert aquest cos aquest matí. Concretament, l'han trobat al carrer, al carrer Sant Jaume de Manresa. Uns fets, doncs, que apunta que ha passat aquesta matinada. Ho ha publicat inicialment el Regio 7 i ho ha acabat de confirmar també Catalunya Ràdio. La policia està treballant ara per aclarir aquests fets i aconseguir també saber la identitat d'aquesta víctima. L'última hora, doncs, és aquesta persona morta que ara mateix la policia investiga a la capital del Bages,

a Manresa. I atenció a aquesta segona notícia. Rússia acaba de reiterar la crida a diplomàtics estrangers perquè abandonin Kiev. Sí, ho havia fet ja el passat mes de maig i ha tornat en aquestes últimes hores. Aquesta matinada, Rússia ha fet una crida als diplomàtics i ciutadans estrangers que marxin de Kiev. De fet, poc després de fer aquest advertiment, les forces russes han llançat un altre atac amb míssils i amb drons contra empreses del complex militar. I industrial i energètic d'aquí, a més a més de diversos magatzems a la zona, després que Ucraïna informés com a mínim de 12 persones mortes a la capital i als seus voltants. Doncs serà important preguntar a la Generalitat què pensen fer, perquè demà el president Salvador Illa s'anava cap a Kif amb l'alcalde Jaume Collboni.

Doncs ja s'acaba l'estiu.

Sí, s'acaben els dies de platja, les tardes de piscina, les sobretaules inacabables. Tanta il·lusió et fa que s'acabi? És que he portat un cupó extra de Nadal de l'11

d'aquestes vacances. El dels 90 premis de 600.000 euros? Esclar, amb una il·lusió tan gran com aquesta,

qualsevol torna a la rutina content. Aquest any, el cupó extra de Nadal de l'ONCE arriba amb 90 premis de 600.000 euros. Una extra d'il·lusió més gran que mai. ONCE, ben jugat. Juga responsablement

i només si ets major d'edat.

Els dijous, paella i doble ració de riure. Amb Clara Segura i Bruno Oro. I després amb els Oscars.

Villagreta i tot torna a TV3 i a la plataforma 3CAT dijous a la nit. Queda clar. Comèdies romàntiques al cicle Tu i jo què? Retrospectives d'Aki Gaurismaki, Jane Fonda i Fritz Lang. Restrenes d'estiu amb la repesca dels títols imprescindibles de l'any passat i l'exposició Feminismes filmics.

Viu un estiu de cinema amb la Filmoteca. Consulta en la programació a filmoteca.cat.

Generalitat de Catalunya, el govern de tothom.

Torna a la rutina amb la tranquil·litat i la seguretat de comptar amb un cuidador contractat legalment. Amb l'atenció dels teus familiars, no te la juguis. Aposta per Cuideo.

I de Catalunya Ràdio. Mira, fins al 6 de setembre hi tens un 20% de regal en les compres d'alimentació, drogueria i perfumeria de més de 60 euros, que pots vas canviar del 21 al 27 de setembre en una pròxima compra. Ah, també aprofitaré el 3x2 de milers de productes d'alimentació, drogueria i perfumeria. Perquè la tornada a casa sigui més fàcil. I m'enduré l'oli d'oliva verge extra i també cafè, refrescos, iogurts, galetes i productes frescos, que són boníssims. I així, cada dia, preus bons i ofertes encara més bones de productes de primera qualitat i de primeres marques. Recordeu, un 20% de regal fins al 6 de setembre. Ah, i no et descuidis de descarregar-te l'app del Corte Inglés per comprar fàcilment i còmodament a Supercor i Percor i al supermercat del Corte Inglés. I aquest estiu, les botigues del Corte Inglés de Plaça Catalunya i de la Diagonal, així com el supermercat de Francesc Macià, estaran obertes els diumenges i festius de 12 del migdia a 8 del vespre. I res més per avui, adeu-siau!

Avui a l'àgora del Matí de Catalunya Ràdio, el filòleg i escriptor Jordi Amat, la periodista del Jornal.cat, Marta Rosique, els periodistes Anna Grau i Vicent Sanchis, i la directora del diari Ara, Ester Vera.

4 minuts seran 3 quarts de 10 del matí, és el tema de l'estiu, Ceuta, una crisi que continua, d'una banda per les persones que segueixen malvivint els carrers de la ciutat, i de l'altra, per aquesta gestió, o poca gestió que en fa el govern espanyol i que continua defensant. Tornem cap a Ceuta, allà hi tenim el Miquel Jarque, amb l'assistència tècnica de José Antonio Rodríguez. Miquel, què tal, bon dia. Hola, molt bon dia, Ricard. On et trobes, Miquel, ara? Doncs mira, hem baixat de la Ípica, que és aquesta zona on ara s'han traslladat dones amb criatures menors, algunes també embarassades, nenes, des d'un polo esportiu allà, allà s'estan, també hi ha. Una quantitat considerable de persones, una quarantena, una cinquantena de dones que esperen entrar en aquest recinte, en aquest refugi, i hem baixat a la platja, hem baixat a Playa Benítez, ara soc a l'espigó que està entre Playa Benítez i la Playa del Trampolín. La imatge és aquesta que ha donat la volta al món, canyes, barraques fetes amb herbes, amb fustes, amb cartrons, quatre fileres que s'extenen en línia recta. Doncs ben bé una mica més de mig quilòmetre. A banda d'això, els turons plens d'assentaments, a les portes dels centres d'assistència també s'hi concentra. Després, menors sobretot no acompanyats que estan pel passeig marítim, caminant per la ciutat, i al centre, d'una forma força discreta, són els que t'aturen amb algun senyal i et demanen.

Doncs menjar, bàsicament, perquè van amb el que porten a sobre, un pantaló curt, unes xancletes i una samarreta. A les barriades del Príncipe, alguns han llogat habitacions a canvi de fer feinetes de reparació o de construcció. La zona comercial del centre, com et deia, és on són menys visibles les persones migrades i el que sí que també es comença a notar aquí molt aquests dies és que han arribat reforços policials. No es veuen uniformats però hi són, hi ha molta Guàrdia Civil, els veiem als hotels i també Policia Nacional i l'exèrcit cada vegada també és més visible uniformat. No hem de perdre de vista que aquesta és una ciutat, és una plaça militar on habitualment ja hi ha molt d'exèrcit però. Ara, amb aquesta sensació que té la població d'inseguretat i amb aquesta allau migratòria, doncs sí que són més visibles un mes després de l'allau. Estem parlant d'una espera, la imatge que estàs escrivint és la imatge de l'espera, d'una espera que tampoc tenim resposta de quan es podrà resoldre. Clar, aquí hi ha qui té una espera una mica amb un horitzó més proper, que són els subsaharians. Són molt menys que els marroquins i aquests esperen l'asil. Però realment la pregunta que ens fan els periodistes, els migrants que s'acosten, és quines notícies tenim. Què passarà amb ells? Ells tampoc ho saben. De moment, alguns malviuen aquí a les platges,

