Isabel Obiols, editora: "És bonic que els últims èxits siguin de dones de diferents generacions"

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Què vol dir editar un llibre? Algú creurà que només és trobar-li errades, però la feina de la nostra convidada d'avui és molt més, delicada i essencial. No només és capaç de reconèixer el talent dels autors i les autores, sinó també de polir-lo, d'endreçar-lo, de veure intuitivament què pot funcionar i al mateix temps desaparèixer. La nostra convidada sap com fer-ho, perquè està darrere d'alguns dels èxits més importants de la literatura catalana dels últims anys. Tot i que té un cognom conegut, el seu ofici passa desapercebut perquè toca que sigui així. Deixar l'ego de banda per ser una de les millors.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili. Isabel Ubiols, benvinguda.

Hola. Com estàs?

Bé, cohibida. Espero deixar-me anar a poc a poc.

No, no, tranquil·la, que no hem mossegat mai a ningú. Escolta, dèiem això que el llegir no ens faci perdre l'escriure, que és la frase feta però que l'editar no ens faci perdre el llegir, això podríem dir-ho a vegades, perquè, clar, quan estàs treballant tant amb llibres, una troba temps per llegir, o què?

Sí, bona pregunta. Aviam, durant el curs és francament difícil, perquè sempre vas una mica. Si més no, jo. Vaig una mica tard sempre a llegir el que he de llegir i després sempre ens van arribant propostes, has d'anar filtrant, has d'anar valorant, perquè a més a més fem contractacions en llengua estrangera, etc. I a banda del català també porto coses d'assaig a l'editorial i és un munt de feina. Però jo tinc una mena de termòmetre sobre això de no perdre el llegir, que em funciona, és bastant infal·lible, que és el primer dia de vacances, sempre, sempre, sempre, o sigui molt poques vegades en els últims 15 anys no ho he fet, és que em quedo a casa i començo a repassar llibreries i tot, i agafo el primer llibre que em crida una mica i que tinc ganes de llegir, que el tenia pendent, I si aconsegueixo arribar a aquest estat d'oblidar-me de tot i poder-me passar unes quantes hores amb aquesta concentració feliç de la lectura és que tot va bé, ja estic bé. I en tots aquests anys només no ho vaig aconseguir una vegada, que no va ser aquest estiu sinó l'anterior. Després d'un curs molt. Bueno, no sé, sempre hi ha cursos més o menys complicats, i res, o sigui, que en general bé, i sí, a les vacances faig grans sessions lectores molt felices.

I ja no pendent del què es vendrà, què no es vendrà, etcètera, no? O sigui, deixant de banda la teva feina i sent una lectora feliç, podríem dir, no?

Sí, sí, sí, tal qual. Després, el que llegim per editar o per publicar, etcètera, l'únic varem no és les vendes, n'hi ha molts d'altres, també. Evidentment. Isabel Ubiols és l'editora

en català d'Anagrama, i la pregunta que jo em faig, com portes això de fer una feina que potser no es veu de cara a l'aparador? Perquè sí que deixeu empremta, però potser hi ha molta gent que no sap que Isabel Ubiols està darrere de noms com Irina Solà, com Pol Guasch. És a dir, a vegades passeu en un segon pla.

No, de vegades i sempre. I és el que ha de ser. I és un paper que jo assumeixo amb tota la comoditat del món. Al revés, és a dir, a mi em costa moltíssim posar-me en primer pla. No és falsa modestia, és que soc molt nerviosa i tirana vergonyosa i posar-me. Parlar en públic, totes aquestes coses són o sigui, em costa un cert esforç i intento s'ha de crear un cert clima perquè ja estigui còmoda, la veritat. I no, bé, sí, penso que ha de ser així i. Almenys és la meva manera de relacionar-me amb la professió. Entenc que hi ha moltes altres i potser això ho podem anar desenvolupant més endavant, però en el meu cas és l'estat ideal. L'estat ideal.

Escolta, doncs volem que ho passi bé perquè et relaxis una mica, que em dius que vinco i vida. Ai, mare de Déu, què es pensa que li preguntarem aquí a les dones i els dies? Pensa que juguem el mateix bàndol. El programa té nom literari, vull dir que no anirà malament res. Sí, sí. Ja sabeu que és divendres, és hora també, els demano a les nostres convidades que ens facin una llista de la seva música important a la vida, en alguns moments, i comencem amb Fiona Apple.

Les dones i els dies, riques d'esperits.

Isabel Ullols, on et porta aquesta cançó, que és una de les que ens has triat avui aquesta nit per fer-nos companyia?

Sí, em porta a la sala de casa dels meus pares, evidentment no en la veu de la Fiona Apple, sinó en la veu dels Beatles, amb el disc blau, d'aquells mítics disc vermell i disc blau, que eren els primers discos que em vaig començar a posar jo sola, les primeres vegades que em quedava sola a casa. I que m'encantaven, m'agradaven moltíssim i els escoltava una mica en bucle i mira que hi havia cançons allà, però molt. I també allò que fèiem, d'agafar les lletres de les cançons i començar entrant l'anglès, aviam què enteníem de les lletres, etc. I aquesta versió m'encanta de la Fiona Apple i vaig pensar que podíem fer un mag. Un mix de dues coses, una cantant, per cert, i intèrpret que al Paul Wask li agrada molt i ha fet una encapsala, hi ha alguns epígrafs amb lletres cives en alguna de les seves novel·les.

