Hi haurà acord de les esquerres abans de divendres?

I amb un tema sobre la taula, que és la situació ara mateix de les esquerres, em va de colau amb Gabriel Rufián, que s'enfrontarà encara a cara a les urnes a les eleccions generals de les comarques barcelonines si no hi ha canvis. Major Roger, bon dia. Bon dia. De fet, ahir vam veure ja un xoc d'aversions.

Si ahir de colau pressionava Esquerra Republicana perquè arribés a un acord electoral amb els comuns.

Todavía hay tiempo. Que nos sentemos y sigamos hablando. Que tendemos la mano desde el frente amplio para llegar a acuerdos con Esquerra Republicana, con Podemos y todas debemos estar dispuestas a movernos de nuestras posiciones y hacer lo que sea necesario para conseguir ese objetivo.

Un pacte que nega de totes, totes Esquerra, com va deixar clar el seu portavoz, Isaac Albert.

Nosaltres no formarem mai part del Front Ampli en el sentit que nosaltres ens presentem com a Esquerra Republicana i ens presentem a Catalunya. El que no pot ser és que la forma de respondre a l'extrema dreta sigui diluint les sigles d'Esquerra Republicana.

I molt pocs minuts després, Gabriel Rufián va fer un tuit desmarcant-se a la direcció en què demana Esquerra i els Comuns que parlin per desbloquejar la situació. Diu que no té cap sentit recamar fóruns àmplits per Madrid i no voler-los per Catalunya.

I en tot això, Maiol, hi ha alguna opció real de pacte ara mateix entre els comuns i Esquerra?

Mira, ahir vam estar parlant amb diferents persones d'Esquerra Republicana. La pregunta va ser, del 0 al 100, quines opcions hi ha que hi hagi un pacte amb els comuns? La resposta va ser 0, i perquè no em dones opció a menys 0. Aquesta va ser la resposta. Per part d'Esquerra Republicana. Per part d'Esquerra Republicana. Els tuits de Rufián són tuits de Rufián, i altra cosa és la posició d'Esquerra Republicana, que no hi ha cap opció, a hores d'ara, que hi hagi un acord amb els comuns.

Hem de dir que Oriol Junqueras no s'ha mogut del que va dir. Va dir que aquí no hi hauria cap front ampli, hi hauria una sigla, Esquerra Republicana, i això està passant. Ara veurem si Rufián aguanta el pols, s'ho menja i es presenta, o diu, mira, doncs, ho deixo estar.

De fet, si algú està pensant que hi ha opcions que Comuns i Esquerra es presentin, és més probable que Rufián surti de la llista d'Esquerra que no pas que els Comuns i Esquerra vagin junts, sent improbables les dues coses. Vull dir que, a hores d'ara, la situació per divendres, que és quan acaben les coalicions, és que Rufián es presenti en una llista amb Esquerra Republicana, amb el suport de Podem, i en principi ja està.

Anem cap a Madrid. Tània Tapia, bon dia. Ara mateix, quins moviments hi ha aquí? Hi ha alguna opció, per exemple, perquè a front ampli podem arribar a un acord o no?

Seguir la línia del que explicava el Maiol ha estat les coses molt complicades, perquè cadascú continua des del seu espai tancant la corda, fent crides a que l'altre s'assumi el seu, però ningú cedeix. Les darreres hores, què ha passat? Des de Podem han tancat la porta a unir-se a aquest front ampli. Recordem-ho, són més Madrid, Esquerra, Unida, els comuns i el que queda de moviment sumat. Que no, que ells van a la seva, llueixen tant amb Rufián, diuen al fons de la formació, que són els noms que la gent demana a aquest Rufián Irene Montero. I què diu Frontampli? Doncs s'ha mogut, confirmant que Colau anirà per Barcelona, per tant, competint, com dèieu, amb Rufián, i que a Madrid l'aposta és Emilio Delgado, ja no és ni Mònica García, que en un inici era el nom que havia d'encapçalar la llista aquí. Ja tens fins divendres a la mitjanit ens diuen que s'està intentant i sobre la taula, atenció, una altra possibilitat. Reconeixen des dels dos espais que estan negociant circunscripció a circunscripció perquè si no es posen d'acord, com a molt, es retiri alguna de les paperetes perquè no n'hi hagi més d'una a l'esquerra del PSOE i així no dividir vot i tenir més opcions

