I si per poder tenir un fill hagués de morir algú?

I per Liverpool ja és tard, microcosmos del planeta humà. Cadaqués ja no existeix, ni les nostres tardes vora el mar.

11 i 10 minuts del matí. ¿Us imagineu una societat on no puguis tenir una criatura si abans no trobes algú que li cedeix el seu lloc al món? És a dir, que se sacrifiqui i accepti morir? Això és el que planteja l'última novela de l'escriptora mallorquina Laura Gost, El preu de néixer, publicada per Proa, una distopia que s'ha convertit ja en tot un fenomen. Laura Gost, bon dia i benvinguda al Matí de Catalunya Ràdio. Bon dia, moltes gràcies. En primer lloc, felicitats. Moltes gràcies. El llibre sempre és gairebé com un fill, podríem dir.

Sí, de fet, la concepció d'aquell llibre va anar una mica en paral·lel a la concepció del meu fill, d'en Blay. Vaig començar a pensar-la quan estava embarassada i la vaig continuar escrivint just quan ell va néixer. La sort és que per fer un llibre no n'ha de morir cap. No, no, no, afortunadament, sí, sí. I per sort, avui en dia, encara, per tenir un fill, no hem arribat a aquest punt.

Ara hi entrarem. El preu de néixer s'acaba de publicar aquest mes de setembre i a la primera edició ja surt amb una faixa que hi diu el nou èxit internacional de la literatura catalana, traduccions al francès, l'anglès, el castellà, el neerlandès, el grec, el turc, l'italià, drets audiovisuals adquirits. Escolta, que bé, no?

Sí, sí, de fet, aquesta setmana hem rebut dues ofertes més, també, per traduir a portugués i alemany. I jo, en aquest sentit, d'una banda, estic superagraïda a les meves agents, a Anna i a Clara, de l'agència Pontes, perquè crec que han sabut transmetre molt un entusiasme, una confiança en aquest llibre, i per altra banda també me fa molta il·lusió perquè clar, són unes apostes editorials que han arribat abans que el llibre en català pogués passar una mica aquesta prova d'escotó comercial no és una traducció que arribi dient ha funcionat molt bé, anam a fixar-nos-hi i això també m'ha agradat molt, també és com que les meves agents són molt generoses, sempre m'envien una mica els comentaris d'aquests editors estrangers i és molt bonic vull dir, me sent molt afortunada i també un poc aclaparada.

I ara suposo que em diràs, allò és que no en puc parlar gaire perquè m'han demanat que he de ser discreta, però a veure, això dels drets audiovisuals adquirits, què ens en pots dir?

A veure, no en puc parlar gaire. Sí que puc dir que és una productora americana, em seu a Los Angeles i Mèxic, i que sa intenció seria fer-ne una pel·lícula. Hi ha com molt d'interès i molta il·lusió per part seva. Jo sempre soc un punt prudent perquè sé que aquests processos són llargs. I complexos, perquè també he treballat dins audiovisual, però vaja, sí que he tingut algunes reunions i m'inspiren moltíssima confiança i a més me sento molt privilegiada que hagin apostat per aquest llibre, perquè és d'història.

Començant amb la redacció, que també tothom està entusiasmat i ja deien, això serà un years and years, serà un conte de la criada, no sé si te l'imagines ja d'alguna manera aquesta possible adaptació.

Mira, sí que inevitablement tens alguns referents, no? Pot ser a més, visuals, també, jo pensava, pot ser un de leftovers de nivell d'atmosfera. El conte de la serventa és, òbviament, una referència, també, que també tot dona en el cap. Però, clar, també dependrà tant del director que l'agafi i, de fet, en aquest sentit, per mi, clar, jo, havent fet coses de guió en altres moments de la meva vida, sempre et demanen, sobretot des de l'agència, si jo voldria participar en el guió o d'alguna manera ser coguionista, i jo en aquest sentit ja vaig dir que no, perquè m'agradaria i crec que serà més fascinant veure com un altre creador ho dóna al seu territori, posa la distància suficient, potser s'acarrega algunes escenes que a mi m'encanten, però dirà, mira, fa falta, i crec que és molt important que hi hagi aquesta perspectiva i que hi hagi aquesta mirada d'un altre per encara fer créixer més la història.