als turons. D'altres estan. Tancats, tancats amb possibilitat de sortir, però amb aquests centres de refugi on reben una mica de menjar, on tenen les necessitats, unes necessitats higièniques molt mínimes i amb les ONGs desplegades per tot el territori. L'espera és absolutament incerta perquè. El govern tampoc ha donat massa detalls de com se solucionarà aquesta situació. El que sí que fan és esperar i esperar a veure què pot passar amb les seves vides. Ells han vingut amb una voluntat de futur, però aquí ja porten un mes, estan cansats, estan prims. I en això em recorda també la cançó de Pau Riba, de la llarga espera, o que llarga que es fa l'espera quan s'espera el pitjor. Miquel, gràcies, una abraçada. Una abraçada, fins ara. Afegim també que ha estat a la conversa Chema Vera, que és director executiu d'UNICEF a Espanya. Chema, bon dia, gràcies per acompanyar-nos. Hola, bon dia, com estàis? Ustedes estan també sobre el terreno, què és el que estan veient? Bueno, estamos viendo cada semana, aunque no hacemos intervención directa en cuando son países de alto ingreso en situaciones humanitarias, pero sí estamos acompañando, estamos apoyando de una forma técnica a las instituciones públicas, Y estamos haciendo monitoreo de una situación que es seguramente la mayor crisis de desprotección de la infancia que se ha vivido en España en estas últimas décadas. Y lo que estamos viendo cuando estamos viéndose semanalmente allí es una situación como la

que vuestro compañero describía. Es una situación de una larguísima espera. Y todavía una situación de alta vulnerabilidad para muchos niños y niñas. La mayor parte de las niñas están ya en centros, espacios, que no cumplen todas las condiciones,

pero que cuando menos son espacios recogidos, pero todavía quedan muchos niños que están en calle.

Se está avanzando de manera muy lenta con los expedientes, con el análisis de vulnerabilidades de cada caso para poder avanzar en qué pasos dar en el futuro y la situación de las condiciones en las que están, incluso aquellos que están en los centros, son unos centros que no cumplen con lo que serían unos escándalos mínimos, aunque cuando menos es un espacio algo más seguro de lo que la calle es. O sea, inseguridad e inseguridad, para entendernos. Sí, así es. Esa es la situación y es algo que ya es mucho tiempo. Esto en los primeros días, incluso primeras semanas, pero ahora ya tendrían que haberse dado pasos más rápidos. Habíamos propuesto hace ya tiempo, hace ya meses, el que se conformaran una unidad multidisciplinar para contingencias migratorias de infancia, como esta, es obvio que esta es una gran contingencia migratoria, que permitiera, como ocurre en grandes crisis humanitarias en el mundo entero que los equipos locales se ven desbordados y que por tanto haya un equipo de fuera que ya está preparado para en el de la protección como en el de la salud mental como en el de la. De los expedientes que, lógicamente, tiene su paso y que hay que hacerlo con todas las garantías. Pero hace falta que se dote de esos equipos y abogamos porque haya traslados a la península, como se estuvo anunciando hace algunos días, así sea de forma temporal, así sea sin ceder tutela a otra comunidad autónoma,

pero sí la guarda custodia en las organizaciones locales. Sociales que algunas están ofreciendo a ellos y que podrían descomprimir toda la situación que hay en Ceuta y dar una seguridad mayor. En estas últimas horas las cifras han cambiado muchísimo. No sé cuántos niños y niñas consideran, calculan que siguen fuera del sistema de protección. Los que están bajo registro, o sea, que ya han sido registrados, identificados, filiados y están en el sistema de protección Ceutí están en el entorno de los 1.500, a los que haría falta añadir otros 500 aproximadamente que estaban antes del 30 de julio de esta llegada masiva. No identificados, pero que sí están en centros y los que pueden quedar en calle, estaríamos hablando de unos 2.000 a 2.500 más. Es difícil dar una cifra final. El entorno de los 4.000 sumados todos parece la cifra más razonable, pero desafortunadamente todavía quedan niños. Muy especialmente niños que están escondidos, que no están identificados, que pueden estar en casas. Y esto es un trabajo que hay que hacer rápido porque esa vulnerabilidad crece con el paso del tiempo. Cuando hablamos de niños, ¿de qué edad estamos hablando? Estamos hablando en su inmensa, en su mayoría, son adolescentes y son chicos. O sea, 13, 14 años. Pero el perfil migratorio, o sea, estamos en el entorno de los 16, de los 14, 15 a 17, 16, 17.

10 y 7 años, pero el perfil de esta llegada cambió. Hay muchas más niñas, niñas adolescentes, de lo que había en otras entradas o de lo que se suele producir con el goteo habitual de un tiempo normal. Y había también más niños pequeños, digamos menores, en ese entorno de los 10, 11, 12 años. Que añaden una vulnerabilidad especial. Todo menor es sujeto de una protección especial, pero cuando son de esas edades hay que tener esa atención especial y en este caso se han llegado más niños pequeños de lo que habían llegado otros. ¿Y se está haciendo realmente así? Es decir, ¿cada menor se está estudiando caso por caso o cree usted que se está hablando de volver antes de hacer esta evaluación individual? En cuanto a la protección y al estar en espacios seguros y a una atención especial, sí que creemos que tanto con las niñas como con los niños pequeños, con los más pequeños sí se ha prestado una especial atención en estas últimas semanas, en estos últimos días. Aún así, como antes decía, siguen estando en unas condiciones que no son aquellas que serían esperables y que son deseables en un país como es España, que tiene capacidades,

no en la ciudad de Ceuta, que está desbordada, pero sí en otras comunidades autónomas. El estudio, caso a caso,

está haciéndose lento, y está haciéndose lento en parte porque no hay suficientes equipos como para hacerlo con una actividad mayor, y en muy buena medida porque es muy garantista. Y esto todos sabemos ya a estas alturas, creo, que hubo una sentencia en el 2025 que condenó por inhabilitación a dos funcionarias, a dos personas de las. Gracias, señor presidente.

Que el niño que tiene firmado España desde el año 1989,

y a esos principios de una protección garantista que requiere que se le escuche,

que requiere que se analicen sus condiciones, su vulnerabilidad, si es sujeto de protección internacional, si tiene alguna discapacidad. ¿Qué riesgos tiene? Estamos hablando de riesgos que pueden ir desde el matrimonio forzado al propio trabajo infantil, a familias, digamos,

violentas, a estar en calle. Esto es lo que se debe analizar antes de dar cualquier paso en la línea de una posible reunificación familiar si se cuenta con la colaboración de las autoridades marroquíes. O a un traslado a la península, que, como antes decía, se podría hacer de una forma paralela y de forma temporal, mientras se va estudiando caso a caso, para descomprimir esa situación que hay en Ceuta ahora. Eche Mavera, director executivo de UNICEF España. Gracias, como siempre, por acompañarnos. Gràcies. Sembla que hem perdut la comunicació. Malgrat que els sentim sovint, perquè amb les diferents situacions que hem viscut hem d'anar també posant l'accent al que passa amb la infància en aquestes situacions. De moment el govern espanyol ha aparcat la idea de traslladar els immigrants a la península, però és veritat que l'excepció podria ser els menors, tot i que encara no estan prou identificats. Us va convèncer ahir Pedro Sánchez, Esther?