de treure els crits. Jo sento que és la tele, que no sé qui ha posat la tele en volum a l'estudi de ràdio. Jo t'anava a dir que aquí jo no. Un simpàtic que realment, molt bé, realment aquesta ràdio. Anem a sentir què diu Ada Colau a TVE.

Entendiendo qué es lo importante para el otro, entender qué es lo importante para las otras formaciones, ver dónde están los puntos de consenso, ver el peso específico que tiene cada una de las formaciones, cuántos votos ha tenido en las últimas elecciones, cuántos escaños ha tenido y a partir de ahí buscar un acuerdo equilibrado que respete a todo el mundo, que reconozca a todo el mundo y que garantice que todo el mundo va a tener un papel. Y es que además yo estoy convencida de eso, creo que hay que construir un liderazgo de esa candidatura única que tiene que ser muy coral, tiene que ser muy coral, o sea. Se ha hablado de mí como candidata a la presidencia, pero también se hablaba de Emilio Delgado, que ahora mismo es la propuesta de frente amplio para número uno en Madrid. Es lógico, Más Madrid es la formación más votada que lidera la oposición de izquierdas a Ayuso en la Comunidad de Madrid. Emilio Delgado es un perfil buenísimo, que ha demostrado un grandísimo talento y es un gran comunicador. Por lo tanto, creo que es una muy buena propuesta. Pues así se construyen los acuerdos, es decir, poniendo en valor todo lo bueno que tenemos, que es muchísimo. Insisto, hay espacio para que haya un liderazgo muy coral y somos necesarios todas, todas las personas que puedan contribuir desde la diversidad de la izquierda para construir una candidatura única. Que no solo no pierda votos de la izquierda, sino que además genere ilusión. Porque si vamos todas juntas, eso va a generar muchísima ilusión. Bueno, pues esa oportunidad y esa responsabilidad histórica no le podemos fallar. Y por lo tanto, no tiene que haber vetos cruzados, no tiene que haber líneas rojas, más que el objetivo que tiene que estar por delante de todas nosotras. Creo que he sido bastante clara con mis declaraciones.

Si son ustedes todos muy claros, señora Colau, lo que pasa es que. Hay cosas que no terminan de aclarar. Me ha dicho usted, incluso yo estaría dispuesta a no ser quien lidere la candidatura de Frente Amplio, es decir, estaría usted dispuesta a dar un paso al lado, e incluso estaría dispuesto a cambiar el nombre de Frente Amplio. Si así se integrase Podemos. Es que yo le voy a trasladar algo que ya ha salido aquí en distintos debates. Es que da la sensación de que es cuestión de nombres y de siglas. Porque no me ha dicho usted que tengan una diferencia programática clave, que esté resultando una línea roja en la negociación. Me está usted diciendo el nombre de la formación con la que se presentarían y el líder. ¿Y no le parece preocupante? Eso lo estoy diciendo.