Fiona Apple, com una d'aquestes músiques que ens triaves, fent una versió dels Beatles, aquesta cross de Universe, i com hem d'imaginar la Isabel Ubiols de petita? Molt lectora ja, molt balladora, molt cantadora. No, no, lectora segur que sí. ¿Recordes alguna lectora que et marqués de petita? O d'alguna autora, precisament, ja que estem a les hores i als dies, alguna autora que et marqués o algun personatge, també? Sí. No, hi havia moltíssimes.

No sé, casa meva era un país. Era un país, m'agrada. Tots, absolutament tots, ho hem estat. Jo soc la petita de tres germanes i les meves germanes eren devoradores de llibres. Per descomptat teníem tots els cromets a la galera. Hi havia de tot, ens arribava el cavall fort. No sé, recordo. Recordo molt, no sé, per posar algun exemple, un rètol per a Cortó, en aquell moment, de l'Àngels Garriga, que Cortó és el meu poble, de fet, o el poble on tenim una casa, està dissimulat, però és un poble que es diu Seifores, és un barri d'un poble, de fet, i això em porta allà, em fa molta gràcia. L'Àngels Garriga era la mare de la Marta Mata, que ara es fa el centenari, També, no sé, de la col·lecció aquella de l'Esparbé de la Magrana, hi ha una mica més gran, no? Quan t'acostes a l'adolescència de la Negreta Wimberg, que em sembla que es deia, sobre històries de pares que se separaven i coses així, que et tocava molt la fibra en un moment d'hipersensibilitat,

etc. Diries que eres una nena melancòlica

per això que em dius o no? No sé, no sé si era melancòlica o no, potser tenia un punt que se'm va anar accentuant amb l'edat, no tant de tan petita, que era més alegre, més saltadora, més esbojarrada, més divertida. I sí, amb l'edat, la veritat és que reconec que se'm va accentuar aquesta part una mica més llunàtica o melancòlica. Escolta, no està malament per ser editora, no?

S'ha de ser una mica romàntica, perquè creure en literatura hi ha un punt de romanticisme aquí, eh? Hi ha un punt de creure en ideals i de creure, no sé si de fer el món millor, però com a mínim més distret. Bueno, de creure en l'home, no?

I en la dona, en la humanitat, en la imaginació i en el. Una certa capacitat de poder canviar les coses, si més no canviar persones, no? Ja ens ha passat a nosaltres, per què no els hi pot passar amb altres persones?

Clar, a casa teva podríem dir que la teva mare era professora d'institut, si no ho tinc mal entès, i el teu pare era el polític Raimon Ubiols. Clar, no sé si el veies en foto, si tenies molt o a la televisió, pràcticament, perquè en aquella època, clar, potser més o menys perquè compartim edat, Jo el recordo com veure'l molt a la televisió. Llavors, com ho vivies tot això? Com vivies aquesta part com a nena del meu pare que si el veig amb fotos, que no sé si és el cas, que potser passava mil hores amb tu, no ho sé. Com vivies aquesta part?

No, a veure, de bastant petita tinc una anècdota bastant absurda, que és que un dia surt el presentador del telediario i vaig tenir un moment de dubte de si era el meu pare o no, però parlo de molt petita, eh? No, no, ara és un moment molt exagerat, perquè tenien una retirada, no me'n recordo ni com es deia aquest senyor del telediario, però tenien com una certa retirada. El senyor era molt més gran que el meu pare, però ja se sap que els nens petits sempre veuen els pares molt més grans del que en realitat són. I no, sí, era un pare que sempre estava amunt i avall, estava relativament poc a casa, però quan estava a casa sempre estava. Llegint un llibre o llegint papers. Ell ha dit, té molta gràcia, perquè vivíem molt a prop de la Rambla i alguna vegada ha dit ell que havia enterrat una petita fortuna en els quioscos de la Rambla i això és literal, perquè casa meva estava plena de diaris, de revistes d'aquí i de tota Europa, italianes, franceses, en anglès, etc. Era bastant.

Veure això a casa m'imagino que també et porta cap a un lloc. Veure que la cultura és tan important i que no sé si recordes també amb ell potser llegint llibres o.

No, no, això no, això no. A la meva germana gran sí que li havia fet un conte il·lustrat perquè ell dibuixa molt bé. I sí, ja parlo clar de temps, quan tenia més temps per la canalla, etc. No, què feia? Doncs no sé, l'altre dia recordava que quan podia ens portava al cinema, per exemple, ens havia portat a veure, i a més a més amb una selecció de pelis que ara quan hi penso dic, ostres, estaven la mar de bé. A part dels hermanos Marx a la Filmoteca, quan la Filmoteca estava al Raval. Bueno, ara hi torna a estar, però estic parlant de fa molt de temps. De fa molts anys. O, jo què sé, les pel·lis aquestes documentals de Mao a Mozart, havíem anat a veure tots els matins del món, pel·lis amb un rerefons musical, a vegades. Bueno, té i té bon gust.

Ara parlaves que vivió a prop de les Rambles, i tu, un dels llibres que has fet com a escriptora era un llibre dedicat a la buqueria. Ui, calla, sí, sí. Aquí ja m'ho has cascat tot, eh? Sí, sí, sí. Ah. Ha canviat moltíssim, no cal dir-ho, la bucaria. Com vius tu aquesta Barcelona? Perquè ets una barcelonina de veritat. Vull dir, has nascut a Barcelona, que hi ha poca gent que ho pot dir això, no? Bueno, poca gent no, però vull dir que has viscut tota la teva vida a Barcelona. Quina relació tens ara amb Barcelona? Tens una mica de dol? O al contrari, estàs encantada encara? Sí.

