"Ja no vull parella!", el clam de moltes dones

No em torno a posar un home a casa.

No em torno a posar un home a casa o, encara més contundent, jo ja no en vull saber res més dels homes. Són frases que sentim de manera habitual. D'on surt aquest crit tan clar i contundent de moltes dones? Un estudi recent del baròmetre avala que 8 de cada 10 dones de més de 55 anys i sense parella asseguren que no volen iniciar una relació sentimental, gairebé el doble que els homes en la mateixa situació, que es veu que sí que volen companyia. Aquesta distància es fa encara més gran quan les dones són més i més grans. Per què deu ser? A Catalunya Radio,

les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Comencem molt fortes, comencem amb la veu de Michelle Gurevich, una cantant russa, que diu aquesta cançó que diu les coses comencen bé en les relacions, tot sembla bé, però de seguida arriben els clichés. I ja veureu que després la cançó va dient una cosa com això, que tot es torna. Tot es torna avorrits, eh? Així és el que diu la Michelle Gorevich. Aquesta dona toca el 26 de novembre aquí a Barcelona, a la Sala Wolf, i amb aquesta cantant russa i amb aquesta idea que les relacions, quan portes ja un munt de temps a vegades amb elles, doncs produeixen cert avorriment, avui us donem la benvinguda a les dones i els dies. Com dèiem fa no res, coneixem aquestes dades. Dos estudis, eh? Ho avalen? No ho dic jo. Un estudi del baròmetre del consumidor i un altre del CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, revelen que 8 de cada 10 dones grans sense parella ni en busquen ni en volen tornar a tenir. Aquesta xifra contrasta, com dèiem, amb la dels homes. I per parlar d'això portem avui dues dones magnífiques. Una ja la coneixeu, perquè la tenim una mica llogada, al final haurem de passar nòmina. És Victoria Bermejo, com estàs? Molt bé, encantada d'estar amb vosaltres. Victoria Bermejo és escriptora, cineasta i moltes coses més que ja anireu sabent. I també l'acompanya la periodista Montse Montpó. Com estàs? Molt bé. Ara parlarem de les vostres històries. Totes les dues teniu més de 55 anys, sí, no? Passados. D'acord. No especificarem. No especificem. Han tingut parella anteriorment, però ara ja fa uns anys que no en tenen i volen continuar així. Clar, a part de l'estadística, ens preguntem coses. Aquesta bretxa de gènere entre els desitjos dels homes i de les dones, grans, sense parella, fa que ens preguntem, estem assistint al fracàs de l'amor? L'esgotament d'un model històric de relació basat en la desigualtat i el sacrifici per les dones? Ai, si la Bermejo ja em mira amb cara de, home, t'estàs. T'estàs passant, t'estàs passant. És una pàtita revolució aquesta cosa de jo ja no vull res saber dels senyors. A veure què passa aquí. En parlarem també amb la psicòloga i sexòloga i terapeuta de parella Montse Icerte. Com estàs? Molt bé, encantada d'estar aquí amb tan bona companyia. A veure, abans de parlar de casos particulars, aquestes frases de no em torno a posar un home a casa, no em vull saber res dels homes, segur que ho heu sentit, a què creieu que es deu? A veure, quin hi ha, les travesses?

Si vols començo jo. A veure. Jo crec que la frase no vull saber res més dels homes no és tan, no sé, no es diu tant, no és tan veritat. L'altre sí, o sigui, no vull tenir un home a casa sí que és més veritat. Per mi, en el meu cas, amb la gent que m'envolta. I després, o sigui, s'ha de ser algú molt tonto per no voler que li passi un amor per darrere i per davant. O sigui, l'amor és etern i és meravellós. Una altra cosa és la convivència i altres coses, el que diu la cançó, l'avorriment. I que t'arribi un home i tenir un home perquè sí, un tipus avorrit per asseure-lo a la cadira i que no et doni il·lusió, doncs que si no et fa il·lusió no tenim res a fer.

A veure, Montse, com a psicòloga, tu com ho veus?

Jo veig que quan passem els anys habitualment hem acumulat diverses relacions i ja ens destapem una mica els ulls d'aquella ceguesa dels primers anys. Aleshores ja veiem quines coses no volem repetir i ens tornem més exigents. Aleshores, hi ha coses que ja no desitgem i molts cops tenen a veure amb aquesta convivència. Venim d'una societat molt masclista i més en aquestes edats, en què hi havia rols de gènere molt marcats i diferenciats i les dones s'han fet molt més càrrec de tot, de rentar els calçotets, de gestions domèstiques, aquesta carga mental que ens passa factura. I això són coses que ja no volem. Efectivament, l'amor sí. Però els calçotets bruts que se'ls quedi un altre. Molt ben dit.

Aquest és l'imaginari, jo crec que hem sentit moltes vegades, però sí que és cert que també hi ha dones que diuen no vull saber res més dels homes perquè s'han endut molts disgustos o fracassos emocionals, etcètera, no?

Això és el que penso que la majoria, que estan tan tancades, és perquè han tingut bastantes històries, diguem, negatives. I, evidentment, no volen tornar a viure i potser arriben a dir aquesta frase, no vull saber-ne els homes. I després jo crec que ara, actualment, les dones ens han adonat que ja no volem ningú a casa, pel que diu la psicòloga.

Però de veritat, que només es parla dels calçotets. No, eh? No, només per.

No. Diria una cosa, jo crec que els homes, després us explico una anècdota, els homes són enxupits normalment, la majoria. Enxupits. Declaracions. Enxupits i tenen poca fantasia. Crec que els falta imaginació. La mare d'una amiga meva sempre deia, pobre, perquè fa temps que s'ha mordit, però deia sempre. Es que mi marido es estupendo, pero no, tiene fantasía, le falta fantasía. Vull dir-te, que aquesta cosa que sembla, clar, no són els calçotets, perquè cap dona que es fiqui un home a casa rentarà calçotets. Avui en dia no. Li ensenyarà a posar la rentadora o el portarà, no sé, a la tintoreria. A la tintoreria, exacte. Si té molts calés. Ah, això també és important, el calés. És que, clar, la independència és els diners. Quan la dona ha pogut dir tot això i triar? Quan tenim una feina, tenim un sou, i per tant la llibertat. I la llibertat és això, perquè. Els diners, diuen, no sé, no sé si porten la felicitat, però la llibertat segur que la porten els diners.