Yo, como activista y militante de formaciones de izquierdas, considero que tenemos un programa común muy claro y evidente. La defensa del derecho a la vivienda, la defensa de los servicios públicos, la defensa en general de los derechos y las libertades. El hecho de resistir a lo que está planteando la derecha y la extrema derecha, que están hablando de cargarse derechos básicos como pueden ser las bajas médicas laborales o reducir muchísimo las pensiones. Estamos hablando de derechos básicos que están en peligro. Todas las formaciones progresistas estamos de acuerdo en defender ese programa de que no se pueden recortar derechos básicos y que hay que avanzar en derechos como el derecho a la vivienda. Por lo tanto, si no hay una diferencia programática, ¿no se nos perdonaría? Que por temas o personales o de marcas no se hiciera un acuerdo de candidatura unitaria. Creo que estoy siendo muy clara. Entonces, por eso digo, por mí no será. Por mí no será. Yo estoy abierta a discutir nombres, candidaturas, números de lista. Todo se tiene que poder hablar, evidentemente con el consenso de todas las fuerzas. O sea, no puede ser que una fuerza pretenda imponerle al resto. Pues sus posiciones. Por lo tanto, ¿cómo se hace eso? Pues sentándose en la mesa, hablando y negociando como se ha hecho toda la vida. Y como ya lo hemos hecho en el pasado. Por lo tanto, sabemos hacerlo. No es que no sabemos hacerlo. Si hay voluntad, el acuerdo es perfectamente posible. Ese es el mensaje que quiero trasladar, que depende de las personas que ahora mismo están al frente de las diferentes formaciones progresistas, sentarse y llegar a acuerdos. Porque el programa lo compartimos. La voluntad de que no gane el fascismo en las próximas elecciones. La demanda de la ciudadanía de que nos pongamos de acuerdo es la demanda que claramente está llegando con más fuerza a todas nuestras formaciones políticas. Entonces tenemos un deber que es sentarnos y ponernos de acuerdo. Y para mí eso es realmente lo que importa ahora de aquí al viernes por la noche. Es poco tiempo, pero queda tiempo para llegar a un acuerdo.

¿Y cómo quedaría la cosa en Cataluña? Porque Podemos se ha liado con Esquerra Republicana contra los comuns, que sí están integrados en frente amplio, señora Colau.

A ver, yo espero que no sea contra los comuns, porque creo que sería incomprensible que ninguna formación de izquierdas hiciera una estrategia contra otra formación de izquierdas. Creo que tenemos la derecha y la extrema derecha delante nuestro y esos son nuestros adversarios. Entonces, no quiero pensar que ninguna formación de izquierdas esté actuando para atacar a otra formación de izquierdas. No quiero pensar en esa hipótesis. Es verdad que se ha presentado este acuerdo entre Esquerra y Podemos, pero que es un acuerdo un poco desconcertante, porque en realidad es que Podemos no se presenta en Cataluña y no hace una candidatura con Esquerra, sino que hace un acuerdo como personal donde Gabriel Rufián acompaña a Irene Montero en algunos actos, pero no han acordado ninguna lista electoral. Entonces han hecho un acuerdo, es verdad, un poco desconcertante, pero que es verdad que desanimó a alguna gente, porque lo vieron como hacer más pequeñito, dividir más que no sumar, pero en todo caso es un acuerdo que no es de candidatura electoral. Entonces, insisto, sigue estando la puerta totalmente abierta y la mano totalmente tendida a que nos sentemos tan bien con Esquerra, tan bien con Podemos y con otras formaciones.

Doncs qui diuen les enquestes que guanyaran les eleccions és el Partit Popular i Vox, ho dic perquè posem un context. Nacho, com veus el que està passant? Nacho?