A veure, Barcelona és una ciutat fantàstica encara per viure, però per descomptat té una quantitat de problemes i de funcionalitats que no venen d'ara, sinó de fa 20 anys tranquil·lament, perquè jo soc del gòtic, gòtic, i que era un barri que en aquell moment quan els meus pares hi van anar a viure. Hi estava entrant un nou tipus de gent professional, etcètera, perquè era un barri que, almenys en el pis on havíem anat a veure nosaltres, era un pis de gent benestant, era un pis molt gran del gòtic, i els benestants o els propietaris de totes aquestes finques ja havien abandonat aquell barri fa molt de temps. Llavors hi havia una barreja interessant entre la part menestral, que també hi era molt, jo havia anat a Sant Felip Neri a l'escola i érem una. Hi havia gent de tota manera, era molt, molt, molt divertit, però gent molt, molt de barri, de la Barceloneta, del Gòtic, del Raval, que van ser els del xino, i no, i clar, tot això ha desaparegut, hi ha hagut molta expulsió dels nens que anàvem a l'escola, jo diria que potser un parell continuant al barri, I jo ho visc bastant malament, bastant malament. Al gòtic hi baixo tan poc com puc, i això és una cosa que em dol, eh, perquè. Però m'agafa una certa. Sí, em posa una mica de mal humor. Ara hem publicat aquest llibre de la Llucia Ramis, d'Un metre quadrat, on s'expliquen tot d'històries de gent, doncs, d'expulsions dins de la mateixa ciutat, no?, i de.

I de com tornes tu a casa teva després aquella casa on vas viure i t'adones que ara aquella casa ni podries ser-hi, ni podries viure i com s'ha transformat el barri, no? Sí, sí, sí. Amb la literatura també et passa a vegades que dius ha canviat molt i no sé si per bé o què?

No, no, no. Amb això ets més positiva? No, molt, sí, home, sí, molt, molt, molt positiva, i tant, i tant. Sí, s'estan fent coses molt xules.

Ho deia més per, no tant per la literatura, t'ho preguntava més per com funciona el negoci de la literatura. Sí, sí. Que hi ha com aquesta, a vegades, aquest boom, aquesta explosió, una mica com els edificis, construïm, construïm, construïm, o sigui, creem, creem, publicem, publicem, llavors, i els llibres duren molt poc a les llibreries. És a dir, com aquesta sensació que hi ha molta cosa i que no arribem, i també els mateixos lectors i lectores, a vegades estem una mica com dient, és que no sé per on començar, no?

No, és clar que es publica moltíssim i, no sé, la meva manera de mirar-m'ho, això, és a dir, si miro una miqueta com funciona tot plegat, és que hi ha una estacionalització cada vegada més gran, hi ha períodes de gran venda i períodes una mica molt més àtoms, etcètera, Sí que és veritat que les vendes d'alguna manera també es polaritzen, no? El que es ve molt entra en una mena d'espiral d'anar trencant cercles i anar trencant i arribant a electors. Potser no tant lectors, no? És a dir, hi ha un nucli de lectors i a partir de cert moment vas ampliant i vas arribant a més llocs. I, en canvi, hi ha autors que els costa molt més arribar. Però què fem nosaltres a l'editorial, a Anagrama? Intentem. Acompanyar molt cada un dels llibres. I això és una feinada, perquè som gent, però a vegades ens falten mans.

Sí, també arriben les cures als llibres. Ara que es parla de les cures, vosaltres feu de curadors.

Perquè és que editar un llibre no és només la feina prèvia amb l'autor, les converses, després la feina amb el text, etcètera, el procés d'edició, després venen els correctors, i intervé bastanta gent a part de l'editor. És després, és la posada, acompanyar-lo al món, els autors i els llibres, amb els llibreters, amb la comercial, amb la premsa, etc. Hi ha molts llibres que tenen una vida força llarga, almenys és el que intentem a l'editorial. Una altra cosa és que de tant en tant fracassem, vull dir, què hi farem, no? Trencar aquest emprensí del capitalisme, no? Que sembla que ho destrueix tu. Sí, està formant part del sistema, perquè aviam, tampoc no podem veure que no, però sí, sí.

Més cançons. Isabel Ubiols, aquest divendres a les 9 i als dies.

Les dones i els dies, un programa amb altes capacitats.

Portis Head, banda mítica de Bristol, que també està aquí triada amb la Beth Gibbons cantant. És una música molt generacional, m'imagino que és una música que et porta a sortir de festa, d'acabar la universitat i una mica sortir de festa.

Sí, sí, és època universitària, és un grup que. Aquest disc en concret el vaig escoltar també compulsivament, aquestes coses febrades, no? Encara em passen algunes coses. I sí, és un grup, no sé, compartit amb amics, amb el meu amic Eduard en aquesta època i teníem una mena de tenim una broma que encara dura perquè jo els hi deia malament els hi deia portisxet i ella em deia que no que era portisxet i teníem com una mena de discussió aquestes absurdes a picar-nos i res m'encanta m'encanta la veu m'encanta el ritme no els he vist mai doncs

escolta ja farem farem alguna cosa ara fem unes trucades i li diem a la Bet que vingui cap aquí. També amb aquest punt melancòlic d'aquesta cançó, aquesta sí que és pura melancolia,

no? Sí, sempre ho diem, van ser uns anys també els de l'indie i tot això, un cert tipus de cançó de tallar-se les venes una miqueta, i alguna vegada amb el Guillem Gisbert, que també som amics, Hem parlat d'això de la responsabilitat d'una certa generació de músics en un cert estat d'ànim generacional de la població. Catalunya està trista per això. I que bé que després

hagi vingut una miqueta més d'alegria. Escolta, tu a nivell professional vas començar, diguéssim, a la facultat estudiant Història de l'Art, o sigui, no et vas dedicar ni al periodisme ni a l'edició d'entrada, però llavors sí, o sigui, vas estudiar Història de l'Art, després va vindre el periodisme, després va venir l'edició, com va ser tot aquest canvi, o tots aquests moviments, diguéssim, o d'on venen? De ser tastaulletes, de que t'agradi tot, de la curiositat.

