Ja és història queer

Catalunya Ràdio.

Catalunya Áudio. Som podcast.

Ja m'entens, el programa LGTBIQ i més de Catalunya Ràdio.

Hola a totis! Aquesta setmana al Ja m'entens ja és Història Queer, una entrega on volem recordar fets o projectes que han passat aquest estiu que ja són història dins del col·lectiu LGTBIQ i més. D'entrada, volem recordar l'atemptat que hi va haver el passat 25 de juliol durant l'Orgull de Berlín. Mirarem de fer una fotografia del que va passar i com ho està vivint el col·lectiu a Alemanya. Ho comentarem amb el corresponsal de Catalunya Ràdio Alemanya, en Jordi Regàs, i amb la periodista catalana Marta Tiana, que actualment viu a Berlín des de fa dos anys. Un altre fet que ja és història cuir és que més de 2.500 professionals de residències per a gent gran s'han format en perspectiva de gènere. En què consisteix això? Ho comentem amb la secretària d'Igualtat, la Gina Pol, i amb el secretari general de Drets Socials i Inclusió, Enxema Agil. I, malauradament, aquest estiu també ha estat notícia la mort d'Eduardo Rondón Gallardo, més conegut com Gilda López. Ens va deixar el 12 de juliol i ha estat el transformista en actiu més veterà de l'estat espanyol i del món. Va morir amb 101 anys. De la seva figura la comentarem amb el realitzador Elio Collen i amb el seu amic i representant, l'Adriana Maia. Per escoltar aquesta entrega dels Amantents només us demanem una cosa, que estigueu a punt perquè comencem.

Ja m'entens, un programa d'un altre gènere,

amb David Ávila. Espontàniament, centenars de persones s'han concentrat aquesta tarda al voltant de la porta de Brandenburg, encara en xoc per l'atemptat d'ahir a la nit, molt a prop d'allà on se celebrava la marxa per l'orgull gai. Conmoció i por són les dues paraules que més repeteixen els integrants del col·lectiu LGTBIQ, que se senten objectiu tant del fanatisme religiós com de l'extrema dreta.

El passat 25 de juliol hi va haver un atemptat a Berlín durant els Actes de l'Orgull. Un jove de 21 anys va embestir una furgoneta contra la multitud i va matar una dona i va ferir a unes 31 persones. Uns fets que van sacsejar a tota la comunitat LGTBIQ i més d'Alemanya i ens va posar en alerta a tots plegats. Per explicar-nos una mica què està passant, Parlem amb el corresponsal de Catalunya Ràdio Alemanya, en Jordi Regàs, i amb la periodista Marta Tiana, que viu a Berlín des de l'any 2023-2024. Hola Jordi, què tal, com estàs? Bé, molt bé. Hola Marta. Hola, què tal, com sentiu? Perfectament. Jordi i Marta, totes les persones que passen pels amantents, us preguntem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Jordi. Doncs no, jo en masculí, sí. Marta. Els meus són ella,

però també m'estan veient ell, vull dir que qualsevol.

Jordi, posem en situació, què va passar realment el 25 de juliol?

Si ens remetem estrictament als fets, que és el que sabem, a les 10 del vespre hi ha una fogoneta blanca que entra pel sud del Tiergarten, que és aquest parc gegant que hi ha al centre de Berlín, i que embesteix diverses persones en el seu camí pels camins aquests de terra que hi ha al parc. Fins que finalment s'acaba estimpant contra un arbre. Això és aproximadament a mig quilòmetre de l'avinguda del 17 de juny, que és on se celebrava la festa. I amb la furgoneta inhabilitada, l'atacant surt del vehicle i fuig. I a partir d'aquí se li perd la pista. Aquest seria. Els fets estrictament explicats de forma freda.

Podem considerar aquests fets com un acte LGTB-fòbic, com un atemptat contra el col·lectiu?

El problema és que si ens remetem estrictament als fets i no fem especulacions. L'atac, l'Abdul Balut, que és el noi aquest que va protagonitzar l'atac, no el va reivindicar com a tal, estrictament. O sigui, sí que és veritat que el mòbil, el seu mòbil personal, que el va desencriptar la policia, es va trobar un vídeo en el que pràcticament sembla ser que no se reconeixia, però que confirmaria que formava part o que s'havia inscrit a l'estat islàmic. És un vídeo que no s'ha vist mai. I és tot informació que explica el Ministeri de l'Interior. Llavors, en cap cas, en cap moment, al més per les dades que tinguem nosaltres, els periodistes, hi ha una condemna o una reivindicació, una condemna en contra del col·lectiu LGBTIQ+, vull dir, no?, No hi és, no existeix. L'endemà a la tarda, evidentment, el van matar. Sembla ser que hauria intentat atacar els agents amb un ganivet i a aquests li van fotre un tret i ell va morir. Per tant, si hi ha alguna mena de reivindicació específica en contra del col·lectiu, no ho sabrem. Simplement, jo crec que el dubte que ens quedarà sempre és si va ser un atac contra el col·lectiu, si va ser un atac apositant que hi havia una concentració de gent amb un acte massiu. És veritat que tenint en compte les mesures de seguretat, arribar amb una furgoneta fins a l'avinguda del 17 de juny, que és la que comunica la columna de la victòria que hi ha aquí a Berlín amb la porta de Brandenburg, jo diria que avui en dia és pràcticament impossible. Per tant, si hagués volgut atacar la festa, tampoc crec que se n'hauria sortit. Per tant, aquí la intencionalitat. Concreta de l'atac, jo crec que aquí cadascú ha acabat fent la seva valoració personal, però crec que ens movem en el terreny de les especulacions, no dels fets contrastats.

Doncs en aquest cas només ens basarem en els fets contrastats i no en les especulacions. Marta, en aquest cas sí que el que podem contrastar és com ho ha viscut el col·lectiu LGTBIQ i més des de les entitats, com s'han pronunciat?