Hola? Ara, ara, digues, digues. Sí, perdoneu. Hi ha un moviment que jo crec que també explica les poques ganes que tenen entre ells de pactar. Quan Ada Colau quan s'anuncia que Ada Colau seria la candidata per Barcelona. I que Emilio Delgado seria el candidat de Madrid, en el fons el que estan dient és a Madrid la Irene Montero no hi cap. Perquè ja Mónica García, que renuncia amb aquest moviment a ser la número 1, ha de ser la 2, vol ser la 2, i per tant, amb la paritat aquesta de llistes que han de ser, a més a més, cremallera, Irene Montero ja passaria a ser automàticament la número 4. La qual cosa, des de la lògica interna de Podemos, és inadmissible que Irene Montero pugui anar de número 4 per Madrid. I des de la lògica en la qual presenten el que ells entenen que és el seu principal actiu electoral, que és ha de col·lar-ho a Barcelona, doncs no hi ha espai tampoc perquè Gabriel Rufián pugui liderar res des de Barcelona. Amb la qual cosa, en realitat, jo crec que tots estan bastant contents amb el posicionament que han fet i que no hi ha una vocació real de pactar entre ells perquè tenen estratègies diferents des de la lògica de les organitzacions. No des de les lògiques programàtiques. La Silveu Inxaurrondo li treia la de Colau quan deia, escolta, però vostè no està en parant de programa i vosaltres ho heu dit també. Jo encara no sé quines són les diferències entre Podemos i Mas Madrid, més enllà que quan Podemos forma part del govern. Tot el que fa el govern d'Espanya amb el Partit Socialista està bé i quan Podemos no està al govern tot és criticable. O més enllà que fa sis mesos Podemos deia que la legislatura estava morta i fa una setmana o dues, mentre el Partit Socialista valorava convocar una elecció, ens deia que ara era

més important que mai guanyar. La diferència, si anem als orígens, recordem que es forma el Mas Madrid, Manuela Carmena i Ñigo Rejón. Sí, una sessió de Podemos. En amics polítics i personals d'Irene Montero i Pablo Iglesias.

Però no responia més a. No s'hagin sigut tan amics. Sí, sí, el que passa que bueno, que la política espanyola. El PSOE, el PP. Partim d'una diferència personal. Sí, bueno, diguem-ne que estigui un país.

Sí, però que aleshores estava avalada amb algunes idees. És a dir, hi havia una diferència originària. Entre Pablo Iglesias i Ñigo Rajón hi havia una diferència programàtica d'origen. Entre els referents que tenim, sí. Que a la majoria no li interessa, efectivament, però. Van fundar junts el moviment. Sí, però venien de dues tradicions diferents. Sí, però. Un era la Montona i l'altre no.

Però tot això s'ha acabat. Per entendre fins a on arriba l'odi, que jo crec que és això, eh? És una guerra d'odi, és una guerra que no es poden ni veure, que es volem destruir. Podemos a más Madrid.

Però és que partint d'aquí. Però fixeu-vos fins a on arriba, eh? No, perdó. No anava a parlar de Rejo, és igual, deixem-ho estar.

No, però fixem-nos en on arriba, perquè podem estar renunciant a escons que tenia més o menys segurs. Jo és que crec que això. Per entendre fins on arriba el que tu estàs disposat a fer, és això de jo borni, però tu sec.

Però el tema de fons d'això és que no feien a la Irene Montero. Consort saucescu, no la feia en candidata. I per tant. Això de la dona. No, no, no. Això ja m'interessa. Aquí darrere, allò de Podemos és un modus vivendi.

Ni dona, ni home, ni marit, ni nens.

Podemos està renunciant al 5è per Barcelona amb els comuns. Amb el 4è a Madrid, a Mas Madrid, que li donaven, estaven anunciant. El 23 van entrar per Canàries, van entrar, tenien el primer, i podrien haver repetit, perquè han fet. Mira, Canàries sí que han fet. L'únic front ampli de tot l'estat espanyol és a Canàries, on han fet tots els de Sumar, diguem-ne, i els de Podemos. Han fet lluny. Podien tenir el primer. El de Múrcia van tenir el número 1, i el van treure, i podrien repetir-lo. I el de Balears van tenir el número 1, i podrien haver retret. Per tant tenien, ja veurem què passa a les eleccions, poden no treuen aquests cinc i en treuen tres, però que tenien tres escons bastant segurs. Ara no tenen cap, perquè els de Catalunya, ja veurem, com li va a Esquerra, poden treure un, de totes les febles no deixarà de ser un diputat d'Esquerra, que s'incorpori a les dinàmiques d'Esquerra, perquè això és així. A Madrid, Irene Montero, sola, per molts actes que faci Gabriel Rufián, no ho té assegurat entrar, no ho té assegurat. Ara mateix li donava, l'últim sis li donava un dos, tres. Això no li dona per entrar. Ja veurem què passa a molts llocs. Per cert, n'hem parlat de tot el que passa als llocs on hi ha frantissa. Què passa al País Basc? El Rufián al País Basc va amb Podemos o amb Bildu. Això també és molt interessant. Per tant, no tindran més opcions. Podemos no tindrà més opcions. Ha decidit, Podemos ha decidit. Trencar i dir no vaig amb tu, per què s'ho dien? La resta de càlculs. Els odis crec que són mutus. Sí, perfectament. Són mutus dins aquest espai. I ara diré una altra cosa. Cada colau, portés dues setmanes demanant-li a Gabriel Rufián, el candidat d'una altra llista, que se'n vagi amb tu, I després, parlar de la unitat,