L'argument, és evident, que crida molt l'atenció. No sé si perquè ho veiem molt llunyà o perquè, al contrari, quan ens hi posem a pensar, pensem, és que potser això un dia passarà.

Clar, jo crec que aquesta premissa, allò que té és que, evidentment, té uns elements distòpics, però és una distòpia que no. Per mi era important que no fos tan massa inversemblant per al lector, que no semblés una hipòtesi absolutament fora assenyada, inconcebible. I per mi és fet que dialogui amb qüestions que ja ara mos interpel·len, com ara unes eventuals conseqüències dels canvis climàtics, la qüestió de la superpoblació, tots aquests recursos naturals, com els gestionem, com els distribuïm. Tot això ens interpel·la molt i crec que, per tant, justament es propere. I, a més a més, l'únic que ha canviat és una llei, que això encara pot ser esgarrifa o escarrufa, com diguem a Mallorca, un poc més, perquè dius, no es que de sobte el món s'ha tornat boig o passam a uns mecanismes que són de ciència-ficció pura, sinó que hi ha una llei com si en un moment donat s'hagués dit, mira, ja està, ja hem arribat a aquesta insostenibilitat que anàvem repetint, que potser se produiria, i ara allò que mos queda és posar això en un aforament limitat, aquí ja hi som tots, i. Malgrat la perversitat d'aquest sistema que s'ha plantejat, ho intenten fer d'una forma molt freda, molt burocràtica i administrativa. I això, ja dic, per mi pot ser una mica més pertorbador que si fos un escenari on de sota el món canvia radicalment, que ho veuríem com una pel·lícula gairebé d'un Mad Men. El llibre el dediques al Blay. Sí, naturalment. No podia ser d'altra manera. Per mi és la cosa més extraordinària que m'ha passat mai. Sempre dic que és un poc irònic, potser, que escrivís aquesta història estant embarassada i després tenint un un infant, perquè justament les dicotomies, els dilemes en els quals s'han d'encarar els personatges són bastant cruels, i si a sobre has experimentat molt recentment la maternitat, crec que te ressonen d'una manera també especialment dura o implacable. Però és que també, curiosament, per mi, quan tenia en Blai, me va tornar més productiva. És a dir, sempre dic que és fet d'haver tingut segurament una experiència amb l'embaràs. I després, perquè va ser positiva, me permetia durant unes hores, en el dia o quan podia, quan ell dormia, quan era possible, dedicar-me a endinsar-me en aquest univers, que és més fosc, però ho feia. Sempre comento, hi ha una frase de Billy Wilder, que ell deia que només podia escriure drama quan se sentia en un moment molt feliç. Deia, no puc sentir-me deprimit i recrear-me encara més en el drama. I aquí crec que ha passat un poc també això, que era estimulant saber que la meva vida, afortunadament, era tranquil, era plàcida, i després la ficció em permetia explorar zones molt més fosques.

Aquest és el punt de partida del Preu de Neixer, publicat per Proa, que avui ens ve a presentar la seva autora, la Laura Gost. Quan una persona es queda embarassada en la història, què passa?

Quan et quedes embarassada, clar, per començar, el simple fet de quedar-se embarassada en aquesta història ja s'ha percep que no és tant una decisió espontània, tan orgànica, o fruit d'una improvisació, com pot ser, ara podries dir, un impuls, de dir, vinga, va, anem. Aquí, no, els personatges són molt conscients que és una decisió que implicarà surfejar tota una sèrie de complicacions i de tràmits.

Em feia pensar, per exemple, una mica en la política del fill únic de la Xina, imparant durant molts anys.

Exacte, és que de fet, clar, això també un poc enllaça amb el que no és una distopia tan llunyana. Perquè de fet no poses ni data,

ni ho vols situar en un futur amb cap data concreta, ni en cap país concret, és a dir, la idea és que pot ser d'aquí una setmana,

d'aquí un mes, d'aquí un any, o no. Sí, l'únic que queda clar és que ha passat tan sols una generació. És a dir, que aquesta generació immediatament anterior, aquestes protagonistes, encara van poder tenir fills lliurement. I. Sí, sí, quina és la pregunta que m'havies fet abans? Abans d'aquesta? No sé si m'he quedat sense contestar-te alguna cosa.

No, et demanava què passa quan una persona decideix quedar-se embarassada o es queda embarassada.