Ve de no tenir les coses gaire clares, de no tenir una vocació molt definida. Vaig estudiar Història de l'Art perquè sí que estava amuda per fer alguna cosa al voltant de. El meu avi era pintor, dibuixant, etcètera. I m'hauria agradat fer alguna cosa al voltant d'això. Després, a l'hora de buscar una concreció, buscar una feina, buscar un. És molt difícil trobar feina d'història. No, és que em va agafar una mica de claustrofòbia, la veritat. T'imaginaves en un museu? De Barcelona, i vaig. No sé, vaig tenir ganes d'anar-me'n en una època. Llavors, el periodisme va ser com una sortida en un moment circumstancial, una miqueta. De trobar una aplicació pràctica, algunes coses que m'agradaven i que se'm donaven bé, llegir, escriure i estar en el món, posar l'orella, però tampoc no tenia gaire vocació perquè no soc bona molestant la gent, evidentment hi ha moltes maneres de fer de periodista, però no. No em sentia gaire còmode, però al final de l'època de treballar al país vaig coordinar el suplement, el quadern, un parell d'anys, i vaig veure, o sigui, ho vaig veure, ho vaig notar, que m'agradava molt editar els altres, i vaig pensar que tenia, bueno, que per allà podria haver-hi un camí. Sí, perquè també la cosa aquesta dels màsters d'edició, no sé què, allò era molt incipient en aquella època, jo no sabia, no coneixia, no tenia la manera com d'entrar-hi directament en aquest món, i bueno, finalment va sortir. De fet, hi ha un programa que

no sé si va ser la llabureta, podríem dir, de la teva feina d'edició, però l'hora del lector, en el passat, el Salud de Lectura. TV, que va ser un moment on vas començar vull dir, va ser un programa que tothom recordarà com històric durant anys perquè es parlava de la literatura d'una altra manera, era com una conversa dirigida en aquell moment per l'Emilio Manzano i després la Marina Espas en els últims anys, no? Però allà us vau trobar amb molta gent que estimàveu la literatura i no sé si allà potser va ser un dels llavors de pensar això dels llibres m'agrada, tiro cap aquí Sí,

sí, també per descomptat. El Manzano, que de fet després ha sigut autor d'anagrama i molt contenta d'això, buscava aquest ambient com de colla d'amics parlant d'una cosa que els agradava molt a tots, no? I nosaltres amb la Marina i. Érem com les jovenetes, diguem, de. Bueno, no sé, perquè hi havia gent més gran d'altres generacions i molt més experimentats que nosaltres, experimentades. Hi havia la Mita, Casa Coberta, hi havia la Itziar González, hi havia una barreja de gent d'àmbits també diferents, però amb una passió comuna per la lectura. I com comença allò,

la primera oportunitat en el món de l'edició? Qui te la dona? Perquè, clar, havies editat el quadern, però anar a editar a un editorial com a Anagrama, primer passes per la Magrana, però qui et dona la primera. Doncs.

Em va trucar l'Oriol Castanys. Per descomptat, a l'època que jo estava al país, ens havíem creuat alguna vegada, però tampoc no havíem tingut cap gran conversa. Però ells buscaven algú per la Magrana i la Laura Santa Florentina, que era cap de premsa de RBA en aquella època, va suggerir que per què no parlàvem. Llavors vam parlar i em van donar aquesta oportunitat. I a vegades ho dic que. Que és que em van llançar allà al mig, com en medias res, a prendre un ofici sobre la marxa. I va ser una època, el començament bastant dur, perquè, clar, havia d'anar demanant com es feien les coses tota l'estona, improvisant, i, finalment, trobar la meva manera de fer la feina.

En aquest país tenim una tradició d'editores molt conegudes, com Beatriz de Moura, Esther Tusquets. Isabel Martí de la Campana. Clar, tot això, com funcionava a les teves esquenes tenir tots aquests referents? I pensaves en això?

No tant, no tant. La Isabel Martí l'havia coneguda perquè en una època, quan vaig deixar el periodisme, m'havia encarregat alguna traducció. I l'havia feta bé, bé, no sé si més o menys bé, diguem, però bueno, va sortir, etc. I l'havia conegut, per descomptat, per un tarannà molt fort, no? I la veia a vegades, no sé. No sé, és una persona que l'havia coneguda i que em despertava curiositat. La Beatriz de Moura, l'Esther Tusquets i companyia, les coneixia com més a distància, com a lectora, dels seus llibres, les Mafaldes de l'Humen, alguns llibres de Tusquets.

Però vaja, que no t'ho plantejaves tot això. No, no, no. Però el síndrome de la impostora, de dir, ui, això ja ho sabré fer jo, això, en cap moment.

Al començament, no, no, jo em vaig pensar amb una mena d'ansietat bastant forta els primers mesos allà a la Magrana. Perquè és que és. El periodisme, almenys en l'època que jo vaig estar al país, sí que recordo que a mi no em calia tenir una agenda, perquè. D'alguna manera l'actualitat venia donat i ho tenia tot al cap i de sobte quan treballes com a editor tens molts terminis diferents i timings molt diferents i tot va a l'hora. Llavors ja, diguem, la qüestió temporal canvia completament, perquè tot passa a l'hora, tot arreu, però treballes també en terminis d'un i dos anys, no sé. Llavors, tot això em va obligar a pensar i a estructurar-me al cap d'una manera diferent i a portar una agenda. Perquè si no, no arribava als llocs.