No, no, no. Ahir vaig veure un Pedro Sánchez, un pèl displicent i que no connectava, així com altres vegades té una certa capacitat de comunicació i de connexió i d'empatia i de portar l'aigua al seu molí. Crec que aquesta vegada estava fred i estava fred després de les vacances, crec. I crec que el problema de gestió, és a dir, una crisi com aquesta s'ha de portar bàsicament amb gestió, també amb aquesta mena de comprensió humana, però també amb gestió, els ha desbordat completament. Ha estat una crisi que els ha desbordat. Jo no sé si el CNI va ser, no va ser massa, com ho diria, massa competent. O va sabotejar la situació. Vull dir que no sé què passa amb un servei d'intel·ligència que no detecta que realment el que s'està coent és una sortida massiva. I el que crec és que Marroc va actuar deixant passar i afavorint que hi hagués una crisi migratòria en Espanya. Per què ho va fer Marroc? Doncs suposo que probablement guiat pels seus interessos nacionals legítims i també guiat pel paper que juga en l'esfera internacional. És a dir, no crec que els Estats Units estiguin molt descontents amb aquesta crisi tan extraordinària. No dic que participessin activament, però sí que dic que les relacions amb els Estats Units es paguen de moltes maneres. I aquesta, la de la frontera espanyola, és el punt clau més dèbil que té Espanya. Respecte a la política exterior.

No em va convèncer, crec que el govern ha fallat, que no ha estat prou eficient en aquesta crisi, i crec que la crisi és d'una magnitud extraordinària, i que els nens, per la legalitat espanyola, han de venir a territori espanyol. El que em sorprèn és això que deia el senyor Chema Vera de les noies, que sembla que les noies, i a més a més els que hem tingut periodistes allà ho sabem de primera mà, no?, Hi ha un tipus de noia que fins ara no es llançava al mar i ara es llença al mar perquè vol una vida realment molt diferent a la que l'espera en una societat extraordinàriament masclista. I aquesta és la situació. Aquesta és la situació. Tots aquests xavals han de venir cap a la península, s'hauran de repartir entre les comunitats autònomes, i després, l'altra cosa que no em va convèncer en absolut de Pedro Sánchez és que no deia bé ni les dades. És a dir, suposo que per una voluntat de no aclarir quines són les dades, no vam aclarir si hi ha 7.000 nens al carrer. Perquè no la saben, Esteli, perquè no la saben. Ja, però aleshores, doncs digue-ho, saps? No ens prenguis per imbècils, perquè no sabem si hi ha 7.000 xavals o 7.000 persones al carrer, si n'hi ha 5.000, estan completament desbordats. Després, va obrir una crisi amb la zarzuela, la qual cosa. A mi no és que m'inquieti molt,

però realment va obrir una crisi parlant del rei, dient que el rei porta 20 anys, per començar el rei no porta 20 anys, i és evident que és l'últim actiu de la diplomàcia espanyola en Marroc, és la corona espanyola, evidentment. Per tant, no la posis en una situació complicada si no has pactat amb la corona quan hi ha d'anar. O no ho has pactat o tens un problema gros amb la corona perquè no t'estàs aclarint. I hi ha un problema amb la zarzuela sobre quan hi han d'anar o quan no hi ha d'anar al rei. Marta. Jo diria que un dels

problemes d'aquest retard en la gestió per part del govern espanyol és també la informació que està arribant allà a Ceuta i que està arribant a tot l'Estat. D'alguna manera sembla que se'ls hagi passat per damunt totes aquestes notícies falses o notícies mig inventades i que no tinguin la capacitat de poder donar encara tota la informació i que tampoc tinguin les ganes. A mi em va recordar una mica el 2021, quan. Quan ja hi va haver aquella crisi a la frontera amb el Marroc, precisament perquè en aquell moment s'havia ofert assistència humanitària a Ibrahim Ghali, que era el líder del Frente Polisario, i el Marroc va decidir respondre també obrint la frontera amb tot el que això va suposar després. En aquell moment, recordo molt com al ministre d'Afers Exteriors ja li costava d'alguna manera poder expressar què és el que estava passant, com si estigués amagant una part de la informació que tingués a veure amb alguna cosa que anís fins i tot més enllà de la pròpia relació Marroc-Espanya. De fet, en aquell moment es parlava de la possibilitat que Estats Units també estigués implicat en aquell moment en la gestió diplomàtica de tot plegat. Que ahir també s'excusés al Marroc de tot plegat, em va fer pensar un altre cop en aquesta situació. Ana.

Bé, home, jo crec que aquesta crisi és mala peça al taler pel govern Sánchez. A veure, el paper el tenen ahir. A veure, els serveis de secrets, si mínimament funcionen, van fent informes, els governs els valoren o no els valoren, però probablement el CNI informes que podia passar això en haver fet 70.000, perquè això podia passar en qualsevol moment. A vegades també juga amb allò que ve el llop, o sigui, generar una vegada una espècie de. Clar, tu què hauries de fer. Per preveure una cosa així, hauries d'haver fet uns desplegaments de seguretat, de tancar la frontera, que són radicalment incompatibles amb la cantarella goque de la meitat del govern i amb l'actitud de l'altra meitat que no es fa tanta cantarella goque. Han optat perquè els hi passi per sobre i gestionar-ho de mínims. Fins i tot es nota molt que les expectatives electorals del PSOE a Ceuta són les que són. O sigui, jo diria que allà ja ho donen una mica per perdut i van a minimitzar. Llavors el discurs és, crisis que crisis. Si vostè diu que hi ha una crisi, vostè és d'extrema dreta o vostè és un fatxa o vostè vol tirar aquests nens al mar. Llavors, per una banda jo veig la situació humanitària, per l'altra banda veig un bloqueig polític deliberat i penso que el Pedro Sánchez ha fet un còmput i ha dit, mira, em surt més a comptar. Electoralment i de tot, i tenint en compte qui en vota a mi i per què.

Però és que no li surt de compte, l'enquesta de dilluns del Mundo em sembla que era, no? Del Mundo, però ja. Sí, sí, d'acord, però. Però bueno, però vull dir.

Això ha passat factura, Pedro Sánchez. Jo no dic que tingui raó, dic que l'única explicació. I de fet, m'agradaria dir que s'insisteix molt amb les nenes, amb la indefensió de les nenes, amb el perit sexual que pateixen les nenes, però voldria recordar que la violència sexual, per desgràcia, és unissex. Els nens també estan exposats a sofrir violència sexual o a ser reclutats, en fi, per activitats poc recomanables per la infantesa, etcètera, etcètera.

Jordi. Sobre la pregunta que feies al començament d'aquest bloc de quina impressió teníem de l'entrevista que li van fer a Pedro Sánchez, jo crec que en altres ocasions i en moments difícils ha sortit reforçat de les seves intervencions públiques i ahir no. Ahir no va ser convincent ni pels seus, em sembla. Llavors, sobre la qüestió dels informes del CNI, no ho sé, per desgràcia no me'ls passen. Però el president de Ceuta, aquest diumenge vaig escoltar una entrevista que li feien amb el faro de Ceuta, que és el diari local, i explicava una cosa que a mi em va sorprendre, perquè no la sabia, em deia que abans que comencessin a arribar nens migrants als seus centres d'acollida de menors n'hi havia 180. I que abans del 30 de juliol ja en tenien 800. I per tant no era el CNI, era l'Ajuntament de la ciutat que era conscient que alguna cosa diferent a l'habitual estava passant. I el que hi explica és que es va posar en contacte amb el govern, que va parlar amb diferents ministeris, i que va parlar amb el cap de gabinet del president del govern, que va minimitzar aquestes dades. Minimitzar aquestes dades em sembla que és bastant greu, ja en la prèvia del 30 de juliol, i que en tot cas valia la pena, tota vegada que s'havien arribat a acords amb. Amb Algèria, tota vegada que havia renovat acords diplomàtics al Marroc amb Israel en el marc dels acords d'Abram que impulsa Donald Trump, i que per tant estan parlant de dos països que li tenen jurada a Pedro Sánchez, extremar les alertes. I no es va fer. Jo crec que no es va fer per desídia. I llavors el Marroc sap que una de les seves principals eines polítiques és el control del flux migratori. I que és probable que se li desbordés perquè estem parlant d'una ajantada enorme que és la que va passar a la frontera durant aquells dos dies, no sé si 80.000 o 100.000 persones. És moltíssima gent i és una crisi, tal com va dir en el seu moment Pedro Sánchez, d'integritat territorial d'Espanya, que si tu et creus que és això. No pot seguir a la mareta de vacances. I perdona, a mi em sembla que el més greu a dia d'avui és no saber quanta gent hi ha a Ceuta. A mi em sembla gravíssim. No saps què està passant. Perquè no són només els infants. Sino que són els infants i molts d'altres. I clar, això és el mínim per organitzar-se.