Exacte. Sí, una vegada s'hi queda, hi ha diferents mecanismes. D'una banda, hi ha un organisme institucional, que seria el Bulletin Estatal de Finats, que és com una llista on, senzillament, hi ha gent que ha mort per causes naturals, per accidents, per qualsevol motiu pel qual ja moren les persones, i si no hi ha el seu relleu, que és aquell lloc que ocupen, no el deixen herència a ningú, doncs automàticament va allà i hi ha unes llistes d'espera. Clar, si te toca, quan arriba el teu torn i tens sort i t'adjudiquen un finat, doncs cap problema, ja pots tenir un fill, però com que les llistes d'espera són tan, tan llargues, clar, la novel·la, d'una banda, compta amb aquests elements que són legals, són els tràmits burocràtics oficials, els canals oficials, però, d'altra banda, també hi ha un mercat negre, perquè sempre ha fet la llei, ha fet la trampa. Aquest mercat negre, evidentment, ja sí que se para, és a dir, ja, d'alguna manera. Jerarquitzar perquè només hi poden accedir els que tenen un poder adquisitiu prou elevat. Però després hi ha altres mecanismes intents, famílies, que potser arriben a normalitzar aquesta cosa d'un dia anar al teu pare o a la teva mare i dir que a mi m'agradaria tenir un fill. ¿Te sabría greu morir perquè jo pugui tenir-la? Jo crec que ja pot ser viscut prou, com ho veus, no? O sàvia, o. Aquesta és una de les

orbes més inquietants quan les llegeixes i que ho explica en aquest fragment que ara escoltarem.

A la festa de bencomiat que el matrimoni havia organitzat, la iaia Sofia estava asseguda en una trona encoixinada. Al seu voltant, la parafernàlia era més pròpia d'un casament que d'una sentència de mort altruista. La dona duia posat un vestit blau marí i lluïa un collar de perles petites que feia conjunt amb les arracades. Al seu darrere hi havia un mural ple de fotografies. Al mural també hi havia enganxat la fotocòpia ampliada d'una ecografia. D'abord a la fotocòpia, escrita amb lletres majúscules i daurades de traç gruixut, s'hi llegia la següent frase. Gràcies de tot cor, tiaia Sofia. No puc viure sense tu.

És que a mi aquest fragment em posa la pell de gallina. És molt inquietant, però també molt proper. I a més a més és una barreja de cinisme, però també d'acte d'amor. De dir, jo deixo el meu lloc al món per tu, perquè neixi algú altre.

Sí, d'una banda d'aquesta lectura, jo sobretot també una cosa que se me fa molt present o molt evident quan escolto aquest fragment, és que el món ha canviat en un sentit bastant important i transcendent, en el tema de com podem dur vida al món. Però tu no te fas de fet que hi ha Instagram, perquè si t'hi fixes aquesta parafernàlia té alguna cosa, pot ser de gender reveal o de baby showers, és com si d'alguna manera, i això també ja es presenta en el llibre, les persones acabem adaptant-nos per bé i per mal en els escenaris que ens toca evitar, i no només podem arribar a trobar coartades. Morals o justificacions en certs casos. Aquí també passa a alguns personatges per dir, mira, jo. Aquell desig meu és legítim, per tant, cercaré una manera de no sentir-me tan malament per fer certes concessions ètiques. Però és que fins i tot, troben la manera, i aquest fragment és un exemple, d'adulcorar, d'envellir una decisió que en el fons és molt perversa, és dura, és pertorbadora, però trobes la manera de fer-ho. Fixa't un punt kitsch, que és el que per mi també té aquesta escena. I la frase de dir-ho sense tu, que va ser les primeres que em van venir al cap, em va fer replantejar de quina manera un canvi de paradigma així de fort pot arribar a canviar també el sentit d'unes frases que potser s'han utilitzat amb certa frivolitat, o d'una manera més metafòrica, o més hiperbòlica, perquè dius, no, no puc viure sense tu, o una cançó pop, i aquí passen a ser tan literals que ja no tenen aquest sentit un poc poètic, o més dolç, més ensucrat.

Tens tota la roca, t'ho pots imaginar com un reel d'Instagram ple de curets, de gent que hi posa m'agrada, un hashtag fins i tot, i fins i tot, no sé, musicat amb Antoni Afon, el viure sense tu.