I no et preguntaré pel primer que vas editar, perquè suposo que, no sé, segur que te'n recordes, però a vegades no acabem d'estar tan orgullosos, però, per exemple, quan és el dia que dius he editat aquest llibre i ara sí que em sento profundament orgullosa? O el moment aquest de clic, de dir, ui, això sí que ho he fet bé,

o no sé, si és que existeix aquest moment. Sí, home, sí, sí. L'època de la Magrana recordo que vam poder contractar coses que estaven a la mar de bé. Vam fer el Toni Jut en català, per exemple, que és un autor que em sembla meravellós, un historiador, després va morir, però amb unes peces de tall autobiogràfic cap al final de la seva vida i alguna mena de testament vital superpotent, i això ho vam fer. El Pere Estopinyà, que ara m'acabo de trobar aquí baix, vam publicar El lladre de cervells i va ser una gran cosa. I després, de literatura, de novel·la, va semblar. Ostres, espera, perquè, clar, per allà hi havia el Joan Lluís Lluís, que va ser, evidentment, no era un autor que comencés amb mi, que ja havia començat amb altres editors, i. Fantàstic, el Ramon R., l'Imma Monzó, i després la Marta Rosals, que sí que va ser la Primavera Estiu, etcètera, que va ser I a més amb una primera novel·la.

Això és una de les coses més boniques que li pot passar a un editor, a una editora, agafar algú des de zero i posar-la allà dalt. Sí, a més a més aquí hi havia

el repte afegit que la Marta, quan ens vam conèixer, després d'haver llegit la novel·la, que és un d'aquests casos típics, que resulta que sempre tens un munt de llibres pendents per llegir, i aquest va ser com vaig començar i me'l vaig llegir molt ràpid. Que és que ens vam conèixer i em diu faré promo però amb distància no farem presentacions ni se'm veurà la cara ni podrem fer totes aquestes coses ja sabeu que la Marta Rujals no dona la cara i el veig val. Perquè, d'alguna manera, la novel·la, no sé, hi vaig creure, hi vaig pensar que això ho podríem sortejar i podríem arribar a fer moltes coses, de totes maneres. I l'Oriol em penso que va dir una cosa així com, Dios les cria i elles s'ajunten, una cosa així.

Van dir dues tímides, dues tímides, que no volen donar la cara, però que hi són. Doncs mira, la primera història d'amor, ja amb l'edició, la Marta Rujals i l'Isabel Ubiols.

Si no et surten els números, escolta Les dones i els dies.

Aquí els Pixies amb la Kendall cantant aquest gigàntic, una cançó allò ben amunt, eh? Vull dir que si tu vas dient que ets tímida, que no sé què, però algun foc deu haver per dins. Isabel Ubiols.

No, home, això són. Sí, aquests també els havíem escoltat molt i, no sé, els havíem anat a veure a festivals, els he vist al primavera un parell de vegades, d'aquells moments d'eufòria, d'amics, de saltar.

Aquí hi ha la Kim Deal, que és tot un personatge. Quins han estat els teus referents a nivell de dones a la teva vida, de la família o de persones amb les que has conviscut o amigues? Quines són les teves referents?

Moltes i molt diverses. No penso que hi hagi una figura única en absolut, per descomptat la mare. Tenia unes àvies que havien viscut la guerra, la nostra generació és el que hi ha, com bé saps, i eren persones que no eren gaire comunicatives, no sé, eren persones que portaven tot molt una mica endins, no vol dir. No vol dir res més enllà que, bueno, eren gent que havien viscut situacions més dures. La meva mare és la primera de la seva família que va anar a la universitat, és una persona molt positiva, molt riallera, és sempre molt endavant, amb molta força interior. Profe de física, eh? Profe de biologia. De biologia. De ciències, sí. I directora durant una època de l'Institut de la Barceloneta, del Salvat Papaseit.

O sigui, referents de dones que eren valentes, que ho tenien clar, que anaven endavant.

Sí, home, sí, sí, sí. La meva mare té això, molta resistència i sempre la millor cara, el millor somriure. És molt simpàtica. Quan anem pel barri, ara, que parla absolutament amb tothom, o sigui, a vegades l'acompanyo, si ho fem alguna cosa, la vaig a buscar a la perruqueria o no sé, coses així. I sí, sí, té molts amics al barri. Tothom la saluda amb molt de carinyo i molt d'afecte i és bonic de veure. I la recordo anant pel barri, goti, quan anant a comprar, anant al colmado, anant aquí, allà, o al mercat, doncs sempre ha sigut així. I tu també ho fas, això? Jo no, jo soc bastant, no et diré antipàtica, però em costa més fer això, som diferents, no passa res. Sí, però per això és el teu referent, no?

Sí, exacte, per compensar una mica. Sí, exacte. Parlem de la feina d'editora i dels teus grans èxits. Parlàvem de la Irene Solà, parlàvem del Pol Guasch, també estàs fent els quaders d'anagrama, que són aquests quaders de pensament. Això vol dir també tenir les orelles molt pendents del que passa i intuir també qui té coses a dir. Hi ha una mica feina, podríem dir, de. Detectiu privat, pràcticament. És a dir, de buscar el detall, de dir, aquesta persona, per exemple, no sé, has editat a Marta Sardà, que és l'autora de les llums de Nadal que hi ha a Barcelona, perquè la gent sàpiga de qui parlem. La Marina Garcés és obvi, filòsofa, però també periodistes del país, com la Noelia Ramírez, parlant de la seva vida de barri. És a dir, com ho fas, això? Vas apuntant, vas buscant espurnes i les vas apuntant a una llibreta?