Si el Ceuta ara mateix, l'estat és fallit. La situació és aquesta, ha estat fallit. I que duri.

Això és una responsabilitat. No, no, no, és una responsabilitat que ha d'assumir des del seu punt de vista, que hi farem jo també. Jo aquest problema crec que té una base i una essència que no volvoré ningú. Que vulgui que Seuta i Melilla continuïn sent espanyoles. Que no vol vore ningú, perquè a tots els està bé qualsevol mena de solució que perdure aquesta situació. I per tant, com això cada us ho mira a la seva manera, jo m'ho veig d'una altra manera. És una anomalia geogràfica. No, és una anomalia de tots els nivells. Si tu fas com l'austec. No, jo no vas com l'austec. Primer marco paquet i després ja veurem si se recla, no? Això ho diu vostè. Jo el que faig és reconèixer una situació que vostè no està disposada a reconèixer perquè vol que continuïn sent espanyoles. I a mi, amb perdó, se me'n fot.

Si deixen de ser espanyoles, que els avisin. Però el que no pot ser és que tu segueixis tenint el carnet de la piscina i no t'hi deixin entrar. Que facin el que vulguin. O sigui que els habitants de Ceuta i de Malilla segueixen tenint dret

a l'assistència de l'estat espanyol. Sí, sí. I és de Gibraltar que els deixin tranquil.

I els de Perpinyà aguantar-nos a nosaltres però Seu i Malilla no han sigut mai del

Marroc han sigut portugueses però discutim un Portugal jo no vull discutir res perquè torna a dir-li-ho és que a mi m'és igual vostè és feliç quan Espanya abandona espanyols jo soc feliç quan veig el Bruce Springsteen a mi m'és igual això jo el que dic és que quan se vol perdurar una situació que és difícilment perdurable et trobes amb un muntó de problemes. Dins d'aquests problemes que trobes sempre, l'actitud del govern espanyol actual ha estat efectivament nefasta. No es pot fer pitjor. Com Pedro Sánchez podia resoldre una situació si no és mentint i explicant un monto de coses que han fallat? I jo no sé si l'Ajuntament de Ceuta té l'obligació de. El CNI sí. Si es vol continuar amb aquella situació, i el CNI va fallar. I ha fallat després la capacitat de resposta. I ha fallat la capacitat d'acollida. I falla tot. I per què falla tot? I el problema I el problema. Bueno, escolteu, vostè no està d'acord amb res del que dic jo, però deixem dir-ho. Que jo li deixo dir-ho a vostè. El problema en la zarzuela el té Sánchez des que el van des que va triar socis de viatge i majoria parlamentària. I de tant en tant això s'accentua, però aquest problema ve des del primer dia. I, a veure, si el Marroc té totes les armes en el món per complicar la situació, per què les té? Per què te l'aixeta d'entrada? Davant d'això, l'única cosa que no pot fer un govern espanyol qualsevol és anar contra el Marroc, perquè aleshores sí que ho accelera tot. L'única manera que hi ha de convertir allò en un búnquer, efectivament, és blindant Ceuta i blindant Melilla amb soldats i amb policia, i convertir-los en un búnquer. S'ha de fer això o no s'ha de fer això. Si no es fa això, i s'opta per polítiques més progressistes, per dir-ho clarament, et trobes en mans del Marroc, claríssimament. Perquè el Marroc, en un moment. Perquè ho va fer amb la marxa verda i ho pot fer demà amb la marxa groga. El control de la frontera no és espanyola, sinó que és el Marroc. Perquè el control de la frontera i Ceuta i Melilla és impossible. No és espanyola ni europea. No és europea ni espanyola. Clar, i aleshores, si tu tens un problema gravíssim amb el Marroc, per no, i a mi això em sembla bé, és prudent l'actitud, perquè una cosa és que jo considero que allò va com va, però una altra cosa és dir, és l'única cosa que ha fet Pedro Sánchez, bé, ha tirat les culpes als de sempre, a Israel i a les tecnològiques nord-americanes de la comunicació.

Si tu tens una política woke que no et permet defensar el teu territori, i en comptes d'admetre que la teva política

ha fet figa i no funciona, el resultat de la culpa és de tothom menys teva. Si no tens una política boque per defensar el teu territori, tens les armes. L'exèrcit i la policia. I també tens la diplomàcia. La diplomàcia aquí a Marroc. A Marroc, als Estats Units, a Israel. Les 10 i 7. Anem a canviar de tema. Segur que recordeu això.

Bona nit. No vull pagar. Perquè penso que és injust el fet de tenir a pagar. Hi ha una discriminació que penso que a Madrid no estan pagant ni nosaltres.

Aquell que sentíem és Josep Casadellà, impulsor de la campanya No Vull Pagar, això era el 2012, i uns quants anys més tard.

Avui molts conductors feien sonar el clàxon en passar pels peatges per celebrar que ja no cal pagar les barreres de l'AP7.

D'això fa avui exactament 5 anys que la majoria de peatges de Catalunya aixecaven les barreres i el que al principi va ser una bona notícia per molta gent, l'augment de vehicles i especialment l'AP7, doncs els ha fet canviar d'opinió. A aquesta hora volem saludar el Josep Casadellà, aquell home que va començar a impulsar aquella campanya del No vull pagar. Josep, què tal? Bon dia. Hola, bon dia, Ricard. Encara no vols pagar? De fet, no paguem, ja no. No, per això, però ara com que hi ha gent que s'ho repensa, a veure si t'ho has repensat o no.

Mira, hi ha gent que s'ho repensa, però diuen que el 2021, quan va començar l'alliberament dels peatges, es va incrementar un 26% el trànsit. I ara saps quan n'hi passa un 45% més. Per tant, la gent creu que l'autopista és el millor mitjà i el més segur que pot utilitzar per desplaçar-se. I això és exercit dit per el senyor Lamiel també, que és la via més segura que tenim a Catalunya.

Perquè, Josep, com va començar allò del no vull pagar? Explica'm com ho recordes, aquella iniciativa. Mare meva! Sí, va ser un moment puntual, que estàvem escoltant

notícies a través de la ràdio, que ens estaven dient que alliberarien les autopistes de Madrid, que es rescatarien, i nosaltres aquí continuàvem pagant com burros. Llavors va ser arribar en aquell peatge, anava amb el meu fill que m'acompanyava i li vaig dir, grava, que els direm que no paguem. Però va ser improvisat, no va ser ni pensat, això. Va ser arribar al peatge de Massanet i pim-pam.