Clar, jo crec que aquests fets han posat molt en evidència la gran polarització que hi ha tant dins com fora del col·lectiu. Clar, s'ha de tenir també en compte, jo crec que les versions oficials, o almenys el que s'ha dit des dels governs de Berlín i la policia també, és que ha sigut un atac islamista, un tema que té més a veure amb el terrorisme. Però dins mateix d'aquests arguments és on es comença a polaritzar com a mínim dins del col·lectiu. És veritat que a les organitzacions locals tothom ho ha condemnat, s'ha sentit en general al col·lectiu sentiments de dol i ràbia. Jo després parlant amb altres persones que també formen part del col·lectiu i que són d'amistats meves, la gent estava després amb una miqueta de por o inseguretat inclús de fer reunions. També que més petites o potser més privades, cuir. De fet, el primer esdeveniment que jo vaig anar a cuir més privat després d'aquests fets, vam parlar del tema i tothom estava bastant sacsejat. Però bé, tornant a aquesta polarització dins del col·lectiu, hi ha hagut com tres basants que jo he vist en general. Una primera, que són qui condemnen aquest atac com un tema terrorista, amb motius clarament islamistes, que, i dins del col·lectiu sabem que l'islamista, aquesta Barté, no. Aquesta política islamista no és gaire amiga tampoc del col·lectiu, per tant, s'ha condemnat molt per aquí. Això han sigut més aquelles persones del col·lectiu

que són més de centre-dreta, diguem. Després hi ha hagut una altra posició, que és la mateixa del comitè organitzador del Christopher Streets Day, que se li diu així al Pride aquí de Berlín, en orgull. I aquesta segona posició, diguem, ha intentat dir, home, s'ha de condemnar l'islamisme però no cal relativitzar-lo, s'ha de condemnar també qualsevol intent d'atacar el col·lectiu i, per tant, no podem obviar que sí que està havent una violència contra el col·lectiu, perquè, clar, jo. I també mencionar que aquest atac no arriba en un moment qualsevol, no? Arriba en un moment on la comunitat queer alemanya estem vivint un augment de violència LGTBI fòbica i les dades s'han tret justament després d'aquest atac. La Federació Queer per la Diversitat Alemanya, que és la LSB-D, va dir això, no?, que havia pujat un 12%. Respecte a l'any passat la violència queerfòbica. I per tercera posició que hi ha hagut dins el col·lectiu ha sigut més l'antiracista que ha dit, ostres, l'extrema dreta i els actors més conservadors d'Alemanya s'estan aprofitant d'aquest atac que podria ser, com dèiem al principi, especulativament amb motius islamistes. I aquest moviment més queer i antiracista està dient, ostres, això s'està fent servir per part d'aquests o s'està instrumentalitzant per part d'aquests sectors més conservadors per promoure polítiques més xenòfobes i que creixi aquest racisme, perquè és veritat que de sobte han sortit tot de col·lectius i sectors

que mai havien defensat els drets LGTBIQ+, a defensar o a atacar, diguem, en contra o. A criticar el que havia passat o els fets d'aquest atac quan mai havien defensat el col·lectiu.

És el que es coneix com a homonacionalisme, en aquest cas, com també n'hem parlat alguna vegada, en aquest cas, contraposar uns drets contra uns altres. Jordi, la Marta deia el tema de la polarització. També ho estàs percebent, en aquest sentit, entre la classe política, aquesta polarització i que s'han agafat aquests fets com a arma política?

Sí, sí, certament, certament. Aquí tothom el problema és l'oportunisme, jo crec. Jo crec que aquí el que tenim molt clar és que tenim. La classe política en general aquí ja va donar per bo des del bon principi que era un atac contra la comunitat LGTBI+, perquè d'alguna forma ja els anava bé. De fet, aquí tenim el ministre de l'Interior, que és en Dobrins, que és un piròman, seria el bomber piròman, entre cometes, perquè en lloc de calmar la situació, de seguida es va apuntar l'alarmisme, dient que altres festes de l'orgull vigilin, perquè ja se sap que hi ha imitadors, que penses, això és el que ha de dir el ministre de l'Interior. I també va ser el primer que va parlar que aquest noi era d'origen libanès. Després ja s'hi van ficar amb el tema que se'ls hauria de treure la nacionalitat a tota aquesta gent, tot i que en el cas d'Andalonya aquest era impossible perquè era nascut a Alemanya i per tant només tenia la nacionalitat alemanya i per tant no se li podia prendre. I evidentment ja no parlem de l'extrema dreta, que evidentment l'ha fet servir per fer anar l'aigua cap al seu molí, que és el que fan sempre. Evidentment, que l'AFD, que és qui en aquests moments a Alemanya va liderar les enquestes, no només a nivell de tot el país, sinó que aquest cap de setmana hi ha unes eleccions importants a les quals sembla que pot aconseguir la majoria absoluta, veurem. Però clar, l'alternativa per a Alemanya de seguida ho va portar cap al molí de l'extremisme, d'encontrar l'extremisme religiós, d'aturar la immigració. S'aprofiten, lamentablement, aquest tipus d'actes que cadascú intenta treure en partit. I el govern tampoc és que s'hagi lluit, s'hagi lluit massa, no? Vull dir, perquè en Merz mateix, doncs, sí, va condemnar l'atac, va anar a una missa en honor de les víctimes, on va mostrar la seva solidaritat, va donar les gràcies a la policia, que menys, no? Però després, de seguida, doncs sí, sí, l'atac a la llibertat, volen dividir la nostra societat, això tindrà conseqüències. Però després, en la seva política de retallades, per exemple, dels col·lectius queer, això va endavant. O sigui, els col·lectius queer, jo vaig tenir crítiques ja en el seu moment de dir, senyors, potser que ens donin una mica d'ajuda perquè ens esteu retallant les ajudes per totes bandes. I això no s'està produint. Per tant, una mica aquesta posició de. Home, després d'un atac d'aquest tipus, no tenim altre remei, evidentment, que posar-nos al costat. Però, bé, d'aquella manera, no?

I Marta, en aquest sentit, ara que el Jordi comentava el tema que des del poder, des dels partits polítics que estan al poder, diuen que es posicionen a favor del col·lectiu, però que tampoc fan massa, des de les entitats, què hi diuen? Com reaccionen en aquest sentit? Si hi haurà protestes o no?

És important assenyalar que el govern central, el govern de Merz, en cap cas tampoc ha dit que era un atac LGTBI fòbic com a tal. No s'ha fet servir aquesta paraula. Això és una cosa que s'està reivindicant moltíssim, sobretot des dels col·lectius, per dir que no podem parlar d'aquesta LGTBI fòbica, que de fet estan en augment. I és contradictori alhora perquè, si veiem les dades, les incidències estan denunciades per part de col·lectius d'extrema dreta. Quins estan exercint aquesta violència en contra del col·lectiu són els grups d'extrema dreta. Per tant, el col·lectiu ho està veient com que hem de fer alguna cosa per aturar aquesta violència i que comença assenyalant qui l'està exercint. Amb tota aquesta instrumentalització també vivim en un moment de molta islamofòbia i això també està creixent i ho veiem no només a Alemanya, ho veiem a tota Europa.