I després hi ha una cosa molt important, que és que ara, avui en dia, les dones ens estimem molt a nosaltres mateixes. Això és bàsic, llavors tu passes bomba amb tu mateixa i quedant amb qui vulguis, a qualsevol hora i a més, tens imaginació i a més, que no tinguis un home no significa que tinguis una voltereta una nit quan tinguis de gust ara li diuen voltereta amb això. O sigui que estimem molt més la nostra llibertat total.

Escolta, m'interessa molt, per això no marxem, perquè m'interessa molt el que m'ha dit la Montse sobre la fantasia. Estem parlant, quan dius que no tenen fantasia, estem parlant de sexualitat o de què? De tot. De tot. A veure, posa'm exemples.

Ets una parella d'energia

vital d'alegria per viure proposta de plans, iniciativa et trobes, l'altre dia estava en una terrassa i veig unes 8 dones d'uns 45 anys. Estaven rient, parlant, però sense tijerar, no celebraven que una es casava ni no es casava. No, simplement eren així, tenien aquesta alegria vital. I al costat, per exemple, hi havia una altra taula amb quatre parelles, parelles, d'uns 30 anys. I us ho prometo que m'hi vaig fixar, perquè sabia que venia aquí i dic, t'hi fixaràs més de l'humor humà. Que feina de periodista, eh? Normalment m'hi fixo, soc bastant observadora, m'agrada quan estic en un lloc, si estic sola, doncs, mirar la gent i m'imagino què faran, què seran. Això és el que sempre m'equivoco, però bueno, m'ho passo jo. Vull dir, I de què vas prendre notes? D'aquestes parelles joves, d'uns 30 anys màxim, elles encara parlaven, però comedidament, tal, perquè es notava que hi havia una parella al costat. I ells no van dir res, no a ningú, no van obrir la boca. O sea, és estrany, això sí. Portaven tres gossos i un nen petit que devia tenir potser dos mesos i l'aguantava, suposo que era el marit o el pare de la criatura, que no sabia, però l'aguantava. Vull dir que ara els marits, l'altre no devia estar allà assegut. Perquè això ja no vaig ficar-me del tot. Vull dir-te que encara sí que els marits segueixen

sent una mica avorrits. Normalment, Montse, també, és que potser elles eren amigues i els marits eren cada un de su padre i de su madre, que normalment tampoc funciona tant que les dones tenim normalment quan coneixem les dones dels nostres amics a parlar amb elles o sigui, a tenir més relació això pot ser posat,

perquè a més com era abans escolta, m'està fent una altra novel·la per capítols

ja podem tancar però escolta, avui hem vingut a parlar de per què es diu això per què es diu jo no vull saber res més d'un home o en alguns casos vosaltres em dieu que no, que sí que us agradaria saber alguna cosa d'algun home. No, jo no. O de dos. A ver, a Victoria Benmejo. D'enclaracions en directe.

Jo prefereixo més d'un. A ver, explica'm això que m'interessa. Perquè ja que has viscut lo monoparental i tot això, i ara tens l'oportunitat de tenir un aquí, un altre a Mèxic, un altre no. Vull dir, per què no aprofitar-ho? I a més, treure partit en el sentit de l'amistat. Però és que és amistat más il·lusió. A mi m'ha fet més il·lusió. Exacte. No pares de fer-me titulars. Però és que tu també em fas il·lusió, vull dir, perquè m'ho passo bé amb tu. Quan vulguis fer voltaretes. Bueno, no sé, ara no ho he fet amb dones, però vull dir que és molt important que algú faci ganes de veure, de fer coses, i que a més que sigui entusiasta. Que també, el que diies tu, de l'estortícia a vegades els homes que no posen entusiasme. No tenen imaginació per dir, bueno, fem això. O no proposen tantes coses com nosaltres que sempre estem. Escolta, anem al poble espanyol, que fa 20 anys que no vaig, a descobrir una cosa tan tonta com fer un passeig allà i després baixem al lloc dels cavalls aquells a prendre un aperitiu i et sembla que has sortit i que t'has anat a Nova York. I en canvi, no, ells no proposen més que, bueno, què, anem a veure la bola negra? Doncs vinga, vamos. Dic jo, eh? I m'estimo molt dels homes. T'estimes molt els homes.

Montse, que anaves a dir alguna cosa? No, només que quan parlo

dels homes no dic tots els homes, evidentment. Els que ens escolten a nosaltres són encantadors. Sexis encantadors i amb molta fantasia. Si no, ja direm, diguem, intentant que hi hagi fantasia.

Exacte. Serà un baseline del programa. Volem homes amb fantasia.

No, de fet, és el programa de les dones i els dies, és el programa més escoltat pels homes, ja us ho dic ara. Sí, que bo.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Victoria, tu em dius alguna cosa i jo faig les teves fantasies realitat. Estem en la mateixa pàgina del llibre. Fent concarolles aquí a Catalunya Ràdio per a les dones i els dies, parlant de quan les dones fan grans, per què no volen potser compartir la vida amb un home. Compartir sobretot a casa, el tema de. La qüestió de la domesticitat, diries, Montse i Certe, que és el pitjor?

És el que pitjor es porta? Jo crec que és la desconexió. Jo el que em trobo molt en parelles és la sensació de desconexió, que té a veure amb aquesta il·lusió per viure la vida, amb aquestes iniciatives, que molts cops és un qui tira del carro i l'altre va al darrere,

i ja li va bé, però. Creus que té a veure, em preguntava jo, amb els mandats de gènere? És a dir, als homes se'ls ha demanat sempre que siguin els proveïdors, que siguin els empotradors, és a dir, que sempre tinguin ganes de fer sexe, que sempre posin els diners a casa. Potser arriba un punt que dius, escolta, jo em planto que jo ja en tinc prou,

jo no vull ser sempre aquest mena d'home i això és una cosa que a poc a poc s'ha anat canviant i transformant però és cert que encara a dia d'avui hi ha estudis que diuen que les dones que estan en una relació estable llarga tenen menys anys de vida i menys qualitat a diferència dels homes que guanyen qualitat i anys de vida així que aquí ens parla molt del desgast que li suposa a una dona invertir en una relació a diferència de l'home que surt guanyant.