en no matar-us, el que li estan fent a la de Colau no té nom. És una cosa. Ara mateix el que hi ha.

La víctima eterna de tot. A tocar de la proclamació oficial de les llistes, ara el que hi ha és un relat per a la unitat. És el relat de la unitat, a veure qui se'l queda. I acusar a Gabriel Rufián, com s'han fet els descomuns aquests just ahir, i com indirectament fa de Colau a Gabriel Rufián i Esquerra Republicana de no treballar per l'unitat, concretament a Gabriel Rufián, que és qui ha sacsejat des de fa un any tot aquest espai perquè confiés a l'unitat. Llavors, acusar a Gabriel Rufián a l'únic. No, si ho dic en sèrio, perquè l'únic acord de col·laboració que hi ha que és unitari és justament el de Podem amb Esquerra Republicana. Què té això d'unitar? És més unitari l'acord. Aquí hi ha un acord de col·laboració, sí o no? És més unitari. Home, que jo t'he deixat parlar. Clar, o sigui, aquí l'unitat, l'unitat, l'unitat, i s'entén, eh? Perquè hi ha una desesperació que després les enquestes, com ha dit el Ricard, després veiem les enquestes i resulta que. Aquí mantens els grans partits plurinacionals segueixen mantenint, amb totes les que han sortit fins ara, segueixen mantenint o millorant lleugerament els resultats, és a dir, Vigil d'Oscar Republicana, tal, tal, tal, tal, i aquí qui se desmorona i es desfà des de fa més d'un any és aquest espai. I ara hi ha el relat de la unitat i per part d'aquest espai, els comuns, bàsicament els comuns, és, ostres, tenim un problema, com a mínim quedem-nos amb el relat de la unitat, que nosaltres és el que hem treballat per això. A veure, el mes de gener d'aquest any, com a mínim, i la tardor passada, qui feia artes per aquesta unitat de les esquerres era justament Gabriel Rufián. És qui ha sacsejat aquesta idea. I al final hi ha un acord de col·laboració. L'únic acord de col·laboració que es pot presentar des d'aquest punt de vista és el que ha fet Podem, bueno, Esquerra Republicana amb Podem, perquè clar, qui es posa endavant Podem amb Esquerra Republicana? No, no, no, això és un acord a Catalunya. Per Catalunya i amb clau nacional i per tant qui ha fet l'acord és Esquerra Republicana des de la seva força parlamentària i amb les seves majories amb poder

i no al revés però tu dones per entès que això és beneficiós això ja veurem els resultats