I Marta, clar, des de fora, des d'aquí a Catalunya, es considera Alemanya com un dels paradisos del col·lectiu LGTBIQ i més. És així? És aquesta percepció real o és un tòpic que ens ha arribat i la realitat és esbiaixada?

Jo crec que el Jordi ho sabrà millor que jo, però jo des que he arribat a Berlín sempre em diuen Berlín no és Alemanya, Berlín és com una illa, no? I veiem els resultats amb les eleccions passades i ho veiem així també a Berlín, com una cosa, un fenomen estrany diferenciat, no? I és veritat que Berlín sí que és una ciutat que té polítiques, doncs, amb molta defensa dels drets i les llibertats LGTB, que hi ha molts esdeveniments i moltes associacions i fons per aquest tipus d'activitats i de més. Però és veritat que també tenim aquestes xifres que et dic que van a moment a la violència i tampoc es veuen en polítiques. Veus les propostes també dels partits polítics que venen i no hi ha propostes obertes per garantir aquests drets. Llavors, bé, també, clar, tenim un context on, per exemple, el Dia de l'Orgull, LGTB i Berlín, és que a Alemanya, per exemple, l'any passat van haver-hi gairebé 300 esdeveniments diferents en un mateix dia, no? Per tant, sí que hi ha aquesta diversitat, hi ha aquesta població que clarament vol o exigeix més llibertats i més drets, i hi ha aquesta altra part que també s'ha exercit més violència.

Jordi, també en aquest sentit, com perceps que la societat alemanya respecte al col·lectiu LGTBIQ i més és una població oberta, permeable o encara hi ha molts melons per obrir?

Jo coincideixo bastant amb la Marta en aquest aspecte. Jo crec que aquí hi ha una fractura, com a tantes societats, entre el que es diu camp i ciutat. Per tant, jo diria que les grans ciutats com Berlín, òbviament, Berlín és des d'aquest punt de vista certament un lloc fantàstic, i les altres grans ciutats alemanyes jo crec que també. Però jo crec que la cosa canvia bastant. A tan bon punt te'n vas cap a les ciutats petites, cap als pobles. Aquí jo crec que la situació pel col·lectiu és bastant més complicada. No crec que es pugui comparar amb Hongria, per exemple, que jo vaig estar agafant a massa amb les eleccions i allà sí que és claríssim. Però jo crec que sí, que sí que Alemanya, doncs, clar, sí. A veure, en aquests moments, amb les enquestes a la mà. Alternativa per Alemanya, que és l'extrema dreta. La intenció de vot a tota Alemanya és del 28-29% i la CDU, que és el segon partit, està en el 22%. O sigui, l'alternativa per Alemanya és. La prioritària en aquests moments. I partint de la base que hi ha una part important d'aquest electorat que no, diríem, que tingui una posició massa a favor del col·lectiu, tot i que Alice Weidel, la seva líder, viu amb una altra dona suïssa. Bueno, això sí, i aquesta Alemanya és l'Alemanya més rural, segurament, potser també l'Alemanya més de l'est, del que eren els antics lans de l'Alemanya de l'est, però jo crec que sí que a Alemanya, fora de les grans ciutats, hi ha feina, i tant que hi ha feina.

Marta, ja estem acabant aquesta conversa. Segurament molts de vosaltres coneixeu la Marta Tiana perquè ha treballat i ha col·laborat a Orgull Ràdio. Ella era la conductora conjuntament amb Blau Piqué d'un programa fantàstic que es diu Obrim el meló. No sé si a Alemanya o a Berlín teniu espais o ràdios com els Amantents o com a Orgull Ràdio. I, en aquest sentit, també, si això hi ha més possibilitat que la gent es pugui estar informada a les notícies o a la realitat del col·lectiu LGTBI.

De fet, sí, hi ha un munt. De fet, de revistes, magazines, hi ha l'LMH, que és lesbiana, després tenim MENA o Queer.de, hi ha la Sigues Oile, també, que es diu igual, com aquesta on se celebrava el Dia del Pride, que hi ha una estàtua de la llibertat, on Sigues Oile. Després hi ha una tele que es diu Out, hi ha un reality show que és, diguem, una isla de les tentacions, però amb només gent queer, que es diu Princess Charming, hi ha algunes sèries i programes també televisius, vull dir que han estat ple.

Això sí. I barris tipus, per exemple, el Geishample o Chueca i tal, també els teniu a Berlín?

A Berlín hi ha el famós Noli, o el que està a prop del que es diu Nolendorsplatz, que és tota una zona que, bueno, ja en tens des de metges, només especialitzats LGTB, botigues, cafès, a més, i no falten banderes.

I'm falling in love, I'm falling in. It's falling on hearts, it goes falling in. It's slimming and it's mad, slimming and it's finished in.

Doncs fem una cosa, Jordi i Marta, si voleu un altre dia parlem de tot el que envolta la realitat del col·lectiu LGTBIQ+, i tota la societat, i d'una manera més pausada també i més tranquil·la d'això, de poder fer una fotografia en clau queer i en clau germànica. Així que us esperem en una propera ocasió.

Doncs sí, fem-ho així perquè ens hem deixat molta, molta cosa per dir.

Doncs he anotat queda. Vinga, gràcies. Gràcies.

Ja m'entens, un programa d'un altre gènere, amb David Ávila.

La estagione dell'amore viene e va. I desideri non invecchiano quasi mai.

La Estazione dell'Amore de Franco Battiato és un dels temes de la banda sonora de Mas Palomas. Aquesta pel·lícula que explica la història d'un home homosexual que ha d'anar a una residència. Allà també es mostrava si les residències estan preparades o no en clau de perspectiva de gènere. Per parlar-ne comptem amb la secretària del Departament d'Igualtat de Drets i no Discriminació, la Gina Pol. Hola Gina, què tal? Com estàs? Molt bé. I també comptem amb el secretari general de Drets Socials i Inclusió, en Txema Gil. Hola, què tal? Com estem? Hola, què tal? Encantat. A totes les persones que passen pels amantents us preguntem amb quins pronoms vols que ens dirigim a tu. Amb ella doncs així ho farem i així ho respectarem doncs així ho farem i així ho respectarem més que parlar de Maspalomas el que vull és que parlem d'una proposta un projecte molt xulo, molt interessant i molt necessari com és el fet que heu portat a terme la formació de més de 2.500 professionals de residències. En perspectiva de gènere. En concret, 2.618 professionals. Expliqueu-nos una miqueta com sorgeix la idea de portar a terme la formació per al personal de residències en perspectiva de gènere. Aquí comencem.