És que cada història és diferent. Amb la Marta Sardà, per exemple, ara que les mentes, amb la Marta en una època havíem compartit despatx en un pis on hi havia uns dissenyadors, la Marta hi havia treballat un temps, ella havia estat treballant fora i quan va tornar a Barcelona va ocupar un despatx en aquest pis. En què jo estava amb unes amigues sòcies, doncs una època que estava d'autònoma, diguem. I és una persona que m'agrada molt com explica les coses, perquè té un cap ultra pro. Superprofessional, està a nivell internacional fent coses molt potents i alhora té aquesta mirada peus a terra molt local i encara molt connectada amb Vilafranca que és la seva ciutat d'allà on ve i aquest contrast m'agrada molt la manera com comunica llavors en l'època aquesta en què la IA es començava a infiltrar ara ja està completa vaig pensar que era un bon moment de. Posar en qüestió, pensar quines conseqüències podia tenir en els oficis creatius. Llavors ella parla del disseny així, però en el contexte aquest. Llavors sí, és d'avançar-te una miqueta, intentar-ho, si més no. Amb la Clara Serra vam tenir l'oportunitat d'obrir un debat molt pertinent sobre consentiment en un moment donat. Has anat triant, hi ha autors, autores. Sí, alguns els tries, d'altres et venen, o d'altres te'ls recomana un intermediari, una persona que està. Nosaltres, per sort, ens alimentem de moltes fonts, perquè no tot pot passar només per l'editor, perquè és impossible. Impossible. Però, vull dir,

també has portat a l'agenda, podríem dir, del que és la literatura catalana i també d'autors catalans, que no tenen per què escriure en català, Tots uns temes també sobre, ara que estem en aquest programa, sobre feminisme, literatura queer, és a dir, imaginar-nos altres mons possibles. Està clar que és amb el que estem preguntant-nos avui tot el dia, però també és una aposta, no?, aquesta. Vull dir, una aposta pròpia, personal, de la Isabel Ubiol.

Això ho he explicat. No, no només meva, perquè si mires l'editorial a l'època aquesta amb la Silvia Sissé com a directora editorial, etcètera, després de quan li va donar la responsabilitat al Jordi Herralde, hi ha hagut una. És a dir, no és que sigui tan buscat com que és fruit del temps, d'alguna manera. De l'actualitat, del que va passant. Sí, i que hi ha més dones fent més coses, també, o que hi ha més visibilitat de determinades veus, o.

Això t'anava a dir, ara hi ha moltes dones editores, abans no n'hi havia tantes, però el cànon literari continua sent molt masculí, i això no sé com ho porteu, aquí hi ha. No, però tot això es va.

Va canviant, es va equilibrant, es va adaptant. Sí que és veritat, per exemple, que. No sé, per exemple, en els premis literaris hi ha una tendència, si miréssim els números, que això no. Es presenten encara molt més homes que dones, amb una proporció molt notable. És a dir, l'home, en general. Parlo molt en general, però tenen més. Pensen més que es poden presentar, donen més seguretat i les dones acostumen a adoptar una miqueta més. De la seva vàlua. Sí, sí, però en termes de cànon del que s'està fent més innovador, innovant amb la forma, mesclant gèneres, etc., Jo crec que hi ha un gran reequilibrament molt interessant i molt just.

I també ara podríem dir que els grans èxits que heu tingut literaris els últims anys són sobretot femenins? Sí, sí. Hi ha de tot, eh?

Sí, també hi ha alguns nois. I intergeneracional, que això és molt bonic, perquè també hi ha la Irene. La Irna Solà i la Mercè Ibars. I la Mercè Ibars i l'Imma Monzó, no? I el de la Mercè és boniquíssim perquè està en plena forma creativa i no para i està fent coses precioses. Està aprofitant la jubilació d'una manera que a mi també m'omple molt. Això ha sigut una de les històries maques, també. És a dir, resituar. La literatura, també.

No només ha de ser un món de noies joves, sinó també. No, no, està clar. És evident que no, però vull dir que sembla que estem explicant que hi ha vida a totes bandes, no?

Sí, sí, sí. A mi això. Aquesta barreja dins del segell és maco, perquè a més a més després veus, jo què sé, quan ens ajuntem per Sant Jordi o alguna altra ocasió. Com es barregen o com xerran o com es comuniquen és fantàstic i jo crec que és molt enriquidor per totes les bandes Festa Major,

més cançons avui a les Dones i els Dies Isabel Ubiols, editora d'Ana Grama no em mires amb aquesta cara de patiment que anem a posar Clara Luciani Jo

no em sento bé quan tu marxes, tu marxes cap a mi. No, je me sens pas beau Quand tu sais que je sais pas Qu'est-ce que t'es beau Quand tu dis, tu dis je crois Je crois.

Aquí un duet, un duet entre home i dona, no sé qui és ell. Filipe Catrín. Filipe Catrín, sí, sí, del grup Catrín. Clara Luciani, aquesta cantant amb cognom italià però francesa, i dius que et posa de

bon humor aquesta cançó. Molt, molt, em fa molt riure. Sí, és una mica un Bonnie and Clyde. Sí, sí, d'ara, sí, sí, sí, però amb aquest to, com que es pren una mica el pèl ell amb ell, no?, i fa. Sí, es prenal al pèl i fa molt riure i té aquest punt també una mica sensual i tal, és una cançó que em fa molt riure. Jo ara, ara ja no, però durant molts anys jo comprava una revista, ho diré amb accent d'aquí, els Inrecuptibles. Perquè és molt difícil de dir en francès. I allà distribuïen uns CDs recopilatoris.

Una revista de música francesa, que és com si diguéssim rock de luxe, però francesa.