L'himne nacional sonaves, li vas posar l'himne nacional al cotxe? Sí, bueno, això va ser una mica d'edició, però per fer-ho més agradable i més reivindicatiu. De fet, va haver-hi impuls de moltíssima gent. Recordo una cara també molt visible en aquella campanya, que és la cara de Toni Alba. Toni, què tal? Bon dia. Com va això? Què tal? Bon dia, Toni. Te'n recordes o no, Toni, d'allò? I tant, si jo me'n recordo que estava a casa assegut mirant la tele les notícies del matí i sento el president de les concessionàries d'autopistes. A Madrid dient que era normal que Catalunya pagués perquè els catalans tenien més calés i no sé què. Automàticament vaig agafar els quatre teletacs dels vehicles de l'empresa, me'n vaig anar a la caixa i vaig dir, hola, vinc a tornar això. Oh, dic, no, vinc a tornar-ho. I vaig agafar una de les furgonetes, me'n vaig anar cap a Plató, que tenia gravació a Polònia, i arribo a l'autopista del Garraf,

la més escassa de totes, als túnels, i els dic, hola, bon dia, no vull pagar. Oh, doncs no sé què, el DNI.

Dic, no, el DNI no l'hi donaré perquè vostè no és cap autoritat per demanar-me un DNI. Tome el número de matrícula. Em va agafar el número de matrícula, va obrir la barrera i vaig passar. I així durant, em sembla que va ser un any i mig, fins que van estipular que això era delicte, perquè abans del no puc pagar no era delicte. És a dir, tu pots negar-te a pagar un servei que consideris que no és l'adequat, no? I multes en vas arribar a rebre de multes o no? Em vaig arribar, em vaig rebre, sí, vaig rebre molts requeriments d'identificació del conductor, i aquests els vam contestar tots. Tenia a l'oficina només una persona dedicada a anar omplint papers, i els van anul·lar tots, excepte dos de València, perquè ho portava directament a la Guàrdia Civil i no et feien requeriments, sinó que et multaven directament al ventila. I aquests vaig haver-los de pagar, però bueno, mira, van ser dos pagaments. I en el teu cas, Josep? Van rebre multes? En el meu cas tampoc

utilitzava molt l'autopista, perquè des de Girona, puntualment per anar a Barcelona i poca cosa més. Però sí, sí, també em van arribar i no vaig acabar pagant. És a dir, no se'm va arribar a pagar cap. Però, en canvi, hi ha hagut conductors que van fer el no vull pagar. Recordo gent de Tarragona que se'ls va criminalitzar. Gent que els van cobrar cap a 6.000 i pico d'euros amb embarcaments i tal. O sigui, va ser molt discriminatori i castigant persones concretes.

O sigui, va ser molt dur, la veritat. Josep Casadellà, Toni Alba, gràcies per recordar aquesta efemèride. Ara parlarem ampliament de l'AP7, que és el que cal fer a partir d'ara. Una abraçada, Toni, que vagi bé.

Igualment. Una cosa, una cosa, Ricard, Ricard. Una cosa, que jo el que voldria dir és que les cues no demostren que la gratuïtat hagués sigut un error. Sinó que demostren que la P7 era necessària, que la gent la necessitava, i per culpa dels peatges no la podíem fer servir. Sisplau, no tornem a posar peatges. Hi ha altres solucions. Queda clar. Josep, gràcies. Una abraçada. Adéu.

Ara, 20% de regal en les compres d'alimentació, drogueria i perfumeria superiors a 60 euros a Supercori per Cori Supermercat al Corte Inglés. Només fins al 6 de setembre. Sí, sí, un 20% de regal. I a més, un 3x2 amb millers de productes per a la tornada a casa. A Supercori per Cori Supermercat al Corte Inglés.

Consulta en condicions. A la botiga web ja. Una miqueta d'embús, em poso el dia de les feines pendents i així que arribe a casa a cuinar per tota la setmana. T'ha anat bé de gust la rutina? Dona, és que he tornat de vacances amb un cupó extra de Nadal de l'11 i esclar, això es nota. El dels 90 premis de 600.000 euros?

Esclar, per això et veig amb una il·lusió tan gran.

Aquest any, el cupó extra de Nadal de l'ONCE arriba amb 90 premis de 600.000 euros. Una extra d'il·lusió més gran que mai.

ONCE, ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat. Avui l'Enigmarius feia el vaixell militar de la caixa forta i la resposta era cuirassat. Un cuirassat és un vaixell de guerra de gran tonatge i les caixes fortes estan cuirassades. 1.237 dels 1.323 participants l'han encertada i, per tant, avui l'Enigmarius dona 8 punts per a la copa. Guanya el lot d'embotits del grup La Selva, Quim Soler Salés, de Vic. I avui també ens heu dit, sobretot, acurassat, com si fos una curassa en comptes d'una cuirassa. També ens heu dit acuratzat, acuratxat o portaavió.

I també amb Jordi Amat, amb Marta Rossí, que en agrau Vicenç Sánchez i Ester Vera, ens preguntarem ara què cal fer amb l'AP7. Però abans, Sílvia Solanes, fem un retrat de com està la situació.

Doncs mira, durant aquest temps, aquests cinc anys, el trànsit a l'AP7 ha augmentat un 45%, són dades del Servei Català de Trànsit. Va fer-ho prop d'un 40% just obrir peatges. També s'ha de dir que va ser en època just després de la pandèmia, però ha continuat creixent i aquí s'inclou també el trànsit pesant. De fet, la sinistralitat amb camions implicats ha crescut en aquests cinc anys un 22% fins als 1.177 accidents l'any passat. Ara ve dos apunts que fan des del Servei Català de Trànsit. Diuen que la majoria dels conductors implicats en accidents, conductors de vehicles pesants, provenen de l'Europa de l'Est i tenen uns sistemes diferents dels que hi ha aquí i que això, els controls que s'estan fent, doncs estan ajudant a evitar trànsits. Aquests accidents i que dels 12 sinistres mortals que hi ha hagut aquest any, 7 són motoristes, que és on focalitzen ara la preocupació. El gran tema, però, és recuperar peatges, sí o no. El govern ha creat un grup de treball per estudiar-ho. D'una banda, tenir peatges nous suposaria regular el trànsit i, de l'altra, més finançament. Ramon Lamiel ens explica cap on va la tendència a Europa, que són peatges mòbils.

Balancejar trànsit cap a hores vall i no hores punta. I que, per tant, hi hagi tant varietat del que seria preu com varietat de seguiment del quilometratge que tu fas en vies d'alta capacitat.

És que, a banda de gestionar el trànsit, serien també una font de finançament més. En aquest sentit, l'economista Ana Mates considera que és bàsic per al manteniment de l'autopista.

Si no tenim uns impostos o uns preus que estiguin directament lligats a aquest finançament, el manteniment de les carreteres és insuficient i, a més a més, va creixent en el temps, si només confiem en el pressupost públic.

I el que ens admeten des del Servei Català de Trànsit és que l'accident de Gelida de principis d'any va marcar un abans i un després en la conservació de la via. Diuen, encara sí, que estan preocupats i que estan pendents del manteniment d'aquesta autopista. De fet, el juny el govern espanyol va aprovar 216 milions d'euros per al manteniment de la P7, la P2 i la B30.