Nosaltres donem resposta a una demanda històrica del Consell Nacional LGTBI, que té un grup de gent gran i sempre han demanat que en tots els àmbits de la nostra vida hi hagi respecte i hi hagi dignitat pels drets. I, per tant, l'àmbit de les residències de gent gran era una feina que teníem pendent i que vam anar a parlar amb el Departament de Drets Socials i Inclusió, que el Xema era el director general, Tot van ser oportunitats en positiu i vam poder començar a treballar amb les residències titularitat del Govern de Catalunya i també plantejar-nos un segon repte que també el Xemes i de cas també ens el pot explicar.

Des del nostre punt de vista, la veritat és que avui en dia no es pot entendre una gestió de residències sense un planteament d'atenció centrada en la persona. Això requereix poder reconèixer la persona com un subjecte de drets i com una capacitat de decisió i una identitat pròpia que ha anat generant al llarg de la seva vida. No té sentit que al final de la seva vida tingui de fer determinats canvis o que l'entorn l'obligui a determinades qüestions. Per tant, garantir el respecte a la identitat sexual i de gènere, les relacions afectives i les formes de viure i estimar és una condició imprescindible per poder plantejar aquesta atenció centrada en la persona.

Mireu, abans parlàvem de la pel·lícula Mas Palomas, però aquí al programa va venir l'actor Pep Anton Muñoz, que va oportunitzar un curt que es diu Tomàs, i ens parlava d'aquest aspecte sobre la diversitat sexoafectiva i de la gent gran. Jo vaig fer un curt aquest

any passat, que es diu Tomàs, que justament parlava d'aquest tema. El vaig fer molt a gust, perquè vaig pensar que més a prop de mi que un personatge homosexual, a més. I que a sobre és gran i que es troba en una circumstància en la qual jo d'aquí dos dies m'hi trobaré també. I crec, a més, un curt que s'ha de posar en valor perquè la gent vegi una vegada més com no està resolt, no està resolt en general, però sobretot amb la gent que ja tenim una certa edat, o sigui, es pot produir una discriminació més gran encara perquè ets vell i perquè ets homosexual.

Deixeu-me dir una coseta, i és que aquest curt, Tomàs, explica la història d'un home a la maduresa, un home homosexual que arriba a una residència. I té el dilema de si explicar o no la seva orientació sexoafectiva i aquest dilema es resol aviat i com es tracta tot plegat. I és un curt fantàstic dirigit per Ferran Navarro que si aviat el recupera alguna plataforma, doncs us el recomano moltíssim. I ve a dir una cosa que també havies comentat, Gina, i és el tema de la reivindicació que feia el col·lectiu des de molt de temps.

I a part, és una generació que justament va viure el gran canvi. Venia d'una dictadura, venia d'una manca de drets, són els que surten al carrer i fan les primeres manifestacions i clar, ens diuen, com pot ser amb el que jo he lluitat, que quan arriba el moment en què m'han de cuidar, no em cuidin de la manera digna i de la manera respectuosa que em mereixo, perquè és una qüestió de drets humans. Per tant, quan parles amb persones gais o dones lesbianes, que moltes d'elles sí que han amagat molt la seva condició i quan anem a pobles que hem fet actes de l'orgull, tenim parelles de dones lesbianes que moltes vegades, Era l'amiga, però mai li havia acabat de dir el nom, ni havien acabat d'oficialitzar un casament. Eren les amigues que vivien juntes, que el poble no ho sabia, però clar, quan vas a la residència vols seguir vivint en aquella habitació conjuntament, que et respectin, que la reconeguin com aquí és. Per tant, jo crec que és una feina molt bonica, un deure que teníem envers aquesta realitat, i que a poquet a poquet anem avançant, perquè no només ens volem quedar en residències, ara l'envelliment dins de casa també és molt important, la persona que et ve a casa a atendre també ha de poder tenir aquesta mirada, no hem de tenir la por de dir, li dic, no li dic, com li manifesto, hem de saber que aquest servei és inclusiu, per tant, no has de tenir por a dir a qui estimes o amb qui estàs.

Xema, oferiu un distintiu de residències compromeses amb la diversitat LGTBI+, on s'han de complir cinc indicadors.

En què consisteixen? Mira, aquests cinc indicadors són, per una banda, el poder tenir tota la documentació en llenguatge inclusiu des de la perspectiva LGTBI+. Han de poder tenir, el segon, una persona referent, algú que dins de l'equip cuidi aquesta mirada transversal per evitar situacions desagradables amb el personal i una certa possible incidència de fenòmenos com la invisibilització o l'autocensura o el replegament identitari, com comentava abans la Gina. El tercer indicador és que el 100% del personal ha d'haver-se pogut formar, tant del personal directiu de la residència com del personal treballador dels cuidadors. El quart és que hem de disposar d'un protocol ad hoc específic per a tractar, prevenir i actuar en situacions d'assetjament per raó d'orientació sexual, identitat o expressió de gènere. I l'últim és que han de poder promoure actes de coneixement, sensibilització i commemoració d'endades significatives en l'entorn LGTBI+.

Abans dèiem que hi ha hagut unes 2.500 persones més, sobre unes 2.618, no? Crec. Com ha estat aquest procés de formació?

Doncs és un curs d'unes dues hores, que el fas online, i arrenques des de conceptes bàsics, què vol dir cadascuna de les lletres que formen part LGBTI, la Q, la A, totes les lletres que formen part d'aquesta caracterització, i després el que s'explica és què has de fer quan tu estàs treballant a la teva residència, com has d'adaptar la normativa, com has de respectar el llenguatge inclusiu com has de mirar la infraestructura que tu tens, si els lavabos són adaptables o no, i també et planteja vídeos per tal de quan et ve una persona a demanar, escolta, mira, anem a treballar l'ingrés, doncs com has de fer l'abordatge. Per tant, és una formació molt pràctica i molt pedagògica, que la voluntat és que ara s'han format aquestes persones, l'increment de persones vagi a més. Però que no es quedi només en un curs de dues hores, sinó que al llarg del procés, la residència, doncs, vagi buscant noves eines per poder seguir mantenint aquesta actualització de coneixements i de realitats que a vegades és veritat que en casos reals és molt més fàcil, no?, dir, ah, doncs, quan em passi això, faré això, persona trans. Potser em ve amb el DNI, amb el nom mort, amb el nom antic. Doncs com vols que ens atrasem a tu? Vols que la gent conegui el teu altrenom? Com vols que treballem aquest expedient teu en el marc de la residència? Això és molt important per a la persona que comença a viure en aquell espai, perquè acabarà sent casa seva,

esperem, que durant molt de temps. De fet, comentàveu que una de les primeres residències que ha aconseguit aquest distintiu és la residència de gent gran de Gràcia. Com ha estat aquesta implementació?

