J. M. del Pozo: "Els principis de l'escola catalana no estan en dubte"

Saludem precisament el president d'aquest Consell d'Educació de Catalunya, el senyor Joan Manuel del Pozo. Bona tarda. Hola, bona tarda. Com ha anat la reunió? Quin és l'encàrrec exacte que li ha fet el president?

L'heu dit molt bé. Un encàrrec per obrir un debat que ajudi a millorar l'educació de Catalunya. L'educació, per sort, té ja una llei que havia estat molt consensuada després del Pacte Nacional per l'Educació de fa 20 anys, però és veritat que la societat, per una banda, ha canviat molt, l'educació també ha canviat molt, i que hem passat un curs que moltes persones hem qualificat de convuls, de difícil. I tot i que hi ha hagut acords que han estat signats i que s'estan aplicant i que per tant milloren, per dir-ho així, de manera significativa la reivindicació sindical, ens queda per cobrir tot l'altre espai d'opinió i de criteri i de proposta per millorar l'educació, que són els sectors no sindicals. Això no vol dir que els sindicats quedin exclosos. Sí que vol dir que no seran, com ho eren en la negociació laboral, protagonistes. Ara hem de donar el protagonisme a totes les parts que són, per dir-les més significatives i conegudes, els docents, les famílies, els propis alumnes, persones que són expertes en el terreny educatiu, testimonis internacionals, és a dir, una varietat molt gran de veus que espero, esperem, de part del president, que puguem fer un debat serè, un debat basat en el principi de bona fe respecte a tots els que hi intervinguin aquest principi de bona fe és una mica com el principi de presumpció d'innocència en un altre territori jo vaig de bona fe i espero que l'altre reconegui que vaig de bona fe perquè jo també li reconec que va de bona fe és a dir que venim aquí a intentar aportar construcció educativa i que això acabi generant el que probablement és diguem-ne la solució a un dels dèficits de la situació que és el dèficit de confiança. Hi ha una veritable crisi

de confiança. Anem a preguntar. L'objectiu és treure propostes concretes, és detectar els problemes, perquè és veritat que se n'han fet alguns d'informes, alguns de catalans, altres a nivell estatal i d'altres fins i tot a nivell internacional. Quin és l'objectiu? Detectar problemes o aportar solucions als problemes que ja han estat més o menys detectats?

La veritat és aquesta, que estem sobre-diagnosticats. Per tant, no es tracta de fer un diagnòstic més, sinó, partint dels diagnòstics coneguts, estendre la consciència de compromís que tots tenim per avançar en la millora i en la forma en què cada sector de l'educació pot aportar criteri i valor. Es tracta, per tant, de, sobre moltes propostes que ja existeixen, trobar prioritats que cal fer avançar. Es tracta de generar compromís de les diferents parts. Per dir ara un exemple que jo improviso i que el debat veurem per on va, el compromís de més famílies a associar-se per ajudar els seus centres. També el compromís de més famílies per acceptar que elles també són una unitat educadora. Que no només educa l'escola, sinó que la família educa també en el primer lloc. O, en el cas dels docents, acceptar que la carrera docent ha de tenir uns criteris i pot tenir una avaluació, com tenen moltes feines en el món públic i en el món privat. És a dir, hi ha moltes possibilitats de fer coses que no són molt noves, però que estan, per alguna raó o altra, encara al frigorífic. Es tracta de treure-les i cuinar-les.

Clar, què passa si no es posen d'acord? És a dir, si els uns demanen blanc, els altres demanen negre i els altres demanen gris. Aquí com es troba el punt mig en propostes?

Pot ser que no es trobi. És a dir, ningú pot garantir que el resultat del diàleg sigui un èxit. Jo crec que ja és un èxit el sol fet que s'intenti i que serà un segon èxit que es practiqui, espero, amb molta, com deia abans, amb molta elegància deliberativa. En els processos de deliberació, diuen els grans teòrics d'aquesta virtut social, és molt important l'acceptació de l'altre com un component vàlid del diàleg. L'acceptació de la bona fe que l'altre hi posa. La voluntat d'argumentar en comptes de desqualificar, reivindicar, exigir, imposar, que són formes no dialògiques. Jo crec que tots podem descobrir les bones notícies, l'alegria i la satisfacció de parlar de manera argumentada, no desqualificadora, intentant trobar acords. Sortir-nos-en o no, no ho sabem. Però ho intentarem.