Peatges sí, peatges no. Breument, a veure, Jordi Amat. Ostres, jo com a persona que no té cap net de cotxe, a banda de l'Ulleres de Sol, però el fet és que a mi em sembla que els peatges, les carreteres, tenen un cost de manteniment que jo he descobert ara quan les ha deixat de pagar de qui devia ser, la P7 devia ser, com tota Catalunya, devia ser de la Caixa, però devia ser de com és l'empresa. De Vertis. De Vertis, de Vertis. De la caixa. Llavors, el cost que això implica, ara hem descobert que l'haurem de pagar també amb els nostres impostos, que és una més a més, i, per tant, alguna fórmula s'hauria d'arbitrar i, en la mesura dels possibles, que no hi hagi peatge sempre i quan es pugui mantenir bé la via. Marta?

Jo, com a persona que sí que va per la P7 gairebé cada dia, perquè m'hi he de trobar, no tinc una alternativa en el meu cas, penso que sí que era important en el seu moment el no vull pagar, perquè és veritat que. En aquell cas hi havia un greu joc comparatiu, que a més veies altres autopistes que sí que s'havia invertit pressupost públic, a més a més els preus del peatge no tenien condicionants socials ni de mobilitat i ja feia molts anys que s'havia amortitzat tot el que era aquella autopista, però ara mateix ens trobem en una situació en què necessitem començar a mirar-ho des d'una perspectiva. Ecologista i des d'una perspectiva que tingui en compte els condicionants socials. És a dir, ja s'està estudiant una possibilitat, que seria la d'una vinyeta, que aquesta seria mirar segons el tipus de vehicle, és a dir, els vehicles pesants, que són els que ara mateix han fet que augmenti també el trànsit a l'AP-7, per exemple. Serien els que se'n podrien veure, en certa manera, perjudicats per això, però llavors també es podrien tenir en compte criteris socials i territorials. Això sí, si s'ha de fer pagar, aquests diners han d'anar després a fons públic i, per tant, han de servir també per millorar el transport públic i, per tant, sempre hauríem de poder tenir una alternativa a transport públic de veritat que ens serveixi.

Ara no sé si ho parlarà i intervenirà la resta, però vull afegir també en aquesta conversa, i ho fem així en moda més conversa, al Manel Larrosa, que és arquitecte urbanista i també és una de les persones que més ha pensat la mobilitat i la distribució poblacional en clau més comarcal, i segurament fugint d'aquesta lògica més radial respecte a Barcelona durant molts anys. Manel, què tal? Bon dia. Molt bon dia. PH sí, PH no?

Tant i fa, el nivell d'accidents és independent del pH. I el problema que tenim en aquests moments és que la AP7 té rècord a nivell espanyol de les vies del Ministeri amb accidentalitat. Per tant, el nombre d'accidents és una mesura del problema que tenim.

Però els accidents són perquè no es mantenen prou bé la xarxa viària. No. I són bàsicament pel

nivell d'intensitat de circulació i pel nivell de camions que hi ha en aquesta via. És a dir, altres vies tenen més cotxes, més vehicles que l'AP-7. A Espanya n'hi ha moltes que tenen més intensitat de vehicles, però no tenen el nombre de camions. El nostre problema ve de la barreja dels dos factors, és a dir, intensitat de vehicles i nombre de camions. Per tant, si no parlem de camions, no resoldrem el problema.

Per tant, hem de parlar també de trens, el que apuntàvem, perquè les mercaderies que entren per Catalunya, ho fan ara moltes, en gran part per carretera, i hauríem de trobar una manera de buidar aquest transport i que vagi més en tren.

És la solució òbvia. L'altra seria fer circular els camions de nit i s'hauria acabat el problema. Però si ens hi hem d'atrevir o no a una solució radical ha de ser amb un objectiu de baixar el nombre d'accidents. I el nombre d'accidents s'ha més que duplicat en els últims cinc anys. Per tant, cal una política d'Estat que opti per dir a quina xifra d'accidents baixarem. Està cert.

Sí, d'això es dedueix que estem subvencionant el transport per carretera i el comerç de moltes empreses que van cap a Europa o que tornen d'Europa cap a Espanya. Per tant, nosaltres amb els nostres impostos estem subvencionant aquestes empreses. Però en el fons de tot el que hi ha és que a Catalunya no sé si entenem que els pressupostos no són elàstics i que les prioritats polítiques s'han de marcar. Jo, per exemple, prefereixo que gastem en ensenyament i en salut i no en carreteres. Però sí que crec que hi ha d'haver un pla de transport conjunt que eviti que les carreteres siguin perilloses, com és aquest cas. Per tant, jo estaria a favor de la vinyeta, d'ús per pagament, i que siguin els transportistes i els comerciants que van del nord d'Àfrica fins al centre d'Europa els que paguin la seva mercaderia. I això, a més a més, no fent-ho així, com no tenim diners o no hi ha diners pel manteniment de les infraestructures, impediria que nosaltres, els ciutadans, estiguem pagant, estiguem subvencionant aquestes persones. Aleshores, jo sí que també crec que hi ha un tema no només de prioritats, sinó també d'infrafinançament. Nosaltres l'altre dia vam publicar que la Generalitat té una despesa desplaçada d'un any per l'altre, que s'ha incrementat un 12% de més de 5.000 milions d'euros. És a dir, necessitem 5.000 milions d'euros més que debem la majoria d'elles en factures de salut. Per tant, hem de decidir què paguem, quin estat del benestar volem i qui paga aquests serveis. Jo, personalment, prefereixo pagar l'ensenyament i la salut.

Segons el Servei Català de Trànsit, 2.500 camions internacionals travessen cada dia Catalunya.

Evidentment, el seu pas al ferrocarril seria òptim, el problema és que el plantejament del corral mediterrani és absolutament insuficient, és de riure. Pensem que el correu mediterrani servirà per portar uns contenidors que surten dels ports i que es dirigeixen a França o a Saragossa, quan resulta que la mobilitat ha de ser com molt més, diguem-ne, flexible. És a dir, un camión avui dia és molt flexible, surt d'una casa i se'n va a una altra empresa. En canvi, pensar-nos que buidarem l'AP-7 a base dels contenidors que traurem dels ports, això és ridícul. Hem d'aconseguir pujar el camió sencer sobre el tren, per tant fer autopista ferroviària, i que puguem pujar no solament als ports, sinó ara a Vall d'Agosta i altres centres. I cal, fins i tot, finançar-ho públicament amb alguns elements que ens treguin aquest nombre d'accidents. Per això la vinyeta és important perquè pugui fer aquesta política. Ara, en aquests moments, la vinyeta al País Basc hi és. I no som-hi ni aies, sinó que ara els hi traspassen una autopista de l'Estat, que és la Saragossa-Bilbao, i el tram de Vizcaya i Àlava passa a ser competència d'allà. L'Estat fins ara s'ha negat a establir una vinyeta a tot Espanya. Bé, ens podrien tractar com els bascos, ens traspassen les vies i aplicarem vinyeta, cap problema. Llavors seria una gestió de proximitat que faria possible aquestes polítiques, però n'estem molt lluny. Anna. Home, jo, sobretot escoltant-te,