Mira, això, el que és important entendre és que això ho hem incorporat en el sistema global de seguiment d'avaluació de qualitat de xarxa del departament. És a dir, no és un bolet, no és una anècdota i és una cosa que s'ha incorporat en l'arrel de com valorem a partir d'ara tots els serveis residencials de gent gran. Això s'ha incorporat com un estàndard. Nosaltres tenim una matriu de més de 300 indicadors de comportament observable en el qual s'han incorporat aquests cinc i que, per tant, forma part d'aquest seguiment i control i això permetrà que no sigui una anècdota, sinó que sigui una cosa estructurada. En el cas de Gràcia, la veritat és que és un equip molt motivat, tant la directora com el personal del centre, com els usuaris residents, i això ha permès que tot aquest procés s'hagi pogut fer d'una manera més suau i més ràpida. I per tant, dins de les de titularitat i gestió pública, és la primera, la que ha obtingut en aquell moment actual absolutament tots els indicadors al 100%, i per tant per això té el distintiu principal. Però entre la nostra xarxa en tenim moltes més que progressivament aniran incorporant aquest distintiu.

Clar, posem-nos en una situació més desagradable i més incòmoda. El projecte és molt xulo i tot plegat. Però també ens podem trobar que, clar, estem parlant de gent gran, gent que, el que comentaves també abans, han hagut de ser educats en un procés de la dictadura en el qual van ser educats en antes muerto que un hijo maricón, no? En aquest sentit, clar, també els homòfobs també van a les residències. També, també. I, malauradament, poden ser companys d'una persona del col·lectiu LGTBIQ+. Què passa en aquests moments? Com es pot treballar en aquest sentit? Com es pot ajudar a la persona que forma part del col·lectiu de dir, ostres, està passant això i què podem fer? Perquè també estem parlant de gent molt sensible i de gent molt fràgil, tant les que formen part del col·lectiu com les que no.

Per exemple, en el curs de formació se'ls explica, no? Escolta, imagina't que hi ha un resident que està al menjador i ve una persona i li diu, bueno, l'insulta, no? Tu estàs aquí perquè ets tal. I aleshores, doncs, l'abordatge és, bueno, que el personal de la residència si detecta allò o se li arriba per un altre canal, doncs que pugui parlar amb la persona usuària. Escolta, tu entens que aquesta expressió fa mal a la persona que li has dit i que això representa un greuge i que a part podria estar tipificat com una infracció administrativa dins una llei que hem lluitat molts anys per tenir-la vigent. I aleshores, si la persona ho entén, cap problema, pot demanar perdó a qui li ha manifestat l'insult o no l'ha reconegut. I si no sí que has de poder actuar, hi ha la diligència d'aguda, que vol dir aquell funcionari o funcionària d'actuar, i buscar un moment d'entesa perquè allò no torni a passar. Per tant, hi ha el protocol d'assetjament per poder actuar, hi ha la diligència d'aguda, i després hi ha la bona fe de la gent de dir, escolta, potser aquesta primera vegada no n'eres conscient, però la següent ja t'he fet l'avís. Per tant, també pot haver un canal totalment anònim de traslladar, escolta, ha passat això, jo no em vull implicar directament, però vull que sapigueu que en tal moment ha passat aquesta cosa, per tant també l'assessorament de la direcció general nostra, LGTBI, perquè truqui a la residència, ens ha passat això, potser ha anat a més i no hem sabut gestionar, com ens orienteu per poder-ho abordar de manera equitativa i ben feta?

Habitualment el personal de les residències està molt format en termes de mediació de conflictes i això no serien més que un altre tipus de conflicte en el qual a vegades queda una mica ocult perquè per raons culturals i educatives no tothom té aquesta sensibilitat o aquesta capacitat d'identificar-lo. La formació el que ha volgut és donar aquestes eines d'identificar. Formar en aquesta visió específica i després entrarà com quan algú s'encapitxa del jersei d'un altre o d'un joc al menjador que li agrada més i que igualment s'ha de posar pau entre les parts. Com diu la Gina, hem de fer veure totes aquestes situacions i ajudarà que el tema vagi el millor possible.

I esteu treballant en el sentit que hi hagi referents de gènere a les residències, que hi pugui haver persones que puguin també impartir aquesta educació sexoafectiva per a gent gran?

Aquesta és la idea, el segon dels indicadors és que hi ha d'haver un referent d'aquests aspectes i que això sigui la base sobre la qual es vagi desenvolupant la resta del projecte.

Hi ha una acció complementària que si vols promoure que la teva gent LGTBI de la comunitat de la residència es visualitzi i vols crear un grup de treball amb aquestes persones, és una manera molt pràctica, com ha fet gràcia, de. Tu que ets una dona lesbiana que vius aquí amb nosaltres i tens la teva parella que et ve a veure com vols que ho gestionem? Per tant, és bo si la gent vol identificar-se i crear un grup de treball propi dins de la residència.

I una altra de les coses que també m'he plantejat és dir, ostres, en aquest tema. ¿Això també es podria traslladar tot el tema de l'educació sexoafectiva i de gènere també dels protocols a seguir tot plegat en l'educació, en tema d'infants i adolescents i tot plegat? Seria traslladable o no? Sí, de fet ja ho fem.

Hi ha un programa amb educació per tal de treballar tot aquest tema, no només amb la mirada feminista, sinó també amb la mirada LGTBI, perquè és important que. Ara s'està veient més. La sexualitat la pots abordar des de P3 o d'I3, ara. I, per tant, en qualsevol etapa educativa tu pots abordar aquests temes amb la mirada que correspon per l'edat de l'infant. I és important que no sigui un tema tabú. De fet, a Gràcia el tema comença amb un taller de sexualitat. I és abordant aquest tema que diuen, òndia, doncs no n'havíem parlat, doncs això no ens ho havíem plantejat, doncs això no ho estem fent d'aquesta manera. I jo crec que la sexualitat, venim d'on venim, per la manca d'un diàleg obert sobre aquests temes.

Gemma, com ho ha rebut la gent, tant els professionals com les persones que viuen a les residències, tant si formen part del col·lectiu?