Escolta, viure 120 anys, crec. Ho vull preguntar perquè, clar, la Victoria Bermejo i la Montse Montpó han tingut experiències, no és que parlin d'oïdes. Per exemple, puc dir-ho, no? M'estan mirant amb una cara de porra. Vinga, vinga, deixa'm autobiografiar aquí. Tu has viscut amb cinc parelles diferents. Sí, o sis, cinc o sis. I vas estar molts, molts anys casada amb una persona.

Sí, setze, un, sí, el pare de la meva filla.

I què és el que a tu et desgasta, per exemple, quan estàs en relació i vivint i convivint?

És que jo crec que el que desgasta és el model. O sigui, el fet que sigui obligatori conviure i fer coses en comú quan no pegues ni con cola. I aprens molt més gran a saber diferenciar cadascú la seva història i després, perquè també la il·lusió que tens en 20 anys és diferent que la que tens en 60, vull dir que t'enamores no només de t'enamores de l'amor, per dir-ho en plan cursi i llavors penses això quan ets jove i quan vas provant i vas provant i vas dient aquest serà millor i tal és millor una cosa o millor una altra però és incomplert, per a mi la parella és molt incomplerta, la veritat, és el problema que té. Què vols dir?

Que, per exemple, a tu t'agrada anar al cine i a l'altre li agrada anar a jugar a ping-pong?

Sí, però això és respectable. I tu, quan eres jove, te n'anaves a jugar a ping-pong? Clar, jo feia el que l'altre volia i l'altre mai feia el que jo volia. Casualment, la majoria de les primeres parelles que vas tenir. Però, vull dir, després he tingut parelles boníssimes, no? I una quasi perfecta. Vull dir, però què passa? És que això és com la loteria. No pots imaginar-t'ho. Però jo crec que hi ha alguna cosa amb alçar. Jo crec que en la parella o en viure sempre, a no ser que sigui un cas excepcional, hi ha alguna cosa que és una qüestió de més costum i més obligació que desig i il·lusió. Has dit una paraula molt forta, has dit, és insà, és poc sa, la relació de parella. Sí, jo amb molta gent ho he vist, això, que era molta gent que deixa de fer, tant ells com elles, vull dir, però normalment elles molt més, que deixen de fer els que els agrada o que estan superditades a la voluntat de l'altre, vull dir, és moltíssim.

També hi ha com una mena d'imposició social, no? De si no estàs en parella està mal vist. Aleshores, arriba un moment en què quan ets més jove potser sí que et facilita un projecte de vida, no? Si vols tenir fills, doncs resulta més fàcil tenir-ho amb algú, tenir un pis.

Més que mal vist, jo crec que tenir parella dona estatus social. És a dir, moltes vegades no et truquen als llocs perquè tu no tens parella o no et conviden a llocs perquè tu no tens parella. No és que pensin que és dolent, d'entrada, però no et tenen en compte socialment, és a dir, ets com una mena de buit en el sistema social.

És més fàcil també relacionar-te amb persones que estan més o menys en la teva mateixa situació, i quan tu estàs soltera és més fàcil relacionar-te amb gent soltera, perquè aneu més o menys buscant el mateix, i quan estàs en parella potser busques uns altres tipus de plan, igual que quan tens criatures també et canvies de lliga. Però crec que sí que hi ha una part en què potser es malveu frases com et quedaràs per pastissants històries d'aquestes hi ha prejudici de si abans dels 30 no t'has

casat resultes una mica sospitosa jo crec que com a soltera de dir ui aquesta algú dolent

deu tenir que ningú la vol a una amiga meva li passava que estava molt bona es va separar i després els altres jo crec que no la convidaven perquè no es tregués el marit. Aquestes coses passen. No és normal i tampoc és lo natural. Però per què és que és la institució el que no funciona? Perquè si tots seguíssim lliures i féssim el que volguéssim tot el santo dia, no passaria res, no hi hauria cap problema. El problema és el tancament a la jaula. La gàbia, Montse.

Sí, però el casar-te a Itàlia és una gàbia, representa. Exacte. Te santifiquen, o els ajuntaments. La idea aquesta de ser per sempre. Les bandes i tal. Ja és per sempre. Jo crec que també, no diria insana, però casa. És una condemna? O penses que per algú? A veure, jo crec que és un temps que quan ets jove. Jo crec que ara ja no és tant, eh? Jo crec que la gent jove ja no allò. Ara hi ha la llei del divorci, ajuda bastant. Sí, i molts diuen que què és, si estic millor per vestir sants que no pas vestir un tio pesat. Jo què sé, entens? O sea, jo crec que ha variat molt. Sí, ha anat a millor,

ha anat a millor. Ha anat a millor. Però continua la gent aguantant molt. Ah, no, això segur.

De vegades per cosa econòmica, també. Exacte. Separar-se, a més, ara. És caríssim. Exacte.

La dificultat que hi ha ara per trobar pis, imagina't com per buscar-ne un per una sola, eh?

I el que significa econòmicament aquesta despesa, no? Clar, arriba una edat en què ja no tens aquest projecte de Dani i fills, ja tens una estabilitat més econòmica, vull dir, ja no necessites, que és una paraula lletgíssima, que ens l'han romantitzat, necessitar de l'altre, no? I dius, ja no en necessito, per tant, escollir lliurement,

si m'omples prou. El que passa és que hauria de ser compatible, pregunto, així com des de la ignorància pura, hauria de ser compatible viure amb una parella, respectar-se els espais, que cadascú fes el que volgués i que trobéssiu moments on poguéssiu estar junts, perquè, no sé, perquè potser també és maco compartir, o no?

Mira, l'exemple és el del Tim Burton, com s'anomena aquell apellido tan difícil? L'anomenava Hank Carter. L'anomenava Hank Carter, que tenia una casa a Londres, victoriana, amb dues sales, una parella i una parella, i a la part del mig ja quedaven a sopar i a compartir els fills. Et recordo que s'han separat, i ara ella està a munt de beixos. Tot i així. Tot i així. Quan estaven junts estaven bé. Estaven bé.

Els calés, com deia la Montse Montpau, fan molt, també.