Sí, però molta literatura també, molta política, molt comentari social. I això, distribuïen aquests CDs amb música i a mi em servia per descobrir un munt de coses abans de l'Spotify i tot això. I aquesta ve ja molt tard, perquè hem continuat amb els CDs fins fa quatre dies. És increïble, amb aquesta resistència al CD. És bastant curiós.

Vaja, que et servia per descobrir música. Ja veieu que la Isabel Ubiol es para l'orella amb tot, amb llibres, amb literatura, amb música, amb tot el que faci falta. Hi ha una parella aquí en aquesta cançó i clar amb aquesta feina que jo quan penso en tu sempre penso en aquella frase que diuen el periodisme és un sacerdoti i jo penso que l'edició també és un sacerdoti perquè crec que hi ha moltes hores, molta implicació a nivell personal quina factura t'ha costat l'edició perquè em sembla que hi ha alguna cosa així de creure-hi tant en alguna cosa que hi ha temps per la vida personal hi ha temps per tenir nòvios. Per dir-ho ràpid i malament.

Sí, sí, la qüestió és que siguin parelles que també. Que ho entenguin. Que ho entenguin i que també els agradi tot això. La meva parella és un gran lector i escriptor, de fet, també. I I sí, home, molts caps de setmana, gran part dels caps de setmana els passo llegint o, bueno. O fent alguna cosa o altra relacionada amb la feina. I sí, home, durant molts anys m'ha comportat algun. Petit desajustament amb l'entorn familiar o d'amics i tal, però en realitat tothom acaba girant molt al voltant en els mons respectius de feina, etc. Intentem compensar-ho, no sé, veient-nos de tant en tant, però sí que durant l'època sí, i em quedava adormida a tot arreu, anàvem a sopar i em quedava adormida. Però bé, ho hem anat compensant. És acceptar aquesta realitat i aviam, hi ha un fet indiscutible que és que durant la setmana es pot llegir molt poc, perquè tot són interrupcions, reunions, mails, etc. I l'únic moment en què pots llegir bé. És el cap de setmana, llavors és el moment en què pots treballar més els textos, etc. És la gran trampa, però acceptada, tothom ho sap.

L'altre ho ha d'entendre, l'altre ho ha d'entendre. Exacte, sí, sí. Sí, potser l'amor és això, que ho entengui. Sí. I els finals feliços, perquè clar, quan vius en un món de contes, llibres, els finals feliços, és a dir, les històries d'amor, el príncep blau, tot això li ha fet molt mal a l'Isabel Ubiol? Sí. O les idees no fan mal. No, no, no, no. O sigui, no sé, vull dir, si tenies a vegades aquella idea que jo crec que quan són petites, no?, d'un dia arribarà un príncep blau a males i em salvarà i totes aquestes coses.

Sí, home, esclar que sí. Jo crec que totes hi hem passat per aquí, no? Sí, sí. Sí. És inevitable, ens han formatejat d'aquesta manera lamentablement. Però també és bonic fer volar la imaginació, tenir una mica d'esperança. Per mi el final feliç és el final de la continuïtat, és la certa estabilitat, és la companyia, és l'amistat.

Potser és que ens han venut la idea de l'amor malament. Ens han explicat que l'amor era una altra cosa, no? Sí, sí. I papallones i poca cosa més.

Sí. Que estan molt bé les papallones, eh? Crec que també les hem disfrutat moltíssim quan ens han vingut. I res, després de les papallones, doncs intentar, no sé, una certa placidesa. Que et deixin llegir. Sí. Seria el plan, no? Què et sembla?

És un grandíssim plan. Que hi hagi per tot. Llegir en companyia. La gran revolució, ho dic pels llibres d'anagrama que has tret, i també perquè crec que és un tema del que parlem molt últimament, és l'amistat. És a dir, li hem donat poc valor a l'amistat, o ens han educat a donar-li poc valor a l'amistat en alguns casos. I ens hem adonat les dones, i ara parlo d'una cosa molt femenina, que el nostre gran capital social són les amigues. Com ho portes, això? Sí, això és així.

I en les comunitats queer, especialment, també femenina, també aquí l'any passat vam publicar un llibre molt bonic d'una autora francesa, també amb cognom italià, Helen Giannichini, que parla de com en certes comunitats queer l'amistat ha sigut l'única xarxa de suport mutu i de salvació i ha començat a fer una investigació en arxius, etc. per documentar tot això. I ara a França, aquest no crec que el fem, però hi ha una diputada de la França insumissa que està proposant d'alguna manera formalitzar a nivell legal. Determinades relacions sí, sí perquè no és a explorar es pot explorar

es poden tenir amigues en el món de l'edició o jo t'he robat un llibre t'he robat un autor no em tornis a parlar.

Bueno, és delicat, sí, sí. Aviam, lo de robar, jo crec que també s'ha de posar en quarantena. Sí, sí, sí. I sí, és delicat a vegades, però jo crec que predomina un fair play i en general

bona sintonia. Ven a darte un paseo por el bosque tenebroso de mi mente a ver si lo soportas, a ver si no te asustas a ver si eres capaz de ver lo que yo veo no apartes la mirada.

A ver si eres capaz. Aquesta cantant Lorena Álvarez Asturiana que ens agrada molt, la Isabel Ubiols i a mi, El bosque tenebroso de mi mente, que parla una mica de quan trobes, diríem, no sé si amic de l'ànima, però d'aquesta manera de mirar de la mateixa manera, no? Sí, sí. Digues.