Manel, me'n dono compte que el que realment urgeix és un pla de mobilitat integral ben pensat, ben parit, diguem-ne, per tota Catalunya i no anar. Ara caic, ara m'aixeco. Però en el cas concret de l'AP-7, un ple de reflexions. O sigui, jo discrepo allò que ha dit Antonio Albano. És que jo vaig sentir que els catalans havíem de pagar perquè érem més rics i més burros que els altres. No, érem en origen. La justificació que es donava era que. Catalunya va tenir autopistes i va tenir autovies abans que altres territoris perquè es va fer una aposta, perquè la iniciativa privada les fes i òbviament després les capitalitzava. D'altres es van esperar més, es va fer d'una altra manera i va resultar de franc. Igual jo que sé que l'AVE va arribar a Sevilla dècades abans que Barcelona, per dir alguna cosa. Dit això, òbviament, jo sí que crec que el que no pagues d'una manera o pagues d'una altra, és el que apuntaves tu, Marta, jo sí que estic perquè el pagui qui el fa servir, aquest servei, però jo no condueixo. Home, jo ja pago dues vegades diversos serveis si tens una assegurança mèdica estàs pagant dues vegades la sanitat si apostes per una escola concertada o privada pels teus fills ja estàs pagant dos cops llavors sí que penso que aquí hauríem de al millor, el que es deia d'una manera raonable, fer la gent conscient i més a més que no té sentit que jo hagi de pagar perquè un camió que ve d'Hongria li surti de franc passar per aquí això és una mica un disbarat. Com passa amb la taxa turística, no? Quan un turista ve aquí, doncs paga uns diners. Exacte. Perquè està fent un ús d'una ciutat que no O pot ser peatges selectius, peatges intel·ligents, que no siguin iguals per tothom, que depenguin exactament de l'hora, de l'ús, de si és un ús comercial, de si és un ús privat, no ho sé.

L'AP-7, el negoci de l'AP-7 va ser la seva construcció. Als anys 80 va fer fallida la concessionària i llavors el ministre Boyer va tornar a adjudicar-ho, en aquest cas, a la Caixa. No només això, i vam continuar pagant, sinó que fa 15 anys o 20 es va construir el tercer carril, i el tercer carril el va construir a base de llargar la concessió. En canvi, en el tram del Vallès, el quart carril, el va construir. L'Albert Vilalta, quan era secretari d'Estat, i el va fer gratis, i va treure el PH de Vellaterra. Per tant, sobre la gestió econòmica de l'Estat, no és allò que vam tenir les autopistes abans perquè les vam pagar, no. És que, a més a més, podia haver sigut tractada des dels anys 80 com la resta d'infrastructures. Com una prioritat, sí, sí. I no va ser tractada com la resta d'infrastructures, amb la qual cosa. Per què no va ser tractada com la resta? Doncs per un criteri discrecional. I per tant aquest discrecional. Quien pueda que haga, quien pueda que pague. No era per la més o menys rentabilitat? Aviam, era més fàcil continuar la concessió que no pas destinar-hi recursos de l'Estat, i per tant l'Estat se'l va estalviar aquests recursos, i no només se'l va estalviar en aquell moment, sinó que quan va fer el tercer carril vam continuar estalviant. La suma de tot plegat és que la inversió de l'Estat acumulada en xarxa viària és molt discrecional a Catalunya. I per tant, si l'Estat ha de fer alguna cosa en aquests moments amb corredor mediterrani o amb estalvi d'accidents, hauria de ser també tenir memòria de la manca d'inversió històrica que hi ha hagut a Catalunya amb l'excusa que l'AP-7 ja ens l'hem pagat.

Sí, sí, sí, d'acord. I jo per això estic d'acord. I jo per això vaig estar absolutament d'acord amb el no vull pagar, perquè resulta que l'Estat tenia uns certs recursos i es va preferir utilitzar aquells recursos en ampliar aquesta xarxa i en continuar fent la radial i en alguns trams que no tenen quasi trànsit, que no actuar i, per exemple, rebaixar aquesta pressió dels peatges, que hauria estat molt bé en el seu moment, No a Catalunya només, eh? En tot l'Arc Mediterrani, en els països catalans. I l'Estat va triar, per una sèrie de raons que ens podrien explicar qui les va emprendre, no fer-ho. I aleshores, actualment, evidentment, és una infraestructura que està molt desgastada i que va a pitjor i que anirà a pitjor. I un punt d'estic d'acord absolutament amb el Manel, d'actuació sensata, és mirar els camions. Ja avisa que tot el que diu en l'ample europeu de l'art mediterrani ferroviari és un fiasco, un autèntic fiasco. No només perquè no es puguen carregar els trens, els camions en els vagons, sinó perquè està pensada sobre una xarxa, que és la convencional, de mitjana distància, i de curta distància que està saturada i que està plena d'estacions. I per tant, allà es podrà circular en tram europeu en segons quines hores, en segons quines situacions i amb una xarxa molt castigada també en la conservació. Per tant, ja veurem. I arribats aquí, jo diria, sí, s'haurien de mirar, com està fent el govern basc, una vinyeta, una política de pròpia. Más que el servei català de trànsit sobre això, per exemple, no sé quina opinió en tens, Manel, ens explicava que el PH únic tipus vinyeta suïssa ja és cosa del passat i el que ells aposten és un PH mòbil, és a dir, que es paga en funció de l'hora i del trànsit.

Pensen on? Amb quines carreteres? A les seves? A les de l'Estat? A les que l'Estat traslladarà? Ho pensen únicament a Catalunya i al marge de la resta d'Espanya? És a dir, això necessita un esquema general. Un model, sí. El model podria ser el basc, és a dir, amb tres passes les vies, amb tres passes la competència, i si una altra comunitat autònoma vol que li traspassin, cap problema, que apliqui vinyeta també. Els bascos també comuniquen amb França. Per tant, dir que Catalunya és un lloc de pas estratègic. Mira, amb la xarxa viària això no té problema. Per tant, el problema és si apliquem el model basc o no l'apliquem.

Una cosa ràpida és que s'hauria de traspassar i a partir d'aquí una lliçó de maduresa. A partir d'aquí, com diu l'Esther, saber exactament a què volem dedicar els recursos i saber exactament que si paguem un mínim, que no hauria de ser el que s'havia pagat en aquells moments, ha de ser conscient que es paga això per aquest manteniment. Un exercici, crec jo, de maduresa social, que a Catalunya és molt

difícil de vegades. I un exercici de justícia política, perquè en realitat aquí del que estem parlant és d'un greuge en la construcció d'infraestructures i d'un greuge de finançament. Per tant, hi ha coses, tot s'ha de pagar i tot s'ha de prioritzar. I per tant, si volem unes bones infraestructures, necessitem que l'Estat ajudi, bueno, no ajudi, pagui, retornant els impostos dels catalans, bones infraestructures a Catalunya.

Una sortida del Greuge seria la construcció d'una via específica de mercaderies de nord a sud de Catalunya, perquè en aquests moments portem les mercaderies de Mollet del Vallès cap amunt per la línia d'alta velocitat i de Martorell cap avall les passem per les línies de Rodalies i Regionals, amb la qual cosa és inviable. Catalunya necessita una via específica de mercaderia. S'entra a tascós perquè Catalunya és el tronc final del qual penja mitja província, mitja Espanya, mitja península. És a dir, des de Madrid, que teòricament també és corredor mediterrani, Saragossa, València, etc. Tot això penja d'un tronc únic que va des de Tarragona fins a França. En aquest tram necessitem una altra via específica de mercaderia. Si això ens resoldria no només les mercaderies, sinó els regionals, les rodalies, que poguéssim tenir semidirectes i.