Fa molt. El Tim Burton té una cartera important. I ella també. I després jo crec que és el que deia, les parelles que funcionen. A mi el temps que. Tu has estat molts anys casada. De fet, ets vídua des de fa 13 anys. I jo vaig viure molt bé, perquè des del principi ens vam donar llibertat. O sea, pero absoluta. Jo deia, me vull anar amb unes amigues a Londres i, pues, bé, estan. I tal. I no era canviatge.

Diries que va ser la clau de l'èxit? Segur. Sí. Per mi sí. Ens dius una cosa molt romàntica que ens deies l'altre dia per telèfon, quan preparàvem aquesta entrevista, de no en trobaré cap com ell.

És veritat, per això tampoc vull dir-te ja, ni busco, o sea. A veure, trobaré I jo tampoc ja estaré tan predisposada a allò que dèiem, perquè també ens vam conèixer molt joves i tal, i vam saber, diguem, anar-nos a fer madurs i tal, no? I en canvi, ara, un cas que ella també coneix, que vaig conèixer una persona que m'interessava, però vull dir que mai per viure a casa. Vaig conèixer perquè va morir amb el Covid. Però que podien anar al teatre, podien. Això és ideal.

Sí, tenir un amic. Un amic. Un amic amb dret a.

Sí. Amb dret una mica a cucarolles, eh?

Sí, sí, sí. Com deia l'amiga Bermejo. Sí, sí, sí, clar. Això sempre dóna més alegria.

Sí. En una relació hi ha per mi dos espais que s'han de mantenir estables, que és segueixo sent persona jo més enllà de l'altra i necessito aquest espai més enllà de l'altra persona, de passar-m'ho bé, de tenir les meves amistats, el meu os i el que sigui, però també cal un temps de qualitat en parella i això a vegades quan convivim o quan tenim una relació més avorrida. Podem estar moltes hores junts, però perdem aquest moment cita. I jo crec que aquest moment cita el fa molt especial. I potser per això molts cops no volem aquesta convivència, sinó que el que cerquem és això, no? Cadascú a casa seva i anem a aprofitar els bons moments i que sigui una trobada des de la consciència, no? En plenitud.

Això tens tota la raó. Però també el matrimoni, jo quan dic que és sincer, és perquè tothom es pensa que té que ser per tota la vida llei. Això és una mentida com una casa.

Dures declaracions de Victoria Bermejo. Això és una mentida podrida, no sé com ho ha dit exactament, però si estàvem humorats aquesta tarda ja us han trencat el cor a Catalunya Ràdio. Això ja sabeu el que dura el dinar. Jo tinc ganes de preguntar-vos que, tot i així, clar, no vull marxar de tema, perquè en el fons vosaltres no esteu en contra de l'amor, i això és molt important explicar-ho. És a dir. I del sexe, sí, sí, hem de parlar del sexe també, que això és un tema molt important. Que si es manté la flama i si a partir del 55 el sexe és important o no, com a mínim per les dones que tenim aquí a la taula. Expliqueu-me primer, expliqueu-me el que dèiem. Vosaltres no esteu en contra de l'amor directament. No, és que bueno. Sí, això de no vull saber res dels homes, no.

L'amor és preciós i meravellós i que et passin aquestes coses, que vengui Cupido i que arribis a casa i no tinguis somni, fam ni res, només que pensar en que algú t'ha emocionat tant, que tens ganes de voltar a veure, que et toqui, de passejar, de parlar, de saber qui és, és emocionant. Però clar. Això passa més enllà dels 55 anys. Home, i tant que passa. Sí, però el que passa. Tinc esperança. Tinc esperança, sí, sí, sí. I a més pot passar moltes més vegades que penses i que pensem mal, no? Però clar, o sigui, tu vas a una festa. Tu vas a moltes festes, Victòria. Jo vaig a festes, algunes. I allà pots sortir amb un amic nou, una amiga nova, no? És molt fàcil. I de seguida que ve algú ja quedes un dia per fer un cafè, no sé què. Però clar, vas a una festa i penses, em vull enamorar, i no et passa ni en una, ni en quinze, ni en dos anys, ni en tres, o sigui, perquè això no ho escolleixes, que també és el bonic, que és una cosa de destí, o de màgia, o d'una cosa incomprensible. Has de poder crear aquestes

situacions, però no anar buscant, perquè des d'aquesta desesperació tampoc ens relacionaríem amb algú bé. Aleshores, anem a donar-nos l'oportunitat, anem a llocs, donem-nos a veure, no? I després ja veurem què sorgeix.

Estem parlant avui tot de parelles heterosexuals, però també sento dones grans que diuen, jo ho estic començant a provar amb dones, perquè, escolta'm, jo ja m'ho sé, lo dels senyors, i no m'ha funcionat. Això també és una frase

que heu sentit, no? Sí, sí, sí. Hi ha gent que després d'haver tingut fills i tal, de sobte ha canviat de costat i em sembla fantàstic.

Potser també hi ha més permís social, no? Que potser hi ha hagut moltes persones que han viscut com tocava socialment però que s'han reprimit aquesta part, no? I ara que hi ha més permís, també penses, no? Escolta, si no ho faig ara, quan? Us ho heu plantejat vosaltres?

Jo per ara no, però estic oberta a tot. Torna a passar el teu telèfon? Sí. Si m'enamoro, m'enamoro. Jo estic convençuda que això tampoc és escollir. Si t'agrada tantíssim una persona que és del teu sexe, doncs te'n vas amb ella.

Jo tinc molts casos a la consulta que hi ha hagut aquest canvi. Una persona que ha sigut heterosexual de sempre i de cop i volta ha arribat algú que li ha il·luminat i li ha obert una altra una altra porta.

I potser continua sent heterosexual, que no té res a veure, però puntualment aquella persona li pot tenir sexe amb ella. I potser no calen etiquetes, no cal ni etiquetar. Jo de vegades he pensat, perquè tinc amigues estupendes i tal, però mai he pensat que. No t'han despertat. No.

En aquest sentit el que diu és que l'agraden que siguin lesbianes o sigui que l'agraden les dones quan se'n va una dona que sigui com ella, heterosexual i això em fa gràcia perquè és veritat el desig d'una lesbiana. Cap a l'altra dona, és molt més gran que si és una com tu. Perquè no té allò, aquest. Ni l'experiència.