La veritat és que és una cosa que s'ha rebut molt bé, d'una manera molt positiva i molt interessant. Perquè et facis una idea, el 100% de totes les nostres residències, el primer ítem, que és treballar els documents correctament amb el llenguatge inclusiu i altres, ja està aconseguit el 100% en totes elles. Segurament els altres que s'aconsegui un referent adequat o aconsegui que tothom tingui la formació i demés trigaran una mica més de temps. Però la part que corresponia de dir anem a posar-nos a treballar ja està feta. I per tant això és una mostra que ha estat un projecte amb molta atracció i molt atractiu per a tothom. I la gent que hem pogut veure a les diferents residències està molt feliç de no haver-se d'amagar, que se l'entengui, que estigui en un entorn segur. Al cap i a la fi és el que volem, que això sigui casa seva i que es pugui sentir segur i que pugui fer la vida que vulgui, com la feia abans.

I comentàvem el tema de la residència de gent gran de Gràcia. Sabeu d'altres residències que també estiguin a punt d'aconseguir aquest distintiu?

Sí, tenim entre les de gestió pública, ja et dic que la que portava en un capdavant molt important era Gràcia, però en les de gestió delegada, que moltes d'elles ja tenien també una certa tendència en aquesta qüestió, hi ha residències com la de. Can Vargas, Ripollet, Horta, La Sagrera, Sant Cugat, Santa Perpètua, que en poques setmanes tindran també el distintiu i podran desenvolupar-lo correctament.

No sé si, Gina, tens aquesta percepció també que les persones del col·lectiu LGTBI ens pensem que serem joves eternament. I no ho sabem no sé si algun dia s'arribaran a això encara de moment no però en aquest sentit el que volia dir era que no hi comptem que ens farem grans i en una societat en la que tothom està pensada en les persones joves que també es posi la mirada en les persones del col·lectiu LGTBIQ i més sobretot en la maduresa també és un tema molt important també per. Per poder-ho gestionar.

Sí, per això com a govern estem treballant amb el director general en el pla per a la gent gran LGTBI, perquè no només és en l'àmbit de residències. Quan tu vas a l'hospital i no et reconeixen la parella, quan has de fer depèn quin tràmit o d'últimes voluntats o depèn quin tipus de visita, aquí hem de treballar més en salut perquè hi hagi un reconeixement ple. Del teu company o companya que està amb tu en aquests moments. Per tant, hi ha molts moments vitals que no estem acostumats encara i que potser hi ha documents que s'han quedat envellits o obsolets i s'han d'actualitzar, com hem fet, per exemple, amb les residències. Com t'adreces, tu preguntes els pronoms. Això encara és molt anecdòtic. Això hem d'aconseguir que en altres espais sigui més habitual. Això en una consulta mèdica no et passa. Per tant, l'àmbit de la salut, l'àmbit de l'habitatge, són reptes per a gent gran que hem d'aconseguir que des del col·lectiu LGTBI analitzem encara més, ja tenim moltes propostes, però estem acabant de treballar amb tots els departaments per recollir el màxim possible i que no ens quedi cap apartat de la vida quan envellim que no té la resposta adequada.

Apuntaves abans el tema de les persones trans. Com s'està treballant el tema de les persones trans i el tema de les residències?

El seu envelliment és diferent perquè hi ha hagut una hormonació i algun element que s'ha avançat. L'envelliment és més prematur en alguns àmbits. Per tant, tot el tema de la hormonació l'hem de poder treballar millor en salut. A les residències, per exemple, clar, no estem habituats a persones trans a les residències. Moltes vegades a residències a vegades es perd roba. No hem de deduir que depèn quina roba s'ha perdut. És d'una persona o una altra. Això implica una mirada molt més oberta de la societat, i això costa, o a vegades es perden cremes. Aquesta crema hidratada només serà per tal perfil, perquè, no sé, això els homes no ho fan, o aquest perfil no l'utilitza. Tot això és en el dia a dia que vas aprenent.

O demanar què necessites, de cremes, d'error O per exemple,

la gent que perd, la capacitat cognitiva es va perdent quan vas envellint. Has de preservar que aquella persona abans s'identificava com a home o com a dona, com anava vestit. Ara perquè tu li vesteixes no li canvies la identitat, no? Que això és molt important.

És un tema de respecte, és un tema de respecte i és una qüestió que és difícil, però que s'ha d'anar incorporant progressivament la gent i segurament els nostres cuidadors, molts dels quals sovint a més venen d'unes altres cultures i d'un plantejament que a vegades no han tingut el desenvolupament que hem tingut en el nostre país en aquests temes. Les representa alguna dificultat. Per això és tan important la formació i la sensibilització des d'un punt de vista diferent.

Aquest que tinguem sort de Lluís Llach ens serveix per acomiadar la secretària del Departament d'Igualtat de Drets i no Discriminació, la Gina Pol. Moltes gràcies David. No, al contrari, a vosaltres perquè heu fet una iniciativa molt xula. També agrair al secretari general de Drets Socials i Inclusió, en Xema Gil. A tots dos per impulsar aquest projecte que crec que és molt necessari tenir la mirada en perspectiva de gènere a les residències i centres de gent gran moltes gràcies i això, que tinguem sort i que el camí que ens queda de vida encara a nosaltres encara ens queda bastant però el camí que ens queda que tinguem tota la sort i que sobretot una cosa que has dit la paraula respecte que si hi hagués respecte segurament no existiria ni el Ja m'entens ni la meitat de col·lectius si hi hagués aquesta paraula. Ens aniran molt millor les coses. A tots dos, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies.

Gràcies a vosaltres.

Si has caigut aquí, és per alguna cosa. Ja m'entens, amb David Ávila.

La Bohème, la Bohème, ça voulait dire on est heureux. La Bohème, la Bohème, nous ne mangeons qu'un jour.

I en un capítol dedicat a temes i a persones que ja són història del col·lectiu, hem de parlar d'Eduardo Rondón Gallardo, més conegut com Gilda Lobe, que ens va deixar el passat 12 de juliol. Per parlar de la seva figura i per què és important pel col·lectiu LGTBIQ+, comptem amb el director i realitzador Elio Colen. Hola, Elio, què tal? Com estàs? Hola, què tal? Molt bé. I també tenim a l'altra banda del telèfon. L'Adriana Maia, artista i una de les persones que li va portar l'agenda els seus últims anys. Hola, Adrià, què tal? Com estàs? Hola, què tal? Bon dia. Abans que res, Elio i Adrià, a totes les persones que passen pel Jamantens, us demanem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Elio. Ell, ella, ell, el que tu vulguis. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Adrià, Que ho masculi també. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Ara ho comentàvem, el 12 de juliol ens va deixar Gilda Lowe, l'Eduardo Rondón, perquè és important la figura de l'Eduardo, la Gilda Lowe, pel col·lectiu LGTBIQI+. Va, Adrián.

