I si els nens governessin el món? Tres pel·lícules que ens porta el Gorina

Si us pregunto què és millor que una bona pel·lícula, costa de trobar coses, sí o no?

Una bona música, una bona obra de teatre, un bon llibre, un bon amic, un bon viatge, un àpat meravellós. Sí, però. Hi ha alternatives.

Hi ha alternatives, però costen de superar, perquè mira, un bon viatge, però clar, un viatge té moltes parts. Hi ha una part de patiment, els controls.

Hem posat davant el bon. El que vol dir que és un viatge que està ben muntat i que serà un èxit, no?

Ja hem començat, tenim aquí l'Àlex Gorines. Què tal, Àlex? Molt bé, content,

tot i que en aquest moment ens estan fent la competència amb una bona alternativa, que és un festival de cinema que començava aquest vespre i que en aquests moments està projectant una pel·lícula sobre la meravellosa Marian Faithfull, que encara no fa un any que va morir.

Sí, clar.

Una altra mita, no? Bé, tenim inèdit. I per tant, fins al 8 de novembre, bon cinema, de bona música, amb algunes recomanacions que us vull fer molt ràpides, perquè us sonin, perquè molta cosa està venuda, eh? For the love of Dolly, Parton, una prima que es diu Bonnie, The Final Act, Jack Johnson, Surfing the Music, que em sembla que a tu t'agrada molt. Intentarem anar-hi, sí, sí. El Doble, la meravella que ha fet el Fernando Trobea, amb Bajanyí, i Sixteen Moments of My Life. L'últim, Albert Serra, amb la dona de Fassbinder cantant les seves cançons. Per tant, trobareu una mica de tot. Ramena, nena, i un bon àpat. Doncs vinga, cap a l'inèdit. I si no, cap a les sales de cinema. També. Us ofreixo dues alternatives d'estrenes demà. Són les perles d'aquest cap de setmana? Exactament. La primera la vaig veure a Sitges. Per què apostem? Levíticus. Indecencia.

Som a Austràlia, un director que es diu Adrian Chiavella, ens presenta la història d'un poble dominat per una secta religiosa que recicla els gais, perquè no, perquè he sortit de.

Però què vols dir, reeducació? Reducació, però. Perquè me'ls imaginava allà la màquina de plàstic.

Bé, escolta, pràcticament, perquè el que fan és crear dobles. És a dir, el gai sempre és dolent i per tant creen el gai bo, o el doble que no és gai, per entendre'ns. Llavors, quan dos nois s'enamoren, hi ha dos nois d'un i dos nois de l'altre. Un és bo, dolent, dolent, bo. I el problema és que mai saps quin tens en pantalla. El bo, el dolent, o en fi.

I aquí, bueno, no sé si m'atreveixo a fer la pregunta. Hi ha algun tipus de moralina?

No, no, la qüestió és que al final el bo i el dolent s'ho muntin al seu aire i ja està, i prou, i s'ha acabat. Bé, és una molt bona recomanació, la pel·lícula està molt bé. Perfecte. Com que està molt bé, també la segona que us faig aquesta setmana, també s'estrena demà, és la nova pel·lícula de Javier Giner, el de Yo Adicto. Sí, gran sèrie. Repartiment de luxe, Oriol Pla, i a més a més la Marina Sales, que és la gran sorpresa d'aquesta pel·lícula, que es diu Esta soledat. És una pel·lícula sobre les inestabilitats que es viuen després de trencar, per entendre'ns, eh? És un film fet a cargots. M'encanta la idea que puguis tenir una pel·lícula que no sigui ben acabada. Sinó com que em fan uns gargots i et surt una obra mestra, no? Sí, sí, sí. És a dir, cada escena és una pel·lícula sencera. I és una pel·lícula que explica molt bé quant de maltractats estem en la societat actual. Això ens deia Javier Giner, vots parlar amb ell.

Rodeados de un contexto que tampoco les permite poder elaborar ni siquiera las cosas que les pasan, sino que están como náufragos dando manotazos intentando agarrarse a cosas que les salven. Creo que es una sensación lamentablemente cada vez más omnipresente en las vidas de todos nosotros, cada uno evidentemente con sus contextos concretos.

I això ens porta al tema de la setmana, no? Perquè hem d'enllaçar-ho. És a dir, aquesta secció va néixer fa uns dies. Sembla que són molts, no? Quan a Sèrbia els estudiants. Això que deia ell, que la vida segueix i no podem parar. a reaccionar, no? I les manifestacions de França, però les primeres, les dels estudiants reclamant els seus drets. Bé, estàvem parlant de maltractaments i, esclar, evidentment, la gent jove, quan veuen els problemes de vivenda, els déficits laborals greus que anticipem, la pirotecnia i els carrers actuals, l'educació totalment transtornada, els ultras i dretes tornant a créixer d'aquesta manera, drets retallats, confusió entre els conceptes protesta, manifestació, violència i terrorisme, que ara va per a tot el mateix sac i ja sembla que no pots ni treure el dit per la finestra, no?, Hem de dir joventut al poder? Escolars al carrer, per entendre'ns? O podem dir que les xarxes poden ajudar la gent jove a prendre la possessió dels seus drets? Qui és el que retorça tot aquest món de manera que al final ja no saps de quin tema estàs parlant? Els polítics? També els vells, clar que sí. Convidaria potser que per fi la política fos jove. Una mica innocent, si voleu, però jove, no? El tema de Serbia ens ho demostra. A Brasil també, probablement, no? I reflexions que el cinema ens ha fet abans, i hi haurà una mica de tot, per entendre'ns, seran tres, tres, tres exemples. El primer va a partir de la novela de William Golding,

El senyor de les mosques. Sí, Ralph tiene razón. Debemos encender una fogata.