Això ja són teories aquí, ja no m'hi fico. Però bé, ara parlem un moment, que hem començat a parlar de sexualitat i crec que també hi ha un tabú amb aquesta qüestió. Sembla que a les dones a partir dels 50 és un terreny que no interessa o que interessa menys. Es parla que si la menopausa i totes les qüestions físiques de secetat vaginal, etc. Però en realitat jo crec que les dones en tenen més ganes del que es diu. O com a mínim necessiten calor d'alguna manera, abraçades, el que sigui. És a dir, necessitem contacte físic.

El contacte físic va amb la persona, vull dir, des que neixes una criatura, per més que l'alimentis, si no hi ha un contacte físic, moren o emmalalteixen. I això passa a totes les edats, per això també quan som grans és molt important aquest pell amb pell, que es parla molt dels nadons, però també entre una parella ens ajuda a segregar oxitocina, a sentir aquesta connexió. Hi ha estudis que s'han vist, una operació, quan algú t'agafa de la mà, hi ha menys dolor i va millor la intervenció. Si qui t'agafa és la teva parella, encara fa més d'analgèsic. Aleshores és molt, molt important mantenir aquest contacte.

I crec que hi ha una cosa molt important que

és sentir el desig. Cap a tu i tu cap a l'altre. Sentir-te desitjosa i sentir desig cap a l'altre. Això ens fa sentir molt vius, per mi. És una energia brutal. I aquí a vegades confonem, hi ha dos tipus de desig. Hi ha un desig que seria com el biològic, el que surt de forma espontània, que dius, no sé per què, de cop i volta tinc ganes. Això es dona molt més freqüentment quan ets adolescent, molt jove. Quan tens una parella nova, dius, ostres, porto 20 anys que no tenia ganes, deixo que estàs relaxat i de cop i volta conec

algú i se'm desperta aquest desig. Jo conec una gent de que deia, tothom té problemes de secedat vaginal fins que canvien de nòvio.

Exacte. És veritat.

Però hi ha un altre tipus de desig que és molt més freqüent en dones i més freqüent en una relació estable i a partir d'una certa edat que potser no la tenim o el donem com a secundari i és un desig reactiu. Vol dir que si tu li dones a la fantasia, si entre tu i la parella feu xup-xup en el dia a dia, aquest desig també es va despertant i és molt interessant de mantenir-lo.

I després hi ha moltes categories, no? A mi m'han dit que t'agraden els homes de diumenge, vull que m'ho expliquis això. A mi m'agradaria un home de diumenge perquè. Què vol dir l'home de diumenge? Que per sortir els diumenges, o que vingui a casa i miri una pel·lícula I que trasqui l'esqueneta al sofà? No, només l'esqueneta, tot. Jo ja li faria un menjar i si ell sap cuinar, pues millor també. Ja pot pedir tot, a donar un passeig o el que sigui, però ja el dilluns cap a casa seva. El dilluns a casa seva. Sí, perquè jo tinc la vida molt organitzada i que l'escric pels matins, tot, ja no li puc fer cas. I tenir una persona allà, com els convidats, que se senten a la cadira del rebedor i diuen, bueno, què farem avui? Doncs tu el que vulguis, però jo treballo a casa, però treballo, no? Pues eso, pero sí, es una broma, pero que está clarísimo que una mini dosis. Una mini dosis. Una mini dosis. Pero muy intensa y muy guapa. Sí, la sexualidad la defensas. Totalmente, totalmente. Y también tengo una cosa que he descubierto con noyes de la meva edad. Noies de més de 55, recordem. Sí, exacto, 55 i mig. Que és el petó el petó

és molt important que diuen els estudis ara que els petons ja no estan de moda que la

gent ja no sap fer-se petons que se ponen els petons hasta arriba o sigui.

A veure, els patons, com t'agraden els patons? Ho dic perquè ja.

Pues de totes maneres, clar, o sigui, patons ben fets. Patonejar, com va clar, però patonejar és un art, com també pujar, però clar, jo no crec tampoc que hi hagi una persona que faci bé l'amor o una altra que no. Jo crec que és el contacte de dos o el que fan que la història sigui cuarto creciente.

Reivindiquem el petó absolutament, jo a consulta també el reivindico perquè a vegades pensem que sexe és penis dins de la vagina i un petó ben fet 5 minutets al dia de consciència de petons fa que t'augmenti el desig no sé si us en recordeu d'adolescents quan no podíem fer gaire més un petó és increïble i això, quan estem en una relació estable ens n'anem als piquitos i ens oblidem d'aquests petons passionals a no ser que estiguem

buscant sexe i això hauria d'estar-hi fa un petó a la cara. Perquè són mil cremes. O sigui, un petó et fa moure tots els músculs del cacau. I llavors és com si fos un tractament de vellessa. Imagina't.

Estimeu les vostres dones. Quins estiguis sentint a casa. Montse. Carícies, abraçades, petons. Sí, clar. Sí, sí. Necessari. Ho trobes a faltar?

Per exemple, tu ara ets vídua. Sí, trobo a faltar A veure. Jo soc bastant de que, bueno, s'ha acabat una etapa, s'ha acabat i ja està, no? I el que et deia, també he tingut alguna, no sé, però ja fa temps, sí, he tingut alguna història, però això que diu allà del diumenge i cuinar juntets, no. No, tu no, eh? No. El tordell ja. El diumenge. No sé què faig, però. No molestin el diumenge. Exacte. Vull dir-te, saps, no voldria tornar a fer, ara et faig un dineret, una cosa és que si surts i vas a un lloc i potser estàs en una casa rural i fas per allò a casa que vinc, no. Ara no té res a veure amb el sexe això, vull dir, evidentment el sexe sí.

Sexe sí, però a dinar a casa. A dinar a casa. Jo soc cotxe. Aquí també, clar, amb la sexualitat hem de tenir en compte que ara parlàvem de la sacedat de les dones. A vegades pot haver-hi coses que no permetin la penetració, però és important entendre que el sexe va molt més enllà i que també.

Ha lligat amb el que hem dit abans de la fantasia. Si no pots entrar per una banda, entra per una altra. Aquí.