Doncs mira, la Gilda és un artista i un personatge molt important, perquè va viure tota la repressió franquista, com tants altres artistes d'aquella època, que van patir aquest assajament policial i institucional, i la veritat és que són supervivents d'aquesta època. Són persones que van lluitar i van deixar el camp una mica més. Encara que queda molt per fer, no? Però bueno, ho van deixar una mica més arregladet per nosaltres, no? Els que venim darrere. Elio? La Hilda Lobe.

Dic Lobe perquè. Ella deia. El seu nom. Ella deia que es deia Hilda Lobe.

Això, per què era important? I per què és important?

Era important perquè era l'última. Es una superviviente y es una persona con un carácter y una dulzura increíble. No se lo tenía nada creído. Entonces, tantas cosas juntas hacen que sea una persona única. Y, Elio, en el teu cas, ¿com vas con eixa Gilda Lobe? Jo Gilda Lobe l'havia visto hace muchos anys actuar en directo en El Cangrejo. Ja en aquella época jo flipé, perquè hacía directo, con su pròpia voz, cantava, bailava, era un espectáculo. Entonces, yo en aquella época no me dedicaba a hacer esto de los documentales ni la serie. Entonces, cuando empecé la segunda temporada de Joyas Queer, dije, pues podría ser una de las personas que salgan. La conocí a través de Adrián, que esto hay que agradecérselo mil por mil, porque si sabemos tanto de Gildalof, hoy en día es gracias a él. Y entonces le propuse a él y a ella la entrevista, etcétera, etcétera, etcétera. Pero entonces, a medida que pasaron las semanas y todo, me di cuenta de que se podía hacer un documental.

Y así empezó todo. Y un documental preciós que es pot veure a Filmin amb el mateix títol de Hilda Lobe. I Adrián, en el teu cas, tu li portaves l'agenda. Eres com el seu representant. Com us vau conèixer?

Doncs mira, la Gila, abans que tot, agrair-li a l'Elio aquestes paraules. I la vaig conèixer també molt jovenet, quan jo començava a dedicar-me al món de l'espectacle. I tenia 13 o 14 anys. Va ser una mica a la mateixa època quan vaig conèixer la Carmen, que vam estar parlant d'ella també fa uns mesos. I la veritat és que la Gilda per mi ja es va convertir. Jo la vaig conèixer al Yantiol, al Cafè Teatre Yantiol, que ella estava treballant amb altres companys, amb l'Israel i l'Eva Sorel, en un espectacle que era Recuerdos del Paralelo. I aquí la vaig conèixer, que em va portar el Pierre Roth, un altre gran artista, de Barcelona, i vam anar a veure l'espectacle, després vaig anar amb els meus pares, i aquí vam començar a tenir una relació d'amistat que ja es va convertir com una família, aquesta família escollida, que te'n parlem ara. I ara, fins als últims dies, fins a l'últim dia, que vaig estar amb ella, i per mi era com família ella. Els últims anys sí que és veritat, com tu deies, que jo li vaig portar tota. Com jo estava més curat amb el tema de xarxes socials i tot això, doncs li portava tota la gestió de les actuacions, un poco como de manager, sin serlo, però feia aquesta funció, de manager, de secretario, de maquillador, un poco de todo. Chico para todo.

Abans comentàvem que Lelio li va fer una sèrie d'entrevistes i que es va convertir en un documental i en aquest documental explicava coses com aquestes.

A los dos años ya a mí se me veía algo. Mis hermanos eran muy astutos. Eran personas que estaban siempre pendientes de mí por algún detalle, por alguna cosa que notaban ellos. Siempre me pegaban, me daban una torta o me decían que era atrasado. Ellos me decían. Tú eres mariquita azúcar. ¿Qué quería decir?

Maricón. Aquella homofobia, aquella paraula maricón que tots ens diuen, fins i tot molt abans de que se digan que ho som o no. L'Eduardo, la Gilda Lobe, va patir la homofobia en la seva pròpia família. Elio. Hay una cosa muy curiosa,

igual me saco un poco, pero bueno, te digo, que es el tema de la memoria. Gilda tenía una memoria escandalosamente increíble. Y yo al principio decía, ¿cómo puede ser que se acuerde tanto de tantas cosas? Y desconfié un poco. Luego me di cuenta de que no, porque es una persona que te ve una vez, escucha tu nombre una vez y se acuerda. O sea, increíble.

He de dir que sí, que el vam entrevistar quan va fer el. Ens van convidar a la premsa al rodatge de Cantando en las Azoteas perquè Hilda Lobe va protagonitzar una pel·lícula de l'Enric Ribas, que la va venir a presentar aquí. Vam poder entrevistar l'Eduardo, la Hilda, durant tres vegades.

Una memoria prodigiosa, ¿eh?, ¿cuál era la pregunta?

Bueno, el tema de la homofobia dins del sí de la família.

Podría poner ejemplos míos de silencio. Entonces la homofobia no ha bajado.

Adrián, en aquest sentit, Hilda Lobe va haver de lluitar contra la homofobia, en aquest sentit, des de la seva família fins a tot tipus d'entorns.

Sí, sí, és que ella ho va patir des de molt petita a la seva família. Els seus germans eren, sobretot el germà gran i el mitjà, dos dels germans en concret, eren bastant anava a dir una paraulota, però no la vull dir, però es portava molt malament amb ella. Llavors li van fer passar una infància. Una infancia muy dura, la veritat.

Bueno, també era fruit d'aquella època i d'aquell moment en el qual tot el que feia referència a la diversitat sexoafectiva i de gènere moltes persones van ser educades per odiar-nos a les persones del col·lectiu. I abans sentíem Charles Aznavour i la Bohème i Hildelof hi tenia un vincle molt especial amb París. Va ser allà on va començar els seus espectacles. Adrián.

Sí, sí, bueno, és que ja va estar bastant temps a París, perquè també, a part de ser artista, la Gilda era perruquer, de professió perruquer, va estudiar perruqueria a França, llavors va estar treballant com a perruquer també a París, i a París també va treballar de moltes coses, va estar de cambrer de pisos, de sirvent a diferents cases de gent rica, de diners, Ha tocat moltes professions, no només la d'artista. És una persona que es va buscar la vida com va poder, va treballar de tot el que va poder, va intentar guanyar diners per poder estalviar, per poder viatjar, perquè va viatjar molt, va estar a molts llocs de l'estranger. És una persona que ha tingut una vida de pel·lícula.