jo crec que és beneficiós per Esquerra Republicana t'ho miris com t'ho miris

fa molt de temps que sabem que de vegades es diu que la gent s'ha d'intingir tot en l'altre àmbit que si PP i Vox anessin junts traurien més. Hi ha moltes altres alternatives per dir, la gent del PP mai votaria Vox i hi ha gent de Vox que diu als de PP ni aigua, perquè a més també hi ha odis en aquella banda. Per tant, aquesta idea que la unitat determina un benefici, jo més enllà del que es pugui intentar explicar, jo entenc que tu puguis intentar rescabalar la imatge, però la sensació. A l'orres, o sigui, les enquestes A mi la sensació que em dona és que fins a l'últim moment ha tingut un dubte existencial d'on podia fer una carrera a més llarg termini. I que en última instància, per molt que es digui, jo, el que deia abans l'Arturo, ho entenc. És a dir, hi ha moments en què. Qui agafi la papereta dirà, jo que estic en realitat determinant o votant. No vol dir que a Podem no hi hagi un sentit de la plurinacionalitat de l'Estat, però els objectius són radicalment diferents. I jo entenc la incomoditat d'Esquerra Republicana respecte d'aquesta figura, que des del punt de vista mediàtic pot tenir un efecte positiu, però des del punt de vista de la. De l'essència de la idea és justament el contrari negociar i acordar és el que ha fet Esquerra Republicana i Gabriel Rufián aquesta setmana que crec que és l'opositiu per a la política tenim la sensació que un traidor finalment s'ha quedat perquè han pensat que a l'altra banda no tindria tant recorregut i no parlo per mi perquè jo no soc d'aquest partit però la sensació que

en té és complicada d'acceptar. Aquesta història començava fa més d'un any sota la idea certa de que la unitat de les esquerres, amb el repartiment de la llei electoral en determinades províncies, els marcava la diferència absolutament. I per tant, aquest relat era el que iniciava tot això. Però el que ha acabat passant. És tot el contrari, explota la guerra amb la seva màxima intensitat, que no té res a veure ni amb la unitat, ni té res a veure amb el programa. Té a veure amb tres coses molt clares. Una, en el cas de Podemos, que és acabar amb la seva guerra eterna, això, perquè li importa un rave això, i de fet ells prefereixen que hi hagi PP-Vox per construir la seva estratègia posterior, desenganyant-nos, això és així, i matar d'una vegada els que ells consideren traïdors al Partit Únic i Vertader i aquesta és la seva d'allò. Els de sumar és una qüestió de subsistència, punt i final, i aquí Esquerra és on s'ha vist atrapada amb tots aquests fronts i temps al temps el que estem veient de Rufián serà un canvi de cavall a càmera lenta. I ho veureu en un temps. Això és el que passarà i Esquerra s'ha anat arrossegada en aquesta estratègia i ja veurem com li surt.

A mi aquest tema m'avorreix una mica, però ha expressat l'avorriment. Intento donar un element nou per si. M'ajuda a despertar-me també. La realitat és que en termes individuals, ja que la discussió en realitat va d'això, aquí els que més han renunciat han estat Mònica García i Ernest Hurtasun, que fa quatre dies es veien com els líders respectius a Madrid i Barcelona de la seva organització. I han renunciat perquè creuen que ha de colar-ho per una banda i creuen que Emilio Delgado per una altra banda són millors perquè el seu espai polític es pugui articular. Els altres espais que estem dient que estan col·laborant, en termes individuals, tampoc estan renunciant tant. Perquè, a més a més, fer la lectura de la renúncia dels escons de Podemos, assumint que tindrien la mateixa posició en les mateixes circunscripcions i que, a més a més, traurien escó, és una hipòtesi de treball. Jo crec que Podemos no està renunciant a tant i, a més a més, m'afegeixo a la línia del que estava comentant el David. M'ha dit que Podemos, a diferència de tot el que representa, doncs, per exemple, el món dels comuns, Podemos creu que hi ha un escenari millor que l'actual per la seva organització política, que és un canvi de govern i un canvi de cicle perquè tenen més raó de ser. Això és una altra hipòtesi, també, o sigui, és discutible, però és la meva. La meva hipòtesi és que a Podemos ja li sembla bé això. I des d'aquesta lògica s'entén que malgrat les renúncies personals, que són les més difícils en la lògica, diguem-ne, dintre d'unes organitzacions de persones com l'Ernest Hurtasun o la Mònica García, tot i així, ells no hagin volgut formar part d'una coalició que el que pot fer és optimitzar en algunes circunscripcions una mica més els vots i els escons.