I també ells, a vegades, a aquesta edat d'entrar en l'andropausia, hi comencen a haver-hi més dificultats amb l'erecció. I també hi ha molta pressió. Sembla que si no tinc erecció ja no puc fer res. I és un pes important. I potser ens hem de treure aquest pes i aprendre a gaudir amb tot el que existeix dins de la sexualitat. I aquí ve aquesta fantasia, aquesta capacitat d'imaginació a portar alguna cosa diferent.

Parlant avui de la relació amb els homes, quan es diu aquella frase de jo ja no em vull saber res dels homes o no me'n vull anar a viure amb cap home, el que veieu és que aquí a la taula tothom vol saber coses dels homes. Estem, vaja, a punt de deixar el telèfon totes perquè ens truqueu. No us animeu tampoc, perquè som del morro fi.

Som d'amor ofici, o no? Som, som. Però que igual d'aquí cinc anys ens tornes a trucar i estem emparellades i vivint amunt. Perquè és que la vida és contradicció pura. Tu fes un seguiment, eh, Montse? La vida és contradicció pura i dura.

Escolta, les amigues en aquest període també són molt importants. Bàsic. És a dir, podem tenir amors, podem tenir senyors a casa o no senyors a casa, però les amigues són els salvavides a partir dels 55. La setmana passada vam entrevistar una galerista de Barcelona i deia, és que no ens adonem que les amigues ens salvaran.

Ho veieu així vosaltres també? Nosaltres que som molt amigues. És que és la salvació total. O sigui, és una meravella tenir una red d'amigues i també d'amics, però sobretot les amigues que són més dadivoses i tenir qualsevol cosa. Les amistats han estat el meu psiquiatre, el meu psicòleg.

I això ha anat evolucionant, perquè venim d'una època en què se'ns ha confrontat molt a les dones, de som l'enemic. Exacte. Després passes una època a la maternitat que sobrevius com pots i deixes moltes coses, i arriba una edat en què valores el poder compartir, i a mi m'encanta. Abans que us deia que estava esmorzant al lloc de sempre, sempre em trobo un grupet d'amigues de mínim 60-70 anys. Quin fart de riure que es fan, quina alegria, això jo dic, jo vull arribar a aquest moment de tenir temps per poder estar amb les meves amigues i poder viure així.

I després també hi ha un respectar-se també les manies pròpies o diguem-li les maneres de viure. Si tu, per exemple, la Victoria Bermejo, que sabem que s'aixeca a les 6 del matí, i estàs amb un senyor que a les 11 del matí encara està al llit.

Això és incompatible, això és un malviure. Quedar-se fins a les 4 del matí tenim una mica d'incompabilitat. No més us trobareu el diumenge al sofà. El diumenge que és el dia del senyor.

Això és important, també, a l'hora que, quan ens anem fent grans, també agafem les nostres manies o,

vaja, les nostres maneres de funcionar. I després hi ha una cosa importantíssima en l'amistat, que tu pots O sigui, hi ha amistats que són una mica depredadores, però les que són bones són les que, a més de respectar. Jo tinc amics que truco o parlem una vegada cada tres mesos o el que sigui, o que. Viuen a l'estranger, me'n vaig anar i bueno, vaig a veure'ls i en un minut ja estan connectats i com si no hagués passat el temps i a més hi ha una cosa com els mares i els fills que estan connectats amb un cordó umbilical que t'entenes perfectament i això a vegades amb un senyor que t'enamores no tens aquest cordó umbilical però funciona els dos anys o tres de apassionament però després quan arriba la realitat cau la màscara d'això, que la parella a vegades no és el que ha de ser. Ai, com estic. De veritat, és que hi ha l'octubre.

I clar, jo us he de preguntar, hem començat l'estadística parlant que les dones, en principi, no teniu moltes ganes de conviure en parella, però que curiós que els senyors sí, que l'estadística es doble i els senyors, encara que en tinguin 80, tenen ganes de compartir.

Per què creieu que passa això? Perquè les dones donem moltíssim, ho donem tot. O sigui, una dona dona tot, llavors un senyor diu que vingui aquesta i que m'ho solucioni. O sigui, tanyant tendència, com a l'amor, com a la dedicació, com si l'altra és filòsof, tu te poses allí i lleves les galerades del llibre que no sembla filosofia. Vull dir que estem sempre donant, donant, donant, i clar, per a un home és imprescindible tenir un ajudant de producció com és una dona, no? Ja te digo que estoy insoportable. No, no.

M'agrada la idea de Joan de producció. Certament, eh? Vull dir, jo crec que sobretot amb el model que hi havia abans era com si em quedo sense parella no sobrevisc. No sobrevisc, vull dir, no sé, fer un ou ferrant. Ara això ha anat canviant, ara ja no ens trobem amb aquest model, però venim d'un model així, aleshores. No obstant, a mi em xoca, jo havia fet molts anys això dels speed dating, de cites per solters, I en feia per totes les edats. I en aquesta franja d'edat. Als 45 ja, en 3 segons ja ho veus que no. Al 100 minuts sobre. Hauria de ser super speed dating. Exacte. Me n'adonava que hi havia molts pocs homes, a diferència de les dones. Un cop més, les dones destacaven molt, se'ls veia una vitalitat, i els homes estaven molt apagadots. Aleshores, trobo que faltava. Faltaven. No m'has de veure una pista de baller. Una pista de ball.

És que s'amaguen o no tenen ritme.