Señor. ¿Es usted el jefe? Jack es el mayor de todos. Pero Ralph lleva más tiempo. Sí, Pablo tiene razón. El mejor es Jack. Jack tiene más datos de mando. Yo voto por Ralph. Y yo. Ralph es el jefe. Sí, Ralph. Sí, Ralph. Creo que has ganado las elecciones. Da igual quien tenga el mando. Lo importante es estar unidos.

Hi ha moltes adaptacions d'aquella història dels escolars que tenen l'accident d'avió. No hi ha adults, han d'organitzar-se com Robinson a una illa i crear una mena de govern i de ministres, etc. I lluites pel poder. I immediatament la reflexió és, quan els nois joves prenguin el poder els adults, que convindria. Acabaran repetint els seus vicis d'una manera instantània. De les tres versions de la novela que s'ha fet al cinema, la de Jack Thorne, de la televisió, que era molt violenta, la de Harry Hook, que era massa pel·lícula d'aventures, i la de Peter Brook, Peter Brook, el 63, va fer una pel·lícula on la transsocietat ens explicava la corrupció congènita que acompanya l'ésser humà d'una manera explícita. Pel·lícula que podeu trobar a Filmin i Amazon Price. Bueno, doncs aquest és un exemple. La segona novela és de John Wimham, és del 1957, es de Village of the Damned, el pueblo de los malditos. Després d'un moment que es desmaiant totes les senyores del poble, totes tenen el mateix nen o nena, idèntics al Vince, amb els ulls blaus intensos i que semblen organitzats abans de néixer. Aquí els teniu.

La policía no podrá frenar a los niños. Vete mientras puedas. Sé que puedo engañarlos levantando un muro. ¿Qué es lo que vas a hacer? Lo único que podemos hacer. Cuidado con los niños.

Directament, sí. A veure, la película clàssica de Hugo Alfrillo de l'any 1960, que semblava un episodio de Twilight Zone, era estupenda i explícita, no? Realment, sembla que han nascut com els nens del Brasil. Amb els gens de Hitler, tots idèntics a Hitler, però aquests són ambigus. És a dir, semblen molt dolents, però a l'hora de la veritat els adults no són millors. I el que fan és dir, bueno, un moment, vosaltres ja he tingut el poder massa temps, ens toca a nosaltres, no? Aquesta la podeu trobar també a Filmin, inevitablement. Per últim, la més explícita i potser la que no us imaginàveu que sortiria aquí. Recordeu Matilda de Roald Dahl?

Sí, sí. Érase una vez una niña llamada Matilda. Hola, papá. Sube al coche, Melinda. ¡Matilda! Lo que sea. Que era extraordinaria en todos los sentidos.

Dos por siete. ¡Calores! Trece por trescientos setenta y nueve. Cuatro mil novecientos veintisiete.

Pero en un mundo en que los adultos mandan. Yo soy listo y tú tonta. Yo soy grande y tú pequeña. Yo tengo razón. Y tú no. Y en una escuela en la que la directora no tiene principios.

Ella descobrirá. Alguien tiene que darle una lección. Revolting Children, living in revolting times, we sing.

Revolting Children és la cançó del musical Batilda que es va fer a partir de la novela de Roald Dahl, la més clàssica, la pel·lícula que va dirigir Danny DeVito, que ara va estar a Sitges, precisament, amb la nena Mara Wilson, i una vegada més ens trobem davant d'una nena prodigi, educada, superinteligent, supervivent a un món adult agressiu i absolutament desaprensiu. Començant pels pares, no? El pare és un idiota, total i absolut, i la mestra ja ni t'explico. No és Annie, però gairebé. Bé, dit això, Matilda, d'una manera, doncs, molt de cinema de nens, no és gens cinema de nens, és cinema social, i que porta la reflexió molt. I, per tant, convé anar amb els nens a veure Matilda i ser molt humils a l'hora de dir-los per què els portem a. A veure, Matilda, perquè els espera la vida. Amazon Prime, Movistar Plus, Netflix, també. Són les diferents mostres. Ningú diu que el món manat per nens seria l'ideal, però com que l'ideal no existeix, jo els hi donaria una oportunitat. Si no són nens i són una mica adolescents.

Encara millor. Sí, mira, a Sèrbia se l'han guanyat. De moment, fa dos anys no existia un partit que promouen estudiants universitaris i han guanyat unes eleccions per majoria absoluta. O sigui, aquí tenim un bon experiment per endavant.

A veure si els deixaran, perquè no va tot de Sèrbia, va d'altres països que hi ha al món que ja es preocupen d'intentar que certs experiments fracassin. Dit això, espero no haver fracassat molt avui amb vosaltres.

No, tu no fracasses mai i dijous que ve no ho intento.

Sí, ja hi pots comptar, però m'esperaré a última hora, perquè si no sembla que parlem de fa 24 dies.