Però això seria, en temps, això és una borrada de temps que.

Mira, l'AP-7 es va construir molt ràpidament. I nosaltres, el problema és que cap administració i menys la Generalitat estan parlant d'una via específica de mercaderies. Tothom està parlant del tercer carril, que és un fil més, que té greus problemes de connexió amb les derivacions i que, a més a més, és que no pot passar-hi tot, ni les rodalies ni els regionals. Per. Per tant, Catalunya ha de fer un salt com el que va fer als anys 70 amb la construcció de l'AP-7. Catalunya no seria el que és sense l'AP-7, que és la nostra columna vertebral. Avui dia hem de fer una línia específica de mercaderies per resoldre aquest tema.

És Benet Larosa, arquitecte i urbanista. Gràcies, com sempre, Benet, per acompanyar-nos i cuida't la veu perquè tens festa major sabadella aquest cap de setmana i així no anirem enlloc. Dispenseu. Una abraçada, que vagi bé. Bancarem l'àgora avui amb Jordi Amat, amb Marta Rosique, Anna Grau, Vicenç Sánchez i Ester Vera, provant Gerard Jubany. Bon dia. Bon dia. Què han dit els altres avui? Doncs els altres segueixen parlant de la crisi a Ceuta aquest matí, però tant en Carlos Herrera com en Jiménez Los Santos han fet referència a l'entrevista que ahir va concedir el president Pedro Sánchez a la cadena SER. Carlos Herrera deia això aquest matí.

Bueno, ha estado más en la cadena

cerca en Ceuta. Sí.

Y en Los Santos, que ha començat avui temporada,

han apuntat directament cap a l'entrevistador, Aymar Bretos. Pues ahí tenían a este chico muy agradable, muy educado. Aymar Bretos, de rodillas, se van a destrozar las rótulas, o sea, si siguen así. Yo imagino que inmediatamente después, para compensar su condición genuflexa, arrastrada, esclava, ridículamente miserable, antiperiodística, antiinformativa, desinformativa y abyecta, le daría una playlist con, no sé, las tres canciones favoritas del esclavo sexual. Això en Los Santos ha volgut deixar clars un parell de conceptes relacionats amb les informacions periodístiques sobre la situació que es viu a Ceuta. Así que vamos a aclarar qué está pasando en Ceuta. Vamos a verlo primero. En España no hay una crisis migratoria.

En España ha habido una invasión de nuestras fronteras. En España no hay migrantes, no existen los migrantes. Los migrantes es una prograda para decir que nadie tiene país,

que no hay fronteras, que en realidad todos estamos de paso y que no hay ni inmigrantes ni emigrantes, sino que todos migramos. Migra tu puñetera madre, payaso. I ara un audio nostre del matí de Catalunya Ràdio. Àgora esportiva d'ahir. S'obre el debat sobre l'encert del fitxatge de Gabriel Jesús per part del Barça. Quan en Joel Díaz el comença a qüestionar, surt la Carme Barceló per donar un argument a favor del davanter. Que no és un jugador, que no és un golejador, un rematador.

Ha mamat dels pits del Guardiola. M'he buidat i necessito omplir-me. Té la lliçó. Bueno, clar, és que us ho preneu tot.

Està mamat dels pits de Guardiola. Està mamat dels pits. Està mamat de Guardiola.

Home, i posats a mamar de pits, prefereixo els de flics.

Prefereixo específicament els pits. Els de flics tenen bons pits. Sí, sí. Del Guardiola. Doncs arribem així al punt i final d'aquesta àgora. Jordi Evole, què tal? Bon dia. Bon dia, Ricard. T'he fet entrar abans, ara parlarem de moltes coses amb el Jordi, però ja que tinc quasi de creuar-lo amb el Vicent, dic, no sé. Som més coneguts. Home, sí, sempre us feu grans abraçades, no?

La veritat és que sí.

Sempre dius que el millor tertulià de Catalunya és Vicent Sánchez. I un dels millors humoristes. És un tio molt graciós quan s'hi posa quan parla

del procés el procés per si sol ja és molt graciós ara ara ja no el segueix una càmera per veure si l'atrapen

cada un té les seues gracietes. No, les grassetes, les vostres. Heu estat molt de temps rient dels altres. No, no, perdone. Jo m'he rigut sempre de mi, de mi en primer lloc, això és bàsic. Jo crec que hi va haver una època que et vas prendre molt en sèrio. No, no, no. A tots ens ha passat. Jo crec que em prenia en sèrio davant de vostè,

però jo sempre m'he pres. No, no, no. A mi m'agrada molt quan quedava amb tu aquell any 2017 i hi havia un càmera seguint-te, per si venien en algun moment a detenir-te algú. I allò era guapo. Allò era. Hi havia un seguiment, un seguiment del director de TV3 per si passaven coses.

Ara ho està exagerant. No, sí, jo li dic que sí. És a dir, jo no tenia cap càmera que em seguís a dins de la tele perquè teníem càmeres per tot arreu.

En TV3 sempre

hi ha un circuit tancat perquè és una empresa que té una seguretat acceptable, com aquesta casa que mira si hi ha càmeres aquí mira, t'ho ensenyaré. Bueno, estàs dient que som un blanc fàcil, Ricard? Som a Citydark. Com en totes les. Com en totes les. Aquí en Piedra hi ha algú que va disparar alguna coseta de balins o alguna cosa aquí. Es troba a faltar, eh? Aquí va haver-hi un intent seriós d'entrar i d'agressió seriosa contra la porta. Tens raó, això és veritat. I després, jo crec que qualsevol empresa de comunicació televisiva, radiofònica, té avui en dia càmeres. En aquell moment hi havia les càmeres que hi ha ara. I alguna més, senyor Révolet, és veritat, per si una gent que no era gens divertida ni tenia gens de sentir de l'humor, els donava per entrar allà i fer alguna acció d'aquelles que tantes van fer aquells dies.

Bueno, però no només era per això, era també per la possibilitat que et poguessin detenir

per una imputació d'aquestes aleatòries. És això, és aquesta gent tan. Si tenies una càmera, per si et detenien, per tenir les imatges. Home, no, jo no vaig amb una càmera per si em detenien a mi. Nosaltres teníem un sistema que és el de l'habitual i algun sistema més perquè, efectivament, podia semblar que en algun moment entraran ja les forces de desordre públic. Cosa que no va arribar a passar. I és una gent, torno a repetir, que per desgràcia ni rellen de les meues gracietes ni tenen gens de sentir de l'humor, com continuem comprovant cada vegada que alguns d'ells participen de la manera que participen.

Ara tinc la mà de Jordi a voler-la rell, em sent segur. En canvi, sempre t'he reigut les gràcies. Gràcies. I sempre m'ha agradat molt la línia que ha portat TV3 a la teva època. La línia.

No em surt la paraula. Millor. Bueno, adeu. Que vagi bé. Jordi, Marta, Anna i Esther. Sí, sí, és un plaer retrobar-nos. Estem preparant una gira. No, no, seria bona. Seria magnífica. Serien los vinos de Satanás. Les dues Catalunya. Ara tornem.