No, perquè vagis a l'activitat que vagis, sempre està replet de dones i hi ha molts pocs homes a aquestes edats. Estan tancats a casa. Té més sentit de ridicul. Que els homes que ens escolten, els que estan ja trucant al telèfon del directe que diguin jo, sí, disponible, alegria, energia a veure,

us dic una cosa donasidies.com tots els senyors que vulgueu quedar en Bermejo, Montpó, el que sigui la psicòloga, ara en parlem, si també busca parella. Parlem-ne. Disposadíssimes. Ballaran, tenen fantasia, són una meravella. Les adoptaríem nosaltres. Us demanarem per reis. Exacte. Moltíssimes gràcies a les tres que ens han vingut a explicar avui. Vaja, hem fet una mica, hem fet bullir l'olla. Com sempre. Victoria Bermejo, Montse Montpó, Montse Icerte, psicòloga, sexòloga, terapeuta de parella. Un altre dia parlem de les speed datings, o si han de ser slow datings o com han de ser tot això. Exacte. Moltes gràcies a totes. A vosaltres. A reveure.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Antonia Carrepons, no et preguntaré si tu ens haguestes que diu no vull saber res dels homes. Bona nit, com estàs? Hola, bona nit, doncs estic molt bé. No t'ho demanaré perquè sé que ens enrotllaríem molt amb aquest tema i no, hem d'anar per feina. Exacte, parlem del que toca. Perquè aquí les Bermejos i companyia han deixat el pavelló molt alt. Escolta, segon dia de la teva secció i no sé si no vols que et faci fora o què, però dius, tranquil·la, et parlaré de clàssics però també de sexe. Sí, m'has dit això, eh? Sí, sí, sí.

Avui parlarem de sexe i parlarem de la penèlope de Jane Joyce, que era una dona molt sexual.

Al tanto, com anem avui a les dones i els dies, anem fortíssimes. Ja sabeu que Antonia Carré Pons, escriptora, editora de Calcarrer, ens ve a parlar de clàssics que no ens hem de perdre, d'autores clàssiques i també a vegades de personatges clàssics. I avui has triat la penèlope d'Ulisses de Joyce. Vas. Sí. A veure,

per qui no ha llegit aquest llibre, que és un monument. Sí, bé, a veure, jo he triat la Penelope de James Joyce, que evidentment no es deia Penelope, però ja m'ho perdonareu. James Joyce va escriure l'Ulysses, que és un monument literari, com tothom sap. És una obra que quan va ser publicada va ser reconeguda com una obra avantguardista pels temes que tracta i per l'estil amb què va escriure la novel·la. Aquesta novel·la, quan va ser publicada, va ser censurada per Obscena, que això és molt bonic, i llegida avui en dia jo trobo que té una modernitat aclaparant. El títol, o sigui, l'Ulisses, l'obra, és un homenatge a l'Odissea d'Homer, com tothom sap. L'Ulisses, clàssic, el d'Homer, vull dir, es va estar 20 anys fora de casa. En canvi. Aquest va tardar menys,

va tornar viadet, no? Exacte. Perquè l'esperava la dona, o tu creus? O què creus que va tornar tan aviat?

Leo Paul Bloom només va estar fora de casa un dia perquè jo crec que la modernitat obliga a la compressió del temps i, clar, no podien fer-ho allargar tant. Leo Paul Bloom, que era poldi pels amics, surt de casa un dia a les 8 del matí i torna a les 2 de la matinada. Per tant, la novel·la dura 18 hores i durant aquestes 18 hores sabem per tots els carrers que passa de Dublin i tot el que fa.

I a mi em fa molta gràcia saber perquè a la seva dona d'alguna manera tu li dius Penelope tu la bateges així però no es deia Penelope no, no,

no no es deia Penelope i a més no s'assemblava gens a la Penelope d'Ulisses que era aquella dona que esperava. Exacte, cada dia teixia i de nit desteixia. Però a més, jo trobo que aquí hi ha la gràcia, perquè James Joyce fa un monument, fa un homenatge a l'Odissea d'Homer, i llavors ho trastoca tot. Perquè la penèlope d'Homer es caracteritza per la castedat, per la fidelitat al marit, pel silenci, per la submissió, però sobretot pel silenci, perquè no diu pràcticament res. Amb tota l'Odissea, hi ha un moment que parla A mi m'agrada quan tu calles perquè estàs com ausente. Va pensar en Homer, segur. Exacte, segur que es va inspirar. Això és en Montango, oi? Exacte. Bé, doncs aquesta, el seu fill, Talema, que és un marrec de 20 anys, li diu que calli. Li diu això, que mira, que m'ho he apuntat. Diu, ves cap a casa i prencura de totes les tasques que et toquen, que són el taler i el fús, i mana a les dones sense falta que facin feina, que les paraules són cosa dels homes, de mi sobretot, que a casa meva sóc el que mano. Exacte. Parlem d'Homert. Aquest és Homert. És un senyor antic. És normal que sigui antic. Els senyors això de vegades ho tenen, aquesta cosa que som com antics. La Penélope de Jane Joyce és el contrari d'aquesta. És una dona vitalista. A qui li agrada menjar, li agrada, ara faré un anglicisme, li agrada fer sexe. I això trobo que és una cosa que està molt bé. La panèlopa de James Joyce no diu res en la major part de la novel·la i tot el que sabem d'ella ho sabem perquè ho diu en Leopold o ho diu el narrador. Déu-n'hi-do, eh, també. Déu-n'hi-do el Joyce, eh. Sí, i ens la presenta com una dona controladora i bastant pesadera.

Sí, allò típic de la típica de, oi, si torno a casa, que la meva dona m'està esperant amb les bledes. Exacte.

Que pesada que és, que sempre em truca, no? Exacte, i a més em mana coses. Li encarrega que li compri una pastilla de sabó i ell ho fa a primera hora del matí i es passeja tot el dia amb la pastilla de sabó a la butxaca. Però resulta que hi ha un moment que la Penélope de James Joyce pren la paraula i quan comença a parlar no calla. No calla. Pensa en veu alta i parla ella sola i ella sola fa l'últim capítol del llibre, que són unes 150 pàgines. De fet, es ven fins i tot a part. És que sí, és que funciona així. És molt curiós, això, eh? El monòleg de la Molly Bloom, si el busqueu a internet el trobareu. Van fer obres de teatre d'aquest monòleg, també. Perquè aquest monòleg és molt important perquè és un monòleg interior allò que ha escrit sense signes de puntuació perquè Joyce vol reflectir el corrent de consciència

del personatge com funciona el pensament, com pensem tots que pensem, espera't Ana Carrapons ens falten 7 minuts per acabar el programa 7 minuts, ai Déu meu espera't un moment i ara el meu pensament disruptiu diu posem una música doncs va, posem la música.

Ahora que el tiempo ha llegado.