Exacte, sí, també, bastant d'aquestes cançons, naturalment, que immediatament tenen en el cap, però hi n'hi ha moltes, n'hi ha d'altres, és a dir, també no podeu vivir sentit, és a dir, hi ha moltes cançons que juguen en aquesta. Bé, cançons i declaracions d'amor a pel·lícules, no? És una frase molt pop. Però sí, això, de fet, està al principi un poc de la novel·la, on volia, d'una manera no excessivament llarga, no gaire pedagògica, però tampoc no volia dedicar moltes pàgines a sobreexplicar la premissa, però sí que volia posar això, aquests elements, uns quants paràmetres coordenats, perquè ràpidament el lector pogués situar-se i pot adonar-se que no han canviat tantes coses. Ha canviat una cosa molt essencial, però la resta continua una mica igual. I, novament, no sé si es garifa més això.

I una altra de les coses que de fet no has volgut explicar, per suposo que per aquesta idea de no sobreexplicar, i potser també per deixar que el lector s'ho imagini, o sí, s'ho imagini, és la manera en què moren aquestes persones, perquè aquí ni es parla d'eutanàsia ni expliques gaire com acaba això, no?

Hi ha una sèrie de possibilitats que a mi m'agrada deixar-los una sèrie de preguntes, m'agrada que el lector pot intueixir coses. Al capdavall, quan ets un lector, quan estàs davant d'un llibre, t'agrada comptar amb una informació necessària per comprendre la trama i per fer-la avançar. Però tampoc. És a dir, tal com a la vida no tenim una informació molt explícita, detallada, exhaustiva de cada cosa que veiem i sentim i percebem, també m'agrada que els llibres deixin aquests espais oberts. Però sí que hi ha coses que s'intueixen, com ara, per exemple, un suïcide, per dir alguna cosa, passa a ser un actiu, no? La mort. Pots, per exemple, escoltar el soroll d'una ambulància en comptes de fer-te patir, de posar-te trist, potser te fa anhelar que aquella persona no arribi a sobreviure. I això també enllaça amb la deshumanització inevitable que s'ha d'esperar d'aquest sistema, perquè clar, això erosiona moltes coses, no només vincles, sinó també els teus propis codis, la teva pròpia estructura emocional, No pot ser totalment impermeable en aquests pensaments que poden arribar a tenir. El llibre planteja debats

molt interessants. Evidentment, el més evident és el dret a tenir fills. És a dir, és un dret, no és un dret, l'ha de tenir tothom, es pot retirar aquest dret, es pot regular. L'altre també podria ser si totes les vides valen la pena ser viscudes.

Clar, tot això és que són, de fet, fa poc que ha sortit el llibre, però sí que és molt estimulant compartir moments, converses amb lectors, i cadascú ens treu unes conclusions que fins i tot a vegades transcendeixen allò que ja potser en aquell moment tenia justament, però fins i tot hi ha hagut persones que m'han dit, es debat sobre què vol dir viure bé, a partir de quin moment en un escenari així podria arribar-se. Legítima o correcta o acceptable dir a algú, mira, escolta, per viure així pot ser que deixis espai a algú que comença de zero. També, però clar, és molt pervers, és molt perillós si centres realment, i de fet hi ha escenes on hi ha, també perquè hi ha, naturalment, s'han de plasmar les diferents ideologies, quan es relacionen, quan es relaciona la religió, també, en un escenari així. Però aquests pensaments, el simple fet de pensar quina vida val més, que algú pot decidir quina vida val més la pena que s'ha viscut, com es pot arribar a mercantilitzar d'aquesta manera en la vida i en la mort, posar un preu, no només un valor a la vida, sinó també un cost, Tot això ja dic, és fosc, a mi mateixa m'escarrufava, m'angoixava, però també és fascinant, com a escriptora, provar d'analitzar de quina manera se podrien les diferents persones relacionar amb un contrast així.

És El preu de néixer, de Laura Agost, una de les sorpreses, en positiu, en molt positiu, de la reentrada literària després de l'estiu en català. L'ha presentada la setmana del llibre, la presentarà també a Palma demà, és? Diumenge. Diumenge. I que avui ha sigut aquí, al Matí de Catalunya Ràdio, per parlar-ne una estona.

Laura, mil gràcies per venir. No, moltíssimes gràcies a vosaltres.