Hi ha alguna cosa que sigui inamovible? És a dir, el model d'escola catalana té una sèrie de pilars. Aquests fins i tot podrien estar en dubte o posats en dubte? O si surt ara la idea de, no sé, per exemple, l'escola inclusiva, si es decideix, no, l'escola inclusiva és insostenible econòmicament, per tant, no hem d'anar cap a l'escola inclusiva. O si es decideix, per exemple, que alguns mètodes innovadors que s'han estat aplicant els últims anys no són funcionals, fins al punt de poder tirar enrere algun d'aquests consensos amb els que ha funcionat fins ara l'Escola Catalana, fins a aquest grau de llibertat, diguem-ne, tindran vostès?

No, la llibertat de proposta és total, això per descomptat. Una altra cosa és que després, segons el que fos posat en dubte, el Govern pogués assumir-ho o no. És a dir, no som ni serem ni volem ser un òrgan legislatiu. Som un òrgan d'aportació de criteri, un òrgan de participació i consulta. Per tant, podem dir alguna cosa que fos molt. Per exemple, anem a un cas que és molt important. Suposem que es digués, escolta, això de la llengua s'ha acabat. Aquí ens en sortiríem més bé amb el que diuen alguns com la llengua comú. Escolta'm, jo fa l'efecte que el govern de cap manera pot acceptar que l'escola deixi de ser l'espai que és on el català necessita afirmar-se, necessita ser conegut, necessita ser ensenyat i necessita ser difós. El mateix podem dir de l'escola inclusiva. Es pot discutir si s'està aplicant més bé o més malament, si falten mitjans o no en falten, però el govern crec que pensa que no es pot negar el principi. El principi de la inclusió és un principi democràtic, és un principi educatiu. I diria més sobre el principi d'inclusió. Hem de mirar de, sense discutir ni una mica el principi, fer-lo molt practicable, perquè si no el fem molt practicable de debò. Estarem justificant que un dia algú digui això és un desastre tal que hem de negar el principi. Per tant, a favor del principi hem de fer que aquest principi trobi una adaptació realista, una adaptació amb recursos, una adaptació ben feta.

El president ha anunciat que convoca tots els grups parlamentaris divendres al matí per començar a debatre un acord ampli sobre el model educatiu. Ja hi ha hagut alguns grups, per exemple el Partit Popular i Vox, que ja han dit que no aniran a aquesta reunió. En l'actual moment de crispació amb eleccions que hi ha l'any que ve, com a mínim les municipals i també probablement les espanyoles, en el moment de crispació fins i tot laboral en el sector de l'educació, es pot fer aquest debat que vostè demanava de bona fe?

Ho hem d'intentar. És a dir, jo crec que la ciutadania en general està bastant cansada de veure una política que és pura confrontació, moltes vegades extrema, artificiosa, d'una duresa absolutament inacceptable. Potser podem obrir un espai de participació democràtica que resulti, com he dit fa un moment, que desperta satisfacció, tranquil·litat i motivació en les persones. Això és el que busquem. Donar-nos abans de començar per derrotats no penso que ho hàgim de fer. I penso el contrari, que hi ha moltes persones en el món educatiu, penso que molts docents que tenen un alt sentit de la seva responsabilitat professional estan esperant que hi hagi també, com si diguéssim, un canvi de terreny de joc. I passar del terreny de joc de la reivindicació al terreny de joc del compromís, la confiança i l'ajuda mútua.

Tinc la Júlia Regué que m'aixecava el dit perquè volia fer una pregunta. Júlia. No, d'una banda,

amb el que hem començat, és a dir, amb la part dels sindicats, entenc que hi ha una part que és purament laboral i que s'ha de negociar directament amb el govern, però també entenc que poden fer aportacions en aquest fòrum o no. Pel que deia, he entès que no, i després, d'altra banda. Sí, sí. I ve després de diferents anuncis del propi president en el qual es va comprometre a dedicar un 6% del PIB a l'educació. No sé si en aquest espai de reflexió també es pot discutir sobre quants recursos es necessiten o no, o si això ja és part de la línia institucional i de la línia política i, per tant, el seu encàrrec és fer una mena de reflexió general i després el propi govern ja decidirà què és el que fa amb això i el que no. Sí, per parts.