Mira, la Lorena McKennitt cantant a tu, concretament, la Penelope. Ai, que bé, tu. Així perquè descansis una mica, perquè ara has d'agafar embranzida, perquè aquesta dona, la Penelope, que li dius tu que tota l'estona ara es tornarà boig l'oient, perquè dirà si no hi ha cap Penelope. Em penses dir el nom de veritat en algun moment? Sí. Perquè t'estàs fent la misteriosa tota l'estona. No, perquè.

No, perquè tothom, o gairebé tothom ho sap, això. Home, tothom, tothom. Tothom, tothom. Tot dona. És d'aquests llibres que tothom ha dit que se l'ha llegit i no se l'ha llegit ningú. Exacte, i no se l'ha llegit ningú. Jo sí, jo cito. No, la Penélope de Joyce en realitat es diu Molly Bloom. Es diu Marion Bloom, Molly pels amics. És una dona que té 33 anys, és cantant, de cabells negres, és grossa, té un bon pitram, això el narrador ja ho deixa ben clar. Li agrada tirar-se les cartes això trobo divertidíssim, sempre sí, és una mica de cosa com de frivolitat perquè ell no se les tira les cartes això és una cosa

femenina les coses aquestes una mica esotèriques els hi deixo per la meva dona exacte,

exacte, exacte i l'escena, us heu d'imaginar l'escena ella està estirada al llit, arriba el marit a les dues de la matinada ella al cent i el marit se li ajassa al costat del llit i ella es fa la dormida i va pensant i pensa en diverses coses, recorda la infantesa Gibraltar, recorda la seva filla que té 15 anys, recorda un fill que van tenir que es diu Rudi que es va morir quan tenia 11 dies recorda els dos ous que li ha demanat el seu home. Per esmorzar.

Jo també penso que per una part, sí, el Joyce no era molt feminista, però per l'altra trobo que és bonic posar-se en el cap de la dona i donar-li aquesta preeminència i fer 150 pàgines escrivint això i a més també parla d'aquesta mena d'això que parlem sempre en aquest programa de. Del desgast mental que tenen moltes dones, perquè han d'estar pensant si han fet el llit, si s'han aixecat sempre de dones a l'escola.

Exacte. Home, jo crec que d'alguna manera sí que era feminista el Joyce, perquè a veure, doncs amb una obra que té 800 pàgines, donar-n'hi 150 amb una dona que parla tota l'estona a ella, jo trobo que té mèrit. Ja era hora, no l'ha deixat parlar en tota l'obra. Bé, però ni dona 150, tu, que la Penelope d'Ulisses no parla de l'Odissea. Fus, pobreta, i no. Exacte, tenia feina cosir i descosir. No, i a més hi ha una altra cosa, que és que, clar, o sigui, nosaltres hem vist la Molly Bloom, o sigui, el tros llarg de la novela, al començament, hem vist la Molly Bloom des de la perspectiva del senyor, del Leopold, i ara veiem el matrimoni des d'una altra perspectiva, i llavors, clar, tot canvia, i com que aquesta és, aquest és el final de la novela, jo crec que tu t'acabes creient que aquella és la versió real, no la de l'home. Exacte, la càrrega mental de Molly Bloom. Exacte.

Aquí han de vendre'l així, al llibre.

Exacte, sí. Sí, sí, sí, que en té molta, de càrrega mental.

Escolta, però tenia relació, que és una curiositat que tinc, tenia relació amb la dona real de James Joyce, aquest personatge de la Molly Bloom, que també tenia pitram i estirava les cartes, o com això?

Bueno, això no sé si tenia pitram i estirava les cartes, però no m'estranyaria, perquè els escriptors tendeixen a posar coses de la vida real als seus llibres. No sé de què em parles. Oi que no? Per això ja ho sabia que no et ressonaria. L'acció de l'Ulisses de Joyce passa un dijous, el 16 de juny de 1904, que és el dia en què es van conèixer ell i la Nora Barnacle, amb qui va viure molts anys i va tenir dos fills. Aquest és el nom de la dona real, eh? Es deia Nora Barnacle, i Joyce fa un homenatge a la Nora amb aquest personatge, perquè a més la Nora no tenia gaires estudis i parlava una mica, no ben bé, però parlava una mica com parla la Molly Bloom. O sigui que, en el fons, aquest monòleg interior, a part d'una obra d'art, doncs és un gran homenatge a la seva dona. Cal dir que a mi em sembla que s'estimaven però que també es barallaven molt, eh? Vull dir que passaven temporades separats i bé,

les relacions de parella són conflictives. Les relacions són com són. Escolta, abans que te'n vagis, m'has venut una moto al principi que si era un personatge molt sexual, que si no sé què, la molt bluma, etc. I no m'has llegit cap fragment. Doncs va, fem-ne un tastet. Un tastet de la Molly.

De la Molly. Llegiré un fragment molt breu en la traducció magnífica de l'enyorat. Joaquim Mallafré, i ella parla de sexe, però no parla de sexe amb el seu marit, sinó que parla de la història de quan ell era jove. Diu, després ho vaig provar amb un plàtan, però tenia por que es trenqués i se'n perdés a dintre, qui sap on. Perquè una vegada van treure no sé què d'una dona que ho havia tingut a dins de tot anys i anys, tot cobert de salts de calç. Es tornen bojos per ficar-la al lloc d'on van sortir. Diries que no poden arribar mai prou amunt. I després ja se t'ha acabat. Així fins a un altre. Sí, perquè t'hi dona un gust extraordinari, tan flonjo, tot el temps com ho vam acabar. Ai, sí, ai. El vaig fer escórrer el meu mocador fent veure que no estava excitada però m'obria de cames platos, obrimentes de cames, com anem avui?

aquest programa em tanquen hauran de posar dos rombes, com els antics Antoni Carrepons moltíssimes gràcies nosaltres ho deixem aquí, aquest programa que hem fet Roser Pereira Moragas, Cèlia Forment Mireia Izar, Albert Castellví Helena Miquel, Nil Hernández i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, em fa molta il·lusió, l'aniversari de la mort de Jane Goodall i tenim una primatòloga que és la seva autèntica areva, Laia Dotres, una dona que ha estat al Congo, a Sierra Leone, i que té amics ximpanzés, cosa que no pot dir tothom. Bona nit.

Echimago, ¿qué devoro? ¿O de qué se le han alaxado? Echimago, no soniré. Vome muy narquito. Echimago, ¿en la jamón?