Molt interessant. De fet, l'Eduardo, quan va néixer, fa el 1925, perquè va morir amb 101 anys, va néixer sent dos germans bessons. Pel que vaig entendre també en el vostre documental, eren 20 germans? I va néixer de la bossa de dos germans bessons i en l'acte del part va morir el seu germà també, això vull dir que en aquest cas, o era germana, vull dir que en aquest cas això li va marcar tota la vida.

Sí, sí, bueno, ella ho explicaba aportando su parte còmica, ¿no? Como ella, a mal sentido del humor que la caracterizaba, explicaba que nació con una niña y que como la niña se murió, pues ella se quedó con la parte de la niña y así nació Café con Leche. Tenía la parte femenina y la parte masculina.

Elio, tu en el documental de Hilda Lobe, ¿qué vas a aprender de la Hilda?

Hoy muchísimo, muchísimo, muchísimo, porque es que estuve un año prácticamente visitándole, haciéndole entrevistas en diferentes lugares, saliendo a la calle, yendo al mercado. Me sorprendió la vitalidad. La poca o nula negatividad que tenía, se lo tomaba todo muy tranquilamente. Entiendo también que esto es por lo putas que lo ha pasado, si se puede decir esa palabra, y claro, los problemas del primer mundo, digamos, le resbalaban bastante. Y entonces entiendo que una persona que lo ha pasado tan mal, según qué momentos, llevaba el presente muy bien.

Adrián, quin tipus d'espectacles feia la Hilda?

Doncs la Hilda era una transformista còmica que interpretava cançó espanyola, cançó frívola, així, con un toque picante, també, i con un doble sentido, que era molt de l'època, del molí, de les sales de festa, del rabal, del paral·lel. I després, entre cançó i cançó, va explicar els seus xistes, sus adivinanzas, así, picantes, i feia un monòleg molt interessant, que ella mateixa havia fet de la seva pròpia vida, donant-li una part còmica, una vis còmica, perquè la Gilda tenia molt sentit de l'humor. Una de les coses que més trobo a faltar d'ella, encara és molt recent i la trobo molt a faltar en molts sentits, perquè estàvem molt units, però una de les coses que més trobo a faltar és el seu sentit de l'humor, perquè jo reia molt amb ella. Moltíssim. És que anàvem a dinar o a prendre cafè o el que sigui i m'explicava unes històries que és aquelles de la cadira del riure. Perquè eren històries inverosímiles que ella també li posava el toque de fantoma. És que et pixaves de riure de com t'ho explicava ella, no?

Elio, has portat tot un seguit de fotos de Hilda Lobe explica'ns on algunes la vèiem aquí vestida amb tot el vestit de transformista i tot plegat la seva vida era l'espectacle. Vivia per això ella estava

enamorada de su espectáculo Adrián,

quan vam parlar el març perquè li vau aconseguir la placa a Carmen de Mairena què creus que tenien en comú Hilda Lobe i Carmen de Mairena?

A part de que eren molt amigues, perquè van treballar molts anys juntes a la Bodega Polo i en altres llocs també, en altres sales, les dues eren dos supervivents d'aquella època. Una època nefasta, molt gris, que ho van passar molt malament les persones de la seva condició sexual, de la seva orientació, i eren dos supervivents les dues. I eren de les últimes artistes que quedaven d'aquella època a Barcelona. Estic molt trist que s'està perdent aquesta Barcelona. Per desgràcia, s'està perdent. Us anava a preguntar això,

qui creieu que seria el relleu de Hilda Lobe, de tot aquest món de transformisme, d'aquest món del paral·lel dels anys 80-90, que ens va portar tantes alegries? Qui creieu que pot ser el relleu?

Jo no lo sé. Bueno, perdona. Jo penso que després de la generació de la Gilda, de la Carmen, després ve Víctor Guerrero, Toni Arroyo, Àngel Pabloski, que són els que queden encara, diguéssim, en actiu, inclús. Són els que queden. Després ja venim tots els altres. Els dels 40, 50, Israel, Juan Reina, i ja. En el meu cas, que soc la nova generació que segueix els passos d'aquesta saga, d'aquesta forma de fer, perquè ara hi ha molts artistes, però no tenen aquesta escola, i jo segueixo una mica aquesta escola.

Tot ell em pren d'aquest braç, ell em porta al bar, jo veig l'avió,

Adrián, has escollit La vie en gosse de Diet Piaf per acomiadar aquest homenatge a Hilda Lobe. Per què?

Perquè aquesta cançó li agradava molt a la Hilda i se'n recordava molt i portava molt record de quan estava ella a França, sobretot a París, i és una cançó que li agradava molt. De fet, la vaig escollir també pel dia del seu acomiadament a. Y bueno, me emociona esta canción porque sé que a ella le agradaba mucho. Le tengo cariño.

Avui hem volgut tenir un petit record per l'Eduardo Rondón, per la Gilda Lobe, que va venir aquí al programa diverses vegades i també perquè crec que pel simple fet d'existir, pels seus espectacles i tot plegat, ja feien un activisme que, sense pretendre-ho, ja feien aquest activisme i ens va anar.

Hay muy pocos documentos de Hitlerlof cuando era joven o cuando era más joven. Quería decir que hay una película que se llama, un documental que se llama Yo soy así. Que se puede encontrar en internet, tú pones Yo soy así, Hilda Love, y no es un documental sobre Hilda Love, es un documental sobre la época, pero vemos a Hilda Love más joven que ahora. Es una fantasía, una maravilla, es precioso, se llama Yo soy así, y está en internet, solo tienes que poner Yo soy así, Hilda Love.

Doncs la nota et queda. Adriana Maia, moltíssimes gràcies també per atendre'ns. Gràcies a vosaltres per

voler fer aquest homenatge a la Gilda. I només volia dir a la gent que escolti, que seguia la Gilda i que escolti aquesta entrevista i aquest homenatge, que ens deixa moltes coses, però per mi el llegat més important que ens deixa. Era la importància de ser autèntic i de ser un mateix, i de viure amb il·lusió la teva professió, perquè ella sentia la seva professió, li tenia amor, com ha dit el Lilió abans, li tenia un profund amor fins a l'últim moment.

Doncs, anotat queda, també deixeu-me dir un parell de coses abans d'acabar. Deixeu-me agrair a la Rosa Silloe, que ens ha acompanyat avui a la part tècnica, i dir-vos un parell de coses. Que podeu escoltar aquesta i altres entregues del Ja m'entens al web i a l'app de Catalunya Ràdio, a la plataforma Trescat i a les diverses plataformes de podcast. I que, si voleu, ens escoltem la setmana que ve perquè. Bé, Ja m'entens.

Catalunya Ràdio.

Catalunya Áudio. Som podcast.