No, perdona, espera. No, no, no, tu, tu, tu. No, res, res, que em fa molt riure perquè és com molt exagerada, no?, amb aquestes expressions, no?, és que té un gros femiment i tal, però sí que apunta a una realitat, no?, que és que és molt difícil arribar a conèixer una altra persona. I m'agrada molt com hi treu ferro al final i aquestes dues persones es posen a veure una posta de sol menjant un entrepà i és una imatge preciosa, no?, molt, molt quotidiana, molt patallana i molt de entre la bellesa i la. I la cosa més prosaica, que és alimentar-se junts.

Com el menjar, el tema menjar, què? El gaudeixes? Sí, sí, sí. Escolta, tens un. No sé si és la teva jefa, exactament, però l'editor encara para d'anagrames, Sílvia CC. Sí, sí, sí. Treballar amb una dona, és a dir, amb una altra dona, creus que tenim maneres diferents de treballar? Sí, home, sí. En quin sentit? A veure.

Sí, no, jo crec que ens entenem molt en moltes coses relacionades justament amb compatibilitzar coses, no? I penso que amb això I el respecte, què vols dir, per la conciliació, per la vida personal, etcètera. Sí, sí, sí. Tothom treballa moltíssim en aquella casa, però hi ha com una certa, no sé, flexibilitat i una mirada molt comprensiva amb aquestes coses, no? I sí, és a dir, compartim. A vegades els mateixos problemes, les mateixes situacions, i sí, jo em sento supercòmoda amb ella i podem parlar molt de tot amb molta llibertat, i això no té preu.

I t'has trobat també que no es confia en tu o que en algun moment et mirin amb cert recel per ser dona o per tenir menys experiència? Això t'ha passat en la teva història? No dic en anagrames, sinó en general. O un autor de dir, no, jo no vull editar. Amb una senyora. No, no.

No diria tant. No sé, jo crec que més aviat. Crec que molts autors, gran majoria d'autors, se senten més còmodes potser amb una dona que amb un home. Sí? Sí. Per què? És a dir, ara també, una altra vegada, generalitzem. Sí, sempre generalitzem. Però sí que hi ha aquesta. Potser sentir-se més còmodes O pensen que no t'imposaràs tant, potser, o que no que els deixaràs més lliures? Que ets com una mica ets més flexible, d'alguna manera, no? Penso, no ho sé. Això t'ho han dit, eh? T'ho han verbalitzat. No, no, són coses com més. Que les intueixes. De ja uns quants anys on the road, i sí.

Hi ha hagut moments d'ego? Allò de dir, t'estàs editant a algú i dir-li, jo crec que hauries d'anar per aquí perquè això no s'entén o això està desendreçat. Aquesta qüestió de l'autoritat, com la portes? Autoritat, si no t'agrada potser aquesta paraula,

però aquesta guia, no? No, jo penso que és a dir. Que tu dius, almenys tal com jo treballo, eh? Tu senyales, dius, comentes. La decisió final, per mi, sempre és la de l'autor. Jo no. Podem parlar i discutir i argumentar, tot per descomptat, amb més o menys extensió, depèn, però, finalment, qui firma i qui acaba prenent totes les decisions és l'autor. I això és la meva manera de funcionar. I no hi ha. Potser alguna vegada la cosa pot pujar una miqueta més, però no hi ha hagut mai, no sé, cap ni discussió.

No hi ha hagut cap moment. Tu no em diràs a mi el que he de fer. No, i ara. No, per favor. No, no, no. Ara, l'autèntic monstre, diries que és la IA o què? Bueno, és que. O millor no toco aquest tema. Rebufo.

Sí, perquè portem unes setmanes des d'aquest curs molt marcat amb discussions sobre això, però mira, hi ha com un intent de fer-la passar com per imprescindible. Tinc aquesta sensació. En aquest cas penso un parell de coses molt clares. Una, que és que no conec dos editors que siguin iguals. I no treballem, o almenys jo, no treballo de la mateixa manera amb cap autor. Sí, perquè és una relació humana, no? La IA està basada en prediccions i en algun himne que s'alimenta de probabilitats i, per tant, això aquí no hi arriba, no? I penso que no hi ha manera pel que fa a l'edició. Pel que fa a l'autoria. Sempre hi ha hagut, i aquí no hauríem d'escandalitzar-nos, sempre hi ha hagut autors que els interessa escriure i autors que els interessa haver escrit, que són coses diferents. I això abans de la IA ja existia. Llavors una part de la indústria editorial anirà per aquí, ens agradi o no, i l'altra seguirà volent

fer bona literatura. Rezem per això. Doncs Isabel Ubiols, l'última pregunta. Tu quan siguis gran, què vols ser? Una gran editora o una senyora que saluda com la teva mare?

A les veïnes. Amb què et quedes? Amb què em quedo? Ostres, tu. S'ha de triar en plan. No, jo vull ser una persona més amable. Estic en procés de ser-ho. En procés de ser-ho. Jo no et veig antipàtica. I haver estat una bona editora que no tingui. Com diré? Que no es preocupi gaire. És a dir, que deixi treballar els que venen després sense tocar els nassos ja ho he sentit,

Isabel Ubiols jo li diria que sí, una bona editora que saludi tothom, moltíssimes gràcies nosaltres ho deixem aquí, tornem dilluns a les dones i els dies i acabem amb Marian Faithfull que és una de les grans cançons que avui ens ha triat Isabel Ubiols, està respirant ara ja, ho ha passat malament però ja he vist que no n'hi ha per tant amb aquestes.

And I'm a fool When

you're not in my sight Then everything. Just fades from view The mystery of love belongs to you. The mystery of love belongs to you Tell me, have you changed your mind? Tell me, do we still have time to make this wrong somehow be right The

mystery of love belongs to you.

The mystery of love belongs to you.