La primera part, per aclarir, els sindicats naturalment poden participar i han de participar en aquest procés. El que sí que han d'entendre és que no ho han de fer amb protagonisme exclusiu com el que han tingut durant el temps de negociacions laborals. Han de ser una veu més, totalment respectable. I, a més, també hem de dir que els sindicats continuen tenint durant aquest temps, perquè és llei, una regularitat de relacions amb la Conselleria. I això, evidentment, no es perd. Per tant, hi són i hi poden ser. El segon punt, el 6%. El 6% es prediu així. La primera aportació que fa el president de la Generalitat de dir que s'obre un procés de diàleg sabent que ens comprometem a arribar naturalment, de manera gradual, no podem saber en quants anys, però en els menys possibles, a aplicar allò que la llei d'educació de fa 17 anys, l'any nou, ja preveia. Per tant, es tracta en el debat saber que ja hi ha un compromís d'aportar recursos de manera molt significativa, penseu que ara estem més o menys en torn del 4% sobre el Producte Interior Brut. Arribar al 6 significa un increment del 50%, que és molt. En el temps que s'hi arribi, que jo crec que s'ha d'entendre que és un temps gradual, Però no té per què ser un temps lent. És a dir, pot haver una gradualitat ràpida i una gradualitat lenta. Naturalment, jo defensaré i espero que el Consell d'Educació i tots els participants també defensin que com més aviat hi arribem, millor. Però també hem de ser realistes i acceptar que per uns, entre altres, econòmiques òbvies, això no es pot fer de sobte. Per tant, del que es tracta ara és de despertar en tots els sectors de la comunitat educativa iniciatives i compromisos que permetin. Comptant amb l'increment fins al 6% gradual, que ja hi ha uns recursos nous. Crec que aquest és un ingredient molt important per animar també el debat. No és un debat fet només per gust teòric, sinó que és un debat pensant que si hem de posar en marxa determinades mesures que costen diners, no sé si tots de cop, però en qualsevol cas progressivament hi haurà més diners.

Una de les crítiques que a vegades es fa és que pràcticament cada govern que arriba, en fi, tot l'Estat o a vegades també la Generalitat, és una nova llei educativa, un nou model educatiu, i que cada 4 anys o cada 8 anys, que durant les legislatures va canviant el model. En aquesta línia, per exemple, durant l'estiu, Oriol Junqueras, líder d'Esquerra Republicana, demanava un pacte de país que anés més enllà de la legislatura, amb experts, i que fins i tot estigués com blindada, diguem-ne, la Conselleria d'Educació per evitar aquests altabaixos cada vegada que hi ha un canvi de govern. Aniria en aquesta línia? Vostè hi estaria d'acord, amb el fet que no es lligui el model educatiu al que dura un govern?

Efectivament, hem tingut una crisi de massa canvi legislatiu. També he de dir que tenim la bona notícia que a Catalunya des de l'any nou disposem d'una llei que va ser consensuada. Bueno, àmpliament consensuada, no del tot, perquè això ja seria gairebé un miracle, però que tenim una base d'estabilitat important. Per tant, jo diria que de moment ningú m'ha manifestat aquest interès de dir que hem d'anar a una nova llei. Jo crec que de moment no existeix aquesta demanda i jo diria que en principi no es percep la possibilitat que desperti. Mantenir aquesta estabilitat legislativa jo crec que és una virtut que ja té el sistema educatiu català i que el que hem de fer és trobar mesures concretes que tinguin prioritat sobre altres, perquè n'hi ha moltes per aplicar, i que se sàpiga que hi ha per una banda recursos i que s'espera també un compromís progressiu de totes les parts.

És el president del Consell d'Educació de Catalunya, Joan Manuel del Pozo, que té aquest encàrrec d'encapsar aquest debat, podríem dir, per treure aquestes conclusions abans del mes d'abril. I, per tant, té feina per endavant i li desitgem tota la sort al món, perquè realment és un tema del qual anem bastant molt pendents els últims mesos i que, a més a més, ens hi va molt com a futur de país. Senyor del Pozo, gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Gràcies a vosaltres.

Adéu-siau.